Guerra civil a Palestina?

Fa pocs dies el Tribunal Suprem palestí va declarar que les eleccions locals palestines es durien a terme només a Cisjordània ja que les autoritats de Gaza eren il·legals pel seu incompliment d’una gran quantitat de sentències i lleis. La resposta per part de Hamas va ser rotunda, assenyalant que es tractava d’una sentència política que només volia dividir als palestins i diferenciar cada cop més la Franja de Gaza de Cisjordània. Això, però, és l’últim punt d’una llarga història de tensions entre el govern de Ramala, capital de l’Autoritat Nacional Palestina, i el de la Franja de Gaza, contrlada pel grup terrorista Hamas. Accions contra la població israeliana per part de Hamas, com ara els túnels, o provocacions en forma d’amenaces, han fet que el president palestí Mahmmud Abbas sigui considerat un traïdor per no haver-hi donat suport.

La presència d’Abbas al funeral de Shimon Peres va aixecar una gran polseguera a la Franja de Gaza i va fer que fos tractat de “jueu” en el sentit més pejoratiu: no oblidem que Hamas, als seus principis fundacionals, recull l’objectiu de llançar tot els jueus al mar.

A més, la col·laboració Israel-ANP a través del COGAT, òrgan de l’exèrcit israelià a Judea i Samaria, ha evidenciat encara més les diferències entre les dues faccions palestines, El COGAT coordina accions tant a Cisjordània com a la Franja de Gaza però les més importants són les de Cisjordània, per l’amplia tasca que porten a terme juntament amb les autoritats palestines: defensa i seguretat, formació d’agricultors palestins, coordinació i formació sanitàries o la col·laboració comercial amb exportadors i importadors palestins. En el cas de la Franja de Gaza, el COGAT també col·labora amb les autoritats de Ramala, en conflicte amb les de Hamas.

Si fem mirem la regió d’una forma més àmplia, veurem que Egipte hi juga un paper transcendental. Tal i com van declarar les autoritats de Hamas a la Franja de Gaza el 2013, quan Al-Sisi, va accedir a la presidència d’Egipte i va tancar el pas entre el seu país i Franja de Gaza, “Gaza s’ha convertit en una gran presó”. De fet, periodistes importants d’Egipte com ara Taufik Okasha, van dir que els palestins havien de revoltar-se contra Hamas o mereixien ser bombardejats. Una conseqüència de tot això va ser que les Forces Armades d’Egipte, en una de les seves incursions contra els túnels de Hamas, van voler escarmentar la població inundant d’aigua salada els túnels, sense pensar en els aqüífers i pous d’aigua dolça de la Franja de Gaza.

Després d’aquest petit recordatori i tornant a la matèria, hi ha un conflicte a tres bandes entre els mateixos actors de l’Autoritat Nacional Palestina. De fet, duu arrossegant-se des de la mort de Yassir Arafat. Molts palestins veuen Abbas com un líder sense sentit d’Estat i que no defensa els seus interessos perquè pacta i negoci amb Israel, cosa que sempre ha provocat el menysteniment de Hamas. A més, després de l’anul·lació de les eleccions legislatives per manca d’infraestructura, el grup terrorista el considera un líder il·legítim. Per si no n’hi hagués prou, tot això coexisteix amb el conflicte a Gaza entre cèl·lules d’Estat Islàmic, Hamas i el govern de Ramala amb la presència de l’Estat d’Israel com a quart actor.

Els problemes a Gaza poden provocar una nova guerra civil entre palestins. Tot i que Hamas i l’EI fa mesos que neguen que estiguin enfrontats, el llançament d’un coet reivindicat pels segons ho fa evident. De fet, Hamas es va desvincular de qualsevol atac llençat sobre Israel perquè primer volien solucionar aquest conflicte intern. La situació és prou tensa com perquè aquests darrers dies Radio Kol Israel, informés que intermediaris de Hamas s’havien posat en contacte amb Israel dient que no tenien cap intenció de provocar una escalada en les tensions. La Franja de Gaza per tant, està controlada per Hamas, amb cèl·lules d’Estat Islàmic, i en alguns punts per les autoritats de Ramala, totes elles enfrontades entre sí, però l’ordre de preferències fa que no sigui una guerra civil simultània.

En vista del que sabem i com a breu conclusió, podem afirmar que el conflicte entre Hamas i el govern de Ramala s’ha vist afectat per la inclusió d’un tercer actor com l’Estat Islàmic, enemic comú de tots els actors afectats dins i fora de Palestina, des d’Israel fins a Jordània o Egipte. De fet, el comunicat de Radio Kol no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que Hamas sempre ha defensat les posicions més intransigents en qualsevol negociació, negant que sigui possible que hi hagi pau mentre hi hagi jueus a Palestina i existeixi l’Estat d’Israel.

Fa uns mesos aquest comunicat no hauria estat possible i, per tant, els nous horitzons són totalment desconeguts. Podríem estar davant d’una nova Pau Armada entre Israel i Hamas fins que se solucioni la guerra civil a la Franja de Gaza amb l’objectiu d’evitar una intervenció per tal d’evitar una intervenció militar a la zona.

Publicat a la Revista l’Endevant el11 d’octubre de 2016

Anuncios

La fi dels ideals

Després de la caiguda de l’Imperi Otomà i les reparticions a través dels tractats dels territoris de l’últim califat, va esclatar una revolució filosòfica sense precedents al Llevant, on diferents personatges, alguns completament desconeguts a aquest costat del món, canviarien, dècades després, el món sencer. Des del conflicte entre àrabs i kurds, el conflicte arabo-israelià, les tensions entre els propis països musulmans més enllà de la religió, la importància de la religió per determinats actors, les diferents idees d’islamisme, entre altres coses, són fruit de la revolució filosòfica que va viure tot el Llevant en un període molt curt de temps.

Però com sempre passa, i com recita el Comte de Volney a la seva magna obra Les ruïnes de Palmira, fins i tot la metròpolis més immensa pot acabar convertint-se en ruïnes que faran ombra al mig del desert. I això és el que ha passat amb els grans ideals de principis de segle, de la plenitud que van viure durant anys, actualment no tenen la mateixa presència o directament han desaparegut convertint-se en uns altres. Com a conseqüència d’això, plantejaments polítics que abans eren impensables per part dels països àrabs, avui són una realitat, i de la mateixa forma que vaig fer en l’anterior article, Realpolitik Israeliana, cronològicament analitzaré l’auge i decadència dels que crec que han sigut els principals corrents polítics de la regió.

Un origen comú, l’antiimperialisme

Com a conseqüència del tracte colonial que tenia Síria a la dècada de 1920, un periodista libanès, Antoun Saadé, de religió cristiana libanesa, va començar a escriure contra l’ocupació francesa en aquells territoris, denunciant la política-ficció que s’havia fet per dibuixar les noves fronteres de la regió com a conseqüència de l’Acord de Sykes-Picot. Segons aquest periodista, no existia la idea de nacionalisme àrab perquè com a tal no hi havia una homogènia per fer-ho, però, per tal de legitimar la seva lluita contra els francesos i anglesos, va crear el concepte de la Gran Síria.

Segons Sadeé, ni la religió, la llengua o l’origen ètnic eren motiu suficient per crear una nació, però si l’emplaçament geogràfic, es per això que la Gran Síria comprenia Síria, Líban, Palestina, Jordània, Iraq, Kuwait, el Sinaí i part de Turquia i Iran. Aquestes idees, consolidades com a partit el novembre de 1932, trobarien molts detractors, però també seguidors, fins al punt que inspiraria nous corrents anys més tard que canviarien radicalment la concepció del Llevant fins als nostres dies.

Entre els seus detractors es trobava un altre cristià libanès, Pierre Gemayel, qui davant de la voluntat de crear una Gran Síria va reclamar tot el contrari, la creació d’un Líban independent controlat per qualsevol potència que no fos libanesa. Inspirat pel sentiment d’ordre que va veure a Berlín durant els Jocs Olímpics a l’any 1936 quan hi va anar com a esportista, al tornar va fundar el Partit Kataeb, també conegut com Falanges Cristianes. El Kataeb neix amb la voluntat de proclamar un Líban independent, sense cap presencia estrangera i completament independent. Això provoca que tot i tenir tres elements en comú tots dos corrents, l’anticomunisme, l’oposició a la lluita de classes i l’antiimperialisme, estaven dividits, un per les seves tendències laiques radicals pan-sirianes, i l’altre pel seu fonamentalisme cristià identitari, essent aquest últim aspecte el que més els separava.

I entre els seguidors del social-nacionalisme, un altre cristià, juntament dos musulmans, varen revolucionar el món àrab completament: Michel Aflaq (cristià sirià), Salah al-Din al-Bitar (Musulmà sunnita) i Zaki al-Arsuzi (Musulmà alauita) van crear el Ba’ath o Baathisme, que significa “renaixement” en àrab, el 1940. Aquest moviment buscava retornar la cultura àrab al seu esplendor màxim, com també els valors i la societat. Per aquest motiu es plantejava com un partit revolucionari i dirigista, al no acceptar el pluralisme polític. La idea d’aquest moviment partia dels moviments nacionalistes unificadors, com l’alemany o l’italià, però en aquest cas en els països àrabs. Per aquest motiu, i per la sociologia dels pobles àrabs, van optar per un socialisme particular, on la religió cristiana i musulmana tenien el paper de cohesionar essent indestriables, i al mateix temps combatre l’imperialisme franco-anglès a la regió.

És per aquesta raó que durant la primera part de la dècada de 1940, totes tres formacions lluitessin contra la França de Vichy per alliberar el Líban, tot i que ho fessin per tres motius completament diferents. Tot i així, la forta càrrega del patriotisme i el nacionalisme, mesclada en un sentiment d’ordre continu, deixa endevinar la proximitat que tenien per les tesis feixistes italianes respecte la revolució i la societat.

Mentre es produïa aquest debat filosòfic i polític, a El Caire s’estava portant a terme un altre debat religiós transcendental i vinculat a l’antiimperialisme entre l’islamisme secular i l’islamisme integrista. Els primers eren seguidors de Jamal al-Din al-Afghani, líder islamista antiimperialista i precursor del panislamisme i el modernisme islàmic del s. XIX.

El seu plantejament reformista era similar al de Luter amb el cristianisme segons l’historiador François Guizot. De fet, Al-Afghani va afirmar el 1891: “L’autèntic esperit de l’Alcorà està en perfecta consonància amb les llibertats modernes. Un musulmà culte, que estigui familiaritzat amb els principis liberals d’Europa, és capaç de transmetre-fàcilment al seu poble amb l’autoritat de l’Alcorà, sense les dificultats que van envoltar a Luter”.

És per aquest motiu que un dels seus seguidors egipcis, Ali Abdel Raziq, consolidés el plantejament islamista secular de l’islam front als que deien que només podia existir un verdader concepte de l’islam sota un califat unit.

Un plantejament que, més endavant, el Baathisme faria seu defensant el socialisme amb l’important pes de l’islam dins la vida privada de cadascuna de les persones, sense crear cap idea de obligacions civils, com podia ser l’assumpte del vel en les dones, un assumpte completament personal.

Per altra banda, els seus opositors, com Sayyid Qutb, un dels defensors de l’islamisme integral, defensava la idea d’unir als musulmans consolidant el panislamisme polític, fossin àrabs o no, la qüestió religiosa predominava. Aquestes idees van acabar creant, a El Caire, els coneguts Germans Musulmans.

La qüestió palestina

Com a conseqüència de les Lleis de Nuremberg de 1936, els jueus van començar a ser perseguits a l’Alemanya nacional-socialista, com no podien treballar ni tampoc tenir propietats, i fins i tot se’ls hi va treure la nacionalitat alemanya als que vivien dins del Reich, molts d’ells, amb gran sacrifici, aconseguien entrar al Mandat de Palestina, llar dels jueus segons la Conferència de Balfour. Tot i que els àrabs es van oposar a tots els tractats que van haver-hi, el 1936, les autoritats àrabs sota el mandat britànic es van aixecar en armes contra els britànics i els jueus, començant així el conflicte actual.

Resultat de la inoperància britànica al mandat palestí, els jueus es van organitzar formant la Haganà i el Irgún, dues faccions armades que tenien com a missió principal protegir de les autoritats àrabs als jueus que havien arribat legalment al Mandat de Palestina. Segons aquestes últimes, els jueus estaven il·legalment en territori britànic i compraven terrenys als àrabs fent que aquests s’acabessin quedant amb menys terrenys al Mandat. L’exèrcit britànic hi va acabar prenent part enviant 20.000 soldats britànics i establint el Llibre Blanc de 1939, que regularitzava la entrada de jueus al territori.

El 1 de setembre de 1939 comença la Segona Guerra Mundial, i a l’any següent les forces britàniques del Mandat es llancen contra Síria i Líban en mans de les forces franceses col·laboracionistes. Les forces paramilitars jueves s’integren a les forces britàniques, juntament amb les legions àrabs per fer front als francesos, i al vèncer el 1943, abans que acabés la guerra, ja comencen les revoltes polítiques contra els britànics i francesos a Síria i Líban. Els britànics concedeixen especials privilegis al Mandat sirià i al de Palestina.

Al acabar la Segona Guerra Mundial, i degut al paper del Gran Muftí, qui havia perseguit als jueus durant la revolta àrab de 1936 i s’havia aliat amb el nacional-socialisme per combatre als britànics, la seva figura queda denigrada per Jordània i Egipte.

El 1948, es declara independent Israel, sent vist pels països àrabs com una conseqüència del imperialisme, fent que el mateix dia de la independència baathistes, social-nacionalistes, falangistes i islamistes li declarin la guerra a Israel, tots per diferent motiu: Els baathistes per trencar amb el món àrab, els social-nacionalistes per dividir als sirians, els falangistes per ocupar part dels territoris de la Terra Santa cristiana i els islamistes per ocupar el que es diu Dar-Al-Islam, Terra de l’Islam, i que conforme l’Estat havia d’estar en mans de musulmans.

Jordània, un actor rellevant

Un cop acabada la guerra, el Regne de Transjordània, actual Regne Haiximita de Jordània, s’annexiona Cisjordània de iure, i Egipte annexiona la Franja de Gaza. Així doncs, als territoris del ja inexistent Mandat de Palestina hi trobarem israelians, jordans i egipcis. Aquesta situació no canviaria fins al 1967, quan comença la Guerra dels Sis Dies i l’Estat d’Israel s’annexiona la Cisjordània fins al riu Jordà, la Franja de Gaza als egipcis i els Alts del Golan a Síria.

Aquesta situació provoca que s’haguessin d’arribar a acords entre els jordans i israelians per destensar les relacions, i per aquest motiu Israel, un cop unificada Jerusalem, acorda amb el rei de Jordània la protecció de l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món musulmà i jueu.

Des dels regnes cristians a l’edat Mitja, l’Esplanada de les Mesquites estava custodiada per guàrdies àrabs musulmans, fet que va ser respectat al crear-se sota potestat del rei de Jordània la Guardia Waqf de Jerusalem, aquest cos vetllava perquè ningú que no fos musulmà pogués resar a l’Esplanada de les Mesquites, una missió respectada pel govern israelià fins als nostres dies.

Sota l’ocupació israeliana de Cisjordània es va anar consolidant el moviment de resistència palestí, un fet que no agradava ni a jordans ni a israelians per que anava contra els interessos històrics del regne reclamar Cisjordània com seva, i contra els interessos israelians al estar ocupada per aquests.

Això va tenir conseqüències nefastes pels palestins doncs dos anys més tard que s’acabés la Guerra dels Sis Dies, el 1970, després de pressions per part de Yasser Arafat contra el rei Hussein de Jordània, el monarca va declarar la llei marcial al país. I al declarar-se aquesta, les forces armades del regne de Jordània van assaltar els campaments palestins per fer fora als milicians de la Organització per l’Alliberament de Palestina.

Entre el 6 d setembre de 1970 i el mes de juny de 1971 més de 3.000 palestins i 600 sirians van perdre la vida, provocant també que fossin expulsats del regne jordà cap al Líban. La inacció d’Egipte per part de Nasser va provocar que molts palestins es sentissin traïts pel govern egipci al desvincular-se aquest de la qüestió palestina. Per tant, la fractura de la aliança panarabista entre jordans, sirians i egipcis era evident.

L’ultima guerra, Yom Kippur

Amb aquests ideals polítics, religiosos i politico-religiosos, no serà fins la Guerra de Yom Kippur, o Guerra d’Octubre, el 1973, que l’escenari no canviarà. 25 anys després de la seva independència, Israel havia consolidat la seva presencia a l’antic Mandat de Palestina, fins al punt d’envair territori sirià, egipci i jordà. Però aquell any una cosa va canviar i va ser el resultat de la guerra: al agafar als israelians per sorpresa, l’ofensiva àrab va ser militarment aclaparadora fins al punt de gairebé derrotar als israelians, però, igual que els cartaginesos davant Roma, els egipcis es van aturar inesperadament i varen donar temps als israelians a llençar una contra-ofensiva. Aquest fet va marcar un punt d’inflexió que trencava l’eix Egipte-Síria, al voler establir relacions d’igual a igual entre israelians i egipcis.

L’establiment de relacions entre israelians i egipcis per la península del Sinaí feia que hi hagués un canvi de preferències polítiques a El Caire. Si durant tota l’etapa de Nasser s’havia reivindicat el panarabisme àrab sui generis, amb Anwar el-Sadat predominaven els interessos de país per sobre de la qüestió arabista. La visita de Anwar el-Sadat a Jerusalem el 1977 per parlar davant el Parlament d’Israel, la firma dels Acords de Camp David el 1978 i el Tractat de Pau entre Egipte i Israel el 1979 van acabar de trencar qualsevol pont entre panarabistes, deixant sola a Síria en la seva defensa d’unir als àrabs sota un sol estat.

Mentre passava això, a l’altre banda d’Israel, a la frontera amb el Líban, les forces armades israelianes entraven al país per desarticular els campaments palestins on s’ocultaven terroristes palestins que havien estat expulsats del Regne de Jordània, i van crear una àrea de seguretat en la qual els cristians del Exèrcit del Sud del Líban vetllaven per l’estabilitat. Tot i així, el 1982, dos anys més tard del Tractat de Pau entre Israel i Egipte, es llença l’operació militar Pau per Galilea per acabar amb els comandaments terroristes palestins del Líban, rebent el suport de les Falanges Cristianes. És important recordar que el 1982 les principals preferències falangistes no eren acabar amb Israel, sinó fer fora els palestins del Líban per trencar amb la pau interna del país.

El 1985 les forces armades israelianes es retiren de part del Líban, fins la zona de seguretat, on s’acabarà consolidant Hezbollah per fer fora els israelians. Hezbollah recuperaria el discurs del Dar-Al-Islam utilitzant el discurs religiós per fer fora als israelians del Líban i destruir Israel.

Degut a la importància de la qüestió palestina i la necessitat d’ubicar als palestins i tornar-los a les seves llars, la Lliga Àrab comença a promoure la idea de l’estat palestí als territoris israelians, reconeixent el paper de la Organització per la Alliberació de Palestina als territoris ocupats que formaven part de Jordània, l’actual Cisjordània. A més, Egipte cediria la Franja de Gaza com a territori històric palestí. Després de llargues jornades i conferències, el 1993 es redacta la Declaració de Principis sobre les Disposicions relacionades amb un Govern Autònom Provisional, o Acords de Oslo. Gràcies a aquest acord, Israel reconeixia una Autoritat Palestina i l’Autoritat Palestina reconeixia a Israel.

A l’any següent, Jordània signaria el Tractat de Pau amb Israel, sent religiosament transcendental perquè el descendent de Mahoma, recordem que el rei de Jordània és descendent directe de Mahoma, reconeixia a Israel. A més, la Mesquita d’Al-Aqsa i l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món islàmic, seguiria sent vigilada per la Guàrdia Waqf de Jerusalem, que estava sota la tutela del rei jordà i ara sota autoritat palestina. Actualment, inclosos els Alts del Golan, els governs israelià i sirià, oficialment en guerra, col·laboren amb tasques d’aprovisionament als ciutadans drusos i israelians que allà hi viuen, i les fronteres estan obertes perquè els que hi resideixen puguin entrar i sortir de Síria, demostrant un cop més la caiguda del Baathisme.

La transformació dels ideals

Un cop es va signar la pau entre israelians, jordans, palestins i egipcis, la qüestió panarabista deixava de tenir sentit, ensorrant-se completament i deixant aflorar el nacionalisme d’Estat que va sorgir a Egipte a mitjans del 1970. I les aspiracions islamistes fonamentalistes del Dar-Al-Islam ressorgien en forma de terrorisme dels llocs on hi havia hagut guerra directa. El cas de Hezbollah o Hamas són exemples d’això.

En el cas de Hezbollah , però, és peculiar, perquè tot i que encara desitja acabar amb Israel com a força invasora des d’una concepció fonamentalista islàmica, internament no és així i està aplicant polítiques seculars al Líban. De fet, molts cristians li han acabat brindant suport pel caràcter secular i anti-israelià que tenen transformat en el que anomenen “l’esperit de resistència”.

Finalment podem dir que el Baathisme ha esdevingut un nacionalisme d’Estat, ajudant aquest canvi a un futur apropament entre israelians i sirians, el social-nacionalisme ha acabat gairebé desapareixent de la mateixa forma que les reivindicacions del Falangisme libanès.

I el plantejament del Dar-Al-Islam, que demanava que els països de Llevant estiguessin dirigits per musulmans, ha desaparegut per convertir-se en un islamisme socialista o secular, convertint l’islamisme immobilista o integral en una “rara avis” que molts musulmans ja consideren un enemic.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de juny de 2016.

 

Realpolitik israeliana

Eli Cohen, conegut a Israel com “el nostre home a Damasc”, va ser un espia egipcià que va treballar pels serveis secrets israelians, entre les seves gestes destaquen popularment el haver aconseguit que els sirians plantessin eucaliptus al voltant de les seves posicions als Alts del Golan marcant les posicions on estaven a l’aviació israeliana durant la Guerra dels Sis Dies, aconseguint infiltrar-se tant al govern sirià que, segons el propi Mossad, era el tercer a la successió del President Hafez Al-Assad. Va trobar la mort quan un Tribunal Militar sirià el va condemnar, tot i la mediació del Vaticà, per espionatge al ser descobert pels soviètics enviant un missatge de ràdio de Síria a Israel. I des del 1965, després de ser penjat a una plaça de Damasc, la família demana que el cos sigui retornat a Israel.

Però el dia 6 d’abril d’aquest any, durant una visita del President de Israel, Reuven Rivlin, li va plantejar al seu homòleg rus, Vladimir Putin, que el cos de Cohen fos retornat a Israel. És important recordar que el paper del Kremlin ha sigut fonamental per fer front als rebels islamistes del l’Estat Islàmic a Síria, sent el principal aliat del govern del President Al-Assad, fill de Hafez Al-Assad. No és el primer cop que el Govern israelià demana al Govern sirià la repatriació del cos, primer ho va intentar Olmert a través de Erdogan, i després Netanyahu a través de Ronald Lauder. Però tot apunta que aquell 6 d’abril va començar a girar un engranatge que fins ara no s’havia mogut, i és l’aproximació directa d’Israel cap a Rússia, la Lliga Àrab i el renaixement de la realpolitik israeliana.

Actualment, la realpolitik a Orient Mitjà no s’està fent a través dels canals diplomàtics i dels ministeris d’Assumptes Exteriors, sinó a través dels ministeris de Defensa. Les relacions cordials entre els països d’Orient Mitjà actualment estan vinculades a la defensa i a la protecció mútua, exemples d’això son la relació Iran-Síria o Aràbia Saudita-Iemen. Fins i tot aliances econòmiques i polítiques com el Consell de Cooperació pels Estats Àrabs del Golf ha acabat esdevenint una aliança militar. Així doncs, qui podria ser un perfecte ministre de Defensa israelià que tingués capacitat per negociar militarment amb la Lliga Àrab, països com Aràbia Saudita i al mateix temps amb Rússia? La resposta és una solament: el mateix que va assentar els fonaments de les iniciatives de pau entre israelians i la Lliga Àrab, i té orígens soviètics, Avigdor Lieberman.

Lieberman, sinònim de pragmatisme

Avigdor Lieberman ha sigut Ministre d’Infraestructures, Ministre de Transports, Infraestructures Nacionals i Seguretat Vial, dues vegades Vice-Primer Ministre, Ministre d’Assumptes Estratègics, dues vegades Ministre d’Assumptes Exteriors i ara Ministre de Defensa. El 1988 va començar a treballar amb l’actual Primer Ministre Netanyahu, i després de ser Director General de l’Oficina del Primer Ministre des de 1996 a 1997, va dimitir per discrepàncies sobre concessions que s’havien fet als palestins. Tot i defensar les posicions més dures, mai s’ha negat a negociar amb les autoritats palestines com s’ha demostrat des d’aleshores fins a dia d’avui. La posició de l’administració Obama sobre la qüestió palestina va allunyar les autoritats israelianes de les nord-americanes, fins al punt de declarar que la situació estava en un punt mort.

Les negociacions sobre els assentaments van provocar encara més tensions entre Estats Units i el gabinet de Netanyahu, fent que Lieberman públicament es mostrés a favor dels assentaments, evidenciant-se, després de molts anys, una relació en hores baixes des de feia molt entre tots dos països. Però per altra banda, des del maig de 2004, defensa un pla de pau que es coneix com Pla Lieberman. Aquest pla consisteix en intercanviar territoris entre Israel i la Autoritat Palestina per tal de consolidar dos Estats, un israelià i un palestí, a través de moure la frontera palestina perquè inclogués la zona coneguda com “el Triangle”, actualment dintre d’Israel, on s’engloba gran part de la població àrab israeliana, a canvi de permetre que els assentaments fossin territori israelià. Però això va tenir una conseqüència, i és que el 83% ciutadans àrabs que vivien a la zona de “el Triangle” no volien formar part del futur estat palestí, ni per tant estar subjectes a l’Autoritat Palestina.

El 2002, dos anys abans de presentar el Pla Lieberman, l’actual ministre de Defensa va ser un dels iniciadors de la redacció de l’Acord de Pau que avui està sobre la taula. Després de les dues intifades i les Primaveres Àrabs i els canvis polítics que s’han produït des d’aleshores, situen aquest acord en un punt fonamental de les relacions entre àrabs i israelians. Els moviments d’apropament entre israelians i saudites cada cop són més clares però és imprescindible arribar a un nou acord entre les tres autoritats palestines, àrabs i israelianes. L’existència d’un enemic comú amb capacitat d’armament nuclear com és Iran, està provocant que els tempos entre gran parts dels països àrabs i el govern israelià siguin cada més ràpids, provocant un exercici impecable perquè no es poden permetre errors, sent necessàries algunes discrepàncies com les del executiu egipcià amb el nou càrrec de Lieberman al govern de Jerusalem.

Punt de trobada: Moscou

En la geopolítica d’Orient Mitjà res passa perquè sí, no hi ha causalitats que serveixin ni tampoc fets que no estiguin mil·limetrats. La mala gestió de la política exterior nord-americana de Hillary Clinton, i posteriorment de John Kerry, ha provocat que actualment Estats Units tingui certa relació amb Iran, i, com a conseqüència d’això, ha perdut l’aliança que existia entre ells i el govern israelià, iraquià, saudita i de la resta de països del golf Pèrsic. Si després del suport d’Obama a Morsi davant del pronunciament militar d’Al-Sisi les relacions amb Egipte estaven gairebé en una dimensió desconeguda, també molts dels països anteriorment citats han rebaixat de bons aliats a relacions cordials. Fruit d’això és el suport incondicional d’Iraq a les autoritats russes al país, o el suport d’Al-Sisi a Al-Assad, i la distensió entre el govern sirià i el saudita després d’una trobada russo-saudita al respecte.

I ara, després de totes aquestes aliances, perquè recordem que després de l’anunci d’Iran que pot desenvolupar armament atòmic, Rússia s’ha fet enrere en moltes coses que s’havia compromès per violar aquest els processos i tractats establerts sobre la supervisió nuclear, comença a establir-se la relació Jerusalem-Moscou. Fins i tot Ha passat una cosa que no es pot passar per alt, Rússia ha retornat un tanc israelià que va ser capturat per les forces armades sirianes durant la Guerra del Líban, i que Síria va regalar a la Unió Soviètica. De fet, des de que hi ha rumors sobre el paper de Lieberman com a ministre de Defensa, les relacions amb Rússia han augmentat. I les negociacions sobre acords bilaterals entre tots dos països estan en el seu punt més bo. De fet el Primer Ministre d’Israel té planificat visitar Rússia el dia 7 de juny d’aquest any , 25 anys després del primer acord entre Israel i Rússia des de la caiguda de la Unió Soviètica.

Si ho recordem, Netanyahu va fer una reunió de tot el seu gabinet als Alts del Golan dient que aquella terra sempre seria israeliana, i tot i així., això no ha frenat la voluntat russa i israeliana per arribar a acords profunds entre ells, i donar final al conflicte arabo-israelià i a la guerra civil siriana. Dins del camp militar, tots dos governs han anunciat que la cooperació per fer front al terrorisme a Síria és òptima, i tot i haver-hi mediàticament suposats enfrontaments entre tots dos, cap dels dos governs ha declarat que passés absolutament res fora de lo normal. Per tant s’espera que el dia 7 de juny les relacions es formalitzin com a bilaterals. Això, sumat al fet de posar un israelià jueu d’origen soviètic al capdavant de Defensa, amb qui l’administració Obama i Hillary Clinton no tenen especial relació, obra les portes a un nou paradigma que és l’apropament israelià a l’esfera russa, com va passar quan els laboristes i socialistes israelians governaven i estaven sota la influència soviètica, ara amb els conservadors.

El paradigma israelià

És important assenyalar que a Israel la pau és una preferència des de la seva fundació, mostra d’això és que no hi ha cap partit principal que estigui en contra d’ella, i si analitzem els principals Tractats de Pau podem veure com els han signat i ratificat les diferents forces polítiques, fent que el camí cap a la pau no sigui d’un color o un altre.

Si comencem pel Tractat de Pau entre Israel i Egipte, podem veure com va ser un israelià conservador qui va signar-lo. Seguint pel Tractat de Pau entre Israel i Jordània va ser un progressista, igual que el Tractat de Pau entre Israel i l’Autoritat Palestina, essent en tots dos casos Isaac Rabin, que va morir assassinat per arribar a tals acords per part d’una facció de la ultra-dreta israeliana.

Va ser Ariel Sharon, conservador, qui va retirar-se unilateralment de Gaza i va desmuntar els assentaments israelians que es trobaven allà, igual que Begin ho havia fet amb els assentaments que hi havia al Sinaí 30 anys abans. Unes decisions fortament criticades pels sectors més extremistes. Però si mirem en detall, veurem que el partit religiós sefardita va col·laborar amb els governs progressistes a arribar als acords de pau amb palestins i jordans. Un fet que en certa manera no quadra amb alguna imatge que es ven d’Israel, però tot i no quadrar per alguns, la realitat és que les peces encaixen. És per aquest motiu que cal parlar de paradigma israelià i perquè no hem de tenir cap mena de reticència a una figura com Lieberman al capdavant del ministeri de Defensa.

Si ens situem el 1979, ens podem trobar en una dinàmica política igual que l’actual. Aleshores teníem un Likud amb Menachem Begin al capdavant, que contava amb el suport del Partit Nacional Religiós, Agudat Yisrael (Actual Judaisme Unit de la Torà) i el Moviment Democràtic pel Canvi, de centre. Tot i així, de ser un govern fortament conservador tan religiosament com políticament, s’arriba a un acord de pau amb Egipte.

Aquest fet és molt important perquè tot i haver-hi aquest govern es van derruir els assentaments, es va obligar a desplaçar-se als israelians que vivien en ells i es va tornar la península del Sinaí sencera. I això no va provocar cap desfeta electoral, perquè a les següents eleccions el Likud va tornar a guanyar i Begin va repetir, i després va pujar un altre membre, Yitzhak Shamir, del Likud.

Amb el treball conjunt del govern del Likud de Shamir i el progressista de Yitzhak Rabin es van arribar als tractats amb Jordània i es va crear l’Autoritat Palestina. Amb Ariel Sharon, conservador, van començar les negociacions amb la Lliga Àrab i quan la Lliga Àrab estava disposada a reconèixer i signar la pau amb Israel si retornava a les fronteres de 1967. I va ser Rabin, progressista, qui va començar les negociacions amb Síria, d’intercanviar els Alts del Golan per la Pau, que després va continuar Ehud Barak, progressista, i Olmert, progressista, a través de canals extra-oficials.

Tot i que davant la negativa de les autoritats sirianes, Lieberman quan era ministre d’Assumptes Exteriors va desestimar seguir-ho intentant. Tot i així, s’han filtrat informacions que apunten que Netanyahu, conservador, igualment va intentar-ho per canals extra-oficials. La política israeliana hauria de portar com lema: “fer possible allò que sembla impossible”.

El bosc d’eucaliptus

El retorn a la Raison d’etat del Cardenal Richelieu, l’abandonament de la política dels grans ideals, sembla indicar que estem més pròxims a un nou Congrés de Viena a Orient Mitjà, on saudites, israelians, sirians, egipcians, jordans, russos i iranians redibuixaran les fronteres actuals creant-se nous estats com pot ser el Kurdistan a les zones actuals turco-iraquianes, que no pas es consolidi un moviment per l’establiment de democràcies al països que actualment estan en guerra a la regió. I això té com a conseqüència directe que les fronteres per aconseguir la pau entre àrabs i israelians també es definiran, però amb el suport de les línies més dures i excloent els radicals de tots dos bàndols. Així podem entendre com un polític com Lieberman estigui negociant la pau, i al costat palestí s’hagi tret qualsevol importància política al que faci o digui Hamas. És important recordar que a l’Autoritat Palestina o Estat de Palestina no es fan eleccions perquè el candidat preferit és el de Hamas, que trencaria qualsevol pont aconseguit fins ara, fins i tot el tractat de pau, a dia d’avui vigent.

El triomf de la realpolitik a gairebé tota la regió, l’aparició de nous ponts més enllà, i l’establiment d’una voluntat de caminar cap a la pau ens ha d’alegrar més que no pas deixar de qüestionar qui o de quina ideologia és qui ens porta cap a aquesta pau sincera. He començat parlant dels boscos d’eucaliptus que va fer plantar Eli Cohen a les forces armades sirianes per senyalar les posicions en temps de guerra, i acabaré parlant dels boscos d’eucaliptus que creixen a les lleres del Jordà que simbolitzen la llarga pau que hi ha entre israelians i jordans. De fet hi ha una cançó israeliana, El bosc d’eucaliptus, que explica la història d’una dona a qui el seu marit li va construir una casa a dalt d’un turó, i al passar els anys, hi havia sobre el Jordà un pont i un bosc d’eucaliptus, i que tot i la guerra quan els canyons sonaren a les dues lleres, la pau va acabar arribant i van reconstruir la casa, i el bosc d’eucaliptus va tornar a sorgir com si res canviés, però en el nostre cas, si que tot ha canviat.

Publicat a la Revista l’Endevant el 6 de juny de 2016

Iemen, la guerra invisible

L’actual Iemen és un estat creat el 1990 a l’unificar-se la República Àrab de Iemen i la República Democràtica Popular del Iemen. Després que la Constitució del país fos ratificada a l’any següent, l’aleshores nova República de Iemen va ser dels pocs estats que va donar suport a Iraq en les seves aspiracions de conquerir Kuwait aquell mateix any. Tres anys després, el 1993, el president Saleh va ser escollit a les eleccions legislatives i el 1999, després d’una guerra civil amb l’oposició, va ser escollit de nou amb el 96,2% dels vots.

Com es habitual als països àrabs, com va succeir i succeeix a Egipte i Síria amb governs nacionalistes, el president és ratificat mitjançant referèndum cada cert temps enlloc de fer-se eleccions. El 2001 Saleh va tornar a ser ratificat com a president del país i aquell mateix any va declarar la guerra a Al-Qaeda. Com a conseqüència de la inestabilitat produïda pels enfrontaments al país,  el 2004 un moviment xiïta dirigit per Hussein al-Houthi va sollevar-se contra el govern de Saleh.

Dos anys més tard, el 2006, el president Saleh va ser referendat altra vegada amb el 77.2% dels vots, però l’expansió d’Al-Qaeda a zones del Iemen, mesclades amb les ofensives de Hussein al-Houthi, va debilitar el govern. Amb motiu de les primaveres àrabs, el 2011 van començar manifestacions civils demanant democràcia al país i que es castigués la corrupció que havia caracteritzat el govern de Saleh.

El president va acceptar renunciar al càrrec i va viatjar a Aràbia Saudita per començar la transició política del país de forma legal i acordada a través d’un govern d’unitat on també s’inclogués l’oposició. El seu vicepresident, Al-Hadi, seria l’escollit nou president de Iemen. El dia de la seva presa de possessió com a president, Al-Qaeda va atacar el palau presidencial causant més de 25 morts i poc després un altre atemptat va matar un centenar de soldats iemenites a Sana, una de les principals ciutats del país.

El 2014, després de múltiples ofensives, els houthis (rebels xiïtes partidaris de Hussein al-Houthi) van ocupar la capital, aconseguint dissoldre el Parlament de Iemen. Al-Hadi va renunciar i va fugir a la segona capital del país, Aden, des d’on va retirar la renuncia. En vista d’això els houthis van aconseguir, com havien fet amb Sana, envoltar Aden, provocant que Al-Hadi fugís del país.

Així doncs, actualment tenim dos governs iemenites, un de legítim dirigit per Al-Hadi des de l’exili i d’un interí dirigit per Mohammed al-Houthi familiar del fundador dels houthis. Si ampliem l’objectiu, podem veure com actualment al Iemen hi ha les forces de la coalició pro-Hadi, les forces de la coalició pro-Houthi i Al Qaeda–Estat Islàmic, lluitant totes tres entre sí per aconseguir el govern.

En desgranar qui integra les coalicions que donen suport a cada facció, trobem:

– El Consell per la Cooperació dels Estats Àrabs del Golf, Egipte, Jordània, Marroc, Sudan, Senegal, Estats Units, Regne Unit, Canada, Malàisia i la Lliga Àrab donant suport polític a Al-Hadi.

– Un fill de l’antic president Saleh, Iran, Rússia i les milícies terroristes houthis donant suport polític a Mohammad al-Houthi.

– L’Estat Islàmic donant suport a la seva facció iemenita.

De la coalició pro-Hadi, han desplegat tropes al país Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Kuwait, Egipte, Jordània, Marroc i Senegal.

Tot i així, de les altres coalicions només es coneix la facció del fill del president Saleh que coopera amb els Houthis.

Tot això, des de la part “oficial” del conflicte però a l’altra cara de la guerra hi trobem la part civil, que no pren part per cap de les faccions però que es troba al mig de totes tres, sent el principal camp de batalla els pobles de qui resten indiferents al conflicte. En un any de guerra, segons dades oficials de les Nacions Unides, 3.200 dels 6.800 morts han sigut civils, i tots els actors estan acusats de vulnerar els drets humans.

La guerra civil del Iemen és una guerra que ha transcendit les seves fronteres pel seu caràcter religiós, vinculat estretament al polític. La confrontació entre sunnites i xiïtes, entre aliats de Aràbia Saudita i aliats d’Iran, ens porta de nou a una situació similar però soferta molts anys abans al mateix país. És una guerra que s’ha volgut comparar amb la de Síria però que amaga unes dinàmiques que la fan incomparable, tot i que la situació geopolítica regional ens faci creure que sí.

Amargament el símil existeix, perquè el camp de batalla són les cases, carrers i pobles del país més enllà del desert però políticament, en tractar-se d’una guerra provocada pel colpisme sectari dels xiïtes en sentir-se infravalorats al país, ens acosta més a una hipotètica situació futura a Iraq.

L’anunci d’una intervenció saudita i egípcia al país dibuixa un horitzó tens perquè no és el primer cop que aquestes dues potències prenen part en un conflicte intern del país. Entre 1962 i 1967, durant la guerra civil de Iemen del Nord, eren a bàndols oposats i el conflicte va provocar més de 150.000 morts al país, 26.000 dels quals eren egipcis i 1.000 saudites. Aquest precedent, sumat a l’extensió del país, situa l’actual guerra civil iemenita com una de les més importants de l’actualitat després de Síria i Iraq, per la fonamentació social que hi ha al darrere i pel possible allargament del conflicte durant dècades.

Actualment les converses de pau al país s’han posposat de forma indefinida després de la retirada de la cimera de pau de Kuwait per part dels houthis, un gest que ha estat vist com ofensiu i que ha provocat la retirada de la delegació governamental exiliada.

Les ofensives diplomàtiques del president Al-Hadi per aconseguir la pau han arribat sempre a un carreró sense sortida des que va exiliar-se al prendre els houthis el poder. La guerra oberta s’ha estès fins a provocar la intervenció nord-americana al país per fer front a Al-Qaeda en la seva lluita contra el terrorisme. Una campanya militar que ha tingut conseqüències nefastes al significar una vulneració de la sobirania nacional iemenita.

La campanya militar saudita Restaurar l’Esperança, iniciada l’abril del 2015, ha comportat bombardejos aeris sobre diferents ciutats, amb Sana com a principal objectiu. Gràcies a aquesta operació militar, les tropes governamentals han pogut ocupar les parts més importants de la ciutat, com l’aeroport, el districte principal de la ciutat i parts controlades pels houthis. Tot això ha anat coordinat amb la batalla d’Aden on forces saudites i pro-governamentals, amb l’ajuda de Emirats Àrabs Units, van derrotar les forces houthis. Tot i la contra-ofensiva, les forces governamentals van recuperar el control de la ciutat d’Aden després de tres mesos de combats.

Aquest tipus de batalles són les que provoquen i han provocat una gran crisi humanitària al país per la gran quantitat de civils que es troben, com he citat anteriorment, entre els dos focs. El control de les infraestructures bàsiques en mans d’uns i altres, sabotejant-se mútuament, encara provoca més que els civils que no hi prenen part en siguin les principals víctimes. La fragmentació del país entre zones houthis o rebels, les governamentals de Hadi, la presència d’Al-Qaeda en totes dues i la de l’Estat Islàmic o Daesh en unes altres dibuixa una situació d’extrema importància social.

Finalment la presència d’Al-Qaeda tant a les zones controlades pels houthis com pels pro-Hadi és un dels motius pels quals la xifra de víctimes civils arriba al 47% del total. La por de totes dues faccions d’aquest enemic comú té com a conseqüència que els pobles que es troben sota control terrorista també serveixin d’amagatall per aquells, com també la duresa dels combats entre totes dues faccions entre sí. La sospita de possibles col·laboracions dels ciutadans pel bàndol contrari durant les ofensives genera la desconfiança suficient perquè ens veiem a les portes d’una gran crisi humanitària.

Estat en venta, preu a convenir

L’Estat egipci està en venda. Després d’una llarga tradició socialista iniciada el 1956 amb Nasser, la falta d’ingressos provinents del turisme i la industria el fa perillar completament. La modernització i ampliació del Canal de Suez han donat els fruits esperats però les xifres als sectors industrials i turístics són desoladores. Tot i les privatitzacions de Mubarak per formar part dels òrgans econòmics internacionals, gran part de la indústria i la economia estan en mans públiques, fent que sigui necessari un replantejament econòmic total.

Davant aquesta situació de bancarrota Aràbia Saudita, juntament amb altres països del golf Pèrsic aliats seus, s’han vist amb la necessitat d’ajudar aquest rival històric en la geopolítica regional per cinc motius.

El primer és la mala relació entre el regne saudita i la República Islàmica d’Iran. L’escalada de tensions ha portat a una guerra indirecta a països com Iemen, Iraq o Síria, fent que els aliats d’aquests últims s’enfrontin mentre individualment cadascú dona suport als seus amics amb material logístic, diners, etc. Degut al pes militar d’Egipte, és un aliat imprescindible per decantar la balança perquè compta amb 450.000 soldats en actiu i d’un milió i mig més preparats per entrar en combat ràpidament.

El segon és la necessitat egípcia d’inversors. La caiguda d’ingressos del turisme com a conseqüència dels atemptats i la guerra al nord del Sinaí contra una facció de l’Estat Islàmic han fet que el país s’obri per contrarestar aquestes pèrdues. L’executiu egipci ha anunciat grans externalitzacions i privatitzacions per reduir el deute públic i generar riquesa. El desencant davant d’aquests fets, veient com l’Estat es ven industries històriques, fa que es vegi com una derrota moral després de la victòria que va suposar pel país l’expropiació del Canal de Suez. Però hi ha un altre factor implícit: si ara no s’iniciessin aquestes reformes, l’Estat s’ensorraria i amb el pes que tenen les faccions islamistes podrien prendre el poder, cosa que ningú a la regió vol.

Vinculat a aquest últim punt, el tercer motiu és la necessitat saudita i dels països del golf d’invertir. El preu del petroli fa que els països que basen la seva economia en la producció i venda a tercers no puguin dedicar-s’hi i tenen la necessitat de buscar nous sectors on invertir. Un exemple clar d’això és el nou pla econòmic saudita perquè al 2030 no hagi de dependre del cru. Tot i així, la necessitat tant d’Egipte com d’aquests països provoca que s’estableixin nous ponts de diàleg i relacions bilaterals a llarg termini per tal d’ajudar-se. A més, aquesta simbiosi política ha tingut ja els seus fruits com la cessió, el passat 9 d’abril, de la sobirania de les illes que controlen l’Estret de Tirant d’Egipte a Aràbia Saudita.

L’exemplificació d’aquests motius són els acords comercials entre Egipte i els països del golf des de la visita del rei d’Aràbia Saudita. Un d’ells va ser que el regne saudita va acordar unes inversions aproximades de 6.000 milions de dòlars i la construcció d’un pont sobre el mar Roig que unís tots dos països. Dies després, els Emirats Àrabs Units va acordar l’enviament de 4.000 milions de dòlars per ajudar a l’Estat egipci i per crear àrees de desenvolupament al delta del Nil. A continuació, Bahrain anunciava la creació d’onze memoràndums per invertir 2.700 milions de dòlars a Egipte. Tots ells, combinats amb l’assistència econòmica de Kuwait, fan que la xifra d’inversions a Egipte sigui de 12.000 milions de dòlars.

El quart motiu és més geopolític que econòmic: Israel. L’aproximament a Egipte per part dels saudites i altres governs de la península Aràbiga i el golf Pèrsic justament ara, quan les relacions entre Egipte i Israel estan en el seu millor moment, es podria interpretar de dues formes: Aràbia Saudita i els països del golf utilitzen Egipte com a plataforma per arribar a Israel de forma indirecta o busquen una aliança per destruir-lo. La correcta és la primera interpretació: des del nomenament d’Al-Jubeir com a ministre d’Assumptes Exteriors, l’aproximació a països que semblaven remots ha estat constant. L’intent d’atemptat contra el ministre per part dels iranians pot ser un factor decisiu per entendre que Aràbia Saudita i Israel teixeixin una aliança per interès mutu per fer-li front.

El cinquè motiu, i últim, és el canvi de la dinàmica regional. Les revolucions àrabs ho van deixar en pausa però ara torna a existir aquesta voluntat conjunta dels països del golf i els saudites de convertir-se en actors de pes a l’Orient Mitjà. Tot i l’expansió diplomàtica russa a Iraq, Iran, Líban, Síria i Israel, aquest últim sempre girant sobre si mateix volent convertir-se en un centre regional important. Això ha estat fruit de l’allunyament dels Estats Units i també de no voler entrar a les mateixes dinàmiques que els països sota la influència russa. Aquesta equidistància consolida una tercera via formada per Egipte, Aràbia Saudita i els països del golf Pèrsic.

Després d’exposar aquests cinc motius, es pot entendre millor la importància que té invertir a Egipte. La necessitat política de la terra dels faraons, combinada amb la dels reis d’Aràbia i els emirs, demostren fins a quin punt és imprescindible portar a terme acords. Cal diferenciar que l’onada de privatitzacions que del govern del president Al-Sisi, posant preu a l’Estat, no s’ha de confondre amb la venda de sobirania que els opositors volen fer creure. No és el país ni el seu territori el que està en venda sinó l’Estat i gran part de la seves indústries i serveis.

Enrere queden els temps de Nasser col·lectivitzant i els de Mubarak de fer el mínimament necessari per seguir aïllat del món un cop va caure la Unió Soviètica. Ara apareixen a l’horitzó vents de canvi on l’esperit polític de Al-Sadat, que va arribar a signar la pau amb Israel, serà més present per canviar el pensament del poble egipci. Després d’una socialització sota el nasserisme i del pensament immobilista de Mubarak, la gran tasca de l’actual president és la reforma completa de la societat egípcia, essent la magna inauguració del nou Canal de Suez de l’any passat el principi del que esdevindrà al país en acabar amb el monopoli estatal i obrir-se a nous inversors.

Publicat a la Revista Endavant el 28 d’abril de 2016

La nueva Revuelta Árabe

El rey de Arabia Saudita nos sorprendió a todos este miércoles 13 de abril cuando despojó de poderes a la temida policía islámica, que se encargaba de vigilar con mano firme el cumplimiento estricto de la ley surgida del Corán, la Sharia. Además nos sorprendió este hecho a los que estuvimos siguiendo la visita del monarca saudita a Egipto, puesto que se entregó durante la misma parte de los Estrechos de Tiran a Arabia Saudita. Como recordaremos, Israel y Egipto firmaron la paz, pero ahora los estrechos han pasado a  manos de un supuesto enemigo natural de Israel, y, hasta el momento, no ha habido reacción alguna por parte del ejecutivo de Netanyahu. ¿No les parece extraño? Pues no lo es.

Fue un periodista, Henrique Cymerman, el que en una modesta crónica desde el Foro de Doha el 1 de junio del año pasado abrió la caja de pandora. Este periodista narraba las declaraciones del monarca saudí Salman, que dijo: “Yo reitero la propuesta saudí de paz y llegó el momento de que Israel también la acepte”.

Además, en esa crónica, Cymerman también narraba las palabras del General Anwar Eshki, director del Centro de Estudios Estratégicos saudí y persona muy próxima al monarca: “Dicen que Benjamín Netanyahu formó un gobierno nacionalista. No me molesta. Al contrario. Quizás sea mejor para conseguir la paz, ya que si ellos apoyan el acuerdo nadie les molestara. La fórmula es la retirada hacia las fronteras de 1967 a cambio de la normalización diplomática, comercial y cultural, con 22 países árabes y 20 estados musulmanes”.

La Cumbre de Taba

En enero de 2001 tuvo lugar la Cumbre de Taba entre Israel y la Autoridad Palestina para poner fin al conflicto palestino-israelí. En el encuentro se encontraron Ehud Barak, Primer Ministro de Israel, y el presidente palestino Yasser Arafat. En la misma, los principales puntos de partida eran el derecho de los refugiados palestinos a regresar al interior del Estado de Israel, la soberanía palestina sobre el Monte del Templo y los asentamientos principales, que contenían el 80% de la población judía residente en Cisjordania y Gaza pasarían a control israelí. Unos puntos muy importantes por el significado  histórico del Monte del Templo, o el rol de los refugiados palestinos.

Además, ambas partes acordaron que las fronteras entre Israel y el Estado palestino serían las de 1967, otorgando a los palestinos finalmente el 97% del control de la tierra cisjordana. Sobre Jerusalén se acordó que se declarase ciudad abierta. Israel aceptó que fuese la capital de los dos estados, y además cada parte tendría soberanía plena sobre los Sagrados Lugares, creándose cierto desacuerdo con los límites del monte y si el Muro de las Lamentaciones se incluía en la parte árabe o la israelí, y porqué. Añadiendo a los acuerdos la desmilitarización israelí del Valle del Jordán y Cisjordania. El 27 de enero terminó y a la mañana siguiente  Arafat declaraba en el Foro Económico Mundial de Davos que los palestinos habían sido víctimas de una “agresión fascista”, por lo que Ehud Barak, y después Ariel Sharon, se negarían a reunirse con él.

Cambio en la dinámica

En 2005, por orden de Ariel Sharon, se llevó a cabo la retirada unilateral israelí de Gaza, y también de parte de Cisjordania. Se destruyeron los veintiún asentamientos israelís en la Franja de Gaza, y parte de los asentamientos de Cisjordania, los cuatro que estaban gestionados por Israel desde 1967 en el norte del West Bank. En 2006, el grupo terrorista Hamás se hizo con el control de Gaza, expulsando a los miembros del gobierno palestino de Al-Fatah, histórica facción dirigida por Arafat y después por Abbas.

Después de demostrarse los lazos entre Hamás e Irán, las relaciones entre Hamás y los saudíes se han resentido en el campo político, recordándoles que forman parte de los Hermanos Musulmanes, organización considerada terrorista en el reino saudita. Y, aunque en un principio las relaciones entre ambos eran positivas, el giro en la geopolítica saudí ha hecho cambiar la relación entre las fichas del tablero. La lucha contra los ayatolás y su poder nuclear significa más para los saudíes que la que la cuestión salafista que hasta ahora iban arrastrando. La subida al poder de Al-Jubeir, que fue Embajador de Arabia Saudita en Estados Unidos frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, sitúa a un diplomático de la realpolitik frente la geopolítica del reino.

La defenestración de las relaciones diplomáticas basadas en la religión del anterior monarca saudí, junto con la importancia de la guerra civil en Siria y Yemen en sus esferas de influencia, hacen del conflicto con Irán el principal problema diplomático de la región. Un problema diplomático que comparten con Israel, situando por ello en el mismo bando a estos históricos enemigos.

Al-Jubeir, ¿el Bismarck saudí?

El 29 de abril de 2015, Adel Al-Jubeir fue nombrado Ministro de Asuntos Exteriores. Ha sido el encargado de dirigir las misiones saudíes de diálogo inter-religioso llegando a promover conferencias internacionales al respecto, el encuentro entre el monarca saudí y el Papa, preparó tambien la Conferencia de Paz de Annapolis, las misiones militares conjuntas entre saudíes y norteamericanos, donde decidieron acabar con la financiación del terrorismo, compartiendo información ambos países. Además fue objetivo de un atentado fallido iraní para acabar con él.

Frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, fue uno de los ministros más severos con el acuerdo nuclear iraní, al establecer unas pautas de apoyo al programa estrictas, como también una de las figuras clave en el rol del reino árabe en la guerra civil siriana al declarar rotundamente que Al-Assad debía abandonar el poder, puesto que no es parte de la solución.

Después de los acuerdos con Rusia, flexibilizó su posición hasta que en caso que no hubiese alternativa, y Al-Assad se negase a abandonar el poder, entonces Arabia Saudita actuaría militarmente en el país. Es importante recordar que el presidente sirio es uno de los principales aliados de Irán en la zona.

Si trazamos una línea, podemos ver que sus acciones se centran en aislar Irán. La declaración de la Liga Árabe y del Consejo de Cooperación del Golfo señalando a Hezbollah, grupo terrorista con estrechos vínculos con el gobierno iraní, como grupo terrorista, o la misión militar en el Yemen para acabar con los insurgentes Houthis, que también colaboran con los iraníes, demuestra esta tendencia. El lema Houthi llama a acabar con los judíos y con Israel, recordemos que no existen casualidades en la diplomacia.

Un nuevo horizonte

La nominación de Al-Jubeir como ministro días después de las declaraciones recogidas por Cymerman en Doha, el establecimiento de relaciones cordiales con Egipto, el apoyo al presidente que luchó contra Al-Qaeda en Yemen o el silencio israelí frente al cambio de soberanía de los estrechos de Tiran, demuestran que estamos frente una nueva Revuelta Árabe, surgida como la de 1917 del desierto de Arabia para cambiar el destino de todo Medio Oriente, y también de más allá.

Una revuelta contra la tradición de las relaciones diplomáticas, llegando a un punto donde no podamos descartar que en un espacio corto de tiempo veamos a Israel y Arabia Saudita firmando la paz.

Imagen: El rey Salman de Arabia Saudita, y detrás el ministro de Asuntos Exteriores, Adel Al-Jubeir. – Pete Souza –