Revista l’Endavant

No s’havia de fer cap referèndum

/ G. Pursals

Les declaracions d’Adolfo Suárez durant una entrevista de 1995, on deia que a finals dels anys setanta no es podia sotmetre a referèndum el sistema polític espanyol perquè les opcions que ell defensava haurien perdut, han causat una forta polèmica. “El poble” s’ha bolcat a criticar el finat expresident a les xarxes socials, com si l’opció republicana hagués permès construir un Estat progressista i amb valors democràtics en comptes d’una barricada forta del Movimiento Nacional. Aquesta concepció, però, és falsa, i el fet és que els enemics de la república eren més nombrosos a El Pardo que a les manifestacions antifranquistes.

Si ens remuntem a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, la cinquena de les vuit Leyes Fundamentales del règim, hi trobarem que tot i que Espanya es definia com a regne, el cap d’Estat era el general Franco, que tenia la potestat de nomenar lliurement el seu successor. Aquesta mateixa llei, però, també establia que les Corts tenien la potestat de revocar al cap d’Estat proposat si no complia els principis del règim i que no havia de ser necessàriament un rei sinó que podia ser un regent fins que es trobés el successor més indicat. La forma d’aquesta llei servia per fer contentes totes les famílies que composaven el franquisme: pels falangistes obria la discrecionalitat perquè no hi hagués d’haver un monarca; pels carlins deixava la possibilitat de retornar el tron al seu pretendent quan morís Franco; i els alfonsins van creure que podien aspirar a que Joan de Borbó esdevingués rei d’Espanya.

Com a conseqüència de la promulgació d’aquella llei l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó i Battemberg, va escriure el Manifest d’Estoril, on va condemnar que el general Franco s’erigís com a cap d’Estat vitalici i que creés una ficció constitucional que mai va tenir cap validesa pràctica. A més, al manifest es proclama hereu legítim de la corona d’Espanya i critica durament l’ús polític de la corona, institució i futur punt de retrobament de tots els espanyols. El punt més significant del document és aquell en què declara que la Ley de Sucesión pretén crear un cabdillatge electiu, que assenyala com a regressiu, allunyat de qualsevol fet monàrquic tradicional o que estigui d’acord amb les lleis naturals del país.

El 1967 es promulga la Ley Orgánica del Estado en què el franquisme separa els càrrecs de cap d’Estat i cap de govern i on també es prepara el retorn de la institució monàrquica a Espanya. Segons aquesta llei, la sobirania nacional recau sobre el cap d’Estat, guardià i prefecte del Movimiento Nacional, que només deixa les seves funcions en mans de l’hereu de la Corona si abandona el territori o en cas de malaltia. Si el Consejo del Reino considera que l’hereu no està preparat, el pot revocar i col·locar un regent al seu lloc. La Declaració XI d’aquesta llei estableix que “para ejercer la Jefatura del Estado como Rey o Regente se requerirá ser varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión y jurar las Leyes fundamentales, así como lealtad a los Principios que informan el Movimiento Nacional. El mismo juramento habrá de prestar el sucesor después de cumplir la edad de treinta años”.

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del general Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d’Espanya jurant complir les Leyes Fundamentales i guardar lleialtat als Principios del Movimiento Nacional. Al mateix temps, es va envoltar de persones properes al seu pare, que van ser les que van impulsar la Transició.

Quan es van iniciar les primeres accions democratitzadores, els cercles interiors del franquisme es van girar contra el monarca. El consideraven un traïdor i un perjur, a més d’un conspirador que volia acabar amb el franquisme perquè es reunia amb memcbes del Consejo Privado de Joan de Borbó, el seu pare, que es trobava exiliat i era una de les figures més rellevants de l’antifranquisme.

Entre 1975 i 1978, la principal oposició al constitucionalisme parlamentari que es volia consolidar provenia de l’aristocràcia franquista i de les principals famílies del règim, començant pels vells falangistes i arribant als carlins, que no podien acceptar Joan Carles com a rei. Davant aquesta situació, era clar que no es podia sotmetre a referèndum la forma d’Estat perquè, en cas que l’opció monàrquica hagués perdut, la que hagués resultat vencedora no hauria estat la republicana -entesa com un apropament al règim de 1931- sinó la reaccionària. No es podia fer cap referèndum sobre aquesta qüestió en concret, la derrota de la Transició hagués portat una regressió de les llibertats i calia fer saltar pels aires el màxim possible de l’estructura franquista per seguir endavant.

La Ley de Reforma Política va resultar ser un tret al peu del franquisme institucional i social, i tot i que bastants diputats i procuradors hi van votar en contra pel que suposava de trencament amb el règim, altres sectors van haver de votar-hi a favor per tot allò que conservava, acabant de consolidar el canvi el 1978 amb la Constitució i l’establiment d’un nou ordre polític.

Que en aquell moment no fos una bona idea fer un referèndum sobre la monarquia, però, no vol dir que en la situació actual no es pogués plantejar fer-ne un. Tot i això, no hauríem d’oblidar que, si Adolfo Suárez hagués convocat aquell referèndum i hagués triomfat l’opció contrària a la monarquia, ara ni tan sols es podria plantejar la possibilitat de fer-ne un.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de novembre de 2016

Nosaltres, els palestins

/ G. Pursals

El Mandat Britànic de Palestina va ser dividit en el Mandat de Transjordània i el de Palestina, l’un  sota jurisdicció britànica en col·laboració amb les forces de l’emir Faisal i l’altre en col·laboració amb les organitzacions jueves. L’origen d’això van ser la Declaració de Balfour de 1917, on s’instava que a Palestina s’establís la llar del poble jueu, i l’acord Faisal-Weizmann de 1919, entre l’emir i Chaim Weizmann, de la Organització Mundial Sionista.

A la sèrie de columnes que ara comença s’aborda la història del Mandat de Palestina de 1917 a 1948, per donar a conèixer una part de la història que sembla oblidada, Començant per la Declaració Balfour i acabant per la Declaració d’Independència d’Israel, passant per la partició del Mandat de Palestina, l’aparició de Transjordania, el paper de les faccions àrabs palestines i transjordanes, de les forces britàniques, de les franceses i de les milícies jueves, que van col·laborar amb els àrabs durant més de 20 anys i fins i tot van entrenar les forces de la Legió Àrab transjordana.

La Declaració Balfour

A causa de la seva brevetat puc incloure la Declaració Balfour completa a l’article, cosa que ajuda a comprendre a què es va comprometre el govern britànic el 1917. És una declaració importantíssima, ja que sense ella no hagués existit l’acord Faisal-Weizmann.

Foreign Office,

2 de novembre de 1917.

Estimat Lord Rothschild,

Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia cap a les aspiracions dels jueus sionistes, que ha estat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.

«El Govern de Sa Majestat contempla favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu i farà ús dels seus millors esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant ben entès que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i l’estatut polític que gaudeixin els jueus en qualsevol altre país.»

Li quedaré agraït si pogués posar aquesta declaració en coneixement de la Federació Sionista.

Sincerament seu,

Arthur James Balfour

L’acord Faisal-Weizmann

L’Acord Faisal-Weizmann, signat el 1919, prenia el relleu a la Declaració Balfour. A continuació també podeu llegir l’acord sencer:

La seva Altesa Reial l’emir Faisal, representant i actuant en nom del Regne Àrab de Hedjaz, i el Dr. Chaim Weizmann, representant i actuant en nom de l’Organització Sionista, tenint en compte el parentiu racial i antics llaços existents entre la gent àrab i la jueva, i adonant-se que el mitjà més segur de consumar les seves aspiracions naturals és a través de la col·laboració més estreta possible en el desenvolupament de l’Estat àrab i de Palestina, i desitjant a més confirmar la bona entesa que hi ha entre ells, han acordat el següent:

Article I

L’Estat àrab i Palestina, en totes les seves relacions i empreses, han de ser controlats per la bona voluntat i la comprensió més cordial, i amb aquesta finalitat s’estableixen i es mantenen als territoris delegats àrabs i jueus degudament autoritzats.

Article II

Immediatament després de la finalització de les deliberacions de la Conferència de Pau, els límits definits entre l’Estat àrab i Palestina han de ser determinats per una comissió que serà acordada per les seves parts.

Article III

En l’establiment de la Constitució i Administració de Palestina, totes aquestes mesures s’adoptaran de la manera que ofereixi les majors garanties i més completes per dur a efecte la Declaració de 2 de novembre de 1917 del Govern Britànic.

Article IV

S’han de prendre totes les mesures necessàries per fomentar i estimular la immigració a gran escala de jueus a Palestina, i tan aviat com sigui possible, repartir els immigrants jueus sobre la terra mitjançant l’establiment d’assentaments propers i el cultiu intensiu del sòl. En adoptar aquestes mesures, els drets dels pagesos i arrendataris àrabs estaran protegits i seran assistits en la millora del seu desenvolupament econòmic.

Article V

No es farà cap regulació o llei que pugui interferir d’alguna manera amb el lliure exercici de la religió; i a més, l’exercici i el gaudi de la professió religiosa i de culte, sense discriminació o preferència, sempre han de ser permesos, i mai es requerirà cap prova religiosa per a l’exercici dels drets civils o polítics.

Article VI

Els Sants Llocs mahometans estaran sota control mahometà.

Article VII

L’Organització Sionista proposa enviar a Palestina una comissió d’experts per realitzar un estudi de les possibilitats econòmiques del país i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista posarà l’esmentada Comissió a disposició de l’Estat àrab amb el propòsit d’un estudi de les possibilitats econòmiques de l’Estat àrab i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista farà tot el possible per ajudar l’Estat àrab a proporcionar els mitjans pel desenvolupament dels seus recursos naturals i les seves possibilitats econòmiques.

Article VIII

Les parts acorden actuar en complet acord i l’harmonia en tots els assumptes abastats en aquest document davant del Congrés de la Pau.

Article IX

Qualsevol assumpte de controvèrsia que pugui sorgir entre les parts contractants es remetrà al Govern Britànic per a arbitratge.

Donat de la nostra mà a Londres, Anglaterra, el tercer dia de gener de l’any mil nou cents dinou.

Reserva de l’emir Faisal:

Si els àrabs obtenen la independència com és exigit al meu manifest de data 4 de gener de 1919 a l’Oficina d’Afers Exteriors del Govern de la Gran Bretanya, duré a terme el que es declara en aquest acord. Si hi ha canvis no se’m podrà fer responsable per no complir-lo.

Chaim Weizmann & Faisal Ibn-Hussein

D’aquesta forma, la casa reial haiximita es comprometia a col·laborar amb els jueus que emigressin a Palestina. De fet, aquesta col·laboració va existir de 1919 a 1948. Sobirans d’Iraq, Síria i Transjordània, més endavant Jordània, van ajudar a promoure la idea que no hi havia àrabs palestins sinó musulmans, jueus o cristians palestins, idea que també van mantenir els britànics. No es estrany doncs que l’emir Faisal, futur rei de Síria, declarés a la revista Time el 1918:

Les dues branques principals de la família semítica, els àrabs i els jueus, s’entenen entre si, i espero que com a resultat de l’intercanvi d’idees en la Conferència de la Pau, que serà guiat pels ideals de la lliure determinació i la nacionalitat, cada nació farà un progrés definitiu cap a la realització de les seves aspiracions. Els àrabs no són gelosos dels Jueus sionistes, i tenen la intenció de donar-los el joc net i els Jueus sionistes han assegurat als àrabs nacionalistes de la seva intenció de veure que ells també tenen el joc net en les seves respectives àrees.

Les intrigues de Turquia a Palestina han sembrat gelosia entre els colons jueus i els camperols locals, però l’entesa mútua dels objectius dels àrabs i els jueus serà alhora aclarir l’últim vestigi d’aquesta antiga amargor, que, de fet, ja hi havia pràcticament desaparegut abans de la guerra per la tasca del Comitè Revolucionari secret àrab, que a Síria i en altres llocs va establir les bases dels èxits militars àrabs dels últims dos anys.

Ens situem a les portes de la dècada de 1920 amb la voluntat àrab d’acceptar que Palestina esdevingui una terra jueva i on cristians i musulmans també hi visquin en pau. En el pròxim article analitzarem els antecedents de la revolta palestina de 1936, on una facció àrab va alçar-se contra les autoritats britàniques i els jueus, i el seu desenvolupament fins el 1939.

Poc després de la conferència Balfour i de l’acord Faisal-Weizmann, el Mandat Britànic de Palestina va iniciar un període marcadament turbulent. El detonant va ser la mort, el 1921, de Kamil al-Husseini, Gran Muftí de Jerusalem i, per tant, màxim representant de l’Islam a la zona. Des que havia accedit al càrrec, l’any 1918, al-Husseini havia col·laborat tant amb les autoritats britàniques del Mandat com amb les que regien els jueus que s’hi havien establert.

Una bona mostra d’aquesta col·laboració va ser que, veient la reacció tardana de les forces britàniques al Mandat, el Gran Muftí Kamil va cridar a l’ordre i a respectar les lleis des de la mesquita d’Al-Aqsa, al·legant que no interferien en la pràctica de la religió musulmana. Per la seva participació en favor del Regne Unit i de la pau a la regió, se’l va fer membre de l’Ordre de Sant Miquel i Sant Jordi. Aquesta relació cordial entre les institucions musulmanes, britàniques i jueves ràpidament, però, va canviar ràpidament després de la seva mort i de la proclamació del seu germà, Amin al-Husseini, com a nou Gran Muftí. A diferència del seu germà, Amin era un antisionista ferotge. Pocs mesos després del seu ascens al poder es van produir els disturbis de Jaffa, en què 45 jueus van ser assassinats i 146 més van resultar ferits.

Abans de tot això, però, ja hi havia hagut problemes importants. Després del pogrom de Jerusalem, a principis d’abril de 1920, en què es van assaltar quibuts i granges propietat de jueus, la comunitat hebrea va sentir-se en la necessitat d’organitzar un cos d’autodefensa que protegís les seves propietats dels nacionalistes àrabs. Aquest cos, de caire paramilitar, seria conegut com l’Haganà.

El pitjor, però, va arribar el 1929, un any funest. A mitjans d’aquell any el Gran Muftí va violar les lleis en deixar de respectar les zones de culte jueves, entre les quals hi ha el Mur de les Lamentacions. A les hores d’oració, des dels carros musulmans que passaven per sobre del mur “queien” -es llançaven- pedres sobre els jueus que oraven als seus peus. Això va provocar grans enfrontaments entre musulmans simpatitzants del Muftí i la comunitat jueva, en què es van produir més de dos centenars de morts i un nombre de ferits que superava les quatre-centes persones. El 16 d’agost de 1929, una multitud musulmana dirigida pel Muftí va assaltar el Mur de les Lamentacions i va cremar llibres d’oració i objectes litúrgics jueus. Aquest fets van provocar una escalada de violència que culminaria, aquell mateix any, amb la Matança d’Hebron. En una de les seves arengues, el Gran Muftí Amin al-Husseini va ordenar als seus fidels musulmans que anessin a matar jueus. A Hebron, prop de Jerusalem, una multitud musulmana va assaltar la comunitat jueva, assassinant 135 persones. Per la seva banda, les autoritats britàniques van reprimir la revolta musulmana causant 110 morts.

Tot plegat va dur el Mandat a una situació irreversible, ja que les arengues del Gran Muftí i dels seus simpatitzants situaven els britànics en el paper de defensors dels interessos sionistes, ja que permetien que més i més jueus s’instal·lessin al territori. Per la seva banda, les comunitats jueves van abandonar les principals ciutats de la regió i es van organitzar, convertint l’Haganà en una eina molt potent per protegir les granges i quibuts que s’anessin establint. Va ser en aquest període quan van aparèixer figures com David Ben Gurion, que més tard seria el Pare Fundador d’Israel.

Durant la primera part de la dècada de 1930, els musulmans que simpatitzaven amb el Muftí van augmentar en nombre arran dels moviments anticolonials a Síria, el Líban o Egipte, i això va fer que els autoritats musulmanes veiessin una oportunitat de combatre el sionisme vinculant-lo a l’imperialisme anti-àrab.

La posició de l’Alt Comitè Àrab, fundat pel Gran Muftí i algunes de les famílies àrabs més rellevants del Mandat, era la de tot o res, impossibilitant cap acord amb els britànics i encara menys amb els jueus. Aquesta postura es va materialitzar ràpidament en més assalts a granges i llars jueves del Mandat, provocant una reacció important dins la comunitat jueva: com la estratègia de l’Haganà era de contenció, de protegir i defensar, una part se’n va escindir i es va organitzar l’Irgun, que va començar a represaliar els responsables dels atacs, fent augmentar encara més la tensió entre les comunitats jueva i àrab.

L’ascens al poder d’Adolf Hitler a Alemanya, el 1933, va canviar fortament les dinàmiques al Mandat Britànic de Palestina. Arran de publicacions com Der Stürmer, l’antisemitisme esdevé quotidià: alguns comerços jueus i sinagogues són assaltats i, a poc a poc, la societat alemanya acaba identificant el jueu com l’enemic. La culminació de tot plegat arribarà amb les Lleis de Nuremberg de 1935, que van desposseir els jueus de pràcticament tots els seus drets. Els alemanys no podien tenir jueus entre els seus treballadors ni tampoc podien col•laborar o relacionar-se amb ells. Això va provocar que desenes de milers de jueus alemanys abandonessin el seu país en direcció al Mandat Britànic de Palestina, cosa que les autoritats palestines de l’Alt Comitè Àrab van veure com a part d’una conspiració per convertir els musulmans en minoria, cosa que suposava una amenaça molt greu.

Els jueus, en establir-se a Palestina, compraven terres dels àrabs, cosa que provocava encara més les ires dels oligarques palestins perquè deien que cada cop en tenien més. A més, segons ells, els britànics col·laboraven amb els jueus pel simple fet d’acollir-los o de deixar-los entrar al Mandat fins i tot sabent que fugien d’Europa. tot i que uns quants milers de persones van immigrar de manera clandestina, les xifres demostren que el discurs del Gran Muftí no era res més que una mentida per generar més odi entre les dues comunitats ja que, tot i que deia que els jueus ja eren majoria, només eren un 27% de la població. Com a senyal de protesta, alguns àrabs van deixar de pagar impostos i d’altres van iniciar directament la lluita armada organitzada, originant la Gran Revolta Àrab.

El Mandat es va dividir. D’una banda hi havia els seguidors de l’Alt Comitè Àrab i el Gran Muftí. Les seves forces, dirigides per Abu Kamal eren principalment milícies de voluntaris, amb una força presència de gent d’altres països àrabs com Síria, el Liban o Egipte, instruïdes que atemptaven contra les comunitats jueves, els edificis governamentals britànics i qualsevol que no simpatitzés amb ells. A l’altra banda hi havia l’Irgun i l’Haganà -milícies jueves entrenades per les autoritats del Mandat-, l’exèrcit regular britànic i faccions àrabs properes a una família rival dels Al-Hussein que volien treure poder a l’Alt Comitè Àrab i que tenien com a objectiu últim retornar a la situació anterior a la partició del Mandat i tornar a ser jordans.

L’assassinat del Comissari Britànic del Districte de Galilea, Lewis Andrews, per part d’un nacionalista àrab el 1937 va fer escalar les tensions i la contundència de les accions britàniques contra els nacionalistes àrabs. L’Irgun, per la seva banda, va començar a assaltar posicions civils àrabs com a resposta a la massacre de Tiberíades, en què van morir dinou jueus, onze dels quals eren nens. Tot això va portar a la creació de les Special Night Squads, una milícia antiterrorista, la primera obertament ofensiva del bàndol sionista i de la qual van formar part figures com Moshe Dayan formarien part d’aquest cos d’elit jueu palestí.

El 1937 el Gran Muftí de Jerusalem va fugir del Mandat Britànic de Palestina cap al Protectorat Francès del Líban i després cap a Regne d’Iraq. Posteriorment va anar a la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya Nazi. Els francesos, per la seva banda, van reprimir qualsevol intent d’aixecament a Damasc, amb repressions molt dures a les manifestacions que s’hi van produir el 1939. Davant d’aquesta contundència l’any següent tots els moviments insurreccionals de la zona, inclosa la Gran Revolta Àrab de Palestina, van arribar a la seva fi. Entre 1936 i 1939 es van posar les bases de la política posterior a la dissolució del Mandat, ja que les posicions dels nacionalistes àrabs van ser continuistes amb les de l’Alt Comitè Àrab, que va desaparèixer.

Tot i la victòria de les forces britàniques i jueves, el 1939 Londres va crear el Llibre Blanc, que establia i regulava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina. Això va causar una gran insatisfacció a totes dues bandes, ja que els àrabs ho trobaven insuficient -seguia permetent l’entrada de jueus- i els jueus lamentaven que el llibre deixava els jueus d’Europa, que estaven sent expulsats i desposseïts de tot, completament abandonats a la seva sort perquè no podien entrar a Palestina fugint del nazisme i dels estats europeus que aplicaven polítiques similars. Les mesures dels britànics envers els jueus, com ara la regulació de les seves propietats, l’establiment de quotes al mandat i la seva posició el 1939, permetent l’annexió d’Àustria i dels Sudets per part de l’Alemanya nazi, van indignar la població jueva de palestina, que veia com es posaven traves a l’entrada de refugiats.

A principis de 1939 el govern de Neville Chamberlain va ratificar el Llibre Blanc, fent que s’apliqués i situant el Mandat, una vegada més, molt a prop d’un conflicte entre jueus, britànics i àrabs, que defensaven posicions antagòniques pel que fa a la seva existència i les seves estipulacions.

A la propera part de “Nosaltres, els palestins” hi podreu llegir com es va viure la Segona Guerra Mundial al Mandat Britànic de Palestina i a les regions properes i retrobant persones i institucions com el Gran Muftí al-Hussein, l’Haganà, l’Irgun i també veient la creació de noves com el Palmach i el Lehi i l’existència i consolidació del panarabisme antiimperialista i antisionista.

El primer de setembre de 1939, després de la Gran Revolta Àrab i del Llibre Blanc que regularitzava i limitava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Alemanya i la Unió Soviètica van envair Polònia i, el dia 3, França i el Regne Unit declaraven la guerra al III Reich. El 1940 França va ser envaïda i dividida entre la zona ocupada, amb capital a París i sota domini nacionalsocialista, i la França de Vichy, sota les ordres del Mariscal Pétain, fidel col·laborador d’Alemanya.

Aquesta divisió va deixar el Líban i la zona francesa de Síria en mans del règim de Vichy. Com a conseqüència, la línia del front a Orient Mitjà va quedar al llarg de les seves fronteres amb els mandats de Palestina i Transjordània. A més del perill d’invasió francesa, el 1940 hi va haver un punt d’inflexió quan Iraq es va posicionar a favor de l’Eix, cosa que va fer que l’exèrcit britànic s’obrís a la incorporació de jueus. Això dibuixava un escenari amb les forces de l’Eix dirigint-se cap a Egipte, ocupant Grècia i Creta i situant-se a Síria i Líban. La comunitat jueva del Mandat va decidir organitzar-se. L’amenaça del Muftí de Jerusalem a l’exili, Al-Husseini, d’organitzar una cinquena columna al Mandat per acabar amb els jueus, va agilitzar l’organització d’un nou cos el 1941: el Palmach. A diferència de l’Irgun o l’Haganà, el Palmach sí que tenia caràcter paramilitar i era més que una milícia.

L’exèrcit britànic va donar formació al Palmach al Mandat de Palestina i també va contribuir a la reorganització dels cossos militars de la zona. A més, la seva formació els va convertir en un potent cos format de voluntaris que anava més enllà de protegir les granges o els kibbutz jueus i que també tenia la missió de protegir el Mandat Britànic de Palestina d’una invasió de l’Eix.

Si parlàvem de la part jueva, al cantó àrab les coses no van ser gaire diferents. Els voluntaris es van integrar a la Legió Àrab, que combatia amb el Regne Unit contra l’Iraq, fins al punt de ser decisius en el curs de la guerra a la regió derrotant columnes alemanyes i iraquianes en diferents batalles, dues de les quals resultaren claus per la victòria britànica sobre els iraquians.

D’altra banda, però, mentre continuava l’operació contra les posicions de l’Eix a la campanya siriano-libanesa, mentre els britànics, el Palmach, els cossos expedicionaris d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia Britànica, els voluntaris de la França Lliure i la Legió Àrab combatien els seus enemics, a la zona jueva del Mandat de Palestina es va formar el Lehi, un grup paramilitar amb una estructura semblant a la de l’IRA i que també actuava contra el Regne Unit. El seu motiu era la negativa a abolir el Llibre Blanc de 1939. Segons Abraham Stern, els britànics eren pitjors que els nazis perquè, tot i que sabien que s’estava perseguint i assassinant jueus seguien limitant la seva immigració, impedint que fugissin al Mandat. Els britànics els van considerar un grup terrorista i alguns dels seus líders, inclòs Stern, van ser executats del 1942.

Tot i això, la campanya per l’alliberament de Síria i Líban va consolidar el paper del Palmach i d’alguns dels seus membres com Yigal Allon -que va dirigir el sabotatge de ponts al Líban i va rebutjar contraofensives- o també Moshe Dayan, que va perdre un ull durant un atac francès a Síria. L’alliberament de Palmira i Alep el 1941 va fer el territori passés a mans aliades, com també va passar amb el Líban.

El 1942, però, l’optimisme va començar a trontollar. Els britànics no van poder aturar les forces expedicionàries a Àfrica, permetent que el mariscal Erwin Rommel i el seu Afrika Korps arribessin a només 100 quilòmetres d’Alexandria. Aquesta situació va fer que el Muftí Al-Husseini organitzés cossos de musulmans voluntaris que, integrats a les Waffen SS nazis, estaven disposades a ocupar el Mandat Britànic de Palestina i acabar amb els jueus. En aquest context, els britànics van traslladar tant una gran part de les seves forces com també el Palmach al front egipci, acompanyades de la Legió Àrab transjordana i de regiments australians i neozelandesos.

Amb la victòria a la batalla d’El-Alamein, el Mandat va respirar certament alleujat. S’havia aconseguit frenar l’avenç de l’Eix i capgirat la situació a Iraq, Síria i el Líban. Arran dels bombardejos italians a Jerusalem i Haifa un any abans es temia que la invasió podria ser pròxima però la cooperació d’àrabs, britànics i jueus va capgirar la situació. El 1943 l’Eix va ser expulsat del nord d’Àfrica, derrotat a Stalingrad i les forces aliades van desembarcar a Sicília. Al mateix temps, les columnes partisanes de Tito aconseguien grans victòries a Iugoslàvia sobre les tropes del Gran Muftí que tenien la seva seu a Bòsnia, la principal regió musulmana del III Reich.

El 1944 els aliats van “descobrir” les atrocitats dels camps de concentració i d’extermini i van crear la Jewish Brigade. La seva funció principal va ser integrar jueus palestins a les files britàniques més enllà dels que ja ho havien fet arreu de l’Imperi des de 1940. Es van organitzar en tres batallons i van combatre al front d’Itàlia i després va passar a Bèlgica i als Països Baixos fins el final de la Segona Guerra Mundial. Els resultats excepcionals de la Brigada van fer que diversos diaris es preguntessin com era que el Regne Unit havia trigat cinc anys a crear el cos.

El 1945 es va abolir el Llibre Blanc i la Jewish Brigade va col·laborar fent de mediadora entre les víctimes de l’Holocaust i les autoritats britàniques perquè poguessin anar a viure al Mandat. Aprofitant aquesta infraestructura militar, molt de material i armament de la Brigada va anar a parar a l’Haganà, que volia fer-la servir per protegir-se de qualsevol atac àrab que es pogués produir en el futur.

El 1946 la Jewish Brigade va ser dissolta, acabant així la etapa en què les forces jueves del Mandat van estar integrades a l’exèrcit britànic.

Publicat a la Revista l’Endavant del 31 d’octubre al 4 de desembre de 2016

“Brexit” per una Irlanda unida

/ G. Pursals

Com a conseqüència de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, comença a semblar possible que es produeixi un esdeveniment històric: la reunificació d’Irlanda. Segons gran part dels ciutadans de l’illa, la República d’Irlanda està incompleta des de la seva independència el 1922 -com a Estat Lliure Irlandès- a causa del Tractat Anglo-Irlandès, que va posar fi a la Guerra d’Independència i que va deixar sis dels nou comtats de la província d’Ulster en mans britàniques. Tant el Taoiseach (primer ministre) irlandès com fins i tot els tories d’Irlanda del Nord han alçat la veu per dir que aquesta situació pot canviar.

Des del govern de la República, el ministre d’Assumptes Exteriors ha recordat que, gràcies a l’Acord de Divendres Sant de 1998, els ciutadans nord-irlandesos tenen dret a demanar la nacionalitat irlandesa, cosa que els faria seguir sent ciutadans de la UE. També ha apel·lat a la realitat actual a Irlanda del Nord: el referèndum sobre el Brexit va demostrar que la majoria de la població és favorable a quedar-se a les institucions europees. El mateix Taoiseach també s’ha pronunciat per, esmentant un altre dels punts de l’Acord de Divendres Sant, reclamar la celebració d’un referèndum a Irlanda del Nord sobre la incorporació dels Six Counties a la República d’Irlanda. Totes dues autoritats, a més, han fet referència al mecanisme que va permetre que la República Democràtica Alemanya entrés automàticament a la Comunicat Econòmica Europea en ser annexionada per un Estat membre.

Tot i que els acords entre la República d’Irlanda i el Regne Unit permeten la lliure circulació de persones i mercaderies, la gestió del Brexit  des de Westminster pot afectar l’opinió pública nord-irlandesa. Si el govern britànic manté unes posicions tan estrictes com fins ara, el govern irlandès ha anunciat que els acords entre tots dos països quedarien invalidats ja que, com que la República és membre de la Unió Europea, la legislació comunitària tindria prevalença. Això duu la situació a un punt crític perquè, per exemple, el 34% de les exportacions d’Irlanda del Nord van destinades a la República, el darrer any han rebut dos milions de lliures en ajudes a l’agricultura i uns 500 milions de lliures s’han fet servir per compensar les víctimes dels Troubles (el conflicte nord-irlandès.
Des del segon partit del país, el Fianna Fáil -fundat el 1926 per Éamon de Valera per reivindicar una Irlanda unida- s’ha declarat que la voluntat i particularitat dels nord-irlandesos no ha estat reconeguda pel Brexit ni per les autoritats britàniques. És per això que també es mostren partidaris d’un referèndum als Sis Comtats perquè els nord-irlandesos puguin decidir si volen seguir formant part de la Unió Europea dins la República d’Irlanda o sortir-ne de la mà del Regne Unit.

L’Acord de Divendres Sant, de fet, dóna potestat a Irlanda del Nord de, arribat el moment, vetar el Brexit. Tot i així, la primera ministra Theresa May afirma que ella té l’última paraula sobre l’assumpte. Si aquesta situació arribés a comportar una sortida forçada d’Irlanda del Nord de la Unió Europea podria provocar l’esclat d’un nou conflicte entre irlandesos, nord-irlandesos i britànics, obrint la porta a l’anul·lació dels Acords de Divendres Sant i legitimant la reclamació irlandesa sobre Irlanda del Nord.
Si el govern britànic continua mantenint la postura actual amb el Brexit, no només s’haurà d’enfrontar a l’independentisme escocès sinó a un resorgiment del republicanisme irlandès a banda i banda de la frontera. Sigui com sigui, els nord-irlandesos tindran l’última paraula sobre si volen seguir discriminats pel Regne Unit, cosa que reconeixen els tories nord-irlandesos, o completar una República d’Irlanda que els espera, cosa que Theresa May ni tan sols contempla.

Publicat a la Revista l’Endevant el 18 d’octubre de 2016

Guerra civil a Palestina?

/ G. Pursals

Fa pocs dies el Tribunal Suprem palestí va declarar que les eleccions locals palestines es durien a terme només a Cisjordània ja que les autoritats de Gaza eren il·legals pel seu incompliment d’una gran quantitat de sentències i lleis. La resposta per part de Hamas va ser rotunda, assenyalant que es tractava d’una sentència política que només volia dividir als palestins i diferenciar cada cop més la Franja de Gaza de Cisjordània. Això, però, és l’últim punt d’una llarga història de tensions entre el govern de Ramala, capital de l’Autoritat Nacional Palestina, i el de la Franja de Gaza, contrlada pel grup terrorista Hamas. Accions contra la població israeliana per part de Hamas, com ara els túnels, o provocacions en forma d’amenaces, han fet que el president palestí Mahmmud Abbas sigui considerat un traïdor per no haver-hi donat suport.

La presència d’Abbas al funeral de Shimon Peres va aixecar una gran polseguera a la Franja de Gaza i va fer que fos tractat de “jueu” en el sentit més pejoratiu: no oblidem que Hamas, als seus principis fundacionals, recull l’objectiu de llançar tot els jueus al mar.

A més, la col·laboració Israel-ANP a través del COGAT, òrgan de l’exèrcit israelià a Judea i Samaria, ha evidenciat encara més les diferències entre les dues faccions palestines, El COGAT coordina accions tant a Cisjordània com a la Franja de Gaza però les més importants són les de Cisjordània, per l’amplia tasca que porten a terme juntament amb les autoritats palestines: defensa i seguretat, formació d’agricultors palestins, coordinació i formació sanitàries o la col·laboració comercial amb exportadors i importadors palestins. En el cas de la Franja de Gaza, el COGAT també col·labora amb les autoritats de Ramala, en conflicte amb les de Hamas.

Si fem mirem la regió d’una forma més àmplia, veurem que Egipte hi juga un paper transcendental. Tal i com van declarar les autoritats de Hamas a la Franja de Gaza el 2013, quan Al-Sisi, va accedir a la presidència d’Egipte i va tancar el pas entre el seu país i Franja de Gaza, “Gaza s’ha convertit en una gran presó”. De fet, periodistes importants d’Egipte com ara Taufik Okasha, van dir que els palestins havien de revoltar-se contra Hamas o mereixien ser bombardejats. Una conseqüència de tot això va ser que les Forces Armades d’Egipte, en una de les seves incursions contra els túnels de Hamas, van voler escarmentar la població inundant d’aigua salada els túnels, sense pensar en els aqüífers i pous d’aigua dolça de la Franja de Gaza.

Després d’aquest petit recordatori i tornant a la matèria, hi ha un conflicte a tres bandes entre els mateixos actors de l’Autoritat Nacional Palestina. De fet, duu arrossegant-se des de la mort de Yassir Arafat. Molts palestins veuen Abbas com un líder sense sentit d’Estat i que no defensa els seus interessos perquè pacta i negoci amb Israel, cosa que sempre ha provocat el menysteniment de Hamas. A més, després de l’anul·lació de les eleccions legislatives per manca d’infraestructura, el grup terrorista el considera un líder il·legítim. Per si no n’hi hagués prou, tot això coexisteix amb el conflicte a Gaza entre cèl·lules d’Estat Islàmic, Hamas i el govern de Ramala amb la presència de l’Estat d’Israel com a quart actor.

Els problemes a Gaza poden provocar una nova guerra civil entre palestins. Tot i que Hamas i l’EI fa mesos que neguen que estiguin enfrontats, el llançament d’un coet reivindicat pels segons ho fa evident. De fet, Hamas es va desvincular de qualsevol atac llençat sobre Israel perquè primer volien solucionar aquest conflicte intern. La situació és prou tensa com perquè aquests darrers dies Radio Kol Israel, informés que intermediaris de Hamas s’havien posat en contacte amb Israel dient que no tenien cap intenció de provocar una escalada en les tensions. La Franja de Gaza per tant, està controlada per Hamas, amb cèl·lules d’Estat Islàmic, i en alguns punts per les autoritats de Ramala, totes elles enfrontades entre sí, però l’ordre de preferències fa que no sigui una guerra civil simultània.

En vista del que sabem i com a breu conclusió, podem afirmar que el conflicte entre Hamas i el govern de Ramala s’ha vist afectat per la inclusió d’un tercer actor com l’Estat Islàmic, enemic comú de tots els actors afectats dins i fora de Palestina, des d’Israel fins a Jordània o Egipte. De fet, el comunicat de Radio Kol no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que Hamas sempre ha defensat les posicions més intransigents en qualsevol negociació, negant que sigui possible que hi hagi pau mentre hi hagi jueus a Palestina i existeixi l’Estat d’Israel.

Fa uns mesos aquest comunicat no hauria estat possible i, per tant, els nous horitzons són totalment desconeguts. Podríem estar davant d’una nova Pau Armada entre Israel i Hamas fins que se solucioni la guerra civil a la Franja de Gaza amb l’objectiu d’evitar una intervenció per tal d’evitar una intervenció militar a la zona.

Publicat a la Revista l’Endevant el11 d’octubre de 2016

Ferdinand Marcos: la “New Society” de 22 quirats

/ G. Pursals

Durant la Segona Guerra Mundial, les forces imperials japoneses van envair Indoxina fins arribar a les portes de l’antiga Índia Britànica. Això tingué com a conseqüència que centenars de temples mil·lenaris fossin saquejats i les seves riqueses transportades a les illes japoneses. Desenes de milers de tones d’or van ser extretes de temples i pagodes, incloses escultures completament daurades que van ser carregades en caixes rumb a l’arxipèlag japonès. El general Yamashita, conegut com el Tigre de Malàisia, va portar a terme aquesta operació, però els avenços militars nord-americans al Pacífic la van interrompre i modificar. Enlloc d’anar a Japó directament, l’or es va haver de desviar cap a Filipines, encara en mans imperials.

Així, la ruta de l’or va canviar de Birmània cap a les Filipines, però el desembarcament aliat dirigit per MacArthur a les platges de Leyte el 20 d’octubre de 1944, on va desembarcar personalment amb el president filipí, va impedir que en pogués sortir i arribar al Japó. Així va començar la llegenda de l’Or de Yamashita, un carregament de milers de tones d’or enterrat en algun punt de les illes Filipines per si algun dia Japó les recuperava. Tot i ser una llegenda, molta gent es va llençar a buscar-lo, inclòs qui seria més endavant president del país, Ferdinand Marcos, que abans de fer carrera política es dedicava a la compravenda d’or.

El 1961 un buscador de tresors filipí, Rogelio Roxas, va rebre un mapa del tresor d’un home fill d’un soldat de l’armada japonesa. Roxas va anar seguint les indicacions del document i va trobar un lloc on hi havia un buda daurat de 22 quirats i quantitats força importants d’or i plata. Com a conseqüència d’això es va dirigir als jutjats de Baguio, una ciutat situada a la llera de Sierra Madre, per demanar permís per seguir excavant al jutge Pío Marcos, parent de Ferdinand Marcos, aleshores vicepresident del Senat. Deu anys més tard, el 1971, quan Marcos ja era President de Filipines, obtingué els permisos d’excavació. Roxas torna a la cambra i presenta al jutjat de Pio Marcos un buda d’or massís de més d’una tona i ple de gemmes. També va declarar que a les coves també hi ha tones de lingots d’or i plata en caixes, sense ser conscient que això canviaria per sempre la història del seu país i també la seva.

El tresor canvia de mans

Poc després que Roxas declarés al jutjat de Pío Marcos i es presentés amb el buda d’or, i tal com va declarar a les corts hawaianes anys més tard, homes dels serveis secrets amb ordres directes del president Marcos el van obligar sota tortura a declarar la ubicació del tresor. Rogelio Roxas fins i tot va passar, segons va declarar, per les masmorres del Palau de Malacañang, la residència oficial del President de Filipines.

Mentre Roxas estava empresonat Marcos, per tal de fer front a la insurgència comunista, declarà la llei marcial, concentrant poders i limitant les llibertats dels ciutadans. A més, degut a les reformes polítiques que portà a terme, explicades a l’article sobre l’influència de Marcos en el president Duterte, el tresor canvia de mans sense cap problema i va parar a Ferdinand Marcos. La imatge de la seva dona Imelda amb el buda daurat de més d’una tona és la màxima ostentació pública de la riquesa que havien aconseguit en declarar la llei marcial. Marcos, com a president, ordenà a les forces armades del país que treballin per extreure el tresor, tal com s’explica a The Great Gold Swindle: Yamashita’s Gold, i generals de l’exèrcit filipí també formaven part de la trama per recuperar l’or i enriquir-se.

Per tal de donar-li rendiment econòmic i trobar-ne més, Ferdinand Marcos es va reunir amb tres inversors i buscadors de tresors al iot presidencial que els portaria des de Manila a l’illa de Corregidor, on el president els hi mostraria una habitació de trenta metres quadrats plena d’or des del terra al sostre i de paret a paret. Segons testificaria Robert Curtis, qui va acabar col·laborant amb Marcos, els lingots d’or de Corregidor duien inscripcions xineses. Des de Corregidor Curtis va ser escoltat fins el palau d’estiu de Marcos, el Palau de Miravelles, on va veure una muntanya de trenta peus d’alçada i trenta peus quadrats de lingots d’or, així com l’escultura del buda daurat que havia trobat Roxas.

Entre 1974 i 1978 les reserves nacionals d’or de Filipines no van augmentar però de l’arxipèlag en sortien tones i tones d’or cap a Estats Units. Segons dades de l’època, 20 tones d’or es van “perdre” només en 4 anys. A més passava una cosa molt “estranya”: tot i que públicament Ferdinand Marcos cobrava 5.000 dòlars per any, el 1976 la família Marcos tenia quatre àtics a les Olympic Towers de la 5a Avinguda valorades en 4 milions de dòlars. Com si no fos prou, durant el viatge amb motiu del discurs a la Assemblea Nacional de les Nacions Unides el 1977, Imelda Marcos va comprar joies valorades en 385.000 dòlars i la seva secretaria, Vilma Bautista, es va gastar 35.000 dòlars durant el viatge. El mateix any, Imelda Marcos es va gastar 1 milió de dòlars en tres peces de joieria a Hong Kong plenes de diamants i or.

1978-1981, els anys daurats

Mentre les reformes institucionals eren dutes a terme i es consolidaven les reformes presidencials, l’oposició democràtica va començar a demanar rendiment de comptes a Ferdinand Marcos perquè el que ingressava com a president i el que gastava no tenien cap relació. Juntament amb Robert Curtis, Marcos va inaugurar el Central Bank Gold Refinary and Mint a la ciutat de Quezón per tal d’institucionalitzar la venda d’or filipí. Aleshores van ser Osmeña i Aquino qui van ajudar a Roxas a explicar tot el que havia passat amb l’or de Yamashita i com Ferdinand Marcos li havia pres. Mentre això passava, gràcies a la institucionalització, la família Marcos va continuar gastant milions de dòlars, arribant el punt àlgid el 1979.

El 1979 es crea la BLISS, Bagong Lipunan Sites and Services, el programa econòmic de serveis i desenvolupament social de la Nova Societat (Bagong Lipunan), dirigit casualment per Imelda Marcos. La BLISS s’encarregava de donar llars als més desafavorits, construir escoles als barris marginals i ajudar-los el dia a dia. El mateix any, per celebrar els 25 anys de casats, la família Marcos va gastar-se aproximadament 5 milions de dòlars, incloent la compra d un carruatge de plata arrossegat per vuit cavalls blancs a més d’altres compres de joies a Hong Kong. Es va arribar al punt que diferents presidents de bancs internacionals, de Hong Kong a Suïssa, passaven pel Palau de Malacañang demanant que la família Marcos hi ingressés diners.

Gràcies a l’extinció del tractat Laurel-Langley el 1974, les empreses nord-americanes ja podrien posseir industries senceres amb el 100% de les accions a Filipines i, a través de la compra d’accions de les empreses nord-americanes que tenien propietats a les Filipines, Ferdinand Marcos va arribar a posseir el 60% de l’economia del país. L’or que en sortia dera valorat i comprat a preu de mercat i Marcos, el seu propietari, va arribar a signar contractes de fins a gairebé dos trilions de dòlars. A Ilocos Norte, on el 8 de setembre encara celebren l’aniversari del president fent coreografies i altres cerimònies al ritme de la Marxa de la Nova Societat, i on Imelda Marcos encara és senadora i la seva filla governadora, s’hi van emmagatzemar 100 tones d’or pel Banc Central de Filipines i pel Banc dels Planters de Cocos. En termes macroeconòmics, si analitzem el període de Marcos com a president el 1965 Filipines tenia un PIB de 5.784 milions de dòlars i el 1982 de 37.140 milions, i el PIB per capita va passar de de 187$ a 742$ durant el mateix període.

1986: La fi d’un somni?

Les auditories del Fons Monetari Internacional refermaven el discurs de Ferdinand Marcos: si el 1981 el Banc Central de Filipines tenia reserves valorades en 264 milions de dòlars, el 1982 eren de 823 milions i el 1983 reserves de 1.200 milions. El deute extern que arrossegava el país, però, era de 1.400 milions, i entre 1983 i 1984 la riquesa pública de Marcos era de 3.000 milions, tot i que la real es valora en més de 10.000 milions. L’oposició als carrers demanava la seva dimissió com a president a causa del 50% d’inflació, el decreixement de l’economia i els índexs de pobresa, que van augmentar fins al 62% a les ciutats com a conseqüència de les reformes econòmiques i que al camp eren del 40%. Tot i això, la gent era més rica que al principi del seu període, pel que per molts Marcos va ser un gran estadista.

Tot i això, el 1985 va aconseguir estabilitzar l’economia i frenar el decreixement negociant el deute extern. És aleshores quan diferents diaris econòmics consideraven la República de Filipines com el país més ric del món, amb unes reserves d’or considerades 2/3 parts de les del món. El 1986 Marcos torna a guanyar les eleccions però entrega el poder a l’oposició com a conseqüència de les reivindicacions socials. Amb una salut fortament deteriorada, es retira amb la seva dona a Hawaii fins la seva mort tres anys després. El mateix any que dimiteix, el govern opositor de Corazón Aquino reclama que la fortuna de la família Marcos retorni a Filipines, aconseguint que aquell any tornessin 700 milions de dòlars que van servir per sufragar la construcció d’infraestructures al país i per la reforma agrària. És important assenyalar el període Marcos com un període de desenvolupament, durant el qual es van fer moltes de les infraestructures, industries, ampliació de ciutats i reformes socials vigents avui en dia.

El 1991 comença el judici entre la família Marcos i la família Roxas al voltant de l’or que van expropiar, fallant a favor de la família Roxas i sent imposada una quantitat de 62 milions de dòlars d’indemnització. El 1998 la família Marcos va recórrer i va guanyar perquè, segons dictaminava la sentència, se sabia la quantitat d’or que hi havia però no si realment el que va trobar Roxas corresponia a aquella quantitat i, per tant, la família Roxas va haver d’indemnitzar a la família Marcos amb 41 milions. El 2006 el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units va declarar que el tresor de Yamashita va ser trobat per Roxas i que els homes de Marcos li van robar.

El litigi entre la República de Filipines i la família Marcos encara continua, tot i que la dona i la filla de Ferdinand Marcos siguin la senadora i la governador, respectivament, a Ilocos Norte. Des de l’oposició es reclama que el patrimoni dels Marcos pertany al poble filipí i des de posicions “marcoístes” es defensa que el patrimoni de la família és privat i que l’Estat no hi té res a veure. El que és segur és que tot i que ara el president Duterte vulgui enterrar Ferdinand Marcos al cementiri dels Herois Nacionals, el 1986 es va acabar el somni de construir el seu país i la seva societat sobre lingots d’or. O potser no perquè, segons indiquen les últimes dades, Filipines segueix sent un dels països més rics gràcies als nous enclavaments miners que s’hi poden fer i que, segons sembla, s’hi faran. Però això donaria per un article.

Publicat a la Revista l’Endavant el 27 de setembre de 2016

 

Waziristan: més que una guerra

/ G. Pursals

“Estem preparats per entrenar les dones. L’Islam no desitja que les dones estiguin tancades i mai vegin l’aire fresc.” Muhammad Ali Jinnah, Pare de la Pàtria de la República Islàmica de Pakistan.

Des de 1947 les dones han format part de les Forces Armades de Pakistan, fins al punt que dues germanes del Pare de la Pàtria pakistanesa varen formar part d’aquestes durant la Guerra d’Independència contra l’Índia. És dels pocs països islàmics on les dones ocupen alts càrrecs a les forces armades i això les converteix en actors principals de la guerra de Waziristan, que manté Pakistan contra els terroristes d’Al-Qaeda, l’Estat Islàmic de Khorosan, les faccions talibanes i el grup Haqqani. De fet, el que fa peculiar aquesta guerra no és que sigui la lluita contra el terrorisme sinó el terreny on s’està portant a terme, perquè això ha provocat que l’exèrcit pakistanès hagi de reformar el seu material i entrenar de nou les tropes.

La guerra de Waziristan té lloc a 3.000 metres d’altura, a les muntanyes situades al nord del país que fan frontera amb Afganistan. És, per tant, una guerra que té lloc a gran alçada, amb el  punt més baix a 1.700 metres, i sobre terreny muntanyós, on hi ha grutes, coves, passos de muntanya coberts de metres de neu i gel… Això, combinat amb els combats que es produeixen als pobles i zones urbanes entre les valls, fa que sigui molt difícil pels forans ajudar el Pakistan en la seva lluita contra el terrorisme. Només els Estats Units donen un cop de mà al govern per fer front als jihadistes, i és amb avions no tripulats i molt poc personal de terra, de manera que tot el pes de les operacions terrestres queda ten mans de l’exercit pakistanès.

El conflicte és una barreja de combats urbans, a paratges muntanyosos, a cims i passos de muntanyes a gran altitud i a més, com que el clima és extrem, no seria estrany que en pocs mesos el front canviés completament, sense oblidar que, políticament, és una lluita entre el govern i les faccions terroristes però també entre el govern i les tribus que els donen suport i que, al seu torn, també estan enfrontades entre sí. Per tant, no és una guerra convencional, i segurament per això els caps militars pakistanesos estan transformant les forces armades en unes de poc convencionals, on les dones tenen cada cop un paper més important dins l’exèrcit sense oblidar que estem parlant d’una república islàmica.

La Operació Zarb-e-Azb

Políticament, Pakistan és un país conservador, on a algunes zones predominen els consells tribals i altres estructures que cohabiten amb l’Estat. Això té com a conseqüència que l’estructura de què disposa el govern en aquelles zones sigui quasi nul·la, és per això que existeix un pacte entre algunes tribus i el govern per mantenir l’ordre i les necessitats bàsiques. Tot i que com a pacte social sembla ideal, en la realitat no existeix, és per això que els conflictes entre els terroristes islamistes i tribus pro-governamentals signifiquen la inestabilitat completa a regions senceres.

El cas de Waziristan no és al marge d’això i demostra com es barreja la dinàmica de tribus enfrontades entre sí amb la consolidació de moviments jihadistes contra el govern pakistanès. Per aquest motiu, quan els terroristes varen atacar l’Aeroport Internacional Jinnah a Karachi, el govern va respondre amb atacs contra les zones on no tenia presència important perquè era la Federació Administrada de Àrees Tribals, o FATA en anglès, al nord del país, la que les gestionava.

És per resoldre aquesta limitació que l’exèrcit pakistanès entra a la FATA amb 30.000 efectius per tal de combatre cadascun dels bastions talibans, d’Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic de Khorosan i concentrar-se a Waziristan, on hi ha les principals estructures i feus d’aquests grups, i per això es coneix com a guerra de Waziristan.

La guerra s’expandeix per tota la FATA per acabar amb els focus de resistència tribal que s’han posicionat a favor dels talibans i els altres grups jihadistes. És a partir d’aquest moment on es veu que la qüestió més important d’aquesta guerra és i serà l’orografia del terreny, que situa camps de batalla a valls a 1.600 metres, a passos de muntanya a 2.500 metres i, fins i tot, hi ha hagut enfrontaments a 3.000 metres. I no parlem d’altiplans o deserts sinó de muntanyes escarpades on és molt difícil el moviment de tancs o suport de cavalleria mecanitzada, sent principalment un combat de forces d’infanteria contra grups de talibans o membres del Daesh amb un suport aeri limitat.

El canvi de temperatures i, sobretot, les seves conseqüències, han provocat que certes ofensives només s’hagin pogut dur a terme durant un període de temps concret, perquè hi ha zones zones on a l’hivern hi ha metres de neu i a l’estiu les altes temperatures fan que sigui impossible realitzar un atac en condicions. L’existència de batalles dins de coves, grutes o fins i tot a pobles tribals fa que les mateixes forces hagin d’estar preparades per combatre en qualsevol tipus de condició i puguin actuar correctament.

Tot això porta com a conseqüència la necessitat d’un alt nivell de preparació i és on tenen un paper rellevant les forces armades dels Estats Units, que col·laboren mitjançant la formació i també a través d’avions no-tripulats o drones de combat. Aquest suport dels Estats Units a Pakistan per fer front als talibans i jihadistes és molt important perquè és l’únic actor internacional que actua dins del país. Com que es tracta d’una guerra especialment complicada per les seves característiques, cal una reforma militar i un replantejament de la defensa a Pakistan que, tot i ser una república islàmica, dóna un paper rellevant a les dones. Com mostrava al principi de tot, a la cita de Jinnah, el paper de les dones era i ha de ser una estructura del propi exèrcit.

El paper de les dones

El paper de la dona és fonamental a les forces armades de Pakistan, tot i que la seva posició mai ha sigut, fins ara, a primera línia del front. Històricament el paper de la dona com a militar sempre ha anat vinculat a la segona línia o la rereguarda, en rols com el de medicina, enginyeria o intendència. Les Forces Armades de Pakistan estan separades entre forces de combat i forces de suport, amb el principal paper de les dones, però no per això menys important, a les segones.

Recordem que dues germanes del Pare de la Pàtria, Fàtima Jinnah i Shireen Jinnah, van formar part del cos mèdic de l’exèrcit de Pakistan fins i tot abans de les lluites contra el que esdevindria l’Índia. Totes dues van participar en la guerra de 1947, sent pioneres en els drets de les dones al país. És molt important destacar això perquè, tot i ser un país islàmic, el rol de les dones a les forces armades ha sigut completament respectat per tots els sectors de la població. Begum Ra’ana, Primera Dama del Pakistan als anys 70, també va ser membre del cos mèdic de les forces armades durant la Guerra d’Independència de 1947 i va esdevenir una pionera dels drets civils de les dones.

El paper de les dones als cossos militars és fins a cert punt sorprenent, perquè és l’únic país del món islàmic que, sent una república islàmica, ha tingut dues dones amb rang militar de Major-General. Una d’elles, Shahida Malik, va ser Inspectora General del Cos Mèdic de l’Exèrcit de Pakistan i heroïna de guerra durant les Guerres Indopakistaneses. L’altra, Shahida Badsha, també membre del cos mèdic de l’Exèrcit de Pakistan, va ser la primera dona comandant del Col·legi de Metges de l’Exèrcit.

La guerra de Waziristan també ha obert la possibilitat que les dones formin part per primer cop de forces de combat com ara l’aviació, franctiradores, policia militar o cossos d’elit de l’exèrcit.

La primera pilot de combat, tot i que l’historial de dones a l’Exèrcit de l’Aire és extens, ha sigut Ayesha Farooq, oficial de l’exèrcit. És important recalcar que siguin oficials perquè la major part de les dones que serveixen a les forces armades del país ho són degut al seu nivell d’estudis i per tant, tot i ser poques, en proporció tenen un major nivell d’estudis. De fet, els comandos més importants a Waziristan estan composats per dones, sent forces d’elit tant de la policia com de les Forces Armades. Principalment són un cos de policia que vigila la rereguarda, o efectua missions de suport, però també es poden constituir com a grup dins de determinats regiments militars. La formació d’aquests cossos femenins està desenvolupada sobretot per forces nord-americanes o pakistaneses amb un alt entrenament militar.

Com a totes les guerres que tenen un impacte profund a la societat, com va passar a la Primera o la Segona Guerra Mundial, les dones reivindiquen el seu paper d’igual a igual a les forces armades. Tot i que ara per molts sigui façana per la poca quantitat de dones que hi ha, per la societat pakistanesa això representa un canvi important.

El govern de Benazir Bhutto també va ser un canvi en el paradigma social perquè es va convertir en la primera dona en dirigir un país islàmic i és possible que la guerra de Waziristan, i la presència de dones ocupant càrrecs de responsabilitat a les administracions governamentals a les zones tribals, provoquin que les lleis tribals mantingudes deixin de ser tan estrictes.

Waziristan, un horitzó de canvis

Si la dictadura de Musharraf va permetre que la la democràcia es consolidés al país i Bhutto fos escollida Primera Ministra, la guerra de Waziristan pot obrir una oportunitat per acabar amb la impunitat tribal. La permeabilitat que ha permès a les tribus anar contra el govern, l’ha forçat a acabar amb el règim federal tribal que els donava tant poder. Aquestes dues realitats, la que existeix on hi ha l’administració governamental i on hi ha la tribal, poden acabar un cop acabi la guerra a les regions tribals per la insubordinació d’aquestes al govern.

La guerra de Waziristan pot estandarditzar el país i consolidar-lo com a potència pròxima als Estats Units, tot i les amenaces del Primer Ministre dient que per col·laborar amb la Índia les relacions trontollen. Un acord militar no acabarà amb dècades de col·laboració militar, social i política, i menys quan Pakistan va servir, com les Filipines, de trampolí cap a la Xina durant l’administració Nixon. L’eix atlàntic, entre Estats Units i Europa, ara es veurà desplaçat pel Pacífic, on Estats Units i la Xina competiran i ampliaran les seves àrees d’influència, com sempre han fet. L’extrema vinculació entre Rússia i Beijing provoca que, per geopolítica, sigui la Xina qui surti més beneficiada i, per tant el desplaçament de l’eix pot encaixar perfectament al Pacífic.

Hem d’estar atents a com evoluciona la guerra de Waziristan perquè, més important fins i tot que la derrota de les forces jihadistes i talibanes, és la construcció de la pau i el manteniment d’un Estat íntegre capaç de vetllar pels drets de tots els ciutadans pakistanesos.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de setembre de 2016

¡Marcos vive, la lucha sigue!

/ G. Pursals

Durant la cursa presidencial Rodrigo Duterte, actual president de Filipines, va dir en un míting a Sarrat, ciutat natal de Ferdinand Marcos: “no se sentin ofesos però en retrospectiva, excepte en aquell temps en què es va negar a renunciar, el més brillant dels últims presidents va ser Marcos”. Aquesta sentència va posar dempeus a la gent que l’escoltava, però no per criticar-lo sinó per ovacionar-lo. La figura de Marcos és està envoltada de certa mística, respecte, odi, admiració… de tot en general, que el converteixen en un president el llegat del qual, degut a les seves profundes reformes polítiques, encara és vigent per gran part de la societat, fins el punt de considerar-lo el pare ideològic de la nova Filipines.

Construint una nova societat

La cursa política de Ferdinand Marcos comença el 1946, sent membre del Partit Liberal de Filipines i secretari del primer president del país. Això va facilitar que des de 1949 fins 1959 fos escollit representant del segon districte de Ilocos Norte. Durant aquesta dècada va servir com a president de diferents comitès parlamentaris, també com portaveu del partit en assumptes econòmics i fins i tot com membre de la comissió de Defensa en ser heroi de guerra. Amb tot això, a poc a poc va continuar guanyant popularitat entre les files del partit. Però la seva vida fa un gir quan coneix a qui seria la seva futura muller, Imelda, que aleshores era model.

El seu cognom de soltera era Romuáldez, una de les famílies més conegudes de la política del país. Això va ajudar a Ferdinand Marcos a projectar-se com a futur presidenciable, perquè tenia el capital i la popularitat per fer-ho. Com heroi de guerra combatent els japonesos durant la Segona Guerra Mundial, va ser condecorat amb gairebé totes les medalles filipines i nord-americanes. Així, el 1965 va ser escollit president de Filipines amb el 51.94% del vot. El seu partit, aleshores el Partit Nacionalista, va obtenir la victòria a gran part del país. Va ser durant aquest període que va posar-se a favor de la intervenció militar a Vietnam del Sud, enviant el Grup d’Acció Cívica de Filipines per construir infraestructures civils, cosa a què s’havia oposat al Senat quan n’era membre.

El 1969 guanya de nou les eleccions per majoria absoluta, arribant al 60% del vot i guanyant a tot el país tret de quinze districtes dels cent vint-i-quatre, on va guanyar el Partit Liberal, separant-los aproximadament dos milions de vots. L’any següent les faccions estudiantils, degut a les tendències de l’època, es van manifestar com ja havia passat a altres llocs del món, però les faccions comunistes del país van utilitzar-los com a excusa per aixecar-se contra el govern conservador de Marcos. El Partit Comunista de Filipines, de caire internacionalista leninista, el Nou Exèrcit del Poble i el Partit Comunista Filipí, de caire maoista, van ser les principals faccions que es van aixecar contra el govern democràtic de Ferdinand Marcos. Ens hem de situar en plena Guerra Freda per entendre com hi havia un maoisme en expansió per Àsia, i també la Unió Soviètica, principal aliat de les faccions comunistes filipines.

 La Proclamació nº 1081

Abans em referia a Ferdinand Marcos com una figura mística i realment és així. Va ser qui va declarar la llei marcial al país, a través de la Proclamació nº 1081 després que els comunistes, amb el suport de Corea del Nord i el Vietnam, s’aixequessin contra ell a tot el país. Va ser escrita i signada un dia 17 però no va ser fins el dia 21 de setembre de 1972 que es va fer pública perquè el número 7 portava mala astrugància. Tret d’aquest detall, és important recordar que el conflicte amb les faccions antidemocràtiques comunistes encara és vigent, fins al punt que el president actual Rodrigo Duterte ha estat qui ha signat l’armistici amb elles. Però tornant a 1972, el president Marcos, havia declarat la Llei Marcial per fer front a la insurgència però també per reformar el país. De fet, el terme que faria servir Marcos seria el de la Nova Societat, construïda sobre uns nous valors i principis. De fet, el plantejament d’aquesta nova idea política seria el mateix que tindria el corporativisme a Europa, és a dir que tota la societat, per diferent que sigui, treballi com un sol organisme que es complementa en petites parts.

Durant la seva aplicació va reformar l’estructura política del país i va canviar la Constitució per passar d’un sistema polític de república presidencialista a república parlamentaria perquè així Marcos seria al poder fins el 1973. Com que els drets civils i les llibertats individuals durant l’aplicació de la llei marcial quedaven suspesos, va provocar que el govern caigués en el despotisme il·lustrat de fer-ho tot pel poble però sense tenir-lo en compte. De fet, la  llei marcial es va aixecar el 1981 perquè estava planejada una visita papal de Joan Pau II a Filipines.

Durant la seva presidència, en gran part sota la llei marcial, la família Marcos va reunir 10.000 milions de dòlars com a conseqüència de la corrupció que imperava al país. Al mateix temps, les forces armades s’ampliaven fins els 270.000 efectius, es desenvolupaven les infraestructures nacionals i es construïa un nou estat amb noves institucions i principis. Durant el període de 1972 a 1981, els Estats Units i el Banc Mundial van ajudar econòmicament el govern de Marcos per desenvolupar el país. Aleshores corrien diferents rumors, com que la CIA bloquejava les investigacions que es feien sobre desapareguts polítics, opositors de Marcos, o quan després de ser detinguts 60.000 filipins per possible pertinença a l’oposició. Poc després de l’aixecament de la llei marcial, el vicepresident nord-americà G. H. W. Bush va declarar que això demostrava l’adhesió de Marcos als principis i processos democràtics.

El final de Marcos

Després de l’aixecament de la llei marcial, es van tornar a fer eleccions després de 12 anys. Marcos es va presentar i va guanyar, tot i que van ser unes votacions boicotejades per l’oposició. Així va començar l’últim període de Marcos com a president, entre 1981 i 1986.

El 1983 Benigno Aquino Jr., un dels caps de l’oposició a Marcos, va ser assassinat a la pista d’aterratge de l’aeroport internacional de Manila. Aleshores comencen a forjar-se diferents teories sobre qui el podia haver matat, sent acusats des del propi Marcos, a la seva dona Imelda, un líder de l’oposició comunista i fins i tot un cosí de l’esposa d’Aquino que volia venjar-se per motius familiars. De fet, es va resoldre ràpidament que Marcos no havia pogut ser perquè l’havia deixat sortir del país per operar-se del cor i no tindria sentit matar-lo al tornar… de fet, el propi assassí va dir que va ser el cosí de la seva dona qui li va ordenar fer-ho… creant un mite. Això va tenir una conseqüència directa: Corazón Aquino va aparèixer a la palestra del país com la dona d’un líder de l’oposició assassinat en estranyes circumstàncies.

A més, uns problemes de salut van fer empitjorar molt l’estat del president Marcos i després que 56 membres de l’Assemblea Nacional demanessin la seva dimissió pel desviament de fons, el van acabar d’ensorrar. El 1985, poc després de la situació política viscuda a l’Assemblea Nacional, la gent va sortir als carrers demanant la seva dimissió, proclamant fer eleccions el 1986, on va ser derrotat per Corazón Aquino, que seria presidenta del país i començaria una nova etapa democràtica al país.

Duterte: ¿un nou Marcos?

El president Duterte va declarar la guerra al narcotràfic durant el mateix discurs d’investidura, el 30 de juny d’aquest any. Ja com a batlle de Davao, va fer una campanya molt dura contra la delinqüència que el va fer popular tot el país. De fet, fins i tot en les relacions diplomàtiques està propugnant un apropament a la República Popular de Xina, un horitzó molt interessant. Aquests últims dies s’està establint un canal diplomàtic bilateral entre tots dos països, sense cap altre actor que pugui influenciar les relacions xino-filipines. Però a part d’això, Duterte és a les portes de convertir-se en un nou Marcos, en amenaçar amb una llarga llei marcial per fer front a les amenaces internes que hi ha al país: el tràfic de drogues i el terrorisme.

La primera amenaça, el tràfic de drogues, està sent el primer enemic de l’administració Duterte, fins al punt que el president ha assenyalat públicament alts funcionaris de l’Estat com a responsables de permetre’l. A més, va autoritzar a les persones a combatre elles mateixes qualsevol rastre de narcotràfic o consum de drogues fins les ultimes conseqüències, amb una xifra de morts superior a 1.900 persones. Amb el suport complet de la policia i les Forces Armades, Duterte ha sigut molt contundent al demanar que si hi havia oportunitat de matar qui consumia drogues o les venia, es fes. A més, una de les últimes polítiques és recompensar amb 40.000 euros a qui delati policies involucrats en el tràfic de drogues. De fet, ha responsabilitzat els drogoaddictes de la delinqüència al país, fins al punt de posar en dubte que realment siguin éssers humans.

Internacionalment, la lluita contra la droga de Duterte no ha deixat a ningú indiferent, amb les Nacions Unides com un dels principals actors crítics i la Xina com a un dels seus principals simpatitzants perquè la consideren necessària. El paper de la Xina és molt important perquè s’està convertint en el principal aliat del gabinet Duterte. D’altra banda, però, la relació bilateral dels Estats Units amb el govern situa les Filipines com un punt de trobada entre totes dues potències, fent un paper molt important perquè equilibra la situació al mar del Sud de la Xina. De fet, els acords militars entre els Estats Units i les Filipines són importants per la regió perquè no només estan destinats a col·laboració sinó també a la presència de tropes nord-americanes a les illes.

Duterte podria ser el nou Ferdinand Marcos si ho enfoquem des de les relacions internacionals, perquè en plena Guerra Freda va ser qui va obrir-se, tot i ser anticomunista i perseguir les milícies maoistes, a col·laborar estretament amb Mao Zedong abans que ho fessin els nord-americans. Per aquest motiu podríem dibuixar un horitzó on un poder fort a Manila ajudi a col·laborar els Estats Units i la Xina de forma indirecta, com amb Marcos abans de l’establiment de les relacions entre Mao i Nixon el 1972.

Després de l’armistici, després de 40 anys de conflicte amb les faccions comunistes, Filipines dibuixa un escenari idoni perquè torni a servir de taula de negociacions, i més quan l’escalada del mar del Sud de la Xina enfronta indirectament els dos països a través dels seus aliats. Caldrà seguir atentament el que provoca la guerra contra el terrorisme al país, quins actors internacionals participen i fins a quin punt Manila esdevé una capital a tenir en compte en renàixer com a potència regional.

Publicat a la Revista l’Endevant el 4 de setembre de 2016