La revolució necessària

L’auge d’una multitud de plataformes liberals arreu d’Europa ha provocat un augment de les reivindicacions en aquest sentit però això no s’ha transmès, en molts casos, en una major estima cap a la llibertat sinó que simplement s’ha aconseguit banalitzar qualsevol idea que estigui en favor seu. La domesticació de la llibertat i la seva dissolució en un concepte insubstancial -com deia Jünger– ha obert la caixa de Pandora. La conseqüència d’això és que els qui es fan anomenar cabdills de la causa de la llibertat han adoptat certes derives tiràniques per tal de frenar els qui no pensen com ells.

A causa d’aquestes derives, els suposats defensors de les llibertats fan mutar el concepte que tenim d’elles i s’acaba entenent com a llibertat tenir opció d’escollir entre estar malament o estar pitjor. En nom de la llibertat es permet que es vulnerin llibertats, com denunciava Edmund Burke quan va escriure sobre la Revolució Francesa. Actualment ens trobem en unes circumstàncies molt semblants. El fet de creure que podem traspassar línies vermelles en nom de causes justes -quan els liberals mai hi havien caigut- provoca la necessitat d’una revolució conservadora que freni qualsevol tipus de banalització de la llibertat. Aquells qui fugen dels principis revolucionaris francesos -considerant-los totalitaris- però els acaben duent com a estendard davant d’aquells que els porten la contrària no deixen de ser un símptoma de falta de coratge per defensar el liberalisme anglosaxó de tolerància, llibertat i constitucionalisme.

Quan parlem de constitucionalisme, l’entenem com a pacte entre individus constituïts en societat perquè, com remarcà Locke, l’individu va cedir part de la seva llibertat per acceptar el seu rol al context social. Aquest precepte, precisament, no només no és defensat pels nous liberals sinó que, directament neguen l’existència tant de la societat com del pacte social. Retornant a Burke, per defensar la llibertat i combatre el totalitarisme no es pot legitimar ni un altre totalitarisme ni l’opressió de cap col·lectiu que no comparteixi les nostres mateixes opinions. Robespierre ressorgeix amb el seu paternalisme ideològic i molts dels qui es fan anomenar liberals han esdevingut jutges d’aquells que no combreguen amb les seves idees, convertint el culte a la llibertat en una religió i Friedrich Hayek, Ludwig von Mises o Ayn Rand en els seus profetes. Des del liberalisme mai s’havia volgut que la llibertat es defensés des del dogmatisme: la manera de fer-ho és des del coneixement i la raó.

La revolució conservadora no s’ha de basar necessàriament en els preceptes de la democràcia cristiana o dels moviments reaccionaris, també pot consistir en l’adopció d’una actitud conservadora, com deia Oakeshott. Aquesta actitud encaixa perfectament amb la defensa de la llibertat des del coneixement, sense dogmatismes o actituds totalitàries. Passa per rellegir Edmund Burke, Charles-Louis de Montesquieu o Alexis de Tocqueville. Tampoc hauríem d’oblidar Raymond Aron, un dels ideòlegs principals del liberalisme filosòfic. Va ser tan crític amb el fonamentalisme comunista com amb el fonamentalisme liberal, que tot just començava a aflorar en els sectors més progressistes del moviment. Segons ell, el fonamentalisme ideològic cau en una visió reduccionista, binària, del món, i acaba justificant qualsevol acció tirànica en nom de les idees.

La llibertat, en sí mateixa, no porta enlloc. Recuperant Jünger, per arribar a ser lliure cal ser lliure. La llibertat és existència, concordança conscient amb l’existència, i és el plaer, sentit com a destinació, de fer-la realitat. Aquesta revolució conservadora comença a arrelar a Europa i en podem veure alguns exemples a França o el Regne Unit. En el cas francès, el gir de Les Républicains cap al liberalisme anglosaxó ha fet que, a les primàries, François Fillon aconseguís derrotar el moderantisme d’Alain Juppé. A la Gran Bretanya, el Conservative Party ha recuperat les tesis de la “democràcia conservadora” de Benjamin Disraeli i està fent que qualsevol persona, des de l’obrer fins al terratinent, es puguin sentir obertament conservadors, perquè és la seva forma d’estimar la llibertat sense caure a les derives laboristes, paternals i moralistes en què cauen els Liberal Demòcrates.

Així doncs, cal que el liberalisme impulsi aquesta reivindicació dels seus valors i idees fonamentals, que aportaven llum al mar de tenebres de la filosofia política. Cal que, des de les arrels, reivindiquin enarborar la bandera de la llibertat esdevinguda fet. Recuperant Jünger per darrer cop, la revolució necessària és aquella que farà que els actes siguin més importants que la poesia que els canta i que el pensament que els reflecteix… cosa que molts defensors de la llibertat i del liberalisme sembla que obviïn i que fa necessària la seva recuperació per part dels conservadors.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de febrer de 2017

Jorge Fernández Díaz, l’últim africanista

Durant la campanya de pacificació del Rif es va encunyar el terme “africanista” per fer referència a les tropes colonials que lluitaven contra els rebels al Protectorat Espanyol de Marroc. Aquests exèrcits tenien oficials estaven preparats per dirigir els seus homes en qualsevol moment, com a conseqüència de les revoltes tribals contra les autoritats espanyoles que hi havia contínuament. La duresa i la crueltat de les forces colonials espanyoles eren equivalents a les de les tropes rebels, fet que causava que cada cop hi hagués més i més baixes a tots dos bàndols. Aquest comportament al camp de batalla va provocar que estar preparat per combatre els enemics de la pàtria fins les últimes conseqüències arribés a ser un concepte polític per sí mateix. Un clar exemple d’això el trobem en José Millán-Astray, un dels principals exponents de l’africanisme i fundador de la Legión Española.

Actualment, però, sembla que també hem topat amb algú que ha utilitzat tots els mitjans que tenia a les seves mans per combatre fins al final els enemics de la pàtria: Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior. La gravació de les converses que tenia amb altres autoritats, les diferents operacions que ha dirigit jugant al marge de la llei… tot plegat per aconseguir consolidar la unitat de la Pàtria. Amb la seva marxa, l’africanisme polític ha perdut el seu màxim exponent del segle XXI. Com va fer el general Millán-Astray al Rif, l’ara exministre va preparar els seus homes de confiança perquè només tinguessin una cosa al cap: la qüestió catalana i la recuperació d’una Espanya que ja feia dècades que havia quedat enrere. Aquesta idea i aquestes intencions polítiques han provocat que tant la Policia Nacional com la Guardia Civil hagin tingut uns responsables al capdavant que els han acabat fent tenir una imatge desastrosa.

El període de Fernández Díaz al capdavant del ministeri de l’Interior segurament serà recordat com aquell en què el “cuidado” ha passat per sobre de l’”efecto”, posant en perill no només l’estructura governamental sinó també l’estatal. Aquesta concepció militarista de la política ha provocat que, durant la càrrega contra l’enemic separatista, hagin quedat al descobert escàndols vinculats a la seguretat de l’Estat com ara l’assumpte del CNI i Bárbara Rey, les comissions que podria haver cobrat el rei emèrit Joan Carles I o qüestions sobre la imparcialitat de la justícia espanyola. Això sense parlar dels periodistes que, com alguns d’ells mateixos han reconegut, pràcticament rebien instruccions sobre què publicar i què no.

Aquesta concepció finalista, de que l’únic que importen són els resultats i no la manera com s’han obtingut, va acabar fent que ningú del seu entorn li volgués donar suport, segurament per por de veure’s involucrats en unes formes més properes a l’“habéis venido aquí a morir” de Millán-Astray que no pas a la tradicional conservació del poder. Aquest conservadorisme, de fet, potser és l’element que ha endarrerit la data de caducitat de l’actual estructura estatal i ha impedit que es produís un altre desastre com el d’Annual, en què no només l’exèrcit sinó tota l’estructura institucional espanyola van rebre un cop molt dur.

La falta de continuïtat d’aquestes idees africanistes pot dur una estabilitat política interessant, semblant a la que es produeix després d’una llarga batalla. Tot això, però, no canvia el fet que l’Estat espanyol està mutilat, en la línia de les paraules de Miguel de Unamuno quan va dir que el que Millán-Astray volia, de fet, era una Espanya a imatge d’ell mateix, que havia perdut un braç, una cama i un ull a la guerra del Rif.

En vista de tot això només hi ha una reflexió a fer per si encara queda algun simpatitzant africanista o, fins i tot, algú que vulgui continuar el seu llegat. La pregunta és si, arribat el moment, marxarà a Portugal per evitar un escàndol privat com va fer l’heroi del Rif i tornarà quan tot hagi passat o si, directament, cridarà: “¡A mi la Legión!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 7 de febrer de 2017

El retorn de la Gran Barcelona

Barcelona tornarà a ser gran, com als seus millors temps. Tornarà a ser cap i casal dels catalans, referent i far del progrés d’Espanya. I tot gràcies a l’Ada Colau i al seu gabinet. Emociona que aquesta nova administració municipal hagi deixat enrere el període Trias i hagi recuperat els bons temps, els de la Barcelona dels seixanta. Dic “bons temps” perquè he llegit massa en Ruiz Zafón i trobo que la Barcelona de Josep Maria de Porcioles era maca. Aquella ciutat en construcció, creixent portes endins, ocupant cada pati de l’Eixample, sense tramvies, plena d’autobusos, cotxes, obres, sobreàtics… entre moltes altres coses maques i, al mateix temps, expandint-se, com si el Destí Manifest de la ciutat comtal fos convertir L’Hospitalet en un nou districte i El Prat en un barri de Sants-Montjuïc. Barcelona amb plena vocació imperial, amb la Mediterrània, Collserola, el Besòs i el Llobregat com a límits naturals.

La Gran Barcelona de J. M. de Porcioles, el projecte inacabat, la de convertir la nostra capital en una metròpoli universal, sense límits definits i que veuria el seu reflex al món. Aquella que va consolidar-se en part amb els Jocs Olímpics de Barcelona, amb Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall. D’aleshores ençà, però, va quedar un front inacabat: el port de Barcelona i el delta del Llobregat. Aquesta tasca monumental és amb que s’ha compromès la batllessa Colau i espero que la dugui a terme. El triomf de Barcelona com a ciutat, esdevenint metròpoli, serà quan els barcelonins visquin a la llera del Llobregat. Tot i que Mercabarna forma part del terme municipal, els barcelonins mai l’han considerat part del teixit urbà com sí que han fet, per exemple, amb la Trinitat Vella. Collboni i Pisarello, els nostres Lewis i Clark, veuen que la Zona Franca és tan nostra com la plaça de Catalunya i gràcies al ferrocarril -en aquest cas el metro- podem construir un districte que faci que Barcelona es reconegui com a tal de llera a llera.

El millor de tot és que La Gent d’Ordre està compromesa amb aquest projecte. Els qui sospiraven tranquils quan recollien la part de l’exposició del Born que era al carrer no pas perquè no fessin res més a l’estàtua decapitada de Franco -els era indiferent- sinó perquè no volien que ningú fes malbé la Victòria de Frederic Marès. La mateixa gent que s’indigna perquè es treu el nom de Samaranch d’un regal que va fer a l’Ajuntament de Barcelona però que aplaudeix que es desmunti el monument falangista de l’avinguda de Josep Tarradellas. La Barcelona antifranquista però tolerant amb el règim, la que ovaciona l’Ada Colau perquè, per fi, s’ha compromès amb la ciutat i la farà més gran. Si cal, tenint tan assumida com té La Gent d’Ordre que ha de suportar la càrrega de ser ciutadana de Barcelona i d’haver d’aixecar Catalunya, aguantaran el tramvia de la Diagonal i tot allò que faci falta sempre que es faci dins de l’estabilitat i amb l’objectiu que la ciutat arribi al Llobregat. No en forma d’un nou pol industrial, com demanava CiU: Colau i el PSC van més enllà i faran un districte nou i això és que fa vibrar als barcelonins.

Si l’oposició no exerceix i deixa la crítica deconstructiva, La Gent d’Ordre començarà a aplaudir com si fos una bona funció al Liceu, farà igual que amb una tornada de cortesia i tindrem un segon mandat Colau a la Ciutat Comtal. L’actual administració municipal està regulant els hotels perquè vagin més lluny del centre, es vol expulsar els turistes i potenciar la Barcelona perifèrica, un símptoma que la Gran Barcelona està per venir i, de la mateixa manera que Porcioles va crear el projecte Barcelona 2000, on l’Exposició Universal que predeia pels vuitanta va esdevenir el Fòrum 2004, potser ara és el moment de dir que som a les portes de la Gran Barcelona, aquell projecte que va començar un antic batlle i que tots els següents van continuar a la seva manera però que, ara, sembla que torna al carril central.

Publicat a la Revista l’Endavant el 18 de gener de 2017

¡Gritamos viva, libre Guinea!

El processisme ha derivat en recerca d’un referèndum pactat. La recerca d’un referèndum pactat amb l’Estat espanyol és l’única sortida que veuen alguns, independentment de si són d’esquerres o de dretes. Això, de retruc, fa que la negativa a fer-lo causi que els mateixos que el busquen, en molts casos, se sentin residents d’una colònia o una regió. És possible que, si realment fóssim una colònia, ens hagués anat millor: només caldria garantir que en cas d’independència hi hauria estabilitat envers la metròpoli. Aleshores, com va passar a Guinea Equatorial en ple franquisme, es podrien celebrar unes eleccions democràtiques amb observadors internacionals i també un referèndum sobre si es vol més autonomia o no.

Les lleis espanyoles dels anys seixanta es van adaptar sense canviar ni una coma. Coses que sap fer un Estat: a l’Espanya de Franco es van celebrar unes eleccions amb múltiples partits i diferents opcions polítiques, on fins i tot hi havia socialistes optant a presidir l’autogovern de la Guinea Espanyola, que després d’obtenir més autogovern via referèndum, el 1963, va canviar el seu nom a Regió Autònoma de Guinea Equatorial. Cinc anys més tard, el 1967, es va inaugurar la Conferencia Constitucional de Guinea Equatorial, presidida pel ministre d’Assumptes Exteriors del règim. En aquesta comissió també hi havia la part equatoguineana, que representava els interessos de la colònia.

La Conferencia Constitucional es va crear abans que Guinea Equatorial fos un Estat i va servir per presentar diferents esborranys de Constitució i per arribar a posicions consensuades. Un dels membres d’aquesta comissió constitucional va ser Rodolfo Martín Villa, futur ministre de l’Interior i vicepresident del Govern durant la Transició, que formava part d’una de les parts més actives de la Conferència Constitucional. És una idea força semblant a la del jutge Santiago Vidal, la figura més semblant al que va ser Martín Villa en aquella comissió, dirigint una de les propostes de constitució del futur Estat.

El 12 d’octubre de 1968, el ministre Manuel Fraga es dirigí al president electe de Guinea, Francisco Macías, i li transferí plens poders sobirans com a cap d’un nou Estat: la República de Guinea Equatorial. En només cinc anys, doncs, un procés va començar amb la concessió de més autonomia a la Guinea Espanyola via referèndum i es va acabar amb la transferència de la sobirania al president equatoguineà electe. La Guinea Espanyola va convertir-se en un país reconegut per tothom i formant part de les Nacions Unides i la comunitat internacional va aplaudir el comportament d’Espanya.

D’altra banda, sembla ser que no podem apoderar-nos i fer un acte de sobirania com seria un referèndum d’independència sense el permís de l’Estat. A diferència de la Guinea Espanyola, la comunitat internacional no espera Catalunya perquè, fins ara, no sabia ben bé que volia el procés català i encara no saben si és cosa de molts o de pocs. Per tant, es mantenen en silenci. A vegades oblidem que la comunitat internacional són Estats amb relacions amb altres Estats i la virtut d’Espanya és que s’entén amb tothom, ja sigui una dictadura comunista, una democràcia liberal o una teocràcia islàmica. L’única forma de demostrar que l’independentisme no és una qüestió interna és abandonant el processisme i “desobeint” la llei. Com he dit abans, Espanya va permetre fer unes eleccions multi-partidistes a territori espanyol durant el franquisme sense canviar cap llei: el marge interpretatiu ho deixava fer.

En aquesta línia, i segons Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero de Miñón, un referèndum d’independència també es pot fer sense tocar ni una coma de la Constitució. Només falta voluntat política. Les lleis espanyoles permeten fer el referèndum i no reconèixer-ho és negar el que diuen dos dels pares de la Constitució sobre el que ells mateixos van redactar. Així doncs, i tornant a Guinea Equatorial, si ells van ser independents en cinc anys perquè van demostrar amb fets la voluntat de ser-ho, saltant-se les lleis de la dictadura fins que l’Estat, en veure que l’autorització del referèndum de 1968 era irrellevant perquè el farien igualment, va voler salvar els mobles després de les experiències portugueses i angleses a Angola o Kenya.

Ara ja no hi ha Kenya ni Angola, ni tampoc la voluntat de contenció de la Unió Soviètica i el comunisme mundial -o al revés, de contenir el capitalisme i l’imperialisme nord-americà-. Si es vol anar a totes s’han de jugar totes les cartes disponibles, perquè els Estats sovint juguen molts a tot o res però, com ens ensenya Espanya, molts cops ho fa en fals. No ens ha de fer enrere pensar que no tenim vocació d’Estat. A caminar se n’aprèn caminant i a tenir vocació d’Estat, tenint-lo, així que com diu l’himne nacional equatoguineà: “¡Gritamos Viva, Libre Guinea!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 13 de gener de 2017

Madrileny de naixement, català d’adopció i convicció

La frase d’aquí dalt és com es va definir Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria d’Assumptes Institucionals quan va comparèixer a donar explicacions per les filtracions a la premsa d’unes converses amb el ministre de l’Interior. La seva compareixença és una oda a la ironia fina a la qual deixa anar frases contundents entre subtilitats. Va explicar fets importants sense floritures, i mentre anava parlant, era cada cop més contundent contra els partits polítics. La transcripció són pàgines de fets explicats que, tot i no arribar als titulars, estan dites i registrades. Vull rescatar-ne uns quants fragments on fins i tot posava en entredit la integritat del PSC, CSQEP i C’s, entre altres envers les pràctiques polítiques que critiquen.

Poc després de començar a declarar,  va dir: “y, precisamente, por ser noble y conducirme con esa nobleza en este desgraciado suceso, por entregarme siempre a mi trabajo, por no ceder –que quede claro– jamás ante los no pocos –que quede claro también– intentos fallidos de torcer mi voluntad es por lo que ahora me encuentro ante ustedes, ante este Parlament y en estas circunstancias”. La pregunta que ens podríem fer és quins intents s’han dut a terme perquè l’Oficina Antifrau de Catalunya no fes la seva feina i qui n’ha estat responsable. Poc després, però, va afirmar amb rotunditat “algunos, incluso, de los que se han manifestado, están imputados ahora mismo. Otros han sido…, y no revelaré… puede que sean también investigados en este momento por la Oficina Antifraude de Cataluña”. Advertència clara: hi ha imputats que actualment estan sent investigats per la OAC.

Si seguim llegint, trobem “permítanme, digo, que les recomiende la lectura de lo que ayer publicaba un medio, que no diré cuál, pero lo podrán encontrar en su versión de internet, donde se me acusaba de conductas contrarias a la probidad, donde se publicaba una fotografía mía que nunca le he dado a nadie, que no he hecho pública, en un evento deportivo al que assistí”. Poc després arribem al punt d’inflexió de les seves declaracions, on canvia el to i passa de ser proper a marcar distància: “señoras y señores diputados, al menos habrán de coincidir conmigo en que no se pueden vulnerar derechos fundamentales de nadie y menos aún hacerlo bajo el amparo de otros derechos que le resulten más ventajosos al que vulnera. Eso, a mi juicio, se llama ‘manipulación de la información’, y ustedes lo saben todos muy bien. Eso, señoras y señores diputados, es hacer demagogia interesada”.

Més tard també va declarar “se filtran cosas, se vierten manifestaciones gratuitas, se crea, en definitiva, un estado de opinión y, de ese modo, se apunta con toda la artillería, cuando ya está armada, contra los intereses de los ciudadanos que pueblan Cataluña. Lo tienen que saber: se está atacando a la ciudadanía poniendo en juego la gestión de la oficina por parte de este director”. És cert que molts van declarar que havia de ser cessat sense escoltar l’altre costat i sense deixar que s’expliqués. També va respondre a les acusacions d’haver filtrat la converasa: “cuando mantengo reuniones de trabajo, privadas o institucionales, confío en los interlocutores. No desconfío del ministro, con estas palabras, pero sí les garantizo que este director ni ha grabado, ni sabía, ni ha permitido…, y entenderán ustedes –porque, si no, tendríamos que pensar que somos todos subnormales perdidos– que tampoco las he puesto en circulación”.

Després d’explicar que té l’agenda personal a disposició pública i que si es vol saber més de la Oficina Antifrau de Catalunya només cal reformar la llei, comença a carregar contra Ciudadanos i Inés Arrimadas. De Alfonso, després d’una discussió amb la diputada de C’s, va dir “`pues mire, el señor Albert Rivera a mí me vino a visitar al despacho, en mi oficina, me pidió árnica, me dijo que no me preocupara, que no tendríamos problemas, que me apoyarían en todo, cuando habíamos tenido discusiones aquí, pero que yo tenía que entender que también les tenía que dar alguna cosa. Lo puede negar. Claro, en este caso creo que no hay grabaciones. Perdón, yo lo he dicho bien claro […] y queda grabado. Si a usted le interesa más reírse que escuchar hágalo, es su problema”.

Després de C’s va respondre al grup parlamentari del PSC, que va preguntar a De Alfonso perquè no havia denunciat la gravació, a la qual cosa va respondre que no ho podia fer perquè no sabia qui ho havia fet. Va posar l’exemple de quan es va enfrontar a Manos Limpias: quan va saber qui era la persona exacta, va deixar les vacances per presentar una querella contra ella. Seguidament va criticar l’hipocresia del PSC a dos moments clau. El primer, “no sé qué pasaría si esas conversaciones se produjeran entre alguno de los que ahora me atacan a mí personalmente, que no he sido más que un interlocutor en esas conversaciones, como otras tantas veces… si eso le pasara a alguno de su grupo parlamentario. No lo sé. A lo mejor ahí sí que alegaríamos derecho de defensa, presunción de inocencia, vulneración de derechos fundamentales. Porque sepan ustedes unas cosas: esas pruebas, esas cintas son nulas, son ilícitas, son obtenidas delictivamente, y el uso que se hace de ellas, al dárselas a un medio de comunicación también es un delito”. Al segon moment va puntualitzar: “pero también me he reunido con gente del Partido Socialista de Cataluña, por supuesto que sí; si no pasa nada, y también he hablado de temas así, sensibles, claro que sí, no pasa nada”. La pregunta que ens hem de fer és quins són aquests temes sensibles, com també era sensible la conversa amb el ministre filtrada als mitjans.

Després va atacar a CSQP i al diputat Rabell: “señor Rabell, pues claro que sí, y de su grupo, pero no las voy a revelar, bueno, salvo que me diga usted: ‘Dígalas’, eso sí, si me autoriza. Yo no las voy a revelar jamás. Me han preguntado si voy a tirar de la manta. No tengo que tirar de la manta de nada. Perdó… no, no, no digo… pero no tengo que tirar de la manta de nada. Sí, y además, en este caso, incluso, como la llamada se hizo a mi teléfono móvil, pues, queda registrada, o sea, si es que es muy sencillo. Pero, señores, ¿ustedes de verdad piensan que yo, después de treinta –casi– años de ejercicio profesional, soy tan estúpido de caer en esas trampas? No, perdonen. Eso no. Pero así es como la oficina debe generar confianza, debe obtener información”. Això fa pensar… per què un diputat telefona al Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya i no utilitza els canals establerts per demanar una reunió?

Va tornar a criticar CSQP per no preocupar-se que es filtrin converses entre alts responsables polítics: “la postura fácil es la de dimitir, señor Rabell. Yo lo entiendo, si yo lo entiendo, si yo sé que esto genera estupor, y a mí el primero, ¿eh? y a mí el primero, pero estupor no por las reuniones, que creo que a estas alturas cualquiera entenderá que las reuniones son más que naturales, ¿verdad?, y con todos. Lo que me genera estupor es que aparezcan publicadas sin que nadie se pronuncie sobre lo que eso supone; eso sí me genera estupor. […] No van esas reuniones, encaminadas a nada de eso; de verdad, señor Rabell. No van encaminadas… insisto, no hay un orden del día, nunca, con ningún grupo político. Me reúno y me imagino que me pueden hablar de muchas cosas, de algunas noticias de los medios, que me pueden dar información sobre algo que les ha llegado, sobre… bien, bien, pues, ya está. Siempre les digo lo mismo ¿eh?: ‘Por escrito. O me enviáis a quien os ha dado las pruebas o me dais los documentos, o, si lo tiene la policía, me la enviáis a mí, o, si no, yo no me mojo, ¿eh?’ Yo no me dejo utilizar; me habré dejado grabar pero utilizar, no”.

Després toca el rebre al Partit Popular: “mire, yo solo puedo decirle que si tuviera los medios para averiguar… porque los medios de la oficina –que nadie se engañe, ¿eh?– son justos; que nadie confunda un presupuesto de 4 millones y medio, 1 y medio más bajo de lo que tenía cuando yo llegué, que nadie se confunda, con 4 millones y medio, como tener medios ¿eh? que hemos tenido que soportar hasta las obras de rehabilitación de todo el edificio, porque, si no, la propiedad no nos lo hubiera alquilado: no tenía ni cédulas. O sea, el dinero se va por muchos lados pero no tengo ni medios, ni fondos reservados; no tengo el personal necesario en número. Si los tuviera y pudiera averiguar yo quién lo ha hecho, lo haría; espero que desde el ministerio lo hagan”.

Després del Partit Popular va passar a la CUP. Després d’explicar que només havia de retre comptes al Parlament, va declarar que s’havia reunit amb tots els grups parlamentaris tret de la CUP. “Me pueden decir ‘hombre, es negligente, reunirse; usted no tiene que reunirse.’ Se lo puedo admitir, a cualquiera le puedo admitir, pero lo que no es, en ningún caso, es un arma arrojadiza, porque con la práctica totalidad de los grupos –he de reconocer que con el suyo, no, a pesar de que he mantenido muy buenas relaciones en lo personal, pero nunca en privado con su antecesor–, me he reunido”. Després va afegir que van haver d’inspeccionar diversos cops casa seva i canviar-li el telèfon per seguretat. La seva resposta a Anna Gabriel, però, té un punt fonamental: “usted no está intentando sacar, con esto, rédito electoral”. La resta de grups, doncs, sí.

Pel que fa a Junts pel Sí, de Alfonso va respondre a les acusacions del diputat Bonvehí sobre reunir-se amb el ministre de l’Interior: “pero que es normal, señores, que nadie se escandalice, no sean hipócritas, me reúno con todos ustedes, y es que debo hacerlo, no hacerlo sí que sería negligente, eso sí que sería negligente”.

Després d’una pausa i de les repliques dels grups, de Alfonso va seguir la seva compareixença responent a tots els grups parlamentaris en una sola ponència. De fet, aquesta segona part és molt més contundent que la primera perquè alguns diputats li pregunten el mateix que havia respost a altres grups parlamentaris, a més de criticar el desgavell de les declaracions.

Sobre per què no ha recorregut ni s’ha querellat respon enfurismat “no hay más sordo que el que no quiere escuchar. Me han recriminado que por qué no voy a los tribunales. Ya lo he explicado. Yo, cuando he tenido que ir a los tribunales, he ido. He interrumpido mi periodo vacacional. He dejado a mi familia, he venido, me he preparado una querella y la he presentado, pero cuando tengo una persona a la que dirigir esa querella. Si fueran expertos, ustedes, o conocedores del derecho procesal penal, sabrían que una querella no puede presentarse si no hay autor conocido. Ya me gustaría –lo he dicho otra vez–, pero no tengo el autor conocido”.

Sobre el desgavell de les acusacions apuntala “ha cambiado todo, en esta mañana ha cambiado todo. Yo vine aquí, no voy a decir ‘acusado’ porque no sería correcto técnicamente, pero venía aquí habiéndoseme solicitado el cese por mantener reuniones con el ministro del Interior. Luego, cambia, y ya no es por las reuniones. Ahora resulta… o, en un momento posterior, resultó que era por el contenido de esas reuniones. Después, por el tono que se usa en esas reuniones. Sí, sí… Bueno, si está grabado –si está grabado–, si el ciudadano lo va a oír igual. Y ahora ya no es por eso, ahora es por la falta de ética”.

Va seguir criticant les acusacions, precs i supliques dels diputats: “yo les pido que lean detenidamente las causas de cese que vienen recogidas en el artículo 11, ¿eh? Se lo pido antes de que adopten ninguna resolución. Se me dice que tire de la manta. Pues mire, al mismo tiempo, se me dice que amenazo con tirar de la manta, que amenazo a los grupos… Yo no he amenazado a nadie, todo lo contrario. Mi tono vehemente ha sido para defender que la dignidad y la discrecionalidad con las que he actuado siempre no van a cambiar ahora. Es decir, que no se me pida una cosa y la contraria al mismo tiempo. No diga usted esto, y, al mismo tiempo, diga todo. No, no, no”.

Amb sorna, seguidament de Alfonso va declarar “ya empiezo a tener claro por qué no soy idóneo para dirigir la Oficina Antifraude de Cataluña: por el tono que he empleado al final de mi intervención. Eso también lo han dicho, aunque solo fuera por el tono. Literal: ‘Aunque solo sea por el tono final, usted no puede dirigir la Oficina Antifraude’”.

Tampoc es va estar de criticar la hipocresia d’alguna diputats: “tiene gracia que me digan: ‘Cuéntenos cómo ha sido’, ‘si usted es lo que ha hecho…¡, tal… ‘si usted hace esto, por qué se reunió, cómo lo hizo, por qué dijo esto…’, y al mismo tiempo digan ‘hombre, ahora que nos lo ha contado, ya no es usted idóneo, porque como ya se conocen sus técnicas de obtener la información…’ Bueno, señores, por favor –por favor”.

Després tot aquest recull de sentències i declaracions de Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria tinc la sensació que ens hem quedat només amb els titulars, amb la conversa entre ell i el ministre, i que no s’ha donat cap importància a la resta. El cert és, però, que després de llegir tota la compareixença i de fer un recull de cites interessants, potser sí que tenia raó quan deia que era incòmode però no per un sol grup sinó per la majoria. Per C’s perquè s’havia reunit amb Rivera, que li volia fer xantatge intercanviant protecció per informació; per CSQEP perquè alguns dels seus diputats el van trucar per telèfon personalment. Pel PSC perquè alguns dels seus integrants havien mantingut reunions molt semblants a les que de Alfonso tenia amb el ministre de l’Interior, per la PP per criticar la manca de recursos estatals suficients com per lluitar contra el frau a Catalunya; per Junts pel Sí el problema era el contingut de les gravacions filtrades i, per la CUP, haver traspassat clarament la legalitat.

Així doncs, la pregunta és si la seva destitució és a causa d’haver-se excedit en les seves funcions o si, en realitat, tot plegat s’assembla més a l’”Assassinat a l’Orient Express”, on tothom tenia algun motiu per voler treure’l del mig. El temps potser ens donarà la raó. De moment, ell duu avantatge perquè, com ja havia dit a la Comissió, les causes sobre les gravacions amb el ministre s’han arxivat.

En aquest enllaç podeu trobar la transcripció de tota la Comissió d’Assumptes Institucionals, amb la compareixença íntegra de Daniel de Alfonso.

Publicat a la Revista l’Endevant el 19 de desembre de 2016

La farsa de la reforma constitucional

De vegades la ciència-ficció va més enllà de la televisió i el cinema, arriba al terreny polític i, aleshores, ens fan creure que és real. La reforma constitucional n’és un exemple. Pensar que modificar la Constitució espanyola és necessari és demostrar que no se n’ha llegit ni un sol article o, si s’ha llegit, que no s’ha fet correctament com ho demostra el fet que, per diversos motius els pares de la Constitució, els qui la van redactar, ho han trobat innecessari a causa de la flexibilitat del redactat de la Carta Magna. Seria possible, fins i tot, celebrar un referèndum sobre la independència sense tocar ni una sola coma del text, cosa que fa que alguns ens qüestionem si, de fet, la finalitat que persegueix aquesta reforme és permetre fer-lo o bé centralitzar encara més el país i, per què no, engegar un procés que dugui l’Estat a un salt al buit.

La reforma constitucional és com la caixa de Pandora. Fer seguidisme d’aquesta idea surrealista, el reformisme constitucional d’avui dia, volent creure que hi haurà prou suport com per fer una Constitució espanyola millor, té un punt de candidesa i un altre de tristesa. Candidesa perquè pensar que dos terços de les cambres es posaran d’acord dues vegades -amb eleccions i referèndums pel mig- i tristesa perquè fins i tot qui se suposa que l’ha de voler conservar -no són pas conservadors perquè sí- està disposat a parlar-ne. Realment és una decepció que el que se suposa que és un gran partit i l’única força que hi ha al Congrés dels Diputats -ara mateix l’oposició és inexistent- escolti cants de sirena… a no ser que la seva finalitat sigui una altra, és clar.

Quina altra finalitat, però? Podria ser aconseguir la centralització definitiva de les competències, la compleció de l’afrancesament i la construcció d’un Estat mental-legal centralista i radial. Aquell malson dels intel·lectuals que, des del segle XVIII, pensen que el problema principal d’Espanya ha estat aquest. Parlo només de centralització perquè la descentralització no té cap suport útil i, per fer una reforma constitucional en aquest sentit, s’hauria de passar per un referèndum que, clarament, no l’aprovaria.

Així doncs la reforma constitucional, aquest cant de sirena, no és cap altra cosa que un parany perquè les forces sobiranistes-independentistes abandonin la unilateralitat i es perdin anys en la dimensió desconeguda que és aquesta modificació impossible i, amb els anys, tot s’acabi esvaint. Tot plegat no és cap novetat: només cal recordar que Espanya va perdre totes i cadascuna de les terres i possessions a ultramar mentre negava l’existència de cap problema i pensant que, ignorant-lo, se solucionaria sol.

Com va dir Dionisio Ridruejo el 1955 a la ponència a l’Ateneu Barcelonès que li va costar la defenestració política per part del règim franquista, “el pueblo español ha fracasado por un déficit de imaginación. Hay una pereza mental que impide dar como reales las cosas que lo son”.

En el nostre cas, la mandra mental no deixa veure que la pretesa reforma constitucional no va enlloc i que, el que és pitjor, si es fes, duraria anys, fins al punt on el poble espanyol fracassaria realment com a poble perquè no sabria per què va començar tot plegat. En cas que s’arribés a completar, a més, tornaria a deixar en mans de la voluntat política les mateixes coses que el redactat actual i només canviarien les competències… que també dependrien de la voluntat política. El mateix Miquel Roca va afirmar, el 2013, que dins la Constitució hi cap fins i tot un referèndum per la independència, una afirmació que Herrero de Miñón va confirmar l’any següent dient que només caldria blindar competències i que això es podia fer sense tocar ni una coma del text, només afegint una disposició com es va fer quan es van crear les comunitats autònomes.

Així doncs, l’Estat es troba davant d’un horitzó on hi ha una monarquia sota mínims i una demanda popular de més centralització competencial i d’acabar amb les autonomies… sembla que no és el millor moment per obrir la caixa dels trons. La reforma ha de passar pel poble i això és el que fa perillar més qualsevol idea d’estabilitat i d’acord entre totes les forces polítiques. Uns la veuran com una imposició sobre la resta i els altres no negaran que han vençut quan, en realitat, una reforma constitucional sempre es tracta d’arribar a acords com aquells a què es va arribar el 1978.

Potser com a poble, el que ens seria més convenient, seria no deixar-nos guiar instintivament i creure que aquesta pretesa reforma constitucional serà la solució a tots els problemes d’Espanya quan, possiblement, el que farà serà agreujar-los quan es faci evident que no és cap altra cosa que una altra farsa per mantenir distret el personal.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de desembre de 2016

“The Crown”, més que una sèrie

He acabat de veure la primera temporada de The Crown (Netflix), la sèrie sobre la vida de la reina Elisabet II del Regne Unit i de com va afrontar diferents moments tant personals com de la història política del seu país. La primera temporada tracta de l’època que va de la mort del seu pare, el rei Jordi VI, fins la dimissió de Winston Churchill com a primer ministre el 1955. La sèrie ensenya no només què és l’Estat sinó, també, fins a quin punt és necessari que aquest sobrevisqui per garantir un ordre social que no acabi amb revolucions on es puguin posar en risc les llibertats civils i els drets dels ciutadans. Això, de vegades, és realment difícil, perquè la massa popular vol canvis i els vol el més ràpid possible, sense que li importin les seves conseqüències, i això fa que molts cops els governs, encara que ho facin el millor possible, acabin caient.

The Crown mostra això: l’abisme que separa l’Estat del Govern. Fins i tot el Govern es precipita a l’abisme per tal de salvar l’Estat, com va passar amb l’abdicació del rei Eduard VIII en favor de Jordi VI, forçada pel govern britànic. Això no només surt a The Crown  sinó també a The King’s Speech, una pel·lícula que també recomano ferventment i que, tot i el toc cinematogràfic, representa molt bé el tarannà de la societat britànica als anys 30 i per què aquesta va acceptar les decisions tant del govern com les personals del rei Eduard VIII. De fet, Winston Churchill va ser dels pocs que va demanar a Eduard VIII que no abdiqués perquè era el rei legítim del Regne Unit i Emperador de l’Índia, però la seva decisió de casar-se amb una divorciada van fer de Winston Churchill, tant com a Primer Lord de l’Almirallat i com a Primer Ministre, el més fervent simpatitzant i aliat del nou rei durant la Segona Guerra Mundial.

Com demostrà Churchill, l’Estat sempre està per sobre de tot, sigui o no popular el que es faci per apuntalar-lo. Com escriu Maria de Teck, esposa de Jordi V i àvia d’Elisabet II, “la Corona sempre ha de triomfar, fins i tot per sobre de la part més personal d’una reina”.

Els governs poden i han de caure si no gestionen bé l’administració però l’Estat ha de sobreviure per sobre de qualsevol primer ministre o president de govern, com es pot veure a The Crown. Si un Estat descansa sobre uns fonaments ferms, la caiguda d’un govern o una revolta contra ell no el posa en risc, però quan comença a aguantar-se sobre llims i s’ensorra poc a poc, ni els millors governs poden salvar-lo. Quan un govern és nefast es demana a l’Estat que actuï per canviar-lo però, a l’inrevés, no passa mai.

Segurament és per això que és recomanable veure The Crown, per entendre i comprendre fins a quin punt se sacrifiquen les persones per tirar endavant un Estat, i no un d’inventat sinó el Regne Unit. A vegades es creu que els Estats són volubles i ràpidament canviables. Les administracions que els gestionen i les polítiques que apliquen potser sí que ho són, però la gent s’equivoca quan fa oposició pensant que combat un Estat quan, en realitat, només està combatent un partit polític.  La Revolució Francesa, la Revolució Russa i les revolucions d’Amèrica del Sud demostren clarament que els Estats no són entitats volubles sinó roques, sovint més dures que un diamant, que sobreviuen a qualsevol canvi. L’Estat ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

The Crown ens descriu com s’apuntala un Estat que està fent aigües i on que demostra com va arribar a sacrificar Elisabet II part dels seus ideals per defensar allò pel què havia estat preparada, bo i acceptant contra la seva voluntat unes quantes coses per assegurar la pervivència de l’Estat, que no del govern. Per tant, només puc acabar dient una cosa: God Save the Queen.

Publicat a la Revista l’Endevant el 30 de novembre de 2016