La fi dels ideals

Després de la caiguda de l’Imperi Otomà i les reparticions a través dels tractats dels territoris de l’últim califat, va esclatar una revolució filosòfica sense precedents al Llevant, on diferents personatges, alguns completament desconeguts a aquest costat del món, canviarien, dècades després, el món sencer. Des del conflicte entre àrabs i kurds, el conflicte arabo-israelià, les tensions entre els propis països musulmans més enllà de la religió, la importància de la religió per determinats actors, les diferents idees d’islamisme, entre altres coses, són fruit de la revolució filosòfica que va viure tot el Llevant en un període molt curt de temps.

Però com sempre passa, i com recita el Comte de Volney a la seva magna obra Les ruïnes de Palmira, fins i tot la metròpolis més immensa pot acabar convertint-se en ruïnes que faran ombra al mig del desert. I això és el que ha passat amb els grans ideals de principis de segle, de la plenitud que van viure durant anys, actualment no tenen la mateixa presència o directament han desaparegut convertint-se en uns altres. Com a conseqüència d’això, plantejaments polítics que abans eren impensables per part dels països àrabs, avui són una realitat, i de la mateixa forma que vaig fer en l’anterior article, Realpolitik Israeliana, cronològicament analitzaré l’auge i decadència dels que crec que han sigut els principals corrents polítics de la regió.

Un origen comú, l’antiimperialisme

Com a conseqüència del tracte colonial que tenia Síria a la dècada de 1920, un periodista libanès, Antoun Saadé, de religió cristiana libanesa, va començar a escriure contra l’ocupació francesa en aquells territoris, denunciant la política-ficció que s’havia fet per dibuixar les noves fronteres de la regió com a conseqüència de l’Acord de Sykes-Picot. Segons aquest periodista, no existia la idea de nacionalisme àrab perquè com a tal no hi havia una homogènia per fer-ho, però, per tal de legitimar la seva lluita contra els francesos i anglesos, va crear el concepte de la Gran Síria.

Segons Sadeé, ni la religió, la llengua o l’origen ètnic eren motiu suficient per crear una nació, però si l’emplaçament geogràfic, es per això que la Gran Síria comprenia Síria, Líban, Palestina, Jordània, Iraq, Kuwait, el Sinaí i part de Turquia i Iran. Aquestes idees, consolidades com a partit el novembre de 1932, trobarien molts detractors, però també seguidors, fins al punt que inspiraria nous corrents anys més tard que canviarien radicalment la concepció del Llevant fins als nostres dies.

Entre els seus detractors es trobava un altre cristià libanès, Pierre Gemayel, qui davant de la voluntat de crear una Gran Síria va reclamar tot el contrari, la creació d’un Líban independent controlat per qualsevol potència que no fos libanesa. Inspirat pel sentiment d’ordre que va veure a Berlín durant els Jocs Olímpics a l’any 1936 quan hi va anar com a esportista, al tornar va fundar el Partit Kataeb, també conegut com Falanges Cristianes. El Kataeb neix amb la voluntat de proclamar un Líban independent, sense cap presencia estrangera i completament independent. Això provoca que tot i tenir tres elements en comú tots dos corrents, l’anticomunisme, l’oposició a la lluita de classes i l’antiimperialisme, estaven dividits, un per les seves tendències laiques radicals pan-sirianes, i l’altre pel seu fonamentalisme cristià identitari, essent aquest últim aspecte el que més els separava.

I entre els seguidors del social-nacionalisme, un altre cristià, juntament dos musulmans, varen revolucionar el món àrab completament: Michel Aflaq (cristià sirià), Salah al-Din al-Bitar (Musulmà sunnita) i Zaki al-Arsuzi (Musulmà alauita) van crear el Ba’ath o Baathisme, que significa “renaixement” en àrab, el 1940. Aquest moviment buscava retornar la cultura àrab al seu esplendor màxim, com també els valors i la societat. Per aquest motiu es plantejava com un partit revolucionari i dirigista, al no acceptar el pluralisme polític. La idea d’aquest moviment partia dels moviments nacionalistes unificadors, com l’alemany o l’italià, però en aquest cas en els països àrabs. Per aquest motiu, i per la sociologia dels pobles àrabs, van optar per un socialisme particular, on la religió cristiana i musulmana tenien el paper de cohesionar essent indestriables, i al mateix temps combatre l’imperialisme franco-anglès a la regió.

És per aquesta raó que durant la primera part de la dècada de 1940, totes tres formacions lluitessin contra la França de Vichy per alliberar el Líban, tot i que ho fessin per tres motius completament diferents. Tot i així, la forta càrrega del patriotisme i el nacionalisme, mesclada en un sentiment d’ordre continu, deixa endevinar la proximitat que tenien per les tesis feixistes italianes respecte la revolució i la societat.

Mentre es produïa aquest debat filosòfic i polític, a El Caire s’estava portant a terme un altre debat religiós transcendental i vinculat a l’antiimperialisme entre l’islamisme secular i l’islamisme integrista. Els primers eren seguidors de Jamal al-Din al-Afghani, líder islamista antiimperialista i precursor del panislamisme i el modernisme islàmic del s. XIX.

El seu plantejament reformista era similar al de Luter amb el cristianisme segons l’historiador François Guizot. De fet, Al-Afghani va afirmar el 1891: “L’autèntic esperit de l’Alcorà està en perfecta consonància amb les llibertats modernes. Un musulmà culte, que estigui familiaritzat amb els principis liberals d’Europa, és capaç de transmetre-fàcilment al seu poble amb l’autoritat de l’Alcorà, sense les dificultats que van envoltar a Luter”.

És per aquest motiu que un dels seus seguidors egipcis, Ali Abdel Raziq, consolidés el plantejament islamista secular de l’islam front als que deien que només podia existir un verdader concepte de l’islam sota un califat unit.

Un plantejament que, més endavant, el Baathisme faria seu defensant el socialisme amb l’important pes de l’islam dins la vida privada de cadascuna de les persones, sense crear cap idea de obligacions civils, com podia ser l’assumpte del vel en les dones, un assumpte completament personal.

Per altra banda, els seus opositors, com Sayyid Qutb, un dels defensors de l’islamisme integral, defensava la idea d’unir als musulmans consolidant el panislamisme polític, fossin àrabs o no, la qüestió religiosa predominava. Aquestes idees van acabar creant, a El Caire, els coneguts Germans Musulmans.

La qüestió palestina

Com a conseqüència de les Lleis de Nuremberg de 1936, els jueus van començar a ser perseguits a l’Alemanya nacional-socialista, com no podien treballar ni tampoc tenir propietats, i fins i tot se’ls hi va treure la nacionalitat alemanya als que vivien dins del Reich, molts d’ells, amb gran sacrifici, aconseguien entrar al Mandat de Palestina, llar dels jueus segons la Conferència de Balfour. Tot i que els àrabs es van oposar a tots els tractats que van haver-hi, el 1936, les autoritats àrabs sota el mandat britànic es van aixecar en armes contra els britànics i els jueus, començant així el conflicte actual.

Resultat de la inoperància britànica al mandat palestí, els jueus es van organitzar formant la Haganà i el Irgún, dues faccions armades que tenien com a missió principal protegir de les autoritats àrabs als jueus que havien arribat legalment al Mandat de Palestina. Segons aquestes últimes, els jueus estaven il·legalment en territori britànic i compraven terrenys als àrabs fent que aquests s’acabessin quedant amb menys terrenys al Mandat. L’exèrcit britànic hi va acabar prenent part enviant 20.000 soldats britànics i establint el Llibre Blanc de 1939, que regularitzava la entrada de jueus al territori.

El 1 de setembre de 1939 comença la Segona Guerra Mundial, i a l’any següent les forces britàniques del Mandat es llancen contra Síria i Líban en mans de les forces franceses col·laboracionistes. Les forces paramilitars jueves s’integren a les forces britàniques, juntament amb les legions àrabs per fer front als francesos, i al vèncer el 1943, abans que acabés la guerra, ja comencen les revoltes polítiques contra els britànics i francesos a Síria i Líban. Els britànics concedeixen especials privilegis al Mandat sirià i al de Palestina.

Al acabar la Segona Guerra Mundial, i degut al paper del Gran Muftí, qui havia perseguit als jueus durant la revolta àrab de 1936 i s’havia aliat amb el nacional-socialisme per combatre als britànics, la seva figura queda denigrada per Jordània i Egipte.

El 1948, es declara independent Israel, sent vist pels països àrabs com una conseqüència del imperialisme, fent que el mateix dia de la independència baathistes, social-nacionalistes, falangistes i islamistes li declarin la guerra a Israel, tots per diferent motiu: Els baathistes per trencar amb el món àrab, els social-nacionalistes per dividir als sirians, els falangistes per ocupar part dels territoris de la Terra Santa cristiana i els islamistes per ocupar el que es diu Dar-Al-Islam, Terra de l’Islam, i que conforme l’Estat havia d’estar en mans de musulmans.

Jordània, un actor rellevant

Un cop acabada la guerra, el Regne de Transjordània, actual Regne Haiximita de Jordània, s’annexiona Cisjordània de iure, i Egipte annexiona la Franja de Gaza. Així doncs, als territoris del ja inexistent Mandat de Palestina hi trobarem israelians, jordans i egipcis. Aquesta situació no canviaria fins al 1967, quan comença la Guerra dels Sis Dies i l’Estat d’Israel s’annexiona la Cisjordània fins al riu Jordà, la Franja de Gaza als egipcis i els Alts del Golan a Síria.

Aquesta situació provoca que s’haguessin d’arribar a acords entre els jordans i israelians per destensar les relacions, i per aquest motiu Israel, un cop unificada Jerusalem, acorda amb el rei de Jordània la protecció de l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món musulmà i jueu.

Des dels regnes cristians a l’edat Mitja, l’Esplanada de les Mesquites estava custodiada per guàrdies àrabs musulmans, fet que va ser respectat al crear-se sota potestat del rei de Jordània la Guardia Waqf de Jerusalem, aquest cos vetllava perquè ningú que no fos musulmà pogués resar a l’Esplanada de les Mesquites, una missió respectada pel govern israelià fins als nostres dies.

Sota l’ocupació israeliana de Cisjordània es va anar consolidant el moviment de resistència palestí, un fet que no agradava ni a jordans ni a israelians per que anava contra els interessos històrics del regne reclamar Cisjordània com seva, i contra els interessos israelians al estar ocupada per aquests.

Això va tenir conseqüències nefastes pels palestins doncs dos anys més tard que s’acabés la Guerra dels Sis Dies, el 1970, després de pressions per part de Yasser Arafat contra el rei Hussein de Jordània, el monarca va declarar la llei marcial al país. I al declarar-se aquesta, les forces armades del regne de Jordània van assaltar els campaments palestins per fer fora als milicians de la Organització per l’Alliberament de Palestina.

Entre el 6 d setembre de 1970 i el mes de juny de 1971 més de 3.000 palestins i 600 sirians van perdre la vida, provocant també que fossin expulsats del regne jordà cap al Líban. La inacció d’Egipte per part de Nasser va provocar que molts palestins es sentissin traïts pel govern egipci al desvincular-se aquest de la qüestió palestina. Per tant, la fractura de la aliança panarabista entre jordans, sirians i egipcis era evident.

L’ultima guerra, Yom Kippur

Amb aquests ideals polítics, religiosos i politico-religiosos, no serà fins la Guerra de Yom Kippur, o Guerra d’Octubre, el 1973, que l’escenari no canviarà. 25 anys després de la seva independència, Israel havia consolidat la seva presencia a l’antic Mandat de Palestina, fins al punt d’envair territori sirià, egipci i jordà. Però aquell any una cosa va canviar i va ser el resultat de la guerra: al agafar als israelians per sorpresa, l’ofensiva àrab va ser militarment aclaparadora fins al punt de gairebé derrotar als israelians, però, igual que els cartaginesos davant Roma, els egipcis es van aturar inesperadament i varen donar temps als israelians a llençar una contra-ofensiva. Aquest fet va marcar un punt d’inflexió que trencava l’eix Egipte-Síria, al voler establir relacions d’igual a igual entre israelians i egipcis.

L’establiment de relacions entre israelians i egipcis per la península del Sinaí feia que hi hagués un canvi de preferències polítiques a El Caire. Si durant tota l’etapa de Nasser s’havia reivindicat el panarabisme àrab sui generis, amb Anwar el-Sadat predominaven els interessos de país per sobre de la qüestió arabista. La visita de Anwar el-Sadat a Jerusalem el 1977 per parlar davant el Parlament d’Israel, la firma dels Acords de Camp David el 1978 i el Tractat de Pau entre Egipte i Israel el 1979 van acabar de trencar qualsevol pont entre panarabistes, deixant sola a Síria en la seva defensa d’unir als àrabs sota un sol estat.

Mentre passava això, a l’altre banda d’Israel, a la frontera amb el Líban, les forces armades israelianes entraven al país per desarticular els campaments palestins on s’ocultaven terroristes palestins que havien estat expulsats del Regne de Jordània, i van crear una àrea de seguretat en la qual els cristians del Exèrcit del Sud del Líban vetllaven per l’estabilitat. Tot i així, el 1982, dos anys més tard del Tractat de Pau entre Israel i Egipte, es llença l’operació militar Pau per Galilea per acabar amb els comandaments terroristes palestins del Líban, rebent el suport de les Falanges Cristianes. És important recordar que el 1982 les principals preferències falangistes no eren acabar amb Israel, sinó fer fora els palestins del Líban per trencar amb la pau interna del país.

El 1985 les forces armades israelianes es retiren de part del Líban, fins la zona de seguretat, on s’acabarà consolidant Hezbollah per fer fora els israelians. Hezbollah recuperaria el discurs del Dar-Al-Islam utilitzant el discurs religiós per fer fora als israelians del Líban i destruir Israel.

Degut a la importància de la qüestió palestina i la necessitat d’ubicar als palestins i tornar-los a les seves llars, la Lliga Àrab comença a promoure la idea de l’estat palestí als territoris israelians, reconeixent el paper de la Organització per la Alliberació de Palestina als territoris ocupats que formaven part de Jordània, l’actual Cisjordània. A més, Egipte cediria la Franja de Gaza com a territori històric palestí. Després de llargues jornades i conferències, el 1993 es redacta la Declaració de Principis sobre les Disposicions relacionades amb un Govern Autònom Provisional, o Acords de Oslo. Gràcies a aquest acord, Israel reconeixia una Autoritat Palestina i l’Autoritat Palestina reconeixia a Israel.

A l’any següent, Jordània signaria el Tractat de Pau amb Israel, sent religiosament transcendental perquè el descendent de Mahoma, recordem que el rei de Jordània és descendent directe de Mahoma, reconeixia a Israel. A més, la Mesquita d’Al-Aqsa i l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món islàmic, seguiria sent vigilada per la Guàrdia Waqf de Jerusalem, que estava sota la tutela del rei jordà i ara sota autoritat palestina. Actualment, inclosos els Alts del Golan, els governs israelià i sirià, oficialment en guerra, col·laboren amb tasques d’aprovisionament als ciutadans drusos i israelians que allà hi viuen, i les fronteres estan obertes perquè els que hi resideixen puguin entrar i sortir de Síria, demostrant un cop més la caiguda del Baathisme.

La transformació dels ideals

Un cop es va signar la pau entre israelians, jordans, palestins i egipcis, la qüestió panarabista deixava de tenir sentit, ensorrant-se completament i deixant aflorar el nacionalisme d’Estat que va sorgir a Egipte a mitjans del 1970. I les aspiracions islamistes fonamentalistes del Dar-Al-Islam ressorgien en forma de terrorisme dels llocs on hi havia hagut guerra directa. El cas de Hezbollah o Hamas són exemples d’això.

En el cas de Hezbollah , però, és peculiar, perquè tot i que encara desitja acabar amb Israel com a força invasora des d’una concepció fonamentalista islàmica, internament no és així i està aplicant polítiques seculars al Líban. De fet, molts cristians li han acabat brindant suport pel caràcter secular i anti-israelià que tenen transformat en el que anomenen “l’esperit de resistència”.

Finalment podem dir que el Baathisme ha esdevingut un nacionalisme d’Estat, ajudant aquest canvi a un futur apropament entre israelians i sirians, el social-nacionalisme ha acabat gairebé desapareixent de la mateixa forma que les reivindicacions del Falangisme libanès.

I el plantejament del Dar-Al-Islam, que demanava que els països de Llevant estiguessin dirigits per musulmans, ha desaparegut per convertir-se en un islamisme socialista o secular, convertint l’islamisme immobilista o integral en una “rara avis” que molts musulmans ja consideren un enemic.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de juny de 2016.

 

Anuncios