L’actual Iemen és un estat creat el 1990 a l’unificar-se la República Àrab de Iemen i la República Democràtica Popular del Iemen. Després que la Constitució del país fos ratificada a l’any següent, l’aleshores nova República de Iemen va ser dels pocs estats que va donar suport a Iraq en les seves aspiracions de conquerir Kuwait aquell mateix any. Tres anys després, el 1993, el president Saleh va ser escollit a les eleccions legislatives i el 1999, després d’una guerra civil amb l’oposició, va ser escollit de nou amb el 96,2% dels vots.

Com es habitual als països àrabs, com va succeir i succeeix a Egipte i Síria amb governs nacionalistes, el president és ratificat mitjançant referèndum cada cert temps enlloc de fer-se eleccions. El 2001 Saleh va tornar a ser ratificat com a president del país i aquell mateix any va declarar la guerra a Al-Qaeda. Com a conseqüència de la inestabilitat produïda pels enfrontaments al país,  el 2004 un moviment xiïta dirigit per Hussein al-Houthi va sollevar-se contra el govern de Saleh.

Dos anys més tard, el 2006, el president Saleh va ser referendat altra vegada amb el 77.2% dels vots, però l’expansió d’Al-Qaeda a zones del Iemen, mesclades amb les ofensives de Hussein al-Houthi, va debilitar el govern. Amb motiu de les primaveres àrabs, el 2011 van començar manifestacions civils demanant democràcia al país i que es castigués la corrupció que havia caracteritzat el govern de Saleh.

El president va acceptar renunciar al càrrec i va viatjar a Aràbia Saudita per començar la transició política del país de forma legal i acordada a través d’un govern d’unitat on també s’inclogués l’oposició. El seu vicepresident, Al-Hadi, seria l’escollit nou president de Iemen. El dia de la seva presa de possessió com a president, Al-Qaeda va atacar el palau presidencial causant més de 25 morts i poc després un altre atemptat va matar un centenar de soldats iemenites a Sana, una de les principals ciutats del país.

El 2014, després de múltiples ofensives, els houthis (rebels xiïtes partidaris de Hussein al-Houthi) van ocupar la capital, aconseguint dissoldre el Parlament de Iemen. Al-Hadi va renunciar i va fugir a la segona capital del país, Aden, des d’on va retirar la renuncia. En vista d’això els houthis van aconseguir, com havien fet amb Sana, envoltar Aden, provocant que Al-Hadi fugís del país.

Així doncs, actualment tenim dos governs iemenites, un de legítim dirigit per Al-Hadi des de l’exili i d’un interí dirigit per Mohammed al-Houthi familiar del fundador dels houthis. Si ampliem l’objectiu, podem veure com actualment al Iemen hi ha les forces de la coalició pro-Hadi, les forces de la coalició pro-Houthi i Al Qaeda–Estat Islàmic, lluitant totes tres entre sí per aconseguir el govern.

En desgranar qui integra les coalicions que donen suport a cada facció, trobem:

– El Consell per la Cooperació dels Estats Àrabs del Golf, Egipte, Jordània, Marroc, Sudan, Senegal, Estats Units, Regne Unit, Canada, Malàisia i la Lliga Àrab donant suport polític a Al-Hadi.

– Un fill de l’antic president Saleh, Iran, Rússia i les milícies terroristes houthis donant suport polític a Mohammad al-Houthi.

– L’Estat Islàmic donant suport a la seva facció iemenita.

De la coalició pro-Hadi, han desplegat tropes al país Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Kuwait, Egipte, Jordània, Marroc i Senegal.

Tot i així, de les altres coalicions només es coneix la facció del fill del president Saleh que coopera amb els Houthis.

Tot això, des de la part “oficial” del conflicte però a l’altra cara de la guerra hi trobem la part civil, que no pren part per cap de les faccions però que es troba al mig de totes tres, sent el principal camp de batalla els pobles de qui resten indiferents al conflicte. En un any de guerra, segons dades oficials de les Nacions Unides, 3.200 dels 6.800 morts han sigut civils, i tots els actors estan acusats de vulnerar els drets humans.

La guerra civil del Iemen és una guerra que ha transcendit les seves fronteres pel seu caràcter religiós, vinculat estretament al polític. La confrontació entre sunnites i xiïtes, entre aliats de Aràbia Saudita i aliats d’Iran, ens porta de nou a una situació similar però soferta molts anys abans al mateix país. És una guerra que s’ha volgut comparar amb la de Síria però que amaga unes dinàmiques que la fan incomparable, tot i que la situació geopolítica regional ens faci creure que sí.

Amargament el símil existeix, perquè el camp de batalla són les cases, carrers i pobles del país més enllà del desert però políticament, en tractar-se d’una guerra provocada pel colpisme sectari dels xiïtes en sentir-se infravalorats al país, ens acosta més a una hipotètica situació futura a Iraq.

L’anunci d’una intervenció saudita i egípcia al país dibuixa un horitzó tens perquè no és el primer cop que aquestes dues potències prenen part en un conflicte intern del país. Entre 1962 i 1967, durant la guerra civil de Iemen del Nord, eren a bàndols oposats i el conflicte va provocar més de 150.000 morts al país, 26.000 dels quals eren egipcis i 1.000 saudites. Aquest precedent, sumat a l’extensió del país, situa l’actual guerra civil iemenita com una de les més importants de l’actualitat després de Síria i Iraq, per la fonamentació social que hi ha al darrere i pel possible allargament del conflicte durant dècades.

Actualment les converses de pau al país s’han posposat de forma indefinida després de la retirada de la cimera de pau de Kuwait per part dels houthis, un gest que ha estat vist com ofensiu i que ha provocat la retirada de la delegació governamental exiliada.

Les ofensives diplomàtiques del president Al-Hadi per aconseguir la pau han arribat sempre a un carreró sense sortida des que va exiliar-se al prendre els houthis el poder. La guerra oberta s’ha estès fins a provocar la intervenció nord-americana al país per fer front a Al-Qaeda en la seva lluita contra el terrorisme. Una campanya militar que ha tingut conseqüències nefastes al significar una vulneració de la sobirania nacional iemenita.

La campanya militar saudita Restaurar l’Esperança, iniciada l’abril del 2015, ha comportat bombardejos aeris sobre diferents ciutats, amb Sana com a principal objectiu. Gràcies a aquesta operació militar, les tropes governamentals han pogut ocupar les parts més importants de la ciutat, com l’aeroport, el districte principal de la ciutat i parts controlades pels houthis. Tot això ha anat coordinat amb la batalla d’Aden on forces saudites i pro-governamentals, amb l’ajuda de Emirats Àrabs Units, van derrotar les forces houthis. Tot i la contra-ofensiva, les forces governamentals van recuperar el control de la ciutat d’Aden després de tres mesos de combats.

Aquest tipus de batalles són les que provoquen i han provocat una gran crisi humanitària al país per la gran quantitat de civils que es troben, com he citat anteriorment, entre els dos focs. El control de les infraestructures bàsiques en mans d’uns i altres, sabotejant-se mútuament, encara provoca més que els civils que no hi prenen part en siguin les principals víctimes. La fragmentació del país entre zones houthis o rebels, les governamentals de Hadi, la presència d’Al-Qaeda en totes dues i la de l’Estat Islàmic o Daesh en unes altres dibuixa una situació d’extrema importància social.

Finalment la presència d’Al-Qaeda tant a les zones controlades pels houthis com pels pro-Hadi és un dels motius pels quals la xifra de víctimes civils arriba al 47% del total. La por de totes dues faccions d’aquest enemic comú té com a conseqüència que els pobles que es troben sota control terrorista també serveixin d’amagatall per aquells, com també la duresa dels combats entre totes dues faccions entre sí. La sospita de possibles col·laboracions dels ciutadans pel bàndol contrari durant les ofensives genera la desconfiança suficient perquè ens veiem a les portes d’una gran crisi humanitària.