La guerra dels 10 cèntims

“Los derechos de exportación que se impongan sobre los minerales explotados en la zona de terreno de que hablan los artículos procedentes, no excederán la cuota de la que actualmente se cobra, y las personas, industrias y capitales chilenos no quedarán sujetos a más contribuciones de cualquiera clase que sean que las que al presente existen.

La estipulación contenida en este artículo durará por el término de veinticinco años.”

Article 4t. Tratado de Límites (1874)

Actualment, el President de Bolívia, Evo Morales, està tornant a posar en dubte els límits de la sobirania del seu país reclamant una sortida al mar pel seu país ocupant territori xilè que segons ell va ser il·legítimament ocupat per un conflicte que Bolívia no va començar, sent víctimes d’una confabulació conra els bolivians. La història en canvi, mostra el contrari.

El 1872, es constitueix a Valparaíso la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta, una companyia de capital britànic i xilè que explotava les reserves de salnitre del desert d’Atacama. Hereva de la Companyia Melbourne Clark i Cia, qui havia aconseguit al 1866 grans concessions de terrenys salnitres per explotar que Govern de Bolívia autoritzava, gràcies a la incorporació de capitals xilens, la Companyia va aconseguir ampliar la concessió quinze anys. Amb un capital de 2.5 milions de dòlars repartides en 2.500 accions de 1000 pesos.

Per altra banda, el Govern de Bolívia es regia per la Constitució Política de 1871, qui al seu Article 71è establia: “Son atribuciones del Poder Ejecutivo: Celebrar concordatos, y tratados de paz, amistad, comercio y cualesquiera otros, con aprobación de la Asamblea.” Fent que l’ampliació de quinze anys s’acceptés però no es ratifiqués.

El 1874 es firmava el Tratado de Límites on s’establien les noves fronteres de Xile i Bolívia. El seu Article Primer establia que el paral·lel 24 des del mar fins la serralada dels Andes seria el límit entre totes dues repúbliques; l’Article Segon exposava els límits de les explotacions mineres de Caracoles i altres entre els paral·lels 23 i 24; l’Article Tercer exposava que tot dipòsit de guano dins d’aquesta demarcació serà partible entre aquestes; l’Article Quart establia que no es podia excedir la quota actual sobre els capitals, industries i persones xilenes de la zona; l’Article Cinquè parla sobre les excepcions de pagament de drets als productes xilens que s’importin des dels ports del litoral bolivià i per últim, els Articles Sisè, Setè i Vuitè parlen sobre la obligació de Bolívia a habilitar els ports de Mejillones i Antofagasta, la derogació del anterior tractat de 1866 i per últim la ratificació a Sucre.

El Govern Bolivià el 1878 va reunir a l’Assemblea Nacional Constituent, fent que aquesta decidís xanxejar a la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta dient que l’ampliació de la concessió no era vàlida perquè no havia passat per l’Assemblea Nacional, i per tant si la volien ratificar havien de pagar una taxa de 10 cèntims sobre el quintar de salnitre extret de territori bolivià. Aquest fet contradeia l’Article Quart del Tractat de Límits on no es podia posar cap taxa de més a cap empresa o capital xilè, i per tant Bolívia estava vulnerant el Tractat que havia ratificat tan la seva Assemblea com el seu Govern.

Davant aquesta situació, Xile va demanar que Bolívia complís el Tractat perquè l’impost de 10 cèntims no era legal al vulnerar l’Article Quart del Tractat de Límits, i per tant, si no es complia l’Article Quart, l’Article Primer, que establia el límit fronterer de Xile tampoc tindria cap mena de validesa. Tot i aquesta advertència, el Govern de Bolívia va tornar a extorsionar a la Companyia de Salnitres i Ferrocarril d’Antofagasta dient que si no pagava aquesta taxa, no tindria dret a explotar recursos al territori bolivià, la Companyia no va cedir i el Govern va rescindir-li la llicencia, embargant els seus bens i preparant-la per rematar, reconeixent de facto que el Tractat de Límits de 1874 deixava de tenir validesa.

El 14 de febrer de 1879, el dia del remat, les tropes xilenes van ocupar Antofagasta amb 200 homes que van ser rebuts triomfalment degut que la majoria de la població de la ciutat era xilena. Després de dures negociacions entre Bolívia, Xile i Perú per evitar la guerra, el Govern bolivià es va negar a rectificar mantenint-se estoicament contra la Companyia fins i tot davant l’oferta de retirada d’Antofagasta que havia fet Perú a Xile. El 27 de febrer, Hilarión Daza, President de Bolívia, va declarar l’Estat de Setge, i dos dies més tard va declarar l’Estat de Guerra contra Xile, fent que les propietats dels ciutadans xilens fossin embargades, se’ls expulsés de les seves propietats i se’ls expropiés qualsevol propietat i inversió.

Davant aquests despropòsits, a mitjans de març Xile va exigir al Govern del Perú una declaració de neutralitat, però aleshores el President peruà va desvelar que existia una confabulació militar contra Xile entre Bolívia i Perú, anomenada Tractat d’Aliança Defensiva firmada al 1873. Dies després d’aquesta revelació, va tenir lloc la Batalla de Calama on les forces xilenes d’Antofagasta van vèncer als soldats i milicians que havien fugit de tal ciutat i s’estaven replegant a Calama esperant uns reforços bolivians que mai van arribar. A principis del mes d’abril de 1879, Xile va declarar la guerra a Bolívia i Perú, i a l’endemà Perú va declarar la guerra a Xile.

Degut a la dificultat d’una guerra terrestre al ser el camp de batalla el Desert d’Atacama, el resultat de la guerra es decidia en una primera fase al mar degut a guanyar superioritat pels aprovisionaments i el seu moviment. El mateix dia que Xile va declarar la guerra al Perú, el 5 d’abril de 1879, va haver-hi la primera batalla naval, el Bloqueig de Iquique, on es va bloquejar el port de la ciutat peruana de Iquique. Davant aquesta situació, Perú va enviar part de la seva flota per tal de trencar el bloqueig, però després del Combat Naval de Chipana, Xile va guanyar i el bloqueig es va mantenir. Davant d’això, Perú va enviar més vaixells, fent que el dia 21 de maig es reunís un destacament naval rumb a Iquique.

Quan el destacament naval va arribar, el Blindat Huáscar de la Armada peruana va enfonsar a la Corbeta xilena Esmeralda, sent la Batalla Naval de Iquique. Tot i així, el mateix dia, l’esquadra xilena va enfonsar un dels blindats insígnies de Perú a la Batalla naval de Punta Gruesa, fent que Xile no tornés a perdre cap batalla i exercís la seva superioritat naval fins al Bloqueig del Callao al 1880, tot i que es va prolongar fins a principis de gener de 1881, on el Govern peruà va ordenar la desfeta de l’Armada peruana que estava allà. Tot i alguna victòria peruana com la captura del Rímac, vaixell insígnia xilè o el trencament del bloqueig d’Arica per part d’una corbeta, la resta de la campanya naval es va declinar cap a la República Xilena.

És important el detall de la Batalla Naval de Iquique, on degut a la heroïcitat de la batalla, es va decidir que el Regiment 7è de Línia, crear el dia 31 de maig de 1879, portés el nom d’Esmeralda en honor a la corbeta enfonsada. Regimiento “Esmeralda” 7.º de Línea és el nom que va portar. Entrant doncs dins la campanya militar terrestre, podem diferenciar diferents fases: la Campanya de Tarapacá, Campanya de Tacna i Arica, la Expedició a Mollendo, la Expedició Lynch, la Campanya de Lima i la Campanya de la Breña.

La Campanya de Tarapacá va ser la primera de les campanyes terrestres, entre l’abril i el desembre de 1879, que va acabar en una victòria xilena davant dels exèrcits de Bolívia i Perú, on es van enfrontar 12.000 efectius xilens contra 9.000 de la coalició Bolívia-Perú. El resultat va ser el principi de domini xilè al territori litoral bolivià i l’ocupació gairebé total de l’actual xilè Departament de Tarapacá.

Després va venir la Campanya de Tacna i Arica, entre decembre de 1879 i juliol de 1880, on l’exèrcit xilè va ocupar els territoris de Tacna i Arica en mans de de Perú. D’aquesta forma, després de la Batalla del Alto de la Alianza, Bolívia, degut a la seva derrota flagrant, va retirar-se del conflicte militarment, fent que la Guerra del Pacífic seguís entre Perú i Xile.

La tercera etapa va ser la Expedició a Mollendo, entre el 9 i el 12 de març de 1880, on es volia ocupar part del Departament d’Arequipa per tal de destruir els ferrocarrils que enviaven aprovisionaments a les tropes peruanes al front, no va tenir un resultat definit degut a la retirada xilena d’Arequipa, on després de veure que Perú tenia un destacament de 2.500 afectius, era inútil creure en qualsevol victòria. Tot i així, van aconseguir destruir la línia de ferrocarril. Una anècdota d’aquesta expedició va ser l’assalt a la Duana, on gran part del Regiment 3r de Línia va que alguns soldats anessin beguts mentre ocupaven la ciutat de Islay, al estar ple de licors l’edifici.

La següent etapa, la Expedició Lynch, entre el 4 de setembre i finals d’octubre de 1880, va suposar un atac directe a la economia peruana al voler-se ocupar gran part de les hisendes sucreres de la zona costera, sent la principal font d’ingrés del Perú després de la pèrdua de la regió de Tarapacá i les seves reserves de salnitre. La campanya va ser un èxit i va aconseguir que l’exèrcit peruà s’hagués de fragmentar per tal de cobrir tota la zona ocupada pels regiments de Lynch, apart d’enfonsar econòmicament el Perú per tal de forçar una treva i la pau. Aquesta expedició va fer sortir a la llum les condicions laborals dels treballadors de les plantacions de sucre, qui en la seva majoria eren xinesos en condicions de semi-esclavitud. Lynch va alliberar-los de les seves condicions i per tal va ser tractat amb el sobrenom de “Príncep Roig” pels xinesos alliberats en la seva expedició.

Contemporània a la Expedició Lynch, va començar la Campanya de Lima, entre setembre de 1880 i gener de 1881. Va ser una campanya dirigida a ocupar la capital del Perú i on Xile va obtenir la victòria. Mentre els batallons de Lynch enfonsaven ocupaven les plantacions i les explotacions sucreres, els vaixells xilens avançaven cap al Callao, els tres països van començar les negociacions, i degut al no reconeixement de cedir parts dels seus territoris a Xile, aquest va decidir llençar un atac contra Lima. Després de la Batalla de Miraflores, la ocupació de Lima era irrenunciable.

I per últim, la Campanya de la Breña o Campanya de la Sierra, entre la ocupació de Lima per part dels exèrcits xilens fins a l’establiment del Riu Sama al Juny de 1884 com a límit de Xile. Aquesta última etapa va ser la de les més importants doncs es va posar fi a la Guerra del Pacífic i a més, va donar inici a la Guerra Civil del Perú entre 1884 i 1885. Degut a les desfetes militars peruanes, la crisi política i econòmica que travessava el país, es va crear la resistència peruana contra l’ocupació xilena, fent que hi hagués una guerra de guerrilles entre l’Exèrcit de Xile i les fraccions de milicians i militars peruans. La guerra a la serra andina feia que els xilens tinguessin desavantatge i perdessin algunes batalles però tan en número com en especialització de les tropes xilenes, feia que fos una guerra que acabés allargant-se.

La Batalla de Huamachuco i la ocupació posterior de Arequipa van trencar la balança contra l’exèrcit peruà fent que Arequipa caigués sense gairebé resistència a mans dels xilens desencadenant el fi de la guerra i la firma del Tratado de Ancón entre Xile i Perú. Aquest tractat estableix el restabliment de les relacions de pau i amistat entre la República de Xile i Perú, la cessió “perpetua i incondicional” del territori de la província litoral de Tarapacá i els territoris de Tacna i Arica. Al 1884 es va ratificar el tractat fent que Xile tingués tot aquest territori fins al 1929 on es Xile va cedir Tacna a Perú i Arica integraria de forma definitiva Xile.

Com a conclusió, podem entendre doncs que la retirada de Bolívia de la Guerra del Pacífic i el Tractat de Pau i Amistat del 20 d’octubre de 1904, signat i ratificat tan per Xile com per Bolívia, on en el seu Article Segon: “Quedan reconocidos del dominio absoluto y perpetuo de Chile los territorios ocupados por éste en virtud del artículo 2º del Pacto de Tregua de 4 de Abril de 1884.” Bolívia acceptava i reconeixia que no era titular dels territoris que havia perdut durant la guerra. Essent clars, Evo Morales no té cap argument més enllà del irredemptisme per reclamar-li a Xile una sortida al mar, doncs els tractats que va signar el seu país fan que Xile tingui raó.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s