Una de les relacions més importants que té la Santa Seu actualment és amb la República Islàmica d’Iran. Pot semblar sorprenent degut a les diferències religioses entre tots dos països però això mai ha sigut impediment per establir relacions diplomàtiques. És per aquest motiu que, després de les reunions que a la Ciutat del Vaticà entre el cap del govern iranià i el pontífex, els pròxims passos potser ens acaben conduint a un concordat entre tots dos països.

Aquest fet no ens hauria de sorprendre. La relació entre els dos països es remunta al s.XVII, a una Europa sacsejada pels turcs i les guerres de religió entre catòlics i protestants. L’establiment d’un enemic comú entre catòlics i turcs situava l’Iran i la Santa Seu en l’obligació d’entendre’s si volien guanyar i no enfrontar-se entre sí per aconseguir grans victòries.

És per aquest motiu que, gairebé ininterrompudament, les relacions bilaterals entre l’Església i la monarquia persa, i més endavant amb el règim islàmic, són tan importants. Més de 400 anys de relacions a través de diferents institucions religioses del país dels aris han ajudat a que no es perdés el contacte.

Un dels documents més importants que demostra aquesta llarga relació és una carta del papa Climent VIII al Sha Abbas I, emperador dels perses, escrita per ell personalment el 1604:

El papa Climent VIII al Rei dels Perses,

El més poderós i il·lustre rei, salutació i la llum de la gràcia divina. El valor bèl·lic de Sa Majestat és tan conegut a la boca de tots, en públic i en privat, que malgrat el brivall turc, el seu enemic no menys que el nostre, que pot haver tancat tots els enfocaments, és el subjecte de la conversa de tots. Aquests són els dons de Déu, atorgats a Vostra Altesa per alguna raó oculta per l’Autor de tot Bé. I considerem que se li dóna al món pel bé tant de l’Estat i d’algun gran avantatge que la dignitat i l’extensió del seu regne més poderós es poden restaurar al seu estat antic pel seu valor.

[…]

Donat a Roma, al costat de Sant Pere, sota l’anell del Pescador, del 30 de juny, 1604, en l’any 13 del nostre Pontificat.

Si avancem en el temps trobem una data clau, el 13 de març de 1874. Va ser aleshores quan es va crear la delegació apostòlica de Pèrsia, que va canviar de nom el 1948 pel de delegació apostòlica d’Iran i que  el 1959 va passar a ser la Nunciatura Apostòlica d’Iran. Tot i semblar sorprenent, des de 1874 fins als nostres dies la delegació vaticana s’ha mantingut inalterable al país, fins i tot en els moments més importants de la seva història com la pujada al poder dels socialistes, la del Sha Pahlavi o l’establiment de la República Islàmica el 1979.

Poc després, el 1981, la República Islàmica d’Iran enviava el seu primer ambaixador a la Santa Seu, essent la resposta d’aquesta última positiva en ser vist com un gest a favor del desenvolupament de les relacions diplomàtiques entre tots dos països.

Si recordem el discurs del Joan Pau II a l’ambaixador d’Iran davant la Santa Seu el 18 d’octubre de 1986, concloïa el discurs amb la necessitat de la pau i la fraternitat a la regió i al món: “Estic segur que la feliç solució d’alguns episodis pertorbadors de fa poc no només contribuirà al bon desenvolupament de les relacions entre la República Islàmica de l’Iran i la Santa Seu sinó que conduirà també a un augment de la proximitat i cooperació entre els musulmans i els catòlics de tot el món”.

El 2008 va ser un any d’especial interès en les relacions diplomàtiques entre els dos països, perquè fins i tot Mahmmud Ahmadineyad, president de la República Islàmica, lloava les relacions que mantenien amb la Santa Seu a través del nunci apostòlic Gobel. El mateix president, dos anys, més tard lloava directament el pontífex Benedicte XVI per la seva lluita contra la intolerància religiosa. L’episodi de la crema d’un exemplar de del Corà el 2010 i la condemna de la Santa Seu a aquest fet va apropar-los encara més, establint-se una comissió bilateral per resoldre els problemes de l’Església Catòlica a Iran.

Durant les festes de Nadal de l’any passat el Líder Suprem d’Iran, l’Aiatol·là Ali Khamenei, va visitar una família cristiana, una minoria al país que ha passat mals moments però la situació de la qual ha millorat des de l’establiment de les relacions bilaterals amb el Vaticà. El plantejament que tots, siguin de la religió que siguin, són iranians, ha portat a aquests escenaris tan poc inimaginables fa uns anys. Això, sumat a la visita diplomàtica de l’actual president iranià a Itàlia i a la Ciutat del Vaticà, acosta encara més un escenari com podria ser el d’un concordat, a part d’altres assumptes d’especial actualitat com el nou Acord Nuclear o la importància del tràfic d’armes. No és casual que la política vaticana sigui present en aquests assumptes: el 1979 va ser un dels països que va enviar missatgers i negociadors per resoldre la crisi dels hostatges durant l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units.

Va ser durant aquesta visita de Rohani a la Santa Seu que el nunci apostòlic a Teheran, representant del Papa a Iran, va afirmar que la minoria cristiana gaudeix d’una llibertat de culte impensable en altres punts d’Orient Mitjà i que aquest espai permet que s’estableixin ponts de diàleg amb el món islàmic. La cordialitat entre tots dos estats no deixa de sorprendre però la llarga tradició diplomàtica que tenen permet aconseguir grans moviments en molt poc temps.

Podem afirmar que les relacions entre la Santa Seu i Iran, i anteriorment amb Pèrsia, demostren la voluntat de ferro de tots dos estats en seguir mantenint les seves relacions per molt que canviïn els governs i els temps. Tot i semblar oposats o llunyans, l’Anell del Pescador continua amb la voluntat d’establir bones relaciones amb tots aquells països que estiguin disposats a arribar a llargs acords de pau en benefici de l’interès de les dues cultures.

Publicat a la Revista l’Endevant el 15 de juliol de 2016