La fi dels ideals

Després de la caiguda de l’Imperi Otomà i les reparticions a través dels tractats dels territoris de l’últim califat, va esclatar una revolució filosòfica sense precedents al Llevant, on diferents personatges, alguns completament desconeguts a aquest costat del món, canviarien, dècades després, el món sencer. Des del conflicte entre àrabs i kurds, el conflicte arabo-israelià, les tensions entre els propis països musulmans més enllà de la religió, la importància de la religió per determinats actors, les diferents idees d’islamisme, entre altres coses, són fruit de la revolució filosòfica que va viure tot el Llevant en un període molt curt de temps.

Però com sempre passa, i com recita el Comte de Volney a la seva magna obra Les ruïnes de Palmira, fins i tot la metròpolis més immensa pot acabar convertint-se en ruïnes que faran ombra al mig del desert. I això és el que ha passat amb els grans ideals de principis de segle, de la plenitud que van viure durant anys, actualment no tenen la mateixa presència o directament han desaparegut convertint-se en uns altres. Com a conseqüència d’això, plantejaments polítics que abans eren impensables per part dels països àrabs, avui són una realitat, i de la mateixa forma que vaig fer en l’anterior article, Realpolitik Israeliana, cronològicament analitzaré l’auge i decadència dels que crec que han sigut els principals corrents polítics de la regió.

Un origen comú, l’antiimperialisme

Com a conseqüència del tracte colonial que tenia Síria a la dècada de 1920, un periodista libanès, Antoun Saadé, de religió cristiana libanesa, va començar a escriure contra l’ocupació francesa en aquells territoris, denunciant la política-ficció que s’havia fet per dibuixar les noves fronteres de la regió com a conseqüència de l’Acord de Sykes-Picot. Segons aquest periodista, no existia la idea de nacionalisme àrab perquè com a tal no hi havia una homogènia per fer-ho, però, per tal de legitimar la seva lluita contra els francesos i anglesos, va crear el concepte de la Gran Síria.

Segons Sadeé, ni la religió, la llengua o l’origen ètnic eren motiu suficient per crear una nació, però si l’emplaçament geogràfic, es per això que la Gran Síria comprenia Síria, Líban, Palestina, Jordània, Iraq, Kuwait, el Sinaí i part de Turquia i Iran. Aquestes idees, consolidades com a partit el novembre de 1932, trobarien molts detractors, però també seguidors, fins al punt que inspiraria nous corrents anys més tard que canviarien radicalment la concepció del Llevant fins als nostres dies.

Entre els seus detractors es trobava un altre cristià libanès, Pierre Gemayel, qui davant de la voluntat de crear una Gran Síria va reclamar tot el contrari, la creació d’un Líban independent controlat per qualsevol potència que no fos libanesa. Inspirat pel sentiment d’ordre que va veure a Berlín durant els Jocs Olímpics a l’any 1936 quan hi va anar com a esportista, al tornar va fundar el Partit Kataeb, també conegut com Falanges Cristianes. El Kataeb neix amb la voluntat de proclamar un Líban independent, sense cap presencia estrangera i completament independent. Això provoca que tot i tenir tres elements en comú tots dos corrents, l’anticomunisme, l’oposició a la lluita de classes i l’antiimperialisme, estaven dividits, un per les seves tendències laiques radicals pan-sirianes, i l’altre pel seu fonamentalisme cristià identitari, essent aquest últim aspecte el que més els separava.

I entre els seguidors del social-nacionalisme, un altre cristià, juntament dos musulmans, varen revolucionar el món àrab completament: Michel Aflaq (cristià sirià), Salah al-Din al-Bitar (Musulmà sunnita) i Zaki al-Arsuzi (Musulmà alauita) van crear el Ba’ath o Baathisme, que significa “renaixement” en àrab, el 1940. Aquest moviment buscava retornar la cultura àrab al seu esplendor màxim, com també els valors i la societat. Per aquest motiu es plantejava com un partit revolucionari i dirigista, al no acceptar el pluralisme polític. La idea d’aquest moviment partia dels moviments nacionalistes unificadors, com l’alemany o l’italià, però en aquest cas en els països àrabs. Per aquest motiu, i per la sociologia dels pobles àrabs, van optar per un socialisme particular, on la religió cristiana i musulmana tenien el paper de cohesionar essent indestriables, i al mateix temps combatre l’imperialisme franco-anglès a la regió.

És per aquesta raó que durant la primera part de la dècada de 1940, totes tres formacions lluitessin contra la França de Vichy per alliberar el Líban, tot i que ho fessin per tres motius completament diferents. Tot i així, la forta càrrega del patriotisme i el nacionalisme, mesclada en un sentiment d’ordre continu, deixa endevinar la proximitat que tenien per les tesis feixistes italianes respecte la revolució i la societat.

Mentre es produïa aquest debat filosòfic i polític, a El Caire s’estava portant a terme un altre debat religiós transcendental i vinculat a l’antiimperialisme entre l’islamisme secular i l’islamisme integrista. Els primers eren seguidors de Jamal al-Din al-Afghani, líder islamista antiimperialista i precursor del panislamisme i el modernisme islàmic del s. XIX.

El seu plantejament reformista era similar al de Luter amb el cristianisme segons l’historiador François Guizot. De fet, Al-Afghani va afirmar el 1891: “L’autèntic esperit de l’Alcorà està en perfecta consonància amb les llibertats modernes. Un musulmà culte, que estigui familiaritzat amb els principis liberals d’Europa, és capaç de transmetre-fàcilment al seu poble amb l’autoritat de l’Alcorà, sense les dificultats que van envoltar a Luter”.

És per aquest motiu que un dels seus seguidors egipcis, Ali Abdel Raziq, consolidés el plantejament islamista secular de l’islam front als que deien que només podia existir un verdader concepte de l’islam sota un califat unit.

Un plantejament que, més endavant, el Baathisme faria seu defensant el socialisme amb l’important pes de l’islam dins la vida privada de cadascuna de les persones, sense crear cap idea de obligacions civils, com podia ser l’assumpte del vel en les dones, un assumpte completament personal.

Per altra banda, els seus opositors, com Sayyid Qutb, un dels defensors de l’islamisme integral, defensava la idea d’unir als musulmans consolidant el panislamisme polític, fossin àrabs o no, la qüestió religiosa predominava. Aquestes idees van acabar creant, a El Caire, els coneguts Germans Musulmans.

La qüestió palestina

Com a conseqüència de les Lleis de Nuremberg de 1936, els jueus van començar a ser perseguits a l’Alemanya nacional-socialista, com no podien treballar ni tampoc tenir propietats, i fins i tot se’ls hi va treure la nacionalitat alemanya als que vivien dins del Reich, molts d’ells, amb gran sacrifici, aconseguien entrar al Mandat de Palestina, llar dels jueus segons la Conferència de Balfour. Tot i que els àrabs es van oposar a tots els tractats que van haver-hi, el 1936, les autoritats àrabs sota el mandat britànic es van aixecar en armes contra els britànics i els jueus, començant així el conflicte actual.

Resultat de la inoperància britànica al mandat palestí, els jueus es van organitzar formant la Haganà i el Irgún, dues faccions armades que tenien com a missió principal protegir de les autoritats àrabs als jueus que havien arribat legalment al Mandat de Palestina. Segons aquestes últimes, els jueus estaven il·legalment en territori britànic i compraven terrenys als àrabs fent que aquests s’acabessin quedant amb menys terrenys al Mandat. L’exèrcit britànic hi va acabar prenent part enviant 20.000 soldats britànics i establint el Llibre Blanc de 1939, que regularitzava la entrada de jueus al territori.

El 1 de setembre de 1939 comença la Segona Guerra Mundial, i a l’any següent les forces britàniques del Mandat es llancen contra Síria i Líban en mans de les forces franceses col·laboracionistes. Les forces paramilitars jueves s’integren a les forces britàniques, juntament amb les legions àrabs per fer front als francesos, i al vèncer el 1943, abans que acabés la guerra, ja comencen les revoltes polítiques contra els britànics i francesos a Síria i Líban. Els britànics concedeixen especials privilegis al Mandat sirià i al de Palestina.

Al acabar la Segona Guerra Mundial, i degut al paper del Gran Muftí, qui havia perseguit als jueus durant la revolta àrab de 1936 i s’havia aliat amb el nacional-socialisme per combatre als britànics, la seva figura queda denigrada per Jordània i Egipte.

El 1948, es declara independent Israel, sent vist pels països àrabs com una conseqüència del imperialisme, fent que el mateix dia de la independència baathistes, social-nacionalistes, falangistes i islamistes li declarin la guerra a Israel, tots per diferent motiu: Els baathistes per trencar amb el món àrab, els social-nacionalistes per dividir als sirians, els falangistes per ocupar part dels territoris de la Terra Santa cristiana i els islamistes per ocupar el que es diu Dar-Al-Islam, Terra de l’Islam, i que conforme l’Estat havia d’estar en mans de musulmans.

Jordània, un actor rellevant

Un cop acabada la guerra, el Regne de Transjordània, actual Regne Haiximita de Jordània, s’annexiona Cisjordània de iure, i Egipte annexiona la Franja de Gaza. Així doncs, als territoris del ja inexistent Mandat de Palestina hi trobarem israelians, jordans i egipcis. Aquesta situació no canviaria fins al 1967, quan comença la Guerra dels Sis Dies i l’Estat d’Israel s’annexiona la Cisjordània fins al riu Jordà, la Franja de Gaza als egipcis i els Alts del Golan a Síria.

Aquesta situació provoca que s’haguessin d’arribar a acords entre els jordans i israelians per destensar les relacions, i per aquest motiu Israel, un cop unificada Jerusalem, acorda amb el rei de Jordània la protecció de l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món musulmà i jueu.

Des dels regnes cristians a l’edat Mitja, l’Esplanada de les Mesquites estava custodiada per guàrdies àrabs musulmans, fet que va ser respectat al crear-se sota potestat del rei de Jordània la Guardia Waqf de Jerusalem, aquest cos vetllava perquè ningú que no fos musulmà pogués resar a l’Esplanada de les Mesquites, una missió respectada pel govern israelià fins als nostres dies.

Sota l’ocupació israeliana de Cisjordània es va anar consolidant el moviment de resistència palestí, un fet que no agradava ni a jordans ni a israelians per que anava contra els interessos històrics del regne reclamar Cisjordània com seva, i contra els interessos israelians al estar ocupada per aquests.

Això va tenir conseqüències nefastes pels palestins doncs dos anys més tard que s’acabés la Guerra dels Sis Dies, el 1970, després de pressions per part de Yasser Arafat contra el rei Hussein de Jordània, el monarca va declarar la llei marcial al país. I al declarar-se aquesta, les forces armades del regne de Jordània van assaltar els campaments palestins per fer fora als milicians de la Organització per l’Alliberament de Palestina.

Entre el 6 d setembre de 1970 i el mes de juny de 1971 més de 3.000 palestins i 600 sirians van perdre la vida, provocant també que fossin expulsats del regne jordà cap al Líban. La inacció d’Egipte per part de Nasser va provocar que molts palestins es sentissin traïts pel govern egipci al desvincular-se aquest de la qüestió palestina. Per tant, la fractura de la aliança panarabista entre jordans, sirians i egipcis era evident.

L’ultima guerra, Yom Kippur

Amb aquests ideals polítics, religiosos i politico-religiosos, no serà fins la Guerra de Yom Kippur, o Guerra d’Octubre, el 1973, que l’escenari no canviarà. 25 anys després de la seva independència, Israel havia consolidat la seva presencia a l’antic Mandat de Palestina, fins al punt d’envair territori sirià, egipci i jordà. Però aquell any una cosa va canviar i va ser el resultat de la guerra: al agafar als israelians per sorpresa, l’ofensiva àrab va ser militarment aclaparadora fins al punt de gairebé derrotar als israelians, però, igual que els cartaginesos davant Roma, els egipcis es van aturar inesperadament i varen donar temps als israelians a llençar una contra-ofensiva. Aquest fet va marcar un punt d’inflexió que trencava l’eix Egipte-Síria, al voler establir relacions d’igual a igual entre israelians i egipcis.

L’establiment de relacions entre israelians i egipcis per la península del Sinaí feia que hi hagués un canvi de preferències polítiques a El Caire. Si durant tota l’etapa de Nasser s’havia reivindicat el panarabisme àrab sui generis, amb Anwar el-Sadat predominaven els interessos de país per sobre de la qüestió arabista. La visita de Anwar el-Sadat a Jerusalem el 1977 per parlar davant el Parlament d’Israel, la firma dels Acords de Camp David el 1978 i el Tractat de Pau entre Egipte i Israel el 1979 van acabar de trencar qualsevol pont entre panarabistes, deixant sola a Síria en la seva defensa d’unir als àrabs sota un sol estat.

Mentre passava això, a l’altre banda d’Israel, a la frontera amb el Líban, les forces armades israelianes entraven al país per desarticular els campaments palestins on s’ocultaven terroristes palestins que havien estat expulsats del Regne de Jordània, i van crear una àrea de seguretat en la qual els cristians del Exèrcit del Sud del Líban vetllaven per l’estabilitat. Tot i així, el 1982, dos anys més tard del Tractat de Pau entre Israel i Egipte, es llença l’operació militar Pau per Galilea per acabar amb els comandaments terroristes palestins del Líban, rebent el suport de les Falanges Cristianes. És important recordar que el 1982 les principals preferències falangistes no eren acabar amb Israel, sinó fer fora els palestins del Líban per trencar amb la pau interna del país.

El 1985 les forces armades israelianes es retiren de part del Líban, fins la zona de seguretat, on s’acabarà consolidant Hezbollah per fer fora els israelians. Hezbollah recuperaria el discurs del Dar-Al-Islam utilitzant el discurs religiós per fer fora als israelians del Líban i destruir Israel.

Degut a la importància de la qüestió palestina i la necessitat d’ubicar als palestins i tornar-los a les seves llars, la Lliga Àrab comença a promoure la idea de l’estat palestí als territoris israelians, reconeixent el paper de la Organització per la Alliberació de Palestina als territoris ocupats que formaven part de Jordània, l’actual Cisjordània. A més, Egipte cediria la Franja de Gaza com a territori històric palestí. Després de llargues jornades i conferències, el 1993 es redacta la Declaració de Principis sobre les Disposicions relacionades amb un Govern Autònom Provisional, o Acords de Oslo. Gràcies a aquest acord, Israel reconeixia una Autoritat Palestina i l’Autoritat Palestina reconeixia a Israel.

A l’any següent, Jordània signaria el Tractat de Pau amb Israel, sent religiosament transcendental perquè el descendent de Mahoma, recordem que el rei de Jordània és descendent directe de Mahoma, reconeixia a Israel. A més, la Mesquita d’Al-Aqsa i l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món islàmic, seguiria sent vigilada per la Guàrdia Waqf de Jerusalem, que estava sota la tutela del rei jordà i ara sota autoritat palestina. Actualment, inclosos els Alts del Golan, els governs israelià i sirià, oficialment en guerra, col·laboren amb tasques d’aprovisionament als ciutadans drusos i israelians que allà hi viuen, i les fronteres estan obertes perquè els que hi resideixen puguin entrar i sortir de Síria, demostrant un cop més la caiguda del Baathisme.

La transformació dels ideals

Un cop es va signar la pau entre israelians, jordans, palestins i egipcis, la qüestió panarabista deixava de tenir sentit, ensorrant-se completament i deixant aflorar el nacionalisme d’Estat que va sorgir a Egipte a mitjans del 1970. I les aspiracions islamistes fonamentalistes del Dar-Al-Islam ressorgien en forma de terrorisme dels llocs on hi havia hagut guerra directa. El cas de Hezbollah o Hamas són exemples d’això.

En el cas de Hezbollah , però, és peculiar, perquè tot i que encara desitja acabar amb Israel com a força invasora des d’una concepció fonamentalista islàmica, internament no és així i està aplicant polítiques seculars al Líban. De fet, molts cristians li han acabat brindant suport pel caràcter secular i anti-israelià que tenen transformat en el que anomenen “l’esperit de resistència”.

Finalment podem dir que el Baathisme ha esdevingut un nacionalisme d’Estat, ajudant aquest canvi a un futur apropament entre israelians i sirians, el social-nacionalisme ha acabat gairebé desapareixent de la mateixa forma que les reivindicacions del Falangisme libanès.

I el plantejament del Dar-Al-Islam, que demanava que els països de Llevant estiguessin dirigits per musulmans, ha desaparegut per convertir-se en un islamisme socialista o secular, convertint l’islamisme immobilista o integral en una “rara avis” que molts musulmans ja consideren un enemic.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de juny de 2016.

 

Realpolitik israeliana

Eli Cohen, conegut a Israel com “el nostre home a Damasc”, va ser un espia egipcià que va treballar pels serveis secrets israelians, entre les seves gestes destaquen popularment el haver aconseguit que els sirians plantessin eucaliptus al voltant de les seves posicions als Alts del Golan marcant les posicions on estaven a l’aviació israeliana durant la Guerra dels Sis Dies, aconseguint infiltrar-se tant al govern sirià que, segons el propi Mossad, era el tercer a la successió del President Hafez Al-Assad. Va trobar la mort quan un Tribunal Militar sirià el va condemnar, tot i la mediació del Vaticà, per espionatge al ser descobert pels soviètics enviant un missatge de ràdio de Síria a Israel. I des del 1965, després de ser penjat a una plaça de Damasc, la família demana que el cos sigui retornat a Israel.

Però el dia 6 d’abril d’aquest any, durant una visita del President de Israel, Reuven Rivlin, li va plantejar al seu homòleg rus, Vladimir Putin, que el cos de Cohen fos retornat a Israel. És important recordar que el paper del Kremlin ha sigut fonamental per fer front als rebels islamistes del l’Estat Islàmic a Síria, sent el principal aliat del govern del President Al-Assad, fill de Hafez Al-Assad. No és el primer cop que el Govern israelià demana al Govern sirià la repatriació del cos, primer ho va intentar Olmert a través de Erdogan, i després Netanyahu a través de Ronald Lauder. Però tot apunta que aquell 6 d’abril va començar a girar un engranatge que fins ara no s’havia mogut, i és l’aproximació directa d’Israel cap a Rússia, la Lliga Àrab i el renaixement de la realpolitik israeliana.

Actualment, la realpolitik a Orient Mitjà no s’està fent a través dels canals diplomàtics i dels ministeris d’Assumptes Exteriors, sinó a través dels ministeris de Defensa. Les relacions cordials entre els països d’Orient Mitjà actualment estan vinculades a la defensa i a la protecció mútua, exemples d’això son la relació Iran-Síria o Aràbia Saudita-Iemen. Fins i tot aliances econòmiques i polítiques com el Consell de Cooperació pels Estats Àrabs del Golf ha acabat esdevenint una aliança militar. Així doncs, qui podria ser un perfecte ministre de Defensa israelià que tingués capacitat per negociar militarment amb la Lliga Àrab, països com Aràbia Saudita i al mateix temps amb Rússia? La resposta és una solament: el mateix que va assentar els fonaments de les iniciatives de pau entre israelians i la Lliga Àrab, i té orígens soviètics, Avigdor Lieberman.

Lieberman, sinònim de pragmatisme

Avigdor Lieberman ha sigut Ministre d’Infraestructures, Ministre de Transports, Infraestructures Nacionals i Seguretat Vial, dues vegades Vice-Primer Ministre, Ministre d’Assumptes Estratègics, dues vegades Ministre d’Assumptes Exteriors i ara Ministre de Defensa. El 1988 va començar a treballar amb l’actual Primer Ministre Netanyahu, i després de ser Director General de l’Oficina del Primer Ministre des de 1996 a 1997, va dimitir per discrepàncies sobre concessions que s’havien fet als palestins. Tot i defensar les posicions més dures, mai s’ha negat a negociar amb les autoritats palestines com s’ha demostrat des d’aleshores fins a dia d’avui. La posició de l’administració Obama sobre la qüestió palestina va allunyar les autoritats israelianes de les nord-americanes, fins al punt de declarar que la situació estava en un punt mort.

Les negociacions sobre els assentaments van provocar encara més tensions entre Estats Units i el gabinet de Netanyahu, fent que Lieberman públicament es mostrés a favor dels assentaments, evidenciant-se, després de molts anys, una relació en hores baixes des de feia molt entre tots dos països. Però per altra banda, des del maig de 2004, defensa un pla de pau que es coneix com Pla Lieberman. Aquest pla consisteix en intercanviar territoris entre Israel i la Autoritat Palestina per tal de consolidar dos Estats, un israelià i un palestí, a través de moure la frontera palestina perquè inclogués la zona coneguda com “el Triangle”, actualment dintre d’Israel, on s’engloba gran part de la població àrab israeliana, a canvi de permetre que els assentaments fossin territori israelià. Però això va tenir una conseqüència, i és que el 83% ciutadans àrabs que vivien a la zona de “el Triangle” no volien formar part del futur estat palestí, ni per tant estar subjectes a l’Autoritat Palestina.

El 2002, dos anys abans de presentar el Pla Lieberman, l’actual ministre de Defensa va ser un dels iniciadors de la redacció de l’Acord de Pau que avui està sobre la taula. Després de les dues intifades i les Primaveres Àrabs i els canvis polítics que s’han produït des d’aleshores, situen aquest acord en un punt fonamental de les relacions entre àrabs i israelians. Els moviments d’apropament entre israelians i saudites cada cop són més clares però és imprescindible arribar a un nou acord entre les tres autoritats palestines, àrabs i israelianes. L’existència d’un enemic comú amb capacitat d’armament nuclear com és Iran, està provocant que els tempos entre gran parts dels països àrabs i el govern israelià siguin cada més ràpids, provocant un exercici impecable perquè no es poden permetre errors, sent necessàries algunes discrepàncies com les del executiu egipcià amb el nou càrrec de Lieberman al govern de Jerusalem.

Punt de trobada: Moscou

En la geopolítica d’Orient Mitjà res passa perquè sí, no hi ha causalitats que serveixin ni tampoc fets que no estiguin mil·limetrats. La mala gestió de la política exterior nord-americana de Hillary Clinton, i posteriorment de John Kerry, ha provocat que actualment Estats Units tingui certa relació amb Iran, i, com a conseqüència d’això, ha perdut l’aliança que existia entre ells i el govern israelià, iraquià, saudita i de la resta de països del golf Pèrsic. Si després del suport d’Obama a Morsi davant del pronunciament militar d’Al-Sisi les relacions amb Egipte estaven gairebé en una dimensió desconeguda, també molts dels països anteriorment citats han rebaixat de bons aliats a relacions cordials. Fruit d’això és el suport incondicional d’Iraq a les autoritats russes al país, o el suport d’Al-Sisi a Al-Assad, i la distensió entre el govern sirià i el saudita després d’una trobada russo-saudita al respecte.

I ara, després de totes aquestes aliances, perquè recordem que després de l’anunci d’Iran que pot desenvolupar armament atòmic, Rússia s’ha fet enrere en moltes coses que s’havia compromès per violar aquest els processos i tractats establerts sobre la supervisió nuclear, comença a establir-se la relació Jerusalem-Moscou. Fins i tot Ha passat una cosa que no es pot passar per alt, Rússia ha retornat un tanc israelià que va ser capturat per les forces armades sirianes durant la Guerra del Líban, i que Síria va regalar a la Unió Soviètica. De fet, des de que hi ha rumors sobre el paper de Lieberman com a ministre de Defensa, les relacions amb Rússia han augmentat. I les negociacions sobre acords bilaterals entre tots dos països estan en el seu punt més bo. De fet el Primer Ministre d’Israel té planificat visitar Rússia el dia 7 de juny d’aquest any , 25 anys després del primer acord entre Israel i Rússia des de la caiguda de la Unió Soviètica.

Si ho recordem, Netanyahu va fer una reunió de tot el seu gabinet als Alts del Golan dient que aquella terra sempre seria israeliana, i tot i així., això no ha frenat la voluntat russa i israeliana per arribar a acords profunds entre ells, i donar final al conflicte arabo-israelià i a la guerra civil siriana. Dins del camp militar, tots dos governs han anunciat que la cooperació per fer front al terrorisme a Síria és òptima, i tot i haver-hi mediàticament suposats enfrontaments entre tots dos, cap dels dos governs ha declarat que passés absolutament res fora de lo normal. Per tant s’espera que el dia 7 de juny les relacions es formalitzin com a bilaterals. Això, sumat al fet de posar un israelià jueu d’origen soviètic al capdavant de Defensa, amb qui l’administració Obama i Hillary Clinton no tenen especial relació, obra les portes a un nou paradigma que és l’apropament israelià a l’esfera russa, com va passar quan els laboristes i socialistes israelians governaven i estaven sota la influència soviètica, ara amb els conservadors.

El paradigma israelià

És important assenyalar que a Israel la pau és una preferència des de la seva fundació, mostra d’això és que no hi ha cap partit principal que estigui en contra d’ella, i si analitzem els principals Tractats de Pau podem veure com els han signat i ratificat les diferents forces polítiques, fent que el camí cap a la pau no sigui d’un color o un altre.

Si comencem pel Tractat de Pau entre Israel i Egipte, podem veure com va ser un israelià conservador qui va signar-lo. Seguint pel Tractat de Pau entre Israel i Jordània va ser un progressista, igual que el Tractat de Pau entre Israel i l’Autoritat Palestina, essent en tots dos casos Isaac Rabin, que va morir assassinat per arribar a tals acords per part d’una facció de la ultra-dreta israeliana.

Va ser Ariel Sharon, conservador, qui va retirar-se unilateralment de Gaza i va desmuntar els assentaments israelians que es trobaven allà, igual que Begin ho havia fet amb els assentaments que hi havia al Sinaí 30 anys abans. Unes decisions fortament criticades pels sectors més extremistes. Però si mirem en detall, veurem que el partit religiós sefardita va col·laborar amb els governs progressistes a arribar als acords de pau amb palestins i jordans. Un fet que en certa manera no quadra amb alguna imatge que es ven d’Israel, però tot i no quadrar per alguns, la realitat és que les peces encaixen. És per aquest motiu que cal parlar de paradigma israelià i perquè no hem de tenir cap mena de reticència a una figura com Lieberman al capdavant del ministeri de Defensa.

Si ens situem el 1979, ens podem trobar en una dinàmica política igual que l’actual. Aleshores teníem un Likud amb Menachem Begin al capdavant, que contava amb el suport del Partit Nacional Religiós, Agudat Yisrael (Actual Judaisme Unit de la Torà) i el Moviment Democràtic pel Canvi, de centre. Tot i així, de ser un govern fortament conservador tan religiosament com políticament, s’arriba a un acord de pau amb Egipte.

Aquest fet és molt important perquè tot i haver-hi aquest govern es van derruir els assentaments, es va obligar a desplaçar-se als israelians que vivien en ells i es va tornar la península del Sinaí sencera. I això no va provocar cap desfeta electoral, perquè a les següents eleccions el Likud va tornar a guanyar i Begin va repetir, i després va pujar un altre membre, Yitzhak Shamir, del Likud.

Amb el treball conjunt del govern del Likud de Shamir i el progressista de Yitzhak Rabin es van arribar als tractats amb Jordània i es va crear l’Autoritat Palestina. Amb Ariel Sharon, conservador, van començar les negociacions amb la Lliga Àrab i quan la Lliga Àrab estava disposada a reconèixer i signar la pau amb Israel si retornava a les fronteres de 1967. I va ser Rabin, progressista, qui va començar les negociacions amb Síria, d’intercanviar els Alts del Golan per la Pau, que després va continuar Ehud Barak, progressista, i Olmert, progressista, a través de canals extra-oficials.

Tot i que davant la negativa de les autoritats sirianes, Lieberman quan era ministre d’Assumptes Exteriors va desestimar seguir-ho intentant. Tot i així, s’han filtrat informacions que apunten que Netanyahu, conservador, igualment va intentar-ho per canals extra-oficials. La política israeliana hauria de portar com lema: “fer possible allò que sembla impossible”.

El bosc d’eucaliptus

El retorn a la Raison d’etat del Cardenal Richelieu, l’abandonament de la política dels grans ideals, sembla indicar que estem més pròxims a un nou Congrés de Viena a Orient Mitjà, on saudites, israelians, sirians, egipcians, jordans, russos i iranians redibuixaran les fronteres actuals creant-se nous estats com pot ser el Kurdistan a les zones actuals turco-iraquianes, que no pas es consolidi un moviment per l’establiment de democràcies al països que actualment estan en guerra a la regió. I això té com a conseqüència directe que les fronteres per aconseguir la pau entre àrabs i israelians també es definiran, però amb el suport de les línies més dures i excloent els radicals de tots dos bàndols. Així podem entendre com un polític com Lieberman estigui negociant la pau, i al costat palestí s’hagi tret qualsevol importància política al que faci o digui Hamas. És important recordar que a l’Autoritat Palestina o Estat de Palestina no es fan eleccions perquè el candidat preferit és el de Hamas, que trencaria qualsevol pont aconseguit fins ara, fins i tot el tractat de pau, a dia d’avui vigent.

El triomf de la realpolitik a gairebé tota la regió, l’aparició de nous ponts més enllà, i l’establiment d’una voluntat de caminar cap a la pau ens ha d’alegrar més que no pas deixar de qüestionar qui o de quina ideologia és qui ens porta cap a aquesta pau sincera. He començat parlant dels boscos d’eucaliptus que va fer plantar Eli Cohen a les forces armades sirianes per senyalar les posicions en temps de guerra, i acabaré parlant dels boscos d’eucaliptus que creixen a les lleres del Jordà que simbolitzen la llarga pau que hi ha entre israelians i jordans. De fet hi ha una cançó israeliana, El bosc d’eucaliptus, que explica la història d’una dona a qui el seu marit li va construir una casa a dalt d’un turó, i al passar els anys, hi havia sobre el Jordà un pont i un bosc d’eucaliptus, i que tot i la guerra quan els canyons sonaren a les dues lleres, la pau va acabar arribant i van reconstruir la casa, i el bosc d’eucaliptus va tornar a sorgir com si res canviés, però en el nostre cas, si que tot ha canviat.

Publicat a la Revista l’Endevant el 6 de juny de 2016

Estat en venta, preu a convenir

L’Estat egipci està en venda. Després d’una llarga tradició socialista iniciada el 1956 amb Nasser, la falta d’ingressos provinents del turisme i la industria el fa perillar completament. La modernització i ampliació del Canal de Suez han donat els fruits esperats però les xifres als sectors industrials i turístics són desoladores. Tot i les privatitzacions de Mubarak per formar part dels òrgans econòmics internacionals, gran part de la indústria i la economia estan en mans públiques, fent que sigui necessari un replantejament econòmic total.

Davant aquesta situació de bancarrota Aràbia Saudita, juntament amb altres països del golf Pèrsic aliats seus, s’han vist amb la necessitat d’ajudar aquest rival històric en la geopolítica regional per cinc motius.

El primer és la mala relació entre el regne saudita i la República Islàmica d’Iran. L’escalada de tensions ha portat a una guerra indirecta a països com Iemen, Iraq o Síria, fent que els aliats d’aquests últims s’enfrontin mentre individualment cadascú dona suport als seus amics amb material logístic, diners, etc. Degut al pes militar d’Egipte, és un aliat imprescindible per decantar la balança perquè compta amb 450.000 soldats en actiu i d’un milió i mig més preparats per entrar en combat ràpidament.

El segon és la necessitat egípcia d’inversors. La caiguda d’ingressos del turisme com a conseqüència dels atemptats i la guerra al nord del Sinaí contra una facció de l’Estat Islàmic han fet que el país s’obri per contrarestar aquestes pèrdues. L’executiu egipci ha anunciat grans externalitzacions i privatitzacions per reduir el deute públic i generar riquesa. El desencant davant d’aquests fets, veient com l’Estat es ven industries històriques, fa que es vegi com una derrota moral després de la victòria que va suposar pel país l’expropiació del Canal de Suez. Però hi ha un altre factor implícit: si ara no s’iniciessin aquestes reformes, l’Estat s’ensorraria i amb el pes que tenen les faccions islamistes podrien prendre el poder, cosa que ningú a la regió vol.

Vinculat a aquest últim punt, el tercer motiu és la necessitat saudita i dels països del golf d’invertir. El preu del petroli fa que els països que basen la seva economia en la producció i venda a tercers no puguin dedicar-s’hi i tenen la necessitat de buscar nous sectors on invertir. Un exemple clar d’això és el nou pla econòmic saudita perquè al 2030 no hagi de dependre del cru. Tot i així, la necessitat tant d’Egipte com d’aquests països provoca que s’estableixin nous ponts de diàleg i relacions bilaterals a llarg termini per tal d’ajudar-se. A més, aquesta simbiosi política ha tingut ja els seus fruits com la cessió, el passat 9 d’abril, de la sobirania de les illes que controlen l’Estret de Tirant d’Egipte a Aràbia Saudita.

L’exemplificació d’aquests motius són els acords comercials entre Egipte i els països del golf des de la visita del rei d’Aràbia Saudita. Un d’ells va ser que el regne saudita va acordar unes inversions aproximades de 6.000 milions de dòlars i la construcció d’un pont sobre el mar Roig que unís tots dos països. Dies després, els Emirats Àrabs Units va acordar l’enviament de 4.000 milions de dòlars per ajudar a l’Estat egipci i per crear àrees de desenvolupament al delta del Nil. A continuació, Bahrain anunciava la creació d’onze memoràndums per invertir 2.700 milions de dòlars a Egipte. Tots ells, combinats amb l’assistència econòmica de Kuwait, fan que la xifra d’inversions a Egipte sigui de 12.000 milions de dòlars.

El quart motiu és més geopolític que econòmic: Israel. L’aproximament a Egipte per part dels saudites i altres governs de la península Aràbiga i el golf Pèrsic justament ara, quan les relacions entre Egipte i Israel estan en el seu millor moment, es podria interpretar de dues formes: Aràbia Saudita i els països del golf utilitzen Egipte com a plataforma per arribar a Israel de forma indirecta o busquen una aliança per destruir-lo. La correcta és la primera interpretació: des del nomenament d’Al-Jubeir com a ministre d’Assumptes Exteriors, l’aproximació a països que semblaven remots ha estat constant. L’intent d’atemptat contra el ministre per part dels iranians pot ser un factor decisiu per entendre que Aràbia Saudita i Israel teixeixin una aliança per interès mutu per fer-li front.

El cinquè motiu, i últim, és el canvi de la dinàmica regional. Les revolucions àrabs ho van deixar en pausa però ara torna a existir aquesta voluntat conjunta dels països del golf i els saudites de convertir-se en actors de pes a l’Orient Mitjà. Tot i l’expansió diplomàtica russa a Iraq, Iran, Líban, Síria i Israel, aquest últim sempre girant sobre si mateix volent convertir-se en un centre regional important. Això ha estat fruit de l’allunyament dels Estats Units i també de no voler entrar a les mateixes dinàmiques que els països sota la influència russa. Aquesta equidistància consolida una tercera via formada per Egipte, Aràbia Saudita i els països del golf Pèrsic.

Després d’exposar aquests cinc motius, es pot entendre millor la importància que té invertir a Egipte. La necessitat política de la terra dels faraons, combinada amb la dels reis d’Aràbia i els emirs, demostren fins a quin punt és imprescindible portar a terme acords. Cal diferenciar que l’onada de privatitzacions que del govern del president Al-Sisi, posant preu a l’Estat, no s’ha de confondre amb la venda de sobirania que els opositors volen fer creure. No és el país ni el seu territori el que està en venda sinó l’Estat i gran part de la seves indústries i serveis.

Enrere queden els temps de Nasser col·lectivitzant i els de Mubarak de fer el mínimament necessari per seguir aïllat del món un cop va caure la Unió Soviètica. Ara apareixen a l’horitzó vents de canvi on l’esperit polític de Al-Sadat, que va arribar a signar la pau amb Israel, serà més present per canviar el pensament del poble egipci. Després d’una socialització sota el nasserisme i del pensament immobilista de Mubarak, la gran tasca de l’actual president és la reforma completa de la societat egípcia, essent la magna inauguració del nou Canal de Suez de l’any passat el principi del que esdevindrà al país en acabar amb el monopoli estatal i obrir-se a nous inversors.

Publicat a la Revista Endavant el 28 d’abril de 2016

La nueva Revuelta Árabe

El rey de Arabia Saudita nos sorprendió a todos este miércoles 13 de abril cuando despojó de poderes a la temida policía islámica, que se encargaba de vigilar con mano firme el cumplimiento estricto de la ley surgida del Corán, la Sharia. Además nos sorprendió este hecho a los que estuvimos siguiendo la visita del monarca saudita a Egipto, puesto que se entregó durante la misma parte de los Estrechos de Tiran a Arabia Saudita. Como recordaremos, Israel y Egipto firmaron la paz, pero ahora los estrechos han pasado a  manos de un supuesto enemigo natural de Israel, y, hasta el momento, no ha habido reacción alguna por parte del ejecutivo de Netanyahu. ¿No les parece extraño? Pues no lo es.

Fue un periodista, Henrique Cymerman, el que en una modesta crónica desde el Foro de Doha el 1 de junio del año pasado abrió la caja de pandora. Este periodista narraba las declaraciones del monarca saudí Salman, que dijo: “Yo reitero la propuesta saudí de paz y llegó el momento de que Israel también la acepte”.

Además, en esa crónica, Cymerman también narraba las palabras del General Anwar Eshki, director del Centro de Estudios Estratégicos saudí y persona muy próxima al monarca: “Dicen que Benjamín Netanyahu formó un gobierno nacionalista. No me molesta. Al contrario. Quizás sea mejor para conseguir la paz, ya que si ellos apoyan el acuerdo nadie les molestara. La fórmula es la retirada hacia las fronteras de 1967 a cambio de la normalización diplomática, comercial y cultural, con 22 países árabes y 20 estados musulmanes”.

La Cumbre de Taba

En enero de 2001 tuvo lugar la Cumbre de Taba entre Israel y la Autoridad Palestina para poner fin al conflicto palestino-israelí. En el encuentro se encontraron Ehud Barak, Primer Ministro de Israel, y el presidente palestino Yasser Arafat. En la misma, los principales puntos de partida eran el derecho de los refugiados palestinos a regresar al interior del Estado de Israel, la soberanía palestina sobre el Monte del Templo y los asentamientos principales, que contenían el 80% de la población judía residente en Cisjordania y Gaza pasarían a control israelí. Unos puntos muy importantes por el significado  histórico del Monte del Templo, o el rol de los refugiados palestinos.

Además, ambas partes acordaron que las fronteras entre Israel y el Estado palestino serían las de 1967, otorgando a los palestinos finalmente el 97% del control de la tierra cisjordana. Sobre Jerusalén se acordó que se declarase ciudad abierta. Israel aceptó que fuese la capital de los dos estados, y además cada parte tendría soberanía plena sobre los Sagrados Lugares, creándose cierto desacuerdo con los límites del monte y si el Muro de las Lamentaciones se incluía en la parte árabe o la israelí, y porqué. Añadiendo a los acuerdos la desmilitarización israelí del Valle del Jordán y Cisjordania. El 27 de enero terminó y a la mañana siguiente  Arafat declaraba en el Foro Económico Mundial de Davos que los palestinos habían sido víctimas de una “agresión fascista”, por lo que Ehud Barak, y después Ariel Sharon, se negarían a reunirse con él.

Cambio en la dinámica

En 2005, por orden de Ariel Sharon, se llevó a cabo la retirada unilateral israelí de Gaza, y también de parte de Cisjordania. Se destruyeron los veintiún asentamientos israelís en la Franja de Gaza, y parte de los asentamientos de Cisjordania, los cuatro que estaban gestionados por Israel desde 1967 en el norte del West Bank. En 2006, el grupo terrorista Hamás se hizo con el control de Gaza, expulsando a los miembros del gobierno palestino de Al-Fatah, histórica facción dirigida por Arafat y después por Abbas.

Después de demostrarse los lazos entre Hamás e Irán, las relaciones entre Hamás y los saudíes se han resentido en el campo político, recordándoles que forman parte de los Hermanos Musulmanes, organización considerada terrorista en el reino saudita. Y, aunque en un principio las relaciones entre ambos eran positivas, el giro en la geopolítica saudí ha hecho cambiar la relación entre las fichas del tablero. La lucha contra los ayatolás y su poder nuclear significa más para los saudíes que la que la cuestión salafista que hasta ahora iban arrastrando. La subida al poder de Al-Jubeir, que fue Embajador de Arabia Saudita en Estados Unidos frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, sitúa a un diplomático de la realpolitik frente la geopolítica del reino.

La defenestración de las relaciones diplomáticas basadas en la religión del anterior monarca saudí, junto con la importancia de la guerra civil en Siria y Yemen en sus esferas de influencia, hacen del conflicto con Irán el principal problema diplomático de la región. Un problema diplomático que comparten con Israel, situando por ello en el mismo bando a estos históricos enemigos.

Al-Jubeir, ¿el Bismarck saudí?

El 29 de abril de 2015, Adel Al-Jubeir fue nombrado Ministro de Asuntos Exteriores. Ha sido el encargado de dirigir las misiones saudíes de diálogo inter-religioso llegando a promover conferencias internacionales al respecto, el encuentro entre el monarca saudí y el Papa, preparó tambien la Conferencia de Paz de Annapolis, las misiones militares conjuntas entre saudíes y norteamericanos, donde decidieron acabar con la financiación del terrorismo, compartiendo información ambos países. Además fue objetivo de un atentado fallido iraní para acabar con él.

Frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, fue uno de los ministros más severos con el acuerdo nuclear iraní, al establecer unas pautas de apoyo al programa estrictas, como también una de las figuras clave en el rol del reino árabe en la guerra civil siriana al declarar rotundamente que Al-Assad debía abandonar el poder, puesto que no es parte de la solución.

Después de los acuerdos con Rusia, flexibilizó su posición hasta que en caso que no hubiese alternativa, y Al-Assad se negase a abandonar el poder, entonces Arabia Saudita actuaría militarmente en el país. Es importante recordar que el presidente sirio es uno de los principales aliados de Irán en la zona.

Si trazamos una línea, podemos ver que sus acciones se centran en aislar Irán. La declaración de la Liga Árabe y del Consejo de Cooperación del Golfo señalando a Hezbollah, grupo terrorista con estrechos vínculos con el gobierno iraní, como grupo terrorista, o la misión militar en el Yemen para acabar con los insurgentes Houthis, que también colaboran con los iraníes, demuestra esta tendencia. El lema Houthi llama a acabar con los judíos y con Israel, recordemos que no existen casualidades en la diplomacia.

Un nuevo horizonte

La nominación de Al-Jubeir como ministro días después de las declaraciones recogidas por Cymerman en Doha, el establecimiento de relaciones cordiales con Egipto, el apoyo al presidente que luchó contra Al-Qaeda en Yemen o el silencio israelí frente al cambio de soberanía de los estrechos de Tiran, demuestran que estamos frente una nueva Revuelta Árabe, surgida como la de 1917 del desierto de Arabia para cambiar el destino de todo Medio Oriente, y también de más allá.

Una revuelta contra la tradición de las relaciones diplomáticas, llegando a un punto donde no podamos descartar que en un espacio corto de tiempo veamos a Israel y Arabia Saudita firmando la paz.

Imagen: El rey Salman de Arabia Saudita, y detrás el ministro de Asuntos Exteriores, Adel Al-Jubeir. – Pete Souza –

Los acuerdos del mar Rojo

Las relaciones diplomáticas entre Arabia Saudita y Egipto siempre han sido especiales debido a los roles que toman ambos países en el Mashriq, la definición árabe de lo que nosotros llamamos Oriente Medio. Mientras los reyes saudíes se movían en las esferas más cercanas a los Estados Unidos, los presidentes egipcios lo hacían alrededor de la Unión Soviética y después de lo países no alineados. Acciones como el reconocimiento de Israel abrieron una brecha en las relaciones entre ambas potencias, pero con Mubarak la situación se normalizó plenamente. La inauguración del nuevo canal de Suez fortaleció los vínculos entre ambos países, creando una estabilidad económica en la zona.

Acuerdos políticos

Políticamente la visita del rey Salman, la primera que hace a Egipto, ha sido trascendental, pues incluso ha cambiado la geografía de ambos países. Ayer sábado 9 de abril en un comunicado del gabinete egipcio se informó que las islas Sanafir y Tiran se incluirán oficialmente en las fronteras marítimas de Arabia Saudita. Después de seis años de debate diplomático respecto la titularidad de las islas, y más de diez rondas de negociaciones, el comité técnico determinó que las dos islas se encontraban dentro de las fronteras de Arabia Saudita.

Estas dos islas hasta ahora egipcias están situadas cerca de la península del Sinaí, que se encontraba bajo control israelí desde 1967 hasta 1982, cuando con las relaciones de paz entre Israel y Egipto, este último recuperó la titularidad administrativa, han sido objeto de conflictos entre ambos países. No siendo hasta 2010 cuando el gobierno egipcio se comprometió a estudiar el caso y establecer relaciones bilaterales entre ambos países, llegando finalmente ayer a una resolución al respecto. Con este acuerdo y devolución se zanja uno de los conflictos territoriales más importantes de la región.

Acuerdos económicos

Después de la primera reunión del rey saudí en Egipto, se anunció el establecimiento de un fondo de inversión por ambos países, donde cada uno de ellos pondría la mitad del capital total del fondo. Esto provoca un nuevo punto álgido, histórico según el Primer Ministro egipcio, por la profundidad de las relaciones entre ambos países. En tal reunión, se abordó la promoción de relaciones comerciales y económicas, donde se establecieron medidas para promover la cooperación económica entre ambos países. Destacar que uno de los puntos tratados fue la creación de un puente entre Egipto y Arabia Saudí, por encima del mar Rojo, cuyo capital será de inversores saudíes en mayor parte.

Además, tal como señaló el portavoz del gabinete, la visita del rey Salman no solamente sirve para crear nuevos proyectos, sino para confirmar y demostrar el apoyo de la monarquía saudí a los contratos firmados entre inversores para que se conviertan en proyectos exitosos. Por su parte, además, el monarca saudí celebró el inicio de las privatizaciones llevadas a cabo por el presidente Al-Sisi, pues ofrecía nuevas oportunidades a inversores árabes, facilitando el intercambio de capitales, como también la multitud de visitas de funcionarios entre ambos países. Recordemos que el intercambio comercial entre ambos países registró cinco mil millones de dólares entre 2014 y 2015, siendo Arabia Saudí el país con más inversiones este año, con 6.130 millones de dólares en 2016.

Más allá de la política bilateral

La visita del rey Salman a Egipto marca el inicio de las relaciones económicas de Egipto con otros países de la Liga Árabe, reticentes con la política interna que lleva a cabo el presidente Al-Sisi. La reforma del canal, la creación de este puente sobre el mar Rojo, la creación de fondos de inversión, acuerdos comerciales y el establecimiento de relaciones formales con el presidente egipcio, demuestra al resto de satélites del reino árabe una nueva potencia a la cual invertir de forma segura.

La voluntad del rey que se invierta en el país, como también la celebración que se esté privatizando la gran estructura económica del delta del Nilo, abriendo las puertas a inversores internacionales, sitúa a Egipto en una situación excepcional. Aunque hoy en esté pasando sus horas bajas por los diferentes atentados y la gestión del antiguo presidente islamista, el horizonte económico egipcio puede ser en cierta forma positivo.

Puntos finales

Egipto es uno de los países más importantes en aquella zona, como también por sus lazos con Rusia, Siria, Israel o el inicio de nuevas relaciones diplomáticas con Irán desde la condena firme del presidente Al-Sisi a las sanciones contra el gobierno iraní y su respaldo al programa nuclear. Desde la década de los años setenta la principal idea de la diplomacia egipcia ha sido optar por el camino de la estabilidad, es por ello que no debe sorprendernos que tenga relaciones diplomáticas o económicas con países enfrentados o que exista tensión entre ellos.

Imagen: File photo of Saudi’s King Salman Bin Abdelaziz meeting Egypt’s Abdel Fattah Al-Sisi during a previous visit of the latter to Saudi Arabia.

Lleials i guardians de les regnes! Part IV

En aquesta última part conclouré la tetralogia sobre els militars a la alta política d’Egipte tractant aquests últims tres anys. El Govern de Tantawi i les Forces Armades, la Presidència de Mohammad Morsi i el Cop d’Estat militar que va derrocar al President per no complir amb la voluntat del poble egipci, fins als nostres dies.

Després que Mubarak entregués el seu càrrec i les seves responsabilitats al Consell Suprem de les Forces Armades, l’SCAF. Mohammad Husein Tantawi, qui havia sigut Ministre de Defensa i Producció Militar, Mariscal de Camp i Cap de les Forces Armades assumia el 11 de Febrer de 2011 el càrrec de President de facto d’Egipte. Després de l’atemptat contra Hosni Mubarak setze anys abans, opinió pública ja el situava com el seu possible successor. A l’endemà, 12 de Febrer, l’SCAF emetia un comunicat on s’anunciava el caràcter provisional del Govern fins la formació d’un de nou, la convocació d’eleccions mitjançant un sistema lliure i democràtic per tal que el poder el tingui una autoritat civil electa, i per últim: “la República Àrab d’Egipte està compromesa amb totes les seves obligacions i tractats, regionals i internacionals”.

Tot i que l’SCAF va derogar la Constitució i totes les institucions polítiques, dissolent el Parlament, dies després els Germans Musulmans van anunciar la creació del Partit Llibertat i Justícia per concórrer a les eleccions. A finals del mes de febrer, el clergue musulmà Al-Qaradawi, considerat pels mitjans el líder espiritual dels Germans Musulmans, va arribar a Egipte tornant del seu exili a Qatar. El mateix dia, el candidat liberal Amr Moussa també anunciava la seva candidatura com a presidenciable. Degut al canvi parcial de ministres per part de l’SCAF i el manteniment de ministeris importants en mans dels ministres de Mubarak, va provocar que milers de manifestants tornessin a la Plaça Tahrir per manifestar-se en contra d’aquests canvis al ser titllats de simbòlics.

La regència de Tantawi

En ple mes de març, va ser el mes del referèndum sobre la Constitució. El 19 de Març milions d’egipcians van ser cridats a les urnes per tal de votar sobre nou esmenes a l’articulat, un fet que va dividir a la societat egipciana en dues faccions, els fidels als Germans Musulmans i el Partit Nacional Democràtic que estaven a favor, i els contraris, el Partit Wafd, la Coalició de la Joventut de la Revolució i els socialistes en gran mesura. El candidat El-Baradei, important figura de l’oposició, demanava que aquests canvis no eren útils degut a que l’Assemblea no representava als ciutadans. Per altra banda, els Germans Musulmans i el Partit Nacional Democràtic deien que degut al context eren acceptables les esmenes. Aquella mateixa nit, els resultats van ser d’un 77.27% dels vots a favor i un 22.73% en contra.

Recordant la promesa dels membres del Consell Suprem de les Forces Armades de servir en tot moment al poble d’Egipte, l’abril va ser el mes de les revoltes al carrer i els coneguts disturbis de la Plaça Tahrir. Degut al resultat del referèndum, centenars de milers de persones van sortir a manifestar-se per tal de reivindicar que l’SCAF desmantelles més ràpidament les institucions de Mubarak. Totes les faccions polítiques van sortir a manifestar-se per “Salvaguardar la Revolució”. Dies després, entre alguns enfrontaments entre manifestants i les Forces Armades, es van emetre ordres contra Hosni Mubarak i els seus fills.

Aquest fet va tenir com a conseqüència la dissolució del Partit Nacional Democràtic i la supressió de la figura de Mubarak de qualsevol lloc públic, posant fi al que semblava ser la fi dels militars a Egipte.

El mes de maig es va tancar el Pas de Rafah entre Palestina i Gaza establint un bloqueig sever al respecte, mentre a El Caire començaven les recopilacions de proves contra Mubarak. Els següents mesos fins arribar al 2012 es van caracteritzar per les pugnes entre els manifestants i la policia, així com també la repressió en alguns casos determinats degut a la gravetat de les accions dels manifestants. Les accions contra el SCAF eren cada cop més violentes, al estar la justícia en mans de Corts Militars, com també la pròpia figura del President de facto Mohammad H. Tantawi.

El judici contra Hosni Mubarak va crear una reacció en contra que li fessin per part dels seus simpatitzants com també dels seus detractors, havent-hi enfrontaments entre ells. El 9 d’octubre a la ciutat de Maspiro, una manifestació pacifica de cristians coptes demanava la dissolució del SCAF, la renuncia de Tantawi i la dimissió del Governador d’Assuan, al dir aquest últim que l’Esglesia copta de Merinab era il·legal. Els manifestants van ser reprimits violentament per la policia provocant la mort de 25 persones i 200 ferits.

El mes de novembre, van haver-hi les eleccions a l’Assemblea Nacional d’Egipte. El dia 28 de novembre, després de multitud de manifestacions durant aquest mes i diversos enfrontaments entre les Forces Armades, la policia i els manifestants. Els Germans Musulmans van obtenir 235 escons sent la força més votada, sent el següent el partit Al-Nour de caire Salafista, després el Partit Nou Wafd i per últim el Bloc Egipci de caire liberal. A diferencia de les altres eleccions, el SCAF va anunciar que es feien en tres cops en intervals de 15 dies, la meitat dels escons estaven reservats a treballadors i grangers, i s’eliminava la quota de dones que havia instaurat Mubarak. A més, no hi havia partit que representés a les Forces Armades.

Començant el 2012, els primers mesos van ser completament ennegrits per les morts dels manifestants a l’estadi de Port Said con es van barallar les aficions dels dos equips que jugaven provocant 73 morts, i poc després moria el Papa Shenouda III, Patriarca d’Alexandria, fent que el país vestís de dol.

Un país dividit

Arribant doncs al mes de maig, van haver-hi les eleccions presidencials, sent la primera volta el dia 23-24, on Mohammad Morsi, candidat del partit Llibertat i Justícia, vinculat als Germans Musulmans, va guanyar pel 25% dels vots i Ahmed Shaflik (ex-Ministre d’Aviació Civil, Comandant en Cap de les Forces Aèries durant l’etapa Mubarak i Primer Ministre als últims anys d’aquest i del període de Tantawi) el 24% dels vots, sent aquests els més votats. El 24 de juny va haver-hi la segona volta al no arribar cap dels candidats al 46%. Els resultats van ser de 13.2 milions de vots per Morsi i Shaflik, candidat de les Forces Armades, 12.3 milions de vots. Així doncs, amb aquest resultat, el país quedava gairebé dividit entre els simpatitzants dels Germans Musulmans i els que volien de nou, un militar al capdavant del país.

El 30 de juny del 2012, Mohammad Morsi seria nombrat cinquè President d’Egipte només amb el 51% dels vots.

Anunciant-se com una etapa democràtica pel país, el 12 d’agost van començar els greuges al respecte. La sol·licitud del President Morsi cap a Mohammad Tantawi, qui era Cap de les Forces Armades, i de Sami Hafez Anan, Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, que dimitissin de tots els seus càrrecs. Afegint la derogació de les esmenes constitucionals que s’havien afegit i havien estat aprovades per l’SCAF per limitar el poder del President. Tot i així, el portaveu de Morsi va dir que Tantawi i Anan continuarien al Gabinet Assessor. En aquesta pugna contra els militars, va nombrar a Abdel Fatah Al-Sisi nou Ministre de Defensa d’Egipte. Començant a escoltar-se rumors del retorn de l’absolutisme al país per part del nou President.

El 22 de novembre del 2012 els rumors es van convertir en manifestacions en contra de Morsi al començar-se a redactar la nova Constitució a través de la Assemblea Constituent. Aquest fet feia que els liberals i els seculars no confiessin en el redactat degut a que l’Assemblea era controlada pels Germans Musulmans, i per tant no respectaria l’equilibri cultural i religiós del país. Davant d’aquests fets, El-Baradei va dir que Morsi volia controlar tots els poders de l’Estat, provocant manifestacions de centeners de milers de persones contra el President Morsi.

Poc després, el 22 de desembre, dels 51 milions de persones que estaven censades per votar, només 17 milions van anar a votar, sent un 32% del cens. D’aquests 17 milions, 10 milions van votar a favor de la Constitució que havien redactat els Germans Musulmans, i 6 milions van votar en contra. Així doncs, un 63% dels votants va votar a favor de la nova Constitució on es desdibuixava la línia entre la religió i les lleis de l’Estat. Com a conseqüència, van començar a manifestar-se per tot el país els opositors al règim de Morsi, que s’enfrontaven als seus simpatitzants.

El 2013 va ser l’any de les revoltes. Des del gener fins al juny centeners de milers de persones es manifestaven contra els Germans Musulmans i el President Morsi per concentració de poders, islamització de l’Estat i la falta de respecte a les minories cristianes del país degut a la aplicació de la Llei Islàmica en alguns casos. Les fortes repressions contra els manifestants opositors provocaven un efecte crida al sumar-se més gent a les manifestacions contra el Govern de Morsi. La mort de manifestants per xocs contra la policia, les detencions a gran escala i la concentració de poders a mans de Morsi va provocar que el 29 de gener el Ministre de Defensa Al-Sisi exposés per ràdio el seu desacord amb els assumptes del país degut que poden portar al col·lapse de l’Estat i amenaçava les pròximes generacions.

Degut al descontrol de regions senceres del país com l’aixecament de Port Said a mans de l’oposició o parts del Sinaí en mans de l’Estat Islàmic, van provocar la ciutadania decidís anar amb més força contra el règim de Morsi. La repressió contra els manifestants va acabar tenint un efecte crida que va tenir el seu punt àlgid amb el Moviment Tamarod, que el 30 de juny, un any després de la pujada a la Presidència de Morsi, va aconseguir entre 15 i 22 milions de signatures demanant la seva dimissió. Sent entre 5 i 12 milions més de persones que les que el van votar.

A més, el nombre d’opositors als carrers d’Egipte era només de 4 milions segons informaven els mitjans afins del Govern, però cal destacar que només 2 milions de persones s’havien manifestat segons els mateixos mitjans contra Mubarak durant la Revolució del 25 de Gener. En una de les últimes manifestacions, els manifestants van assaltar el Quartell General dels Germans Musulmans, començant així la fi del règim islamista de Morsi. Davant d’aquest fet, les Forces Armades tornaven a la palestra política, anunciant un ultimàtum de 48 hores al Govern si no establia ponts amb la oposició i les minories del país.

La inflexibilitat de Morsi

Davant d’aquest fet, el Ministre General Al-Sisi va donar suport al ultimàtum recordant que les Forces Armades sempre havien d’estar al costat del poble, “Si les demandes de la gent no es realitzen en el període definit, aleshores correspondrà a les Forces Armades anunciar un full de ruta pel futur”. El dia 3 de juliol, acabant l’ultimàtum a les 16:34, aquestes anunciaven: “El Comandament General de les Forces Armades és actualment reunit amb un nombre de religiosos, polítics i joves. Hi haurà un comunicat des de la Comandància General tan aviat com es pugui.” Era completament cert el comunicat de les Forces Armades, el Papa Copte, el Gran Iman, El-Baradei i joves del Moviment Tamarod estaven reunits amb els militars donant suport al Cop d’Estat.

A les 17:00h aproximadament, el Cap de les Forces Armades, Al-Sisi, juntament amb els alts càrrecs religiosos i civils, anunciava el derrocament del President Mohammad Morsi, la suspensió de les eleccions i la convocatòria d’eleccions, com també la nominació de Adli Mansour, Cap de la Cort Constitucional, President Provisional d’Egipte. Una setmana més tard, anunciava als manifestants contraris al Cop d’Estat que s’unissin al costat del nou Govern provisional perquè les Forces Armades han de fer complir la nova llei. Davant d’aquestes advertències, el 13 d’agost es van desallotjar els campaments pròxims a Giza, on degut a l’escalada de confrontació entre els cristians coptes i els Germans Musulmans, va acabar requerint l’entrada de les Forces Armades al conflicte. Aquesta confrontació a tres bandes va acabar provocant 600 morts i més de 2000 ferits entre els opositors al nou Govern, i per part de la policia 43 agents morts.

Tot i aquesta crisi, els simpatitzants de Morsi no van cessar la seva activitat contra els cristians coptes creant-se un conflicte religiós al respecte entre islamistes i cristians, tenint com a exemple la Massacre de l’Església d’Al-Qiddissin a Alexandria on 24 persones van ser assassinades. Al mateix temps, sorgia la insurgència del Sinaí, on el 2013 es llençava la primera ofensiva contra l’Estat Islàmic en territori egipci, començant una guerra que continua fins a dia d’avui.

El 2014, al mes de gener es va fer el referèndum sobre la Constitució d’Egipte on va participar el 40% de la població, tenint a favor el Partit de la Dignitat, i altres partits de tot l’espectre polític menys un partit liberal, un trotskista i el Partit Llibertat i Justícia juntament amb el Bloc Islàmic. Tot i el boicot dels Germans Musulmans, la participació va ser 10 punts més alta que en el referèndum de Morsi, obtenint més suport popular amb el 98% dels vots, 10 milions més de vots a favor que la Constitució del 2012.

Mesos més tard, el 26 i 28 de maig del 2014 van haver-hi les eleccions presidencials. Abdel Fattah Al-Sisi es presentava contra Hamdeen Sabahi, d’ideologia nassarita. Aquests eren els únics candidats doncs la resta no havien superat els avals necessaris per presentar-se. El resultat va ser de 96.91% dels vots a favor de Al-Sisi i un 3.09% a favor de Sabahi. Amb una participació de gairebé el 50%, feia que l’antic Ministre de Defensa i Cap de les Forces Armades obtingués 23,78 milions de vots. 10 milions més de vots que Morsi a les eleccions presidencials on va sortir escollit.

Degut a la calma de les jornades electorals, la falta d’incidències i la supervisió internacional, el les institucions supranacionals com les Nacions Unides, la Unió Europea, la Lliga Àrab, i altres com el Fons Monetari Internacional, van felicitar al Mariscal Al-Sisi per la victòria obtinguda a les eleccions. Per tant, Egipte començaria una nova etapa després del període islamista, amb un nou militar al front, el Mariscal Al-Sisi.

El 8 de juny de 2014, Al-Sisi va ser nombrat President entre milions d’aclamacions a la Plaça Tahrir. Cal recordar que la revista Time el va nombrar “Home de l’any 2013”. En el seu discurs inaugural com a President d’Egipte davant 1.200 persones que representaven espectres del país, va definir el seu principal punt com: “En la seva següent fase, Egipte serà testimoni d’un augment total d’en ambdós fronts, interns i externs, per compensar el que hem perdut i corregir els errors del passat”.

Egipte mira al futur

Després de la presa de possessió del President-Mariscal el país va començar a canviar tan la seva política interna com externa, arribant així als temps actuals. Al 2014 van començar un seguit de reformes econòmiques, socials i projectes de gran abast que son els que han marcat el primer any de presidència.

Amb els Germans Musulmans il·legalitzats i perseguits per col·laborar amb fonamentalistes islàmics i grups violents i un sever control dels mitjans de comunicació per evitar que mentides es converteixin en noticia, el nou Govern va començar a gestionar el dia a dia del poble egipcià. En la política domèstica podem destacar fets com la campanya perquè els alts oficials de l’exèrcit i els empresaris ajudin a millorar l’economia del país donant part del seu salari a les arques públiques, de la mateixa manera que es va demanar que gastessin menys combustible els ciutadans per tal d’estalviar.

La primera campanya va tenir molt èxit tenint l’exemple d’un Coronel General que va anunciar que les Forces Armades d’Egipte ajudarien a l’economia donant 140 milions de dòlars. I la segona campanya va ser promocionada amb un mig-marató de 20 km per tal de promoure l’ús de la bicicleta. Així mateix, respecte les minories religioses, va ser el primer President d’Egipte que va assistir a la Missa de Nadal, fent posteriorment un petit discurs demanant la unitat i desitjant que els cristians tinguessin un bon Nadal.

A més, des del punt econòmic i energètic, han continuat les disminucions dels subsidis estatals fent que l’Estat estalviï bilions de dòlars, fent que l’economia torni a créixer, sent aproximadament un 5% anual. Respecte els projectes més importants es destaquen el nou Canal de Suez, el desenvolupament de les infraestructures nacionals i la construcció d’una nova ciutat entre El Caire i Suez.

Des de que el Canal de Suez va ser nacionalitzat per Nàsser, el Nou Canal de Suez va ser una de les promeses que va fer Al-Sisi poc després de ser envestit President. Gràcies al rol de les Forces Armades d’Egipte, qui ha sigut qui ha promogut aquesta obra, juntament amb empreses àrabs i públiques d’Egipte, el 16 de juliol del 2015 es va acabar la reforma. El Vice-Almirall Mamish, Cap de la Autoritat del Canal de Suez, va anunciar que gràcies a la reforma, Egipte ingressaria 12.5 bilions de dòlars anualment gràcies a l’ampliació, i per tant seria el principal punt econòmic del país.

Concloent, les Forces Armades d’Egipte han estat des de 1952 fins als nostres dies al costat dels drets i el poble egipci, implicant-se per no allunyar-se de la realitat del país, vetllant pel benestar de la majoria de la ciutadania. Nàsser, El-Sadat i Al-Sisi són exemples de la importància dels militars i el suport popular al respecte. Mubarak per altra banda, degut a allunyar-se dels ideals que buscava en el principi, les Forces Armades mateixes van demanar-li que dimitís, sent aquestes a les ordres de Tantawi les que garantirien unes eleccions democràtiques al país. Sent aquestes mateixes les que per garantir l’ordre obligarien i apressarien al President Morsi per no acatar els principis de la pau social.

Com recita l’himne d’Egipte:

 “Egipte, nobles són els teus fills.

Lleials, i guardians de les regnes.

Estant en guerra o en pau,

Anem a sacrificar-nos per tu , el meu país.”

Lleials i guardians de les regnes! Part III

Després de l’atemptat contra el President Anwar El-Sadat el 6 d’octubre de 1981, Sufi Abu Taleb, va pujar com a President temporal al ocupar el càrrec de Portaveu de l’Assamblea Nacional d’Egipte. La persona que ocupés aquest càrrec, segons la Constitució era qui en cas de President vacant, ocupava el càrrec de President del país durant un màxim de 60 dies, degut que la llei considerava que s’havien de convocar eleccions. Aleshores el Vicepresident Hosni Mubarak va presentar-se com a candidat per ocupar el càrrec de President de la República Àrab d’Egipte.

El dia 13 d’octubre de 1981, set dies després de la mort de El-Sadat, Hosni Mubarak va ser escollit pel 98.5% del vots, amb una participació del 81.1%. Dels 12 milions aproximadament de votants, 9,5 milions van votar a favor que fos el nou President, i així va ser. Durant el seu discurs inaugural com a President, podem extreure diferents sentències que marcarien els seu període al capdavant del país mil·lenari. El primer extracte és: “Llibertat significa un compromís per la llibertat dels altres, i democràcia significa respecte per la legislatura i les lleis.”

Recercant noticies al respecte, una crònica del 28 d’octubre de 1981 de “The Christian Science Monitor” narra com es va viure el discurs inaugural i els primers dies de Mubarak als carrers de El Caire. Analitzant a un venedor de rosses, a un intel·lectual contrari a El-Sadat, i a un cristià copte, principalment, el primer reflexiona sobre el discurs inaugural comparant-lo amb els discursos de Abdel Gamal Nàsser, i explicant que els preus havien pujat des dels temps de Nàsser als actuals. Després, quan el periodista dialoga amb l’intel·lectual, aquest respon “Crec que aquest home pot ser molt bo.” I segueix explicant “Mai va acceptar regals i suborns de l’Exèrcit. Mai va mostrar favoritismes. Si ell ora, ora a casa. És entre ell i Déu, com amb Abdel Nàsser.” En canvi, el cristià copte, aclareix: “La gent està comparant a Mubarak i Nàsser, crec que es tracta d’una profunda necessitat interior. Durant l’època de Nàsser hi havia seguretat. En els últims anys la gent tenia por. Es podia caminar pel carrer i rebre un tret.”

Molts analistes aleshores, asseguraven que el nou règim havia d’acabar amb els fonamentalistes musulmans i al mateix temps crear una tercera via entre el Nasserisme i el pensament de El-Sadat. La repressió contra els fonamentalistes islàmics seria també un dels pilastres del període que començava, després de la repressió contra els fonamentalistes començada per Nàsser després que aquests atemptessin contra ell al 1954, i les detencions de 1.500 islamistes radicals a l’últim període de El-Sadat després de diferents atemptats contra institucions militars.

Els primers anys

Davant l’atemptat contra l’anterior President, Hosni Mubarak va aplicar la Llei d’Emergència durant tres anys. Aquesta acció legislativa, feia que els poders policials s’extenguessin, els drets constitucionals quedessin suspesos, i es restablís la censura i l’abolició de l’habeas corpus. Així mateix, es podia detenir a ciutadans que fossin sospitosos d’anar contra el Govern, com també prohibir manifestacions a llocs públics o fer donacions sense registrar a les organitzacions polítiques. Com a conseqüència dels sis atemptats contra la seva persona, com els altres per part dels islamistes radicals, la Llei d’Emergència s’aplicava gairebé de forma continuada fent que fos una de les senyes definitòries del Govern Mubarak.

A l’any 1982, com a resposta a l’intent d’assassinat de l’ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov, per part del grup d’Abu Nidal, líder i terrorista palestí, les tropes israelianes van ocupar de nou el sud del Líban, i van avançar fins a la seu de la organització per l’Alliberament de Palestina i capital del Líban, Beirut.  Aquest fet és conegut degut al setge de la ciutat i la col·laboració de les tropes israelianes amb els falangistes libanesos, un grup cristià fortament nacionalista i fonamentalista. Durant el setge, es va permetre que diferents destacaments d’aquesta milícia entressin a la ciutat i als campaments de refugiats palestins, produint-se les massacres de Sabra i Chatila, on més de 3.500 palestins van perdre la vida.

Uns mesos després, ja sent 1983, les tropes israelianes es van retirar de Beirut fins al riu Awali, zona que va quedar ocupada fins al 1985 on al finalitzar la guerra van retirar-se fins a la zona de seguretat. Durant aquests dos anys, diferents moviments milicians van crear-se per tal de lluitar contra l’exèrcit israelià, entre elles Hezbollah, creada al 1982.

Degut a la Guerra del Líban, al juny de 1982, Egipte va retirar al seu ambaixador de Tel Aviv en senyal de protesta per l’ocupació del país. Un fet que va provocar que al desembre de 1983, Egipte i Jordània signessin un acord comercial i l’inici d’una cooperació sobre assumptes científics i agrícoles. El mateix mes, el líder palestí Yasser Arafat, visitaria El Caire com a reconeixement del suport que havia donat el país a la OLP.

A l’any següent, mentre al gener es legalitzava el Nou Partit Wafd, de caire liberal i nacionalista. Situant-se entre el socialisme nassarita i el capitalisme, estant a favor d’abolir la Llei d’Emergència i solucionar els problemes domèstic com millorar els serveis sanitaris i desenvolupar el sistema educatiu. Al mes de març, Egipte era readmesa a la Organització de la Conferència Islàmica.  Així mateix, es restableixen les relacions amb la Unió Soviètica després de la visita de l’Ambaixador Soviètic a El Caire, Vladimir Polyakov.

L’Edat d’Or de Mubarak

Tal com establia la Constitució, que després de tres anys tornava a aplicar-se al acabar-se l’aplicació de la Llei d’Emergència, el 27 de Maig de 1984 van haver-hi eleccions al país. Els resultats van ser: 72.9% dels vots pel Partit Nacional Democràtic, de Hosni Mubarak, que obtindria 389 escons, i el Nou Partit Wafd, que superava del llindar mínim del 8% dels vots, arribant al 15%, obtindria 59 escons a l’Assemblea Nacional. Sent així escollit de nou President de la República.

El mes de setembre van ser detingudes 302 persones vinculades a l’assassinat de l’anterior president i el mateix mes, Jordània restabliria relacions diplomàtiques amb Egipte, sent el primer de la Lliga Àrab en fer-ho. La liberalització dels preus, va provocar disturbis, però això no va aturar la reducció de subsidis sobre el menjar, electricitat i el petroli. Tot i el restabliment de relacions amb Jordània, al mes d’octubre de 1984, Egipte va retirar-se de la confederació que formava juntament amb Síria i Líbia des de 1971, anomenada “Unió de les Repúbliques Àrabs”. Durant la Guerra Iraq-Iran, on tots dos països es van enfrontar, Mubarak va volar a Baghdad per tal d’ajudar a trobar una solució diplomàtica al conflicte.

Al 1985, degut a l’increment de l’islamisme al país, totes les mesquites passarien a estar sota el control del Ministeri de Awqaf o d’Assumptes Religiosos marcant un punt d’inflexió contra qualsevol reivindicació islamista al país. Durant aquest any, van haver-hi multitud de manifestacions contra el Govern de Mubarak per les seves polítiques econòmiques i el manteniment de la liberalització de El-Sadat, tenint com a reacció l’arrest de multitud de caps contraris al Govern al promoure la violència.

Per altra banda, a l’any següent, van començar les negociacions sobre el Procés de Pau d’Orient Mitjà a Alexandria entre el President Shimon Peres i ell, establint-se de nou l’Ambaixador a Tel Aviv. Degut a la tensió que això va provocar, els fonamentalistes islàmics es van revoltar contra les autoritats universitàries perquè les dones no tenien l’obligació de portar un vel que els tapés la cara. Això, sumat a l’acostament entre Israel i Egipte al recuperar-se diplomàticament les relacions, va provocar que al 1987, en plena pre-campanya electoral comencessin els enfrontaments entre cristians i musulmans a moltes de les ciutats.

El 6 d’abril van haver-hi les eleccions a l’Assemblea Nacional, on el Partit Nacional Democràtic va guanyar les eleccions amb 346 escons, perdent votants respecte 1984, i la oposició va obtenir 97 escons, on els Germans Musulmans tenien 37, superant al Nou Partit Wafd amb només 35 escons.

Poc a poc tots els països de la Lliga Àrab van anar establint relacions de nou amb Egipte, i el 1989, el Rei d’Aràbia, va visitar Egipte com a senyal del restabliment de relacions amb el món àrab. Des de 1987 a 1989, Egipte va reconèixer el dret i va donar suport a la creació de l’Estat Palestí, va recuperar el control total sobre la Península del Sinaí i va proposar l’establiment de 10 punts per tal de resoldre el conflicte entre Palestina i Israel. Així mateix, el 1989 va restablir les relacions amb Síria i Líbia, on després de 16 anys, el Coronel Gadafi visitaria Egipte.

A principis de 1990, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals les eleccions de 1987, fent que Mubarak suspengués l’Assemblea Nacional, una acció que al 11 d’octubre de 1990 va rebre l’acceptació mitjançant referèndum del poble egipci. A l’endemà, el Portaveu de l’Assemblea Nacional fou assassinat a El Caire, i el 20 de novembre de 1990, es van convocar eleccions per constituir la nova Assemblea Nacional, a la segona ronda de les eleccions legislatives, el NDP va obtenir 348 de 444 escons.

La singular relació d’Egipte amb la Lliga Àrab i amb Israel, el convertia en un punt de trobada de tots dos actors, sent així fonamental en l’establiment de les relacions entre la OLP i Israel. Després d’establir relacions amb tots dos actors, el Primer Ministre d’Israel va començar un seguit de cimeres amb els líders dels països àrabs, començant amb Hosni Mubarak. El mateix any que això succeïa, 1999, seria re-elegit després de guanyar el referèndum pel 93.8% dels vots. Degut a que havia de fer de pont entre tots dos actors, a l’any següent va tornar a retirar a l’ambaixador d’Egipte de Tel Aviv per les accions contra els palestins a Gaza.

Al mes de març de l’any 2002, la Lliga Àrab va celebrar la Cimera de Beirut, on es proposava una Iniciativa de Pau Àrab, sent una proposta saudita per acabar amb el conflicte Arabo-Israelià. En aquesta proposta s’abordava la retirada dels assentaments dels territoris ocupats com també la recerca diplomàtica de la solució del conflicte. Aquesta proposta va generar algunes reaccions totalment oposades, provinents del Govern israelià com també de líders internacionals que coincidien en alguns punts però no en el document en general.

El 2005 es celebren les eleccions presidencials, on Hosni Mubarak va guanyar per cinquè cop consecutiu, però aquest cop amb el 88.6% dels vots, 6.3 milions. Aquestes eleccions van ser històriques doncs eren les primeres on hi havia rivalitat al respecte, doncs les anteriors havien sigut referèndums per ratificar al President. Al predominar la llei electoral, tots els egipcis que tenien més de divuit anys podien votar, sent aproximadament 77.5 milions, però d’aquests 32 milions estaven registrats per fer-ho. Els Germans Musulmans, degut a que estaven prohibits per motius religiosos, van encoratjar a votar per qualsevol menys pel President. Com a resposta a les irregularitats que es van detectar durant la jornada, va prendre part d’importància el Moviment Egipci pel Canvi, o també anomenat Kefaya, denunciant la corrupció del règim i altres aspectes, demanant el boicot a les eleccions.

A l’any 2009, Mubarak va prohibir la Conferencia Anti-Guerra de El Caire pel seu fonamentalisme contrari a Israel que portava celebrant-se des de 2002 al oposar-se a la invasió d’Iraq durant la Guerra.

La Revolució del 25 de Gener

El 28 de novembre i el 5 de desembre de 2010 es van celebrar les eleccions al Parlament d’Egipte. Eren les primeres eleccions on es podien presentar diferents partits, aquests van ser: el Partit Nacional Democràtic, el Nou Partit Wafd, el Partit Nacional Unionista Progressista, el Partit El-Ghad, el partit Àrab Democràtic Nassarita, Independents i els no electes. Els resultats van ser: El Partit Nacional Democràtic guanyava 90 escons passant de 330 a 420, els independents pujaven 53 escons partint de 0, el Nou Partit Wafd guanya 1 passant de 5 a 6, el Partit Nacional Unionista Progressista passava de 1 a 5 i els independents-Germans Musulmans, passaven de 88 a 1.

Davant d’aquests resultats i l’acusació de manipulació de resultats per part del Govern per tal de legitimar-se, sumada a les diferents onades de revoltes a tots els països àrabs, començant pel cas tunisià que havia començat l’any anterior.

El dia 25 de Gener de 2011, va esclatar la revolta. La història feia que els mateixos motius que van fer sortir a les Forces Armades al carrer al 1952, eren els mateixos que farien sortir als opositors per derrocar el règim de Mubarak. Acusacions de brutalitat policial, frau electoral, censura, corrupció, atur, preu dels recursos primaris, problemes regionals i demogràfics, mesclat amb els salaris baixos i l’aplicació sistemàtica de les Lleis d’Emergència. Sortint al carrer desenes de milers de persones a El Cairo i a altres ciutats.

A l’endemà, la policia arresta a multitud de manifestants, fent que al dia 28, sortissin al carrer centenars de milers de persones contra el Govern. Entrant en un espiral de manifestacions i concessions per part de Mubarak que no tindrien cap efecte, dies més tard, el dia 11 de febrer de 2011, a les 18:00h, el President Hosni Mubarak anuncia la seva dimissió i posa el país a les mans del Consell Suprem de les Forces Armades.

Durant el període que el Consell Suprem de les Forces Armades va dirigir el país, al mes de febrer es va dissoldre el Parlament i va suspendre la Constitució. I també es va arrestar al Ministre d’Interior, al Ministre de Turisme, al Ministre de Vivenda, al Ministre d’Informació i a un empresari de l’acer. Començant així una nova etapa en la història d’Egipte.