Minories constitucionals

Un dels fets més sorprenents de llegir la Constitució de la República Islàmica d’Iran és la seva flexibilitat interpretativa en molts dels principis, que no articles, perquè no depenen del propi articulat constitucional sinó del que se’n pugui derivar. El fet de que molts d’aquests principis importants acabin amb un “segons prescriu la Llei” o “segons apliqui la Llei” provoca que tot i que la Constitució sigui la mateixa, escrita als albors de la Revolució Islàmica, sigui completament vigent perquè les lleis han anat canviant igual que ho han fet les persones i les forces que han ocupat els escons de l’Assemblea Consultiva Islàmica d’Iran. Però hi ha determinats principis que s’han mantingut inalterables i respectats per molt que conservadors o reformistes estiguessin el poder: els referents a les minories.

El Principi 13è recita: Els iranians zoroastrians, jueus i cristians són les úniques minories religioses reconegudes que gaudiran de llibertat per practicar les seves cerimònies dins dels límits legals i per actuar d’acord amb els seus principis en matèria d’estatut personal i d’ensenyament religiós. El Principi 26è afegeix: Els partits, agrupacions, associacions polítiques i sindicals i les associacions islàmiques o les de les minories religioses reconegudes gaudeixen de llibertat amb la condició que no vulnerin els principis de la independència, de la llibertat, de la unitat nacional i dels preceptes islàmics així com els fonaments de la República Islàmica. A ningú es pot impedir ser membre d’alguna, de la mateixa manera que tampoc es pot obligar a ningú que s’afiliï o s’associï a qualsevol d’elles.

I per últim el Principi 64è, el que obre les portes a la representació parlamentària constitucional de les minories, exposa: El nombre dels representants a l’Assemblea Consultiva Islàmica és de dos-cents setanta, i des que es va celebrar el referèndum de 1367 de l’hègira solar [1989] i tenint en compte factors humans, polítics, geogràfics i similars, es poden afegir com a màxim vint representants cada deu anys. Els zoroastrians i els jueus elegiran un representant cada un. Els cristians assiris i caldeus conjuntament tindran un diputat i els cristians armenis del sud i del nord votaran un representant cada un d’ells. Les disposicions relatives a les eleccions seran fixades per la llei.

Els cristians iranians

Si comencem de major a menor representativitat, els primers que cal esmentar són els cristians iranians. Segons la Constitució de 1979, tenen assignats dos escons, un amb circumscripció a Teheran i l’altre amb circumscripció a Isfahan. Els primers tenen escó perquè són els cristians armenis del nord, que corresponen a les províncies de Teheran, Azerbaidjan Oriental, Azerbaidjn Occidental, Ardebil, Ilam, Jorasan, Zanjan, Semnan, Qazvin, Qom, Kurdistan, Kermanshah, Golestan, Gilan, Mazandaran, Markazi i Hamedan. Els segons tenen escó perquè són els cristians armenis del sud, que corresponen a les províncies d’Isfahan, Yazd, Juzestan, Fars, Kerman, Hormozgan, Sistan i Beluchistan, Luristan, Chahármahál Bakhtiari, Bushehr i Chahármahál va Boyer Ahmad.

Des de fa 400 anys, la minoria armènia iraniana és una de les més importants de la regió. Integrada per 200.000 armenis aproximadament, és un dels principals grups minoritaris reconegut per la Constitució de 1979. Tot i que pugui semblar contradictori que una comunitat cristiana pugui viure en un país islamista en pau, és perquè no porten a terme cap activitat missionera, de manera que no vulneren les lleis islàmiques. Per això han estat un dels principals defensors de la república islàmica perquè tot i que han patit certes dificultats, aquestes no han sigut tan considerables com a altres països d’Orient Mitjà. De fet, els armenis tenen el dret de construir les seves pròpies esglésies, escoles, associacions culturals i publicar en armeni.

Tot i ser cristians, els evangelistes no estan reconeguts com una minoria i, per tant no tenen representació parlamentaria. El proselitisme evangelista ha provocat tensions entre aquesta minoria i les autoritats iranianes, com també amb totes aquelles sectes cristianes que hi ha al país, considerades foranies al no ser reconegudes com a pròpies ètnicament parlant. La persecució contra qualsevol conversió o apostasia provocada per les esglésies evangelistes al país ha provocat que es tanquessin esglésies i se’ls prohibís fer sermons, tensió inexistent amb les altres dues comunitats anteriorment citades, és més: els armenis col·laboren per establir relacions entre Armènia, país al qual van retornar molts arran de la situació de crisi social que va viure l’Iran just després de la Revolució Islàmica, i les autoritats iranianes.

Els assiris iranians

Els assiris o caldeus també són una de les minories cristianes reconegudes per la Constitució que tenen dret a tenir un diputat com a representant. Segons fonts històriques, els assiris iranians es remunten aproximadament 4.000 anys. De fet, va ser l’Imperi Assiri qui va crear les limitacions que donarien peu a la constitució dels regnes i imperis posteriors. Tot i que la civilització assíria s’esfondrés, les aliances amb els medis, perses, babilonis, caldeus i altres pobles els ha permès constituir-se com una minoria important a la regió. De fet, durant l’Imperi Aquemènida els assiris van ocupar els càrrecs més importants de l’administració. Al s.XX, el genocidi assiri que va portar a terme l’Imperi Otomà va provocar que molts fugissin a Teheran però tot i així durant la Revolució Islàmica de 1979, degut a la incertesa, molts van marxar del país.

A diferència dels armenis els assiris, degut a la seva particularitat històrica i poder tenir les seves pròpies associacions culturals, comunitàries i fins i tot publicacions escrites, pateixen el problema que les escoles assíries ensenyen en persa i fins i tot l’ensenyament religiós cristià assiri, si ha de ser examinat, ha de ser també en persa. Això ha provocat que la comunitat assíria tot i reduir-se, segueixi rondant els 35.000 ciutadans aproximadament.

Els assiris, igual que les minories restants que tenen representació parlamentaria, només tenen assignat un escó que forma part d’una circumscripció nacional. Enlloc d’estar repartits en províncies que corresponen a una circumscripció, tot l’Estat és la circumscripció. En ser un escó que no va vinculat als vots, igual que la resta d’escons de les minories, les circumscripcions que corresponen a altres formacions polítiques a ells no els és vinculant.

Els jueus iranians

Una de les minories més importants després dels cristians, a qui els correspon un escó a l’Assemblea Consultiva Islàmica d’Iran, la minoria jueva, formada per 8.700 membres. Els jueus perses són una de les comunitats més antigues del país, porten més de 2.600 anys allà, fent que sigui el país musulmà amb el número més elevat de jueus. Aquesta comunitat es remunta a temps bíblics i de fet s’estima que el 20% de l’imperi persa eren jueus. El predomini de la multiculturalitat en la tradició persa ha fet que actualment sigui una de les comunitats més respectades del país, tot i la possible vinculació que ha tingut amb Israel. Per aquest motiu després de la caiguda del Sha, i al principi de la Revolució Islàmica, molts jueus van fugir a Israel sent socialment mal vistos per les consignes de llençar els jueus al mar per part del Líder Suprem Khomeini. Però un fet va canviar això: la guerra Iraq-Iran.

Degut a la crida a files d’Iran per tal de protegir el país, molts joves jueus van combatre al front, sent màrtirs de la Revolució Islàmica. Aquest fet és interessant perquè en les relacions entre les comunitats jueves iranianes i les que viuen a Israel o a la diàspora com a conseqüència de les desavinences del destí, les comunitats jueves iranianes no reconeixen l’Estat d’Israel. A diferència d’altres comunitats jueves ortodoxes que no són sionistes, però, els jueus iranians reclamen que la vertadera terra jueva és Iran. El motiu d’això passa és que durant el que es coneix com Captiveri Babilònic, els jueus van ser desplaçats des del regne de Judà a Babilònia i fins l’alliberament, quan els perses van envair Babilònia comandats per Cir II el Gran, els jueus no van poder tornar a les seves terres. Això fa que, pels jueus iranians, la veritable terra jueva sigui dins de Iran i no a Israel, una creació “moderna”.

Els zoroastristes iranians

Per últim, la minoria zoroastrista iraniana també té un escó al Parlament. Aquesta minoria és especialment interessant pel seu gran passat històric. Tot i començar a existir fa 3.000 anys, fins el 247 a. C. el zoroastrisme no va consolidar-se com a religió d’Estat gràcies a l’Imperi Part. Degut al seu particularisme religiós, el zoroastrisme promovia que el rei i el súbdit tinguessin la mateixa religió, motiu pel qual va ampliar-se la influència d’aquesta religió. El 224 d. C. l’Imperi Part és conquerit pels perses, fundant-se l’Imperi Sassànida. Aquest nou imperi també tenia com a religió d’Estat el Zoroastrisme. Els sassànides van arribar des de Peshawar, a les portes de la Índia, fins al Bòsfor, incloent part de la Península Aràbiga, Egipte, Iemen, Oman, Síria i fins a Jerusalem.

En conquerir territoris on hi havia altres religions, el zoroastrisme promulgava la conversió a aquesta religió perquè els seus emperadors ho eren. Això provocava tensions als territoris cristians conquerits a l’Imperi Bizantí i a Armènia. Aquesta debilitat va ser utilitzada pels àrabs musulmans del Califat Rashidun per conquerir tot l’Imperi Sassànida i, com que el zoroastrisme no permetia el proselitisme, aquesta va anar disminuint fins a les xifres actuals que ronden els tres milions de fidels. A més, les persecucions sota les diferents dinasties perses, com la Safàvida, que volia que tothom fos xiïta, va provocar que es massacressin cristians, sunnites i zoroastristes. Això no va canviar fins la Dinastia Pahlavi, a principis del s.XX, que els va veure com un símbol nacional.

Després de la Dinastia Pahlavi, la Revolució Islàmica va reconèixer la comunitat zoroastrista com una minoria constitucional, fent que els 25.000 zoroastristes que hi ha actualment al país tinguin els mateixos drets que els jueus, armenis o assiris.

Conclusió

A diferència d’altres països més “occidentalitzats” la República Islàmica d’Iran vetlla per les minories que reconeix a la Constitució. La consolidació d’un Estat fruit d’un llegat basat en la diversitat li ha atorgat unes bases diverses, on fins i tot els cristians gaudeixen de llibertats que a altres països on els musulmans també són també no tenen. El mes de desembre de l’any passat, el Líder Suprem Khamenei va visitar una família assíria cristiana que havia perdut el seu fill a la guerra Iraq-Iran per felicitar-los el Nadal, una acció que també va fer el President Rohani amb una família armènia cristiana.

Tot i que encara queda molt per fer en l’àmbit de la tolerància religiosa al país, el cas iranià està molt més avançat el del Pakistan, l’Afganistan o l’Iraq. És per aquest motiu que hi ha un sospir d’esperança gràcies a la victòria de Rohani a les eleccions i la consolidació del moviment reformista al país. Perquè tot i tenir els drets garantits constitucionalment, hi ha d’haver consciència social per ampliar els drets a altres minories que actualment no els tenen tan consolidats com són els kurds. Per tant, és possible que en el canvi social que està esdevenint al país veiem com reneix la importància del pluriculturalisme persa que tantes victòries els hi va donar en el passat.

Publicat a la Revista l’Endavant el 17 d’agost de 2016

Amb escala a Tel Aviv

Una de les cançons més populars d’Iran, Ey Iran, és un himne patriòtic compost durant la Segona Guerra Mundial i resultat d’un alt nivell de patriotisme al després d’haver patit invasions angleses i soviètiques a causa de la germanofília del xa de Pèrsia. Un dels seus primers versos recita “oh enemic, si tu estàs fet de roca, jo estic fet d’acer”, una sentència que defineix molt bé com ha estat el caràcter diplomàtic del país des dels seus temps com a regne fins a la república islàmica actual. Hi segueix havent la mateixa raó d’Estat, l’establiment del país a una força hegemònica de la regió, que ha permès als seus líders establir relacions diplomàtiques amb països amb qui té hostilitats evidents.

Com a conseqüència de la crisi econòmica que va causar la caiguda del preu del petroli el 1973, el règim iranià va començar a trontollar. La desafecció política anava en augment i les protestes “patriòtiques” contra el creixement de la influència política dels Estats Units generaven tensions entre molts sectors, dels socialistes als clergues xiïtes. Això, el reconeixement d’Israel per part del xa i l’establiment de relacions econòmiques amb empreses estrangeres, tampoc acabava de coincidir amb el patriotisme que s’esperava, com tampoc ho era que les minories estiguessin sobrerepresentades. Cal recordar que , en un principi, la revolució es va fer per frenar la “privatització” de l’Estat iranià, per això hi ha una cita de Jomeini en què afirma que no tenen cap enemistat amb el poble dels Estats Units.

L’any següent, el 1980, comença el predomini de la raó d’Estat. En plena crisi dels ostatges nord-americans, empresonats des de l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran l’any anterior, Saddam Hussein llença una ofensiva contra el país. Al mateix temps es produeix la pujada al poder de Ronald Reagan als Estats Units, que exerceix de mediador i accepta part de les propostes iranianes pel que fa a la responsabilitat dels Estats Units envers el xa. Cal recordar que amb Reagan a la Casa Blanca va començar un dels períodes més importants en les relacions amb la República Islàmica d’Iran, en les quals s’implicarà un altre gran enemic del règim iranià, Israel, a través de relacions bilaterals a tres bandes.

Armes per hostatges

Després del segrest del cap de la CIA a Beirut per part d’una facció islàmica pro-iraniana al Líban i del d’un capellà militar, l’assessor de seguretat nacional del president Reagan Robert C. McFarlane va demanar al govern dels Estats Units que reevalués la seva relació amb Iran. Poc després, el Congrés va rebutjar seguir finançant i col·laborant amb la Contra nicaragüenca i un periodista va ser segrestat. Aquests segrestos continuats van provocar que l’administració Reagan establís acords amb el govern de Shimon Peres, a Israel, per tal de fer-hi front. Com a conseqüència d’això, Reagan va autoritzar a McFarlane a establir relacions amb Iran per intentar resoldre la situació. Com que el Congrés bloquejava qualsevol moviment d’armament, el 1985 es vaes va establir una operació per canviar armes per ostatges.

Aquesta operació consistia en enviar armes dels Estats Units a Iran fent escala a Tel Aviv. El 20 d’agost van sortir d’Israel 96 míssils TOW anti-tanc per ajudar Iran en la seva guerra contra Iraq. El mes següent el govern israelià va enviar-ne més de 400 més. L’any següent els beneficis de vendre armes als iranians superaven els 12 milions de dòlars destinats a la Contra nicaragüenca.

Tot i que el sacerdot va ser alliberat, els altres hostatges no. Després de dos segrestos més, els Estats Units va enviar 500 míssils més a Iran.

Poc després, una revista libanesa va destapar que McFarlane havia estat a Teheran i que els Estats Units havien venut armes a Iran per finançar la Contra, iniciant l’escàndol polític Iran-Contra. Fins i tot William Casey, director de la CIA, va arribar a afirmar que tot això s’havia fet per alliberar els ostatges. En definitiva, els Estats Units van enviar més de 2.000 míssils TOW i 240 míssils Hawk a Iran a través d’Israel, mentre la república islàmica acusava públicament aquests dos països de tots els mals, incloent la guerra que els estaven ajudant a lluitar.

Segons les xifres totals, entre 1981 i 1983 Israel va vendre 500 milions de dòlars en armes a la República Islàmica d’Iran. A més, Israel va donar suport militar destruint un reactor nuclear iraquià prop de Bagdad. De fet, com que no podien vendre avions militars directament des dels Estats Units, Israel enviava peces d’avions de combat F-4 americans. Des de la Revolució Islàmica de 1979, en què el règim iranià afirmava el greuge per la humanitat que suposava l’existència de l’Estat d’Israel, a fer negocis amb ells i amb els Estats Units. Aquesta raó d’Estat, de fer el que sigui necessari per prosperar fins i tot per sobre de la ideologia, s’estableix per sobre de qualsevol discurs públic.

Maslehat-e Nezam, els interessos del règim.

La dècada de 1990 va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre Israel i Iran degut a la política de contenció que duien a terme els primers per fer front al terrorisme. L’atemptat de Buenos Aires, primer contra la ambaixada israeliana i dos anys més tard contra la AMIA, van ser transcendentals per les relacions entre tots dos països. Les vinculacions entre Iran i Hezbollah i altres grups terroristes van dur a Israel optés per canviar les seves polítiques per raons de seguretat. Igualment, però, les relacions econòmiques han existit, com també la coordinació per fer front a riscos naturals.

Segons un informe del Seattle Times de 1998, els agricultors de festucs estaven tristos perquè Israel importava gran part dels seus pistatxos d’Iran que, a través d’un acord amb la Xina, feia més fàcil la operació. Tot i que legalment el comerç entre Israel i Iran està prohibit, moltes companyies israelianes negocien amb iranians a través de tercers per exportar fertilitzants, infraestructura per regadiu, llavors i fruites, i importar marbre i festucs. Segons una crònica de la premsa israeliana, el ministre d’Agricultura iranià va visitar Tel Aviv per obtenir més informació sobre els seus sistemes agrícoles per tal d’importar-los. Hi ha un cas molt curiós en què es va descobrir que unes taronges duien segells d’una companyia israeliana perquè havien arribat a l’Iran través de Dubai. Això va generar un escàndol perquè es va demostrar que si que hi havia vincles entre tots dos països.

L’agència Al-Monitor apunta que les principals persones del govern israelià relacionades amb el règim iranià són actualment Netanyahu i abans Ariel Sharon, que va començar a establir-hi relacions a finals de la dècada dels 90. El cas més sorprenent, però el trobem el 2006, en plena presidència d’Ahmadineyad a Iran, quan segons el diari israelià Yediot Ahronot experts israelians van visitar les zones devastades pel terratrèmol que va colpejar la república islàmica un parell d’anys abans. La causa? Moltes de les infraestructures del país les havien construït israelians abans de la revolució de 1979.

Tot i que les tensions sobre l’energia nuclear a l’Iran provoquin discrepàncies, durant els darrers 40 anys s’ha demostrat que sempre que hi ha hagut necessitat, quan els interessos del règim ho han requerit, la retòrica d’amenaces ha desaparegut de l’escena política, sent utilitzada més de cara a la seva gent que no pas en diplomàcia exterior. Els joves, amb la seva voluntat de canviar les coses, poden fer que en una generació els simpatitzants de l’immobilisme hagin desaparegut i que, per demografia, potser d’aquí 10 o 15 anys la República Islàmica d’Iran deixarà de ser islàmica, canviant tot l’escenari de la regió. I també deixarà de finançar grups terroristes perquè, un cop més, la raó d’Estat passarà per damunt dels interessos de determinats col·lectius.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de juliol de 2016