La Fronda dels Barons

De la mateixa manera que passava a França amb les frondes, les revoltes aristocràtiques i nobiliàries que van sacsejar el país des de la mort de Lluís XIII fins a la majoria d’edat de Lluís XIV, actualment els barons dels principals partits d’Espanya estan en guerra oberta fins al novus ordo que sorgirà de les pròximes eleccions generals.

Uns barons que vetllen pel correcte funcionament del partit, i que en cap cas estan en contra de qui lidera cadascun dels projectes, sinó en la forma en com es fa aquesta, són els protagonistes d’un dels moments més importants de la política espanyola actual. La irrupció de noves formes polítiques, amb plantejaments reformistes del marc constitucional fins a punts als que no estàvem acostumats, a favor d’una revolució centralitzadora i jacobina, hi ha generat en si mateix una contra-revolució girondina, de la perifèria, per tal de mantenir els seus privilegis actuals. Aquesta última dirigida per aquestes figures que abans he anomenat, els barons, que, recordem, són els representants polítics del Secretari General o del President del partit de torn. Aquests, per tal de mantenir-se en el poder i no ser canviats o perdre el seu estatus polític, es troben amb la necessitat d’aixecar el dit, inclòs quan públicament es demana la més ferma unitat i el més fort compromís.

Alguns barons socialistes demanaven mesures en pro de la unitat i la igualtat, en pro del centralisme i acabar amb la presa de decisions descentralitzada per reduir les asimetries polítiques que té Espanya, que es veien com privilegis. I ara que aquesta onada jacobina i centralitzadora uniformadora que ells mateixos han instigat veuen que els hi va a la contra, s’han unit a aquells que des del principi van apostar per deixar-ho sempre tot tal com està, sense canvis. Ara es comença a entendre que els anomenats privilegis territorials, dels quals gaudeixen algunes comunitats autònomes, no són altre cosa que pactes per mantenir l’estabilitat política, i que en qualsevol moment es poden trencar si aquests es malmeten. A Espanya, com a França, quan no hi ha hagut algú que la dirigís de manera consolidada, es comencen a posar-se en dubte les lleis i els fets que realment la sustenten, encara que finalment no es faci res.

Vulguem o no, l’actual període de Sánchez a Moncloa no deixa de ser una regència, que fins que no aconsegueixi la legitimació d’unes eleccions generals, serà com si no tingues  capacitat per governar. I mentre duri aquesta regència, seguirà la Fronda dels Barons, tan socialistes, que dibuixa cadascun el seu projecte de partit fins que sorgeixi el projecte que mani el Secretari General; com de populars, que esperen l’estabilitat d’unes eleccions per planejar el seu projecte de país, al marge de vaivens autonòmics que poden quedar en res. Quan es parla d’Estat, es parla de visions concretes, i el que passa a una part, no té per què extrapolar-se a tot el territori, un fet que alguna de les forces que ha signat els acords de San Telmo hauria de recordar. A més, les polítiques de govern que puguin fer poden tenir un desgast sobre el partit que les faci, per tant una política andalusa mal feta, pot comportar ser un problema a un altre punt de l’Estat. Qui menys faci serà qui tindrà menys desgast per encarar la cursa electoral, encara que qui menys es mogui serà qui menys opcions haurà de guanyar-la.

Les eleccions locals i les europees no seran un sondeig del qual es pugui passar de cara a les generals perquè les preferències del votant són diferents, però si que seran un termòmetre en l’àmbit comunicatiu, organitzatiu i orgànic dels partits. Seran també una prova de foc pels barons dels partits, que després de seguir en la Fronda, seran qui decidiran els candidats als principals punts de les províncies o diputacions que tenen sota el seu mantell, i depenent del que defensin els candidats veurem el que defensen els barons. Eleccions locals, eleccions europees, després eleccions generals, alguna altra comunitat autònoma depenent com vagin les locals o les generals i decideixi convocar eleccions…I com diu un dels versos de l’obertura del segon acte d’Eugene Onegin, “Alegria! Que no falti!”. De la mateixa forma que les Frondes franceses, la capital també viurà els successos territorials de primera mà, i no quedarà apartada dels efectes de la Fronda dels Barons, al ser sempre el trencaones de qualsevol moviment polític del seu voltant.

Veurem doncs, si aquesta Fronda aconsegueix marcar l’agenda dels pròxims anys, desmuntant el qüestionament que és necessari major centralisme i major control estatal sobre certs assumptes, quan senzillament el que cal és respectar la llei i els marcs establerts, que no deixa de ser el pacte que ha sorgit de la voluntat dels ciutadans de conviure els uns amb els altres. I si pretenen les forces polítiques reformar-lo de tal com està, que ho presentin als ciutadans i ho refrendin a les urnes.

Imatge: Yves Remedios – Flickr

Un comentario en “La Fronda dels Barons

  1. Pingback: L’apocalipsi català – El jardí de Klingsor

Los comentarios están cerrados.