Eli Cohen, conegut a Israel com “el nostre home a Damasc”, va ser un espia egipcià que va treballar pels serveis secrets israelians, entre les seves gestes destaquen popularment el haver aconseguit que els sirians plantessin eucaliptus al voltant de les seves posicions als Alts del Golan marcant les posicions on estaven a l’aviació israeliana durant la Guerra dels Sis Dies, aconseguint infiltrar-se tant al govern sirià que, segons el propi Mossad, era el tercer a la successió del President Hafez Al-Assad. Va trobar la mort quan un Tribunal Militar sirià el va condemnar, tot i la mediació del Vaticà, per espionatge al ser descobert pels soviètics enviant un missatge de ràdio de Síria a Israel. I des del 1965, després de ser penjat a una plaça de Damasc, la família demana que el cos sigui retornat a Israel.

Però el dia 6 d’abril d’aquest any, durant una visita del President de Israel, Reuven Rivlin, li va plantejar al seu homòleg rus, Vladimir Putin, que el cos de Cohen fos retornat a Israel. És important recordar que el paper del Kremlin ha sigut fonamental per fer front als rebels islamistes del l’Estat Islàmic a Síria, sent el principal aliat del govern del President Al-Assad, fill de Hafez Al-Assad. No és el primer cop que el Govern israelià demana al Govern sirià la repatriació del cos, primer ho va intentar Olmert a través de Erdogan, i després Netanyahu a través de Ronald Lauder. Però tot apunta que aquell 6 d’abril va començar a girar un engranatge que fins ara no s’havia mogut, i és l’aproximació directa d’Israel cap a Rússia, la Lliga Àrab i el renaixement de la realpolitik israeliana.

Actualment, la realpolitik a Orient Mitjà no s’està fent a través dels canals diplomàtics i dels ministeris d’Assumptes Exteriors, sinó a través dels ministeris de Defensa. Les relacions cordials entre els països d’Orient Mitjà actualment estan vinculades a la defensa i a la protecció mútua, exemples d’això son la relació Iran-Síria o Aràbia Saudita-Iemen. Fins i tot aliances econòmiques i polítiques com el Consell de Cooperació pels Estats Àrabs del Golf ha acabat esdevenint una aliança militar. Així doncs, qui podria ser un perfecte ministre de Defensa israelià que tingués capacitat per negociar militarment amb la Lliga Àrab, països com Aràbia Saudita i al mateix temps amb Rússia? La resposta és una solament: el mateix que va assentar els fonaments de les iniciatives de pau entre israelians i la Lliga Àrab, i té orígens soviètics, Avigdor Lieberman.

Lieberman, sinònim de pragmatisme

Avigdor Lieberman ha sigut Ministre d’Infraestructures, Ministre de Transports, Infraestructures Nacionals i Seguretat Vial, dues vegades Vice-Primer Ministre, Ministre d’Assumptes Estratègics, dues vegades Ministre d’Assumptes Exteriors i ara Ministre de Defensa. El 1988 va començar a treballar amb l’actual Primer Ministre Netanyahu, i després de ser Director General de l’Oficina del Primer Ministre des de 1996 a 1997, va dimitir per discrepàncies sobre concessions que s’havien fet als palestins. Tot i defensar les posicions més dures, mai s’ha negat a negociar amb les autoritats palestines com s’ha demostrat des d’aleshores fins a dia d’avui. La posició de l’administració Obama sobre la qüestió palestina va allunyar les autoritats israelianes de les nord-americanes, fins al punt de declarar que la situació estava en un punt mort.

Les negociacions sobre els assentaments van provocar encara més tensions entre Estats Units i el gabinet de Netanyahu, fent que Lieberman públicament es mostrés a favor dels assentaments, evidenciant-se, després de molts anys, una relació en hores baixes des de feia molt entre tots dos països. Però per altra banda, des del maig de 2004, defensa un pla de pau que es coneix com Pla Lieberman. Aquest pla consisteix en intercanviar territoris entre Israel i la Autoritat Palestina per tal de consolidar dos Estats, un israelià i un palestí, a través de moure la frontera palestina perquè inclogués la zona coneguda com “el Triangle”, actualment dintre d’Israel, on s’engloba gran part de la població àrab israeliana, a canvi de permetre que els assentaments fossin territori israelià. Però això va tenir una conseqüència, i és que el 83% ciutadans àrabs que vivien a la zona de “el Triangle” no volien formar part del futur estat palestí, ni per tant estar subjectes a l’Autoritat Palestina.

El 2002, dos anys abans de presentar el Pla Lieberman, l’actual ministre de Defensa va ser un dels iniciadors de la redacció de l’Acord de Pau que avui està sobre la taula. Després de les dues intifades i les Primaveres Àrabs i els canvis polítics que s’han produït des d’aleshores, situen aquest acord en un punt fonamental de les relacions entre àrabs i israelians. Els moviments d’apropament entre israelians i saudites cada cop són més clares però és imprescindible arribar a un nou acord entre les tres autoritats palestines, àrabs i israelianes. L’existència d’un enemic comú amb capacitat d’armament nuclear com és Iran, està provocant que els tempos entre gran parts dels països àrabs i el govern israelià siguin cada més ràpids, provocant un exercici impecable perquè no es poden permetre errors, sent necessàries algunes discrepàncies com les del executiu egipcià amb el nou càrrec de Lieberman al govern de Jerusalem.

Punt de trobada: Moscou

En la geopolítica d’Orient Mitjà res passa perquè sí, no hi ha causalitats que serveixin ni tampoc fets que no estiguin mil·limetrats. La mala gestió de la política exterior nord-americana de Hillary Clinton, i posteriorment de John Kerry, ha provocat que actualment Estats Units tingui certa relació amb Iran, i, com a conseqüència d’això, ha perdut l’aliança que existia entre ells i el govern israelià, iraquià, saudita i de la resta de països del golf Pèrsic. Si després del suport d’Obama a Morsi davant del pronunciament militar d’Al-Sisi les relacions amb Egipte estaven gairebé en una dimensió desconeguda, també molts dels països anteriorment citats han rebaixat de bons aliats a relacions cordials. Fruit d’això és el suport incondicional d’Iraq a les autoritats russes al país, o el suport d’Al-Sisi a Al-Assad, i la distensió entre el govern sirià i el saudita després d’una trobada russo-saudita al respecte.

I ara, després de totes aquestes aliances, perquè recordem que després de l’anunci d’Iran que pot desenvolupar armament atòmic, Rússia s’ha fet enrere en moltes coses que s’havia compromès per violar aquest els processos i tractats establerts sobre la supervisió nuclear, comença a establir-se la relació Jerusalem-Moscou. Fins i tot Ha passat una cosa que no es pot passar per alt, Rússia ha retornat un tanc israelià que va ser capturat per les forces armades sirianes durant la Guerra del Líban, i que Síria va regalar a la Unió Soviètica. De fet, des de que hi ha rumors sobre el paper de Lieberman com a ministre de Defensa, les relacions amb Rússia han augmentat. I les negociacions sobre acords bilaterals entre tots dos països estan en el seu punt més bo. De fet el Primer Ministre d’Israel té planificat visitar Rússia el dia 7 de juny d’aquest any , 25 anys després del primer acord entre Israel i Rússia des de la caiguda de la Unió Soviètica.

Si ho recordem, Netanyahu va fer una reunió de tot el seu gabinet als Alts del Golan dient que aquella terra sempre seria israeliana, i tot i així., això no ha frenat la voluntat russa i israeliana per arribar a acords profunds entre ells, i donar final al conflicte arabo-israelià i a la guerra civil siriana. Dins del camp militar, tots dos governs han anunciat que la cooperació per fer front al terrorisme a Síria és òptima, i tot i haver-hi mediàticament suposats enfrontaments entre tots dos, cap dels dos governs ha declarat que passés absolutament res fora de lo normal. Per tant s’espera que el dia 7 de juny les relacions es formalitzin com a bilaterals. Això, sumat al fet de posar un israelià jueu d’origen soviètic al capdavant de Defensa, amb qui l’administració Obama i Hillary Clinton no tenen especial relació, obra les portes a un nou paradigma que és l’apropament israelià a l’esfera russa, com va passar quan els laboristes i socialistes israelians governaven i estaven sota la influència soviètica, ara amb els conservadors.

El paradigma israelià

És important assenyalar que a Israel la pau és una preferència des de la seva fundació, mostra d’això és que no hi ha cap partit principal que estigui en contra d’ella, i si analitzem els principals Tractats de Pau podem veure com els han signat i ratificat les diferents forces polítiques, fent que el camí cap a la pau no sigui d’un color o un altre.

Si comencem pel Tractat de Pau entre Israel i Egipte, podem veure com va ser un israelià conservador qui va signar-lo. Seguint pel Tractat de Pau entre Israel i Jordània va ser un progressista, igual que el Tractat de Pau entre Israel i l’Autoritat Palestina, essent en tots dos casos Isaac Rabin, que va morir assassinat per arribar a tals acords per part d’una facció de la ultra-dreta israeliana.

Va ser Ariel Sharon, conservador, qui va retirar-se unilateralment de Gaza i va desmuntar els assentaments israelians que es trobaven allà, igual que Begin ho havia fet amb els assentaments que hi havia al Sinaí 30 anys abans. Unes decisions fortament criticades pels sectors més extremistes. Però si mirem en detall, veurem que el partit religiós sefardita va col·laborar amb els governs progressistes a arribar als acords de pau amb palestins i jordans. Un fet que en certa manera no quadra amb alguna imatge que es ven d’Israel, però tot i no quadrar per alguns, la realitat és que les peces encaixen. És per aquest motiu que cal parlar de paradigma israelià i perquè no hem de tenir cap mena de reticència a una figura com Lieberman al capdavant del ministeri de Defensa.

Si ens situem el 1979, ens podem trobar en una dinàmica política igual que l’actual. Aleshores teníem un Likud amb Menachem Begin al capdavant, que contava amb el suport del Partit Nacional Religiós, Agudat Yisrael (Actual Judaisme Unit de la Torà) i el Moviment Democràtic pel Canvi, de centre. Tot i així, de ser un govern fortament conservador tan religiosament com políticament, s’arriba a un acord de pau amb Egipte.

Aquest fet és molt important perquè tot i haver-hi aquest govern es van derruir els assentaments, es va obligar a desplaçar-se als israelians que vivien en ells i es va tornar la península del Sinaí sencera. I això no va provocar cap desfeta electoral, perquè a les següents eleccions el Likud va tornar a guanyar i Begin va repetir, i després va pujar un altre membre, Yitzhak Shamir, del Likud.

Amb el treball conjunt del govern del Likud de Shamir i el progressista de Yitzhak Rabin es van arribar als tractats amb Jordània i es va crear l’Autoritat Palestina. Amb Ariel Sharon, conservador, van començar les negociacions amb la Lliga Àrab i quan la Lliga Àrab estava disposada a reconèixer i signar la pau amb Israel si retornava a les fronteres de 1967. I va ser Rabin, progressista, qui va començar les negociacions amb Síria, d’intercanviar els Alts del Golan per la Pau, que després va continuar Ehud Barak, progressista, i Olmert, progressista, a través de canals extra-oficials.

Tot i que davant la negativa de les autoritats sirianes, Lieberman quan era ministre d’Assumptes Exteriors va desestimar seguir-ho intentant. Tot i així, s’han filtrat informacions que apunten que Netanyahu, conservador, igualment va intentar-ho per canals extra-oficials. La política israeliana hauria de portar com lema: “fer possible allò que sembla impossible”.

El bosc d’eucaliptus

El retorn a la Raison d’etat del Cardenal Richelieu, l’abandonament de la política dels grans ideals, sembla indicar que estem més pròxims a un nou Congrés de Viena a Orient Mitjà, on saudites, israelians, sirians, egipcians, jordans, russos i iranians redibuixaran les fronteres actuals creant-se nous estats com pot ser el Kurdistan a les zones actuals turco-iraquianes, que no pas es consolidi un moviment per l’establiment de democràcies al països que actualment estan en guerra a la regió. I això té com a conseqüència directe que les fronteres per aconseguir la pau entre àrabs i israelians també es definiran, però amb el suport de les línies més dures i excloent els radicals de tots dos bàndols. Així podem entendre com un polític com Lieberman estigui negociant la pau, i al costat palestí s’hagi tret qualsevol importància política al que faci o digui Hamas. És important recordar que a l’Autoritat Palestina o Estat de Palestina no es fan eleccions perquè el candidat preferit és el de Hamas, que trencaria qualsevol pont aconseguit fins ara, fins i tot el tractat de pau, a dia d’avui vigent.

El triomf de la realpolitik a gairebé tota la regió, l’aparició de nous ponts més enllà, i l’establiment d’una voluntat de caminar cap a la pau ens ha d’alegrar més que no pas deixar de qüestionar qui o de quina ideologia és qui ens porta cap a aquesta pau sincera. He començat parlant dels boscos d’eucaliptus que va fer plantar Eli Cohen a les forces armades sirianes per senyalar les posicions en temps de guerra, i acabaré parlant dels boscos d’eucaliptus que creixen a les lleres del Jordà que simbolitzen la llarga pau que hi ha entre israelians i jordans. De fet hi ha una cançó israeliana, El bosc d’eucaliptus, que explica la història d’una dona a qui el seu marit li va construir una casa a dalt d’un turó, i al passar els anys, hi havia sobre el Jordà un pont i un bosc d’eucaliptus, i que tot i la guerra quan els canyons sonaren a les dues lleres, la pau va acabar arribant i van reconstruir la casa, i el bosc d’eucaliptus va tornar a sorgir com si res canviés, però en el nostre cas, si que tot ha canviat.

Publicat a la Revista l’Endevant el 6 de juny de 2016