Lleials i guardians de les regnes! Part II

El 28 de Setembre de 1970 Egipte sencer escoltava la veu del Vicepresident a través de la ràdio anunciant la mort de Gamal Abdel Nàsser. Dirigint-se a la República Àrab Unida, a la nació àrab i a la humanitat, Anwar El-Sadat n’informava al respecte, definint-lo com un reconegut heroi que sempre restarà etern a les ments de la nació egípcia. Descrit com una persona “més gran que les paraules i més etern que elles”, sense haver-hi paraula possible per descriure la seva tasca. El dia 7 d’octubre, El-Sadat s’adreçava a l’Assemblea Nacional per presentar la seva candidatura a la Presidència de la República.

En el seu discurs feia referència a “seguir pel camí de Gamal Abdel Nàsser”, establint sis punts que marcarien la seva Presidència. En el primer punt, abordava l’alliberació de totes les terres que havien sigut àrabs abans de la derrota de 1967, com també la salvaguarda dels territoris dels palestins i la consolidació de la capacitat de lluitar de les Forces Armades. El segon punt es pot resumir com la necessitat de mantenir la unitat de la nació àrab, solucionant qualsevol discrepància per complir el somni de Gamal Abdel Nàsser.

El tercer punt exposava la necessitat de definir els enemics, sent aquests Israel, el Sionisme i l’Imperialisme. El quart punt el manteniment de la neutralitat i no bolcar-se cap a dos dels dos bàndols per tal de preservar la neutralitat i el manteniment de la pau i el progrés. El cinquè punt recordava la constant necessitat de pensar en el socialisme àrab per aconseguir una major llibertat nacional i el sisè punt, evocava a la preservació del pensament de Nàsser per obtenir la plenitud dels interessos de les masses.

La Revolució Correctiva

El 15 d’octubre es celebraria un referèndum per confirmar la presidència d’El-Sadat, on els resultats van ser 90% a favor i un 10% en contra, sent així escollit com a President de la República Àrab d’Egipte. Tres dies més tard, el nou President s’adreçava a la ciutadania d’Egipte donant les gràcies per la confiança que li havien transmès a través dels vots i que aquella gent que havia votat en contra, el President esperava estar a l’alçada de les circumstàncies. Vuit mesos després del referèndum, el Govern de El-Sadat faria un gir copernicà a les seves polítiques canviant per sempre el rumb del país, començaria l’anomenada “Revolució Correctiva”.

Aquesta “revolució” retallaria poders a la policia secreta, expulsaria als soviètics del país i impulsaria una reforma de les Forces Armades per un futur conflicte. Des del punt de vista polític, empolsaria la persecució i empresonament dels liberals i islamistes. Malgrat tolerar des d’un principi les forces islamistes, les socialistes i liberals, va demanar el seu empresonament i que de nou, es confiés en els militars per tirar endavant la Revolució Nacional de 1952. Degut a la greu situació econòmica del país per la Guerra dels Sis Dies i les conseqüències socials al respecte, sumades a la desafecció per la Revolució Correctiva i el trencament de l’aliança egipciana-soviètica al 1972, aquest mateix any es va signar una aliança entre Síria i Egipte.

Així doncs, a mitjans de 1973, es respirava al país la sensació que la guerra amb Israel seria pròxima degut a la reformulació de l’Exèrcit i les Forces Armades, l’aliança amb Síria i els discursos contraris al Sionisme Internacional i a la necessitat de recuperar el Sinaí, doncs històricament havia sigut territori egipci. Tot i l’escalada de tensions a la regió i la preparació del terreny per la guerra, ningú s’esperava la magnitud d’aquesta i els afectes que tindria, tan en El-Sadat com a la geopolítica internacional.

El 12 de juny de 1973, en una visita oficial a Síria, El-Sadat i Al Assad van acordar emprendre una operació militar conjunta per sorpresa contra Israel, anomenada “Operació Badr”, o “Operació Lluna Plena”. Tot i semblar tan pròxima, el 13 de setembre diversos avions sirians van ser abatuts per les Forces de Defensa d’Israel sobre el Mediterrani, sent aquest el “casus belli” que es buscava.

El 6 d’octubre de 1973, dia de la Festivitat del Yom Kippur, una de les celebracions de més importància del calendari jueu al ser proposat pel penediment i l’expiació del pecat, va iniciar-se la Operació Badr al Canal de Suez començant la “Guerra d’Octubre” o del Yom Kippur. A les 14:00 hores, la operació va començar amb més de 200 avions que van bombardejar les tres bases aèries i segons el diari de campanya, a les 14:05 aproximadament 2.000 peces d’artilleria van disparar contra la Línia Bar-Lev i les posicions d’artilleria israelianes. Més de 11.000 projectils van caure contra les defenses israelianes al primer minut. A les 14:35, la bandera nacional d’Egipte onejava a l’altre llera del Canal de Suez, començant l’assalt terrestre a la Línia Bar-Lev. Una hora més tard, les Forces Armades d’Egipte capturaven la primera fortificació de la línia i una hora més tard, gairebé tota la línia havia caigut en mans egípcies. Al mateix temps que això passava, l’armada egipciana bloquejava el Golf de Suez, els Estrets de Tiran, el port de Eliat, i des de Port Said bombardejaven sobre posicions del Sinaí.

A l’endemà, 50.000 soldats i 200 tancs havien creuat el Canal i ja s’havien reduït els últims reductes de la Línia Bar-Lev. La profecia de l’aleshores General Ariel Sharon i Israel Tal es va complir, juntament amb la del Rabí Menajem M. Schneerson: “construir una línia d’aquelles magnituds portaria a un gran desastre.” El 8 d’octubre, 90.000 soldats i 980 tancs havien creuat ja el Canal esperant un contra-atac israelià. A la 13:00 del migdia aproximadament, els egipcis van interceptar una ordre en hebreu que deia que llençarien la contra en 20 minuts, el General Abu Sa’ada va decidir arriscar-se. A les 13:30 els tancs i la artilleria egipciana van disparar contra la columna de tancs i soldats israelians derrotant-los, establint-se així la victòria egipciana al Canal.

Egipte s’obre al món

Després de la Operació Badr, la guerra va continuar cobrant-se multitud de baixes al Sinaí en tots dos bàndols. Tot i així, el General Sharon, qui dirigia la cavalleria mecanitzada israeliana va aconseguir trencar el front egipci i creuar el Canal de Suez pel gran llac del Canal, arribant a conquerir un tros de la llera egipciana acostant-se a El Cairo encerclant el Tercer Exèrcit. Tot i que finalment Israel va acabar guanyant la Guerra d’Octubre o del Yom Kippur, políticament El-Sadat va ser qui més va guanyar popularment al aconseguir no haver-se de retirar del Canal de Suez ni del Sinaí, sent conegut popularment, a partir d’aquest moment, com “Heroi de l’Encreuament”. La seva popularitat es va disparar perquè políticament havia guanyat la guerra i els israelians van reconèixer l’heroïcitat de les forces armades egípcies.

Aprofitant aquesta onada de popularitat, va començar la forja d’un nou líder des de la vessant econòmica i política tan nacional com internacional. Des d’aquesta última vessant internacional, es van signar els Tractats del Sinaí entre Egipte i Israel, començant així la millora de les seves relacions polítiques i la voluntat d’arribar a la pau. En el Tractat de 1974 acordaven establir un alto al foc per terra, mar i aire, i la renuncia a qualsevol acció militar i paramilitar, i en el de 1975, conegut com Acord Sinaí II, es declarava la Península del Sinaí com una zona sota les Nacions Unides. Aquest últim acord va provocar reticències de la Lliga Àrab i de Síria, degut a l’aproximació a Israel i als Estats Units per part d’aquests.

En la política nacional, després de la Guerra d’Octubre, el 1975 també va començar la liberalització interna, tenint com a conseqüència política la destitució i engarjolament de la maquina política nassarita acusada de crims i excessos, com també la prohibició legal de la tortura. Així com la suavització respecte la política. Des de la vessant econòmica va començar la “Intifah”, “apertura” cap al món privat. Deixava de tenir sentit el Nasserisme econòmic, les grans corporacions públiques i un model econòmic quasi soviètic.

De la mateixa forma que Deng Xiaoping a Xina, El-Sadat va veure que l’economia planificada era sinònim d’estancament, i per tant, Egipte havia de deixar enrere el pensament nassarita d’aproximació a la Unió Soviètica i va virar cap a Occident.

Durant el seu període, aproximadament tres milions d’egipcis de baixa qualificació laboral van marxar a treballar a la regió del Golf, on degut als salaris que cobraven, enviaven les remences a les seves famílies a Egipte, fent que l’economia interior augmentés. La fi de les subvencions, de la privatització i la flexibilització dels control governamentals feien que la classe mitjana i alta millorés les seves condicions de vida, i per altre banda certa desafecció a les classes baixes acostumades al sistema de subvencions.

Degut a l’abandonament del socialisme i el principi de la relació entre Egipte-Israel-Estats Units, El-Sadat va ser convidat al Congrés dels Estats Units per fer un discurs, com també al Economic Club de Washington DC. anunciant la fi del feudalisme econòmic a Egipte i l’apertura del país per rebre noves inversions. Així mateix, va fer molts discursos fent referència a la pau a la zona i a la necessitat de solucions pacífiques si hi havia alguna més discrepància amb Israel, com també de buscar vincles amb el món cristià després de fer una aproximació als Evangèlics als Estats Units per tal d’establir ponts Inter-religiosos i la cooperació amb el Vaticà.

A l’any següent, al 1976, va ser convidat al Vaticà pel Papa Pau VI, qui li va transmetre la voluntat de que s’arribés a la pau a la zona i es tingués en consideració la situació dels palestins degut a que no eren ja de Jordània i tampoc formaven part d’Israel.

El 1977 va ser l’any on el món va acabar mirant de nou a Egipte. A principis de l’any van haver-hi les Revoltes del Pa, davant la seu del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional de El Caire, on les classes baixes van demanar que l’Estat controlés el preu dels aliments fonamentals com era la farina. Degut a la liberalització econòmica, els preus de la farina quedaven a disposició de la oferta i la demanda, un fet que a molts egipcis de classes baixes provocava que els hi fos difícil comprar aliments fonamentals al treure també els subsidis. La gent cridava com a consigna “Heroi del Creuament, on està el nostre esmorzar?” Davant d’això i el resultat dels disturbis on 79 persones van morir i més de 1000 van ser arrestades per violència, el Govern va decidir restablir el control de preus acontentant així a les classes més baixes.

Cap a una Pau duradora

El 9 de Novembre de 1977, el President El-Sadat va dirigir-se a l’Assemblea Popular durant la inauguració de la segona sessió. Coincidint amb el 25è aniversari de la Revolució. Exposant que el socialisme democràtic de la Constitució emanava del la balança entre la societat i l’individu, els valors religiosos, la unitat social i la pau, i per últim la unitat àrab. En la última part del seu discurs feia un crida a la pau, a la cooperació entre els organismes internacionals com les Nacions Unides i la necessitat d’arribar a acords amb Israel, com també l’abordament de la qüestió Palestina com un assumpte transcendental que seria abordat a la Conferència de Ginebra.

Acabant el llarg discurs amb: “El meu missatge a vostè , ja que estem a punt d’iniciar una nova sessió de treball, és sembrar esperança. Deixem que la llum entri per expulsar verí i els malfactors. Per la feina, per la fe i per l’amor, anem a fer-ho bé i desenvolupar una vida gloriosa.”

Deu dies després, el President Anwar El-Sadat aterrava a Israel sent el primer líder àrab que visités el país, sent rebut en una cerimònia oficial. Tot i que oficialment els dos països encara estaven en guerra –ja que no s’havia firmat cap tractat de pau encara– el Primer Ministre Menachem Begin va convidar a El-Sadat a parlar davant la Knesset, sent un dels discursos més importants del S. XX. En el seu discurs demanava la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris àrabs ocupats després de 1967, el reconeixement d’una entitat palestina pròpia i el dret a proclamar el seu Estat, com també el compromís de tots els Estats de la zona de relacionar-se entre sí segons la Carta de les Nacions Unides i la no utilització de violència. També, la necessitat d’una pau justa perquè com va dir, “Ningú pot construir la seva felicitat a costa de la desgràcia dels altres.”

Davant d’aquest fet, les relacions entre Egipte i Israel eren molt bones, un fet que va provocar que el President de Síria, Hafez Al-Assad se li girés en contra, com també gran part de la Lliga Àrab per les seves polítiques reconeixent la Pau com una solució política entre els àrabs i els israelians. Davant d’aquest fet, la resposta de El-Sadat va ser contundent, no cessaria les seves relacions perquè la pau afavoria al poble egipci que no hauria de suportar una altra guerra. Un fet distintiu del seu discurs a la Knesset:

“Qualsevol vida perduda en la guerra és una vida humana, independentment que sigui la d’un israelià o àrab. Una dona que es converteix en una vídua és un ésser humà que té ple dret a una vida familiar feliç, sent ella àrab o israeliana. Els nens innocents que es veuen privats de l’atenció i la compassió dels seus pares són els nostres, ja es visqui en terra àrab o israeliana. Nosaltres comandem la nostra màxima responsabilitat per oferir-los una vida còmoda avui i demà.”

Camp David

A l’any següent, 1978, començaven les jornades diplomàtiques a Camp David, als Estats Units, per tal d’acabar signant un acord de pau entre Egipte i Israel. Reafirmant-se amb les reunions de Ginebra de 1973 on es demanava a Israel que es retirés dels territoris ocupats des de la seva independència. Per la seva banda, Israel demanava que no constés cap punt sobre Palestina i es negava a retirar-se del Sinaí, i per la banda d’Egipte, no volien la intervenció nord-americana en les negociacions i volien que Israel negociés amb cadascun dels països àrabs.

Degut a que va haver-hi la visita al novembre, Egipte es va desvincular de la tendència de la Lliga Àrab, fent així que fos un cas particular en aquells moments. Aleshores les propostes canviaven, des del Govern Egipci les propostes van ser principalment la retirada de les forces israelites del Sinaí, la Franja de Gaza i Cisjordània, l’eliminació dels assentaments jueus i la creació del futur Estat Palestí juntament amb la recuperació del territori de la península del Sinaí. Per la seva part, Israel va demanar que no reclamés la creació d’un Estat Palestí, el reconeixement d’Israel i l’establiment de mínimes tropes israelianes a la península.

Partint d’aquest punts, el 17 de setembre de 1978, Israel retirava les seves tropes del Sinaí per complet, desmantellava les colònies a la península però a canvi que Egipte no poses grans contingents de tropes. Per altra banda, Egipte va reconèixer a Israel com Estat, un fet que portaria grans conseqüències, i també la cessió d’un mínim de competències per establir un règim propi i començar les negociacions a Cisjordània i la Franja de Gaza. De la mateixa forma que s’establia i es va permetre el pas de vaixells israelians pel Canal de Suez. Aquell mateix any li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau a Menachem Begin i Anwar El-Sadat.

El 26 de març de 1979, es firmava el Tractat de Pau entre Egipte i Israel establint la fi de les pugnes i guerres entre tots dos països. Com a conseqüència d’això, la Lliga Àrab va expulsar a Egipte i les faccions islamistes més radicals van acusar a El-Sadat d’enemic de l’Islam. Les faccions palestines van considerar-lo una traïció degut que no s’establia la creació i reconeixement d’un Estat palestí, com també de gran part del món àrab.

Heroi de la Guerra i de la Pau

A principis de 1979, el Sha de Persia Mohammad Reza Pahlevi, amic personal de El-Sadat, va ser expulsat del país per la Revolució Islàmica de l’Aiatol·là Khomeini, sent exiliat i acollit per Egipte, després que molts països els neguessin estar per no enemistar-se amb Iran. Aquest fet va provocar que també s’enemistés amb la nova República Islàmica d’Iran al acollir a enemics de la revolució i l’Islam. A l’any següent, 1980, el Sha va morir i va ser enterrat a la Mezquita Al Rifa’i de El Caire, lloc on estava enterrat l’últim Rei d’Egipte, el Rei Farouk I.

Poc després, el 1981, van començar a radicalitzar-se les manifestacions islamistes respecte les seves polítiques, provocant gran quantitat de disturbis i detencions. Davant d’aquesta situació, el dia 6 d’Octubre, el President Anwar El-Sadat va ser assassinat mentre estava a la tribuna presidint la desfilada per l’aniversari del Creuament egipci del Canal de Suez per un grup de soldats que formava part d’un grup jigadista. El Vicepresident Hosni Mubarak va ser ferit juntament amb altres membres del Govern. El seu funeral va ser completament solemne assistint personalitats com Ford, Carter, Nixon, Begin, i l’únic líder àrab que va ser present va ser el President de Sudan. Sent reconegut com “Heroi de la Guerra i de la Pau.”

El 14 d’octubre, Hosni Mubarak, qui havia sigut el Vicepresident de El-Sadat el 1975, va ocupar el càrrec de President de la República Àrab d’Egipte.

Lleials i guardians de les regnes! Part I

El 14 de Maig de 1948 David Ben-Gurion proclamava la Independència d’Israel a Tel Aviv, un nou Estat que sorgia després de la partició acordada del Mandat Britànic de Palestina. Aquest estava format per un 55% del territori jueu, i la resta àrab –excepte Jerusalem que seria territori internacional–. L’endemà, dia de la expiració del Mandat, les tropes libaneses, síries, iraquianes, egípcies i de la Transjordània van atacar el nou Estat, sofrint una derrota un any més tard fent que a Egipte res tornés a ser com havia sigut fins aleshores.

El Rei Farouk I d’Egipte tenia gairebé tot el poble en contra pel seu rol a la Segona Guerra Mundial, on havia seguit un ritme de vida completament ostentós mentre la ciutadania egípcia, completament empobrida, sofria els bombardejos Italo-alemanys. Aquest fet, sumat que la oligarquia li donava suport, i a una corrupció que havia provocat la destitució de tots els seus governs –tenint en contra des dels islamistes fins als socialistes– feia que al 1949 després de la desfeta militar, alguns militars apuntessin a ell directament.

Denominats “Moviment dels Oficials Lliures”, un seguit d’ oficials nacionalistes de l’Exèrcit es van constituir en una organització completament clandestina que volia salvaguardar l’honor de les Forces Armades i del poble egipci. Aquesta fou creada pel Tinent Coronel Gamal Abdel Nàsser i integrada pel Major General Muhammad Naguib, el Brigadier General Youssef Seddik, el Tinent Coronel Anwar El-Sadat, el Tinent Coronel Zakaria Mohieddin, el Major Abdel Hakim Amer, el Major Salah Salem, el Major Kamal el-Din Hussein, el Major Khalid Mohieddin, el Major Hussein Al Shafei, el General Ali Elbana, el Major Hamdy Ebeid, el Capità Abdel Moneim Abdel Raouf, el Comandant d’Ala Gamal Salem, el Comandant d’Ala Abd al-Latif al-Boghdadi, el Cap d’Esquadra Hassan Ibrahim, Amin Shaker, Mashhour Ahmed Mashhour i Aly Mansour.

Tres anys més tard –davant fets com la pròpia proclamació oficial del Rei Farouk I com a descendent de Mahoma, el 23 de Juliol de 1952– Nàsser i Naguib van encapçalar el cop d’Estat per derrocar a la monarquia, expulsar als britànics que encara controlaven de facto el país i ajudar a la ciutadania per millorar les seves condicions. Això va provocar que el Rei abdiqués en el seu fill que tenia sis mesos d’edat, Fouad II d’Egipte. El fet no va calmar als militars, en haver-hi molta part de la ciutadania encara més enfurismada. En conseqüència, el 18 de Juny de 1953 va ser destituït i la seva família va ser exiliada al proclamar-se la República d’Egipte.

De la monarquia al cop d’Estat

Degut a l’escenari que deixava la monarquia, el Moviment dels Oficials Lliures va decidir que els militars haurien d’ocupar el poder fins s’aconseguissin els propòsits que els havien guiat a fer el Cop d’Estat contra el Rei.

El primer President d’Egipte va ser el Major General Muhammad Naguib, qui havia sigut un dels pocs herois de guerra durant el conflicte del 1948 i a més formava part del Gabinet de Regència del Rei Fouad II. La seva presidència no va quedar excepte de polèmica al voler reduir el pes dels militars i democratitzar el país en un període breu després de la revolució del 1952.

Aquest fet va desencadenar una sèrie de conflictes, com ara l’oposició de gran part de la Junta Militar degut al paper que tenien faccions polítiques com els liberals del Partit Wafd, il·legalitzat al 1952 al ser un dels principals que donava suport al Rei, o els Germans Musulmans, de caire islamista volent establir un règim clerical a Egipte. L’establiment de partits polítics era sinònim del retorn a la corrupció i a la mala pràctica política per gran part dels militars.

Aquesta corrent d’opinió va ser creada entorn a Nàsser, qui era membre de la Junta Militar i s’oposava al reformisme democràtic de Naguib. Com que les decisions polítiques les havia de prendre la Junta per majoria, això provocava que en gran part les mesures del President no s’apliquessin o no prosperessin, i hagués d’aplicar algunes de les quals s’oposava. Tot i quedar políticament com un President que ostentava molt poder al ser el Cap de l’Exèrcit, President de la República i Primer Ministre, a la pràctica la Junta Militar tenia més que ell.

El 25 de Febrer de 1954, davant la lluita entre Nàsser i Naguib, la Junta Militar anunciar que aquest últim reclamava el poder absolut i per tant no era acceptable. Com van haver-hi disturbis al anunciar-se, la Junta Militar va decidir que Nàsser fos el nou Primer Ministre i Membre del Consell, fent que Naguib com a President tingués menys poder polític. Davant d’aquest fet, Nàsser va acusar a Naguib de col·laborar amb els Germans Musulmans, facció política prohibida, i això va provocar que dimitís el 14 de novembre d’aquell mateix any.

Gamal Abdel Nàsser, degut als seus càrrecs polítics, va dirigir el Consell de Comandament Revolucionari entre el 14 de Novembre i el 23 de Juny de 1956. Les principals idees d’aquest Consell Revolucionari eren promoure i implementar el Socialisme àrab, per la banda econòmica, nacionalitzant gran part de les industries i del sistema bancari del país, com també implicar-se en una reforma agrària per modernitzar-se. Per la banda política, a través del secularisme combatre qualsevol tipus d’islamisme radical, en tant que aquest atemptava contra la modernització i la industrialització. En conseqüència, s’havia d’acabar amb qualsevol vestigi d’una societat arcaica i tradicionalista que minés el progrés.

Una nova Constitució

Al mes de Gener de 1956, Egipte va tenir una nova Constitució on s’establia un sistema de partit únic, la Unió Nacional,  partit que dirigiria segons Nàsser “la nostre revolució”. A més a més el sufragi femení, la discriminació de gènere i protegia a les dones amb millors condicions laborals. Davant d’aquesta situació, el Consell Revolucionari va organitzar un referèndum, conegut com a Referèndum del 1956, on es votava a favor o en contra de la nova Constitució, i a favor o en contra que Nàsser fos President de la República. Els resultats van ser 99.9% a favor de que Nàsser fos escollit President, i un 99.8% dels vots van ser a favor de la nova Constitució. La RCC es va dissoldre i el 22 de juny de 1956 començaria la presidència de Nàsser.

Un cop va ser nombrat President de la República d’Egipte, va donar suport a la independència d’Algèria i va començar una campanya en contra del Pacte de Bagdad, conformat per Iran, Iraq, Pakistan, Regne Unit, Turquia i al 1958 es va sumar Estats Units per tal de frenar el comunisme en aquests països. Davant d’aquest fet, segons Nàsser no deixava de ser una expansió de la influència de la OTAN als països àrabs. Davant d’això, es va declarar país no alineat juntament amb Iugoslàvia i Índia, tot i que va firmar un acord d’armament amb el Pacte de Varsòvia.

En un discurs a Alexandria, el 26 de Juliol de 1956, el President Nàsser va anunciar la nacionalització de la Companyia del Canal de Suez, i també el de la Presa d’Assuan. Davant d’aquest fet, el poble egipci va aclamar a Nàsser com a líder d’Egipte, en paraules de l’Ambaixador dels Estats Units, Henry A. Byorade: “No puc exagerar la popularitat de la nacionalització de la Companyia del Canal a d’Egipte, fins i tot entre els enemics de Nàsser.”

En nacionalitzar el Canal de Suez, va bloquejar poc després els Estrets de Tiran, sortida a l’oceà a través del Mar Roig d’Israel i aprofitant aquesta situació, el Regne Unit i França, que volien recuperar la titularitat del Canal, van llençar un atac cap aquest mentre les tropes israelianes van ocupar la península del Sinaí, començant la Guerra del Sinaí o de Suez. Al cap de quatre dies, les tropes israelianes estaven a 16 km a l’est del Canal, sense poder avançar més degut als atacs franco-anglesos contra Egipte. Estats Units va fer de mediador per posar pau, cosa que va aconseguir després de la introducció de les Nacions Unides a les negociacions.

Militarment van guanyar els israelians, i la coalició-anglofrancesa, però políticament va guanyar Nàsser qui va mantenir la nacionalització del Canal de Suez. Aquest fet el va convertir en un heroi nacional i també internacional al enfrontar-se a occident i Israel i sortir-ne victoriós.

La doctrina política de Nàsser

Un any més tard, Nàsser va crear la “Veu dels Àrabs” on s’explicaven les idees del panarabisme fent que aquestes idees arribessin arreu dels països àrabs. Així doncs, al Gener de 1957, es va signar el pacte de defensa regional entre Aràbia Saudita, Síria, Jordània i Egipte. Es podria dir que aquest va ser l’any de les nacionalitzacions, doncs tot allò que formava part de capitals franco-britànics va ser nacionalitzat. Així doncs, aquest mateix any i gràcies a l’ajuda de la Unió Soviètica, va començar la construcció de la Presa d’Assuan.

Aquest mateix any, les tropes turques es van posicionar a la frontera de Síria, que era l’únic país que no estava dins del Pacte de Bagdad i tenia un govern d’esquerres, aleshores Ba’ath, i per tant s’escoltaven rumors d’una possible invasió. Davant d’això, Nàsser va enviar un contingent de tropes per ajudar als sirians, fent que la seva popularitat creixés internacionalment i també entre els ciutadans siris. Mentre estava a Damasc acordant la creació de la República Àrab Unida, el Princep Imam Badr de Iemen del Nord, va demanar crear els Estats Àrabs Units, una confederació dels tres països.

El Rei Saud d’Aràbia va organitzar un atemptat contra ell però va fracassar, involucrant a tota la família reial, havent de cedir el seu poder al seu germà, el Rei Faisal, qui havia creat la unitat panislamista, completament contrari al panarabisme de Nàsser. El 1961 la confederació es va trencar segut al cop d’Estat de Síria, i al declarar-se com a república el Princep de Iemen del Nord va decidir no formar-ne part, tot i així, durant la Guerra Civil de Iemen del Nord, Egipte va col·laborar amb Abdullah al-Sallal, qui influenciat per la Revolució de 1952 d’Egipte, va derrocar al Príncep Badr de Iemen del Nord.

Al voler seguir reformant Egipte i la seva societat, trobem l’Affair Al-Azhar, una mesquita sunnita que era símbol dels wahhabites promoguts per Aràbia Saudita que va ser ordenada a acatar els principis de l’Estat egipci. Degut a això, s’havia de bolcar en el reformisme educatiu com les escoles mixtes i la teoria de l’evolució en el currículum escolar. A més, Nàsser va fusionar els tribunals civils i religiosos i els va obligar a emetre una fàtua on s’admetien xiïtes, alauites i drusos, que Al-Azhar els considerava heretges.

Des del punt de vista estatal, va crear el Sistema de Salut universal, les escoles vocacionals, habitatges assequibles, va ampliar els drets de les dones i va fer programes de planificació familiar. A més va empresonar a milers d’islamistes. Degut a aquests fets, al 1965 va ser re-escollit en un segon referèndum on virtualment només es presentava ell. El mateix any va començar a cedir i es va anar consolidant a poc a poc el sector privat, el foment d’empreses privades i incentius per exportar.

Entrant doncs en els seus últims anys, marcats tots ells pels conflictes. El 1967 la Unió Soviètica va demanar a Nàsser que impedís que Israel ataqués Síria, per altre banda, el Rei Husein advertia a Nàsser de la coalició entre Israel i Estats units per arrossegar Egipte a la guerra, i que hi havia la possibilitat que Israel volgués atacar també Cisjordània. Degut a la poca capacitat ofensiva de l’Exèrcit Egipci, només podia guanyar superioritat en la defensa, així doncs, Nàsser va declarar que el principal objectiu d’això era destruir Israel. Al cap de sis dies d’aquesta declaració va començar la Guerra dels Sis Dies on Egipte va ser esborrada militarment a la primera ofensiva, es va conquerir el Sinaí, Cisjordània i els Alts del Golan.

Després d’això, Egipte va començar la Guerra de Desgast per recuperar el Sinaí, on es bombardejava amb artilleria el territori i les posicions israelianes. Durant la guerra, els egipcis van ocupar la ribera oriental del Canal de Suez, que estava sota control israelià, degut a aquest atac, el 30 d’octubre les Forces de Defensa d’Israel van llençar un atac contra la principal central elèctrica del país deixant Egipte sense llum aturant el conflicte uns mesos. Durant aquest període, Israel va construir la Línia Bar Lev de defensa però després d’un alto al foc fals, Egipte va bombardejar de forma massiva la línia provocant moltes baixes.

El final d’una etapa

Nàsser va volar a Moscou per demanar contingents i míssils soviètics que van ser aprovats i es van situar al costat del Canal de Suez. Aquest fet va provocar que els Estats Units no acceptés accions de determinat calibre per tal d’evitar una escalada de conflictes. Així doncs, es va signar la pau provocant que Nàsser hagués de retirar els míssils SAM soviètics de la zona del Canal.

El 28 de Setembre de 1970, el President Nàsser va morir d’un atac de cor, provocant que Egipte i el món àrab quedessin en estat de shock. Al seu funeral van assistir set milions de ciutadans per rendir-li un últim homenatge, fent que la processó arribés als 10 km. Tots els Caps d’Estat dels països àrabs van assistir menys el Rei Faisal d’Aràbia Saudita. Una anècdota va ser els plors del Rei Husein de Jordània i de Yasser Arafat, com també els de Gadafi, sent la primera vegada que se’ls veia plorant en públic.

El dia 7 d’Octubre de 1970, Anwar El-Sadat, qui havia sigut el Vicepresident d’Egipte durant els últims anys, va declarar que “continuaria el camí de Nàsser” en el seu discurs inaugural com a nou President de la República d’Egipte.

Rere el bloqueig

“El tancament dels túnels ha causat al país pèrdues enormes en molts sectors, inclosa la industria, el comerç, l’agricultura, el transport i la construcció, que ascendeixen a 230 milions de dòlars anuals.” Així sentenciava el Vice-Ministre de Economia de Gaza i membre de Hamàs, Hatem Oweida el 2013,  el fet que Egipte tanqués els túnels que comunicaven Egipte i Gaza. La clausura dels túnels era el punt i final al pla de bloqueig de Gaza per part del Govern militar egipci que dies abans havia bloquejat l’únic pas egipci de mercaderies legals cap a la zona, Rafah.

A l’any següent del tancament del pas de Rafah, Ghazi Hamad,  alt funcionari del Ministeri d’Exteriors de Hamàs va afirmar: “Gaza s’ha convertit en una gran presó com a conseqüència del tancament continuat del pas fronterer de Rafah que mantenen les autoritats egípcies des del 30 de juny.”  Davant aquest fets, un polèmic presentador egipci, Taufik Okasha, va afirmar públicament: “La població de Gaza ha de rebel·lar-se contra Hamàs avui mateix, Si no ho fa, aleshores mereix ser bombardejada.” Fent que molta gent a Egipte li donés la raó i membres de organitzacions humanitàries van criticar que Egipte era qui més fa contra Gaza, i no Israel, comentant que l’Exèrcit Egipci és qui bloqueja les caravanes humanitàries al Sinaí.

Si analitzem les dades internacionals, podem veure que mentre Egipte bloquejava la seva frontera, Israel col·laborava deixant passar camions pel pas fronterer de Erez, aquests camions anaven carregats amb 86 tones de gas distribuïdes en 500 camions. Al mes de juliol de l’any passat van entrar a Gaza 1.378 camions carregats amb mercaderies des d’Israel i un total de 2.203 persones van creuar el pas d’Erez, mentre que a Egipte el pas de Rafah el creuaven aproximadament 200 persones.

Així doncs, segons les dades del 2014, entre gener i juliol van entrar més de 950.000 tones de mercaderia des de Israel cap a Gaza distribuïdes en 34.000 camions. Si avancem fins aquest any, a través del pas de Kerem Shalom i altres importants han entrat a Gaza més de 1.6 milions de tones, sumant més de 800 camions de béns que entren diàriament des de gener.

Afegint això a la existència del COGAT, Coordination of Government Activities in the Territories, organisme creat per les FDI, Forces de Defensa Israelianes, que al mes de febrer del 2015 va operar de la còrnia a 14 palestins residents a Judea, Samaria i la Franja de Gaza a l’Hospital de Sant Joan de l’Est de Jerusalem. El 2014, el COGAT va gestionar 96 transplantaments de còrnia al mateix hospital, especialitzat en malalties dels ulls.

Segons fonts de la Organització Mundial de la Salut, al 2012, el 91.5% dels palestins han rebut algun servei mèdic israelià, tal com informava el rotatiu palestí Al Hayat Al Jadida al narrar la visita del Ministre palestí de Sanitat, Hani Abdeen al Hospital Hassadah d’Israel, on el 30% dels pacients infantils són palestins. Citant textualment al director del Hospital Hassadah segons fonts del Al Hayat Al Jadida: “Hem començat la cooperació amb els palestins. Ara entrenem equips de metges del Hospital Beit Jala en el sud de Cisjordània, per tractar el càncer en els nens. Tenim aproximadament 60 metges interns palestins i metges especialistes que tornaran a les zones de la Autoritat Palestina per portar a cap la seva tasca.”

Apart de les operacions israelianes-palestines per motius de salut, l’agricultura és un dels principals fonaments econòmics de la zona, com també un mitjà de subsistència. El mateix COGAT, conjuntament amb el USAID (servei d’agricultura dels Estats Units), també gestiona cursos respecte la gestió de l’aigua a qualsevol persona dels territoris de Palestina o Israel per tal d’ajudar-los a prosperar. En aquest cas tenim per exemple el taller que es va fer a 25 membres de la Autoritat Palestina per tal d’ensenyar a un grup d’agricultors i agrònoms els usos de l’aigua i com utilitzar les aigües residuals per poder ser reciclades pels cultius.

Per altra banda, les FDI també vetllen pel benestar de la població palestina si ho requereix la circumstància, essent un exemple el cas de la seguretat viaria i la col·laboració d’aquestes amb la Mitja Lluna Roja per tal de donar suport a les persones ferides o que ho requereixin.

Arribant al bloqueig naval, va ser una decisió presa en comitè i amb el suport d’una llei internacional per tal de vetllar per la no entrada d’armes a Gaza per part de creuers o bucs de càrrega que financen a Hamàs, sent per tant internacional, i no nomes israelià, el manteniment d’aquest. Respecte a la legalitat del bloqueig, cal destacar l’existència del Informe Palmer, fet per les Nacions Unides on dictamina: “Israel s’enfronta a una amenaça real per la seguretat davant grups militars a Gaza. El Bloqueig Naval va ser imposat com a mesura de seguretat legitima per evitar que les armes entrin a Gaza per mar, i la seva implementació es compleix respecte els requisits del dret internacional.”

Una vegada analitzades aquestes dades, ens podríem preguntar el perquè d’aquesta última flotilla per trencar el bloqueig maritim “ israelià” (en realitat es internacional) sobre Gaza quan qui més mal ha fet a Gaza ha sigut el Govern Egipci al tancar totes les vies d’accés al territori. Un bloqueig egipci que pot sorprendre a molts el fet que encara es mantingui fins a data indefinida degut als lligams històrics del país del Nil respecte a un antic territori seu.

Les dades anteriors demostren que la realitat es que Israel està col·laborant passant aliments, tractant als palestins als hospitals israelians, ajudant-los amb les tècniques agrícoles per aconseguir millors collites, incloent també factors com l’energia o altres béns. Mentre Egipte els hi ha girat l’esquena col·loquialment dit, Israel no ho ha fet, i mentre les caravanes són aturades i els seus organitzadors tancats per col·laboració en grup terrorista per part de les autoritats egípcies, els membres de les FDI ajuden als ciutadans dels territoris palestins.

Per què no es demana que Egipte aixequi el bloqueig sobre Gaza? Per què enlloc d’organitzar una flotilla que és il·legal i saben que no servirà de res als palestins, no col·laboren amb el Govern israelià i les FDI al respecte? Per què els mitjans de comunicació no informen sobre el bloqueig del Sinaí i el pas fronterer de Rafah? Com deia la cançó de Bob Dylan, “the answer, my friend, is blowin’ in the wind”.