Pakistán, una potencia a tener en cuenta

En 1966 los gobiernos de la República Islámica de Pakistán y de la República Popular China inauguraban las obras de la autopista de Karakoram, que acabaría comunicando ambos países en 1986. Esta vía rápidamente se convirtió en un eje comercial entre los dos actores, pues era la única forma de comunicarlos de forma rápida y accesible todo el año, no como ocurría hasta entonces al bloquearse los pasos de montaña en invierno. Además Esto permitió que Islamabad conectase de forma casi directa con uno de los centros económicos de China, y al rodear la línea de control del Kashmir, también fue utilizada activamente como nexo militar durante las diferentes guerras entre Pakistán y China contra la India por el control de la región.

Cincuenta años más tarde de la inauguración de la autopista de Karakoram, el Corredor Económico China-Pakistán o CPEC, se convirtió en realidad, comunicando China con Gwadar, ciudad costera pakistaní en la que China está construyendo un puerto de aguas profundas, para utilizarlo como base civil y militar. El proyecto en consecuencia no solamente consiste en una infraestructura viaria que comunica dos puntos, Gwadar con China, sino que se trata de un proyecto de país que conlleva infraestructuras energéticas, viarias e incluso militares.

Estas infraestructuras energéticas vinculadas al CPEC son: centrales hidroeléctricas, centrales térmicas, centros de energía solar y campos eólicos. Las centrales hidroeléctricas son dos, ambas en construcción, la primera es el proyecto de la central de Suki Kinari, cercana a Abbottabad, y la segunda es la central de Karot, cercana a Islamabad. Su producción será de 870 MW la de Suki Kinari, y de 720 MW la de Karot, siendo ambas financiadas por China. Las centrales térmicas basadas en el carbón como combustible, y que producen cada una de ellas 1.320 MW, son las de Sahiwal, Muzaffargarh, Rahim, Thar, Gwadar y Port Qasim. Esta última está promovida con fondos qataríes, a diferencia del resto que son de capitales pakistaníes y chinos. Seguidamente la central solar de Bahawalpur, de capital pakistaní. Y Por último, los tres parques eólicos están situados en las proximidades de Hyderabad y Karachi.

El proyecto de gaseoducto Nawabshah-Gwadar comunicará el interior de Pakistán con el puerto de Gwadar. La transversalidad territorial en la proyección de la infraestructura energética crea la red necesaria para desarrollar el país más allá de las principales ciudades, y dotando a la república islámica de los medios que le son necesarios para hacer frente a los nuevos horizontes. El desarrollo energético promueve a su vez nuevos centros económicos, que estarán vinculados a nuevas vías de comunicación que ahora revisaremos.

Según los proyectos del CPEC, se construirán cuatro arterias que comunicarán el país de norte a sur, siendo una de ellas la que comunicará Kashgar, ciudad china de especial interés comercial, con Islamabad, capital de Pakistán. Desde allí saldrán las tres vías restantes que comunicarán Islamabad con Gwadar por el centro del país, otra que pasará por Peshawar – Quetta – Gwadar, y la última cercana a la India, que comunicará Islamabad, Faisalabad, Hyderabad y Karachi. Así se conectará la China con la costa, y al mismo tiempo articularán un tejido viario en todo el país, incluyendo zonas como la de la región del Beluchistán o las más montañosas. Es importante recordar que la ruta entre Islamabad y Kashgar, de la misma forma que la autopista de Karakoram, cruza la cordillera del Karakoram, en la que se encuentra el paso de Khunjerab a 4.693 metros de altura, que es el más alto del mundo pavimentado. Gran parte de este proyecto viario está actualmente en desarrollo, al igual que el corredor ferroviario entre Peshawar – Islamabad – Karachi, y el tramo de Havelian a la ciudad china de Kashi. Havelian es muy importante como nudo de comunicaciones puesto que se trata de un puerto de carga de mercancías muy cercano a Islamabad, por lo que ya en sí mismo, constituye una ciudad estratégica para el proyecto.

Un detalle de la envergadura del proyecto del CPEC lo encontramos en las comunicaciones telemáticas, pues existe la voluntad de comunicar China y Pakistán con fibra óptica, desde Khunjrab a Rawalpindi, un proyecto de 820 km que incluye cruzar el Karakoram y el Himalaya con fibra óptica. Y Según informa el gobierno de Pakistán, se espera que esté terminado en diciembre de este año. Sin olvidar destacar además que el proyecto piloto de emisión digital terrestre multimedia entre China y Pakistán fue un éxito.

En la ciudad costera de Gwadar, provincia del Beluchistán, se están llevando a cabo doce proyectos vinculados al CPEC, entre los que destacan: la nueva autopista que comunicará el puerto de forma óptima, puesto que actualmente el tráfico de la ciudad se ve afectado por la gran cantidad de camiones que entran y salen de las infraestructuras portuarias; un nuevo aeropuerto internacional en Gwadar (NGIA), en el que podrán aterrizar ATR 72, Airbus A-300, Boeing B-737 i B-747, para las rutas nacionales e internacionales. También se contempla la construcción de canales de atraque, así como el desarrollo de una amplia Zona Franca que terminará la primera fase de construcción a finales de este año. Además de afectar a infraestructuras nacionales, el proyecto también afecta las infraestructuras locales. La construcción de plantas de tratamiento de agua dulce, suministro y distribución de agua, la creación del Instituto Técnico y Vocacional de Gwadar, el desarrollo de la universidad de la ciudad o la construcción del Hospital de la Amistad Pakistán-China, son proyectos en proceso de desarrollo y construcción. Por último también destacar el desarrollo de la industria de la pesca así como la construcción de diferentes fundiciones de acero y petroquímicas en Gwadar.

La vertebración del Pakistán le aporta aquello que le pueda faltar, y lo sitúa en 2018 como un país a tener en cuenta, puesto que gran parte de los proyectos del CPEC ya habrán concluido. Este hecho dibuja un nuevo y complejo escenario en las relaciones internacionales, puesto que entre la caballerosidad bélica de Pakistán y la India en sus reivindicaciones sobre el Kashmir, aparecería un tercer actor, China, aunque ya presente desde hace décadas en el tablero también mantiene un pulso económico y político en la región. No se debe interpretar en modo alguno que Pakistán se convierte en apoyo de China puesto que se trata de una alianza de igual a igual, donde ambas potencias se benefician mutuamente. La consolidación de un eje Pakistán – China, junto con la existencia de la alianza entre Estados Unidos y la India, hace que el CPEC no solamente se entienda como una vía económica, sino también política, pues China puede sacar partido estratégico de Gwadar, al consolidarse en su puerto una parte militar, evidenciando que ya no le es necesario rodear la India ni pasar por el estrecho de Malaca si el conflicto del Mar de la China se agrava, puesto que ya tendrá una vía directa desde Kashgar a Gwadar.

Así pues, Pakistán es sin duda un actor a tener en cuenta para aquellos países que deseen aproximarse a China, como también para aquellos que deseen invertir en un mercado en crecimiento. Aunque las ideas preconcebidas sobre el país pueden dibujar una imagen distorsionada del mismo, destacar que las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Pakistán, como también sus servicios de Inteligencia, el ISI (Inter-Services Intelligence), colaboran de igual a igual con los servicios de Inteligencia de España, Estados Unidos o Reino Unido. Pakistán está en buenas manos como diríamos coloquialmente, abriéndose una ventana de oportunidades en el campo de la seguridad también, pues el conflicto contra milicias yihadistas en zonas de la TABA, área administrativa tribal, implica a multitud de actores, públicos y privados.

Aunque algunos proyectos del CPEC terminarán a mediados de 2022, Pakistán ya se erige como una potencia a tener en cuenta desde el punto de vista económico, de la Defensa y la seguridad, e incluso como un aliado político estable, en lugar de una India que se tambalea políticamente y económicamente. Las proyecciones de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) se han visto recortadas debido a la desaceleración económica de la India, por lo que las elecciones de 2019 pueden provocar un cambio radical en las políticas internas y externas del país.

El CPEC, ante esta situación  se consolida más como realidad a medio plazo que como un proyecto inacabado, aunque sea para que China pueda alejarse de un subcontinente que sigue sus pasos de cerca, y Pakistán se erija sin complejos como la potencia que es.

Anuncios

Tambors de guerra pel Kaixmir entre el Pakistan i l’Índia

Després de quatre guerres entre l’Índia i el Pakistan, dues potències nuclears, una cinquena s’albira a l’horitzó. Segons el govern pakistanès, un milió de soldats indis estan preparats al Kaixmir, regió disputada per ambdós països, per ocupar-ne la part pakistanesa. El portaveu de l’oficina d’exteriors, Nafees Zakaria, assegura que les forces armades de l’Índia ja han mort algunes persones i no respecten sistemàticament els drets humans de la població de la seva part de regió, posant en risc l’estabilitat, doncs amenacen de no complir les resolucions de les Nacions Unides.

El govern indi basa els seus esforços diplomàtics en aïllar el Pakistan. Per exemple, ja ha establert acords militars bilaterals amb Afganistan i també un pont aeri entre ambdós països.

El ministre de l’Interior indi, Rajnath Singh, ha declarat que el recent l’ataca la base militar índia de Nagrota era un atac terrorista i n’ha responsabilitzat al Pakistan. L’assessor d’Exteriors del Primer Ministre pakistaní, Sartaj Aziz, va titllar aquestes acusacions de no tenir cap fonament i va recordar que en la lluita antiterrorista estan al mateix bàndol.

Aquest escenari dibuixa dues concepcions molt diferents sobre el conflicte del Kaixmir, la militarista que encapçalaria l’Índia i la diplomàtica que encapçalaria el Pakistan. En aquesta rivalitat, però, l’Índia ja ha perdut aliats, el principal de tots el Regne Unit, l’ex-metròpoli d’un i altre estats. Des del 1947, quan Pakistan va esdevenir un estat independent per tal de protegir la minoria musulmana que vivia a la Índia, cada un dels països ha reclamat la integritat total del Kaixmir. Això ha provocat diferents guerres (el 1947, el 1965 i el 1999), i múltiples diferents escalades de tensió.

Després del “Brèxit”, el Regne Unit cerca de projectar-se de nou dins la seva antiga esfera colonial, buscant nous mercats i nous països amb qui establir relacions bilaterals. Aquesta acció diplomàtica dels britànics té conseqüències: diversos gestos envers Xina, l’enviament de més formadors militars a l’Iraq, la creació d’una línia de suport militar a les faccions kurdes iraquianes… i també la voluntat de prestar suport tècnic i formació al Pakistan. Companyies britàniques i franceses treballen en direcció al Pakistan pel Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC), una ruta que inclou ferrocarrils, carreteres i oleoductes per comunicar l’interior de la Xina, la prefectura de Kashgar, i la costa pakistanesa, a Gwadar. El CPEC travessa tot Pakistan, incloent-hi la part pakistanesa del Kaixmir i suposarà beneficis de desenes de milers de milions de dòlars pel Pakistan i la Xina, veient-se afectades positivament les regions per les quals passa el corredor. El Regne Unit és un dels principals inversors en aquest projecte.

Per la seva banda, els Estats Units han marcat distàncies i emeten senyals diferents. El president electe Donald Trump considera que el Pakistan és un gran país on invertir, però està dirigit per “incompetents”. A més, el nou Conseller Nacional de Seguretat, l’exgeneral Michael T. Flynn, considera que ha de ser castigat pels seus vincles amb la militància islamista radical. Tot i així, Trump es va comprometre a visitar el país, fet que ha irritat al govern indi.

L’aliança militar entre el Pakistan i la Xina també pot provocar que els EUA abandonin aquesta postura imparcial per adoptar-ne una de més favorable a l’Índia. Un fet que ho evidenciaria és l’establiment de l’empresa militar Lockheed-Martin: l’Índia seria el fabricant únic dels avions de caça F-16 Fighting Falcon. El president Obama, quan va visitar la Índia el mes de gener de 2015, va signar la Declaració de Delhi, per la que s’estableixen relacions bilaterals d’alt nivell institucional entre els governs dels EUA i l’Índia. A més, contenia compromisos comercials i estratègics que han permés al comerç entre tots dos països enfilar-se als 107.000 milions de dòlars. Un compromís que aquest any s’ha convertit en un fet quan el Primer Ministre de l’Índia va visitar Washington D.C. per reunir-se amb el president Obama i aconseguir el suport dels EUA perquè l’Índia formi part del Grup de Subministradors Nuclears.

Les relacions entre l’Índia i el Pakistan concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit fins a les relacions entre Xina i els EUA.

Tampoc cal oblidar el conflicte entre la Xina i l’Índia: algunes regions índies ocupades per la Xina el 1962 i després recuperades són encara territori en disputa entre aquests dos països.

La visita del Dalai Lama i de la tercera màxima autoritat del budisme tibetà a una d’aquestes regions ha fet créixer la tensió entre tots dos països. Des d’un punt de vista econòmic, les relacions entre les dues potències són molt febles a causa de la competència comercial. La Xina, per exemple, intenta atreure empreses amb seu a l’Índia per reduir-la econòmicament. En la darrera dècada, 139 companyies índies de telecomunicacions han invertit 12.000 milions de dòlars a Xina però, d’altra banda, companyies d’acer i telecomunicacions xineses han estat acusades de vendre productes per sota del cost, causant problemes a les companyies índies al seu país.

En aquesta competència, però, hi ha una excepció: el camp militar i la Defensa. A les reunions bilaterals sobre Defensa i Seguretat, la Xina mostra una gran voluntat per establir relacions pragmàtiques amb l’Índia i hi arriba a importants consensos en la gestió i control de fronteres, perquè predomini la estabilitat. Tot i les tensions, aquestes trobades no han deixat d’existir.

A més, Beijing impulsa una campanya contra la corrupció i contra la falsificació de moneda amb Pakistan i l’Índia com a aliats. Les dues xacres afecten als tres països com a conseqüència no desitjada dels intercanvis comercials entre ells. El retorn de la Xina a la línia dura del pragmatisme maoista la situa com a rival de l’Índia, però les seves relacions són estables tot i algunes pujades de tensió aïllades.

Es per tot això que el soroll dels tambors de guerra al Kaixmir afecta una multiplicitat de relacions. Les relacions entre els dos veïns concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit i el seu Alt Comissionat per Pakistan, fins a les relacions entre Xina i els EUA.

L’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula de sortida del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió.

Les repetides sol·licituds del Pakistan a la comunitat internacional perquè vigili que l’Índia compleix les directrius de les Nacions Unides van de la mà de la voluntat d’aïllar-la, tot i la seva aliança amb els EUA, i situen el conflicte pel Kaixmir més enllà de les seves fronteres i interessos.

La millora de relacions entre l’Índia i l’Afganistan, la vinculació amb el terrorisme, i el fet que l’Iran és a la vora, dibuixen una regió polaritzadaentre la causa militar i la causa política pel Kaixmir i configuren tres blocs:

  • Un primer bloc Xina-Rússia-Iran i els seus aliats africans, llatinoamericans i asiàtics.
  • Un segon bloc al voltant dels EUA, la Unió Europea i les seves aliances arreu del món.
  • I un tercer grup de països amb interessos als dos blocs anteriors. Aquí entra l’Índia, que té acords amb Rússia i manté rivalitats amb Xina i Brasil, entre d’altres.

La relació entre Pakistan i l’Índia pot canviar de la nit al dia, tot i mantenir des del 1947 les seves respectives independències i la tensió per fer-se amb el control total del Kaixmir. Tot plegat depèn més dels polítics que no pas de la voluntat dels seus ciutadans o dels militars. És per això que molts cops s’ha vist el conflicte o la voluntat d’anar a la guerra de tots dos països com un intent dels seus governants de fer créixer la seva popularitat interna, més que no pas com intents seriosos de recuperar territori. Des del 1947 que no hi ha hagut canvis fronterers a la regió i en totes les guerres posteriors, incloent-hi la de la independència de Bangladesh el 1971, les línies frontereres del Kaixmir no es van moure, sinó que fins i tot es van consolidar.

Tot apunta que les tensions existiran i potser augmenten, però no acabaran en guerra. El cost econòmic, social i polític d’un conflicte bèl·lic és massa alt perquè els primers ministres Modi de l’Índia i Sharif del Pakistan, el pugui assumir. Així doncs, l’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula d’escapament de l’increment del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió, que uns i altres necessiten si volen prosperar.

Columna publicada a El Nacional el 20 de desembre de 2016

Ferdinand Marcos: la “New Society” de 22 quirats

Durant la Segona Guerra Mundial, les forces imperials japoneses van envair Indoxina fins arribar a les portes de l’antiga Índia Britànica. Això tingué com a conseqüència que centenars de temples mil·lenaris fossin saquejats i les seves riqueses transportades a les illes japoneses. Desenes de milers de tones d’or van ser extretes de temples i pagodes, incloses escultures completament daurades que van ser carregades en caixes rumb a l’arxipèlag japonès. El general Yamashita, conegut com el Tigre de Malàisia, va portar a terme aquesta operació, però els avenços militars nord-americans al Pacífic la van interrompre i modificar. Enlloc d’anar a Japó directament, l’or es va haver de desviar cap a Filipines, encara en mans imperials.

Així, la ruta de l’or va canviar de Birmània cap a les Filipines, però el desembarcament aliat dirigit per MacArthur a les platges de Leyte el 20 d’octubre de 1944, on va desembarcar personalment amb el president filipí, va impedir que en pogués sortir i arribar al Japó. Així va començar la llegenda de l’Or de Yamashita, un carregament de milers de tones d’or enterrat en algun punt de les illes Filipines per si algun dia Japó les recuperava. Tot i ser una llegenda, molta gent es va llençar a buscar-lo, inclòs qui seria més endavant president del país, Ferdinand Marcos, que abans de fer carrera política es dedicava a la compravenda d’or.

El 1961 un buscador de tresors filipí, Rogelio Roxas, va rebre un mapa del tresor d’un home fill d’un soldat de l’armada japonesa. Roxas va anar seguint les indicacions del document i va trobar un lloc on hi havia un buda daurat de 22 quirats i quantitats força importants d’or i plata. Com a conseqüència d’això es va dirigir als jutjats de Baguio, una ciutat situada a la llera de Sierra Madre, per demanar permís per seguir excavant al jutge Pío Marcos, parent de Ferdinand Marcos, aleshores vicepresident del Senat. Deu anys més tard, el 1971, quan Marcos ja era President de Filipines, obtingué els permisos d’excavació. Roxas torna a la cambra i presenta al jutjat de Pio Marcos un buda d’or massís de més d’una tona i ple de gemmes. També va declarar que a les coves també hi ha tones de lingots d’or i plata en caixes, sense ser conscient que això canviaria per sempre la història del seu país i també la seva.

El tresor canvia de mans

Poc després que Roxas declarés al jutjat de Pío Marcos i es presentés amb el buda d’or, i tal com va declarar a les corts hawaianes anys més tard, homes dels serveis secrets amb ordres directes del president Marcos el van obligar sota tortura a declarar la ubicació del tresor. Rogelio Roxas fins i tot va passar, segons va declarar, per les masmorres del Palau de Malacañang, la residència oficial del President de Filipines.

Mentre Roxas estava empresonat Marcos, per tal de fer front a la insurgència comunista, declarà la llei marcial, concentrant poders i limitant les llibertats dels ciutadans. A més, degut a les reformes polítiques que portà a terme, explicades a l’article sobre l’influència de Marcos en el president Duterte, el tresor canvia de mans sense cap problema i va parar a Ferdinand Marcos. La imatge de la seva dona Imelda amb el buda daurat de més d’una tona és la màxima ostentació pública de la riquesa que havien aconseguit en declarar la llei marcial. Marcos, com a president, ordenà a les forces armades del país que treballin per extreure el tresor, tal com s’explica a The Great Gold Swindle: Yamashita’s Gold, i generals de l’exèrcit filipí també formaven part de la trama per recuperar l’or i enriquir-se.

Per tal de donar-li rendiment econòmic i trobar-ne més, Ferdinand Marcos es va reunir amb tres inversors i buscadors de tresors al iot presidencial que els portaria des de Manila a l’illa de Corregidor, on el president els hi mostraria una habitació de trenta metres quadrats plena d’or des del terra al sostre i de paret a paret. Segons testificaria Robert Curtis, qui va acabar col·laborant amb Marcos, els lingots d’or de Corregidor duien inscripcions xineses. Des de Corregidor Curtis va ser escoltat fins el palau d’estiu de Marcos, el Palau de Miravelles, on va veure una muntanya de trenta peus d’alçada i trenta peus quadrats de lingots d’or, així com l’escultura del buda daurat que havia trobat Roxas.

Entre 1974 i 1978 les reserves nacionals d’or de Filipines no van augmentar però de l’arxipèlag en sortien tones i tones d’or cap a Estats Units. Segons dades de l’època, 20 tones d’or es van “perdre” només en 4 anys. A més passava una cosa molt “estranya”: tot i que públicament Ferdinand Marcos cobrava 5.000 dòlars per any, el 1976 la família Marcos tenia quatre àtics a les Olympic Towers de la 5a Avinguda valorades en 4 milions de dòlars. Com si no fos prou, durant el viatge amb motiu del discurs a la Assemblea Nacional de les Nacions Unides el 1977, Imelda Marcos va comprar joies valorades en 385.000 dòlars i la seva secretaria, Vilma Bautista, es va gastar 35.000 dòlars durant el viatge. El mateix any, Imelda Marcos es va gastar 1 milió de dòlars en tres peces de joieria a Hong Kong plenes de diamants i or.

1978-1981, els anys daurats

Mentre les reformes institucionals eren dutes a terme i es consolidaven les reformes presidencials, l’oposició democràtica va començar a demanar rendiment de comptes a Ferdinand Marcos perquè el que ingressava com a president i el que gastava no tenien cap relació. Juntament amb Robert Curtis, Marcos va inaugurar el Central Bank Gold Refinary and Mint a la ciutat de Quezón per tal d’institucionalitzar la venda d’or filipí. Aleshores van ser Osmeña i Aquino qui van ajudar a Roxas a explicar tot el que havia passat amb l’or de Yamashita i com Ferdinand Marcos li havia pres. Mentre això passava, gràcies a la institucionalització, la família Marcos va continuar gastant milions de dòlars, arribant el punt àlgid el 1979.

El 1979 es crea la BLISS, Bagong Lipunan Sites and Services, el programa econòmic de serveis i desenvolupament social de la Nova Societat (Bagong Lipunan), dirigit casualment per Imelda Marcos. La BLISS s’encarregava de donar llars als més desafavorits, construir escoles als barris marginals i ajudar-los el dia a dia. El mateix any, per celebrar els 25 anys de casats, la família Marcos va gastar-se aproximadament 5 milions de dòlars, incloent la compra d un carruatge de plata arrossegat per vuit cavalls blancs a més d’altres compres de joies a Hong Kong. Es va arribar al punt que diferents presidents de bancs internacionals, de Hong Kong a Suïssa, passaven pel Palau de Malacañang demanant que la família Marcos hi ingressés diners.

Gràcies a l’extinció del tractat Laurel-Langley el 1974, les empreses nord-americanes ja podrien posseir industries senceres amb el 100% de les accions a Filipines i, a través de la compra d’accions de les empreses nord-americanes que tenien propietats a les Filipines, Ferdinand Marcos va arribar a posseir el 60% de l’economia del país. L’or que en sortia dera valorat i comprat a preu de mercat i Marcos, el seu propietari, va arribar a signar contractes de fins a gairebé dos trilions de dòlars. A Ilocos Norte, on el 8 de setembre encara celebren l’aniversari del president fent coreografies i altres cerimònies al ritme de la Marxa de la Nova Societat, i on Imelda Marcos encara és senadora i la seva filla governadora, s’hi van emmagatzemar 100 tones d’or pel Banc Central de Filipines i pel Banc dels Planters de Cocos. En termes macroeconòmics, si analitzem el període de Marcos com a president el 1965 Filipines tenia un PIB de 5.784 milions de dòlars i el 1982 de 37.140 milions, i el PIB per capita va passar de de 187$ a 742$ durant el mateix període.

1986: La fi d’un somni?

Les auditories del Fons Monetari Internacional refermaven el discurs de Ferdinand Marcos: si el 1981 el Banc Central de Filipines tenia reserves valorades en 264 milions de dòlars, el 1982 eren de 823 milions i el 1983 reserves de 1.200 milions. El deute extern que arrossegava el país, però, era de 1.400 milions, i entre 1983 i 1984 la riquesa pública de Marcos era de 3.000 milions, tot i que la real es valora en més de 10.000 milions. L’oposició als carrers demanava la seva dimissió com a president a causa del 50% d’inflació, el decreixement de l’economia i els índexs de pobresa, que van augmentar fins al 62% a les ciutats com a conseqüència de les reformes econòmiques i que al camp eren del 40%. Tot i això, la gent era més rica que al principi del seu període, pel que per molts Marcos va ser un gran estadista.

Tot i això, el 1985 va aconseguir estabilitzar l’economia i frenar el decreixement negociant el deute extern. És aleshores quan diferents diaris econòmics consideraven la República de Filipines com el país més ric del món, amb unes reserves d’or considerades 2/3 parts de les del món. El 1986 Marcos torna a guanyar les eleccions però entrega el poder a l’oposició com a conseqüència de les reivindicacions socials. Amb una salut fortament deteriorada, es retira amb la seva dona a Hawaii fins la seva mort tres anys després. El mateix any que dimiteix, el govern opositor de Corazón Aquino reclama que la fortuna de la família Marcos retorni a Filipines, aconseguint que aquell any tornessin 700 milions de dòlars que van servir per sufragar la construcció d’infraestructures al país i per la reforma agrària. És important assenyalar el període Marcos com un període de desenvolupament, durant el qual es van fer moltes de les infraestructures, industries, ampliació de ciutats i reformes socials vigents avui en dia.

El 1991 comença el judici entre la família Marcos i la família Roxas al voltant de l’or que van expropiar, fallant a favor de la família Roxas i sent imposada una quantitat de 62 milions de dòlars d’indemnització. El 1998 la família Marcos va recórrer i va guanyar perquè, segons dictaminava la sentència, se sabia la quantitat d’or que hi havia però no si realment el que va trobar Roxas corresponia a aquella quantitat i, per tant, la família Roxas va haver d’indemnitzar a la família Marcos amb 41 milions. El 2006 el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units va declarar que el tresor de Yamashita va ser trobat per Roxas i que els homes de Marcos li van robar.

El litigi entre la República de Filipines i la família Marcos encara continua, tot i que la dona i la filla de Ferdinand Marcos siguin la senadora i la governador, respectivament, a Ilocos Norte. Des de l’oposició es reclama que el patrimoni dels Marcos pertany al poble filipí i des de posicions “marcoístes” es defensa que el patrimoni de la família és privat i que l’Estat no hi té res a veure. El que és segur és que tot i que ara el president Duterte vulgui enterrar Ferdinand Marcos al cementiri dels Herois Nacionals, el 1986 es va acabar el somni de construir el seu país i la seva societat sobre lingots d’or. O potser no perquè, segons indiquen les últimes dades, Filipines segueix sent un dels països més rics gràcies als nous enclavaments miners que s’hi poden fer i que, segons sembla, s’hi faran. Però això donaria per un article.

Publicat a la Revista l’Endavant el 27 de setembre de 2016

 

Waziristan: més que una guerra

“Estem preparats per entrenar les dones. L’Islam no desitja que les dones estiguin tancades i mai vegin l’aire fresc.” Muhammad Ali Jinnah, Pare de la Pàtria de la República Islàmica de Pakistan.

Des de 1947 les dones han format part de les Forces Armades de Pakistan, fins al punt que dues germanes del Pare de la Pàtria pakistanesa varen formar part d’aquestes durant la Guerra d’Independència contra l’Índia. És dels pocs països islàmics on les dones ocupen alts càrrecs a les forces armades i això les converteix en actors principals de la guerra de Waziristan, que manté Pakistan contra els terroristes d’Al-Qaeda, l’Estat Islàmic de Khorosan, les faccions talibanes i el grup Haqqani. De fet, el que fa peculiar aquesta guerra no és que sigui la lluita contra el terrorisme sinó el terreny on s’està portant a terme, perquè això ha provocat que l’exèrcit pakistanès hagi de reformar el seu material i entrenar de nou les tropes.

La guerra de Waziristan té lloc a 3.000 metres d’altura, a les muntanyes situades al nord del país que fan frontera amb Afganistan. És, per tant, una guerra que té lloc a gran alçada, amb el  punt més baix a 1.700 metres, i sobre terreny muntanyós, on hi ha grutes, coves, passos de muntanya coberts de metres de neu i gel… Això, combinat amb els combats que es produeixen als pobles i zones urbanes entre les valls, fa que sigui molt difícil pels forans ajudar el Pakistan en la seva lluita contra el terrorisme. Només els Estats Units donen un cop de mà al govern per fer front als jihadistes, i és amb avions no tripulats i molt poc personal de terra, de manera que tot el pes de les operacions terrestres queda ten mans de l’exercit pakistanès.

El conflicte és una barreja de combats urbans, a paratges muntanyosos, a cims i passos de muntanyes a gran altitud i a més, com que el clima és extrem, no seria estrany que en pocs mesos el front canviés completament, sense oblidar que, políticament, és una lluita entre el govern i les faccions terroristes però també entre el govern i les tribus que els donen suport i que, al seu torn, també estan enfrontades entre sí. Per tant, no és una guerra convencional, i segurament per això els caps militars pakistanesos estan transformant les forces armades en unes de poc convencionals, on les dones tenen cada cop un paper més important dins l’exèrcit sense oblidar que estem parlant d’una república islàmica.

La Operació Zarb-e-Azb

Políticament, Pakistan és un país conservador, on a algunes zones predominen els consells tribals i altres estructures que cohabiten amb l’Estat. Això té com a conseqüència que l’estructura de què disposa el govern en aquelles zones sigui quasi nul·la, és per això que existeix un pacte entre algunes tribus i el govern per mantenir l’ordre i les necessitats bàsiques. Tot i que com a pacte social sembla ideal, en la realitat no existeix, és per això que els conflictes entre els terroristes islamistes i tribus pro-governamentals signifiquen la inestabilitat completa a regions senceres.

El cas de Waziristan no és al marge d’això i demostra com es barreja la dinàmica de tribus enfrontades entre sí amb la consolidació de moviments jihadistes contra el govern pakistanès. Per aquest motiu, quan els terroristes varen atacar l’Aeroport Internacional Jinnah a Karachi, el govern va respondre amb atacs contra les zones on no tenia presència important perquè era la Federació Administrada de Àrees Tribals, o FATA en anglès, al nord del país, la que les gestionava.

És per resoldre aquesta limitació que l’exèrcit pakistanès entra a la FATA amb 30.000 efectius per tal de combatre cadascun dels bastions talibans, d’Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic de Khorosan i concentrar-se a Waziristan, on hi ha les principals estructures i feus d’aquests grups, i per això es coneix com a guerra de Waziristan.

La guerra s’expandeix per tota la FATA per acabar amb els focus de resistència tribal que s’han posicionat a favor dels talibans i els altres grups jihadistes. És a partir d’aquest moment on es veu que la qüestió més important d’aquesta guerra és i serà l’orografia del terreny, que situa camps de batalla a valls a 1.600 metres, a passos de muntanya a 2.500 metres i, fins i tot, hi ha hagut enfrontaments a 3.000 metres. I no parlem d’altiplans o deserts sinó de muntanyes escarpades on és molt difícil el moviment de tancs o suport de cavalleria mecanitzada, sent principalment un combat de forces d’infanteria contra grups de talibans o membres del Daesh amb un suport aeri limitat.

El canvi de temperatures i, sobretot, les seves conseqüències, han provocat que certes ofensives només s’hagin pogut dur a terme durant un període de temps concret, perquè hi ha zones zones on a l’hivern hi ha metres de neu i a l’estiu les altes temperatures fan que sigui impossible realitzar un atac en condicions. L’existència de batalles dins de coves, grutes o fins i tot a pobles tribals fa que les mateixes forces hagin d’estar preparades per combatre en qualsevol tipus de condició i puguin actuar correctament.

Tot això porta com a conseqüència la necessitat d’un alt nivell de preparació i és on tenen un paper rellevant les forces armades dels Estats Units, que col·laboren mitjançant la formació i també a través d’avions no-tripulats o drones de combat. Aquest suport dels Estats Units a Pakistan per fer front als talibans i jihadistes és molt important perquè és l’únic actor internacional que actua dins del país. Com que es tracta d’una guerra especialment complicada per les seves característiques, cal una reforma militar i un replantejament de la defensa a Pakistan que, tot i ser una república islàmica, dóna un paper rellevant a les dones. Com mostrava al principi de tot, a la cita de Jinnah, el paper de les dones era i ha de ser una estructura del propi exèrcit.

El paper de les dones

El paper de la dona és fonamental a les forces armades de Pakistan, tot i que la seva posició mai ha sigut, fins ara, a primera línia del front. Històricament el paper de la dona com a militar sempre ha anat vinculat a la segona línia o la rereguarda, en rols com el de medicina, enginyeria o intendència. Les Forces Armades de Pakistan estan separades entre forces de combat i forces de suport, amb el principal paper de les dones, però no per això menys important, a les segones.

Recordem que dues germanes del Pare de la Pàtria, Fàtima Jinnah i Shireen Jinnah, van formar part del cos mèdic de l’exèrcit de Pakistan fins i tot abans de les lluites contra el que esdevindria l’Índia. Totes dues van participar en la guerra de 1947, sent pioneres en els drets de les dones al país. És molt important destacar això perquè, tot i ser un país islàmic, el rol de les dones a les forces armades ha sigut completament respectat per tots els sectors de la població. Begum Ra’ana, Primera Dama del Pakistan als anys 70, també va ser membre del cos mèdic de les forces armades durant la Guerra d’Independència de 1947 i va esdevenir una pionera dels drets civils de les dones.

El paper de les dones als cossos militars és fins a cert punt sorprenent, perquè és l’únic país del món islàmic que, sent una república islàmica, ha tingut dues dones amb rang militar de Major-General. Una d’elles, Shahida Malik, va ser Inspectora General del Cos Mèdic de l’Exèrcit de Pakistan i heroïna de guerra durant les Guerres Indopakistaneses. L’altra, Shahida Badsha, també membre del cos mèdic de l’Exèrcit de Pakistan, va ser la primera dona comandant del Col·legi de Metges de l’Exèrcit.

La guerra de Waziristan també ha obert la possibilitat que les dones formin part per primer cop de forces de combat com ara l’aviació, franctiradores, policia militar o cossos d’elit de l’exèrcit.

La primera pilot de combat, tot i que l’historial de dones a l’Exèrcit de l’Aire és extens, ha sigut Ayesha Farooq, oficial de l’exèrcit. És important recalcar que siguin oficials perquè la major part de les dones que serveixen a les forces armades del país ho són degut al seu nivell d’estudis i per tant, tot i ser poques, en proporció tenen un major nivell d’estudis. De fet, els comandos més importants a Waziristan estan composats per dones, sent forces d’elit tant de la policia com de les Forces Armades. Principalment són un cos de policia que vigila la rereguarda, o efectua missions de suport, però també es poden constituir com a grup dins de determinats regiments militars. La formació d’aquests cossos femenins està desenvolupada sobretot per forces nord-americanes o pakistaneses amb un alt entrenament militar.

Com a totes les guerres que tenen un impacte profund a la societat, com va passar a la Primera o la Segona Guerra Mundial, les dones reivindiquen el seu paper d’igual a igual a les forces armades. Tot i que ara per molts sigui façana per la poca quantitat de dones que hi ha, per la societat pakistanesa això representa un canvi important.

El govern de Benazir Bhutto també va ser un canvi en el paradigma social perquè es va convertir en la primera dona en dirigir un país islàmic i és possible que la guerra de Waziristan, i la presència de dones ocupant càrrecs de responsabilitat a les administracions governamentals a les zones tribals, provoquin que les lleis tribals mantingudes deixin de ser tan estrictes.

Waziristan, un horitzó de canvis

Si la dictadura de Musharraf va permetre que la la democràcia es consolidés al país i Bhutto fos escollida Primera Ministra, la guerra de Waziristan pot obrir una oportunitat per acabar amb la impunitat tribal. La permeabilitat que ha permès a les tribus anar contra el govern, l’ha forçat a acabar amb el règim federal tribal que els donava tant poder. Aquestes dues realitats, la que existeix on hi ha l’administració governamental i on hi ha la tribal, poden acabar un cop acabi la guerra a les regions tribals per la insubordinació d’aquestes al govern.

La guerra de Waziristan pot estandarditzar el país i consolidar-lo com a potència pròxima als Estats Units, tot i les amenaces del Primer Ministre dient que per col·laborar amb la Índia les relacions trontollen. Un acord militar no acabarà amb dècades de col·laboració militar, social i política, i menys quan Pakistan va servir, com les Filipines, de trampolí cap a la Xina durant l’administració Nixon. L’eix atlàntic, entre Estats Units i Europa, ara es veurà desplaçat pel Pacífic, on Estats Units i la Xina competiran i ampliaran les seves àrees d’influència, com sempre han fet. L’extrema vinculació entre Rússia i Beijing provoca que, per geopolítica, sigui la Xina qui surti més beneficiada i, per tant el desplaçament de l’eix pot encaixar perfectament al Pacífic.

Hem d’estar atents a com evoluciona la guerra de Waziristan perquè, més important fins i tot que la derrota de les forces jihadistes i talibanes, és la construcció de la pau i el manteniment d’un Estat íntegre capaç de vetllar pels drets de tots els ciutadans pakistanesos.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de setembre de 2016

¡Marcos vive, la lucha sigue!

Durant la cursa presidencial Rodrigo Duterte, actual president de Filipines, va dir en un míting a Sarrat, ciutat natal de Ferdinand Marcos: “no se sentin ofesos però en retrospectiva, excepte en aquell temps en què es va negar a renunciar, el més brillant dels últims presidents va ser Marcos”. Aquesta sentència va posar dempeus a la gent que l’escoltava, però no per criticar-lo sinó per ovacionar-lo. La figura de Marcos és està envoltada de certa mística, respecte, odi, admiració… de tot en general, que el converteixen en un president el llegat del qual, degut a les seves profundes reformes polítiques, encara és vigent per gran part de la societat, fins el punt de considerar-lo el pare ideològic de la nova Filipines.

Construint una nova societat

La cursa política de Ferdinand Marcos comença el 1946, sent membre del Partit Liberal de Filipines i secretari del primer president del país. Això va facilitar que des de 1949 fins 1959 fos escollit representant del segon districte de Ilocos Norte. Durant aquesta dècada va servir com a president de diferents comitès parlamentaris, també com portaveu del partit en assumptes econòmics i fins i tot com membre de la comissió de Defensa en ser heroi de guerra. Amb tot això, a poc a poc va continuar guanyant popularitat entre les files del partit. Però la seva vida fa un gir quan coneix a qui seria la seva futura muller, Imelda, que aleshores era model.

El seu cognom de soltera era Romuáldez, una de les famílies més conegudes de la política del país. Això va ajudar a Ferdinand Marcos a projectar-se com a futur presidenciable, perquè tenia el capital i la popularitat per fer-ho. Com heroi de guerra combatent els japonesos durant la Segona Guerra Mundial, va ser condecorat amb gairebé totes les medalles filipines i nord-americanes. Així, el 1965 va ser escollit president de Filipines amb el 51.94% del vot. El seu partit, aleshores el Partit Nacionalista, va obtenir la victòria a gran part del país. Va ser durant aquest període que va posar-se a favor de la intervenció militar a Vietnam del Sud, enviant el Grup d’Acció Cívica de Filipines per construir infraestructures civils, cosa a què s’havia oposat al Senat quan n’era membre.

El 1969 guanya de nou les eleccions per majoria absoluta, arribant al 60% del vot i guanyant a tot el país tret de quinze districtes dels cent vint-i-quatre, on va guanyar el Partit Liberal, separant-los aproximadament dos milions de vots. L’any següent les faccions estudiantils, degut a les tendències de l’època, es van manifestar com ja havia passat a altres llocs del món, però les faccions comunistes del país van utilitzar-los com a excusa per aixecar-se contra el govern conservador de Marcos. El Partit Comunista de Filipines, de caire internacionalista leninista, el Nou Exèrcit del Poble i el Partit Comunista Filipí, de caire maoista, van ser les principals faccions que es van aixecar contra el govern democràtic de Ferdinand Marcos. Ens hem de situar en plena Guerra Freda per entendre com hi havia un maoisme en expansió per Àsia, i també la Unió Soviètica, principal aliat de les faccions comunistes filipines.

 La Proclamació nº 1081

Abans em referia a Ferdinand Marcos com una figura mística i realment és així. Va ser qui va declarar la llei marcial al país, a través de la Proclamació nº 1081 després que els comunistes, amb el suport de Corea del Nord i el Vietnam, s’aixequessin contra ell a tot el país. Va ser escrita i signada un dia 17 però no va ser fins el dia 21 de setembre de 1972 que es va fer pública perquè el número 7 portava mala astrugància. Tret d’aquest detall, és important recordar que el conflicte amb les faccions antidemocràtiques comunistes encara és vigent, fins al punt que el president actual Rodrigo Duterte ha estat qui ha signat l’armistici amb elles. Però tornant a 1972, el president Marcos, havia declarat la Llei Marcial per fer front a la insurgència però també per reformar el país. De fet, el terme que faria servir Marcos seria el de la Nova Societat, construïda sobre uns nous valors i principis. De fet, el plantejament d’aquesta nova idea política seria el mateix que tindria el corporativisme a Europa, és a dir que tota la societat, per diferent que sigui, treballi com un sol organisme que es complementa en petites parts.

Durant la seva aplicació va reformar l’estructura política del país i va canviar la Constitució per passar d’un sistema polític de república presidencialista a república parlamentaria perquè així Marcos seria al poder fins el 1973. Com que els drets civils i les llibertats individuals durant l’aplicació de la llei marcial quedaven suspesos, va provocar que el govern caigués en el despotisme il·lustrat de fer-ho tot pel poble però sense tenir-lo en compte. De fet, la  llei marcial es va aixecar el 1981 perquè estava planejada una visita papal de Joan Pau II a Filipines.

Durant la seva presidència, en gran part sota la llei marcial, la família Marcos va reunir 10.000 milions de dòlars com a conseqüència de la corrupció que imperava al país. Al mateix temps, les forces armades s’ampliaven fins els 270.000 efectius, es desenvolupaven les infraestructures nacionals i es construïa un nou estat amb noves institucions i principis. Durant el període de 1972 a 1981, els Estats Units i el Banc Mundial van ajudar econòmicament el govern de Marcos per desenvolupar el país. Aleshores corrien diferents rumors, com que la CIA bloquejava les investigacions que es feien sobre desapareguts polítics, opositors de Marcos, o quan després de ser detinguts 60.000 filipins per possible pertinença a l’oposició. Poc després de l’aixecament de la llei marcial, el vicepresident nord-americà G. H. W. Bush va declarar que això demostrava l’adhesió de Marcos als principis i processos democràtics.

El final de Marcos

Després de l’aixecament de la llei marcial, es van tornar a fer eleccions després de 12 anys. Marcos es va presentar i va guanyar, tot i que van ser unes votacions boicotejades per l’oposició. Així va començar l’últim període de Marcos com a president, entre 1981 i 1986.

El 1983 Benigno Aquino Jr., un dels caps de l’oposició a Marcos, va ser assassinat a la pista d’aterratge de l’aeroport internacional de Manila. Aleshores comencen a forjar-se diferents teories sobre qui el podia haver matat, sent acusats des del propi Marcos, a la seva dona Imelda, un líder de l’oposició comunista i fins i tot un cosí de l’esposa d’Aquino que volia venjar-se per motius familiars. De fet, es va resoldre ràpidament que Marcos no havia pogut ser perquè l’havia deixat sortir del país per operar-se del cor i no tindria sentit matar-lo al tornar… de fet, el propi assassí va dir que va ser el cosí de la seva dona qui li va ordenar fer-ho… creant un mite. Això va tenir una conseqüència directa: Corazón Aquino va aparèixer a la palestra del país com la dona d’un líder de l’oposició assassinat en estranyes circumstàncies.

A més, uns problemes de salut van fer empitjorar molt l’estat del president Marcos i després que 56 membres de l’Assemblea Nacional demanessin la seva dimissió pel desviament de fons, el van acabar d’ensorrar. El 1985, poc després de la situació política viscuda a l’Assemblea Nacional, la gent va sortir als carrers demanant la seva dimissió, proclamant fer eleccions el 1986, on va ser derrotat per Corazón Aquino, que seria presidenta del país i començaria una nova etapa democràtica al país.

Duterte: ¿un nou Marcos?

El president Duterte va declarar la guerra al narcotràfic durant el mateix discurs d’investidura, el 30 de juny d’aquest any. Ja com a batlle de Davao, va fer una campanya molt dura contra la delinqüència que el va fer popular tot el país. De fet, fins i tot en les relacions diplomàtiques està propugnant un apropament a la República Popular de Xina, un horitzó molt interessant. Aquests últims dies s’està establint un canal diplomàtic bilateral entre tots dos països, sense cap altre actor que pugui influenciar les relacions xino-filipines. Però a part d’això, Duterte és a les portes de convertir-se en un nou Marcos, en amenaçar amb una llarga llei marcial per fer front a les amenaces internes que hi ha al país: el tràfic de drogues i el terrorisme.

La primera amenaça, el tràfic de drogues, està sent el primer enemic de l’administració Duterte, fins al punt que el president ha assenyalat públicament alts funcionaris de l’Estat com a responsables de permetre’l. A més, va autoritzar a les persones a combatre elles mateixes qualsevol rastre de narcotràfic o consum de drogues fins les ultimes conseqüències, amb una xifra de morts superior a 1.900 persones. Amb el suport complet de la policia i les Forces Armades, Duterte ha sigut molt contundent al demanar que si hi havia oportunitat de matar qui consumia drogues o les venia, es fes. A més, una de les últimes polítiques és recompensar amb 40.000 euros a qui delati policies involucrats en el tràfic de drogues. De fet, ha responsabilitzat els drogoaddictes de la delinqüència al país, fins al punt de posar en dubte que realment siguin éssers humans.

Internacionalment, la lluita contra la droga de Duterte no ha deixat a ningú indiferent, amb les Nacions Unides com un dels principals actors crítics i la Xina com a un dels seus principals simpatitzants perquè la consideren necessària. El paper de la Xina és molt important perquè s’està convertint en el principal aliat del gabinet Duterte. D’altra banda, però, la relació bilateral dels Estats Units amb el govern situa les Filipines com un punt de trobada entre totes dues potències, fent un paper molt important perquè equilibra la situació al mar del Sud de la Xina. De fet, els acords militars entre els Estats Units i les Filipines són importants per la regió perquè no només estan destinats a col·laboració sinó també a la presència de tropes nord-americanes a les illes.

Duterte podria ser el nou Ferdinand Marcos si ho enfoquem des de les relacions internacionals, perquè en plena Guerra Freda va ser qui va obrir-se, tot i ser anticomunista i perseguir les milícies maoistes, a col·laborar estretament amb Mao Zedong abans que ho fessin els nord-americans. Per aquest motiu podríem dibuixar un horitzó on un poder fort a Manila ajudi a col·laborar els Estats Units i la Xina de forma indirecta, com amb Marcos abans de l’establiment de les relacions entre Mao i Nixon el 1972.

Després de l’armistici, després de 40 anys de conflicte amb les faccions comunistes, Filipines dibuixa un escenari idoni perquè torni a servir de taula de negociacions, i més quan l’escalada del mar del Sud de la Xina enfronta indirectament els dos països a través dels seus aliats. Caldrà seguir atentament el que provoca la guerra contra el terrorisme al país, quins actors internacionals participen i fins a quin punt Manila esdevé una capital a tenir en compte en renàixer com a potència regional.

Publicat a la Revista l’Endevant el 4 de setembre de 2016

El renacer del Imperio

Hasta que los guijarros se hagan rocas, y de ellas brote el musgo.” Himno Nacional de Japón

En el Santuario Yasukuni reposan, según la tradición japonesa que cada vez profesan más japoneses en comparación a décadas anteriores, las ánimas de los soldados japoneses y la de los coloniales, que lucharon por el país y por el Emperador,  desde la Guerra Civil que azotó Japón en 1867, en la llamada Guerra Boshin, hasta el final de la Segunda Guerra Mundial. Este Santuario ha sido el lugar de reposo de todas las ánimas caídas, siendo superiores a 2.400.000 ánimas, entre las cuales están las de Hideki Tojo (Primer Ministro de Japón 1941-1944), y otros altos militares condenados por crímenes de guerra.

Aunque la historia quede aquí, la política sigue hasta nuestros días. El Santuario Yasukuni fue visitado en 2013 por el actual Primer Ministro Shinzo Abe, de la misma forma que anteriormente lo habia hecho anualmente su predecesor Koizumi. Siendo por ello criticados ambos duramente por la República Popular de China y las dos Coreas al interpretar tal acto como una afrenta a sus naciones.

Recordemos que más de la mitad de las ánimas que reposan en el Santuario Yasukuni son las de soldados japoneses, de sus oficiales y altos dirigentes militares, que invadieron China, Corea y otras zonas de Asia. Es por ello por lo que ven con muy malos ojos tales actos de recuerdo por parte de figuras políticas japonesas.

Altos dirigentes políticos, miembros de la Dieta o Parlamento, como también legisladores, han visitado el santuario anualmente, siendo en 2015 cuando la mujer del Primer Ministro Abe lo visitase. Ese mismo año, sucedió un hecho histórico que provocó aún más las iras de China y las dos Coreas, y fue que no pidió disculpas por las acciones de guerra de una forma personal, si no recordando que anteriormente ya se había hecho por las administraciones pasadas. Debemos tener en cuenta que la familia del Primer Ministro perteneció a la cúpula del Gobierno de entonces, por lo que la no-acción fue vista como una acción completamente clara. Además, a esto se tiene que añadir que tres ministras japonesas visitasen el Santuario Yasukuni entonces.

Por otra parte Cabe añadir la reforma militar que se hizo el año pasado, donde después de tramitarse durante dos días, y con un apoyo popular inferior al 50%, se reinterpretaba el Artículo 9 de la Constitución de Japón, que recita lo siguiente:

“ARTÍCULO 9.

  1. Aspirando sinceramente a una paz internacional basada en la justicia y el orden, el pueblo japonés renuncia para siempre a la guerra como derecho soberano de la nación y a la amenaza o al uso de la fuerza como medio de solución en disputas internacionales.
  2. Con el objeto de llevar a cabo el deseo expresado en el párrafo precedente, no se mantendrán en lo sucesivo fuerzas de tierra, mar o aire como tampoco otro potencial bélico. El derecho de beligerancia del estado no será reconocido.”

Defendida por el Gobierno y expertos nipones, esta nueva interpretación permitirá al Imperio japonés actuar de forma ofensiva para prestar ayuda a sus aliados de las Naciones Unidos. Un hecho que puede parecer simple, pero que abre el abanico de interpretaciones al dejar de ser un ejército defensivo y poder empezar una carrera armamentística con el fin de tener la capacidad de ayudar. Empezando con ello un cambio de tendencias en la firma de tratados militares con Estados Unidos y Filipinas.

En la carrera armamentística, sirva como ejemplo que están empezando a probar el nuevo caza desarrollado por Japón a finales del mes pasado, participando en su fabricación Mitsubishi Heavy Industries junto con otras empresas del sector. El proyecto del caza denominado X-2, quiere substituir al actual F-2 de producción combinada entre Estados Unidos y Japón. La presencia de una marca militar propia, dota al país de un nuevo punto de apoyo que le puede permitir despegar una tecnología y un mercado propios, siendo en un futuro posiblemente de carácter internacional o referente.

Tambien seria interesante destacar en el ámbito político-militar el crecimiento de desafección con los Estados Unidos debido a la presencia de la Base Militar estadounidense de Okinawa, establecida en la isla japonesa desde el final de la Segunda Guerra Mundial.

Además, en el campo de las relaciones bilaterales con China, estos dias, como consecuencia de la prueba nuclear de Corea del Norte, los Gobiernos de Japón y la República Popular de China han acordado tomar medidas conjuntas al respecto. Después de profundas tensiones por territorios y zonas en el Mar del Sur de la China entre ambas potencias, como es el caso de las Islas Senkaku, cuya titularidad es japonesa pero China las reclama, se han vuelto a tender puentes al más alto nivel para hacer frente a una amenaza común.

Otros ejemplos son: las relaciones militares tan estrechas creadas con Filipinas, el deshielo en las relaciones diplomáticas con China para hacer frente a un potencial enemigo, todo ello mezclado con un aumento de su zona de influencia en países como Vietnam, donde el Gobierno nipón está cooperando en el desarrollo del norte del país, en Camboya donde ya atracan barcos militares japoneses, o incluso con Rusia, donde el país del sol naciente ha desobedecido reiteradamente establecer sanciones, y siguen comerciando a pesar de las existentes.

Todo ello nos demuestra hasta qué punto el Imperio japonés está renaciendo, desde un punto de vista moral, comercial, militar y político, volviendo a ser así, poco a poco, una potencia de nuevo en su zona de influencia.

Imagen: AP

Ganden Phodrang: el Regne dels Lamas

El Regne del Tibet sempre ha sigut un país que evoca al secretisme, a llegendes mil·lenàries, inclosa certa èpica com la que podia significar trobar la ciutat dels Déus o un món celestial entre les muntanyes més altes del món. És per això que sempre ha sigut objecte d’històries, llegendes i mites al voltant seu, però pocs cops ens em centrat en conèixer com es regia, quina era la seva estructura política i quin pes tenien personatges, actualment molt mediàtics com el Dalai Lama. Així doncs, en aquest article abordarem des de la proclamació de facto del Regne que va sorgir entre 1912 i 1951, quan desapareix.

Després de la Revolució Xinhai, on es va derrocar a l’Emperador Pu Yi, essent l’últim de Xina i de la Dinastia Qing, va establir-se el règim república de Sun Yat-Sen. Aprofitant la situació d’inestabilitat entre la caiguda del Emperador i la proclamació del nou règim, la milícia del Tibet va acabar amb la guarnició imperial a la regió, fent que el Dalai Lama pogués tornar a la regió. Un cop re-establerta la figura del Dalai Lama, el tretzè, va tornar a aplicar-se el Ganden Phodrang, o la forma tradicional de govern del Tibet des del s. XVII amb el cinquè Dalai Lama fins al 1951, quan l’Exèrcit Popular Xinès va recuperar els territoris.

Jeràrquicament, el Ganden Phodrang estava encapçalat qui pel Dalai Lama, que succeeix a l’anterior després de quaranta-nou dies perquè el difunt Dalai Lama es reencarni en un nen. Aquest nen, ha de donar senyals d’un coneixement excepcional com per exemple reconèixer els utensilis del Dalai Lama anterior, i un seguit de proves que ha de superar fetes pel Panchen Lama. Aquest és el càrrec més important dins la religió Budista Tibetana després del Dalai Lama, i és escollit de la mateixa forma que aquest fent-li les proves també ell.

Per sota del Dalai Lama políticament, estava el Regent, reencarnació de l’anterior Regent i sent escollit d’un grup de 4 a 6 monestirs pels membres que ha escollit les assemblees nacionals, i també ajudava a cercar en algunes ocasions, com aquesta última el 1937 al 14è Dalai Lama. La funció del Regent era la de controlar tots els assumptes del país mentre el Dalai Lama no era entronitzat. Així doncs, després trobaríem per sota d’aquests al Primer Ministre del Tibet, nombrat pel Dalai Lama i que la seva funció era la de gestionar al país quan aquest es trobava a l’exterior o a l’exili, sense ocupar una posició permanent.

En un grau inferior, trobaríem les tres administracions del Govern Tradicional, totes elles vinculades entre sí i també amb el Dalai Lama.

La primera administració és la Administració Religiosa, formada per monjos que no tenen forts lligams amb els monestirs Gelugpa. L’Escola Gelugpa es coneix popularment per ser la dels monjos que porten els Barrets Grocs, sent la del Dalai Lama des del s. XVII al s. XX. Dins d’aquesta administració hi ha el Chikhyab Khenpo, Cap de la Administració Religiosa i escollida de forma directe pel Dalai Lama. I per altre banda, també hi ha el conegut com a Yigtsang, encapçalat per quatre monjos, Drungying Chenmo,  qui nomenen i ascendeixen tots els monjos. Tot i que el Dalai Lama escollia els candidats d’una llista que li proposa el Chikhyap Khenpo, aquest era totalment arbitrari entre els diferents monestirs.

La segona administració era la Administració Secular, composada per oficials seculars o no religiosos que formaven part de la aristocràcia. Aquesta estava formada de tres blocs, un per sobre dels altres dos que restaven en igualtat. El de rang superior era el Kashag, un gabinet format per quatre ministres on un d’ells era monjo. Aquest gabinet estava escollit pel Dalai Lama a partir de la llista que li proposaven. –Imatge del Kashag al 1938.-

Des del Kashag s’escollien vint-i-una oficines més que incloïen els departaments de la Moneda o Mint, Assumptes Exteriors, el Trapchi o Armeria on també hi havia l’or, Hisenda, entre altres. I per altre banda el Tsikhang, o la Oficina de Finances, que mantenia els comptes i supervisava els ingressos fiscals. Aquesta darrera oficina era dirigida per quatre Tsipön que eren nombrats pel Dalai Lama i pel Kashag.

Per últim, la tercera, les Assemblees Nacionals, formades per tres institucions diferents, creades al 1860 per Shatra, essent només consultiva però tenia la potestat d’escollir al grup de monjos que escollís al Regent.

Aquestes tres institucions eren el Tsongdu Gyendzom, d’ell sorgia el Tsongdu Ragdü, i apart, el Drungtsigye.

La primera d’elles estava formada per abats i ex-abans dels trens grans monestirs Gelugpa, el Drungtsigye, tots els oficials de Lhasa, representants de diferents monestirs, oficials de l’exèrcit, 20 oficials de Hisenda i 30 clergues. A més, restaven en sessió un o dos dies, ajornables a favor de la Assemblea Baixa. Aleshores sorgeix d’aquí el Tsongdu Ragdü, que consisteix en 20 dels 50 membres, formats per abats, antics abats i oficials de diferents rangs. I per últim, la tercera institució, el Drungtsigye. Aquest òrgan estava format per quatre caps de Tsikhang i quatre caps de Yigtsang, convocats pel Kashag per ampliar el suport per proposar el que ha de ser el Dalai Lama, juntament amb el Tsikhang.

Concloent, el règim del Tibet durant més de quatre-cents anys va ser una monarquia teocràtica completament hermètica a qualsevol idea que pogués significar un canvi o una ampliació de poder de les classes baixes. El sistema tibetà premiava a les aristocràcies i feia que aquestes, juntament amb els clergues budistes tibetans, tinguessin tot el poder del país al formar part del sistema, exercint un poder estructural, que només era superat pel Dalai Lama i el Regent. Així doncs, després de desgranar una mica i aportar certa llum al respecte, podem analitzar factors d’una estructura de poder similar a la de la Santa Seu o la Ciutat del Vaticà, però això donaria per un nou article, on es busquessin els vincles entre tots dos Estats, basats en un sistema teocràtic.