Per què Catalunya ha de tenir un exèrcit

La Generalitat de Catalunya ha iniciat el compte enrere per celebrar el referèndum sobre la independència. El president Carles Puigdemont assenyalava a Radio Equinox que declararà unilateralment la independència si del referèndum en surt “el 50% més un vot” a favor. Això ens situa a les portes d’un futur Estat català, que haurà d’assumir el 100% de les responsabilitats del seu territori. Com a conseqüència, Catalunya ha de formar part de l’OTAN si vol convertir-se en un actor estratègic rellevant.

Una mica de calma, però. No és el que es pot pensar. El temps dels grans exèrcits està passant a la història. Des d’un punt de vista estratègic, torna a la palestra política la Doctrina Rumsfeld, dissenyada per l’ex-Secretari de Defensa dels Estats Units i batejada així pels periodistes, es fonamenta en tres factors que a Catalunya poden ser viables sense grans transformacions.

  1. Abandonar la concepció tradicional de grans exèrcits.Crear un exèrcit fet d’escamots petits per guanyar agilitat sobre el terreny i desenvolupar operacions ràpides.
  2. Dotar-se d’una força aèria d’elit tecnològicament ben preparada. No es tracta de tenir molts avions o dedicar-li grans inversions, sinó de coordinar operacions des de l’aire i donar suport als grups de terra des del radar, transmissions…
  3. Que les forces armades es dotin d’alta tecnologia militar. Així es redueix el seu cost i el número d’efectius que demanen. Com més tecnologia disponible, menor ha de ser l’exèrcit.

Aquests tres factors dissipen qualsevol idea d’unes forces armades convencionals, costoses i antiquades. Es tracta més aviat d’aspirar a tenir despatxos, laboratoris o centres de recerca.

Catalunya, com a país sobirà, es trobaria en una posició estratègica molt important per la seva relativa distància de la costa atlàntica i l’estret de Gibraltar, davant les costes d’Algèria i pròxim a les regions subsaharianes. Formar part de l’OTAN l’ajudaria a aconseguir reconeixement internacional. Es convertiria en un nou soci a la regió mediterrània sense carregar l’historial d’Espanya com a membre de la coalició, greument perjudicat per les seves relacions amb el govern rus, a l’Armada del qual ha cedit instal·lacions militars.

Cal dissipar qualsevol idea d’unes forces armades convencionals, costoses i antiquades. Es tracta més aviat d’aspirar a tenir despatxos, laboratoris o centres de recerca

És cert que la situació estratègica de cada estat membre és fonamental, més enllà de si es porta bé o malament o col·labora amb suposats enemics d’altres estats membres. L’OTAN és una aliança pragmàtica. Per exemple, no es replanteja que Turquia en deixi de formar part tot i tenir forts vincles amb Rússia. Tal com va declarar al setembre el Secretari General, Jens Stoltenberg: “Turquia és un aliat clau per diferents raons i no és menor la seva ubicació estratègica, fronterera amb Iraq i Síria”.

En aquest context, una Catalunya independent seria un aliat a les costes mediterrànies i, juntament amb la base militar britànica de Gibraltar, faria d’Espanya un aliat prescindible.

De fet, les declaracions d’Erdogan on explica per què l’OTAN no ha brindat suport a la frontera sud de Turquia, que comparteix amb Síria, obvien en tot moment el regiment espanyol que es troba a la base militar d’Incirlik, pròxim a aquesta frontera, equipat amb míssils de l’aliança atlàntica.

Actualment és imprescindible tendir ponts en l’àmbit de la Defensa si es desitja establir relacions d’alt nivell diplomàtic, per molt antagòniques que siguin les posicions entre els estats. Les relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita o entre Xina i Filipines són inimaginables si la variable de Defensa no hi és pel mig.

El cas d’Israel i l’Aràbia Saudita es relaciona amb l’eventual col·laboració militar estratègica encaminada a frenar la influència iraniana a Iraq, Síria i altres països de la regió. El fet que Iran s’armés amb míssils de llarga distància va provocar que el regne saudita cerqués aliats que li subministrin infraestructura per protegir-se. És el cas d’Israel i la Cúpula d’Acer, el sistema interceptor de míssils que el protegeix dels coets llançats per grups terroristes.

En el cas de Xina i Filipines, les diferències entre les administracions d’Obama i Duterte van provocar una escalada de tensió que va acabar amb l’aliança militar de l’arxipèlag amb el gegant asiàtic per tal de frenar la influència dels EUA. El president filipí va aprofitar com excusa les crítiques nord-americanes a la seva política interna antidroga per acostar-se a algú que respecti la seva sobirania nacional, ni que sigui Xina, amb qui Filipines s’ha enfrontat fortament per diverses reclamacions territorials.

Una Catalunya independent seria un aliat a les costes mediterrànies i, juntament amb la base britànica de Gibraltar, faria d’Espanya un aliat prescindible

En aquest context, Catalunya pot aconseguir un ràpid reconeixement internacional de països com Canadà, EUA, Regne Unit, Noruega o les repúbliques bàltiques i afegir entre els seus aliats a països presents a d’altres aliances militars, com Nova Zelanda o Austràlia. Entre aquests països no només hi ha cooperació militar, sinó en tot allò que pugui crear un marc òptim i equilibrat de llibertat i seguretat. Per aquest motiu l’OTAN no només és una aliança militar, sinó també un òrgan de cooperació multidimensional. És una aliança i un exèrcit conjunt en les situacions que ho requereixin, però també una xarxa de desenvolupament i innovació continua no circumscrita al camp militar.

Una de les seves dimensions és la cooperació en la formació tècnica i l’enginyeria, via la  xarxa de països membres per compartir tècniques avançades, que tant poden ser utilitzades militarment com en el món civil. Enginyers catalans podrien col·laborar amb els programes de Defensa de Canadà, com també científics noruecs podrien treballar en alta recerca tecnològica a Catalunya.

Tancar la porta a que Catalunya tingui un exèrcit i que sigui part de l’OTAN no només barra el pas a tenir soldats, sinó que també l’aïllaria en altres terrenys, com els ara citats, o la descomptaria del tracte d’igual a igual amb països que són part d’aquesta aliança multi-estatal. Països que no tindran cap incentiu per a reconèixer un nou estat si no els hi aporta res. L’alta diplomàcia, com assenyala Henry Kissinger a Diplomàcia, es mou en la recerca de l’estabilitat, la seguretat i els interessos comuns i Catalunya haurà de jugar aquesta carta, perquè Espanya sembla que no sap fer-ho.

Per la seva banda, la UE prova de desenvolupar un exèrcit comunitari per no dependre tant de la organització atlantista, fet que pot aixecar reticències segons com s’enfoqui. Dependrà si és un complement continental a l’aliança atlàntica o és un ens apart d’aquesta.

Si és un ens complementari pot crear malestar a França o a Alemanya, que han vist últimament l’OTAN com un fre a la integració europea. Si és un ens separat pot aixecar reticències a Polònia i tot l’Est d’Europa, que veuen l’OTAN com un fre a l’expansió russa. Tot i així, en temes d’integració militar, la UE no es vol quedar enrere.

És important que ens comencem a plantejar quins avantatges i quins inconvenients tindria disposar d’unes forces armades

Així doncs, tant si es vol formar part de la UE com no, com si es vol formar part de l’OTAN com no, és important que ens comencem a plantejar quins avantatges i quins inconvenients tindria disposar d’unes forces armades. Avantatges com els ja esmentats, vinculats a major cooperació entre els Estats membre de l’aliança, i inconvenients com retrocedir en aquest terreny, doncs Catalunya, ara, forma part de l’OTAN via Espanya, i la seva marxa obligaria a revisar molts convenis de cooperació entre Catalunya i l’aliança atlàntica, cosa que no generaria incentius a un ràpid reconeixement del nou país.

Creure que formar part de l’OTAN resta punts davant els països que no en són és una fal·làcia demostrable amb la situació de Turquia dins l’aliança, com s’ha dit. Creure que restar al marge situa Catalunya en una posició privilegiada perquè podrà escollir és també una fal·làcia perquè deixaria de formar part de molts cercles i perdria molts vincles amb altres estats membres.

Si Catalunya vol seguir a la UE ha de començar a reflexionar sobre quin exèrcit vol, perquè tenir-ne serà condició per ser-ne part, en haver-hi compromisos de defensa comunitaris, a més de que si convé tenir tractes d’igual a igual amb quasi tots els estats de l’Atlàntic nord, caldrà ser part de l’OTAN.

Publicat a El Nacional el 12 de gener de 2017.

Tambors de guerra pel Kaixmir entre el Pakistan i l’Índia

Després de quatre guerres entre l’Índia i el Pakistan, dues potències nuclears, una cinquena s’albira a l’horitzó. Segons el govern pakistanès, un milió de soldats indis estan preparats al Kaixmir, regió disputada per ambdós països, per ocupar-ne la part pakistanesa. El portaveu de l’oficina d’exteriors, Nafees Zakaria, assegura que les forces armades de l’Índia ja han mort algunes persones i no respecten sistemàticament els drets humans de la població de la seva part de regió, posant en risc l’estabilitat, doncs amenacen de no complir les resolucions de les Nacions Unides.

El govern indi basa els seus esforços diplomàtics en aïllar el Pakistan. Per exemple, ja ha establert acords militars bilaterals amb Afganistan i també un pont aeri entre ambdós països.

El ministre de l’Interior indi, Rajnath Singh, ha declarat que el recent l’ataca la base militar índia de Nagrota era un atac terrorista i n’ha responsabilitzat al Pakistan. L’assessor d’Exteriors del Primer Ministre pakistaní, Sartaj Aziz, va titllar aquestes acusacions de no tenir cap fonament i va recordar que en la lluita antiterrorista estan al mateix bàndol.

Aquest escenari dibuixa dues concepcions molt diferents sobre el conflicte del Kaixmir, la militarista que encapçalaria l’Índia i la diplomàtica que encapçalaria el Pakistan. En aquesta rivalitat, però, l’Índia ja ha perdut aliats, el principal de tots el Regne Unit, l’ex-metròpoli d’un i altre estats. Des del 1947, quan Pakistan va esdevenir un estat independent per tal de protegir la minoria musulmana que vivia a la Índia, cada un dels països ha reclamat la integritat total del Kaixmir. Això ha provocat diferents guerres (el 1947, el 1965 i el 1999), i múltiples diferents escalades de tensió.

Després del “Brèxit”, el Regne Unit cerca de projectar-se de nou dins la seva antiga esfera colonial, buscant nous mercats i nous països amb qui establir relacions bilaterals. Aquesta acció diplomàtica dels britànics té conseqüències: diversos gestos envers Xina, l’enviament de més formadors militars a l’Iraq, la creació d’una línia de suport militar a les faccions kurdes iraquianes… i també la voluntat de prestar suport tècnic i formació al Pakistan. Companyies britàniques i franceses treballen en direcció al Pakistan pel Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC), una ruta que inclou ferrocarrils, carreteres i oleoductes per comunicar l’interior de la Xina, la prefectura de Kashgar, i la costa pakistanesa, a Gwadar. El CPEC travessa tot Pakistan, incloent-hi la part pakistanesa del Kaixmir i suposarà beneficis de desenes de milers de milions de dòlars pel Pakistan i la Xina, veient-se afectades positivament les regions per les quals passa el corredor. El Regne Unit és un dels principals inversors en aquest projecte.

Per la seva banda, els Estats Units han marcat distàncies i emeten senyals diferents. El president electe Donald Trump considera que el Pakistan és un gran país on invertir, però està dirigit per “incompetents”. A més, el nou Conseller Nacional de Seguretat, l’exgeneral Michael T. Flynn, considera que ha de ser castigat pels seus vincles amb la militància islamista radical. Tot i així, Trump es va comprometre a visitar el país, fet que ha irritat al govern indi.

L’aliança militar entre el Pakistan i la Xina també pot provocar que els EUA abandonin aquesta postura imparcial per adoptar-ne una de més favorable a l’Índia. Un fet que ho evidenciaria és l’establiment de l’empresa militar Lockheed-Martin: l’Índia seria el fabricant únic dels avions de caça F-16 Fighting Falcon. El president Obama, quan va visitar la Índia el mes de gener de 2015, va signar la Declaració de Delhi, per la que s’estableixen relacions bilaterals d’alt nivell institucional entre els governs dels EUA i l’Índia. A més, contenia compromisos comercials i estratègics que han permés al comerç entre tots dos països enfilar-se als 107.000 milions de dòlars. Un compromís que aquest any s’ha convertit en un fet quan el Primer Ministre de l’Índia va visitar Washington D.C. per reunir-se amb el president Obama i aconseguir el suport dels EUA perquè l’Índia formi part del Grup de Subministradors Nuclears.

Les relacions entre l’Índia i el Pakistan concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit fins a les relacions entre Xina i els EUA.

Tampoc cal oblidar el conflicte entre la Xina i l’Índia: algunes regions índies ocupades per la Xina el 1962 i després recuperades són encara territori en disputa entre aquests dos països.

La visita del Dalai Lama i de la tercera màxima autoritat del budisme tibetà a una d’aquestes regions ha fet créixer la tensió entre tots dos països. Des d’un punt de vista econòmic, les relacions entre les dues potències són molt febles a causa de la competència comercial. La Xina, per exemple, intenta atreure empreses amb seu a l’Índia per reduir-la econòmicament. En la darrera dècada, 139 companyies índies de telecomunicacions han invertit 12.000 milions de dòlars a Xina però, d’altra banda, companyies d’acer i telecomunicacions xineses han estat acusades de vendre productes per sota del cost, causant problemes a les companyies índies al seu país.

En aquesta competència, però, hi ha una excepció: el camp militar i la Defensa. A les reunions bilaterals sobre Defensa i Seguretat, la Xina mostra una gran voluntat per establir relacions pragmàtiques amb l’Índia i hi arriba a importants consensos en la gestió i control de fronteres, perquè predomini la estabilitat. Tot i les tensions, aquestes trobades no han deixat d’existir.

A més, Beijing impulsa una campanya contra la corrupció i contra la falsificació de moneda amb Pakistan i l’Índia com a aliats. Les dues xacres afecten als tres països com a conseqüència no desitjada dels intercanvis comercials entre ells. El retorn de la Xina a la línia dura del pragmatisme maoista la situa com a rival de l’Índia, però les seves relacions són estables tot i algunes pujades de tensió aïllades.

Es per tot això que el soroll dels tambors de guerra al Kaixmir afecta una multiplicitat de relacions. Les relacions entre els dos veïns concentren molts interessos internacionals, des del Regne Unit i el seu Alt Comissionat per Pakistan, fins a les relacions entre Xina i els EUA.

L’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula de sortida del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió.

Les repetides sol·licituds del Pakistan a la comunitat internacional perquè vigili que l’Índia compleix les directrius de les Nacions Unides van de la mà de la voluntat d’aïllar-la, tot i la seva aliança amb els EUA, i situen el conflicte pel Kaixmir més enllà de les seves fronteres i interessos.

La millora de relacions entre l’Índia i l’Afganistan, la vinculació amb el terrorisme, i el fet que l’Iran és a la vora, dibuixen una regió polaritzadaentre la causa militar i la causa política pel Kaixmir i configuren tres blocs:

  • Un primer bloc Xina-Rússia-Iran i els seus aliats africans, llatinoamericans i asiàtics.
  • Un segon bloc al voltant dels EUA, la Unió Europea i les seves aliances arreu del món.
  • I un tercer grup de països amb interessos als dos blocs anteriors. Aquí entra l’Índia, que té acords amb Rússia i manté rivalitats amb Xina i Brasil, entre d’altres.

La relació entre Pakistan i l’Índia pot canviar de la nit al dia, tot i mantenir des del 1947 les seves respectives independències i la tensió per fer-se amb el control total del Kaixmir. Tot plegat depèn més dels polítics que no pas de la voluntat dels seus ciutadans o dels militars. És per això que molts cops s’ha vist el conflicte o la voluntat d’anar a la guerra de tots dos països com un intent dels seus governants de fer créixer la seva popularitat interna, més que no pas com intents seriosos de recuperar territori. Des del 1947 que no hi ha hagut canvis fronterers a la regió i en totes les guerres posteriors, incloent-hi la de la independència de Bangladesh el 1971, les línies frontereres del Kaixmir no es van moure, sinó que fins i tot es van consolidar.

Tot apunta que les tensions existiran i potser augmenten, però no acabaran en guerra. El cost econòmic, social i polític d’un conflicte bèl·lic és massa alt perquè els primers ministres Modi de l’Índia i Sharif del Pakistan, el pugui assumir. Així doncs, l’escalada entre tots dos països podria ser una vàlvula d’escapament de l’increment del nacionalisme intern, amb el límit de l’estabilitat a la regió, que uns i altres necessiten si volen prosperar.

Columna publicada a El Nacional el 20 de desembre de 2016