«El peor enemigo de la democracia es la persistencia en el seno de la sociedad de los valores disolventes del egoísmo individual o de grupo, de los prejuicios y de los dogmatismos.” Raúl Alfonsín

De la mateixa forma que he començat amb aquesta cita d’Alfonsín podria haver-ho fet amb una cita de l’arcaic himne nacional d’Argentina: “Buenos Aires se pone a la frente de los pueblos de la ínclita Unión”, però aquest cop l’altiu lleó seria el Front per la Victòria i Buenos Aires, el propi Govern de la Ciutat de Buenos Aires dirigit per Mauricio Macri, i la ínclita Unión, Cambiemos. I diran, és possible comparar la derrota de les forces de Ferran VII amb la derrota del Kirchnerisme? Doncs sí, perquè cap de les dues va entendre que passava a l’Argentina.

Un altre bicentenari

Ferran VII no va entendre que significava que Buenos Aires es declarés autònom de Cadis, i Cristina Fernández no va entendre que Buenos Aires no la prengués per Eva Perón tot i els esforços que va fer durant la legislatura del seu marit. No trobo casual que el mateix any que ella fos escollida Presidenta de la Argentina, a Buenos Aires guanyés una força anti-peronista, el PRO, dirigit per l’actual President Mauricio Macri. Així doncs, de la mateixa manera que els espanyols i els anglesos van assetjar la ciutat a principis del s. XIX, ella ho faria a principis del s. XXI, tenint resultats horribles per ella, doncs reforçava la figura de Macri de la mateixa forma que el Cabildo de Buenos Aires va esdevenir referent. Com tampoc és coincidència que el mateix any que Cristina Fernández perd les eleccions, es compleixin 200 anys de la Declaració d’Independència de l’Argentina, podríem dir que la victòria de Macri ha independitzat Argentina de nou, però aquest cop del populisme i la polarització.

El nou Govern, guiat per la iconoclàstia, ha començat una llarga tasca de desmuntar l’imaginari popular al voltant de la figura de l’ex-Presidenta. Una tasca que ha començat a Davos, refent ponts amb el Regne Unit, Estats Units o Israel, incloent la Unió Europea. Mentre que pels guardians de la vella política és vendre el país, per la gent que es veurà afectada de milionàries inversions és una bona noticia.  De ser un Govern que s’havia aïllat del món en pro d’aliances estranyes que no produïen cap rendiment ni cap benefici per la ciutadania, a ser un Govern a favor de la globalització, doncs més inversions al país signifiquen millores socials.

“Per una Argentina diferent”

La última mesura, i molt criticada a les files peronistes és l’eliminació del Tango 01, l’avió presidencial d’Argentina comprat per Menem però millorat al llarg dels temps. Un avió presidencial que disposava de banys equipats amb aixetes d’or, revestiments de fusta de caoba, dutxa amb hidromassatge, llits de matrimoni, un menjador per sis persones…un avió que té un cost de manteniment de milions de dòlars. Doncs bé, Macri va decidir retirar-lo del servei, juntament amb els altres dos avions per l’altíssim cost que suposava tenir-los. La decisió, sensata doncs el país no pot mantenir-los, ha molestat a les trinxeres de la ex-Presidenta i l’han titllat de populista per fer-ho.

Un altre cas és el dels nous bitllets del Banc Central, on s’havia decidit posar personatges històrics, on polítics com Juan Domingo Perón (oh sorpresa!) havia estat escollit per ocupar el nou bitllet de 500 pesos, i  Hipolito Yrigoyen, fundador del futur partit opositor al Peronisme, la UCR, el de 200 pesos.  Una decisió que ha molestat als kirchneristes perquè segons ells atribuir més valor a Perón que a Yrigoyen és “amb criteri de la unitat nacional”. Una decisió que ha estat rebatuda pel nou executiu al posar animals, doncs els animals del país verdaderament representen per igual a tots els argentins.

La lluita contra el narcotràfic també és motiu de polèmica (de veritat?, doncs sí) perquè el nou Govern vol endurir les penes per aquest delicte, un fet que des de l’oposició s’ha vist com insultant perquè es senten com si els acusessin de còmplices del narcotràfic. De fet, el President Macri ha titllat al Kirchnerisme de còmplice al ser tan laxes, una situació que internacionalment es denunciava però com que ho deien “potències enemigues de la Pàtria” no se’ls feia cas. Com a conseqüència d’això, el nou govern ha estat etiquetat ja amb adjectius completament pejoratius que van des de “còmplices de l’oligarquia”, una oligarquia de la qual formava part CFK però no quedava bé dir-ho, a directament “vendepatrias”.

I ningú va plorar

En conclusió podríem dir que el nou Govern serà per molts aquella cura amarga, doncs no el van votar però tampoc seran hostils amb ell. Pels més pròxims a les idees de l’ex-Presidenta, hauran deixat de llegir a la primera frase perquè no la citava a ella. Davos i el Fòrum Econòmic Mundial d’aquest any marcaran un abans i un després a l’Argentina, arribant a canviar tota Sud-Amèrica. Com va passar al 1816 i com passarà aquest 2016. Una dona, com Cristina Fernández, que s’esperava que el país plorés quan ella marxava, s’ha trobat que el que venia després d’ella els ha donat el que necessitaven, que no era ni futbol gratuït ni maratons d’inauguracions d’obres públiques amb escassa utilitat, sinó estabilitat, tranquil·litat i garanties de millora.