Per què Catalunya ha de tenir un exèrcit

La Generalitat de Catalunya ha iniciat el compte enrere per celebrar el referèndum sobre la independència. El president Carles Puigdemont assenyalava a Radio Equinox que declararà unilateralment la independència si del referèndum en surt “el 50% més un vot” a favor. Això ens situa a les portes d’un futur Estat català, que haurà d’assumir el 100% de les responsabilitats del seu territori. Com a conseqüència, Catalunya ha de formar part de l’OTAN si vol convertir-se en un actor estratègic rellevant.

Una mica de calma, però. No és el que es pot pensar. El temps dels grans exèrcits està passant a la història. Des d’un punt de vista estratègic, torna a la palestra política la Doctrina Rumsfeld, dissenyada per l’ex-Secretari de Defensa dels Estats Units i batejada així pels periodistes, es fonamenta en tres factors que a Catalunya poden ser viables sense grans transformacions.

  1. Abandonar la concepció tradicional de grans exèrcits.Crear un exèrcit fet d’escamots petits per guanyar agilitat sobre el terreny i desenvolupar operacions ràpides.
  2. Dotar-se d’una força aèria d’elit tecnològicament ben preparada. No es tracta de tenir molts avions o dedicar-li grans inversions, sinó de coordinar operacions des de l’aire i donar suport als grups de terra des del radar, transmissions…
  3. Que les forces armades es dotin d’alta tecnologia militar. Així es redueix el seu cost i el número d’efectius que demanen. Com més tecnologia disponible, menor ha de ser l’exèrcit.

Aquests tres factors dissipen qualsevol idea d’unes forces armades convencionals, costoses i antiquades. Es tracta més aviat d’aspirar a tenir despatxos, laboratoris o centres de recerca.

Catalunya, com a país sobirà, es trobaria en una posició estratègica molt important per la seva relativa distància de la costa atlàntica i l’estret de Gibraltar, davant les costes d’Algèria i pròxim a les regions subsaharianes. Formar part de l’OTAN l’ajudaria a aconseguir reconeixement internacional. Es convertiria en un nou soci a la regió mediterrània sense carregar l’historial d’Espanya com a membre de la coalició, greument perjudicat per les seves relacions amb el govern rus, a l’Armada del qual ha cedit instal·lacions militars.

Cal dissipar qualsevol idea d’unes forces armades convencionals, costoses i antiquades. Es tracta més aviat d’aspirar a tenir despatxos, laboratoris o centres de recerca

És cert que la situació estratègica de cada estat membre és fonamental, més enllà de si es porta bé o malament o col·labora amb suposats enemics d’altres estats membres. L’OTAN és una aliança pragmàtica. Per exemple, no es replanteja que Turquia en deixi de formar part tot i tenir forts vincles amb Rússia. Tal com va declarar al setembre el Secretari General, Jens Stoltenberg: “Turquia és un aliat clau per diferents raons i no és menor la seva ubicació estratègica, fronterera amb Iraq i Síria”.

En aquest context, una Catalunya independent seria un aliat a les costes mediterrànies i, juntament amb la base militar britànica de Gibraltar, faria d’Espanya un aliat prescindible.

De fet, les declaracions d’Erdogan on explica per què l’OTAN no ha brindat suport a la frontera sud de Turquia, que comparteix amb Síria, obvien en tot moment el regiment espanyol que es troba a la base militar d’Incirlik, pròxim a aquesta frontera, equipat amb míssils de l’aliança atlàntica.

Actualment és imprescindible tendir ponts en l’àmbit de la Defensa si es desitja establir relacions d’alt nivell diplomàtic, per molt antagòniques que siguin les posicions entre els estats. Les relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita o entre Xina i Filipines són inimaginables si la variable de Defensa no hi és pel mig.

El cas d’Israel i l’Aràbia Saudita es relaciona amb l’eventual col·laboració militar estratègica encaminada a frenar la influència iraniana a Iraq, Síria i altres països de la regió. El fet que Iran s’armés amb míssils de llarga distància va provocar que el regne saudita cerqués aliats que li subministrin infraestructura per protegir-se. És el cas d’Israel i la Cúpula d’Acer, el sistema interceptor de míssils que el protegeix dels coets llançats per grups terroristes.

En el cas de Xina i Filipines, les diferències entre les administracions d’Obama i Duterte van provocar una escalada de tensió que va acabar amb l’aliança militar de l’arxipèlag amb el gegant asiàtic per tal de frenar la influència dels EUA. El president filipí va aprofitar com excusa les crítiques nord-americanes a la seva política interna antidroga per acostar-se a algú que respecti la seva sobirania nacional, ni que sigui Xina, amb qui Filipines s’ha enfrontat fortament per diverses reclamacions territorials.

Una Catalunya independent seria un aliat a les costes mediterrànies i, juntament amb la base britànica de Gibraltar, faria d’Espanya un aliat prescindible

En aquest context, Catalunya pot aconseguir un ràpid reconeixement internacional de països com Canadà, EUA, Regne Unit, Noruega o les repúbliques bàltiques i afegir entre els seus aliats a països presents a d’altres aliances militars, com Nova Zelanda o Austràlia. Entre aquests països no només hi ha cooperació militar, sinó en tot allò que pugui crear un marc òptim i equilibrat de llibertat i seguretat. Per aquest motiu l’OTAN no només és una aliança militar, sinó també un òrgan de cooperació multidimensional. És una aliança i un exèrcit conjunt en les situacions que ho requereixin, però també una xarxa de desenvolupament i innovació continua no circumscrita al camp militar.

Una de les seves dimensions és la cooperació en la formació tècnica i l’enginyeria, via la  xarxa de països membres per compartir tècniques avançades, que tant poden ser utilitzades militarment com en el món civil. Enginyers catalans podrien col·laborar amb els programes de Defensa de Canadà, com també científics noruecs podrien treballar en alta recerca tecnològica a Catalunya.

Tancar la porta a que Catalunya tingui un exèrcit i que sigui part de l’OTAN no només barra el pas a tenir soldats, sinó que també l’aïllaria en altres terrenys, com els ara citats, o la descomptaria del tracte d’igual a igual amb països que són part d’aquesta aliança multi-estatal. Països que no tindran cap incentiu per a reconèixer un nou estat si no els hi aporta res. L’alta diplomàcia, com assenyala Henry Kissinger a Diplomàcia, es mou en la recerca de l’estabilitat, la seguretat i els interessos comuns i Catalunya haurà de jugar aquesta carta, perquè Espanya sembla que no sap fer-ho.

Per la seva banda, la UE prova de desenvolupar un exèrcit comunitari per no dependre tant de la organització atlantista, fet que pot aixecar reticències segons com s’enfoqui. Dependrà si és un complement continental a l’aliança atlàntica o és un ens apart d’aquesta.

Si és un ens complementari pot crear malestar a França o a Alemanya, que han vist últimament l’OTAN com un fre a la integració europea. Si és un ens separat pot aixecar reticències a Polònia i tot l’Est d’Europa, que veuen l’OTAN com un fre a l’expansió russa. Tot i així, en temes d’integració militar, la UE no es vol quedar enrere.

És important que ens comencem a plantejar quins avantatges i quins inconvenients tindria disposar d’unes forces armades

Així doncs, tant si es vol formar part de la UE com no, com si es vol formar part de l’OTAN com no, és important que ens comencem a plantejar quins avantatges i quins inconvenients tindria disposar d’unes forces armades. Avantatges com els ja esmentats, vinculats a major cooperació entre els Estats membre de l’aliança, i inconvenients com retrocedir en aquest terreny, doncs Catalunya, ara, forma part de l’OTAN via Espanya, i la seva marxa obligaria a revisar molts convenis de cooperació entre Catalunya i l’aliança atlàntica, cosa que no generaria incentius a un ràpid reconeixement del nou país.

Creure que formar part de l’OTAN resta punts davant els països que no en són és una fal·làcia demostrable amb la situació de Turquia dins l’aliança, com s’ha dit. Creure que restar al marge situa Catalunya en una posició privilegiada perquè podrà escollir és també una fal·làcia perquè deixaria de formar part de molts cercles i perdria molts vincles amb altres estats membres.

Si Catalunya vol seguir a la UE ha de començar a reflexionar sobre quin exèrcit vol, perquè tenir-ne serà condició per ser-ne part, en haver-hi compromisos de defensa comunitaris, a més de que si convé tenir tractes d’igual a igual amb quasi tots els estats de l’Atlàntic nord, caldrà ser part de l’OTAN.

Publicat a El Nacional el 12 de gener de 2017.

Anuncios