El 28 de Setembre de 1970 Egipte sencer escoltava la veu del Vicepresident a través de la ràdio anunciant la mort de Gamal Abdel Nàsser. Dirigint-se a la República Àrab Unida, a la nació àrab i a la humanitat, Anwar El-Sadat n’informava al respecte, definint-lo com un reconegut heroi que sempre restarà etern a les ments de la nació egípcia. Descrit com una persona “més gran que les paraules i més etern que elles”, sense haver-hi paraula possible per descriure la seva tasca. El dia 7 d’octubre, El-Sadat s’adreçava a l’Assemblea Nacional per presentar la seva candidatura a la Presidència de la República.

En el seu discurs feia referència a “seguir pel camí de Gamal Abdel Nàsser”, establint sis punts que marcarien la seva Presidència. En el primer punt, abordava l’alliberació de totes les terres que havien sigut àrabs abans de la derrota de 1967, com també la salvaguarda dels territoris dels palestins i la consolidació de la capacitat de lluitar de les Forces Armades. El segon punt es pot resumir com la necessitat de mantenir la unitat de la nació àrab, solucionant qualsevol discrepància per complir el somni de Gamal Abdel Nàsser.

El tercer punt exposava la necessitat de definir els enemics, sent aquests Israel, el Sionisme i l’Imperialisme. El quart punt el manteniment de la neutralitat i no bolcar-se cap a dos dels dos bàndols per tal de preservar la neutralitat i el manteniment de la pau i el progrés. El cinquè punt recordava la constant necessitat de pensar en el socialisme àrab per aconseguir una major llibertat nacional i el sisè punt, evocava a la preservació del pensament de Nàsser per obtenir la plenitud dels interessos de les masses.

La Revolució Correctiva

El 15 d’octubre es celebraria un referèndum per confirmar la presidència d’El-Sadat, on els resultats van ser 90% a favor i un 10% en contra, sent així escollit com a President de la República Àrab d’Egipte. Tres dies més tard, el nou President s’adreçava a la ciutadania d’Egipte donant les gràcies per la confiança que li havien transmès a través dels vots i que aquella gent que havia votat en contra, el President esperava estar a l’alçada de les circumstàncies. Vuit mesos després del referèndum, el Govern de El-Sadat faria un gir copernicà a les seves polítiques canviant per sempre el rumb del país, començaria l’anomenada “Revolució Correctiva”.

Aquesta “revolució” retallaria poders a la policia secreta, expulsaria als soviètics del país i impulsaria una reforma de les Forces Armades per un futur conflicte. Des del punt de vista polític, empolsaria la persecució i empresonament dels liberals i islamistes. Malgrat tolerar des d’un principi les forces islamistes, les socialistes i liberals, va demanar el seu empresonament i que de nou, es confiés en els militars per tirar endavant la Revolució Nacional de 1952. Degut a la greu situació econòmica del país per la Guerra dels Sis Dies i les conseqüències socials al respecte, sumades a la desafecció per la Revolució Correctiva i el trencament de l’aliança egipciana-soviètica al 1972, aquest mateix any es va signar una aliança entre Síria i Egipte.

Així doncs, a mitjans de 1973, es respirava al país la sensació que la guerra amb Israel seria pròxima degut a la reformulació de l’Exèrcit i les Forces Armades, l’aliança amb Síria i els discursos contraris al Sionisme Internacional i a la necessitat de recuperar el Sinaí, doncs històricament havia sigut territori egipci. Tot i l’escalada de tensions a la regió i la preparació del terreny per la guerra, ningú s’esperava la magnitud d’aquesta i els afectes que tindria, tan en El-Sadat com a la geopolítica internacional.

El 12 de juny de 1973, en una visita oficial a Síria, El-Sadat i Al Assad van acordar emprendre una operació militar conjunta per sorpresa contra Israel, anomenada “Operació Badr”, o “Operació Lluna Plena”. Tot i semblar tan pròxima, el 13 de setembre diversos avions sirians van ser abatuts per les Forces de Defensa d’Israel sobre el Mediterrani, sent aquest el “casus belli” que es buscava.

El 6 d’octubre de 1973, dia de la Festivitat del Yom Kippur, una de les celebracions de més importància del calendari jueu al ser proposat pel penediment i l’expiació del pecat, va iniciar-se la Operació Badr al Canal de Suez començant la “Guerra d’Octubre” o del Yom Kippur. A les 14:00 hores, la operació va començar amb més de 200 avions que van bombardejar les tres bases aèries i segons el diari de campanya, a les 14:05 aproximadament 2.000 peces d’artilleria van disparar contra la Línia Bar-Lev i les posicions d’artilleria israelianes. Més de 11.000 projectils van caure contra les defenses israelianes al primer minut. A les 14:35, la bandera nacional d’Egipte onejava a l’altre llera del Canal de Suez, començant l’assalt terrestre a la Línia Bar-Lev. Una hora més tard, les Forces Armades d’Egipte capturaven la primera fortificació de la línia i una hora més tard, gairebé tota la línia havia caigut en mans egípcies. Al mateix temps que això passava, l’armada egipciana bloquejava el Golf de Suez, els Estrets de Tiran, el port de Eliat, i des de Port Said bombardejaven sobre posicions del Sinaí.

A l’endemà, 50.000 soldats i 200 tancs havien creuat el Canal i ja s’havien reduït els últims reductes de la Línia Bar-Lev. La profecia de l’aleshores General Ariel Sharon i Israel Tal es va complir, juntament amb la del Rabí Menajem M. Schneerson: “construir una línia d’aquelles magnituds portaria a un gran desastre.” El 8 d’octubre, 90.000 soldats i 980 tancs havien creuat ja el Canal esperant un contra-atac israelià. A la 13:00 del migdia aproximadament, els egipcis van interceptar una ordre en hebreu que deia que llençarien la contra en 20 minuts, el General Abu Sa’ada va decidir arriscar-se. A les 13:30 els tancs i la artilleria egipciana van disparar contra la columna de tancs i soldats israelians derrotant-los, establint-se així la victòria egipciana al Canal.

Egipte s’obre al món

Després de la Operació Badr, la guerra va continuar cobrant-se multitud de baixes al Sinaí en tots dos bàndols. Tot i així, el General Sharon, qui dirigia la cavalleria mecanitzada israeliana va aconseguir trencar el front egipci i creuar el Canal de Suez pel gran llac del Canal, arribant a conquerir un tros de la llera egipciana acostant-se a El Cairo encerclant el Tercer Exèrcit. Tot i que finalment Israel va acabar guanyant la Guerra d’Octubre o del Yom Kippur, políticament El-Sadat va ser qui més va guanyar popularment al aconseguir no haver-se de retirar del Canal de Suez ni del Sinaí, sent conegut popularment, a partir d’aquest moment, com “Heroi de l’Encreuament”. La seva popularitat es va disparar perquè políticament havia guanyat la guerra i els israelians van reconèixer l’heroïcitat de les forces armades egípcies.

Aprofitant aquesta onada de popularitat, va començar la forja d’un nou líder des de la vessant econòmica i política tan nacional com internacional. Des d’aquesta última vessant internacional, es van signar els Tractats del Sinaí entre Egipte i Israel, començant així la millora de les seves relacions polítiques i la voluntat d’arribar a la pau. En el Tractat de 1974 acordaven establir un alto al foc per terra, mar i aire, i la renuncia a qualsevol acció militar i paramilitar, i en el de 1975, conegut com Acord Sinaí II, es declarava la Península del Sinaí com una zona sota les Nacions Unides. Aquest últim acord va provocar reticències de la Lliga Àrab i de Síria, degut a l’aproximació a Israel i als Estats Units per part d’aquests.

En la política nacional, després de la Guerra d’Octubre, el 1975 també va començar la liberalització interna, tenint com a conseqüència política la destitució i engarjolament de la maquina política nassarita acusada de crims i excessos, com també la prohibició legal de la tortura. Així com la suavització respecte la política. Des de la vessant econòmica va començar la “Intifah”, “apertura” cap al món privat. Deixava de tenir sentit el Nasserisme econòmic, les grans corporacions públiques i un model econòmic quasi soviètic.

De la mateixa forma que Deng Xiaoping a Xina, El-Sadat va veure que l’economia planificada era sinònim d’estancament, i per tant, Egipte havia de deixar enrere el pensament nassarita d’aproximació a la Unió Soviètica i va virar cap a Occident.

Durant el seu període, aproximadament tres milions d’egipcis de baixa qualificació laboral van marxar a treballar a la regió del Golf, on degut als salaris que cobraven, enviaven les remences a les seves famílies a Egipte, fent que l’economia interior augmentés. La fi de les subvencions, de la privatització i la flexibilització dels control governamentals feien que la classe mitjana i alta millorés les seves condicions de vida, i per altre banda certa desafecció a les classes baixes acostumades al sistema de subvencions.

Degut a l’abandonament del socialisme i el principi de la relació entre Egipte-Israel-Estats Units, El-Sadat va ser convidat al Congrés dels Estats Units per fer un discurs, com també al Economic Club de Washington DC. anunciant la fi del feudalisme econòmic a Egipte i l’apertura del país per rebre noves inversions. Així mateix, va fer molts discursos fent referència a la pau a la zona i a la necessitat de solucions pacífiques si hi havia alguna més discrepància amb Israel, com també de buscar vincles amb el món cristià després de fer una aproximació als Evangèlics als Estats Units per tal d’establir ponts Inter-religiosos i la cooperació amb el Vaticà.

A l’any següent, al 1976, va ser convidat al Vaticà pel Papa Pau VI, qui li va transmetre la voluntat de que s’arribés a la pau a la zona i es tingués en consideració la situació dels palestins degut a que no eren ja de Jordània i tampoc formaven part d’Israel.

El 1977 va ser l’any on el món va acabar mirant de nou a Egipte. A principis de l’any van haver-hi les Revoltes del Pa, davant la seu del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional de El Caire, on les classes baixes van demanar que l’Estat controlés el preu dels aliments fonamentals com era la farina. Degut a la liberalització econòmica, els preus de la farina quedaven a disposició de la oferta i la demanda, un fet que a molts egipcis de classes baixes provocava que els hi fos difícil comprar aliments fonamentals al treure també els subsidis. La gent cridava com a consigna “Heroi del Creuament, on està el nostre esmorzar?” Davant d’això i el resultat dels disturbis on 79 persones van morir i més de 1000 van ser arrestades per violència, el Govern va decidir restablir el control de preus acontentant així a les classes més baixes.

Cap a una Pau duradora

El 9 de Novembre de 1977, el President El-Sadat va dirigir-se a l’Assemblea Popular durant la inauguració de la segona sessió. Coincidint amb el 25è aniversari de la Revolució. Exposant que el socialisme democràtic de la Constitució emanava del la balança entre la societat i l’individu, els valors religiosos, la unitat social i la pau, i per últim la unitat àrab. En la última part del seu discurs feia un crida a la pau, a la cooperació entre els organismes internacionals com les Nacions Unides i la necessitat d’arribar a acords amb Israel, com també l’abordament de la qüestió Palestina com un assumpte transcendental que seria abordat a la Conferència de Ginebra.

Acabant el llarg discurs amb: “El meu missatge a vostè , ja que estem a punt d’iniciar una nova sessió de treball, és sembrar esperança. Deixem que la llum entri per expulsar verí i els malfactors. Per la feina, per la fe i per l’amor, anem a fer-ho bé i desenvolupar una vida gloriosa.”

Deu dies després, el President Anwar El-Sadat aterrava a Israel sent el primer líder àrab que visités el país, sent rebut en una cerimònia oficial. Tot i que oficialment els dos països encara estaven en guerra –ja que no s’havia firmat cap tractat de pau encara– el Primer Ministre Menachem Begin va convidar a El-Sadat a parlar davant la Knesset, sent un dels discursos més importants del S. XX. En el seu discurs demanava la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris àrabs ocupats després de 1967, el reconeixement d’una entitat palestina pròpia i el dret a proclamar el seu Estat, com també el compromís de tots els Estats de la zona de relacionar-se entre sí segons la Carta de les Nacions Unides i la no utilització de violència. També, la necessitat d’una pau justa perquè com va dir, “Ningú pot construir la seva felicitat a costa de la desgràcia dels altres.”

Davant d’aquest fet, les relacions entre Egipte i Israel eren molt bones, un fet que va provocar que el President de Síria, Hafez Al-Assad se li girés en contra, com també gran part de la Lliga Àrab per les seves polítiques reconeixent la Pau com una solució política entre els àrabs i els israelians. Davant d’aquest fet, la resposta de El-Sadat va ser contundent, no cessaria les seves relacions perquè la pau afavoria al poble egipci que no hauria de suportar una altra guerra. Un fet distintiu del seu discurs a la Knesset:

“Qualsevol vida perduda en la guerra és una vida humana, independentment que sigui la d’un israelià o àrab. Una dona que es converteix en una vídua és un ésser humà que té ple dret a una vida familiar feliç, sent ella àrab o israeliana. Els nens innocents que es veuen privats de l’atenció i la compassió dels seus pares són els nostres, ja es visqui en terra àrab o israeliana. Nosaltres comandem la nostra màxima responsabilitat per oferir-los una vida còmoda avui i demà.”

Camp David

A l’any següent, 1978, començaven les jornades diplomàtiques a Camp David, als Estats Units, per tal d’acabar signant un acord de pau entre Egipte i Israel. Reafirmant-se amb les reunions de Ginebra de 1973 on es demanava a Israel que es retirés dels territoris ocupats des de la seva independència. Per la seva banda, Israel demanava que no constés cap punt sobre Palestina i es negava a retirar-se del Sinaí, i per la banda d’Egipte, no volien la intervenció nord-americana en les negociacions i volien que Israel negociés amb cadascun dels països àrabs.

Degut a que va haver-hi la visita al novembre, Egipte es va desvincular de la tendència de la Lliga Àrab, fent així que fos un cas particular en aquells moments. Aleshores les propostes canviaven, des del Govern Egipci les propostes van ser principalment la retirada de les forces israelites del Sinaí, la Franja de Gaza i Cisjordània, l’eliminació dels assentaments jueus i la creació del futur Estat Palestí juntament amb la recuperació del territori de la península del Sinaí. Per la seva part, Israel va demanar que no reclamés la creació d’un Estat Palestí, el reconeixement d’Israel i l’establiment de mínimes tropes israelianes a la península.

Partint d’aquest punts, el 17 de setembre de 1978, Israel retirava les seves tropes del Sinaí per complet, desmantellava les colònies a la península però a canvi que Egipte no poses grans contingents de tropes. Per altra banda, Egipte va reconèixer a Israel com Estat, un fet que portaria grans conseqüències, i també la cessió d’un mínim de competències per establir un règim propi i començar les negociacions a Cisjordània i la Franja de Gaza. De la mateixa forma que s’establia i es va permetre el pas de vaixells israelians pel Canal de Suez. Aquell mateix any li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau a Menachem Begin i Anwar El-Sadat.

El 26 de març de 1979, es firmava el Tractat de Pau entre Egipte i Israel establint la fi de les pugnes i guerres entre tots dos països. Com a conseqüència d’això, la Lliga Àrab va expulsar a Egipte i les faccions islamistes més radicals van acusar a El-Sadat d’enemic de l’Islam. Les faccions palestines van considerar-lo una traïció degut que no s’establia la creació i reconeixement d’un Estat palestí, com també de gran part del món àrab.

Heroi de la Guerra i de la Pau

A principis de 1979, el Sha de Persia Mohammad Reza Pahlevi, amic personal de El-Sadat, va ser expulsat del país per la Revolució Islàmica de l’Aiatol·là Khomeini, sent exiliat i acollit per Egipte, després que molts països els neguessin estar per no enemistar-se amb Iran. Aquest fet va provocar que també s’enemistés amb la nova República Islàmica d’Iran al acollir a enemics de la revolució i l’Islam. A l’any següent, 1980, el Sha va morir i va ser enterrat a la Mezquita Al Rifa’i de El Caire, lloc on estava enterrat l’últim Rei d’Egipte, el Rei Farouk I.

Poc després, el 1981, van començar a radicalitzar-se les manifestacions islamistes respecte les seves polítiques, provocant gran quantitat de disturbis i detencions. Davant d’aquesta situació, el dia 6 d’Octubre, el President Anwar El-Sadat va ser assassinat mentre estava a la tribuna presidint la desfilada per l’aniversari del Creuament egipci del Canal de Suez per un grup de soldats que formava part d’un grup jigadista. El Vicepresident Hosni Mubarak va ser ferit juntament amb altres membres del Govern. El seu funeral va ser completament solemne assistint personalitats com Ford, Carter, Nixon, Begin, i l’únic líder àrab que va ser present va ser el President de Sudan. Sent reconegut com “Heroi de la Guerra i de la Pau.”

El 14 d’octubre, Hosni Mubarak, qui havia sigut el Vicepresident de El-Sadat el 1975, va ocupar el càrrec de President de la República Àrab d’Egipte.