El 14 de Maig de 1948 David Ben-Gurion proclamava la Independència d’Israel a Tel Aviv, un nou Estat que sorgia després de la partició acordada del Mandat Britànic de Palestina. Aquest estava format per un 55% del territori jueu, i la resta àrab –excepte Jerusalem que seria territori internacional–. L’endemà, dia de la expiració del Mandat, les tropes libaneses, síries, iraquianes, egípcies i de la Transjordània van atacar el nou Estat, sofrint una derrota un any més tard fent que a Egipte res tornés a ser com havia sigut fins aleshores.

El Rei Farouk I d’Egipte tenia gairebé tot el poble en contra pel seu rol a la Segona Guerra Mundial, on havia seguit un ritme de vida completament ostentós mentre la ciutadania egípcia, completament empobrida, sofria els bombardejos Italo-alemanys. Aquest fet, sumat que la oligarquia li donava suport, i a una corrupció que havia provocat la destitució de tots els seus governs –tenint en contra des dels islamistes fins als socialistes– feia que al 1949 després de la desfeta militar, alguns militars apuntessin a ell directament.

Denominats “Moviment dels Oficials Lliures”, un seguit d’ oficials nacionalistes de l’Exèrcit es van constituir en una organització completament clandestina que volia salvaguardar l’honor de les Forces Armades i del poble egipci. Aquesta fou creada pel Tinent Coronel Gamal Abdel Nàsser i integrada pel Major General Muhammad Naguib, el Brigadier General Youssef Seddik, el Tinent Coronel Anwar El-Sadat, el Tinent Coronel Zakaria Mohieddin, el Major Abdel Hakim Amer, el Major Salah Salem, el Major Kamal el-Din Hussein, el Major Khalid Mohieddin, el Major Hussein Al Shafei, el General Ali Elbana, el Major Hamdy Ebeid, el Capità Abdel Moneim Abdel Raouf, el Comandant d’Ala Gamal Salem, el Comandant d’Ala Abd al-Latif al-Boghdadi, el Cap d’Esquadra Hassan Ibrahim, Amin Shaker, Mashhour Ahmed Mashhour i Aly Mansour.

Tres anys més tard –davant fets com la pròpia proclamació oficial del Rei Farouk I com a descendent de Mahoma, el 23 de Juliol de 1952– Nàsser i Naguib van encapçalar el cop d’Estat per derrocar a la monarquia, expulsar als britànics que encara controlaven de facto el país i ajudar a la ciutadania per millorar les seves condicions. Això va provocar que el Rei abdiqués en el seu fill que tenia sis mesos d’edat, Fouad II d’Egipte. El fet no va calmar als militars, en haver-hi molta part de la ciutadania encara més enfurismada. En conseqüència, el 18 de Juny de 1953 va ser destituït i la seva família va ser exiliada al proclamar-se la República d’Egipte.

De la monarquia al cop d’Estat

Degut a l’escenari que deixava la monarquia, el Moviment dels Oficials Lliures va decidir que els militars haurien d’ocupar el poder fins s’aconseguissin els propòsits que els havien guiat a fer el Cop d’Estat contra el Rei.

El primer President d’Egipte va ser el Major General Muhammad Naguib, qui havia sigut un dels pocs herois de guerra durant el conflicte del 1948 i a més formava part del Gabinet de Regència del Rei Fouad II. La seva presidència no va quedar excepte de polèmica al voler reduir el pes dels militars i democratitzar el país en un període breu després de la revolució del 1952.

Aquest fet va desencadenar una sèrie de conflictes, com ara l’oposició de gran part de la Junta Militar degut al paper que tenien faccions polítiques com els liberals del Partit Wafd, il·legalitzat al 1952 al ser un dels principals que donava suport al Rei, o els Germans Musulmans, de caire islamista volent establir un règim clerical a Egipte. L’establiment de partits polítics era sinònim del retorn a la corrupció i a la mala pràctica política per gran part dels militars.

Aquesta corrent d’opinió va ser creada entorn a Nàsser, qui era membre de la Junta Militar i s’oposava al reformisme democràtic de Naguib. Com que les decisions polítiques les havia de prendre la Junta per majoria, això provocava que en gran part les mesures del President no s’apliquessin o no prosperessin, i hagués d’aplicar algunes de les quals s’oposava. Tot i quedar políticament com un President que ostentava molt poder al ser el Cap de l’Exèrcit, President de la República i Primer Ministre, a la pràctica la Junta Militar tenia més que ell.

El 25 de Febrer de 1954, davant la lluita entre Nàsser i Naguib, la Junta Militar anunciar que aquest últim reclamava el poder absolut i per tant no era acceptable. Com van haver-hi disturbis al anunciar-se, la Junta Militar va decidir que Nàsser fos el nou Primer Ministre i Membre del Consell, fent que Naguib com a President tingués menys poder polític. Davant d’aquest fet, Nàsser va acusar a Naguib de col·laborar amb els Germans Musulmans, facció política prohibida, i això va provocar que dimitís el 14 de novembre d’aquell mateix any.

Gamal Abdel Nàsser, degut als seus càrrecs polítics, va dirigir el Consell de Comandament Revolucionari entre el 14 de Novembre i el 23 de Juny de 1956. Les principals idees d’aquest Consell Revolucionari eren promoure i implementar el Socialisme àrab, per la banda econòmica, nacionalitzant gran part de les industries i del sistema bancari del país, com també implicar-se en una reforma agrària per modernitzar-se. Per la banda política, a través del secularisme combatre qualsevol tipus d’islamisme radical, en tant que aquest atemptava contra la modernització i la industrialització. En conseqüència, s’havia d’acabar amb qualsevol vestigi d’una societat arcaica i tradicionalista que minés el progrés.

Una nova Constitució

Al mes de Gener de 1956, Egipte va tenir una nova Constitució on s’establia un sistema de partit únic, la Unió Nacional,  partit que dirigiria segons Nàsser “la nostre revolució”. A més a més el sufragi femení, la discriminació de gènere i protegia a les dones amb millors condicions laborals. Davant d’aquesta situació, el Consell Revolucionari va organitzar un referèndum, conegut com a Referèndum del 1956, on es votava a favor o en contra de la nova Constitució, i a favor o en contra que Nàsser fos President de la República. Els resultats van ser 99.9% a favor de que Nàsser fos escollit President, i un 99.8% dels vots van ser a favor de la nova Constitució. La RCC es va dissoldre i el 22 de juny de 1956 començaria la presidència de Nàsser.

Un cop va ser nombrat President de la República d’Egipte, va donar suport a la independència d’Algèria i va començar una campanya en contra del Pacte de Bagdad, conformat per Iran, Iraq, Pakistan, Regne Unit, Turquia i al 1958 es va sumar Estats Units per tal de frenar el comunisme en aquests països. Davant d’aquest fet, segons Nàsser no deixava de ser una expansió de la influència de la OTAN als països àrabs. Davant d’això, es va declarar país no alineat juntament amb Iugoslàvia i Índia, tot i que va firmar un acord d’armament amb el Pacte de Varsòvia.

En un discurs a Alexandria, el 26 de Juliol de 1956, el President Nàsser va anunciar la nacionalització de la Companyia del Canal de Suez, i també el de la Presa d’Assuan. Davant d’aquest fet, el poble egipci va aclamar a Nàsser com a líder d’Egipte, en paraules de l’Ambaixador dels Estats Units, Henry A. Byorade: «No puc exagerar la popularitat de la nacionalització de la Companyia del Canal a d’Egipte, fins i tot entre els enemics de Nàsser.»

En nacionalitzar el Canal de Suez, va bloquejar poc després els Estrets de Tiran, sortida a l’oceà a través del Mar Roig d’Israel i aprofitant aquesta situació, el Regne Unit i França, que volien recuperar la titularitat del Canal, van llençar un atac cap aquest mentre les tropes israelianes van ocupar la península del Sinaí, començant la Guerra del Sinaí o de Suez. Al cap de quatre dies, les tropes israelianes estaven a 16 km a l’est del Canal, sense poder avançar més degut als atacs franco-anglesos contra Egipte. Estats Units va fer de mediador per posar pau, cosa que va aconseguir després de la introducció de les Nacions Unides a les negociacions.

Militarment van guanyar els israelians, i la coalició-anglofrancesa, però políticament va guanyar Nàsser qui va mantenir la nacionalització del Canal de Suez. Aquest fet el va convertir en un heroi nacional i també internacional al enfrontar-se a occident i Israel i sortir-ne victoriós.

La doctrina política de Nàsser

Un any més tard, Nàsser va crear la “Veu dels Àrabs” on s’explicaven les idees del panarabisme fent que aquestes idees arribessin arreu dels països àrabs. Així doncs, al Gener de 1957, es va signar el pacte de defensa regional entre Aràbia Saudita, Síria, Jordània i Egipte. Es podria dir que aquest va ser l’any de les nacionalitzacions, doncs tot allò que formava part de capitals franco-britànics va ser nacionalitzat. Així doncs, aquest mateix any i gràcies a l’ajuda de la Unió Soviètica, va començar la construcció de la Presa d’Assuan.

Aquest mateix any, les tropes turques es van posicionar a la frontera de Síria, que era l’únic país que no estava dins del Pacte de Bagdad i tenia un govern d’esquerres, aleshores Ba’ath, i per tant s’escoltaven rumors d’una possible invasió. Davant d’això, Nàsser va enviar un contingent de tropes per ajudar als sirians, fent que la seva popularitat creixés internacionalment i també entre els ciutadans siris. Mentre estava a Damasc acordant la creació de la República Àrab Unida, el Princep Imam Badr de Iemen del Nord, va demanar crear els Estats Àrabs Units, una confederació dels tres països.

El Rei Saud d’Aràbia va organitzar un atemptat contra ell però va fracassar, involucrant a tota la família reial, havent de cedir el seu poder al seu germà, el Rei Faisal, qui havia creat la unitat panislamista, completament contrari al panarabisme de Nàsser. El 1961 la confederació es va trencar segut al cop d’Estat de Síria, i al declarar-se com a república el Princep de Iemen del Nord va decidir no formar-ne part, tot i així, durant la Guerra Civil de Iemen del Nord, Egipte va col·laborar amb Abdullah al-Sallal, qui influenciat per la Revolució de 1952 d’Egipte, va derrocar al Príncep Badr de Iemen del Nord.

Al voler seguir reformant Egipte i la seva societat, trobem l’Affair Al-Azhar, una mesquita sunnita que era símbol dels wahhabites promoguts per Aràbia Saudita que va ser ordenada a acatar els principis de l’Estat egipci. Degut a això, s’havia de bolcar en el reformisme educatiu com les escoles mixtes i la teoria de l’evolució en el currículum escolar. A més, Nàsser va fusionar els tribunals civils i religiosos i els va obligar a emetre una fàtua on s’admetien xiïtes, alauites i drusos, que Al-Azhar els considerava heretges.

Des del punt de vista estatal, va crear el Sistema de Salut universal, les escoles vocacionals, habitatges assequibles, va ampliar els drets de les dones i va fer programes de planificació familiar. A més va empresonar a milers d’islamistes. Degut a aquests fets, al 1965 va ser re-escollit en un segon referèndum on virtualment només es presentava ell. El mateix any va començar a cedir i es va anar consolidant a poc a poc el sector privat, el foment d’empreses privades i incentius per exportar.

Entrant doncs en els seus últims anys, marcats tots ells pels conflictes. El 1967 la Unió Soviètica va demanar a Nàsser que impedís que Israel ataqués Síria, per altre banda, el Rei Husein advertia a Nàsser de la coalició entre Israel i Estats units per arrossegar Egipte a la guerra, i que hi havia la possibilitat que Israel volgués atacar també Cisjordània. Degut a la poca capacitat ofensiva de l’Exèrcit Egipci, només podia guanyar superioritat en la defensa, així doncs, Nàsser va declarar que el principal objectiu d’això era destruir Israel. Al cap de sis dies d’aquesta declaració va començar la Guerra dels Sis Dies on Egipte va ser esborrada militarment a la primera ofensiva, es va conquerir el Sinaí, Cisjordània i els Alts del Golan.

Després d’això, Egipte va començar la Guerra de Desgast per recuperar el Sinaí, on es bombardejava amb artilleria el territori i les posicions israelianes. Durant la guerra, els egipcis van ocupar la ribera oriental del Canal de Suez, que estava sota control israelià, degut a aquest atac, el 30 d’octubre les Forces de Defensa d’Israel van llençar un atac contra la principal central elèctrica del país deixant Egipte sense llum aturant el conflicte uns mesos. Durant aquest període, Israel va construir la Línia Bar Lev de defensa però després d’un alto al foc fals, Egipte va bombardejar de forma massiva la línia provocant moltes baixes.

El final d’una etapa

Nàsser va volar a Moscou per demanar contingents i míssils soviètics que van ser aprovats i es van situar al costat del Canal de Suez. Aquest fet va provocar que els Estats Units no acceptés accions de determinat calibre per tal d’evitar una escalada de conflictes. Així doncs, es va signar la pau provocant que Nàsser hagués de retirar els míssils SAM soviètics de la zona del Canal.

El 28 de Setembre de 1970, el President Nàsser va morir d’un atac de cor, provocant que Egipte i el món àrab quedessin en estat de shock. Al seu funeral van assistir set milions de ciutadans per rendir-li un últim homenatge, fent que la processó arribés als 10 km. Tots els Caps d’Estat dels països àrabs van assistir menys el Rei Faisal d’Aràbia Saudita. Una anècdota va ser els plors del Rei Husein de Jordània i de Yasser Arafat, com també els de Gadafi, sent la primera vegada que se’ls veia plorant en públic.

El dia 7 d’Octubre de 1970, Anwar El-Sadat, qui havia sigut el Vicepresident d’Egipte durant els últims anys, va declarar que “continuaria el camí de Nàsser” en el seu discurs inaugural com a nou President de la República d’Egipte.