¡Gracias Fidel!¡Contigo empezó todo!

L’onze de setembre de 1962, des del gabinet del ministre de d’Assumptes Exteriors de la Unió Soviètica es comunica al món que la possibilitat que el país instal·li míssils de mitja i llarga distància a l’illa de Cuba no existeix. I amb el somriure del ministre Gromyko va començar la revolta. El mes següent d’aquestes declaracions començava la Crisi dels Míssils cubans. A San Cristóbal, les forces d’Estats Units detecten plataformes pel llançament de míssils que podrien apuntar cap a les principals ciutats estatunidenques. La voluntat de Gromyko no anava més enllà que solucionar el que estaven fent a través de Turquia les forces de l’OTAN, situar míssils a Iran i Turquia, que podrien tenien Moscou i altres ciutats soviètiques a tret. Tothom va sortir guanyant al resoldre’s la crisi de novembre, la Unió Soviètica aconseguia retirar uns míssils, Estats Units aconseguia retirar els altres i el Govern cubà aconseguia el compromís dels Estats Units que no envairien l’illa, deixant-hi consolidar el castrisme.

En defensa del socialisme cubà s’estableixen molt bones relacions entre Moscou i L’Havana, fins el punt de tenir línies directes entre tots dos països en comerç, armament i establiment de missions diplomàtiques a gran escala, com la formació de ciutadans cubans a la URSS i viceversa. Les delegacions cubanes a Moscou són rebudes amb especial sentiment de germandat, consolidant-se la idea que allà on hi hagi un socialista que faci una revolució contra el capitalisme i les forces imperialistes la Unió Soviètica i Cuba seran al seu costat. És per aquest motiu que l’any 1965, quan comencen les insurreccions al Congo per part de faccions socialistes, Ernesto “Che” Guevara decideix anar amb una expedició cubana per donar-los suport. Allà contactarà amb les faccions socialistes angoleses i el 1975, a través de l’Operació Carlota -pel nom d’una esclava revolucionària de la Guerra d’Independència Cubana, Fidel serà la punta de llança dels interessos de Moscou per situar estratègicament bases i missions al continent africà.

En una reunió al Congo amb els socialistes angolesos, el comandant Guevara es va comprometre a combatre el colonialisme portuguès. Segons el govern cubà, els Acords d’Alvor són violentats per les faccions oficialistes i la UNITA, provocant que els cubans que lluitaven amb Guevara a Luanda decidissin fer un punt i apart i anar a Angola per tal de formar Forces Armades Populars de l’Alliberament d’Angola.

Un dia d’octubre

El tres d’octubre de 1965, durant el primer Comitè Central del Partit Comunista de Cuba, Fidel Castro fa pública una carta escrita per Ernesto Guevara acomiadant-se d’ell, plena d’un contingut estrictament personal, per si moria al front d’Angola o Congo. Només podia ser llegida en públic si això passava, però Castro trencà la promesa i, el dia de l’obertura del congrés, va llegir la carta de comiat davant de tot el Partit Comunista de Cuba i els mitjans. Una carta que comença recordant com Guevara i Castro es van conèixer però que acaba de forma testamentària.

Guevara escriu “otras tierras del mundo reclaman el concurso de mis modestos esfuerzos. Yo puedo hacer lo que te está negado por tu responsabilidad al frente de Cuba y llegó la hora de separarnos”, demostrant certa discrepància entre el comunisme nacional que promulgava Castro i el socialisme internacionalista del revolucionari argentí. La traïció castrista en pactar amb les autoritats de Congo la retirada de les tropes cubanes a esquenes del comandant Guevara va obrir una escletxa entre els dos. El discurs de Guevara a la Conferència Afroasiàtica d’Alger el 1965 contra la Unió Soviètica es considera l’altre punt de rotunda discrepància entre tots dos.

Per tant, podem veure que les victòries de Guevara a Angola el convertirien en un polític amb molt més recorregut internacional i molts més seguidors que Castro, fins i tot entre els propis socialistes cubans, però en llegir la carta de comiat aquell dia d’octubre es posava punt i final a qualsevol aspiració del comandant Guevara a l’illa, deixant els germans Castro al capdavant sense cap altre rival que els pogués fer ombra.

“Operació Carlota”: Cuba com a potència colonial

Deu anys més tard, sense Guevara -mort a Bolívia el 1967- ni “guevaristes” que molestessin, Fidel i Raúl Castro decideixen traçar un pla per dur a terme una missió cubana al continent africà: crear escoles de formació de les milícies socialistes angoleses i desplaçar tot el personal formatiu que pogués servir als interessos antiportuguesos.

Durant el mes d’octubre de 1975, després dels Acords d’Alvor, quatre escoles de formació cubanes, van començar a funcionar per tal de poder formar les milícies socialistes. A més es van entregar, entre el 5 i 11 d’octubre, 12.000 fusells txecs R-52 i també peces de morter, antiaeris, antitancs, uniformes, aliments, i tot tipus d’aprovisionament. D’altra banda els portuguesos, en retirada des de 1974, tenien un exèrcit cada cop més petit que permetia que Zaire i Sud-àfrica fessin incursions completament aberrants a Angola. Si pel nord els militars de Zaire entraven al país sense cap problema, tret d’alguna queixa per part del govern colonial portuguès, pel sud des de Namíbia entraven tropes sud-africanes en nom de la defensa nacional, per protegir el riu Cunene. Aquestes incursions, que en el fons eren fruit de la dinàmica de la Guerra Freda per frenar el socialisme al continent, van provocar un discurs victimista a Cuba perquè soldats cubans i angolesos lluitaven contra el mateix enemic.

Hi ha dades, però, que apunten que l’interès cubà anava més enllà d’una simple ajuda militar i hi havia voluntat de construir una nova Angola socialista, un cop acabada la guerra, feta per cubans. Entre 1975 i 1991 aproximadament 450.000 persones van anar a Angola per aixecar el país: mestres, constructors, assessors, metges, enginyers… i el gran desplegament militar que, durant alguns anys del conflicte, feia que haguessin més forces cubanes a Angola que tropes socialistes angoleses. Més de 70.000 militars cubans van desplaçar-s’hi a combatre les faccions opositores, tot i que la xifra mitjana va ser de 40.000 soldats al mateix temps. Va ser una operació que es veia amb especial interès a nivell internacional perquè, mentre que Unió Soviètica i Cuba donaven suport als socialistes angolesos la Xina, els Estats Units i Sud-àfrica donaven suport als conservadors.

Després de la Batalla de Cuito Cuanavale el 1987, de resultat indecís, les forces sud-africanes es van retirar d’Angola, consolidant al país una posició soviètica i cubana molt important fins al final de la Guerra Freda. L’any següent es signaven els tractats de pau entre Cuba, Sud-àfrica, els Estats Units i la Unió Soviètica. Els últims regiments cubans no van sortir del país fins el 1991, i els soviètics en sortirien encara més tard per tornar, en forma d’assessors, després de la perestroika.

La URSS, a més d’això, també tenia plans Tanzània, Líbia, Somàlia, Etiòpia, Benín, Guinea-Bissau, Sao Tomé e Príncipe o Cap Verd. A diferència del que va passar a Cuba, però, als països africans el socialisme es va ensorrar amb la desintegració de l’imperi soviètic i el replegament de Cuba. És important entendre el punt de vista cubà, completament paternalista, de voler ser a Angola perquè els socialistes del país no eren capaços de fer bé la revolució tot sols. Per tant, el que movia al govern cubà era el mateix que havia mogut l’imperialisme britànic, la pesada càrrega, en aquest cas, de l’home socialista.

Una nova Rússia, una nova Angola, una nova Àfrica

Un cop els països africans van haver abandonat el socialisme per la desaparició d’un dels seus principals protectors, es van obrir a noves oportunitats d’inversió estrangera. Com a conseqüència del procés transformador que va patir la Rússia de Ieltsin, no va ser fins la presidència de Medvedev, el 2008, que Rússia va tornar a Angola amb intenció d’establir relacions bilaterals en tots els aspectes que fos possible. L’horitzó africà tornava a ser a la taula del Kremlin però amb una voluntat diferent: no s’intercanviaven ideologia sinó recursos. Això permet que Rússia sigui als consells internacionals africans, a la Unió Africana i a les diferents comunitats econòmiques del continent.

A l’any 2013, el president Putin formalitza les relacions amb Angola per tal de promoure la cooperació internacional, el desenvolupament del país africà i la seva economia, a més d’establir noves vies de diàleg en forma de crèdits de milers de milions de dòlars a través d’entitats russes al govern de Luanda. Per acabar-ho d’adobar, gràcies als bons resultats de les conques mineres de Guinea, explotades per empreses russes, van permetre a Rússia crear àrees de comerç a diferents llocs del continent. El mateix 2013 va començar la implementació del projecte ANGOSAT, planificada pel gabinet Medvedev l’any 2007, per dotar d’infraestructura de telecomunicacions el país, un contracte de 327 milions de dòlars dels quals 300 milions van sortir, en forma de crèdit, de bancs russos.

Promoció del ANGOSAT

En el camp del coneixement també hi ha relacions importants. La principal empresa angolesa d’extracció de diamants envia gran part dels graduats que hi treballen a les conques mineres i universitats russes pel tal que tinguin una formació especialitzada, com també passa amb metges, militars… Dins de la industria energètica pesant EVRAZ, Renova, Rosneft, Gazprom Neft i RosAtom també tenen interessos al país, com en tenen als països veïns, creant riquesa per valor de 10.000 milions de dòlars, el 2% del comerç rus el 2009. Aquestes companyies permeten a altres actors, com els xinesos, entrar a regions “russòfiles” per la seva condició d’aliats de Moscou.

Per la seguretat nacional russa, el continent africà esdevé un nou horitzó a tenir en consideració, per la importància de la regió sahariana. Tot i que Rússia no sigui una potència expansionista com no ho era la Unió Soviètica, el ministre d’Afers Exteriors Lavrov somriu quan li pregunten sobre això perquè fins i tot l’Aràbia Saudita inverteix al continent africà. La necessitat de desenvolupament de les economies africanes, moltes encara en transició però desenvolupant-se poc a poc, necessiten inversors, i països com la Xina necessiten invertir per moure el capital i no estancar la seva economia.

Per tant podem dir que, sense les missions cubanes al Congo i Angola, la Unió Soviètica hagués tingut difícil entrar a la zona de forma directa i que, gràcies a la tasca diplomàtica russo-xinesa, els segons han pogut consolidar la seva posició al continent a través d’Angola per rivalitzar amb altres grans companyies multinacionals occidentals.

Àfrica, el Raj xinès

Des de la revolució interna a la República Popular de Xina, quan Deng Xiaoping va arribar al poder després de Mao Zedong, l’expansió econòmica del país ha viscut diferents etapes de modernització i expansió fins a arribar als nostres dies. Després del plantejament d’“un país, dos sistemes”, on dins la Xina hi conviurien capitalisme i comunisme alhora, el cas més evident el trobem a l’Àfrica, que està sent l’objectiu de les principals expansions fora d’Àsia. Després que Xi Jinping l’escollís com a destí del seu primer viatge oficial després de Moscou, van començar les inversions.

El primer ministre xinès, Li Keqiang, va aventurar que la missió que tenia era comunicar totes les capitals africanes amb ferrocarril d’alta velocitat per afavorir una xarxa d’infraestructures continentals a gran escala. A part, també va anunciar una línia de crèdit de 10.000 milions de dòlars i 2.000 milions de fons comú. Els principals objectius serien Angola i després Etiòpia, Nigèria i Kènia. A més, eleva la xifra de capital invertit al continent a 30.000 milions de dòlars que tenen com a finalitat la construcció d’infraestructures per part d’empreses xineses. Les balances comercials tenen uns beneficis de 200.000 milions de dòlars, que repercuteixen en més de 100.000 llocs de treball i més de 2.500 empreses xineses.

Si analitzem la part de les empreses privades xineses, la xifra comercial ascendeix a 400.000 milions de dòlars, que s’han convertit en més de 2.500 km de ferrocarrils i 4.000 d’autopistes.

Conferència Angola-Xina

Depèn de com es miri, Àfrica està sent per l’estat xinès el mateix que l’Índia va ser-ho pels britànics, un lloc on desenvolupar la seva industria i al mateix temps establir un poder sobre el territori per tal d’afavorir empreses pròpies però respectant els governs dels diferents estats del país, creant el Raj. Conflictes actuals, com el cas del Sudan del Sud i els seus pous de petroli, on la Xina és un dels principals països mediadors, demostren fins a quin punt la importància de la industria a un país condiciona la seva política, i més quan aquesta industria dóna llocs de treball als ciutadans.

El somni de Li Keqiang no difereix gaire del de Lord Dalhousie de voler comunicar Calcuta i Bombai, i segurament la Unió Europea i els Estats Units ho miren amb certa distància, no fos cas que també afavorís a aplicar una Doctrina del Lapse a través de “que se note el efecto sin que se note el cuidado”. El destí de l’Àfrica post-colonial, ha passat per L’Havana, Moscou i ara Beijing, i estarem atents per preveure qui serà el següent.

Publicat a la Revista l’Endevant el 22 d’agost de 2016

Anuncios