Nosaltres, els palestins

El Mandat Britànic de Palestina va ser dividit en el Mandat de Transjordània i el de Palestina, l’un  sota jurisdicció britànica en col·laboració amb les forces de l’emir Faisal i l’altre en col·laboració amb les organitzacions jueves. L’origen d’això van ser la Declaració de Balfour de 1917, on s’instava que a Palestina s’establís la llar del poble jueu, i l’acord Faisal-Weizmann de 1919, entre l’emir i Chaim Weizmann, de la Organització Mundial Sionista.

A la sèrie de columnes que ara comença s’aborda la història del Mandat de Palestina de 1917 a 1948, per donar a conèixer una part de la història que sembla oblidada, Començant per la Declaració Balfour i acabant per la Declaració d’Independència d’Israel, passant per la partició del Mandat de Palestina, l’aparició de Transjordania, el paper de les faccions àrabs palestines i transjordanes, de les forces britàniques, de les franceses i de les milícies jueves, que van col·laborar amb els àrabs durant més de 20 anys i fins i tot van entrenar les forces de la Legió Àrab transjordana.

La Declaració Balfour

A causa de la seva brevetat puc incloure la Declaració Balfour completa a l’article, cosa que ajuda a comprendre a què es va comprometre el govern britànic el 1917. És una declaració importantíssima, ja que sense ella no hagués existit l’acord Faisal-Weizmann.

Foreign Office,

2 de novembre de 1917.

Estimat Lord Rothschild,

Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia cap a les aspiracions dels jueus sionistes, que ha estat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.

«El Govern de Sa Majestat contempla favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu i farà ús dels seus millors esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant ben entès que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i l’estatut polític que gaudeixin els jueus en qualsevol altre país.»

Li quedaré agraït si pogués posar aquesta declaració en coneixement de la Federació Sionista.

Sincerament seu,

Arthur James Balfour

L’acord Faisal-Weizmann

L’Acord Faisal-Weizmann, signat el 1919, prenia el relleu a la Declaració Balfour. A continuació també podeu llegir l’acord sencer:

La seva Altesa Reial l’emir Faisal, representant i actuant en nom del Regne Àrab de Hedjaz, i el Dr. Chaim Weizmann, representant i actuant en nom de l’Organització Sionista, tenint en compte el parentiu racial i antics llaços existents entre la gent àrab i la jueva, i adonant-se que el mitjà més segur de consumar les seves aspiracions naturals és a través de la col·laboració més estreta possible en el desenvolupament de l’Estat àrab i de Palestina, i desitjant a més confirmar la bona entesa que hi ha entre ells, han acordat el següent:

Article I

L’Estat àrab i Palestina, en totes les seves relacions i empreses, han de ser controlats per la bona voluntat i la comprensió més cordial, i amb aquesta finalitat s’estableixen i es mantenen als territoris delegats àrabs i jueus degudament autoritzats.

Article II

Immediatament després de la finalització de les deliberacions de la Conferència de Pau, els límits definits entre l’Estat àrab i Palestina han de ser determinats per una comissió que serà acordada per les seves parts.

Article III

En l’establiment de la Constitució i Administració de Palestina, totes aquestes mesures s’adoptaran de la manera que ofereixi les majors garanties i més completes per dur a efecte la Declaració de 2 de novembre de 1917 del Govern Britànic.

Article IV

S’han de prendre totes les mesures necessàries per fomentar i estimular la immigració a gran escala de jueus a Palestina, i tan aviat com sigui possible, repartir els immigrants jueus sobre la terra mitjançant l’establiment d’assentaments propers i el cultiu intensiu del sòl. En adoptar aquestes mesures, els drets dels pagesos i arrendataris àrabs estaran protegits i seran assistits en la millora del seu desenvolupament econòmic.

Article V

No es farà cap regulació o llei que pugui interferir d’alguna manera amb el lliure exercici de la religió; i a més, l’exercici i el gaudi de la professió religiosa i de culte, sense discriminació o preferència, sempre han de ser permesos, i mai es requerirà cap prova religiosa per a l’exercici dels drets civils o polítics.

Article VI

Els Sants Llocs mahometans estaran sota control mahometà.

Article VII

L’Organització Sionista proposa enviar a Palestina una comissió d’experts per realitzar un estudi de les possibilitats econòmiques del país i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista posarà l’esmentada Comissió a disposició de l’Estat àrab amb el propòsit d’un estudi de les possibilitats econòmiques de l’Estat àrab i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista farà tot el possible per ajudar l’Estat àrab a proporcionar els mitjans pel desenvolupament dels seus recursos naturals i les seves possibilitats econòmiques.

Article VIII

Les parts acorden actuar en complet acord i l’harmonia en tots els assumptes abastats en aquest document davant del Congrés de la Pau.

Article IX

Qualsevol assumpte de controvèrsia que pugui sorgir entre les parts contractants es remetrà al Govern Britànic per a arbitratge.

Donat de la nostra mà a Londres, Anglaterra, el tercer dia de gener de l’any mil nou cents dinou.

Reserva de l’emir Faisal:

Si els àrabs obtenen la independència com és exigit al meu manifest de data 4 de gener de 1919 a l’Oficina d’Afers Exteriors del Govern de la Gran Bretanya, duré a terme el que es declara en aquest acord. Si hi ha canvis no se’m podrà fer responsable per no complir-lo.

Chaim Weizmann & Faisal Ibn-Hussein

D’aquesta forma, la casa reial haiximita es comprometia a col·laborar amb els jueus que emigressin a Palestina. De fet, aquesta col·laboració va existir de 1919 a 1948. Sobirans d’Iraq, Síria i Transjordània, més endavant Jordània, van ajudar a promoure la idea que no hi havia àrabs palestins sinó musulmans, jueus o cristians palestins, idea que també van mantenir els britànics. No es estrany doncs que l’emir Faisal, futur rei de Síria, declarés a la revista Time el 1918:

Les dues branques principals de la família semítica, els àrabs i els jueus, s’entenen entre si, i espero que com a resultat de l’intercanvi d’idees en la Conferència de la Pau, que serà guiat pels ideals de la lliure determinació i la nacionalitat, cada nació farà un progrés definitiu cap a la realització de les seves aspiracions. Els àrabs no són gelosos dels Jueus sionistes, i tenen la intenció de donar-los el joc net i els Jueus sionistes han assegurat als àrabs nacionalistes de la seva intenció de veure que ells també tenen el joc net en les seves respectives àrees.

Les intrigues de Turquia a Palestina han sembrat gelosia entre els colons jueus i els camperols locals, però l’entesa mútua dels objectius dels àrabs i els jueus serà alhora aclarir l’últim vestigi d’aquesta antiga amargor, que, de fet, ja hi havia pràcticament desaparegut abans de la guerra per la tasca del Comitè Revolucionari secret àrab, que a Síria i en altres llocs va establir les bases dels èxits militars àrabs dels últims dos anys.

Ens situem a les portes de la dècada de 1920 amb la voluntat àrab d’acceptar que Palestina esdevingui una terra jueva i on cristians i musulmans també hi visquin en pau. En el pròxim article analitzarem els antecedents de la revolta palestina de 1936, on una facció àrab va alçar-se contra les autoritats britàniques i els jueus, i el seu desenvolupament fins el 1939.

Poc després de la conferència Balfour i de l’acord Faisal-Weizmann, el Mandat Britànic de Palestina va iniciar un període marcadament turbulent. El detonant va ser la mort, el 1921, de Kamil al-Husseini, Gran Muftí de Jerusalem i, per tant, màxim representant de l’Islam a la zona. Des que havia accedit al càrrec, l’any 1918, al-Husseini havia col·laborat tant amb les autoritats britàniques del Mandat com amb les que regien els jueus que s’hi havien establert.

Una bona mostra d’aquesta col·laboració va ser que, veient la reacció tardana de les forces britàniques al Mandat, el Gran Muftí Kamil va cridar a l’ordre i a respectar les lleis des de la mesquita d’Al-Aqsa, al·legant que no interferien en la pràctica de la religió musulmana. Per la seva participació en favor del Regne Unit i de la pau a la regió, se’l va fer membre de l’Ordre de Sant Miquel i Sant Jordi. Aquesta relació cordial entre les institucions musulmanes, britàniques i jueves ràpidament, però, va canviar ràpidament després de la seva mort i de la proclamació del seu germà, Amin al-Husseini, com a nou Gran Muftí. A diferència del seu germà, Amin era un antisionista ferotge. Pocs mesos després del seu ascens al poder es van produir els disturbis de Jaffa, en què 45 jueus van ser assassinats i 146 més van resultar ferits.

Abans de tot això, però, ja hi havia hagut problemes importants. Després del pogrom de Jerusalem, a principis d’abril de 1920, en què es van assaltar quibuts i granges propietat de jueus, la comunitat hebrea va sentir-se en la necessitat d’organitzar un cos d’autodefensa que protegís les seves propietats dels nacionalistes àrabs. Aquest cos, de caire paramilitar, seria conegut com l’Haganà.

El pitjor, però, va arribar el 1929, un any funest. A mitjans d’aquell any el Gran Muftí va violar les lleis en deixar de respectar les zones de culte jueves, entre les quals hi ha el Mur de les Lamentacions. A les hores d’oració, des dels carros musulmans que passaven per sobre del mur “queien” -es llançaven- pedres sobre els jueus que oraven als seus peus. Això va provocar grans enfrontaments entre musulmans simpatitzants del Muftí i la comunitat jueva, en què es van produir més de dos centenars de morts i un nombre de ferits que superava les quatre-centes persones. El 16 d’agost de 1929, una multitud musulmana dirigida pel Muftí va assaltar el Mur de les Lamentacions i va cremar llibres d’oració i objectes litúrgics jueus. Aquest fets van provocar una escalada de violència que culminaria, aquell mateix any, amb la Matança d’Hebron. En una de les seves arengues, el Gran Muftí Amin al-Husseini va ordenar als seus fidels musulmans que anessin a matar jueus. A Hebron, prop de Jerusalem, una multitud musulmana va assaltar la comunitat jueva, assassinant 135 persones. Per la seva banda, les autoritats britàniques van reprimir la revolta musulmana causant 110 morts.

Tot plegat va dur el Mandat a una situació irreversible, ja que les arengues del Gran Muftí i dels seus simpatitzants situaven els britànics en el paper de defensors dels interessos sionistes, ja que permetien que més i més jueus s’instal·lessin al territori. Per la seva banda, les comunitats jueves van abandonar les principals ciutats de la regió i es van organitzar, convertint l’Haganà en una eina molt potent per protegir les granges i quibuts que s’anessin establint. Va ser en aquest període quan van aparèixer figures com David Ben Gurion, que més tard seria el Pare Fundador d’Israel.

Durant la primera part de la dècada de 1930, els musulmans que simpatitzaven amb el Muftí van augmentar en nombre arran dels moviments anticolonials a Síria, el Líban o Egipte, i això va fer que els autoritats musulmanes veiessin una oportunitat de combatre el sionisme vinculant-lo a l’imperialisme anti-àrab.

La posició de l’Alt Comitè Àrab, fundat pel Gran Muftí i algunes de les famílies àrabs més rellevants del Mandat, era la de tot o res, impossibilitant cap acord amb els britànics i encara menys amb els jueus. Aquesta postura es va materialitzar ràpidament en més assalts a granges i llars jueves del Mandat, provocant una reacció important dins la comunitat jueva: com la estratègia de l’Haganà era de contenció, de protegir i defensar, una part se’n va escindir i es va organitzar l’Irgun, que va començar a represaliar els responsables dels atacs, fent augmentar encara més la tensió entre les comunitats jueva i àrab.

L’ascens al poder d’Adolf Hitler a Alemanya, el 1933, va canviar fortament les dinàmiques al Mandat Britànic de Palestina. Arran de publicacions com Der Stürmer, l’antisemitisme esdevé quotidià: alguns comerços jueus i sinagogues són assaltats i, a poc a poc, la societat alemanya acaba identificant el jueu com l’enemic. La culminació de tot plegat arribarà amb les Lleis de Nuremberg de 1935, que van desposseir els jueus de pràcticament tots els seus drets. Els alemanys no podien tenir jueus entre els seus treballadors ni tampoc podien col•laborar o relacionar-se amb ells. Això va provocar que desenes de milers de jueus alemanys abandonessin el seu país en direcció al Mandat Britànic de Palestina, cosa que les autoritats palestines de l’Alt Comitè Àrab van veure com a part d’una conspiració per convertir els musulmans en minoria, cosa que suposava una amenaça molt greu.

Els jueus, en establir-se a Palestina, compraven terres dels àrabs, cosa que provocava encara més les ires dels oligarques palestins perquè deien que cada cop en tenien més. A més, segons ells, els britànics col·laboraven amb els jueus pel simple fet d’acollir-los o de deixar-los entrar al Mandat fins i tot sabent que fugien d’Europa. tot i que uns quants milers de persones van immigrar de manera clandestina, les xifres demostren que el discurs del Gran Muftí no era res més que una mentida per generar més odi entre les dues comunitats ja que, tot i que deia que els jueus ja eren majoria, només eren un 27% de la població. Com a senyal de protesta, alguns àrabs van deixar de pagar impostos i d’altres van iniciar directament la lluita armada organitzada, originant la Gran Revolta Àrab.

El Mandat es va dividir. D’una banda hi havia els seguidors de l’Alt Comitè Àrab i el Gran Muftí. Les seves forces, dirigides per Abu Kamal eren principalment milícies de voluntaris, amb una força presència de gent d’altres països àrabs com Síria, el Liban o Egipte, instruïdes que atemptaven contra les comunitats jueves, els edificis governamentals britànics i qualsevol que no simpatitzés amb ells. A l’altra banda hi havia l’Irgun i l’Haganà -milícies jueves entrenades per les autoritats del Mandat-, l’exèrcit regular britànic i faccions àrabs properes a una família rival dels Al-Hussein que volien treure poder a l’Alt Comitè Àrab i que tenien com a objectiu últim retornar a la situació anterior a la partició del Mandat i tornar a ser jordans.

L’assassinat del Comissari Britànic del Districte de Galilea, Lewis Andrews, per part d’un nacionalista àrab el 1937 va fer escalar les tensions i la contundència de les accions britàniques contra els nacionalistes àrabs. L’Irgun, per la seva banda, va començar a assaltar posicions civils àrabs com a resposta a la massacre de Tiberíades, en què van morir dinou jueus, onze dels quals eren nens. Tot això va portar a la creació de les Special Night Squads, una milícia antiterrorista, la primera obertament ofensiva del bàndol sionista i de la qual van formar part figures com Moshe Dayan formarien part d’aquest cos d’elit jueu palestí.

El 1937 el Gran Muftí de Jerusalem va fugir del Mandat Britànic de Palestina cap al Protectorat Francès del Líban i després cap a Regne d’Iraq. Posteriorment va anar a la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya Nazi. Els francesos, per la seva banda, van reprimir qualsevol intent d’aixecament a Damasc, amb repressions molt dures a les manifestacions que s’hi van produir el 1939. Davant d’aquesta contundència l’any següent tots els moviments insurreccionals de la zona, inclosa la Gran Revolta Àrab de Palestina, van arribar a la seva fi. Entre 1936 i 1939 es van posar les bases de la política posterior a la dissolució del Mandat, ja que les posicions dels nacionalistes àrabs van ser continuistes amb les de l’Alt Comitè Àrab, que va desaparèixer.

Tot i la victòria de les forces britàniques i jueves, el 1939 Londres va crear el Llibre Blanc, que establia i regulava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina. Això va causar una gran insatisfacció a totes dues bandes, ja que els àrabs ho trobaven insuficient -seguia permetent l’entrada de jueus- i els jueus lamentaven que el llibre deixava els jueus d’Europa, que estaven sent expulsats i desposseïts de tot, completament abandonats a la seva sort perquè no podien entrar a Palestina fugint del nazisme i dels estats europeus que aplicaven polítiques similars. Les mesures dels britànics envers els jueus, com ara la regulació de les seves propietats, l’establiment de quotes al mandat i la seva posició el 1939, permetent l’annexió d’Àustria i dels Sudets per part de l’Alemanya nazi, van indignar la població jueva de palestina, que veia com es posaven traves a l’entrada de refugiats.

A principis de 1939 el govern de Neville Chamberlain va ratificar el Llibre Blanc, fent que s’apliqués i situant el Mandat, una vegada més, molt a prop d’un conflicte entre jueus, britànics i àrabs, que defensaven posicions antagòniques pel que fa a la seva existència i les seves estipulacions.

A la propera part de “Nosaltres, els palestins” hi podreu llegir com es va viure la Segona Guerra Mundial al Mandat Britànic de Palestina i a les regions properes i retrobant persones i institucions com el Gran Muftí al-Hussein, l’Haganà, l’Irgun i també veient la creació de noves com el Palmach i el Lehi i l’existència i consolidació del panarabisme antiimperialista i antisionista.

El primer de setembre de 1939, després de la Gran Revolta Àrab i del Llibre Blanc que regularitzava i limitava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Alemanya i la Unió Soviètica van envair Polònia i, el dia 3, França i el Regne Unit declaraven la guerra al III Reich. El 1940 França va ser envaïda i dividida entre la zona ocupada, amb capital a París i sota domini nacionalsocialista, i la França de Vichy, sota les ordres del Mariscal Pétain, fidel col·laborador d’Alemanya.

Aquesta divisió va deixar el Líban i la zona francesa de Síria en mans del règim de Vichy. Com a conseqüència, la línia del front a Orient Mitjà va quedar al llarg de les seves fronteres amb els mandats de Palestina i Transjordània. A més del perill d’invasió francesa, el 1940 hi va haver un punt d’inflexió quan Iraq es va posicionar a favor de l’Eix, cosa que va fer que l’exèrcit britànic s’obrís a la incorporació de jueus. Això dibuixava un escenari amb les forces de l’Eix dirigint-se cap a Egipte, ocupant Grècia i Creta i situant-se a Síria i Líban. La comunitat jueva del Mandat va decidir organitzar-se. L’amenaça del Muftí de Jerusalem a l’exili, Al-Husseini, d’organitzar una cinquena columna al Mandat per acabar amb els jueus, va agilitzar l’organització d’un nou cos el 1941: el Palmach. A diferència de l’Irgun o l’Haganà, el Palmach sí que tenia caràcter paramilitar i era més que una milícia.

L’exèrcit britànic va donar formació al Palmach al Mandat de Palestina i també va contribuir a la reorganització dels cossos militars de la zona. A més, la seva formació els va convertir en un potent cos format de voluntaris que anava més enllà de protegir les granges o els kibbutz jueus i que també tenia la missió de protegir el Mandat Britànic de Palestina d’una invasió de l’Eix.

Si parlàvem de la part jueva, al cantó àrab les coses no van ser gaire diferents. Els voluntaris es van integrar a la Legió Àrab, que combatia amb el Regne Unit contra l’Iraq, fins al punt de ser decisius en el curs de la guerra a la regió derrotant columnes alemanyes i iraquianes en diferents batalles, dues de les quals resultaren claus per la victòria britànica sobre els iraquians.

D’altra banda, però, mentre continuava l’operació contra les posicions de l’Eix a la campanya siriano-libanesa, mentre els britànics, el Palmach, els cossos expedicionaris d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia Britànica, els voluntaris de la França Lliure i la Legió Àrab combatien els seus enemics, a la zona jueva del Mandat de Palestina es va formar el Lehi, un grup paramilitar amb una estructura semblant a la de l’IRA i que també actuava contra el Regne Unit. El seu motiu era la negativa a abolir el Llibre Blanc de 1939. Segons Abraham Stern, els britànics eren pitjors que els nazis perquè, tot i que sabien que s’estava perseguint i assassinant jueus seguien limitant la seva immigració, impedint que fugissin al Mandat. Els britànics els van considerar un grup terrorista i alguns dels seus líders, inclòs Stern, van ser executats del 1942.

Tot i això, la campanya per l’alliberament de Síria i Líban va consolidar el paper del Palmach i d’alguns dels seus membres com Yigal Allon -que va dirigir el sabotatge de ponts al Líban i va rebutjar contraofensives- o també Moshe Dayan, que va perdre un ull durant un atac francès a Síria. L’alliberament de Palmira i Alep el 1941 va fer el territori passés a mans aliades, com també va passar amb el Líban.

El 1942, però, l’optimisme va començar a trontollar. Els britànics no van poder aturar les forces expedicionàries a Àfrica, permetent que el mariscal Erwin Rommel i el seu Afrika Korps arribessin a només 100 quilòmetres d’Alexandria. Aquesta situació va fer que el Muftí Al-Husseini organitzés cossos de musulmans voluntaris que, integrats a les Waffen SS nazis, estaven disposades a ocupar el Mandat Britànic de Palestina i acabar amb els jueus. En aquest context, els britànics van traslladar tant una gran part de les seves forces com també el Palmach al front egipci, acompanyades de la Legió Àrab transjordana i de regiments australians i neozelandesos.

Amb la victòria a la batalla d’El-Alamein, el Mandat va respirar certament alleujat. S’havia aconseguit frenar l’avenç de l’Eix i capgirat la situació a Iraq, Síria i el Líban. Arran dels bombardejos italians a Jerusalem i Haifa un any abans es temia que la invasió podria ser pròxima però la cooperació d’àrabs, britànics i jueus va capgirar la situació. El 1943 l’Eix va ser expulsat del nord d’Àfrica, derrotat a Stalingrad i les forces aliades van desembarcar a Sicília. Al mateix temps, les columnes partisanes de Tito aconseguien grans victòries a Iugoslàvia sobre les tropes del Gran Muftí que tenien la seva seu a Bòsnia, la principal regió musulmana del III Reich.

El 1944 els aliats van “descobrir” les atrocitats dels camps de concentració i d’extermini i van crear la Jewish Brigade. La seva funció principal va ser integrar jueus palestins a les files britàniques més enllà dels que ja ho havien fet arreu de l’Imperi des de 1940. Es van organitzar en tres batallons i van combatre al front d’Itàlia i després va passar a Bèlgica i als Països Baixos fins el final de la Segona Guerra Mundial. Els resultats excepcionals de la Brigada van fer que diversos diaris es preguntessin com era que el Regne Unit havia trigat cinc anys a crear el cos.

El 1945 es va abolir el Llibre Blanc i la Jewish Brigade va col·laborar fent de mediadora entre les víctimes de l’Holocaust i les autoritats britàniques perquè poguessin anar a viure al Mandat. Aprofitant aquesta infraestructura militar, molt de material i armament de la Brigada va anar a parar a l’Haganà, que volia fer-la servir per protegir-se de qualsevol atac àrab que es pogués produir en el futur.

El 1946 la Jewish Brigade va ser dissolta, acabant així la etapa en què les forces jueves del Mandat van estar integrades a l’exèrcit britànic.

Publicat a la Revista l’Endavant del 31 d’octubre al 4 de desembre de 2016

Anuncios

Guerra civil a Palestina?

Fa pocs dies el Tribunal Suprem palestí va declarar que les eleccions locals palestines es durien a terme només a Cisjordània ja que les autoritats de Gaza eren il·legals pel seu incompliment d’una gran quantitat de sentències i lleis. La resposta per part de Hamas va ser rotunda, assenyalant que es tractava d’una sentència política que només volia dividir als palestins i diferenciar cada cop més la Franja de Gaza de Cisjordània. Això, però, és l’últim punt d’una llarga història de tensions entre el govern de Ramala, capital de l’Autoritat Nacional Palestina, i el de la Franja de Gaza, contrlada pel grup terrorista Hamas. Accions contra la població israeliana per part de Hamas, com ara els túnels, o provocacions en forma d’amenaces, han fet que el president palestí Mahmmud Abbas sigui considerat un traïdor per no haver-hi donat suport.

La presència d’Abbas al funeral de Shimon Peres va aixecar una gran polseguera a la Franja de Gaza i va fer que fos tractat de “jueu” en el sentit més pejoratiu: no oblidem que Hamas, als seus principis fundacionals, recull l’objectiu de llançar tot els jueus al mar.

A més, la col·laboració Israel-ANP a través del COGAT, òrgan de l’exèrcit israelià a Judea i Samaria, ha evidenciat encara més les diferències entre les dues faccions palestines, El COGAT coordina accions tant a Cisjordània com a la Franja de Gaza però les més importants són les de Cisjordània, per l’amplia tasca que porten a terme juntament amb les autoritats palestines: defensa i seguretat, formació d’agricultors palestins, coordinació i formació sanitàries o la col·laboració comercial amb exportadors i importadors palestins. En el cas de la Franja de Gaza, el COGAT també col·labora amb les autoritats de Ramala, en conflicte amb les de Hamas.

Si fem mirem la regió d’una forma més àmplia, veurem que Egipte hi juga un paper transcendental. Tal i com van declarar les autoritats de Hamas a la Franja de Gaza el 2013, quan Al-Sisi, va accedir a la presidència d’Egipte i va tancar el pas entre el seu país i Franja de Gaza, “Gaza s’ha convertit en una gran presó”. De fet, periodistes importants d’Egipte com ara Taufik Okasha, van dir que els palestins havien de revoltar-se contra Hamas o mereixien ser bombardejats. Una conseqüència de tot això va ser que les Forces Armades d’Egipte, en una de les seves incursions contra els túnels de Hamas, van voler escarmentar la població inundant d’aigua salada els túnels, sense pensar en els aqüífers i pous d’aigua dolça de la Franja de Gaza.

Després d’aquest petit recordatori i tornant a la matèria, hi ha un conflicte a tres bandes entre els mateixos actors de l’Autoritat Nacional Palestina. De fet, duu arrossegant-se des de la mort de Yassir Arafat. Molts palestins veuen Abbas com un líder sense sentit d’Estat i que no defensa els seus interessos perquè pacta i negoci amb Israel, cosa que sempre ha provocat el menysteniment de Hamas. A més, després de l’anul·lació de les eleccions legislatives per manca d’infraestructura, el grup terrorista el considera un líder il·legítim. Per si no n’hi hagués prou, tot això coexisteix amb el conflicte a Gaza entre cèl·lules d’Estat Islàmic, Hamas i el govern de Ramala amb la presència de l’Estat d’Israel com a quart actor.

Els problemes a Gaza poden provocar una nova guerra civil entre palestins. Tot i que Hamas i l’EI fa mesos que neguen que estiguin enfrontats, el llançament d’un coet reivindicat pels segons ho fa evident. De fet, Hamas es va desvincular de qualsevol atac llençat sobre Israel perquè primer volien solucionar aquest conflicte intern. La situació és prou tensa com perquè aquests darrers dies Radio Kol Israel, informés que intermediaris de Hamas s’havien posat en contacte amb Israel dient que no tenien cap intenció de provocar una escalada en les tensions. La Franja de Gaza per tant, està controlada per Hamas, amb cèl·lules d’Estat Islàmic, i en alguns punts per les autoritats de Ramala, totes elles enfrontades entre sí, però l’ordre de preferències fa que no sigui una guerra civil simultània.

En vista del que sabem i com a breu conclusió, podem afirmar que el conflicte entre Hamas i el govern de Ramala s’ha vist afectat per la inclusió d’un tercer actor com l’Estat Islàmic, enemic comú de tots els actors afectats dins i fora de Palestina, des d’Israel fins a Jordània o Egipte. De fet, el comunicat de Radio Kol no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que Hamas sempre ha defensat les posicions més intransigents en qualsevol negociació, negant que sigui possible que hi hagi pau mentre hi hagi jueus a Palestina i existeixi l’Estat d’Israel.

Fa uns mesos aquest comunicat no hauria estat possible i, per tant, els nous horitzons són totalment desconeguts. Podríem estar davant d’una nova Pau Armada entre Israel i Hamas fins que se solucioni la guerra civil a la Franja de Gaza amb l’objectiu d’evitar una intervenció per tal d’evitar una intervenció militar a la zona.

Publicat a la Revista l’Endevant el11 d’octubre de 2016

Amb escala a Tel Aviv

Una de les cançons més populars d’Iran, Ey Iran, és un himne patriòtic compost durant la Segona Guerra Mundial i resultat d’un alt nivell de patriotisme al després d’haver patit invasions angleses i soviètiques a causa de la germanofília del xa de Pèrsia. Un dels seus primers versos recita “oh enemic, si tu estàs fet de roca, jo estic fet d’acer”, una sentència que defineix molt bé com ha estat el caràcter diplomàtic del país des dels seus temps com a regne fins a la república islàmica actual. Hi segueix havent la mateixa raó d’Estat, l’establiment del país a una força hegemònica de la regió, que ha permès als seus líders establir relacions diplomàtiques amb països amb qui té hostilitats evidents.

Com a conseqüència de la crisi econòmica que va causar la caiguda del preu del petroli el 1973, el règim iranià va començar a trontollar. La desafecció política anava en augment i les protestes “patriòtiques” contra el creixement de la influència política dels Estats Units generaven tensions entre molts sectors, dels socialistes als clergues xiïtes. Això, el reconeixement d’Israel per part del xa i l’establiment de relacions econòmiques amb empreses estrangeres, tampoc acabava de coincidir amb el patriotisme que s’esperava, com tampoc ho era que les minories estiguessin sobrerepresentades. Cal recordar que , en un principi, la revolució es va fer per frenar la “privatització” de l’Estat iranià, per això hi ha una cita de Jomeini en què afirma que no tenen cap enemistat amb el poble dels Estats Units.

L’any següent, el 1980, comença el predomini de la raó d’Estat. En plena crisi dels ostatges nord-americans, empresonats des de l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran l’any anterior, Saddam Hussein llença una ofensiva contra el país. Al mateix temps es produeix la pujada al poder de Ronald Reagan als Estats Units, que exerceix de mediador i accepta part de les propostes iranianes pel que fa a la responsabilitat dels Estats Units envers el xa. Cal recordar que amb Reagan a la Casa Blanca va començar un dels períodes més importants en les relacions amb la República Islàmica d’Iran, en les quals s’implicarà un altre gran enemic del règim iranià, Israel, a través de relacions bilaterals a tres bandes.

Armes per hostatges

Després del segrest del cap de la CIA a Beirut per part d’una facció islàmica pro-iraniana al Líban i del d’un capellà militar, l’assessor de seguretat nacional del president Reagan Robert C. McFarlane va demanar al govern dels Estats Units que reevalués la seva relació amb Iran. Poc després, el Congrés va rebutjar seguir finançant i col·laborant amb la Contra nicaragüenca i un periodista va ser segrestat. Aquests segrestos continuats van provocar que l’administració Reagan establís acords amb el govern de Shimon Peres, a Israel, per tal de fer-hi front. Com a conseqüència d’això, Reagan va autoritzar a McFarlane a establir relacions amb Iran per intentar resoldre la situació. Com que el Congrés bloquejava qualsevol moviment d’armament, el 1985 es vaes va establir una operació per canviar armes per ostatges.

Aquesta operació consistia en enviar armes dels Estats Units a Iran fent escala a Tel Aviv. El 20 d’agost van sortir d’Israel 96 míssils TOW anti-tanc per ajudar Iran en la seva guerra contra Iraq. El mes següent el govern israelià va enviar-ne més de 400 més. L’any següent els beneficis de vendre armes als iranians superaven els 12 milions de dòlars destinats a la Contra nicaragüenca.

Tot i que el sacerdot va ser alliberat, els altres hostatges no. Després de dos segrestos més, els Estats Units va enviar 500 míssils més a Iran.

Poc després, una revista libanesa va destapar que McFarlane havia estat a Teheran i que els Estats Units havien venut armes a Iran per finançar la Contra, iniciant l’escàndol polític Iran-Contra. Fins i tot William Casey, director de la CIA, va arribar a afirmar que tot això s’havia fet per alliberar els ostatges. En definitiva, els Estats Units van enviar més de 2.000 míssils TOW i 240 míssils Hawk a Iran a través d’Israel, mentre la república islàmica acusava públicament aquests dos països de tots els mals, incloent la guerra que els estaven ajudant a lluitar.

Segons les xifres totals, entre 1981 i 1983 Israel va vendre 500 milions de dòlars en armes a la República Islàmica d’Iran. A més, Israel va donar suport militar destruint un reactor nuclear iraquià prop de Bagdad. De fet, com que no podien vendre avions militars directament des dels Estats Units, Israel enviava peces d’avions de combat F-4 americans. Des de la Revolució Islàmica de 1979, en què el règim iranià afirmava el greuge per la humanitat que suposava l’existència de l’Estat d’Israel, a fer negocis amb ells i amb els Estats Units. Aquesta raó d’Estat, de fer el que sigui necessari per prosperar fins i tot per sobre de la ideologia, s’estableix per sobre de qualsevol discurs públic.

Maslehat-e Nezam, els interessos del règim.

La dècada de 1990 va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre Israel i Iran degut a la política de contenció que duien a terme els primers per fer front al terrorisme. L’atemptat de Buenos Aires, primer contra la ambaixada israeliana i dos anys més tard contra la AMIA, van ser transcendentals per les relacions entre tots dos països. Les vinculacions entre Iran i Hezbollah i altres grups terroristes van dur a Israel optés per canviar les seves polítiques per raons de seguretat. Igualment, però, les relacions econòmiques han existit, com també la coordinació per fer front a riscos naturals.

Segons un informe del Seattle Times de 1998, els agricultors de festucs estaven tristos perquè Israel importava gran part dels seus pistatxos d’Iran que, a través d’un acord amb la Xina, feia més fàcil la operació. Tot i que legalment el comerç entre Israel i Iran està prohibit, moltes companyies israelianes negocien amb iranians a través de tercers per exportar fertilitzants, infraestructura per regadiu, llavors i fruites, i importar marbre i festucs. Segons una crònica de la premsa israeliana, el ministre d’Agricultura iranià va visitar Tel Aviv per obtenir més informació sobre els seus sistemes agrícoles per tal d’importar-los. Hi ha un cas molt curiós en què es va descobrir que unes taronges duien segells d’una companyia israeliana perquè havien arribat a l’Iran través de Dubai. Això va generar un escàndol perquè es va demostrar que si que hi havia vincles entre tots dos països.

L’agència Al-Monitor apunta que les principals persones del govern israelià relacionades amb el règim iranià són actualment Netanyahu i abans Ariel Sharon, que va començar a establir-hi relacions a finals de la dècada dels 90. El cas més sorprenent, però el trobem el 2006, en plena presidència d’Ahmadineyad a Iran, quan segons el diari israelià Yediot Ahronot experts israelians van visitar les zones devastades pel terratrèmol que va colpejar la república islàmica un parell d’anys abans. La causa? Moltes de les infraestructures del país les havien construït israelians abans de la revolució de 1979.

Tot i que les tensions sobre l’energia nuclear a l’Iran provoquin discrepàncies, durant els darrers 40 anys s’ha demostrat que sempre que hi ha hagut necessitat, quan els interessos del règim ho han requerit, la retòrica d’amenaces ha desaparegut de l’escena política, sent utilitzada més de cara a la seva gent que no pas en diplomàcia exterior. Els joves, amb la seva voluntat de canviar les coses, poden fer que en una generació els simpatitzants de l’immobilisme hagin desaparegut i que, per demografia, potser d’aquí 10 o 15 anys la República Islàmica d’Iran deixarà de ser islàmica, canviant tot l’escenari de la regió. I també deixarà de finançar grups terroristes perquè, un cop més, la raó d’Estat passarà per damunt dels interessos de determinats col·lectius.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de juliol de 2016

La fi dels ideals

Després de la caiguda de l’Imperi Otomà i les reparticions a través dels tractats dels territoris de l’últim califat, va esclatar una revolució filosòfica sense precedents al Llevant, on diferents personatges, alguns completament desconeguts a aquest costat del món, canviarien, dècades després, el món sencer. Des del conflicte entre àrabs i kurds, el conflicte arabo-israelià, les tensions entre els propis països musulmans més enllà de la religió, la importància de la religió per determinats actors, les diferents idees d’islamisme, entre altres coses, són fruit de la revolució filosòfica que va viure tot el Llevant en un període molt curt de temps.

Però com sempre passa, i com recita el Comte de Volney a la seva magna obra Les ruïnes de Palmira, fins i tot la metròpolis més immensa pot acabar convertint-se en ruïnes que faran ombra al mig del desert. I això és el que ha passat amb els grans ideals de principis de segle, de la plenitud que van viure durant anys, actualment no tenen la mateixa presència o directament han desaparegut convertint-se en uns altres. Com a conseqüència d’això, plantejaments polítics que abans eren impensables per part dels països àrabs, avui són una realitat, i de la mateixa forma que vaig fer en l’anterior article, Realpolitik Israeliana, cronològicament analitzaré l’auge i decadència dels que crec que han sigut els principals corrents polítics de la regió.

Un origen comú, l’antiimperialisme

Com a conseqüència del tracte colonial que tenia Síria a la dècada de 1920, un periodista libanès, Antoun Saadé, de religió cristiana libanesa, va començar a escriure contra l’ocupació francesa en aquells territoris, denunciant la política-ficció que s’havia fet per dibuixar les noves fronteres de la regió com a conseqüència de l’Acord de Sykes-Picot. Segons aquest periodista, no existia la idea de nacionalisme àrab perquè com a tal no hi havia una homogènia per fer-ho, però, per tal de legitimar la seva lluita contra els francesos i anglesos, va crear el concepte de la Gran Síria.

Segons Sadeé, ni la religió, la llengua o l’origen ètnic eren motiu suficient per crear una nació, però si l’emplaçament geogràfic, es per això que la Gran Síria comprenia Síria, Líban, Palestina, Jordània, Iraq, Kuwait, el Sinaí i part de Turquia i Iran. Aquestes idees, consolidades com a partit el novembre de 1932, trobarien molts detractors, però també seguidors, fins al punt que inspiraria nous corrents anys més tard que canviarien radicalment la concepció del Llevant fins als nostres dies.

Entre els seus detractors es trobava un altre cristià libanès, Pierre Gemayel, qui davant de la voluntat de crear una Gran Síria va reclamar tot el contrari, la creació d’un Líban independent controlat per qualsevol potència que no fos libanesa. Inspirat pel sentiment d’ordre que va veure a Berlín durant els Jocs Olímpics a l’any 1936 quan hi va anar com a esportista, al tornar va fundar el Partit Kataeb, també conegut com Falanges Cristianes. El Kataeb neix amb la voluntat de proclamar un Líban independent, sense cap presencia estrangera i completament independent. Això provoca que tot i tenir tres elements en comú tots dos corrents, l’anticomunisme, l’oposició a la lluita de classes i l’antiimperialisme, estaven dividits, un per les seves tendències laiques radicals pan-sirianes, i l’altre pel seu fonamentalisme cristià identitari, essent aquest últim aspecte el que més els separava.

I entre els seguidors del social-nacionalisme, un altre cristià, juntament dos musulmans, varen revolucionar el món àrab completament: Michel Aflaq (cristià sirià), Salah al-Din al-Bitar (Musulmà sunnita) i Zaki al-Arsuzi (Musulmà alauita) van crear el Ba’ath o Baathisme, que significa “renaixement” en àrab, el 1940. Aquest moviment buscava retornar la cultura àrab al seu esplendor màxim, com també els valors i la societat. Per aquest motiu es plantejava com un partit revolucionari i dirigista, al no acceptar el pluralisme polític. La idea d’aquest moviment partia dels moviments nacionalistes unificadors, com l’alemany o l’italià, però en aquest cas en els països àrabs. Per aquest motiu, i per la sociologia dels pobles àrabs, van optar per un socialisme particular, on la religió cristiana i musulmana tenien el paper de cohesionar essent indestriables, i al mateix temps combatre l’imperialisme franco-anglès a la regió.

És per aquesta raó que durant la primera part de la dècada de 1940, totes tres formacions lluitessin contra la França de Vichy per alliberar el Líban, tot i que ho fessin per tres motius completament diferents. Tot i així, la forta càrrega del patriotisme i el nacionalisme, mesclada en un sentiment d’ordre continu, deixa endevinar la proximitat que tenien per les tesis feixistes italianes respecte la revolució i la societat.

Mentre es produïa aquest debat filosòfic i polític, a El Caire s’estava portant a terme un altre debat religiós transcendental i vinculat a l’antiimperialisme entre l’islamisme secular i l’islamisme integrista. Els primers eren seguidors de Jamal al-Din al-Afghani, líder islamista antiimperialista i precursor del panislamisme i el modernisme islàmic del s. XIX.

El seu plantejament reformista era similar al de Luter amb el cristianisme segons l’historiador François Guizot. De fet, Al-Afghani va afirmar el 1891: “L’autèntic esperit de l’Alcorà està en perfecta consonància amb les llibertats modernes. Un musulmà culte, que estigui familiaritzat amb els principis liberals d’Europa, és capaç de transmetre-fàcilment al seu poble amb l’autoritat de l’Alcorà, sense les dificultats que van envoltar a Luter”.

És per aquest motiu que un dels seus seguidors egipcis, Ali Abdel Raziq, consolidés el plantejament islamista secular de l’islam front als que deien que només podia existir un verdader concepte de l’islam sota un califat unit.

Un plantejament que, més endavant, el Baathisme faria seu defensant el socialisme amb l’important pes de l’islam dins la vida privada de cadascuna de les persones, sense crear cap idea de obligacions civils, com podia ser l’assumpte del vel en les dones, un assumpte completament personal.

Per altra banda, els seus opositors, com Sayyid Qutb, un dels defensors de l’islamisme integral, defensava la idea d’unir als musulmans consolidant el panislamisme polític, fossin àrabs o no, la qüestió religiosa predominava. Aquestes idees van acabar creant, a El Caire, els coneguts Germans Musulmans.

La qüestió palestina

Com a conseqüència de les Lleis de Nuremberg de 1936, els jueus van començar a ser perseguits a l’Alemanya nacional-socialista, com no podien treballar ni tampoc tenir propietats, i fins i tot se’ls hi va treure la nacionalitat alemanya als que vivien dins del Reich, molts d’ells, amb gran sacrifici, aconseguien entrar al Mandat de Palestina, llar dels jueus segons la Conferència de Balfour. Tot i que els àrabs es van oposar a tots els tractats que van haver-hi, el 1936, les autoritats àrabs sota el mandat britànic es van aixecar en armes contra els britànics i els jueus, començant així el conflicte actual.

Resultat de la inoperància britànica al mandat palestí, els jueus es van organitzar formant la Haganà i el Irgún, dues faccions armades que tenien com a missió principal protegir de les autoritats àrabs als jueus que havien arribat legalment al Mandat de Palestina. Segons aquestes últimes, els jueus estaven il·legalment en territori britànic i compraven terrenys als àrabs fent que aquests s’acabessin quedant amb menys terrenys al Mandat. L’exèrcit britànic hi va acabar prenent part enviant 20.000 soldats britànics i establint el Llibre Blanc de 1939, que regularitzava la entrada de jueus al territori.

El 1 de setembre de 1939 comença la Segona Guerra Mundial, i a l’any següent les forces britàniques del Mandat es llancen contra Síria i Líban en mans de les forces franceses col·laboracionistes. Les forces paramilitars jueves s’integren a les forces britàniques, juntament amb les legions àrabs per fer front als francesos, i al vèncer el 1943, abans que acabés la guerra, ja comencen les revoltes polítiques contra els britànics i francesos a Síria i Líban. Els britànics concedeixen especials privilegis al Mandat sirià i al de Palestina.

Al acabar la Segona Guerra Mundial, i degut al paper del Gran Muftí, qui havia perseguit als jueus durant la revolta àrab de 1936 i s’havia aliat amb el nacional-socialisme per combatre als britànics, la seva figura queda denigrada per Jordània i Egipte.

El 1948, es declara independent Israel, sent vist pels països àrabs com una conseqüència del imperialisme, fent que el mateix dia de la independència baathistes, social-nacionalistes, falangistes i islamistes li declarin la guerra a Israel, tots per diferent motiu: Els baathistes per trencar amb el món àrab, els social-nacionalistes per dividir als sirians, els falangistes per ocupar part dels territoris de la Terra Santa cristiana i els islamistes per ocupar el que es diu Dar-Al-Islam, Terra de l’Islam, i que conforme l’Estat havia d’estar en mans de musulmans.

Jordània, un actor rellevant

Un cop acabada la guerra, el Regne de Transjordània, actual Regne Haiximita de Jordània, s’annexiona Cisjordània de iure, i Egipte annexiona la Franja de Gaza. Així doncs, als territoris del ja inexistent Mandat de Palestina hi trobarem israelians, jordans i egipcis. Aquesta situació no canviaria fins al 1967, quan comença la Guerra dels Sis Dies i l’Estat d’Israel s’annexiona la Cisjordània fins al riu Jordà, la Franja de Gaza als egipcis i els Alts del Golan a Síria.

Aquesta situació provoca que s’haguessin d’arribar a acords entre els jordans i israelians per destensar les relacions, i per aquest motiu Israel, un cop unificada Jerusalem, acorda amb el rei de Jordània la protecció de l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món musulmà i jueu.

Des dels regnes cristians a l’edat Mitja, l’Esplanada de les Mesquites estava custodiada per guàrdies àrabs musulmans, fet que va ser respectat al crear-se sota potestat del rei de Jordània la Guardia Waqf de Jerusalem, aquest cos vetllava perquè ningú que no fos musulmà pogués resar a l’Esplanada de les Mesquites, una missió respectada pel govern israelià fins als nostres dies.

Sota l’ocupació israeliana de Cisjordània es va anar consolidant el moviment de resistència palestí, un fet que no agradava ni a jordans ni a israelians per que anava contra els interessos històrics del regne reclamar Cisjordània com seva, i contra els interessos israelians al estar ocupada per aquests.

Això va tenir conseqüències nefastes pels palestins doncs dos anys més tard que s’acabés la Guerra dels Sis Dies, el 1970, després de pressions per part de Yasser Arafat contra el rei Hussein de Jordània, el monarca va declarar la llei marcial al país. I al declarar-se aquesta, les forces armades del regne de Jordània van assaltar els campaments palestins per fer fora als milicians de la Organització per l’Alliberament de Palestina.

Entre el 6 d setembre de 1970 i el mes de juny de 1971 més de 3.000 palestins i 600 sirians van perdre la vida, provocant també que fossin expulsats del regne jordà cap al Líban. La inacció d’Egipte per part de Nasser va provocar que molts palestins es sentissin traïts pel govern egipci al desvincular-se aquest de la qüestió palestina. Per tant, la fractura de la aliança panarabista entre jordans, sirians i egipcis era evident.

L’ultima guerra, Yom Kippur

Amb aquests ideals polítics, religiosos i politico-religiosos, no serà fins la Guerra de Yom Kippur, o Guerra d’Octubre, el 1973, que l’escenari no canviarà. 25 anys després de la seva independència, Israel havia consolidat la seva presencia a l’antic Mandat de Palestina, fins al punt d’envair territori sirià, egipci i jordà. Però aquell any una cosa va canviar i va ser el resultat de la guerra: al agafar als israelians per sorpresa, l’ofensiva àrab va ser militarment aclaparadora fins al punt de gairebé derrotar als israelians, però, igual que els cartaginesos davant Roma, els egipcis es van aturar inesperadament i varen donar temps als israelians a llençar una contra-ofensiva. Aquest fet va marcar un punt d’inflexió que trencava l’eix Egipte-Síria, al voler establir relacions d’igual a igual entre israelians i egipcis.

L’establiment de relacions entre israelians i egipcis per la península del Sinaí feia que hi hagués un canvi de preferències polítiques a El Caire. Si durant tota l’etapa de Nasser s’havia reivindicat el panarabisme àrab sui generis, amb Anwar el-Sadat predominaven els interessos de país per sobre de la qüestió arabista. La visita de Anwar el-Sadat a Jerusalem el 1977 per parlar davant el Parlament d’Israel, la firma dels Acords de Camp David el 1978 i el Tractat de Pau entre Egipte i Israel el 1979 van acabar de trencar qualsevol pont entre panarabistes, deixant sola a Síria en la seva defensa d’unir als àrabs sota un sol estat.

Mentre passava això, a l’altre banda d’Israel, a la frontera amb el Líban, les forces armades israelianes entraven al país per desarticular els campaments palestins on s’ocultaven terroristes palestins que havien estat expulsats del Regne de Jordània, i van crear una àrea de seguretat en la qual els cristians del Exèrcit del Sud del Líban vetllaven per l’estabilitat. Tot i així, el 1982, dos anys més tard del Tractat de Pau entre Israel i Egipte, es llença l’operació militar Pau per Galilea per acabar amb els comandaments terroristes palestins del Líban, rebent el suport de les Falanges Cristianes. És important recordar que el 1982 les principals preferències falangistes no eren acabar amb Israel, sinó fer fora els palestins del Líban per trencar amb la pau interna del país.

El 1985 les forces armades israelianes es retiren de part del Líban, fins la zona de seguretat, on s’acabarà consolidant Hezbollah per fer fora els israelians. Hezbollah recuperaria el discurs del Dar-Al-Islam utilitzant el discurs religiós per fer fora als israelians del Líban i destruir Israel.

Degut a la importància de la qüestió palestina i la necessitat d’ubicar als palestins i tornar-los a les seves llars, la Lliga Àrab comença a promoure la idea de l’estat palestí als territoris israelians, reconeixent el paper de la Organització per la Alliberació de Palestina als territoris ocupats que formaven part de Jordània, l’actual Cisjordània. A més, Egipte cediria la Franja de Gaza com a territori històric palestí. Després de llargues jornades i conferències, el 1993 es redacta la Declaració de Principis sobre les Disposicions relacionades amb un Govern Autònom Provisional, o Acords de Oslo. Gràcies a aquest acord, Israel reconeixia una Autoritat Palestina i l’Autoritat Palestina reconeixia a Israel.

A l’any següent, Jordània signaria el Tractat de Pau amb Israel, sent religiosament transcendental perquè el descendent de Mahoma, recordem que el rei de Jordània és descendent directe de Mahoma, reconeixia a Israel. A més, la Mesquita d’Al-Aqsa i l’Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat del món islàmic, seguiria sent vigilada per la Guàrdia Waqf de Jerusalem, que estava sota la tutela del rei jordà i ara sota autoritat palestina. Actualment, inclosos els Alts del Golan, els governs israelià i sirià, oficialment en guerra, col·laboren amb tasques d’aprovisionament als ciutadans drusos i israelians que allà hi viuen, i les fronteres estan obertes perquè els que hi resideixen puguin entrar i sortir de Síria, demostrant un cop més la caiguda del Baathisme.

La transformació dels ideals

Un cop es va signar la pau entre israelians, jordans, palestins i egipcis, la qüestió panarabista deixava de tenir sentit, ensorrant-se completament i deixant aflorar el nacionalisme d’Estat que va sorgir a Egipte a mitjans del 1970. I les aspiracions islamistes fonamentalistes del Dar-Al-Islam ressorgien en forma de terrorisme dels llocs on hi havia hagut guerra directa. El cas de Hezbollah o Hamas són exemples d’això.

En el cas de Hezbollah , però, és peculiar, perquè tot i que encara desitja acabar amb Israel com a força invasora des d’una concepció fonamentalista islàmica, internament no és així i està aplicant polítiques seculars al Líban. De fet, molts cristians li han acabat brindant suport pel caràcter secular i anti-israelià que tenen transformat en el que anomenen “l’esperit de resistència”.

Finalment podem dir que el Baathisme ha esdevingut un nacionalisme d’Estat, ajudant aquest canvi a un futur apropament entre israelians i sirians, el social-nacionalisme ha acabat gairebé desapareixent de la mateixa forma que les reivindicacions del Falangisme libanès.

I el plantejament del Dar-Al-Islam, que demanava que els països de Llevant estiguessin dirigits per musulmans, ha desaparegut per convertir-se en un islamisme socialista o secular, convertint l’islamisme immobilista o integral en una “rara avis” que molts musulmans ja consideren un enemic.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de juny de 2016.

 

Realpolitik israeliana

Eli Cohen, conegut a Israel com “el nostre home a Damasc”, va ser un espia egipcià que va treballar pels serveis secrets israelians, entre les seves gestes destaquen popularment el haver aconseguit que els sirians plantessin eucaliptus al voltant de les seves posicions als Alts del Golan marcant les posicions on estaven a l’aviació israeliana durant la Guerra dels Sis Dies, aconseguint infiltrar-se tant al govern sirià que, segons el propi Mossad, era el tercer a la successió del President Hafez Al-Assad. Va trobar la mort quan un Tribunal Militar sirià el va condemnar, tot i la mediació del Vaticà, per espionatge al ser descobert pels soviètics enviant un missatge de ràdio de Síria a Israel. I des del 1965, després de ser penjat a una plaça de Damasc, la família demana que el cos sigui retornat a Israel.

Però el dia 6 d’abril d’aquest any, durant una visita del President de Israel, Reuven Rivlin, li va plantejar al seu homòleg rus, Vladimir Putin, que el cos de Cohen fos retornat a Israel. És important recordar que el paper del Kremlin ha sigut fonamental per fer front als rebels islamistes del l’Estat Islàmic a Síria, sent el principal aliat del govern del President Al-Assad, fill de Hafez Al-Assad. No és el primer cop que el Govern israelià demana al Govern sirià la repatriació del cos, primer ho va intentar Olmert a través de Erdogan, i després Netanyahu a través de Ronald Lauder. Però tot apunta que aquell 6 d’abril va començar a girar un engranatge que fins ara no s’havia mogut, i és l’aproximació directa d’Israel cap a Rússia, la Lliga Àrab i el renaixement de la realpolitik israeliana.

Actualment, la realpolitik a Orient Mitjà no s’està fent a través dels canals diplomàtics i dels ministeris d’Assumptes Exteriors, sinó a través dels ministeris de Defensa. Les relacions cordials entre els països d’Orient Mitjà actualment estan vinculades a la defensa i a la protecció mútua, exemples d’això son la relació Iran-Síria o Aràbia Saudita-Iemen. Fins i tot aliances econòmiques i polítiques com el Consell de Cooperació pels Estats Àrabs del Golf ha acabat esdevenint una aliança militar. Així doncs, qui podria ser un perfecte ministre de Defensa israelià que tingués capacitat per negociar militarment amb la Lliga Àrab, països com Aràbia Saudita i al mateix temps amb Rússia? La resposta és una solament: el mateix que va assentar els fonaments de les iniciatives de pau entre israelians i la Lliga Àrab, i té orígens soviètics, Avigdor Lieberman.

Lieberman, sinònim de pragmatisme

Avigdor Lieberman ha sigut Ministre d’Infraestructures, Ministre de Transports, Infraestructures Nacionals i Seguretat Vial, dues vegades Vice-Primer Ministre, Ministre d’Assumptes Estratègics, dues vegades Ministre d’Assumptes Exteriors i ara Ministre de Defensa. El 1988 va començar a treballar amb l’actual Primer Ministre Netanyahu, i després de ser Director General de l’Oficina del Primer Ministre des de 1996 a 1997, va dimitir per discrepàncies sobre concessions que s’havien fet als palestins. Tot i defensar les posicions més dures, mai s’ha negat a negociar amb les autoritats palestines com s’ha demostrat des d’aleshores fins a dia d’avui. La posició de l’administració Obama sobre la qüestió palestina va allunyar les autoritats israelianes de les nord-americanes, fins al punt de declarar que la situació estava en un punt mort.

Les negociacions sobre els assentaments van provocar encara més tensions entre Estats Units i el gabinet de Netanyahu, fent que Lieberman públicament es mostrés a favor dels assentaments, evidenciant-se, després de molts anys, una relació en hores baixes des de feia molt entre tots dos països. Però per altra banda, des del maig de 2004, defensa un pla de pau que es coneix com Pla Lieberman. Aquest pla consisteix en intercanviar territoris entre Israel i la Autoritat Palestina per tal de consolidar dos Estats, un israelià i un palestí, a través de moure la frontera palestina perquè inclogués la zona coneguda com “el Triangle”, actualment dintre d’Israel, on s’engloba gran part de la població àrab israeliana, a canvi de permetre que els assentaments fossin territori israelià. Però això va tenir una conseqüència, i és que el 83% ciutadans àrabs que vivien a la zona de “el Triangle” no volien formar part del futur estat palestí, ni per tant estar subjectes a l’Autoritat Palestina.

El 2002, dos anys abans de presentar el Pla Lieberman, l’actual ministre de Defensa va ser un dels iniciadors de la redacció de l’Acord de Pau que avui està sobre la taula. Després de les dues intifades i les Primaveres Àrabs i els canvis polítics que s’han produït des d’aleshores, situen aquest acord en un punt fonamental de les relacions entre àrabs i israelians. Els moviments d’apropament entre israelians i saudites cada cop són més clares però és imprescindible arribar a un nou acord entre les tres autoritats palestines, àrabs i israelianes. L’existència d’un enemic comú amb capacitat d’armament nuclear com és Iran, està provocant que els tempos entre gran parts dels països àrabs i el govern israelià siguin cada més ràpids, provocant un exercici impecable perquè no es poden permetre errors, sent necessàries algunes discrepàncies com les del executiu egipcià amb el nou càrrec de Lieberman al govern de Jerusalem.

Punt de trobada: Moscou

En la geopolítica d’Orient Mitjà res passa perquè sí, no hi ha causalitats que serveixin ni tampoc fets que no estiguin mil·limetrats. La mala gestió de la política exterior nord-americana de Hillary Clinton, i posteriorment de John Kerry, ha provocat que actualment Estats Units tingui certa relació amb Iran, i, com a conseqüència d’això, ha perdut l’aliança que existia entre ells i el govern israelià, iraquià, saudita i de la resta de països del golf Pèrsic. Si després del suport d’Obama a Morsi davant del pronunciament militar d’Al-Sisi les relacions amb Egipte estaven gairebé en una dimensió desconeguda, també molts dels països anteriorment citats han rebaixat de bons aliats a relacions cordials. Fruit d’això és el suport incondicional d’Iraq a les autoritats russes al país, o el suport d’Al-Sisi a Al-Assad, i la distensió entre el govern sirià i el saudita després d’una trobada russo-saudita al respecte.

I ara, després de totes aquestes aliances, perquè recordem que després de l’anunci d’Iran que pot desenvolupar armament atòmic, Rússia s’ha fet enrere en moltes coses que s’havia compromès per violar aquest els processos i tractats establerts sobre la supervisió nuclear, comença a establir-se la relació Jerusalem-Moscou. Fins i tot Ha passat una cosa que no es pot passar per alt, Rússia ha retornat un tanc israelià que va ser capturat per les forces armades sirianes durant la Guerra del Líban, i que Síria va regalar a la Unió Soviètica. De fet, des de que hi ha rumors sobre el paper de Lieberman com a ministre de Defensa, les relacions amb Rússia han augmentat. I les negociacions sobre acords bilaterals entre tots dos països estan en el seu punt més bo. De fet el Primer Ministre d’Israel té planificat visitar Rússia el dia 7 de juny d’aquest any , 25 anys després del primer acord entre Israel i Rússia des de la caiguda de la Unió Soviètica.

Si ho recordem, Netanyahu va fer una reunió de tot el seu gabinet als Alts del Golan dient que aquella terra sempre seria israeliana, i tot i així., això no ha frenat la voluntat russa i israeliana per arribar a acords profunds entre ells, i donar final al conflicte arabo-israelià i a la guerra civil siriana. Dins del camp militar, tots dos governs han anunciat que la cooperació per fer front al terrorisme a Síria és òptima, i tot i haver-hi mediàticament suposats enfrontaments entre tots dos, cap dels dos governs ha declarat que passés absolutament res fora de lo normal. Per tant s’espera que el dia 7 de juny les relacions es formalitzin com a bilaterals. Això, sumat al fet de posar un israelià jueu d’origen soviètic al capdavant de Defensa, amb qui l’administració Obama i Hillary Clinton no tenen especial relació, obra les portes a un nou paradigma que és l’apropament israelià a l’esfera russa, com va passar quan els laboristes i socialistes israelians governaven i estaven sota la influència soviètica, ara amb els conservadors.

El paradigma israelià

És important assenyalar que a Israel la pau és una preferència des de la seva fundació, mostra d’això és que no hi ha cap partit principal que estigui en contra d’ella, i si analitzem els principals Tractats de Pau podem veure com els han signat i ratificat les diferents forces polítiques, fent que el camí cap a la pau no sigui d’un color o un altre.

Si comencem pel Tractat de Pau entre Israel i Egipte, podem veure com va ser un israelià conservador qui va signar-lo. Seguint pel Tractat de Pau entre Israel i Jordània va ser un progressista, igual que el Tractat de Pau entre Israel i l’Autoritat Palestina, essent en tots dos casos Isaac Rabin, que va morir assassinat per arribar a tals acords per part d’una facció de la ultra-dreta israeliana.

Va ser Ariel Sharon, conservador, qui va retirar-se unilateralment de Gaza i va desmuntar els assentaments israelians que es trobaven allà, igual que Begin ho havia fet amb els assentaments que hi havia al Sinaí 30 anys abans. Unes decisions fortament criticades pels sectors més extremistes. Però si mirem en detall, veurem que el partit religiós sefardita va col·laborar amb els governs progressistes a arribar als acords de pau amb palestins i jordans. Un fet que en certa manera no quadra amb alguna imatge que es ven d’Israel, però tot i no quadrar per alguns, la realitat és que les peces encaixen. És per aquest motiu que cal parlar de paradigma israelià i perquè no hem de tenir cap mena de reticència a una figura com Lieberman al capdavant del ministeri de Defensa.

Si ens situem el 1979, ens podem trobar en una dinàmica política igual que l’actual. Aleshores teníem un Likud amb Menachem Begin al capdavant, que contava amb el suport del Partit Nacional Religiós, Agudat Yisrael (Actual Judaisme Unit de la Torà) i el Moviment Democràtic pel Canvi, de centre. Tot i així, de ser un govern fortament conservador tan religiosament com políticament, s’arriba a un acord de pau amb Egipte.

Aquest fet és molt important perquè tot i haver-hi aquest govern es van derruir els assentaments, es va obligar a desplaçar-se als israelians que vivien en ells i es va tornar la península del Sinaí sencera. I això no va provocar cap desfeta electoral, perquè a les següents eleccions el Likud va tornar a guanyar i Begin va repetir, i després va pujar un altre membre, Yitzhak Shamir, del Likud.

Amb el treball conjunt del govern del Likud de Shamir i el progressista de Yitzhak Rabin es van arribar als tractats amb Jordània i es va crear l’Autoritat Palestina. Amb Ariel Sharon, conservador, van començar les negociacions amb la Lliga Àrab i quan la Lliga Àrab estava disposada a reconèixer i signar la pau amb Israel si retornava a les fronteres de 1967. I va ser Rabin, progressista, qui va començar les negociacions amb Síria, d’intercanviar els Alts del Golan per la Pau, que després va continuar Ehud Barak, progressista, i Olmert, progressista, a través de canals extra-oficials.

Tot i que davant la negativa de les autoritats sirianes, Lieberman quan era ministre d’Assumptes Exteriors va desestimar seguir-ho intentant. Tot i així, s’han filtrat informacions que apunten que Netanyahu, conservador, igualment va intentar-ho per canals extra-oficials. La política israeliana hauria de portar com lema: “fer possible allò que sembla impossible”.

El bosc d’eucaliptus

El retorn a la Raison d’etat del Cardenal Richelieu, l’abandonament de la política dels grans ideals, sembla indicar que estem més pròxims a un nou Congrés de Viena a Orient Mitjà, on saudites, israelians, sirians, egipcians, jordans, russos i iranians redibuixaran les fronteres actuals creant-se nous estats com pot ser el Kurdistan a les zones actuals turco-iraquianes, que no pas es consolidi un moviment per l’establiment de democràcies al països que actualment estan en guerra a la regió. I això té com a conseqüència directe que les fronteres per aconseguir la pau entre àrabs i israelians també es definiran, però amb el suport de les línies més dures i excloent els radicals de tots dos bàndols. Així podem entendre com un polític com Lieberman estigui negociant la pau, i al costat palestí s’hagi tret qualsevol importància política al que faci o digui Hamas. És important recordar que a l’Autoritat Palestina o Estat de Palestina no es fan eleccions perquè el candidat preferit és el de Hamas, que trencaria qualsevol pont aconseguit fins ara, fins i tot el tractat de pau, a dia d’avui vigent.

El triomf de la realpolitik a gairebé tota la regió, l’aparició de nous ponts més enllà, i l’establiment d’una voluntat de caminar cap a la pau ens ha d’alegrar més que no pas deixar de qüestionar qui o de quina ideologia és qui ens porta cap a aquesta pau sincera. He començat parlant dels boscos d’eucaliptus que va fer plantar Eli Cohen a les forces armades sirianes per senyalar les posicions en temps de guerra, i acabaré parlant dels boscos d’eucaliptus que creixen a les lleres del Jordà que simbolitzen la llarga pau que hi ha entre israelians i jordans. De fet hi ha una cançó israeliana, El bosc d’eucaliptus, que explica la història d’una dona a qui el seu marit li va construir una casa a dalt d’un turó, i al passar els anys, hi havia sobre el Jordà un pont i un bosc d’eucaliptus, i que tot i la guerra quan els canyons sonaren a les dues lleres, la pau va acabar arribant i van reconstruir la casa, i el bosc d’eucaliptus va tornar a sorgir com si res canviés, però en el nostre cas, si que tot ha canviat.

Publicat a la Revista l’Endevant el 6 de juny de 2016

La nueva Revuelta Árabe

El rey de Arabia Saudita nos sorprendió a todos este miércoles 13 de abril cuando despojó de poderes a la temida policía islámica, que se encargaba de vigilar con mano firme el cumplimiento estricto de la ley surgida del Corán, la Sharia. Además nos sorprendió este hecho a los que estuvimos siguiendo la visita del monarca saudita a Egipto, puesto que se entregó durante la misma parte de los Estrechos de Tiran a Arabia Saudita. Como recordaremos, Israel y Egipto firmaron la paz, pero ahora los estrechos han pasado a  manos de un supuesto enemigo natural de Israel, y, hasta el momento, no ha habido reacción alguna por parte del ejecutivo de Netanyahu. ¿No les parece extraño? Pues no lo es.

Fue un periodista, Henrique Cymerman, el que en una modesta crónica desde el Foro de Doha el 1 de junio del año pasado abrió la caja de pandora. Este periodista narraba las declaraciones del monarca saudí Salman, que dijo: “Yo reitero la propuesta saudí de paz y llegó el momento de que Israel también la acepte”.

Además, en esa crónica, Cymerman también narraba las palabras del General Anwar Eshki, director del Centro de Estudios Estratégicos saudí y persona muy próxima al monarca: “Dicen que Benjamín Netanyahu formó un gobierno nacionalista. No me molesta. Al contrario. Quizás sea mejor para conseguir la paz, ya que si ellos apoyan el acuerdo nadie les molestara. La fórmula es la retirada hacia las fronteras de 1967 a cambio de la normalización diplomática, comercial y cultural, con 22 países árabes y 20 estados musulmanes”.

La Cumbre de Taba

En enero de 2001 tuvo lugar la Cumbre de Taba entre Israel y la Autoridad Palestina para poner fin al conflicto palestino-israelí. En el encuentro se encontraron Ehud Barak, Primer Ministro de Israel, y el presidente palestino Yasser Arafat. En la misma, los principales puntos de partida eran el derecho de los refugiados palestinos a regresar al interior del Estado de Israel, la soberanía palestina sobre el Monte del Templo y los asentamientos principales, que contenían el 80% de la población judía residente en Cisjordania y Gaza pasarían a control israelí. Unos puntos muy importantes por el significado  histórico del Monte del Templo, o el rol de los refugiados palestinos.

Además, ambas partes acordaron que las fronteras entre Israel y el Estado palestino serían las de 1967, otorgando a los palestinos finalmente el 97% del control de la tierra cisjordana. Sobre Jerusalén se acordó que se declarase ciudad abierta. Israel aceptó que fuese la capital de los dos estados, y además cada parte tendría soberanía plena sobre los Sagrados Lugares, creándose cierto desacuerdo con los límites del monte y si el Muro de las Lamentaciones se incluía en la parte árabe o la israelí, y porqué. Añadiendo a los acuerdos la desmilitarización israelí del Valle del Jordán y Cisjordania. El 27 de enero terminó y a la mañana siguiente  Arafat declaraba en el Foro Económico Mundial de Davos que los palestinos habían sido víctimas de una “agresión fascista”, por lo que Ehud Barak, y después Ariel Sharon, se negarían a reunirse con él.

Cambio en la dinámica

En 2005, por orden de Ariel Sharon, se llevó a cabo la retirada unilateral israelí de Gaza, y también de parte de Cisjordania. Se destruyeron los veintiún asentamientos israelís en la Franja de Gaza, y parte de los asentamientos de Cisjordania, los cuatro que estaban gestionados por Israel desde 1967 en el norte del West Bank. En 2006, el grupo terrorista Hamás se hizo con el control de Gaza, expulsando a los miembros del gobierno palestino de Al-Fatah, histórica facción dirigida por Arafat y después por Abbas.

Después de demostrarse los lazos entre Hamás e Irán, las relaciones entre Hamás y los saudíes se han resentido en el campo político, recordándoles que forman parte de los Hermanos Musulmanes, organización considerada terrorista en el reino saudita. Y, aunque en un principio las relaciones entre ambos eran positivas, el giro en la geopolítica saudí ha hecho cambiar la relación entre las fichas del tablero. La lucha contra los ayatolás y su poder nuclear significa más para los saudíes que la que la cuestión salafista que hasta ahora iban arrastrando. La subida al poder de Al-Jubeir, que fue Embajador de Arabia Saudita en Estados Unidos frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, sitúa a un diplomático de la realpolitik frente la geopolítica del reino.

La defenestración de las relaciones diplomáticas basadas en la religión del anterior monarca saudí, junto con la importancia de la guerra civil en Siria y Yemen en sus esferas de influencia, hacen del conflicto con Irán el principal problema diplomático de la región. Un problema diplomático que comparten con Israel, situando por ello en el mismo bando a estos históricos enemigos.

Al-Jubeir, ¿el Bismarck saudí?

El 29 de abril de 2015, Adel Al-Jubeir fue nombrado Ministro de Asuntos Exteriores. Ha sido el encargado de dirigir las misiones saudíes de diálogo inter-religioso llegando a promover conferencias internacionales al respecto, el encuentro entre el monarca saudí y el Papa, preparó tambien la Conferencia de Paz de Annapolis, las misiones militares conjuntas entre saudíes y norteamericanos, donde decidieron acabar con la financiación del terrorismo, compartiendo información ambos países. Además fue objetivo de un atentado fallido iraní para acabar con él.

Frente al Ministerio de Asuntos Exteriores, fue uno de los ministros más severos con el acuerdo nuclear iraní, al establecer unas pautas de apoyo al programa estrictas, como también una de las figuras clave en el rol del reino árabe en la guerra civil siriana al declarar rotundamente que Al-Assad debía abandonar el poder, puesto que no es parte de la solución.

Después de los acuerdos con Rusia, flexibilizó su posición hasta que en caso que no hubiese alternativa, y Al-Assad se negase a abandonar el poder, entonces Arabia Saudita actuaría militarmente en el país. Es importante recordar que el presidente sirio es uno de los principales aliados de Irán en la zona.

Si trazamos una línea, podemos ver que sus acciones se centran en aislar Irán. La declaración de la Liga Árabe y del Consejo de Cooperación del Golfo señalando a Hezbollah, grupo terrorista con estrechos vínculos con el gobierno iraní, como grupo terrorista, o la misión militar en el Yemen para acabar con los insurgentes Houthis, que también colaboran con los iraníes, demuestra esta tendencia. El lema Houthi llama a acabar con los judíos y con Israel, recordemos que no existen casualidades en la diplomacia.

Un nuevo horizonte

La nominación de Al-Jubeir como ministro días después de las declaraciones recogidas por Cymerman en Doha, el establecimiento de relaciones cordiales con Egipto, el apoyo al presidente que luchó contra Al-Qaeda en Yemen o el silencio israelí frente al cambio de soberanía de los estrechos de Tiran, demuestran que estamos frente una nueva Revuelta Árabe, surgida como la de 1917 del desierto de Arabia para cambiar el destino de todo Medio Oriente, y también de más allá.

Una revuelta contra la tradición de las relaciones diplomáticas, llegando a un punto donde no podamos descartar que en un espacio corto de tiempo veamos a Israel y Arabia Saudita firmando la paz.

Imagen: El rey Salman de Arabia Saudita, y detrás el ministro de Asuntos Exteriores, Adel Al-Jubeir. – Pete Souza –

Diplomacia entre olivos

“Estamos tan convencidos que para obtener un buen éxito del Concilio se deben elevar pías súplicas, multiplicar las obras, que, tras madura reflexión y muchas oraciones dirigidas a Dios, hemos decidido acercarnos como peregrino a aquella tierra, patria de Nuestro Señor Jesucristo. Veremos aquella tierra venerada, de donde san Pedro partió y a la que ningún sucesor suyo ha vuelto jamás.” Pablo VI

Un año antes que concluyese el Concilio Vaticano II y se publicase la declaración Nostra Aestate, el Papa visitó Israel. El cuatro de enero de 1964 el Santo Padre aterrizaba en Amman, capital del Reino Hachemita de Jordania, el motivo por el cual aterrizó allí queriéndose dirigir a Tierra Santa nos lo cuenta X. Peytibi: “Sin embargo, Pablo VI no iba en calidad de jefe de Estado porque no había sido invitado oficialmente por el gobierno del Estado de Israel, con el que la Santa Sede ni siquiera mantenía relaciones diplomáticas. De hecho, de Roma voló directamente a Amman, la capital de Jordania, desde donde se trasladó hasta territorio israelí. Aun así, tanto el rey Hussein como el presidente Zalman Shazar lo recibieron con todos los honores”.

Pablo VI, el pontífice peregrino

Según crónicas de entonces, Pablo VI fue recibido en Jerusalén con ramos de olivo y palmas por una enorme multitud, donde el propio rey Hussein de Jordania iba en la cabecera y seguramente pilotando la caravana desde Amman. Es importante recordar que el territorio de la actual Cisjordania pertenecía en 1964 a Jordania, siendo Jerusalén mitad jordana y mitad israelí. Y fue el mismo día 4 que cruzó a Israel, pero por la noche se dirigió a Getsemaní.

Una vez allí, el Regimiento Real consiguió abrir paso al Santo Padre sobre las once de la noche hasta la Iglesia de la Agonía, donde había una enorme muchedumbre desde hacía más de veinte horas. Y fue en el Monte de los Olivos donde reinó el silencio, plantó un olivo, que aún hoy en día sigue allí, y después oró con las manos juntas, dirigiéndose poco después de nuevo a la Iglesia de la Agonía. En la Iglesia se dio un hecho histórico, que pasaría a la posteridad y se popularizaría después con Juan Pablo II, Pablo VI besó el suelo del Getsemaní.

Tras los pasos de Pablo VI

Cincuenta años después de la visita de Pablo VI, el papa Francisco aterrizó en Amman, donde fue recibido por el rey de Jordania, desplazándose después hacia Tierra Santa, primero a Cisjordania y luego a Israel. En Cisjordania se encontró con las autoridades palestinas en Belén, donde hizo una misa en la Plaza del Pesebre. Ese mismo día fue recibido en el Aeropuerto Internacional Ben Gurion por las autoridades israelíes. En Israel visitó el memorial Yad Vashem, el Muro de los Lamentos (donde se abrazó con el rabino Abraham Skorka y el musulmán Omar Abboud).

Después, en Getsemaní, al igual que hizo Pablo VI en 1964, Francisco plantó otro olivo como símbolo de paz y concordia, en el Huerto de los Olivos. Recordemos que la rama que llevaba la paloma en el pico para Noé era de olivo, como el aceite que usaban los reyes de Israel para ser ungidos era de oliva.

De la misma forma en el Huerto de los Olivos es donde Jesús, según la Biblia, fue hecho prisionero después de la Santa Cena el Jueves Santo al ser traicionado por Judas.

El tercer olivo

Tiempo después, en el Vaticano, se reunieron el Papa Francisco, el Presidente de la Autoridad Palestina Mahmmud Abbas y el Presidente de Israel Shimon Peres. Allí acordaron mantener una voluntad firme a favor de la paz y la concordia, con la firme voluntad de establecer puentes entre judíos, cristianos y musulmanes, entre árabes e israelíes.  Y  alrededor de esa reunión también hubo un olivo por medio.

En los Jardines Vaticanos, recuperando el espíritu de paz y concordia, de la importancia del olivo en las relaciones diplomáticas de la Santa Sede que había tenido el primero, los tres líderes, junto con el Patriarca de Constantinopla, se plantó un tercer olivo. Cada uno con una pala, Shimon Peres, Mahmmud Abbas, el Papa Francisco y el Patriarca Bartolomeo plantaron un pequeño olivo en pro de la paz en Tierra Santa., un hecho trascendental como he citado antes por lo siguiente:

Después de años de estancamiento en las negociaciones de paz entre palestinos e israelíes, el plantado del joven olivo por parte de los cuatro líderes impulsó un signo de fraternidad.

Vatican Mideast

(AP Photo/Max Rossi, Pool)

Poco después de este hecho la Santa Sede empezó el redactado de un Concordato con la Autoridad Palestina, empezándose como Autoridad y terminando siendo ratificado, el dos de enero de 2016, como Estado de Palestina.

52 años después de Amman ‘64

Cincuenta y dos años después de que Pablo VI aterrizase en Amman, y acompañado del rey de Jordania se dirigiese a Jerusalén, y después a Israel a través del reino hachemita, la Santa Sede reconocía delante del mundo, como autoridad religiosa y política, la existencia de un nuevo estado en esas tierras: el Estado de Palestina.

En el huerto de Getsemaní mientras, ha estado observante y bien cuidado por una comunidad de monjes el olivo que inició todo esto, un árbol que produce buenos y abundantes frutos según citan sus propios cuidadores.

Alrededor de un olivo ha girado la geopolítica de Oriente Medio para la Santa Sede, a los pies del olivo Pablo VI besó el suelo por primera vez, a los pies de un olivo el Papa Francisco unió a cristianos, musulmanes y judíos en Getsemaní 50 años después, y poco después unió a los pies de otro olivo dos pueblos que llevaban siglos de batallas y guerras. Un árbol de lento crecimiento, que necesita cuidados para su correcto desarrollo, pero una vez crece lo hace con raíces profundas y un tronco duro.

Quizás sea el mejor símbolo de la paz y la concordia al fin y al cabo.

Imagen de portada: Oficina de prensa del gobierno – OPG.