Un dels fets més sorprenents de llegir la Constitució de la República Islàmica d’Iran és la seva flexibilitat interpretativa en molts dels principis, que no articles, perquè no depenen del propi articulat constitucional sinó del que se’n pugui derivar. El fet de que molts d’aquests principis importants acabin amb un “segons prescriu la Llei” o “segons apliqui la Llei” provoca que tot i que la Constitució sigui la mateixa, escrita als albors de la Revolució Islàmica, sigui completament vigent perquè les lleis han anat canviant igual que ho han fet les persones i les forces que han ocupat els escons de l’Assemblea Consultiva Islàmica d’Iran. Però hi ha determinats principis que s’han mantingut inalterables i respectats per molt que conservadors o reformistes estiguessin el poder: els referents a les minories.

El Principi 13è recita: Els iranians zoroastrians, jueus i cristians són les úniques minories religioses reconegudes que gaudiran de llibertat per practicar les seves cerimònies dins dels límits legals i per actuar d’acord amb els seus principis en matèria d’estatut personal i d’ensenyament religiós. El Principi 26è afegeix: Els partits, agrupacions, associacions polítiques i sindicals i les associacions islàmiques o les de les minories religioses reconegudes gaudeixen de llibertat amb la condició que no vulnerin els principis de la independència, de la llibertat, de la unitat nacional i dels preceptes islàmics així com els fonaments de la República Islàmica. A ningú es pot impedir ser membre d’alguna, de la mateixa manera que tampoc es pot obligar a ningú que s’afiliï o s’associï a qualsevol d’elles.

I per últim el Principi 64è, el que obre les portes a la representació parlamentària constitucional de les minories, exposa: El nombre dels representants a l’Assemblea Consultiva Islàmica és de dos-cents setanta, i des que es va celebrar el referèndum de 1367 de l’hègira solar [1989] i tenint en compte factors humans, polítics, geogràfics i similars, es poden afegir com a màxim vint representants cada deu anys. Els zoroastrians i els jueus elegiran un representant cada un. Els cristians assiris i caldeus conjuntament tindran un diputat i els cristians armenis del sud i del nord votaran un representant cada un d’ells. Les disposicions relatives a les eleccions seran fixades per la llei.

Els cristians iranians

Si comencem de major a menor representativitat, els primers que cal esmentar són els cristians iranians. Segons la Constitució de 1979, tenen assignats dos escons, un amb circumscripció a Teheran i l’altre amb circumscripció a Isfahan. Els primers tenen escó perquè són els cristians armenis del nord, que corresponen a les províncies de Teheran, Azerbaidjan Oriental, Azerbaidjn Occidental, Ardebil, Ilam, Jorasan, Zanjan, Semnan, Qazvin, Qom, Kurdistan, Kermanshah, Golestan, Gilan, Mazandaran, Markazi i Hamedan. Els segons tenen escó perquè són els cristians armenis del sud, que corresponen a les províncies d’Isfahan, Yazd, Juzestan, Fars, Kerman, Hormozgan, Sistan i Beluchistan, Luristan, Chahármahál Bakhtiari, Bushehr i Chahármahál va Boyer Ahmad.

Des de fa 400 anys, la minoria armènia iraniana és una de les més importants de la regió. Integrada per 200.000 armenis aproximadament, és un dels principals grups minoritaris reconegut per la Constitució de 1979. Tot i que pugui semblar contradictori que una comunitat cristiana pugui viure en un país islamista en pau, és perquè no porten a terme cap activitat missionera, de manera que no vulneren les lleis islàmiques. Per això han estat un dels principals defensors de la república islàmica perquè tot i que han patit certes dificultats, aquestes no han sigut tan considerables com a altres països d’Orient Mitjà. De fet, els armenis tenen el dret de construir les seves pròpies esglésies, escoles, associacions culturals i publicar en armeni.

Tot i ser cristians, els evangelistes no estan reconeguts com una minoria i, per tant no tenen representació parlamentaria. El proselitisme evangelista ha provocat tensions entre aquesta minoria i les autoritats iranianes, com també amb totes aquelles sectes cristianes que hi ha al país, considerades foranies al no ser reconegudes com a pròpies ètnicament parlant. La persecució contra qualsevol conversió o apostasia provocada per les esglésies evangelistes al país ha provocat que es tanquessin esglésies i se’ls prohibís fer sermons, tensió inexistent amb les altres dues comunitats anteriorment citades, és més: els armenis col·laboren per establir relacions entre Armènia, país al qual van retornar molts arran de la situació de crisi social que va viure l’Iran just després de la Revolució Islàmica, i les autoritats iranianes.

Els assiris iranians

Els assiris o caldeus també són una de les minories cristianes reconegudes per la Constitució que tenen dret a tenir un diputat com a representant. Segons fonts històriques, els assiris iranians es remunten aproximadament 4.000 anys. De fet, va ser l’Imperi Assiri qui va crear les limitacions que donarien peu a la constitució dels regnes i imperis posteriors. Tot i que la civilització assíria s’esfondrés, les aliances amb els medis, perses, babilonis, caldeus i altres pobles els ha permès constituir-se com una minoria important a la regió. De fet, durant l’Imperi Aquemènida els assiris van ocupar els càrrecs més importants de l’administració. Al s.XX, el genocidi assiri que va portar a terme l’Imperi Otomà va provocar que molts fugissin a Teheran però tot i així durant la Revolució Islàmica de 1979, degut a la incertesa, molts van marxar del país.

A diferència dels armenis els assiris, degut a la seva particularitat històrica i poder tenir les seves pròpies associacions culturals, comunitàries i fins i tot publicacions escrites, pateixen el problema que les escoles assíries ensenyen en persa i fins i tot l’ensenyament religiós cristià assiri, si ha de ser examinat, ha de ser també en persa. Això ha provocat que la comunitat assíria tot i reduir-se, segueixi rondant els 35.000 ciutadans aproximadament.

Els assiris, igual que les minories restants que tenen representació parlamentaria, només tenen assignat un escó que forma part d’una circumscripció nacional. Enlloc d’estar repartits en províncies que corresponen a una circumscripció, tot l’Estat és la circumscripció. En ser un escó que no va vinculat als vots, igual que la resta d’escons de les minories, les circumscripcions que corresponen a altres formacions polítiques a ells no els és vinculant.

Els jueus iranians

Una de les minories més importants després dels cristians, a qui els correspon un escó a l’Assemblea Consultiva Islàmica d’Iran, la minoria jueva, formada per 8.700 membres. Els jueus perses són una de les comunitats més antigues del país, porten més de 2.600 anys allà, fent que sigui el país musulmà amb el número més elevat de jueus. Aquesta comunitat es remunta a temps bíblics i de fet s’estima que el 20% de l’imperi persa eren jueus. El predomini de la multiculturalitat en la tradició persa ha fet que actualment sigui una de les comunitats més respectades del país, tot i la possible vinculació que ha tingut amb Israel. Per aquest motiu després de la caiguda del Sha, i al principi de la Revolució Islàmica, molts jueus van fugir a Israel sent socialment mal vistos per les consignes de llençar els jueus al mar per part del Líder Suprem Khomeini. Però un fet va canviar això: la guerra Iraq-Iran.

Degut a la crida a files d’Iran per tal de protegir el país, molts joves jueus van combatre al front, sent màrtirs de la Revolució Islàmica. Aquest fet és interessant perquè en les relacions entre les comunitats jueves iranianes i les que viuen a Israel o a la diàspora com a conseqüència de les desavinences del destí, les comunitats jueves iranianes no reconeixen l’Estat d’Israel. A diferència d’altres comunitats jueves ortodoxes que no són sionistes, però, els jueus iranians reclamen que la vertadera terra jueva és Iran. El motiu d’això passa és que durant el que es coneix com Captiveri Babilònic, els jueus van ser desplaçats des del regne de Judà a Babilònia i fins l’alliberament, quan els perses van envair Babilònia comandats per Cir II el Gran, els jueus no van poder tornar a les seves terres. Això fa que, pels jueus iranians, la veritable terra jueva sigui dins de Iran i no a Israel, una creació “moderna”.

Els zoroastristes iranians

Per últim, la minoria zoroastrista iraniana també té un escó al Parlament. Aquesta minoria és especialment interessant pel seu gran passat històric. Tot i començar a existir fa 3.000 anys, fins el 247 a. C. el zoroastrisme no va consolidar-se com a religió d’Estat gràcies a l’Imperi Part. Degut al seu particularisme religiós, el zoroastrisme promovia que el rei i el súbdit tinguessin la mateixa religió, motiu pel qual va ampliar-se la influència d’aquesta religió. El 224 d. C. l’Imperi Part és conquerit pels perses, fundant-se l’Imperi Sassànida. Aquest nou imperi també tenia com a religió d’Estat el Zoroastrisme. Els sassànides van arribar des de Peshawar, a les portes de la Índia, fins al Bòsfor, incloent part de la Península Aràbiga, Egipte, Iemen, Oman, Síria i fins a Jerusalem.

En conquerir territoris on hi havia altres religions, el zoroastrisme promulgava la conversió a aquesta religió perquè els seus emperadors ho eren. Això provocava tensions als territoris cristians conquerits a l’Imperi Bizantí i a Armènia. Aquesta debilitat va ser utilitzada pels àrabs musulmans del Califat Rashidun per conquerir tot l’Imperi Sassànida i, com que el zoroastrisme no permetia el proselitisme, aquesta va anar disminuint fins a les xifres actuals que ronden els tres milions de fidels. A més, les persecucions sota les diferents dinasties perses, com la Safàvida, que volia que tothom fos xiïta, va provocar que es massacressin cristians, sunnites i zoroastristes. Això no va canviar fins la Dinastia Pahlavi, a principis del s.XX, que els va veure com un símbol nacional.

Després de la Dinastia Pahlavi, la Revolució Islàmica va reconèixer la comunitat zoroastrista com una minoria constitucional, fent que els 25.000 zoroastristes que hi ha actualment al país tinguin els mateixos drets que els jueus, armenis o assiris.

Conclusió

A diferència d’altres països més “occidentalitzats” la República Islàmica d’Iran vetlla per les minories que reconeix a la Constitució. La consolidació d’un Estat fruit d’un llegat basat en la diversitat li ha atorgat unes bases diverses, on fins i tot els cristians gaudeixen de llibertats que a altres països on els musulmans també són també no tenen. El mes de desembre de l’any passat, el Líder Suprem Khamenei va visitar una família assíria cristiana que havia perdut el seu fill a la guerra Iraq-Iran per felicitar-los el Nadal, una acció que també va fer el President Rohani amb una família armènia cristiana.

Tot i que encara queda molt per fer en l’àmbit de la tolerància religiosa al país, el cas iranià està molt més avançat el del Pakistan, l’Afganistan o l’Iraq. És per aquest motiu que hi ha un sospir d’esperança gràcies a la victòria de Rohani a les eleccions i la consolidació del moviment reformista al país. Perquè tot i tenir els drets garantits constitucionalment, hi ha d’haver consciència social per ampliar els drets a altres minories que actualment no els tenen tan consolidats com són els kurds. Per tant, és possible que en el canvi social que està esdevenint al país veiem com reneix la importància del pluriculturalisme persa que tantes victòries els hi va donar en el passat.

Publicat a la Revista l’Endavant el 17 d’agost de 2016