No discutiu més, uniu-vos tots

Mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofuscament, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.” J. V. Foix – Estimar Catalunya, frag. (11/01/1935) –

Les faccions independentistes no volen veure ni acceptar que la guerra fratricida que porten a terme a aquestes alçades, no deixa de ser un símptoma de debilitat ideològica i pràctica per quan arribin les sentències sobre els presos polítics. Perduts entre tweets i debats estèrils sobre qui està més compromès, qui sacrifica o qui ha perdut més, i cops de pit sobre quina estratègia afronta més realisme, no veuen vindre ni volen fer-ho que el seu principal adversari no serà l’Estat, sinó la desmobilització per decepció del seu propi votant.

La falta de debat ideològic, la falta de debat en les polítiques diàries, com moments populistes de baixa estofa, fan que la gent encara que no deixi de ser independentista, es vagi desactivant en el moviment pràctic. Estem en una clara crisi de confiança vers els partits independentistes per les seves reiterades giragonses retòriques, i res apunta que algú vulgui solucionar-la.

Una de les giragonses més estranyes, i que possiblement serà la que més mals resultats tindrà a la llarga, ha sigut la de renunciar a la idea que a Catalunya hi conviu un sol poble, amb una sola nació. Per molt independentista, o unionista, o d’esquerres o de dretes que siguis, formes part del mateix tot, per molt que la teva concepció sobre aquest sigui diferent o antagònica a una altra, perquè en el centre sempre hi ha Catalunya.La Vall d’Aran, Gimenells, Sant Adrià de Besòs o Manresa no deixen de formar part d’un tot integral, i cal reforçar i refermar-se en aquesta idea, cal sumar en aquesta direcció.

Som on som gràcies a la suma, gràcies a la unitat de parts diverses, i de la diferència hem tret unitat, per molt que sempre s’hagin esforçat últimament a dibuixar com dues Catalunyes dins aquesta, enfrontades en tots els aspectes. És tan català Salvador Espriu, com Justo Molinero, o Rosalia, com Eduard Toldrà, per molt que part de l’independentisme hagi comprat el relat que són excloents.

S’ha volgut crear últimament una imatge de Catalunya on el bo i el correcte és la Zona Metropolitana, que la resta és com una Catalunya antiga, poc progressista, antiquada, però també al revés, on el que cal és preservar l’essència de la Catalunya interior, de la cultura innata i evitar ‘contaminacions’. Però no és així, és la fusió de tot el que genera força, i en el terreny polític és el mateix, qui se centri tan sols en una de les seves Catalunyes mai farà res de profit perquè no sumarà prou, i com em va dir un amic, potser guanyarà unes eleccions, però no convencerà a ningú. Hi ha tantes visions de Catalunya com ciutadans té, des de les nissagues que porten aquí des del s. XII, com qui prové de l’Hindustan i viu aquí fa dos dies.

Hauríem d’acceptar d’una vegada sense haver-ho de repetir o recordar la concepció i la definició de català a qui estima, treballa i viu a Catalunya, estima i respecta les seves tradicions i aporta les seves sumant-les, no dividint o encavalcant-les. Perquè a Catalunya, des de sempre, com a terra d’acollida, ja ha estat així.

El que crea la grandesa i la força popular no és que tothom sigui igual, sinó que tothom qui defensa un objectiu, per molt diferent que sigui del que té al seu costat, marxaran i lluitaran plegats per aconseguir-lo. És així com es produeixen canvis, i és així com s’aconsegueixen victòries i fites com a poble.

J. V. Foix ho deia a la seva columna ‘Estimar Catalunya’: No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’espardenya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i en música només admet el flabiol, el tamborí i la tenora. Perquè tot i semblar ser visions oposades, són en realitat visions complementàries d’una causa major, i això és una cosa que s’està oblidant.

Si es vol construir un nou Estat, un nou país, aquest s’haurà de basar en la diversitat sumatòria, no d’esquena a cap Catalunya. Això no vol dir, com algú podria pensar, haver de renunciar a part o quelcom per integrar més, això vol dir coexistir en tolerància. Els partits que més han prosperat, i els països que més ho han fet, són els que han sabut defensar amb la mateixa fermesa una causa que vint, perquè en la concepció de país no hi h una idea única, n’hi ha moltes, i n’hi ha molts problemes a la vegada, no només un.

És per això que els partits polítics independentistes han d’espavilar i deixar de voler caure bé a parts perquè no es veuen amb suficient coratge de defensar un tot per por a perdre votants, però és només quan defenses un tot que podràs arribar a tot i tothom. I és aleshores quan sumes, quan creixes i quan en força política i social tens un corpus organitzat.

Com podíeu llegir al principi, estem en una clara i dura crisi de confiança cap als partits i les institucions independentistes. I ara la tardor tindrem el ‘momentum’ de la Diada, la reunió de díscols del PDECAT al Monestir de Poblet, el Congrés Nacional d’ERC, el procés de refundació i establiment de Crida Nacional i Junts per Catalunya, el procés de reorganització estratègica de la CUP, les sentències contra els presos polítics, unes possibles eleccions generals i també possibles eleccions al Parlament. És per tant, ara l’hora de reformular estratègies, recuperar idees integrals sobre Catalunya i el seu motiu de ser, de la gestió del seu dia a dia i sumar forces, perquè és sumant marcs quan realment demostres que pots tirar endavant.

Seguir com ara demostra una cosa: ni es vol sumar, ni es vol unitat.