Una de les cançons més populars d’Iran, Ey Iran, és un himne patriòtic compost durant la Segona Guerra Mundial i resultat d’un alt nivell de patriotisme al després d’haver patit invasions angleses i soviètiques a causa de la germanofília del xa de Pèrsia. Un dels seus primers versos recita “oh enemic, si tu estàs fet de roca, jo estic fet d’acer”, una sentència que defineix molt bé com ha estat el caràcter diplomàtic del país des dels seus temps com a regne fins a la república islàmica actual. Hi segueix havent la mateixa raó d’Estat, l’establiment del país a una força hegemònica de la regió, que ha permès als seus líders establir relacions diplomàtiques amb països amb qui té hostilitats evidents.

Com a conseqüència de la crisi econòmica que va causar la caiguda del preu del petroli el 1973, el règim iranià va començar a trontollar. La desafecció política anava en augment i les protestes “patriòtiques” contra el creixement de la influència política dels Estats Units generaven tensions entre molts sectors, dels socialistes als clergues xiïtes. Això, el reconeixement d’Israel per part del xa i l’establiment de relacions econòmiques amb empreses estrangeres, tampoc acabava de coincidir amb el patriotisme que s’esperava, com tampoc ho era que les minories estiguessin sobrerepresentades. Cal recordar que , en un principi, la revolució es va fer per frenar la “privatització” de l’Estat iranià, per això hi ha una cita de Jomeini en què afirma que no tenen cap enemistat amb el poble dels Estats Units.

L’any següent, el 1980, comença el predomini de la raó d’Estat. En plena crisi dels ostatges nord-americans, empresonats des de l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran l’any anterior, Saddam Hussein llença una ofensiva contra el país. Al mateix temps es produeix la pujada al poder de Ronald Reagan als Estats Units, que exerceix de mediador i accepta part de les propostes iranianes pel que fa a la responsabilitat dels Estats Units envers el xa. Cal recordar que amb Reagan a la Casa Blanca va començar un dels períodes més importants en les relacions amb la República Islàmica d’Iran, en les quals s’implicarà un altre gran enemic del règim iranià, Israel, a través de relacions bilaterals a tres bandes.

Armes per hostatges

Després del segrest del cap de la CIA a Beirut per part d’una facció islàmica pro-iraniana al Líban i del d’un capellà militar, l’assessor de seguretat nacional del president Reagan Robert C. McFarlane va demanar al govern dels Estats Units que reevalués la seva relació amb Iran. Poc després, el Congrés va rebutjar seguir finançant i col·laborant amb la Contra nicaragüenca i un periodista va ser segrestat. Aquests segrestos continuats van provocar que l’administració Reagan establís acords amb el govern de Shimon Peres, a Israel, per tal de fer-hi front. Com a conseqüència d’això, Reagan va autoritzar a McFarlane a establir relacions amb Iran per intentar resoldre la situació. Com que el Congrés bloquejava qualsevol moviment d’armament, el 1985 es vaes va establir una operació per canviar armes per ostatges.

Aquesta operació consistia en enviar armes dels Estats Units a Iran fent escala a Tel Aviv. El 20 d’agost van sortir d’Israel 96 míssils TOW anti-tanc per ajudar Iran en la seva guerra contra Iraq. El mes següent el govern israelià va enviar-ne més de 400 més. L’any següent els beneficis de vendre armes als iranians superaven els 12 milions de dòlars destinats a la Contra nicaragüenca.

Tot i que el sacerdot va ser alliberat, els altres hostatges no. Després de dos segrestos més, els Estats Units va enviar 500 míssils més a Iran.

Poc després, una revista libanesa va destapar que McFarlane havia estat a Teheran i que els Estats Units havien venut armes a Iran per finançar la Contra, iniciant l’escàndol polític Iran-Contra. Fins i tot William Casey, director de la CIA, va arribar a afirmar que tot això s’havia fet per alliberar els ostatges. En definitiva, els Estats Units van enviar més de 2.000 míssils TOW i 240 míssils Hawk a Iran a través d’Israel, mentre la república islàmica acusava públicament aquests dos països de tots els mals, incloent la guerra que els estaven ajudant a lluitar.

Segons les xifres totals, entre 1981 i 1983 Israel va vendre 500 milions de dòlars en armes a la República Islàmica d’Iran. A més, Israel va donar suport militar destruint un reactor nuclear iraquià prop de Bagdad. De fet, com que no podien vendre avions militars directament des dels Estats Units, Israel enviava peces d’avions de combat F-4 americans. Des de la Revolució Islàmica de 1979, en què el règim iranià afirmava el greuge per la humanitat que suposava l’existència de l’Estat d’Israel, a fer negocis amb ells i amb els Estats Units. Aquesta raó d’Estat, de fer el que sigui necessari per prosperar fins i tot per sobre de la ideologia, s’estableix per sobre de qualsevol discurs públic.

Maslehat-e Nezam, els interessos del règim.

La dècada de 1990 va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre Israel i Iran degut a la política de contenció que duien a terme els primers per fer front al terrorisme. L’atemptat de Buenos Aires, primer contra la ambaixada israeliana i dos anys més tard contra la AMIA, van ser transcendentals per les relacions entre tots dos països. Les vinculacions entre Iran i Hezbollah i altres grups terroristes van dur a Israel optés per canviar les seves polítiques per raons de seguretat. Igualment, però, les relacions econòmiques han existit, com també la coordinació per fer front a riscos naturals.

Segons un informe del Seattle Times de 1998, els agricultors de festucs estaven tristos perquè Israel importava gran part dels seus pistatxos d’Iran que, a través d’un acord amb la Xina, feia més fàcil la operació. Tot i que legalment el comerç entre Israel i Iran està prohibit, moltes companyies israelianes negocien amb iranians a través de tercers per exportar fertilitzants, infraestructura per regadiu, llavors i fruites, i importar marbre i festucs. Segons una crònica de la premsa israeliana, el ministre d’Agricultura iranià va visitar Tel Aviv per obtenir més informació sobre els seus sistemes agrícoles per tal d’importar-los. Hi ha un cas molt curiós en què es va descobrir que unes taronges duien segells d’una companyia israeliana perquè havien arribat a l’Iran través de Dubai. Això va generar un escàndol perquè es va demostrar que si que hi havia vincles entre tots dos països.

L’agència Al-Monitor apunta que les principals persones del govern israelià relacionades amb el règim iranià són actualment Netanyahu i abans Ariel Sharon, que va començar a establir-hi relacions a finals de la dècada dels 90. El cas més sorprenent, però el trobem el 2006, en plena presidència d’Ahmadineyad a Iran, quan segons el diari israelià Yediot Ahronot experts israelians van visitar les zones devastades pel terratrèmol que va colpejar la república islàmica un parell d’anys abans. La causa? Moltes de les infraestructures del país les havien construït israelians abans de la revolució de 1979.

Tot i que les tensions sobre l’energia nuclear a l’Iran provoquin discrepàncies, durant els darrers 40 anys s’ha demostrat que sempre que hi ha hagut necessitat, quan els interessos del règim ho han requerit, la retòrica d’amenaces ha desaparegut de l’escena política, sent utilitzada més de cara a la seva gent que no pas en diplomàcia exterior. Els joves, amb la seva voluntat de canviar les coses, poden fer que en una generació els simpatitzants de l’immobilisme hagin desaparegut i que, per demografia, potser d’aquí 10 o 15 anys la República Islàmica d’Iran deixarà de ser islàmica, canviant tot l’escenari de la regió. I també deixarà de finançar grups terroristes perquè, un cop més, la raó d’Estat passarà per damunt dels interessos de determinats col·lectius.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de juliol de 2016