¡Marcos vive, la lucha sigue!

Durant la cursa presidencial Rodrigo Duterte, actual president de Filipines, va dir en un míting a Sarrat, ciutat natal de Ferdinand Marcos: “no se sentin ofesos però en retrospectiva, excepte en aquell temps en què es va negar a renunciar, el més brillant dels últims presidents va ser Marcos”. Aquesta sentència va posar dempeus a la gent que l’escoltava, però no per criticar-lo sinó per ovacionar-lo. La figura de Marcos és està envoltada de certa mística, respecte, odi, admiració… de tot en general, que el converteixen en un president el llegat del qual, degut a les seves profundes reformes polítiques, encara és vigent per gran part de la societat, fins el punt de considerar-lo el pare ideològic de la nova Filipines.

Construint una nova societat

La cursa política de Ferdinand Marcos comença el 1946, sent membre del Partit Liberal de Filipines i secretari del primer president del país. Això va facilitar que des de 1949 fins 1959 fos escollit representant del segon districte de Ilocos Norte. Durant aquesta dècada va servir com a president de diferents comitès parlamentaris, també com portaveu del partit en assumptes econòmics i fins i tot com membre de la comissió de Defensa en ser heroi de guerra. Amb tot això, a poc a poc va continuar guanyant popularitat entre les files del partit. Però la seva vida fa un gir quan coneix a qui seria la seva futura muller, Imelda, que aleshores era model.

El seu cognom de soltera era Romuáldez, una de les famílies més conegudes de la política del país. Això va ajudar a Ferdinand Marcos a projectar-se com a futur presidenciable, perquè tenia el capital i la popularitat per fer-ho. Com heroi de guerra combatent els japonesos durant la Segona Guerra Mundial, va ser condecorat amb gairebé totes les medalles filipines i nord-americanes. Així, el 1965 va ser escollit president de Filipines amb el 51.94% del vot. El seu partit, aleshores el Partit Nacionalista, va obtenir la victòria a gran part del país. Va ser durant aquest període que va posar-se a favor de la intervenció militar a Vietnam del Sud, enviant el Grup d’Acció Cívica de Filipines per construir infraestructures civils, cosa a què s’havia oposat al Senat quan n’era membre.

El 1969 guanya de nou les eleccions per majoria absoluta, arribant al 60% del vot i guanyant a tot el país tret de quinze districtes dels cent vint-i-quatre, on va guanyar el Partit Liberal, separant-los aproximadament dos milions de vots. L’any següent les faccions estudiantils, degut a les tendències de l’època, es van manifestar com ja havia passat a altres llocs del món, però les faccions comunistes del país van utilitzar-los com a excusa per aixecar-se contra el govern conservador de Marcos. El Partit Comunista de Filipines, de caire internacionalista leninista, el Nou Exèrcit del Poble i el Partit Comunista Filipí, de caire maoista, van ser les principals faccions que es van aixecar contra el govern democràtic de Ferdinand Marcos. Ens hem de situar en plena Guerra Freda per entendre com hi havia un maoisme en expansió per Àsia, i també la Unió Soviètica, principal aliat de les faccions comunistes filipines.

 La Proclamació nº 1081

Abans em referia a Ferdinand Marcos com una figura mística i realment és així. Va ser qui va declarar la llei marcial al país, a través de la Proclamació nº 1081 després que els comunistes, amb el suport de Corea del Nord i el Vietnam, s’aixequessin contra ell a tot el país. Va ser escrita i signada un dia 17 però no va ser fins el dia 21 de setembre de 1972 que es va fer pública perquè el número 7 portava mala astrugància. Tret d’aquest detall, és important recordar que el conflicte amb les faccions antidemocràtiques comunistes encara és vigent, fins al punt que el president actual Rodrigo Duterte ha estat qui ha signat l’armistici amb elles. Però tornant a 1972, el president Marcos, havia declarat la Llei Marcial per fer front a la insurgència però també per reformar el país. De fet, el terme que faria servir Marcos seria el de la Nova Societat, construïda sobre uns nous valors i principis. De fet, el plantejament d’aquesta nova idea política seria el mateix que tindria el corporativisme a Europa, és a dir que tota la societat, per diferent que sigui, treballi com un sol organisme que es complementa en petites parts.

Durant la seva aplicació va reformar l’estructura política del país i va canviar la Constitució per passar d’un sistema polític de república presidencialista a república parlamentaria perquè així Marcos seria al poder fins el 1973. Com que els drets civils i les llibertats individuals durant l’aplicació de la llei marcial quedaven suspesos, va provocar que el govern caigués en el despotisme il·lustrat de fer-ho tot pel poble però sense tenir-lo en compte. De fet, la  llei marcial es va aixecar el 1981 perquè estava planejada una visita papal de Joan Pau II a Filipines.

Durant la seva presidència, en gran part sota la llei marcial, la família Marcos va reunir 10.000 milions de dòlars com a conseqüència de la corrupció que imperava al país. Al mateix temps, les forces armades s’ampliaven fins els 270.000 efectius, es desenvolupaven les infraestructures nacionals i es construïa un nou estat amb noves institucions i principis. Durant el període de 1972 a 1981, els Estats Units i el Banc Mundial van ajudar econòmicament el govern de Marcos per desenvolupar el país. Aleshores corrien diferents rumors, com que la CIA bloquejava les investigacions que es feien sobre desapareguts polítics, opositors de Marcos, o quan després de ser detinguts 60.000 filipins per possible pertinença a l’oposició. Poc després de l’aixecament de la llei marcial, el vicepresident nord-americà G. H. W. Bush va declarar que això demostrava l’adhesió de Marcos als principis i processos democràtics.

El final de Marcos

Després de l’aixecament de la llei marcial, es van tornar a fer eleccions després de 12 anys. Marcos es va presentar i va guanyar, tot i que van ser unes votacions boicotejades per l’oposició. Així va començar l’últim període de Marcos com a president, entre 1981 i 1986.

El 1983 Benigno Aquino Jr., un dels caps de l’oposició a Marcos, va ser assassinat a la pista d’aterratge de l’aeroport internacional de Manila. Aleshores comencen a forjar-se diferents teories sobre qui el podia haver matat, sent acusats des del propi Marcos, a la seva dona Imelda, un líder de l’oposició comunista i fins i tot un cosí de l’esposa d’Aquino que volia venjar-se per motius familiars. De fet, es va resoldre ràpidament que Marcos no havia pogut ser perquè l’havia deixat sortir del país per operar-se del cor i no tindria sentit matar-lo al tornar… de fet, el propi assassí va dir que va ser el cosí de la seva dona qui li va ordenar fer-ho… creant un mite. Això va tenir una conseqüència directa: Corazón Aquino va aparèixer a la palestra del país com la dona d’un líder de l’oposició assassinat en estranyes circumstàncies.

A més, uns problemes de salut van fer empitjorar molt l’estat del president Marcos i després que 56 membres de l’Assemblea Nacional demanessin la seva dimissió pel desviament de fons, el van acabar d’ensorrar. El 1985, poc després de la situació política viscuda a l’Assemblea Nacional, la gent va sortir als carrers demanant la seva dimissió, proclamant fer eleccions el 1986, on va ser derrotat per Corazón Aquino, que seria presidenta del país i començaria una nova etapa democràtica al país.

Duterte: ¿un nou Marcos?

El president Duterte va declarar la guerra al narcotràfic durant el mateix discurs d’investidura, el 30 de juny d’aquest any. Ja com a batlle de Davao, va fer una campanya molt dura contra la delinqüència que el va fer popular tot el país. De fet, fins i tot en les relacions diplomàtiques està propugnant un apropament a la República Popular de Xina, un horitzó molt interessant. Aquests últims dies s’està establint un canal diplomàtic bilateral entre tots dos països, sense cap altre actor que pugui influenciar les relacions xino-filipines. Però a part d’això, Duterte és a les portes de convertir-se en un nou Marcos, en amenaçar amb una llarga llei marcial per fer front a les amenaces internes que hi ha al país: el tràfic de drogues i el terrorisme.

La primera amenaça, el tràfic de drogues, està sent el primer enemic de l’administració Duterte, fins al punt que el president ha assenyalat públicament alts funcionaris de l’Estat com a responsables de permetre’l. A més, va autoritzar a les persones a combatre elles mateixes qualsevol rastre de narcotràfic o consum de drogues fins les ultimes conseqüències, amb una xifra de morts superior a 1.900 persones. Amb el suport complet de la policia i les Forces Armades, Duterte ha sigut molt contundent al demanar que si hi havia oportunitat de matar qui consumia drogues o les venia, es fes. A més, una de les últimes polítiques és recompensar amb 40.000 euros a qui delati policies involucrats en el tràfic de drogues. De fet, ha responsabilitzat els drogoaddictes de la delinqüència al país, fins al punt de posar en dubte que realment siguin éssers humans.

Internacionalment, la lluita contra la droga de Duterte no ha deixat a ningú indiferent, amb les Nacions Unides com un dels principals actors crítics i la Xina com a un dels seus principals simpatitzants perquè la consideren necessària. El paper de la Xina és molt important perquè s’està convertint en el principal aliat del gabinet Duterte. D’altra banda, però, la relació bilateral dels Estats Units amb el govern situa les Filipines com un punt de trobada entre totes dues potències, fent un paper molt important perquè equilibra la situació al mar del Sud de la Xina. De fet, els acords militars entre els Estats Units i les Filipines són importants per la regió perquè no només estan destinats a col·laboració sinó també a la presència de tropes nord-americanes a les illes.

Duterte podria ser el nou Ferdinand Marcos si ho enfoquem des de les relacions internacionals, perquè en plena Guerra Freda va ser qui va obrir-se, tot i ser anticomunista i perseguir les milícies maoistes, a col·laborar estretament amb Mao Zedong abans que ho fessin els nord-americans. Per aquest motiu podríem dibuixar un horitzó on un poder fort a Manila ajudi a col·laborar els Estats Units i la Xina de forma indirecta, com amb Marcos abans de l’establiment de les relacions entre Mao i Nixon el 1972.

Després de l’armistici, després de 40 anys de conflicte amb les faccions comunistes, Filipines dibuixa un escenari idoni perquè torni a servir de taula de negociacions, i més quan l’escalada del mar del Sud de la Xina enfronta indirectament els dos països a través dels seus aliats. Caldrà seguir atentament el que provoca la guerra contra el terrorisme al país, quins actors internacionals participen i fins a quin punt Manila esdevé una capital a tenir en compte en renàixer com a potència regional.

Publicat a la Revista l’Endevant el 4 de setembre de 2016

Anuncios