¡Gracias Fidel!¡Contigo empezó todo!

L’onze de setembre de 1962, des del gabinet del ministre de d’Assumptes Exteriors de la Unió Soviètica es comunica al món que la possibilitat que el país instal·li míssils de mitja i llarga distància a l’illa de Cuba no existeix. I amb el somriure del ministre Gromyko va començar la revolta. El mes següent d’aquestes declaracions començava la Crisi dels Míssils cubans. A San Cristóbal, les forces d’Estats Units detecten plataformes pel llançament de míssils que podrien apuntar cap a les principals ciutats estatunidenques. La voluntat de Gromyko no anava més enllà que solucionar el que estaven fent a través de Turquia les forces de l’OTAN, situar míssils a Iran i Turquia, que podrien tenien Moscou i altres ciutats soviètiques a tret. Tothom va sortir guanyant al resoldre’s la crisi de novembre, la Unió Soviètica aconseguia retirar uns míssils, Estats Units aconseguia retirar els altres i el Govern cubà aconseguia el compromís dels Estats Units que no envairien l’illa, deixant-hi consolidar el castrisme.

En defensa del socialisme cubà s’estableixen molt bones relacions entre Moscou i L’Havana, fins el punt de tenir línies directes entre tots dos països en comerç, armament i establiment de missions diplomàtiques a gran escala, com la formació de ciutadans cubans a la URSS i viceversa. Les delegacions cubanes a Moscou són rebudes amb especial sentiment de germandat, consolidant-se la idea que allà on hi hagi un socialista que faci una revolució contra el capitalisme i les forces imperialistes la Unió Soviètica i Cuba seran al seu costat. És per aquest motiu que l’any 1965, quan comencen les insurreccions al Congo per part de faccions socialistes, Ernesto “Che” Guevara decideix anar amb una expedició cubana per donar-los suport. Allà contactarà amb les faccions socialistes angoleses i el 1975, a través de l’Operació Carlota -pel nom d’una esclava revolucionària de la Guerra d’Independència Cubana, Fidel serà la punta de llança dels interessos de Moscou per situar estratègicament bases i missions al continent africà.

En una reunió al Congo amb els socialistes angolesos, el comandant Guevara es va comprometre a combatre el colonialisme portuguès. Segons el govern cubà, els Acords d’Alvor són violentats per les faccions oficialistes i la UNITA, provocant que els cubans que lluitaven amb Guevara a Luanda decidissin fer un punt i apart i anar a Angola per tal de formar Forces Armades Populars de l’Alliberament d’Angola.

Un dia d’octubre

El tres d’octubre de 1965, durant el primer Comitè Central del Partit Comunista de Cuba, Fidel Castro fa pública una carta escrita per Ernesto Guevara acomiadant-se d’ell, plena d’un contingut estrictament personal, per si moria al front d’Angola o Congo. Només podia ser llegida en públic si això passava, però Castro trencà la promesa i, el dia de l’obertura del congrés, va llegir la carta de comiat davant de tot el Partit Comunista de Cuba i els mitjans. Una carta que comença recordant com Guevara i Castro es van conèixer però que acaba de forma testamentària.

Guevara escriu “otras tierras del mundo reclaman el concurso de mis modestos esfuerzos. Yo puedo hacer lo que te está negado por tu responsabilidad al frente de Cuba y llegó la hora de separarnos”, demostrant certa discrepància entre el comunisme nacional que promulgava Castro i el socialisme internacionalista del revolucionari argentí. La traïció castrista en pactar amb les autoritats de Congo la retirada de les tropes cubanes a esquenes del comandant Guevara va obrir una escletxa entre els dos. El discurs de Guevara a la Conferència Afroasiàtica d’Alger el 1965 contra la Unió Soviètica es considera l’altre punt de rotunda discrepància entre tots dos.

Per tant, podem veure que les victòries de Guevara a Angola el convertirien en un polític amb molt més recorregut internacional i molts més seguidors que Castro, fins i tot entre els propis socialistes cubans, però en llegir la carta de comiat aquell dia d’octubre es posava punt i final a qualsevol aspiració del comandant Guevara a l’illa, deixant els germans Castro al capdavant sense cap altre rival que els pogués fer ombra.

“Operació Carlota”: Cuba com a potència colonial

Deu anys més tard, sense Guevara -mort a Bolívia el 1967- ni “guevaristes” que molestessin, Fidel i Raúl Castro decideixen traçar un pla per dur a terme una missió cubana al continent africà: crear escoles de formació de les milícies socialistes angoleses i desplaçar tot el personal formatiu que pogués servir als interessos antiportuguesos.

Durant el mes d’octubre de 1975, després dels Acords d’Alvor, quatre escoles de formació cubanes, van començar a funcionar per tal de poder formar les milícies socialistes. A més es van entregar, entre el 5 i 11 d’octubre, 12.000 fusells txecs R-52 i també peces de morter, antiaeris, antitancs, uniformes, aliments, i tot tipus d’aprovisionament. D’altra banda els portuguesos, en retirada des de 1974, tenien un exèrcit cada cop més petit que permetia que Zaire i Sud-àfrica fessin incursions completament aberrants a Angola. Si pel nord els militars de Zaire entraven al país sense cap problema, tret d’alguna queixa per part del govern colonial portuguès, pel sud des de Namíbia entraven tropes sud-africanes en nom de la defensa nacional, per protegir el riu Cunene. Aquestes incursions, que en el fons eren fruit de la dinàmica de la Guerra Freda per frenar el socialisme al continent, van provocar un discurs victimista a Cuba perquè soldats cubans i angolesos lluitaven contra el mateix enemic.

Hi ha dades, però, que apunten que l’interès cubà anava més enllà d’una simple ajuda militar i hi havia voluntat de construir una nova Angola socialista, un cop acabada la guerra, feta per cubans. Entre 1975 i 1991 aproximadament 450.000 persones van anar a Angola per aixecar el país: mestres, constructors, assessors, metges, enginyers… i el gran desplegament militar que, durant alguns anys del conflicte, feia que haguessin més forces cubanes a Angola que tropes socialistes angoleses. Més de 70.000 militars cubans van desplaçar-s’hi a combatre les faccions opositores, tot i que la xifra mitjana va ser de 40.000 soldats al mateix temps. Va ser una operació que es veia amb especial interès a nivell internacional perquè, mentre que Unió Soviètica i Cuba donaven suport als socialistes angolesos la Xina, els Estats Units i Sud-àfrica donaven suport als conservadors.

Després de la Batalla de Cuito Cuanavale el 1987, de resultat indecís, les forces sud-africanes es van retirar d’Angola, consolidant al país una posició soviètica i cubana molt important fins al final de la Guerra Freda. L’any següent es signaven els tractats de pau entre Cuba, Sud-àfrica, els Estats Units i la Unió Soviètica. Els últims regiments cubans no van sortir del país fins el 1991, i els soviètics en sortirien encara més tard per tornar, en forma d’assessors, després de la perestroika.

La URSS, a més d’això, també tenia plans Tanzània, Líbia, Somàlia, Etiòpia, Benín, Guinea-Bissau, Sao Tomé e Príncipe o Cap Verd. A diferència del que va passar a Cuba, però, als països africans el socialisme es va ensorrar amb la desintegració de l’imperi soviètic i el replegament de Cuba. És important entendre el punt de vista cubà, completament paternalista, de voler ser a Angola perquè els socialistes del país no eren capaços de fer bé la revolució tot sols. Per tant, el que movia al govern cubà era el mateix que havia mogut l’imperialisme britànic, la pesada càrrega, en aquest cas, de l’home socialista.

Una nova Rússia, una nova Angola, una nova Àfrica

Un cop els països africans van haver abandonat el socialisme per la desaparició d’un dels seus principals protectors, es van obrir a noves oportunitats d’inversió estrangera. Com a conseqüència del procés transformador que va patir la Rússia de Ieltsin, no va ser fins la presidència de Medvedev, el 2008, que Rússia va tornar a Angola amb intenció d’establir relacions bilaterals en tots els aspectes que fos possible. L’horitzó africà tornava a ser a la taula del Kremlin però amb una voluntat diferent: no s’intercanviaven ideologia sinó recursos. Això permet que Rússia sigui als consells internacionals africans, a la Unió Africana i a les diferents comunitats econòmiques del continent.

A l’any 2013, el president Putin formalitza les relacions amb Angola per tal de promoure la cooperació internacional, el desenvolupament del país africà i la seva economia, a més d’establir noves vies de diàleg en forma de crèdits de milers de milions de dòlars a través d’entitats russes al govern de Luanda. Per acabar-ho d’adobar, gràcies als bons resultats de les conques mineres de Guinea, explotades per empreses russes, van permetre a Rússia crear àrees de comerç a diferents llocs del continent. El mateix 2013 va començar la implementació del projecte ANGOSAT, planificada pel gabinet Medvedev l’any 2007, per dotar d’infraestructura de telecomunicacions el país, un contracte de 327 milions de dòlars dels quals 300 milions van sortir, en forma de crèdit, de bancs russos.

Promoció del ANGOSAT

En el camp del coneixement també hi ha relacions importants. La principal empresa angolesa d’extracció de diamants envia gran part dels graduats que hi treballen a les conques mineres i universitats russes pel tal que tinguin una formació especialitzada, com també passa amb metges, militars… Dins de la industria energètica pesant EVRAZ, Renova, Rosneft, Gazprom Neft i RosAtom també tenen interessos al país, com en tenen als països veïns, creant riquesa per valor de 10.000 milions de dòlars, el 2% del comerç rus el 2009. Aquestes companyies permeten a altres actors, com els xinesos, entrar a regions “russòfiles” per la seva condició d’aliats de Moscou.

Per la seguretat nacional russa, el continent africà esdevé un nou horitzó a tenir en consideració, per la importància de la regió sahariana. Tot i que Rússia no sigui una potència expansionista com no ho era la Unió Soviètica, el ministre d’Afers Exteriors Lavrov somriu quan li pregunten sobre això perquè fins i tot l’Aràbia Saudita inverteix al continent africà. La necessitat de desenvolupament de les economies africanes, moltes encara en transició però desenvolupant-se poc a poc, necessiten inversors, i països com la Xina necessiten invertir per moure el capital i no estancar la seva economia.

Per tant podem dir que, sense les missions cubanes al Congo i Angola, la Unió Soviètica hagués tingut difícil entrar a la zona de forma directa i que, gràcies a la tasca diplomàtica russo-xinesa, els segons han pogut consolidar la seva posició al continent a través d’Angola per rivalitzar amb altres grans companyies multinacionals occidentals.

Àfrica, el Raj xinès

Des de la revolució interna a la República Popular de Xina, quan Deng Xiaoping va arribar al poder després de Mao Zedong, l’expansió econòmica del país ha viscut diferents etapes de modernització i expansió fins a arribar als nostres dies. Després del plantejament d’“un país, dos sistemes”, on dins la Xina hi conviurien capitalisme i comunisme alhora, el cas més evident el trobem a l’Àfrica, que està sent l’objectiu de les principals expansions fora d’Àsia. Després que Xi Jinping l’escollís com a destí del seu primer viatge oficial després de Moscou, van començar les inversions.

El primer ministre xinès, Li Keqiang, va aventurar que la missió que tenia era comunicar totes les capitals africanes amb ferrocarril d’alta velocitat per afavorir una xarxa d’infraestructures continentals a gran escala. A part, també va anunciar una línia de crèdit de 10.000 milions de dòlars i 2.000 milions de fons comú. Els principals objectius serien Angola i després Etiòpia, Nigèria i Kènia. A més, eleva la xifra de capital invertit al continent a 30.000 milions de dòlars que tenen com a finalitat la construcció d’infraestructures per part d’empreses xineses. Les balances comercials tenen uns beneficis de 200.000 milions de dòlars, que repercuteixen en més de 100.000 llocs de treball i més de 2.500 empreses xineses.

Si analitzem la part de les empreses privades xineses, la xifra comercial ascendeix a 400.000 milions de dòlars, que s’han convertit en més de 2.500 km de ferrocarrils i 4.000 d’autopistes.

Conferència Angola-Xina

Depèn de com es miri, Àfrica està sent per l’estat xinès el mateix que l’Índia va ser-ho pels britànics, un lloc on desenvolupar la seva industria i al mateix temps establir un poder sobre el territori per tal d’afavorir empreses pròpies però respectant els governs dels diferents estats del país, creant el Raj. Conflictes actuals, com el cas del Sudan del Sud i els seus pous de petroli, on la Xina és un dels principals països mediadors, demostren fins a quin punt la importància de la industria a un país condiciona la seva política, i més quan aquesta industria dóna llocs de treball als ciutadans.

El somni de Li Keqiang no difereix gaire del de Lord Dalhousie de voler comunicar Calcuta i Bombai, i segurament la Unió Europea i els Estats Units ho miren amb certa distància, no fos cas que també afavorís a aplicar una Doctrina del Lapse a través de “que se note el efecto sin que se note el cuidado”. El destí de l’Àfrica post-colonial, ha passat per L’Havana, Moscou i ara Beijing, i estarem atents per preveure qui serà el següent.

Publicat a la Revista l’Endevant el 22 d’agost de 2016

Anuncios

El espíritu de Larrazábal

“Ni vencedores, ni vencidos”. Así anunciaba el Teniente General Eduardo Lonardi como sería su Gobierno después de la Revolución Libertadora contra Juan D. Perón, que había permitido la polarización del país hasta llegar a atentados entre facciones oficialistas y opositoras. Un Gobierno que duró 57 días como consecuencia de la dimisión del Teniente General por las presiones desde el ala más radical del ejército. A pesar de la brevedad del Gobierno de Lonardi, la idea de luchar a favor concordia nacional sería recogida por otro militar en otro país. Este militar era el Vice-Almirante y Comandante de las Fuerzas Armadas, Wolfgang Larrazábal, en Venezuela.

El 18 de Octubre de 1945 se producía en Venezuela el Golpe de Estado cívico-militar encabezado por R. Betancourt y también por C. Delgado Chalbaud en el que se decide acabar con el Gobierno de Medina Angarita. Es Entonces cuando R. Betancourt se convertiría en el nuevo Presidente de Venezuela, estableciéndose la democracia en el país. Gracias a las reformas democráticas que se habían hecho, el mes de febrero de 1948, Rómulo Gallegos, era elegido como nuevo Presidente del país. Sin embargo, sus políticas provocan cierto descontento social y que él mismo se gane la desafección de miembros de su propio partido y del Ejército. El 24 de noviembre de 1948, un nuevo Golpe de Estado encabezado esta vez por Delgado Chalbaud le derribó como consecuencia de haber fallado a los valores de la revuelta de 1945.

Dos años más tarde de haber sido nombrado Presidente de Venezuela, Delgado Chalbaud es asesinado, provocando una gran crisis a la Junta Militar, creándose la Junta de Gobierno donde se decidiría que Suárez Flamerich fuese el nuevo Presidente, pero de forma provisional, hasta que en 1952 la Junta Militar anunciara elecciones a celebrar el 22 de noviembre. Serian unas elecciones legislativas muy importantes pues poca gente sabía que esto abriría la puerta a un importante precedente en el país. El resultado de las elecciones daba la victoria a Jóvito Villalba, candidato de la Unión Republicana Democrática, el partido que apoyaba a los partidos en el exilio, mientras que de parte oficialista estaba el Frente Electoral Independiente.

Esa misma noche, el Gobierno no reconoció los resultados que decían que Villalba había ganado y declaró a Pérez Jiménez ganador de las elecciones, provocando movilizaciones continuas contrarias al impuesto Gobierno de Pérez Jiménez. Las primeras medidas de este fueron abolir la legalidad de la URD y otros partidos y por tanto, al año siguiente, él se convertiría nuevo Presidente del país.

Donde a pesar de comenzar como un Gobierno a favor del desarrollo del país, más adelante se vería que las libertades civiles corrían riesgo de desaparecer. La creación del Nuevo Ideal Nacional se convirtió en una doctrina social, donde a través de la unión mística del pueblo venezolano con su pasado y la vocación patriótica hacía que el NIN fuera lo que uniría a todos los ciudadanos.

Wolfgang Larrazábal: el militar del pueblo

Todo esto hizo que en 1957, cuando constitucionalmente terminaba su mandato como Presidente, el Gobierno organizase un plebiscito en el que se renovaría de forma automática a todos los gobernantes, desde el Presidente a los Consejos Municipales. Ninguna organización opositora reconoció los resultados, por los que de forma “democrática”, había ganado el Gobierno.

El 1 de enero de 1958 estalló un alzamiento militar contra el Gobierno pero fracasó, demostrando que los militares no confiaban en el Presidente Pérez Jiménez, produciéndose a partir de entonces una escalada de la oposición contra el Gobierno. El día 21 de enero la ciudadanía se pone a favor de los oficiales del fracasado golpe de Estado que estaban presos a través de una huelga. Esto provocaría que dos días después, las Fuerzas Armadas, dirigidas por el Vice-Almirante Wolfgang Larrazábal se alcen junto con la oposición contra el Presidente Pérez Jiménez, provocando que éste se vaya al exilio el mismo día 23 de enero mientras una Junta Cívico -Militar tomaba el poder en el Palacio de Miraflores.

Larrazábal consiguió gracias a su popularidad por el Golpe de Estado ocupar la Presidencia de la Junta de Gobierno, que en escasos 11 meses logró establecer el Plan de Emergencia y el Plan de Obras Extraordinarias, haciendo disminuir el paro al invertir en infraestructuras. Además, la Junta de Gobierno comenzó la apertura política para establecer un régimen constitucional en el país logrando que la oposición y los partidos comenzaran a tomar parte en la política, legalizando los mismos y promoviendo que los exiliados regresaran.

Esto provocó que la parte más dura del antiguo Gobierno de Pérez Jiménez lo viera con malos ojos, queriendo conspirar contra Larrazábal para hacer caer el proceso democrático pero fracasaron al ser descubiertos por las propias Fuerzas Armadas.

Como consecuencia de la democratización del país, el día 31 de octubre de XXXX se firmó el Pacto de Punto Fijo, en el que se logró que las fuerzas políticas firmaran un manifiesto de apoyo a la democracia y a la Constitución. En diciembre se realizaron elecciones democráticas en el país ganando R. Betancourt (socialdemócrata), que ya fue Presidente del país entre 1945 y 1948, quedando segundo W. Larrazábal (centrista) y tercero Rafael Caldera (democristiano).

El 4 de febrero de 1992, un grupo de militares, entre ellos Hugo Chávez, se levantaron contra el Gobierno como consecuencia de las políticas nefastas del Presidente de entonces, que había reprimido fuertemente la situación.

Aunque fracasó el golpe y fue detenido, el Presidente lo absolvió. Diez años más tarde, en 2002, sectores del ejército se encontraron en un punto desconcertante al darse el caso de que Chávez y su Vicepresidente habían dimitido según el Alto Mando Militar, por lo que se forma un Gobierno de facto que dirigirían miembros de la oposición durante menos de tres días. Restituyendo a través de un contra-golpe de Estado a Chávez como Presidente.

El continuismo que no fue

Al morir Chávez y subir al poder Maduro, muchos de los sectores que habían apoyado al anterior Presidente dudan si éste seguirá la línea del anterior, frustrando a muchos simpatizantes de la llamada Revolución Bolivariana. Sin embargo, Maduro gana las elecciones presidenciales enfrentándose a una oposición muy dura y una sociedad que pedían continuidad.

Como fruto de la ruina económica y social que vive el país, la sociedad se ha polarizado, haciendo que los chavistas llenos de decepciones votaran en masa a la oposición. Demostrándose en las urnas que la Revolución Bolivariana de Hugo Chávez había terminado.

Mientras esperábamos el resultado electoral, las Fuerzas Armadas de Venezuela, hicieron un llamamiento a la unidad nacional, felicitar a los ciudadanos venezolanos, y además, decir que estarían y estarán al lado de la voluntad general del pueblo. Así pues no hablamos ya de un discurso casual, ni tampoco de neutralidad, sino de respeto a las decisiones de los ciudadanos. Unas Fuerzas Armadas, que habían sido bastión de Hugo Chávez, son las mismas que ahora, si son íntegros a sus palabras durante la noche electoral, harían tambalearse al PSUV y al propio Gobierno de Maduro, incluyendo al propio Presidente.

Vladimir Padrino López, actual Ministro de Defensa, afirmó rotundamente que durante la jornada electoral el Puesto de Comando Presidencial de las Fuerza Armada Nacional Bolivariana respetaría los resultados. “No habría golpe, ni autogolpe, ni junta cívico-militar, ni violencia”.

Durante la noche electoral Padrino López anunció, junto con otros miembros del Mando Estratégico Operacional, que no había nada que estuviera contra el proceso democrático, añadiendo que no se admitirían manifestaciones en 24 h, desautorizando así cualquier marcha oficialista contra los opositores. Ante las quejas oficialistas donde las Fuerzas Armadas impidieron que se reabrieran centros de votación fuera de horas y sin gente, lo que hubiera sido ilegal según la propia Ley Electoral del país, así como el “tomar las calles” de Maduro si la oposición ganaba, quedaron desarticulados.

Así pues como conclusión, se podría afirmar que la FANB respetará la decisión y voluntad del pueblo contra cualquier persona que la vulnere. El espíritu de Larrazábal, de ir más allá de dudar de la legitimidad del Gobierno, demuestra en primer caso que el Presidente actual no tiene la confianza de los militares, y en segundo caso, que falta el respeto a la voluntad general del pueblo soberano. Así pues, las palabras de Padrino López no pueden quedar levitando hasta ser ignoradas, pues las advertencias que hicieron al propio Presidente en la noche electoral se pueden interpretar brevemente como: o respetas la voluntad del Pueblo, o no tienes legitimidad para seguir siendo la cabeza del país.

Ningú plora per tu

El peor enemigo de la democracia es la persistencia en el seno de la sociedad de los valores disolventes del egoísmo individual o de grupo, de los prejuicios y de los dogmatismos.” Raúl Alfonsín

De la mateixa forma que he començat amb aquesta cita d’Alfonsín podria haver-ho fet amb una cita de l’arcaic himne nacional d’Argentina: “Buenos Aires se pone a la frente de los pueblos de la ínclita Unión”, però aquest cop l’altiu lleó seria el Front per la Victòria i Buenos Aires, el propi Govern de la Ciutat de Buenos Aires dirigit per Mauricio Macri, i la ínclita Unión, Cambiemos. I diran, és possible comparar la derrota de les forces de Ferran VII amb la derrota del Kirchnerisme? Doncs sí, perquè cap de les dues va entendre que passava a l’Argentina.

Un altre bicentenari

Ferran VII no va entendre que significava que Buenos Aires es declarés autònom de Cadis, i Cristina Fernández no va entendre que Buenos Aires no la prengués per Eva Perón tot i els esforços que va fer durant la legislatura del seu marit. No trobo casual que el mateix any que ella fos escollida Presidenta de la Argentina, a Buenos Aires guanyés una força anti-peronista, el PRO, dirigit per l’actual President Mauricio Macri. Així doncs, de la mateixa manera que els espanyols i els anglesos van assetjar la ciutat a principis del s. XIX, ella ho faria a principis del s. XXI, tenint resultats horribles per ella, doncs reforçava la figura de Macri de la mateixa forma que el Cabildo de Buenos Aires va esdevenir referent. Com tampoc és coincidència que el mateix any que Cristina Fernández perd les eleccions, es compleixin 200 anys de la Declaració d’Independència de l’Argentina, podríem dir que la victòria de Macri ha independitzat Argentina de nou, però aquest cop del populisme i la polarització.

El nou Govern, guiat per la iconoclàstia, ha començat una llarga tasca de desmuntar l’imaginari popular al voltant de la figura de l’ex-Presidenta. Una tasca que ha començat a Davos, refent ponts amb el Regne Unit, Estats Units o Israel, incloent la Unió Europea. Mentre que pels guardians de la vella política és vendre el país, per la gent que es veurà afectada de milionàries inversions és una bona noticia.  De ser un Govern que s’havia aïllat del món en pro d’aliances estranyes que no produïen cap rendiment ni cap benefici per la ciutadania, a ser un Govern a favor de la globalització, doncs més inversions al país signifiquen millores socials.

“Per una Argentina diferent”

La última mesura, i molt criticada a les files peronistes és l’eliminació del Tango 01, l’avió presidencial d’Argentina comprat per Menem però millorat al llarg dels temps. Un avió presidencial que disposava de banys equipats amb aixetes d’or, revestiments de fusta de caoba, dutxa amb hidromassatge, llits de matrimoni, un menjador per sis persones…un avió que té un cost de manteniment de milions de dòlars. Doncs bé, Macri va decidir retirar-lo del servei, juntament amb els altres dos avions per l’altíssim cost que suposava tenir-los. La decisió, sensata doncs el país no pot mantenir-los, ha molestat a les trinxeres de la ex-Presidenta i l’han titllat de populista per fer-ho.

Un altre cas és el dels nous bitllets del Banc Central, on s’havia decidit posar personatges històrics, on polítics com Juan Domingo Perón (oh sorpresa!) havia estat escollit per ocupar el nou bitllet de 500 pesos, i  Hipolito Yrigoyen, fundador del futur partit opositor al Peronisme, la UCR, el de 200 pesos.  Una decisió que ha molestat als kirchneristes perquè segons ells atribuir més valor a Perón que a Yrigoyen és “amb criteri de la unitat nacional”. Una decisió que ha estat rebatuda pel nou executiu al posar animals, doncs els animals del país verdaderament representen per igual a tots els argentins.

La lluita contra el narcotràfic també és motiu de polèmica (de veritat?, doncs sí) perquè el nou Govern vol endurir les penes per aquest delicte, un fet que des de l’oposició s’ha vist com insultant perquè es senten com si els acusessin de còmplices del narcotràfic. De fet, el President Macri ha titllat al Kirchnerisme de còmplice al ser tan laxes, una situació que internacionalment es denunciava però com que ho deien “potències enemigues de la Pàtria” no se’ls feia cas. Com a conseqüència d’això, el nou govern ha estat etiquetat ja amb adjectius completament pejoratius que van des de “còmplices de l’oligarquia”, una oligarquia de la qual formava part CFK però no quedava bé dir-ho, a directament “vendepatrias”.

I ningú va plorar

En conclusió podríem dir que el nou Govern serà per molts aquella cura amarga, doncs no el van votar però tampoc seran hostils amb ell. Pels més pròxims a les idees de l’ex-Presidenta, hauran deixat de llegir a la primera frase perquè no la citava a ella. Davos i el Fòrum Econòmic Mundial d’aquest any marcaran un abans i un després a l’Argentina, arribant a canviar tota Sud-Amèrica. Com va passar al 1816 i com passarà aquest 2016. Una dona, com Cristina Fernández, que s’esperava que el país plorés quan ella marxava, s’ha trobat que el que venia després d’ella els ha donat el que necessitaven, que no era ni futbol gratuït ni maratons d’inauguracions d’obres públiques amb escassa utilitat, sinó estabilitat, tranquil·litat i garanties de millora.

La guerra dels 10 cèntims

“Los derechos de exportación que se impongan sobre los minerales explotados en la zona de terreno de que hablan los artículos procedentes, no excederán la cuota de la que actualmente se cobra, y las personas, industrias y capitales chilenos no quedarán sujetos a más contribuciones de cualquiera clase que sean que las que al presente existen.

La estipulación contenida en este artículo durará por el término de veinticinco años.”

Article 4t. Tratado de Límites (1874)

Actualment, el President de Bolívia, Evo Morales, està tornant a posar en dubte els límits de la sobirania del seu país reclamant una sortida al mar pel seu país ocupant territori xilè que segons ell va ser il·legítimament ocupat per un conflicte que Bolívia no va començar, sent víctimes d’una confabulació conra els bolivians. La història en canvi, mostra el contrari.

El 1872, es constitueix a Valparaíso la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta, una companyia de capital britànic i xilè que explotava les reserves de salnitre del desert d’Atacama. Hereva de la Companyia Melbourne Clark i Cia, qui havia aconseguit al 1866 grans concessions de terrenys salnitres per explotar que Govern de Bolívia autoritzava, gràcies a la incorporació de capitals xilens, la Companyia va aconseguir ampliar la concessió quinze anys. Amb un capital de 2.5 milions de dòlars repartides en 2.500 accions de 1000 pesos.

Per altra banda, el Govern de Bolívia es regia per la Constitució Política de 1871, qui al seu Article 71è establia: “Son atribuciones del Poder Ejecutivo: Celebrar concordatos, y tratados de paz, amistad, comercio y cualesquiera otros, con aprobación de la Asamblea.” Fent que l’ampliació de quinze anys s’acceptés però no es ratifiqués.

El 1874 es firmava el Tratado de Límites on s’establien les noves fronteres de Xile i Bolívia. El seu Article Primer establia que el paral·lel 24 des del mar fins la serralada dels Andes seria el límit entre totes dues repúbliques; l’Article Segon exposava els límits de les explotacions mineres de Caracoles i altres entre els paral·lels 23 i 24; l’Article Tercer exposava que tot dipòsit de guano dins d’aquesta demarcació serà partible entre aquestes; l’Article Quart establia que no es podia excedir la quota actual sobre els capitals, industries i persones xilenes de la zona; l’Article Cinquè parla sobre les excepcions de pagament de drets als productes xilens que s’importin des dels ports del litoral bolivià i per últim, els Articles Sisè, Setè i Vuitè parlen sobre la obligació de Bolívia a habilitar els ports de Mejillones i Antofagasta, la derogació del anterior tractat de 1866 i per últim la ratificació a Sucre.

El Govern Bolivià el 1878 va reunir a l’Assemblea Nacional Constituent, fent que aquesta decidís xanxejar a la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta dient que l’ampliació de la concessió no era vàlida perquè no havia passat per l’Assemblea Nacional, i per tant si la volien ratificar havien de pagar una taxa de 10 cèntims sobre el quintar de salnitre extret de territori bolivià. Aquest fet contradeia l’Article Quart del Tractat de Límits on no es podia posar cap taxa de més a cap empresa o capital xilè, i per tant Bolívia estava vulnerant el Tractat que havia ratificat tan la seva Assemblea com el seu Govern.

Davant aquesta situació, Xile va demanar que Bolívia complís el Tractat perquè l’impost de 10 cèntims no era legal al vulnerar l’Article Quart del Tractat de Límits, i per tant, si no es complia l’Article Quart, l’Article Primer, que establia el límit fronterer de Xile tampoc tindria cap mena de validesa. Tot i aquesta advertència, el Govern de Bolívia va tornar a extorsionar a la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta dient que si no pagava aquesta taxa, no tindria dret a explotar recursos al territori bolivià, la Companyia no va cedir i el Govern va rescindir-li la llicencia, embargant els seus bens i preparant-la per rematar, reconeixent de facto que el Tractat de Límits de 1874 deixava de tenir validesa.

El 14 de febrer de 1879, el dia del remat, les tropes xilenes van ocupar Antofagasta amb 200 homes que van ser rebuts triomfalment degut que la majoria de la població de la ciutat era xilena. Després de dures negociacions entre Bolívia, Xile i Perú per evitar la guerra, el Govern bolivià es va negar a rectificar mantenint-se estoicament contra la Companyia fins i tot davant l’oferta de retirada d’Antofagasta que havia fet Perú a Xile. El 27 de febrer, Hilarión Daza, President de Bolívia, va declarar l’Estat de Setge, i dos dies més tard va declarar l’Estat de Guerra contra Xile, fent que les propietats dels ciutadans xilens fossin embargades, se’ls expulsés de les seves propietats i se’ls expropiés qualsevol propietat i inversió.

Davant aquests despropòsits, a mitjans de març Xile va exigir al Govern del Perú una declaració de neutralitat, però aleshores el President peruà va desvelar que existia una confabulació militar contra Xile entre Bolívia i Perú, anomenada Tractat d’Aliança Defensiva firmada al 1873. Dies després d’aquesta revelació, va tenir lloc la Batalla de Calama on les forces xilenes d’Antofagasta van vèncer als soldats i milicians que havien fugit de tal ciutat i s’estaven replegant a Calama esperant uns reforços bolivians que mai van arribar. A principis del mes d’abril de 1879, Xile va declarar la guerra a Bolívia i Perú, i a l’endemà Perú va declarar la guerra a Xile.

Degut a la dificultat d’una guerra terrestre al ser el camp de batalla el Desert d’Atacama, el resultat de la guerra es decidia en una primera fase al mar degut a guanyar superioritat pels aprovisionaments i el seu moviment. El mateix dia que Xile va declarar la guerra al Perú, el 5 d’abril de 1879, va haver-hi la primera batalla naval, el Bloqueig de Iquique, on es va bloquejar el port de la ciutat peruana de Iquique. Davant aquesta situació, Perú va enviar part de la seva flota per tal de trencar el bloqueig, però després del Combat Naval de Chipana, Xile va guanyar i el bloqueig es va mantenir. Davant d’això, Perú va enviar més vaixells, fent que el dia 21 de maig es reunís un destacament naval rumb a Iquique.

Quan el destacament naval va arribar, el Blindat Huáscar de la Armada peruana va enfonsar a la Corbeta xilena Esmeralda, sent la Batalla Naval de Iquique. Tot i així, el mateix dia, l’esquadra xilena va enfonsar un dels blindats insígnies de Perú a la Batalla naval de Punta Gruesa, fent que Xile no tornés a perdre cap batalla i exercís la seva superioritat naval fins al Bloqueig del Callao al 1880, tot i que es va prolongar fins a principis de gener de 1881, on el Govern peruà va ordenar la desfeta de l’Armada peruana que estava allà. Tot i alguna victòria peruana com la captura del Rímac, vaixell insígnia xilè o el trencament del bloqueig d’Arica per part d’una corbeta, la resta de la campanya naval es va declinar cap a la República Xilena.

És important el detall de la Batalla Naval de Iquique, on degut a la heroïcitat de la batalla, es va decidir que el Regiment 7è de Línia, crear el dia 31 de maig de 1879, portés el nom d’Esmeralda en honor a la corbeta enfonsada. Regimiento “Esmeralda” 7.º de Línea és el nom que va portar. Entrant doncs dins la campanya militar terrestre, podem diferenciar diferents fases: la Campanya de Tarapacá, Campanya de Tacna i Arica, la Expedició a Mollendo, la Expedició Lynch, la Campanya de Lima i la Campanya de la Breña.

La Campanya de Tarapacá va ser la primera de les campanyes terrestres, entre l’abril i el desembre de 1879, que va acabar en una victòria xilena davant dels exèrcits de Bolívia i Perú, on es van enfrontar 12.000 efectius xilens contra 9.000 de la coalició Bolívia-Perú. El resultat va ser el principi de domini xilè al territori litoral bolivià i l’ocupació gairebé total de l’actual xilè Departament de Tarapacá.

Després va venir la Campanya de Tacna i Arica, entre decembre de 1879 i juliol de 1880, on l’exèrcit xilè va ocupar els territoris de Tacna i Arica en mans de de Perú. D’aquesta forma, després de la Batalla del Alto de la Alianza, Bolívia, degut a la seva derrota flagrant, va retirar-se del conflicte militarment, fent que la Guerra del Pacífic seguís entre Perú i Xile.

La tercera etapa va ser la Expedició a Mollendo, entre el 9 i el 12 de març de 1880, on es volia ocupar part del Departament d’Arequipa per tal de destruir els ferrocarrils que enviaven aprovisionaments a les tropes peruanes al front, no va tenir un resultat definit degut a la retirada xilena d’Arequipa, on després de veure que Perú tenia un destacament de 2.500 afectius, era inútil creure en qualsevol victòria. Tot i així, van aconseguir destruir la línia de ferrocarril. Una anècdota d’aquesta expedició va ser l’assalt a la Duana, on gran part del Regiment 3r de Línia va que alguns soldats anessin beguts mentre ocupaven la ciutat de Islay, al estar ple de licors l’edifici.

La següent etapa, la Expedició Lynch, entre el 4 de setembre i finals d’octubre de 1880, va suposar un atac directe a la economia peruana al voler-se ocupar gran part de les hisendes sucreres de la zona costera, sent la principal font d’ingrés del Perú després de la pèrdua de la regió de Tarapacá i les seves reserves de salnitre. La campanya va ser un èxit i va aconseguir que l’exèrcit peruà s’hagués de fragmentar per tal de cobrir tota la zona ocupada pels regiments de Lynch, apart d’enfonsar econòmicament el Perú per tal de forçar una treva i la pau. Aquesta expedició va fer sortir a la llum les condicions laborals dels treballadors de les plantacions de sucre, qui en la seva majoria eren xinesos en condicions de semi-esclavitud. Lynch va alliberar-los de les seves condicions i per tal va ser tractat amb el sobrenom de “Príncep Roig” pels xinesos alliberats en la seva expedició.

Contemporània a la Expedició Lynch, va començar la Campanya de Lima, entre setembre de 1880 i gener de 1881. Va ser una campanya dirigida a ocupar la capital del Perú i on Xile va obtenir la victòria. Mentre els batallons de Lynch enfonsaven ocupaven les plantacions i les explotacions sucreres, els vaixells xilens avançaven cap al Callao, els tres països van començar les negociacions, i degut al no reconeixement de cedir parts dels seus territoris a Xile, aquest va decidir llençar un atac contra Lima. Després de la Batalla de Miraflores, la ocupació de Lima era irrenunciable.

I per últim, la Campanya de la Breña o Campanya de la Sierra, entre la ocupació de Lima per part dels exèrcits xilens fins a l’establiment del Riu Sama al Juny de 1884 com a límit de Xile. Aquesta última etapa va ser la de les més importants doncs es va posar fi a la Guerra del Pacífic i a més, va donar inici a la Guerra Civil del Perú entre 1884 i 1885. Degut a les desfetes militars peruanes, la crisi política i econòmica que travessava el país, es va crear la resistència peruana contra l’ocupació xilena, fent que hi hagués una guerra de guerrilles entre l’Exèrcit de Xile i les fraccions de milicians i militars peruans. La guerra a la serra andina feia que els xilens tinguessin desavantatge i perdessin algunes batalles però tan en número com en especialització de les tropes xilenes, feia que fos una guerra que acabés allargant-se.

La Batalla de Huamachuco i la ocupació posterior de Arequipa van trencar la balança contra l’exèrcit peruà fent que Arequipa caigués sense gairebé resistència a mans dels xilens desencadenant el fi de la guerra i la firma del Tratado de Ancón entre Xile i Perú. Aquest tractat estableix el restabliment de les relacions de pau i amistat entre la República de Xile i Perú, la cessió “perpetua i incondicional” del territori de la província litoral de Tarapacá i els territoris de Tacna i Arica. Al 1884 es va ratificar el tractat fent que Xile tingués tot aquest territori fins al 1929 on es Xile va cedir Tacna a Perú i Arica integraria de forma definitiva Xile.

Com a conclusió, podem entendre doncs que la retirada de Bolívia de la Guerra del Pacífic i el Tractat de Pau i Amistat del 20 d’octubre de 1904, signat i ratificat tan per Xile com per Bolívia, on en el seu Article Segon: “Quedan reconocidos del dominio absoluto y perpetuo de Chile los territorios ocupados por éste en virtud del artículo 2º del Pacto de Tregua de 4 de Abril de 1884.” Bolívia acceptava i reconeixia que no era titular dels territoris que havia perdut durant la guerra. Essent clars, Evo Morales no té cap argument més enllà del irredemptisme per reclamar-li a Xile una sortida al mar, doncs els tractats que va signar el seu país fan que Xile tingui raó.

Rumsfeld vs. Bush

El neoconservadorisme sempre ha cregut que un dels pilastres per el correcte funcionament de la societat era la democràcia liberal, i el clar exemple d’aquesta premissa el trobem en la Guerra d’Iraq i la imposició d’un sistema liberal en una societat que no era liberal ni tampoc volia acceptar-lo perquè anava contra els seus valors i contra els seus principis ètics. Davant d’aquests fets, el poble iraquià està vivint una de les pitjors guerres en tota la seva història provocada per la falta de comprensió del Govern dels Estats Units respecte als aspectes culturals d’aquest poble.

Donald Rumsfeld, ex-Secretari de Defensa dels Estats Units durant la legislatura de George W. Bush, nombrat per molts com un dels pares de la Guerra d’Iraq, va reconèixer en les seves memòries, que el President Bush el va obligar a tenir un pla d’invasió per Iraq buscant un motiu per atacar el país. Tal com declara en les seves memòries, “Know and Unknow” respecte al President, “Em va demanar que donés un cop d’ull al disseny dels nostres plans militars per Iraq…dues setmanes després del pitjor atemptat de la història del país, els que treballàvem al Departament de Defensa estàvem summament ocupats però el President em va insistir en elaborar plans militars per Iraq.”

A més, ell mateix va reconèixer que s’havia equivocat amb les armes de destrucció massiva, sent responsables les fonts d’informació que segurament s’ho van inventar al tractar-se, tal com es va saber més endavant, d’una persona que volia veure el règim de Sadam Hussein destruït. Rumsfeld va reconèixer a més a més que el dictador iraquià va oferir 60 milions de dòlars de recompensa per qui  assassinés a les seves filles, com també les del President, per tal de venjar la mort dels seus fills i el seu nét per l’exèrcit nord-americà. Essent un fet que el President Bush va prendre-ho com una amenaça real.

De fet Rumsfeld, a les seves memòries, critica fortament al Gabinet Powell i al Departament d’Estat perquè van ser els que van voler construir un model d’estat liberal a Iraq. De fet, el culpable seria Paul Bremer III, a qui el President Bush va enviar directament com a Responsable Provisional de la Coalició, i que tenia contacte directe amb la Casa Blanca i Powell. Segons l’ex-Secretari de Defensa, ningú prenia com a legítim al Congrés Nacional Iraquià, fent així que sorgís una insurgència dels alts caps de Sadam i del Partit Ba’ath. Per aquests motius, també Condoleezza Rice té un paper transcendental al ser qui va organitzar el Consell de Seguretat Nacional, sent descrit com un pas cap a la indecisió i una falta de coneixements sobre el que succeïa.

Si al 2011 reconeixia els errors que van haver-hi en la invasió i post-invasió d’Iraq, fa un mes reconeixia a The Times que “La idea de que podíem dissenyar una democràcia a Iraq em semblava poc realista”, afegint “Jo no sóc d’aquells que pensen que el model particular nostre de democràcia es apropiat per altres països en altres moments de la seva història.”

Com deia Josep Pla, “Res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, i en aquest cas, podríem dir que res s’assembla més a un occidental de dretes que un occidental d’esquerres. Sembla ser que sigui quin sigui el color polític, encara portem a sobre la càrrega del home blanc de Kipling i tinguem una missió civilitzadora al món per tal que aquest sigui millor segons els nostres cànons, sense respectar cultures, religions o creences que siguin diferents a les nostres.

Això ho demostrava el Partit Socialista Francès amb Hollande volent atacar Síria per establir un règim d’una gairebé inexistent oposició moderada, juntament amb el Partit Demòcrata dels Estats Units. Unes idees molt semblants a les del Partit Republicà i la presidència neoconservadora de Bush, que contava amb el suport de Aznar del Partit Popular o de Tony Blair del Partit Laborista.

Així doncs, partint de l’exemple de Donald Rumsfeld, entre altres declaracions com les del Vaticà o Rússia reflectides en anteriors articles, el reconeixement de la absurditat de la invasió d’Iraq per part de Generals i Alts Comandaments militars demostra que establir el nostre sistema genera una reacció pitjor, una cura pitjor que la pròpia malaltia.

Concloent, el dia que els països respectin les cultures i tradicions, els valors i els sistemes polítics, sempre que aquests tinguin la legitimitat suficient i respectin les lleis internacionals, sent aquestes també discutides per molts dels Estats membres, aleshores la humanitat restarà, com recita el lema de la Unió Europea, “In varietate concordia”, “Unida en la diversitat”.

Maduro contra Bolívar

Hugo Chávez, líder militar i polític de Veneçuela que va fer un cop d’Estat contra Carlos Andrés Pérez, polític del “Caracazo”, una sèrie de protestes per la falta d’aliments i l’alta corrupció deixant més de 270 morts i 2000 desapareguts en un sol dia al 1989. Tot i fracassar, va ser jutjat, pres durant anys i indultat per Rafael Caldera. Al 1998 guanyà les eleccions presidencials nombrat President de Veneçuela al 1999. Després de 14 anys al poder, morí al càrrec deixant un llegat de cabdillatge fort i una economia inspirada en el petroli i un sistema inspirat en Simón Bolívar, però de estètica socialista.

Simón Bolívar, pròcer de Veneçuela, comandant dels exèrcits independentistes del nord de Sud Amèrica i llibertador dels països del nord del subcontinent. Podem afirmar que la seva obra política dista molt dels ideals revolucionaris que pot suscitar la seva figura degut a les seves “reformes”, algunes de les quals van ser positives com la de guanyar la independència i gestionar els recursos els veneçolans mateixos, però cal preguntar-nos quins veneçolans van ser, al ser molt discutida la seva obra política essent cabdill. Essent breus, va mantenir l’aristocràcia criolla, essent ell membre, va augmentar el seu poder, va establir un sistema econòmic en mans d’aquesta, i va crear una oligarquia que fins a un segle després en alguns països encara seguia al poder.

Tot i estar només menys de dos anys al poder de Veneçuela (02-12/1819 i 1813-1814), està sent allà on més utilitzada està sent la seva figura i on més ha servit per legitimar un règim que no té res de bolivarià, el de Nicolás Maduro.

Nicolás Maduro és l’antítesi Bolívar, no posseeix ni lideratge, ni personalitat política, ni tampoc legitimitat suficient per les circumstàncies que el rodegen, on no ha defensat les llibertats ni l’autonomia dels seus ciutadans fent que siguin víctimes de polítiques econòmiques que han acabat enfonsant el país a la misèria. Els propis sectors oficialistes estan en contra seu, la ciutadania veneçolana també i la oposició ha reconegut que durant aquest període de govern ha dinamitat tot el llegat anterior.

Si H. Chávez va aconseguir el respecte de l’oposició, el seu suposat hereu no. Nicolás Maduro, qui porta menys de dos anys al poder, ha dinamitat el llegat del seu predecessor sent escollit en unes eleccions on hi havia tirotejos als col·legis electorals, segrestos de les paperetes o urnes trencades. A més a més, a provocat que Veneçuela visqui en un nou “Caracazo” continu, segrestant a l’oposició i perseguint als estudiants, provocant que inclús les persones que podien tindre certa proximitat a Chávez, ara estiguin contra el seu suposat successor. Seguint evocant públicament al pròcer, busca una legitimitat impossible degut a que no té un passat polític important, ni tampoc carisma, ni sembla lluitar pel poble veneçolà, si no perquè segueixi lucrant-se ocupant un càrrec massa important per una figura com la seva.

En conclusió, Maduro no és bolivarià ni seguidor de Simón Bolívar, ni tampoc seguidor d’Hugo Chávez, a qui segurament la història el nombrarà l’últim i únic president bolivarià del país.

Homenatge a la Justícia

“Si aquest poble em demanés la vida, li donaria cantant, per que la felicitat d’un sol descamisat val més que tota la meva vida.” deia Eva Perón, una sentència que a la inversa podria descriure la figura de Cristina Fernández de Kirchner. Personalisme, corrupció i absolutisme podrien ser la “Llibertat, Fraternitat i Igualtat” de l’Argentina d’aquests últims anys.

La que molts consideraven la seguidora de Eva Perón s’ha convertit en un fracàs ple de decepció, tal com mostren les enquestes de popularitat. A part, la tensió social degut als enfrontaments polítics entre les ales del partit oficialista, mostren com a poc a poc, el transatlàntic CFK s’enfonsa a les gèlides aigües de la mediocritat. A més a més, la Societat Interamericana de Premsa, ha reclamat al Govern argentí que cesi la seva activitat de fustigació a periodistes i mitjans que discrepen en la línia oficial de la Casa Rosada. A més a més, d’ocupar els espais de forma no equitativa informant només la publicitat oficial.

Poc després de l’assassinat del fiscal Nisman, qui investigava els llaços amb Iran i Argentina respecte un atemptat a un centre israelià i l’ambaixada d’Israel. L’Estat argentí va criticar al fiscal assassinat i a la Justícia per voler desestabilitzar el país, mentre alabava la bona relació amb la República Islàmica, on Israel, com a part afectada, ha reclamat que el Govern investigui els atemptats citats anteriorment com a país que té la delegació diplomàtica. Deixant en evidència la política exterior del Govern de CFK respecte a la seguretat.

Acostant la lupa a les províncies del país, podem trobar com els actes de vandalisme i saquejos van provocar una dotzena de morts aquest desembre, que sumat a les astracanades polítiques del Ministre de Economia, Alex Kicillof, demostren que en el camp econòmic el país tampoc pot ser referent. La opacitat en els assumptes econòmics i els altíssims nivells d’intervencionisme, demostren fins a quin punt la concentració de poder del Govern és excessivament alta. Amb arguments com “Atacar a CFK és atacar Argentina” ha provocat que la gent desconfiï de les institucions i de tot el que ella pot representar.

Els canvis de l’Executiu i el desplaçament dels càrrecs van lligats a la simpatia que la Presidenta professi per ells, essent destacats els últims en el Cap de Gabinet  de Capitanich per Aníbal Fernández. I segurament, li agradaria estar un tercer mandat, però degut a que a les eleccions d’octubre no va aconseguir revalidar la majoria suficient per aconseguir que s’iniciés un canvi a la Constitució, no podrà ser.

En conclusió, aquell vaixell que se suposava que era indestructible, el tàndem K, format per Néstor i Cristina, un rere l’altre, ha trobat el seu Iceberg on no se l’esperava ningú. El Fiscal Nisman ha sigut el tros de gel que ningú esperava rodejat de les tranquil·les aigües del clientelisme polític que hi ha a la justícia del país que algun dia s’anomenà Províncies Unides del Sud, on es reclamava la separació de poders, la llibertat i la transparència del Cabildo.