«Si aquest poble em demanés la vida, li donaria cantant, per que la felicitat d’un sol descamisat val més que tota la meva vida.” deia Eva Perón, una sentència que a la inversa podria descriure la figura de Cristina Fernández de Kirchner. Personalisme, corrupció i absolutisme podrien ser la “Llibertat, Fraternitat i Igualtat” de l’Argentina d’aquests últims anys.

La que molts consideraven la seguidora de Eva Perón s’ha convertit en un fracàs ple de decepció, tal com mostren les enquestes de popularitat. A part, la tensió social degut als enfrontaments polítics entre les ales del partit oficialista, mostren com a poc a poc, el transatlàntic CFK s’enfonsa a les gèlides aigües de la mediocritat. A més a més, la Societat Interamericana de Premsa, ha reclamat al Govern argentí que cesi la seva activitat de fustigació a periodistes i mitjans que discrepen en la línia oficial de la Casa Rosada. A més a més, d’ocupar els espais de forma no equitativa informant només la publicitat oficial.

Poc després de l’assassinat del fiscal Nisman, qui investigava els llaços amb Iran i Argentina respecte un atemptat a un centre israelià i l’ambaixada d’Israel. L’Estat argentí va criticar al fiscal assassinat i a la Justícia per voler desestabilitzar el país, mentre alabava la bona relació amb la República Islàmica, on Israel, com a part afectada, ha reclamat que el Govern investigui els atemptats citats anteriorment com a país que té la delegació diplomàtica. Deixant en evidència la política exterior del Govern de CFK respecte a la seguretat.

Acostant la lupa a les províncies del país, podem trobar com els actes de vandalisme i saquejos van provocar una dotzena de morts aquest desembre, que sumat a les astracanades polítiques del Ministre de Economia, Alex Kicillof, demostren que en el camp econòmic el país tampoc pot ser referent. La opacitat en els assumptes econòmics i els altíssims nivells d’intervencionisme, demostren fins a quin punt la concentració de poder del Govern és excessivament alta. Amb arguments com “Atacar a CFK és atacar Argentina” ha provocat que la gent desconfiï de les institucions i de tot el que ella pot representar.

Els canvis de l’Executiu i el desplaçament dels càrrecs van lligats a la simpatia que la Presidenta professi per ells, essent destacats els últims en el Cap de Gabinet  de Capitanich per Aníbal Fernández. I segurament, li agradaria estar un tercer mandat, però degut a que a les eleccions d’octubre no va aconseguir revalidar la majoria suficient per aconseguir que s’iniciés un canvi a la Constitució, no podrà ser.

En conclusió, aquell vaixell que se suposava que era indestructible, el tàndem K, format per Néstor i Cristina, un rere l’altre, ha trobat el seu Iceberg on no se l’esperava ningú. El Fiscal Nisman ha sigut el tros de gel que ningú esperava rodejat de les tranquil·les aigües del clientelisme polític que hi ha a la justícia del país que algun dia s’anomenà Províncies Unides del Sud, on es reclamava la separació de poders, la llibertat i la transparència del Cabildo.