Ferdinand Marcos: la “New Society” de 22 quirats

Durant la Segona Guerra Mundial, les forces imperials japoneses van envair Indoxina fins arribar a les portes de l’antiga Índia Britànica. Això tingué com a conseqüència que centenars de temples mil·lenaris fossin saquejats i les seves riqueses transportades a les illes japoneses. Desenes de milers de tones d’or van ser extretes de temples i pagodes, incloses escultures completament daurades que van ser carregades en caixes rumb a l’arxipèlag japonès. El general Yamashita, conegut com el Tigre de Malàisia, va portar a terme aquesta operació, però els avenços militars nord-americans al Pacífic la van interrompre i modificar. Enlloc d’anar a Japó directament, l’or es va haver de desviar cap a Filipines, encara en mans imperials.

Així, la ruta de l’or va canviar de Birmània cap a les Filipines, però el desembarcament aliat dirigit per MacArthur a les platges de Leyte el 20 d’octubre de 1944, on va desembarcar personalment amb el president filipí, va impedir que en pogués sortir i arribar al Japó. Així va començar la llegenda de l’Or de Yamashita, un carregament de milers de tones d’or enterrat en algun punt de les illes Filipines per si algun dia Japó les recuperava. Tot i ser una llegenda, molta gent es va llençar a buscar-lo, inclòs qui seria més endavant president del país, Ferdinand Marcos, que abans de fer carrera política es dedicava a la compravenda d’or.

El 1961 un buscador de tresors filipí, Rogelio Roxas, va rebre un mapa del tresor d’un home fill d’un soldat de l’armada japonesa. Roxas va anar seguint les indicacions del document i va trobar un lloc on hi havia un buda daurat de 22 quirats i quantitats força importants d’or i plata. Com a conseqüència d’això es va dirigir als jutjats de Baguio, una ciutat situada a la llera de Sierra Madre, per demanar permís per seguir excavant al jutge Pío Marcos, parent de Ferdinand Marcos, aleshores vicepresident del Senat. Deu anys més tard, el 1971, quan Marcos ja era President de Filipines, obtingué els permisos d’excavació. Roxas torna a la cambra i presenta al jutjat de Pio Marcos un buda d’or massís de més d’una tona i ple de gemmes. També va declarar que a les coves també hi ha tones de lingots d’or i plata en caixes, sense ser conscient que això canviaria per sempre la història del seu país i també la seva.

El tresor canvia de mans

Poc després que Roxas declarés al jutjat de Pío Marcos i es presentés amb el buda d’or, i tal com va declarar a les corts hawaianes anys més tard, homes dels serveis secrets amb ordres directes del president Marcos el van obligar sota tortura a declarar la ubicació del tresor. Rogelio Roxas fins i tot va passar, segons va declarar, per les masmorres del Palau de Malacañang, la residència oficial del President de Filipines.

Mentre Roxas estava empresonat Marcos, per tal de fer front a la insurgència comunista, declarà la llei marcial, concentrant poders i limitant les llibertats dels ciutadans. A més, degut a les reformes polítiques que portà a terme, explicades a l’article sobre l’influència de Marcos en el president Duterte, el tresor canvia de mans sense cap problema i va parar a Ferdinand Marcos. La imatge de la seva dona Imelda amb el buda daurat de més d’una tona és la màxima ostentació pública de la riquesa que havien aconseguit en declarar la llei marcial. Marcos, com a president, ordenà a les forces armades del país que treballin per extreure el tresor, tal com s’explica a The Great Gold Swindle: Yamashita’s Gold, i generals de l’exèrcit filipí també formaven part de la trama per recuperar l’or i enriquir-se.

Per tal de donar-li rendiment econòmic i trobar-ne més, Ferdinand Marcos es va reunir amb tres inversors i buscadors de tresors al iot presidencial que els portaria des de Manila a l’illa de Corregidor, on el president els hi mostraria una habitació de trenta metres quadrats plena d’or des del terra al sostre i de paret a paret. Segons testificaria Robert Curtis, qui va acabar col·laborant amb Marcos, els lingots d’or de Corregidor duien inscripcions xineses. Des de Corregidor Curtis va ser escoltat fins el palau d’estiu de Marcos, el Palau de Miravelles, on va veure una muntanya de trenta peus d’alçada i trenta peus quadrats de lingots d’or, així com l’escultura del buda daurat que havia trobat Roxas.

Entre 1974 i 1978 les reserves nacionals d’or de Filipines no van augmentar però de l’arxipèlag en sortien tones i tones d’or cap a Estats Units. Segons dades de l’època, 20 tones d’or es van “perdre” només en 4 anys. A més passava una cosa molt “estranya”: tot i que públicament Ferdinand Marcos cobrava 5.000 dòlars per any, el 1976 la família Marcos tenia quatre àtics a les Olympic Towers de la 5a Avinguda valorades en 4 milions de dòlars. Com si no fos prou, durant el viatge amb motiu del discurs a la Assemblea Nacional de les Nacions Unides el 1977, Imelda Marcos va comprar joies valorades en 385.000 dòlars i la seva secretaria, Vilma Bautista, es va gastar 35.000 dòlars durant el viatge. El mateix any, Imelda Marcos es va gastar 1 milió de dòlars en tres peces de joieria a Hong Kong plenes de diamants i or.

1978-1981, els anys daurats

Mentre les reformes institucionals eren dutes a terme i es consolidaven les reformes presidencials, l’oposició democràtica va començar a demanar rendiment de comptes a Ferdinand Marcos perquè el que ingressava com a president i el que gastava no tenien cap relació. Juntament amb Robert Curtis, Marcos va inaugurar el Central Bank Gold Refinary and Mint a la ciutat de Quezón per tal d’institucionalitzar la venda d’or filipí. Aleshores van ser Osmeña i Aquino qui van ajudar a Roxas a explicar tot el que havia passat amb l’or de Yamashita i com Ferdinand Marcos li havia pres. Mentre això passava, gràcies a la institucionalització, la família Marcos va continuar gastant milions de dòlars, arribant el punt àlgid el 1979.

El 1979 es crea la BLISS, Bagong Lipunan Sites and Services, el programa econòmic de serveis i desenvolupament social de la Nova Societat (Bagong Lipunan), dirigit casualment per Imelda Marcos. La BLISS s’encarregava de donar llars als més desafavorits, construir escoles als barris marginals i ajudar-los el dia a dia. El mateix any, per celebrar els 25 anys de casats, la família Marcos va gastar-se aproximadament 5 milions de dòlars, incloent la compra d un carruatge de plata arrossegat per vuit cavalls blancs a més d’altres compres de joies a Hong Kong. Es va arribar al punt que diferents presidents de bancs internacionals, de Hong Kong a Suïssa, passaven pel Palau de Malacañang demanant que la família Marcos hi ingressés diners.

Gràcies a l’extinció del tractat Laurel-Langley el 1974, les empreses nord-americanes ja podrien posseir industries senceres amb el 100% de les accions a Filipines i, a través de la compra d’accions de les empreses nord-americanes que tenien propietats a les Filipines, Ferdinand Marcos va arribar a posseir el 60% de l’economia del país. L’or que en sortia dera valorat i comprat a preu de mercat i Marcos, el seu propietari, va arribar a signar contractes de fins a gairebé dos trilions de dòlars. A Ilocos Norte, on el 8 de setembre encara celebren l’aniversari del president fent coreografies i altres cerimònies al ritme de la Marxa de la Nova Societat, i on Imelda Marcos encara és senadora i la seva filla governadora, s’hi van emmagatzemar 100 tones d’or pel Banc Central de Filipines i pel Banc dels Planters de Cocos. En termes macroeconòmics, si analitzem el període de Marcos com a president el 1965 Filipines tenia un PIB de 5.784 milions de dòlars i el 1982 de 37.140 milions, i el PIB per capita va passar de de 187$ a 742$ durant el mateix període.

1986: La fi d’un somni?

Les auditories del Fons Monetari Internacional refermaven el discurs de Ferdinand Marcos: si el 1981 el Banc Central de Filipines tenia reserves valorades en 264 milions de dòlars, el 1982 eren de 823 milions i el 1983 reserves de 1.200 milions. El deute extern que arrossegava el país, però, era de 1.400 milions, i entre 1983 i 1984 la riquesa pública de Marcos era de 3.000 milions, tot i que la real es valora en més de 10.000 milions. L’oposició als carrers demanava la seva dimissió com a president a causa del 50% d’inflació, el decreixement de l’economia i els índexs de pobresa, que van augmentar fins al 62% a les ciutats com a conseqüència de les reformes econòmiques i que al camp eren del 40%. Tot i això, la gent era més rica que al principi del seu període, pel que per molts Marcos va ser un gran estadista.

Tot i això, el 1985 va aconseguir estabilitzar l’economia i frenar el decreixement negociant el deute extern. És aleshores quan diferents diaris econòmics consideraven la República de Filipines com el país més ric del món, amb unes reserves d’or considerades 2/3 parts de les del món. El 1986 Marcos torna a guanyar les eleccions però entrega el poder a l’oposició com a conseqüència de les reivindicacions socials. Amb una salut fortament deteriorada, es retira amb la seva dona a Hawaii fins la seva mort tres anys després. El mateix any que dimiteix, el govern opositor de Corazón Aquino reclama que la fortuna de la família Marcos retorni a Filipines, aconseguint que aquell any tornessin 700 milions de dòlars que van servir per sufragar la construcció d’infraestructures al país i per la reforma agrària. És important assenyalar el període Marcos com un període de desenvolupament, durant el qual es van fer moltes de les infraestructures, industries, ampliació de ciutats i reformes socials vigents avui en dia.

El 1991 comença el judici entre la família Marcos i la família Roxas al voltant de l’or que van expropiar, fallant a favor de la família Roxas i sent imposada una quantitat de 62 milions de dòlars d’indemnització. El 1998 la família Marcos va recórrer i va guanyar perquè, segons dictaminava la sentència, se sabia la quantitat d’or que hi havia però no si realment el que va trobar Roxas corresponia a aquella quantitat i, per tant, la família Roxas va haver d’indemnitzar a la família Marcos amb 41 milions. El 2006 el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units va declarar que el tresor de Yamashita va ser trobat per Roxas i que els homes de Marcos li van robar.

El litigi entre la República de Filipines i la família Marcos encara continua, tot i que la dona i la filla de Ferdinand Marcos siguin la senadora i la governador, respectivament, a Ilocos Norte. Des de l’oposició es reclama que el patrimoni dels Marcos pertany al poble filipí i des de posicions “marcoístes” es defensa que el patrimoni de la família és privat i que l’Estat no hi té res a veure. El que és segur és que tot i que ara el president Duterte vulgui enterrar Ferdinand Marcos al cementiri dels Herois Nacionals, el 1986 es va acabar el somni de construir el seu país i la seva societat sobre lingots d’or. O potser no perquè, segons indiquen les últimes dades, Filipines segueix sent un dels països més rics gràcies als nous enclavaments miners que s’hi poden fer i que, segons sembla, s’hi faran. Però això donaria per un article.

Publicat a la Revista l’Endavant el 27 de setembre de 2016

 

Anuncios