La història d’un club de futbol correspon poques vegades a la història del país però a Turquia el Beşiktaş J.K., des de la seva fundació l’any 1903, ha demostrat ser no només un club de diferents esports sinó també un sinònim de reivindicació política al llarg de totes les etapes fosques del país, sent una prova clara de com l’esport i la política van de la mà i més encara quan parlem d’un símbol de les llibertats com ha esdevingut aquest club a la història turca.

A les acaballes de l’Imperi Otomà, el sultà Abdul Hamid II havia prohibit qualsevol reunió pública. Durant la tardor de 1902 un grup de 22 joves que es reunien al barri de Beşiktaş, al centre de l’aleshores Constantinoble, eren al punt de mira de la policia secreta. Com a conseqüència de la prohibició, molts joves van ser detinguts i portats a la comissaria per jugar al futbol i reunir-se, dues coses que aleshores no podien fer-se al país. Com que molts dels empresonats eren nens que miraven el que feien els altres, van ser deixats en llibertat, però la gran quantitat de detinguts va provocar que fins i tot el fill del sultà acabés mostrant-se públicament a favor seu.

Així doncs un any més tard, el 1903, i amb permís especial de les autoritats, el Bereket Gymnastics Club va ser legalitzat i el 1908, en declarar-se la monarquia constitucional a l’Imperi, també es va permetre una major flexibilització en la pràctica d’esports al país. Tot i que al principi només eren jugadors de futbol, més endavant s’hi van sumar persones interessades en la boxa, i boxadors importants d’aleshores ensenyaven tècniques als aprenents. Així, el 26 de gener de 1911, amb el suport del governador civil, es va constituir el Beşiktaş Ottoman Gymnastics Club, on s’integraven les categories de boxa, esgrima, lluita lliure, atletisme, gimnàstica i futbol. Va ser el primer club de futbol que es va registrar a Turquia.

Al mes d’octubre de 1912 la Lliga Balcànica, constituïda pels regnes de Sèrbia, Grècia, Bulgària i Montenegro, va declarar-se independent de l’Imperi Otomà. Hi havia un rumor bastant escampat sobre els colors del club, que deia que es va canviar del vermell i blanc del inici al blanc i negre en homenatge als caiguts al front durant aquests enfrontaments, però es va demostrar que era només un relat. El que si és cert es que després de les Guerres Balcàniques i la Primera Guerra Mundial, el rol social del club va ser transcendental per la implicació dels seus jugadors i directius durant els conflictes.

Després de la guerra el nombre de seguidors i membres del club va augmentar i es va fer necessari crear un escut que el representés. Després d’una reunió de la directiva, es va optar perquè els colors fossin el blanc i el negre. Durant dècades, com ja he citat, es va construir el relat que el club havia jugat al seu principi amb el vermell i blanc, colors de la bandera otomana, i en senyal de dol pels caiguts a la guerra van canviar el vermell pel negre. Però un estudi va demostrar que no havia sigut així perquè abans del blanc i negre no havien tingut colors formals com a tal.

Tot i que aquest relat es va desmentir fa relativament poc, la importància del club dins la història nacional turca la trobem, per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, quan un dels fundadors del club va participar al front romanès i més endavant, entre 1918 i 1923, també va ajudar a organitzar la resistència armada contra les forces aliades quan aquestes van ocupar la capital, amb una resistència destacada dels seguidors i membres del Beşiktaş contra els grecs. Una anècdota que corre des d’aleshores les grades del Beşiktaş és que Atatürk, Pare de la Pàtria Turca, era seguidor del club.

El 19 de gener de 1941 es va forjar definitivament la llegenda del club. En ple partit del Beşiktaş, una veu va començar a cridar “som-hi Àguiles Negres, ataqueu Àguiles Negres…”. Aquest cant va ressonar per tot l’estadi portant sort a l’equip, que va guanyar 6-0. Per aquest motiu el símbol del club és una àguila negra i el seu sobrenom és “Àguiles Negres”.

Durant el cop d’estat de 1980, la polarització entre esquerres i dretes va ser absoluta i es van prohibir els partits polítics i qualsevol organització social. Com a punt d’inflexió a aquesta situació, alguns seguidors del Beşiktaş van consolidar el que es coneix com Çarşı, que significa “Basar”: els membres d’aquest sector dels seguidors utilitzaven els partits de futbol per fer consignes en contra del govern militar.

Aquest fet defineix molt bé el rol dels Çarşı, i també el del club. Avui en dia, amb el mateix esperit que ençà, gran part dels seus seguidors són opositors al govern de l’AKP, partit islamista turc, i del president Erdogan. Des de les grades de l’estadi del Beşiktaş s’han corejat consignes a favor d’Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura de 1996, que el 2005 va titllar de genocidi les accions turques contra els armenis, fet que és considerat delicte com a “insult contra la identitat turca”. Des de les mateixes graderies també s’han cridat altres consignes contra la corrupció política, l’increment dels preus, la falta de llibertats, a favor del medi ambient… Fins i tot molts seguidors es van sentir molestos pel rol d’Erdogan durant les inauguracions del nou estadi del club.

L’any 2013, durant els mesos de maig i agost, hi va haver les protestes del parc Gezi, més conegudes per les manifestacions massives a la plaça Taksim, la més important d’Istanbul. L’autoritarisme del president Erdogan, la violació dels drets i les llibertats, la desinformació i la censura mediàtica, l’ús excessiu de la força policial, restriccions sobre l’alcohol i la fractura entre el centre i la perifèria van conduir a la gent a manifestar-se. És molt important destacar les restriccions de l’alcohol perquè són considerades mesures islamistes, fet que no va agradar gens i va aixecar moltes crítiques. Totes les causes abans citades eren compartides per tota l’oposició, des d’anarquistes a seguidors de Kemal Atatürk, incloent als Çarşı. El que va ser una revolta a Istanbul ràpidament es va estendre a tots els districtes de la capital i per les parts més importants del país. Van ser membres dels Çarşı, és a dir, del Beşiktaş, qui durant una jornada van agafar una excavadora de la plaça Taksim per fer front a un camió policial amb un canó d’aigua.

Aquestes accions van comportar que el club fos declarat gairebé còmplice de terrorisme quan es va jutjar el Çarşı per la seva participació a les manifestacions, un fet que va comportar que el partit kemalista CHP, el Fernerbahce i el Galatasaray donessin el seu suport als Çarşı i al Beşiktaş. La seva oposició frontal a qualsevol mena de autoritarisme al país, la reivindicació pública que s’ha fet des de les seves grades reconeixent el genocidi armeni de 1915 i també el dels kurds, està relacionada amb que una de les persones més importants de l’afició del Beşiktaş es armeni.

Com va dir un important escriptor turc, Esber Yagmurdereli: “No sóc de l’oposició perquè sigui un fan del Beşiktaş, sóc un fan del Beşiktaş, per tant sóc a l’oposició”.

Publicat a la Revista l’Endevant el 24 de maig de 2016.