Estado Vaticano

Sota l’anell del Pescador

/ G. Pursals

Una de les relacions més importants que té la Santa Seu actualment és amb la República Islàmica d’Iran. Pot semblar sorprenent degut a les diferències religioses entre tots dos països però això mai ha sigut impediment per establir relacions diplomàtiques. És per aquest motiu que, després de les reunions que a la Ciutat del Vaticà entre el cap del govern iranià i el pontífex, els pròxims passos potser ens acaben conduint a un concordat entre tots dos països.

Aquest fet no ens hauria de sorprendre. La relació entre els dos països es remunta al s.XVII, a una Europa sacsejada pels turcs i les guerres de religió entre catòlics i protestants. L’establiment d’un enemic comú entre catòlics i turcs situava l’Iran i la Santa Seu en l’obligació d’entendre’s si volien guanyar i no enfrontar-se entre sí per aconseguir grans victòries.

És per aquest motiu que, gairebé ininterrompudament, les relacions bilaterals entre l’Església i la monarquia persa, i més endavant amb el règim islàmic, són tan importants. Més de 400 anys de relacions a través de diferents institucions religioses del país dels aris han ajudat a que no es perdés el contacte.

Un dels documents més importants que demostra aquesta llarga relació és una carta del papa Climent VIII al Sha Abbas I, emperador dels perses, escrita per ell personalment el 1604:

El papa Climent VIII al Rei dels Perses,

El més poderós i il·lustre rei, salutació i la llum de la gràcia divina. El valor bèl·lic de Sa Majestat és tan conegut a la boca de tots, en públic i en privat, que malgrat el brivall turc, el seu enemic no menys que el nostre, que pot haver tancat tots els enfocaments, és el subjecte de la conversa de tots. Aquests són els dons de Déu, atorgats a Vostra Altesa per alguna raó oculta per l’Autor de tot Bé. I considerem que se li dóna al món pel bé tant de l’Estat i d’algun gran avantatge que la dignitat i l’extensió del seu regne més poderós es poden restaurar al seu estat antic pel seu valor.

[…]

Donat a Roma, al costat de Sant Pere, sota l’anell del Pescador, del 30 de juny, 1604, en l’any 13 del nostre Pontificat.

Si avancem en el temps trobem una data clau, el 13 de març de 1874. Va ser aleshores quan es va crear la delegació apostòlica de Pèrsia, que va canviar de nom el 1948 pel de delegació apostòlica d’Iran i que  el 1959 va passar a ser la Nunciatura Apostòlica d’Iran. Tot i semblar sorprenent, des de 1874 fins als nostres dies la delegació vaticana s’ha mantingut inalterable al país, fins i tot en els moments més importants de la seva història com la pujada al poder dels socialistes, la del Sha Pahlavi o l’establiment de la República Islàmica el 1979.

Poc després, el 1981, la República Islàmica d’Iran enviava el seu primer ambaixador a la Santa Seu, essent la resposta d’aquesta última positiva en ser vist com un gest a favor del desenvolupament de les relacions diplomàtiques entre tots dos països.

Si recordem el discurs del Joan Pau II a l’ambaixador d’Iran davant la Santa Seu el 18 d’octubre de 1986, concloïa el discurs amb la necessitat de la pau i la fraternitat a la regió i al món: “Estic segur que la feliç solució d’alguns episodis pertorbadors de fa poc no només contribuirà al bon desenvolupament de les relacions entre la República Islàmica de l’Iran i la Santa Seu sinó que conduirà també a un augment de la proximitat i cooperació entre els musulmans i els catòlics de tot el món”.

El 2008 va ser un any d’especial interès en les relacions diplomàtiques entre els dos països, perquè fins i tot Mahmmud Ahmadineyad, president de la República Islàmica, lloava les relacions que mantenien amb la Santa Seu a través del nunci apostòlic Gobel. El mateix president, dos anys, més tard lloava directament el pontífex Benedicte XVI per la seva lluita contra la intolerància religiosa. L’episodi de la crema d’un exemplar de del Corà el 2010 i la condemna de la Santa Seu a aquest fet va apropar-los encara més, establint-se una comissió bilateral per resoldre els problemes de l’Església Catòlica a Iran.

Durant les festes de Nadal de l’any passat el Líder Suprem d’Iran, l’Aiatol·là Ali Khamenei, va visitar una família cristiana, una minoria al país que ha passat mals moments però la situació de la qual ha millorat des de l’establiment de les relacions bilaterals amb el Vaticà. El plantejament que tots, siguin de la religió que siguin, són iranians, ha portat a aquests escenaris tan poc inimaginables fa uns anys. Això, sumat a la visita diplomàtica de l’actual president iranià a Itàlia i a la Ciutat del Vaticà, acosta encara més un escenari com podria ser el d’un concordat, a part d’altres assumptes d’especial actualitat com el nou Acord Nuclear o la importància del tràfic d’armes. No és casual que la política vaticana sigui present en aquests assumptes: el 1979 va ser un dels països que va enviar missatgers i negociadors per resoldre la crisi dels hostatges durant l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units.

Va ser durant aquesta visita de Rohani a la Santa Seu que el nunci apostòlic a Teheran, representant del Papa a Iran, va afirmar que la minoria cristiana gaudeix d’una llibertat de culte impensable en altres punts d’Orient Mitjà i que aquest espai permet que s’estableixin ponts de diàleg amb el món islàmic. La cordialitat entre tots dos estats no deixa de sorprendre però la llarga tradició diplomàtica que tenen permet aconseguir grans moviments en molt poc temps.

Podem afirmar que les relacions entre la Santa Seu i Iran, i anteriorment amb Pèrsia, demostren la voluntat de ferro de tots dos estats en seguir mantenint les seves relacions per molt que canviïn els governs i els temps. Tot i semblar oposats o llunyans, l’Anell del Pescador continua amb la voluntat d’establir bones relaciones amb tots aquells països que estiguin disposats a arribar a llargs acords de pau en benefici de l’interès de les dues cultures.

Publicat a la Revista l’Endevant el 15 de juliol de 2016

Anuncios

Patriotisme i resistència

/ G. Pursals

Un dels discursos més transcendents cridant a la insurrecció contra el totalitarisme i el restabliment de les llibertats nacionals és la carta dominical del Nadal de 1914 escrita pel Cardenal Mercier, Arquebisbe de Malinas, durant la invasió germànica de Bèlgica.

Aquesta carta dominical, titulada Patriotisme i Resistència, instava al poble belga a ser profundament patriòtic suportant amb escreix les condicions de la guerra al país, i sobretot, resistents a l’exèrcit invasor alemany donant ordre als clergues de celebrar misses en honor als caiguts per la pàtria al front combatent l’enemic, demanant als ciutadans col·laborar amb l’exèrcit reunint tots els béns possibles. Seves son les sentències: “les lleis de la consciència són lleis sobiranes” o “L’única autoritat legítima a Bèlgica és el del nostre Rei, el nostre Govern, i els representants elegits de la nació. Aquesta autoritat és l’única que té el dret del nostre efecte i la nostre representació”.

Per aquest motiu va convertir-se en un dels principals enemics dels alemanys, i a la vegada en una figura sinònima de subversió i patriotisme.

En una columna la Mariona Isern deia que som molt savis a l’hora de criticar als que governen però ens fem molt petits quan ens trobem enmig del conflicte i no sabem com solucionar-lo. En aquest cas, el Cardenal Mercier, al formar part d’un país normal, expressió molt emprada actualment, no va dubtar en defensar el seu país fos o no enmig del conflicte, ni tampoc es va encongir davant les autoritats alemanyes que actuaven amb total impunitat al país. Però això obriria un debat sobre si realment som patriotes o resistents i no vull entrar-hi, tot i que ja ho he fet al citar per primer cop a l’arquebisbe.

Potser sigui interesant recordar alguns exemples documentats de personatges implicats i posicionats davant un conflicte, lluitant per el que creien just.

Entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola van pujar al poder el nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia, sent fortament condemnats per diferents encícliques papals de Pius XI i Pius XII. Això, sumat a l’encíclica de Pius X de principis de segle on demanava als catòlics i eclesiàstics participar a la vida pública, va provocar que durant els anys de la consolidació del nazisme molts eclesiàstics mostressin una ferotge oposició fins i tot posant en perill la seva pròpia vida. Diferents arquebisbes i cardenals, com també capellans participar a combatre el nazisme des de l’interior d’Alemanya, sent algun d’ells assassinat durant la Segona Guerra Mundial.

Després d’això va arribar la Guerra Civil Espanyola, on també hi trobarem un cardenal que va combatre i va esdevenir símbol de la resistència al totalitarisme franquista, el Cardenal Vidal i Barraquer, Arquebisbe de Tarragona. Vidal i Barraquer va declarar-se subversiu al règim al no signar la Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero on se li volia donar un sentit de Creuada a la Guerra Civil. A més, la seva defensa de la cultura, la llengua, la nació catalana i l’establiment de la República com estat democràtic van ser uns motius més de clara insubordinació. Al País Basc hi trobem un cas semblant el del Bisbe Irastorza Loinaz, que tampoc va firmar la Carta i va ser un gran defensor del poble basc, tot i que a diferència de Vidal i Barraquer que no va tornar més a Espanya al ser un exiliat, Irastorza va acabar sent Bisbe de Oriola-Alacant a petició de la Santa Seu.

Poc després de la Guerra Civil Espanyola va començar la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia i l’annexió poc abans de Txecoslovaquia. Va ser aleshores quan comencem a trobar a membres importants de l’alta jerarquia eclesiàstica combatent des dels púlpits al nazisme.

Dins d’Alemanya trobem al Cardenal Preysing, Bisbe de Berlin, qui es va enfrontar a altres eclesiàstics per la seva tolerància amb el nazisme. El Cardenal Preysing va ser una de les principals autoritats de l’església catòlica alemanya que va combatre socialment al nazisme al condemnar públicament la persecució dels jueus a Alemanya i li va demanar a Pius XII que fes una crítica contra aquests successos. A més va ser dels que va participar al redactat de la Mit brennender Sorge, l’encíclica papal que condemnava el nazisme i el feixisme escrita per Pius XI. El 1941 va denunciar públicament l’existència dels camps de concentració, i va ajudar fins al final de la guerra als perseguits pel règim nazi.

Una altra figura eclesiàstica destacable dins d’Alemanya era el Cardenal Von Galen, Arquebisbe de Münster. Va ser un dels principals caps de la lluita contra el III Reich en matèria de llibertat religiosa forçant als nazis a que permetessin la formació catòlica al país. El 1941 va criticar públicament a la Gestapo i les desaparicions sense judici previ. Va denunciar públicament les expropiacions del govern alemany a les ordres religioses, la deportació i tancament de monjos i capellans, i els seus sermons varen ser enviats per tot el territori del Reich. De fet, va arribar a tal punt d’oposició que alts funcionaris del govern demanaven permís per executar-lo. El 1945, quan es va acabar la guerra, Von Galen va seguir defensant al poble alemany, aquest cop contra els abusos de les forces soviètiques i els bombardejos sobre ciutats alemanyes per part dels aliats.

Per últim, dins de l’Alemanya Nazi, trobem al Mossèn Lichtenberg, qui va denunciar als nazis anys abans de la pujada al poder d’aquests. Entre les seves accions estan el haver denunciat per carta la situació d’un camp de concentració, i el haver fet misses en honor als jueus perseguits i calumniats durant la Nit dels Vidres Trencats. El 1941 va denunciar el programa d’eugenèsia que feien els nazis, de la mateixa forma que Von Galen, però degut al seu paper tan directe en les protestes les autoritats alemanyes decideixen jutjar-lo i el 1943 és deportat al camp de concentració de Dachau, morint pel camí als 67 anys.

Fora d’Alemanya, però dins dels territoris ocupats occidentals, trobem al successor del Cardenal Mercier, que citàvem al principi, el Cardenal Van Roey, qui contra la invasió de l’Alemanya Nazi de Bèlgica declara: “Amb Alemanya anem molts passos cap a baix i arribem a les profunditats més baixes possibles. Tenim un deure de consciència de combatre i esforçar-nos per a la derrota d’aquests perills. La raó i la sensatesa ens dirigeixen cap a la confiança, cap a la resistència”. També va demanar públicament la insurrecció contra els nazis, va condemnar el feixisme belga o Rexisme, i va salvar a una gran quantitat de jueus a través d’un centre geriàtric en mans de l’església belga, on fins i tot podien cuinar cuina kosher. Durant la guerra, el 24 de setembre de 1942, el Cardenal Van Roey i la Reina Elizabeth van intervenir personalment per salvar sis dirigents de les comunitats jueves de Bèlgica de ser deportats a Auschwitz-Birkenau, malauradament només van poder salvar-ne cinc perquè el sisè era hongarès. Acabada la guerra, el Cardenal Van Roey va excomunicar tots els catòlics col·laboracionistes de les brigades voluntàries.

A la França ocupada, el Cardenal Saliège, Arquebisbe de Toulouse, va plantar cara a les autoritats nazis i a les pròpies autoritats de Vichy al ser aquestes tan estretament col·laboradores. A través d’una carta a la revista La Setmana Catòlica, va defensar públicament als jueus, sent especialment contundent en la vinculació dels jueus i Déu, reivindicant la mateixa naturalesa humana que qualsevol altre esser humà, un fet sense precedents al país degut a l’alt nivell d’antisemitisme. La transcendència d’aquesta carta va provocar que l’Arquebisbe de Clermont-Ferrand, el Bisbe de Marsella i el Bisbe de Montauban fessin també difusió d’això, com altres cardenals, combatent qualsevol indici d’antisemitisme. Això va tenir com a conseqüència el que rebessin la consideració de Justos entre les Nacions.

Per últim, i potser també el més conegut és Monsenyor O’Flaherty, alt funcionari de la Santa Seu al Tribunal per la Doctrina de la Fe, successor de la Santa Inquisició. La seva posició de funcionari vaticà permetia que pogués ajudar a través d’una gran xarxa de contactes, entre els quals també hi estaven comunistes, a soldats aliats que fossin presoners o captius, com també jueus italians, que estaven perseguits per les autoritats feixistes i nazis. Tot i així, va aconseguir amagar per Roma i als seus voltants més de 4.000 soldats aliats i jueus. La seva gesta va ser immortalitzada a la pel·lícula Escarlata i Negre de 1983.

M’agradaria acabar l’article recordant de nou les paraules de la Mariona, som molt savis a l’hora de criticar els que governen però ens fem molt petits quan ens trobem enmig del conflicte i no sabem com solucionar-lo. Per això en la meva exposició i a través dels exemples citats, demostrar que es pot ser una persona d’ordre, completament recte com es suposa són un Monsenyor, un Mossèn, un Cardenal o un Bisbe, i no ser captius de la por al moment de denunciar i participar de la subversió contraria a l’Estat que oprimeix. Aquesta justificació que al ser d’ordre i valors no podem fer res, només serveix per justificar-nos a nosaltres mateixos com a covards que no som capaços de fer un ferm pas endavant contra les injustícies, tenint grans referents i exemples a seguir.

Diplomacia entre olivos

/ G. Pursals

“Estamos tan convencidos que para obtener un buen éxito del Concilio se deben elevar pías súplicas, multiplicar las obras, que, tras madura reflexión y muchas oraciones dirigidas a Dios, hemos decidido acercarnos como peregrino a aquella tierra, patria de Nuestro Señor Jesucristo. Veremos aquella tierra venerada, de donde san Pedro partió y a la que ningún sucesor suyo ha vuelto jamás.” Pablo VI

Un año antes que concluyese el Concilio Vaticano II y se publicase la declaración Nostra Aestate, el Papa visitó Israel. El cuatro de enero de 1964 el Santo Padre aterrizaba en Amman, capital del Reino Hachemita de Jordania, el motivo por el cual aterrizó allí queriéndose dirigir a Tierra Santa nos lo cuenta X. Peytibi: “Sin embargo, Pablo VI no iba en calidad de jefe de Estado porque no había sido invitado oficialmente por el gobierno del Estado de Israel, con el que la Santa Sede ni siquiera mantenía relaciones diplomáticas. De hecho, de Roma voló directamente a Amman, la capital de Jordania, desde donde se trasladó hasta territorio israelí. Aun así, tanto el rey Hussein como el presidente Zalman Shazar lo recibieron con todos los honores”.

Pablo VI, el pontífice peregrino

Según crónicas de entonces, Pablo VI fue recibido en Jerusalén con ramos de olivo y palmas por una enorme multitud, donde el propio rey Hussein de Jordania iba en la cabecera y seguramente pilotando la caravana desde Amman. Es importante recordar que el territorio de la actual Cisjordania pertenecía en 1964 a Jordania, siendo Jerusalén mitad jordana y mitad israelí. Y fue el mismo día 4 que cruzó a Israel, pero por la noche se dirigió a Getsemaní.

Una vez allí, el Regimiento Real consiguió abrir paso al Santo Padre sobre las once de la noche hasta la Iglesia de la Agonía, donde había una enorme muchedumbre desde hacía más de veinte horas. Y fue en el Monte de los Olivos donde reinó el silencio, plantó un olivo, que aún hoy en día sigue allí, y después oró con las manos juntas, dirigiéndose poco después de nuevo a la Iglesia de la Agonía. En la Iglesia se dio un hecho histórico, que pasaría a la posteridad y se popularizaría después con Juan Pablo II, Pablo VI besó el suelo del Getsemaní.

Tras los pasos de Pablo VI

Cincuenta años después de la visita de Pablo VI, el papa Francisco aterrizó en Amman, donde fue recibido por el rey de Jordania, desplazándose después hacia Tierra Santa, primero a Cisjordania y luego a Israel. En Cisjordania se encontró con las autoridades palestinas en Belén, donde hizo una misa en la Plaza del Pesebre. Ese mismo día fue recibido en el Aeropuerto Internacional Ben Gurion por las autoridades israelíes. En Israel visitó el memorial Yad Vashem, el Muro de los Lamentos (donde se abrazó con el rabino Abraham Skorka y el musulmán Omar Abboud).

Después, en Getsemaní, al igual que hizo Pablo VI en 1964, Francisco plantó otro olivo como símbolo de paz y concordia, en el Huerto de los Olivos. Recordemos que la rama que llevaba la paloma en el pico para Noé era de olivo, como el aceite que usaban los reyes de Israel para ser ungidos era de oliva.

De la misma forma en el Huerto de los Olivos es donde Jesús, según la Biblia, fue hecho prisionero después de la Santa Cena el Jueves Santo al ser traicionado por Judas.

El tercer olivo

Tiempo después, en el Vaticano, se reunieron el Papa Francisco, el Presidente de la Autoridad Palestina Mahmmud Abbas y el Presidente de Israel Shimon Peres. Allí acordaron mantener una voluntad firme a favor de la paz y la concordia, con la firme voluntad de establecer puentes entre judíos, cristianos y musulmanes, entre árabes e israelíes.  Y  alrededor de esa reunión también hubo un olivo por medio.

En los Jardines Vaticanos, recuperando el espíritu de paz y concordia, de la importancia del olivo en las relaciones diplomáticas de la Santa Sede que había tenido el primero, los tres líderes, junto con el Patriarca de Constantinopla, se plantó un tercer olivo. Cada uno con una pala, Shimon Peres, Mahmmud Abbas, el Papa Francisco y el Patriarca Bartolomeo plantaron un pequeño olivo en pro de la paz en Tierra Santa., un hecho trascendental como he citado antes por lo siguiente:

Después de años de estancamiento en las negociaciones de paz entre palestinos e israelíes, el plantado del joven olivo por parte de los cuatro líderes impulsó un signo de fraternidad.

Vatican Mideast

(AP Photo/Max Rossi, Pool)

Poco después de este hecho la Santa Sede empezó el redactado de un Concordato con la Autoridad Palestina, empezándose como Autoridad y terminando siendo ratificado, el dos de enero de 2016, como Estado de Palestina.

52 años después de Amman ‘64

Cincuenta y dos años después de que Pablo VI aterrizase en Amman, y acompañado del rey de Jordania se dirigiese a Jerusalén, y después a Israel a través del reino hachemita, la Santa Sede reconocía delante del mundo, como autoridad religiosa y política, la existencia de un nuevo estado en esas tierras: el Estado de Palestina.

En el huerto de Getsemaní mientras, ha estado observante y bien cuidado por una comunidad de monjes el olivo que inició todo esto, un árbol que produce buenos y abundantes frutos según citan sus propios cuidadores.

Alrededor de un olivo ha girado la geopolítica de Oriente Medio para la Santa Sede, a los pies del olivo Pablo VI besó el suelo por primera vez, a los pies de un olivo el Papa Francisco unió a cristianos, musulmanes y judíos en Getsemaní 50 años después, y poco después unió a los pies de otro olivo dos pueblos que llevaban siglos de batallas y guerras. Un árbol de lento crecimiento, que necesita cuidados para su correcto desarrollo, pero una vez crece lo hace con raíces profundas y un tronco duro.

Quizás sea el mejor símbolo de la paz y la concordia al fin y al cabo.

Imagen de portada: Oficina de prensa del gobierno – OPG.

La Cuestión Romana

/ G. Pursals / Deja un comentario

“Prisioneros en el Vaticano”. Así es como se denominaron a sí mismos los sucesivos Pontífices de la Santa Iglesia Católica durante el conflicto de la Cuestión Romana (1861-1929). Este período de casi 60 años se inició cuando el Rey del Piamonte, Víctor Emmanuel II, se proclamó Rey de Italia gracias al Parlamento de Turín afirmando que Roma –hasta aquel momento capital de los Estados Pontificios– pasaría a ser forzosamente la capital del nuevo país unificado. Ante el rechazo vaticano, se desató una controversia que llevó a 5 sucesivos Papas a devolver a la Iglesia su lugar como actor internacional, lográndolo aún sin salir de los límites de su territorio.

La Caída de Roma

En 1870 Monseñor Xavier de Mérode observó como sus zuavos –los únicos que quedaban como cuerpo profesional junto la milicia después de que Napoleón III movilizase al Ejército Francés frente los Prusianos– no capitulaban en la Pía Porta, luchando contra Víctor Emmanuel II y llegando a utilizar hasta la bayoneta para mantener la independencia de su Estado. Lejos quedaban los Tercios subiendo por las escaleras de San Pedro mientras la Guardia Suiza protegía a Clemente VII durante el Saqueo de Roma de 1522. Aún así fue imposible evitar la tragedia, Roma cayó frente los piamonteses y con ella los Estados Pontificios.

Tras esta contienda el Papa Pío IX se encerró en la Basílica San Pedro, no reconociendo a Italia y declarándose “preso en Roma”, un hecho que lo llevó a no aparecer públicamente salvo en las misas “intra muros”. Aun así, la Iglesia se iba expandiendo diplomáticamente, ganando un peso socialmente muy relevante. Incluso, comenzó a ser un actor internacionalmente pese a no tener imagen pública, como demuestran las Encíclicas papales del período. Dentro de Italia, el hecho de no existir como Estado tampoco les hizo menos importantes.

Sin embargo, la política interna contrastó profundamente con la estrategia exterior. La disposición “Non expedit” de Pío IX veía inaceptable que cualquier participación de católicos en las elecciones políticas del Reino, pues participar o tomar partido ya era reconocer al Estado unificado. León XIII mantuvo esta férrea disposición hasta el final de su pontificado, siendo uno de los elementos más relevantes durante aquellos 60 años, dada la magnitud de su proyecto “extra muros”.

De nuevo actor internacional

La Cuestión Romana institucionalizó una nueva forma de hacer política para el Papado, dirigiendo sus esfuerzos hacia fuera de los límites de la península a través de canales no oficiales. La Encíclica “Rerum Novarum” de León XIII –que trataba sobre la situación de la clase obrera– demostraba que el Papa conocía los problemas sociales sin salir de sus dependencias, no estando alejado de sus fieles a pesar de no salir de sus dependencias. Así, cualquier estamento de la jerarquía eclesiástica le servía para conocer lo que sucedía en cualquier lugar del mundo.

Otra Encíclica trascendental del momento fue la “Immortale Dei” sobre la relación de la Santa Sede y los Estados-Nación. Debido a que el Pontífice no podía salir de Roma, el Nuncio Papal lo representaba espiritualmente, actuando como embajador de la figura Papal. Así, su voz podía llegar a cualquier Jefe de Estado, incluso ejercer de mediador en cualquier posible conflicto, –como sucedió con las Islas Carolinas entre Alemania, España y Estados Unidos un año antes–. El papel de León XIII, quien trató a muchos países en sus encíclicas, fue clave para la expansión política de la Iglesia.

Coexistencia pacífica

Pío X fue el Papa que inició el período de la distensión con el gobierno italiano. Una de las primeras medidas que llevó a cabo fue suavizar la política de no participación en sus asuntos públicos, debido al avance del Socialismo en el país. Con motivo de hacerle frente, el Papa escribió la Encíclica “Il Fermo Proposito”, donde permitía al Clero y a los laicos católicos estudiar el problema social. La flexibilidad de esta Encíclica permitió a los católicos votar a partidos moderados. Además, en 1919 escribió la Constitución Apostólica “Commissum Nobis”, prohibiendo los vetos en la elección papal por parte de los Estados que tenían el privilegio histórico de hacerlo, – un ejemplo fue cuando el Emperador de Austria-Hungría vetó a Mariano Rampolla del Tindaro, un de los favoritos en el Conclave en que Pío X fue elegido–.

El 25 de mayo de 1914 Benedicto XV fue nombrado, quien en plena Primera Guerra Mundial hizo que la Santa Sede se declarase neutral, buscando mediar la paz en los años de ésta. Celebre és la “Tregua de Navidad” de ese mismo año, inspirada por su deseo de paz e implementada por los soldados del frente occidental en Nochebuena. Fue después de la Gran Guerra cuando derogó la disposición “Non expedit”, permitiendo fundar el Partido Popular Italiano, de inspiración católica. Además, fue de los primeros teóricos de una posible unificación europea en su encíclica “Pacem Dei Munus” de 1920.

Para hacer frente a la situación post-guerra, el Vaticano mandó emisarios y empezó una ardua campaña en favor de la libertad de culto, tras observar que el fascismo y el nacionalismo extremo, eran junto el socialismo y el comunismo, una ofensa a la libertad. Su legado estuvo marcado por ser uno de los primeros Papas estrechamente vinculados a la Paz, con una obra social orientada a curar a los enfermos y dar cobijo a los necesitados para amortiguar las consecuencias de la Gran Guerra.

La necesidad del Gobierno Italiano

En 1922 Pío XI fue elegido Papa en la primera coronación pública desde 1870, mostrando su voluntad de cambio respecto a la política de encierro en el Vaticano. Este Pontificado abarcó casi todo el período de entreguerras. Tras este tiempo se empezaron a observar las primeras evidencias de reconciliación con el Gobierno italiano, gracias al discurso del 3 de enero de 1925 de Benito Mussolini. El nuevo régimen fascista necesitaba legitimación y ello pasaba por no tener en contra a los católicos italianos. De esa forma, empezó la negociación en el Palacio de Letrán en 1926, gestando el acuerdo político entre los dos Estados.

En 1929, tras cinco Pontificados –Pío IX, León XIII, Pío X, Benedicto XV– y sesenta años de enfrentamiento con Italia, Pío XI firmó los Pactos de Letrán. Estos acuerdos pusieron fin a la “Cuestión Romana” acordando con la Italia fascista la creación un nuevo Estado Pontificio para la Iglesia Católica, Apostólica y Romana, llamado desde entonces Ciudad del Vaticano.

La Santa Seu i la qüestió palestina

/ G. Pursals / Deja un comentario

Des del 1947 la posició de la Santa Seu respecte la situació política de Terra Santa ha sigut clara, els Sants Llocs no poden estar sota custòdia jueva pel seu interès vital. L’enfrontament de la teologia mesclat amb la política feia que fos impensable que es donés aquesta situació. Com a conseqüència d’això, la Resolució de Partició, on es creava un Estat jueu i un Estat àrab, va ser vista amb bons ulls pel Vaticà, però al ser declarada nul·la pels països àrabs mai es va aplicar. Amb la mateixa filosofia política que la de les Croades, Pius XII va fer una crida a través de l’Encíclica In Multiplacibus Curis, a protegir els Sants Llocs i la pròpia Jerusalem i establir amb garanties internacionals perquè hi hagués llibertat d’accés i de culte a tots els Sants Llocs de Palestina.

Com a conseqüència de les demandes per part de la Santa Seu d’internacionalitzar Jerusalem, al 1948 la Santa Seu no va reconèixer a l’Estat d’Israel, però com es van acordar altres punts, per tant, de facto la Santa Seu havia reconegut al nou país. Més endavant, al 1949, el mateix Pontífex va fer una altra Encíclica, Redemptoris Nostri Cruciatus, per protegir als refugiats palestins, doncs molts ells eren cristians, i també donar-li un estatus internacional als Sants Llocs. A l’any següent, el Vaticà va intentar que les Nacions Unides aprovessin una resolució sobre Jerusalem i els Sants Llocs però no va prosperar, i fins i tot després de reunions entre ministres israelians i Pius XII van acabar com si no haguessin passat mai.

El Concili Vaticà II: un nou rumb

Com a conseqüència de l’obertura del Concili Vaticà II per part de Joan XXIII per obrir les portes a una modernització dels mètodes, com també en el sentit que predominés la missió pastoral, el seu successor, Pau VI va seguir amb el Concili després que l’anterior Papa morís un any després d’iniciar-se. Per tal de demanar forces per seguir endavant amb les reformes que s’estaven fent, el nou Pontífex va decidir que era l’hora de fer un viatge a Terra Santa, acabant amb qualsevol continuisme però al mateix temps reivindicant la importància dels Sants Llocs.

Així doncs, com no tenien relacions oficials amb Israel va decidir arribar a Jerusalem a través de Jordània, on va ser rebut pel Monarca Haiximita.  En aquesta visita va arribar fins a Jerusalem, aleshores en mans de Jordània, i després va endinsar-se a territori israelià, rebut pel President del País amb els més alts honors. Visitant Terra Santa com a peregrí, doncs a Israel no anava com a Cap d’Estat, al poble de Getsemaní va besar el terra, establint-se la tradició que faria popular el Pontífex Joan Pau II.

Al 1965, al concloure el Concili, es va promulgar la declaració Nostra Aetate, on s’afirmava, de forma rotunda:

“Tot i que les autoritats dels jueus amb els seus seguidors reclamen la mort de Crist, però, el que en la seva Passió es va fer, no pot ser imputat ni indistintament a tots els jueus que aleshores vivien, ni als jueus d’avui. I, si bé l’Església és el nou Poble de Déu, no s’ha d’assenyalar als jueus com reprovats de Déu ni maleïts, com si això es dedueix de les Sagrades Escriptures. Per tant, procurin tots no ensenyar res que no estigui d’acord amb la veritat evangèlica i amb l’esperit de Crist, ni en la catequesi ni en la predicació de la Paraula de Déu. A més, l’Església, que reprova qualsevol persecució contra els homes, conscient del patrimoni comú amb els jueus, i impulsada no per raons polítiques, sinó per la religiosa caritat evangèlica, deplora els odis, persecucions i manifestacions d’antisemitisme de qualsevol temps i persona contra els jueus.”

Tot i així, la Guerra dels Sis Dies i les fronteres que s’establirien completament dictades pels armisticis feien que el Vaticà veiés amb certa distància la situació dels cristians a Israel doncs els Sants Llocs estaven en possessió de les autoritats israelianes. Com a conseqüència d’això, al 1967, el Pontífex tornar a demanar un estatut especial internacionalment garantit per Israel i els Sants Llocs, una posició que manté des d’aleshores fins a dia d’avui. La situació dels cristians dins d’Israel seguia sent la principal preocupació de la Santa Seu.

A més, les diferents persecucions que s’estaven portant a cap als països àrabs contra els cristians tampoc ajudaven a que el Vaticà pogués establir un cert acord amb Israel doncs aquest estava enfrontat a tots els països àrabs, i per por a represàlies contra els cristians en aquests països, la Santa Seu va mantenir-se cauta. Però això va canviar al 1987 amb Joan Pau II, doncs va reconèixer que el poble jueu tenia dret a tenir una pàtria.

Els Acords d’Oslo

El 1993 va ser l’any transcendental doncs l’Autoritat Palestina es consolidava com a garant de Palestina i aquesta reconeixia a Israel com Estat al signar-se els Acords d’Oslo. És important senyalar que fins aleshores no existia Palestina de forma oficial doncs els territoris eren repartits entre Egipte, Israel i Jordània. Així doncs, al 1993 es va consolidar que les fronteres dels territoris palestins serien Cisjordània i Gaza, on l’Autoritat Palestina tindria el control. Una curiositat és que els Llocs Sagrats musulmans de Jerusalem encara els controla el Regne de Jordània.

Els Acords d’Oslo i la Declaració de Pau entre Israel i Jordània després de 46 anys de guerra, provocaven que la Santa Seu reconegués a Israel a l’any següent, 1994. Fent que les relacions entre Israel i la Santa Seu tinguessin molts bons resultats. Mentre que per altra banda, molts cristians que van quedar als territoris de Cisjordània o Gaza, veuen a Israel com un invasor dels Sagrats Llocs i no permetre’ls l’accés a aquests, incrementant-se des de l’escalada de tensions entre Israel i l’Autoritat Palestina arran de la Segona Intifada i els grups terroristes que operen als territoris palestins.

El Vaticà i l’Autoritat Palestina

Segons declaren diferents autoritats religioses cristianes palestines, el conflicte fa que els cristians a Israel tinguin dificultats per anar a resar, com també per accedir als Sants Llocs, que estan a territori israelià, però es veuen que no poden passar al tractar-los com a musulmans palestins, incrementant la tensió entre les pròpies comunitats cristianes i l’Estat d’Israel. Així mateix i com a conseqüència d’això, les autoritats religioses demanen que els Sants Llocs siguin de lliure accés pels cristians com també a favor de la llibertat religiosa, tal com es feia al costat palestí de Jerusalem arran dels tractats de la Santa Seu i l’Autoritat Palestina de l’any 2000.

Mentre que identifiquen Palestina com un lloc al que han arribat al ser desplaçats dels seus orígens, les comunitats cristianes palestines de Cisjordània demanen acabar amb el conflicte com també amb la quantitat d’impediments que no els permeten el pas. Això va tenir el seu punt clau en la votació a les Nacions Unides on s’establia a Palestina com un Estat Observador no membre de les Nacions Unides al novembre de 2012.

En els punts que tractava l’exposició del Representant de la Santa Seu, apel·lava a la resolució 181 de 1947 de l’Assemblea de les Nacions Unides, al crear les bases jurídiques per l’existència de dos Estats, “un dels quals no ha estat constituït en els successius seixanta-cinc anys, mentre que l’altre ha vist la llum”. A més, apel·lava a la Pau demanant no més terrorisme, no més guerra i sang, instaurant una Pau duradora basada en la justícia, la veritable reconciliació. Així mateix reconeixia el dret internacional de de l’Estat d’Israel com també igualment s’havia de reconèixer que el poble palestí ha de tenir una pàtria independent sobirana, per viure en dignitat i viatjar lliurement. Finalitzant el punt amb “que la solució dels dos Estats esdevingui una realitat i no segueixi sent un somni”.

Els altres punts establien que era fonamental la votació com també el rol de la Santa Seu sent mediadora entre els dos pobles per reprendre les negociacions de bona fe i evitar accions que siguin contradients per la bona voluntat i la sincera recerca de solucions, demanant que es prenguin decisions valentes com també decisions valentes. Acabant amb la declaració de felicitat de la Santa Seu davant els acords que tenien el Vaticà i l’Autoritat Palestina des de l’any 2000, on es donava suport al reconeixement d’un estatut especial internacionalment garantit de la ciutat de Jerusalem, per preservar la llibertat de religió i consciència, com també el caràcter de Jerusalem com a Ciutat Santa, i el respecte i accés als Sants Llocs ubicats en la mateixa.

D’Autoritat Palestina a Estat Palestí

El 26 de Juny de 2015 el Bolletino del Vaticà anunciava la “Firma de l’Acord Global entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”. Per primer cop el Vaticà es dirigia a l’Autoritat Palestina com Estat de Palestina, reconeix així l’existència de l’Estat.

Si analitzem el comunicat conjunt, s’informa que l’Acord signat segueix a l’Acord entre la Santa Seu i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina el mes de febrer de l’any 2000, conforme es declara que està compost d’un preàmbul i 32 articles distribuïts en vuit capítols. On es cobreixen aspectes essencials de la vida i l’activitat de l’Església en l’Estat de Palestina, reafirmant-se a la vegada el suport a una solució negociada i pacífica de la situació a la regió.

A continuació, el Secretari per les Relacions dels Estats, Monsenyor Paul Gallagher, destaca que aquest acord ha sigut signat per la Santa Seu i l’Estat de Palestina, demostrant així un esforç per part de la Autoritat Palestina on es va acabar amb el reconeixement de Palestina com un Estat Observador no-membre de les Nacions Unides. Com també reivindica la transcendència de l’Acord al establir-se una base legal per l’Església com també la Solució dels Dos Estats per tal d’arribar a una pau estable. A més, afegeix que aquest Acord demostra el diàleg i la cooperació i serveixi d’exemple per altres països musulmans.

Davant d’aquestes paraules, la resposta del Dr. Al-Malki, Ministre d’Assumptes Exteriors de l’Estat de Palestina es de ple agraïment, destacant els rols que han jugat tan el President Abbas com el Papa Francesc. A més, també declara que és un Acord que continua amb el que s’establia l’any 2000, establint-se la visió comuna de les dues parts a favor de la pau i la justícia a la regió, la protecció de les llibertats fonamentals, com també l’estat i protecció dels Sants Llocs, com també el procés d’enfortiment de l’Església Catòlica a Palestina.

Afegint l’agraïment de la reivindicació de les fronteres de 1967 per constituir els dos Estats doncs és compatible amb la pau i justícia a la regió. A més, afegeix: “L’acord enforteix els nostres llaços amb disposicions noves i sense precedents relatius a l’estatut especial de Palestina com el lloc de naixement del cristianisme i el bressol de les religions monoteistes. Encarna nostres valors compartits de llibertat, la dignitat, la tolerància, la convivència i la igualtat per a tothom.” I “Aquests són els valors i principis que reflecteixen les creences i aspiracions del poble palestí i el seu lideratge, i són la base sobre la qual seguim lluitant per establir el nostre estat independent i democràtic.”

Concloent, el 2 de gener de 2016, dia de d’entrada en vigor de l’Acord entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”, esdevé un precedent per la situació dels cristians dels països àrabs, com també de les relacions entre Israel i Palestina, ara a ulls de la Santa Seu i l’Església Catòlica Romana, dos Estats sobirans.

Un conflicte evitable

/ G. Pursals / Deja un comentario

El Vaticà ha sigut un actor rellevant a Orient Mitjà des dels temps de les Croades respecte a la defensa dels cristians, un fet que ha provocat que diferents països s’unissin a fer el mateix tot i que amb els segles ho van desestimar de seguir fent. França a l’època de les croades, Rússia al s. XVIII i països com Gran Bretanya o França a finals del s. XVIII-principis del XIX. Demostrant doncs, que hi ha una geopolítica per part de la Santa Seu que ha marcat el camí a països al llarg dels segles i en sí mateix ha sigut un actor destacat a la regió. En aquest article doncs, abordaré la situació dels cristians des del temps de les croades fins als nostres dies a Orient Mitjà i el rol del Vaticà i Rússia al respecte, doncs són els que fa més temps que han vetllat per ells.

Molt cops haurem sentit a parlar de les croades, les lluites entre cristians i musulmans, entre els regnes cristians europeus contra els turcs seljúcides. Tot i així, poca gent coneix que les croades es van fer per alliberar Terra Santa del domini turc d’acord a que aquest no deixava als cristians poder peregrinar ni tampoc orar. Davant d’aquesta intolerància religiosa, els Papat, per tal de defensar als fidels, va organitzar juntament amb França i l’Imperi Bizantí una missió militar per tal d’acabar amb aquesta persecució de cristians.

Després d’un llarg període de campanyes militars, les croades acaben en derrota per part dels cristians, tornant a imposar-se una repressió sobre els peregrins cristians i un verdader turment contra els cristians de la regió. Al 1774, gràcies a la derrota dels turcs front als russos, aquests van posar com a condició de retirar-se dels territoris conquerits i per tal de firmar una treva, que la gent que formés part de la Església Ortodoxa estaria sota protecció de Rússia, i per tant qualsevol església que fos atacada seria un atac contra el Tsar

Al 1806, degut a la situació de l’Etapa Napoleònica i el rol de l’Imperi Otomà a Europa, va suposar la invasió francesa de gran part de territori protectorat de Rússia, fent que aquest últim actor mobilitzés les tropes dins de Valaquia i Moldàvia,  tenint com a reacció el bloqueig dels Dardanels per part de l’Imperi Otomà. Aquest fet va desencadenar en una guerra paral·lela que es va allargar fins al 1812 i on l’Imperi Otomà va perdre. Com a conseqüència d’això, es va signar una clàusula que tota aquella persona ortodoxa també quedava sota protecció de Rússia dins dels territoris de l’Imperi Otomà, essent no només les esglésies o parròquies, sinó qualsevol cristià ortodox.

Fruit d’aquesta política, al s. XVIII es van crear els “Drets de Protecció” on França obtenia el rol de protectora dels catòlics, Gran Bretanya i Estats Units dels protestants, i els jueus s’afegien a la tutela de Rússia, establint així una protecció de les minories religioses a l’Imperi Otomà. Al segle XIX, els enfrontaments a Síria i Líban, entre musulmans, cristians i drusos, van ser un enfrontament on Gran Bretanya, Prusia  i Rússia van prendre part contra Egipte que havia posat en risc la convivència de la zona. Mehmet Alí, secessionista egipci, va conquerir Líban i part de Siria, on els francesos van intervenir per tal de protegir als cristians davant les massacres egípcies contra ells.

Després d’això, va esclatar la Primera Guerra Mundial, fent que les fronteres regionals canviessin completament al acabar el conflicte. Síria va aconseguir la independència l’1 de Setembre de 1918, Irak al 1 d’octubre de 1919. Degut als tractats colonials, Síria formaria part de la República Francesa i Irak de l’Imperi Britànic, on el primer s’independitzaria de França al 1946, i el segon al 1932. Líban es va independitzar de França al 1943, després de 23 anys de domini francès.

Durant la II Guerra Mundial, van aparèixer tres persones que marcarien per sempre la història i la política internacional, Zaki al-Arsuzi, Michel Aflaq i Salah al-Din al-Bitar,  tots tres d’origen sirià.

Zaki al-Arsuzi, filòsof i sociòleg de La Sorbona,  va ser un dels creadors del nacionalisme àrab. Declaradament ateu, va fundar el Partit Nacional Àrab, de tendència feixista i panarabista al 1939 i el va dissoldre el mateix any per crear les bases del Baathisme o socialisme àrab juntament amb Michel Aflaq. Aquest polític sirià, cristià ortodox, va ser un dels teòrics del socialisme i del nacionalisme àrab. També estudiant de La Sorbona però en el camp de ciències polítiques, on coneix a Salah al-Bitar, que des de la seva joventut buscaven acabar amb l’Imperi Otomà i després amb les potències colonials, per tal que renaixessin com una nació unida tots els nous estats creats amb escaire i cartabó. Aflaq aprofita la II Guerra Mundial per demanar que la França Lliure reconegui a Síria com un Estat independent i per aquest motiu, al 1943 aconsegueix la independència, i no al acabar la guerra com Iraq.

Un cop acabada la II Guerra Mundial, el Govern Sirià il·legalitza al Partit Baath i el nacionalisme àrab, tot i que un any després torna a ser legalitzat. Publicant-se aleshores el diari que el farà saltar a la palestra de nou: “El reneixament” o “Al-Ba’th”, on es reivindica la unitat àrab, la llibertat i el socialisme perquè els països àrabs tornin a entrar a la història. Essent un socialisme àrab conservant les estructures tradicionals i trencant amb el capitalisme liberal.

Aquest moviment, al ser de caràcter laic agrupava a cristians i musulmans, entre altres religions, demostrant-se en el primer Estat socialista àrab, la República d’Egipte. Nàsser va ser escollit al 1956 establint un règim socialista i contrari a qualsevol tipus d’islamisme per tal de fer un Egipte laic que respectés a les minories cristianes del país, tal com recull la Constitució d’Egipte al establir una defensa de les minories religioses.

Després de diferents cops militars a Síria, va pujar al poder Chukri el-Kuatli qui va ser el que va establir juntament amb Nàsser la República Àrab Unida. Al 1961 va fracassar la unificació de tots dos països establint-se un règim militar a Síria, essent un dels integrants Hafez al-Asad, qui al 1970 va pujar al poder mitjançant un altre cop d’Estat al país. Al 1966 però, el Partit Baath es va dividir entre Iraq i Síria degut a les discrepàncies.

Arribant a la dècada dels 70’ trobem que tan a Iraq com a Síria torna a governar el Partit Baath, a Iraq Ahmed Hasan al-Bakr és nombrat President després d’un cop d’Estat, i a Síria Hafez al-Asad, i al 1979, Sadam Hussein puja al poder coma continuista del socialisme de al-Bakr. Al proposar règims laics, van ser dels pocs països a la zona on els cristians podien ocupar càrrecs de poder importants dins l’estructura administrativa. Exemple d’això és Tarek Aziz, catòlic i Ministre de Hussein. És important destacar que hi ha certa visió crítica al respecte i és que tot i conservar el nom de Baath tots dos partits, cap dels dos ho era al allunyar-se de les tesis fundacionals i caure en el personalisme.

Tot i així, la relativa calma a Iraq respecte al conflicte religiós entre cristians i musulmans va arribar a la seva fi al 2003. La intervenció militar per derrocar a Hussein va provocar la desestabilització de tota l’estructura social iraquiana, incloent la no-persecució de cristians al país. Estats com el Vaticà van negar-se a acceptar la invasió perquè provocaria milers de morts, i el principi de la persecució religiosa al país. El Vaticà en aquest conflicte va oposar-se a qualsevol conflicte que desestabilitzés la regió per tal d’evitar un besament de sang absurd i que conduiria a una guerra sense fi.

Els consells del Vaticà no van ser escoltats i els Estats Units, juntament amb altres potències occidentals, van envair Iraq, succeint el que havia dit el Vaticà que passaria, la total desestabilització del país. Es van imposar unes estructures estatals no tradicionals i que no respectaven tampoc la cultura política iraquiana, fent que gairebé tota la població es revoltés al respecte. Les tesis neo-conservadores que promulgava els Estats Units durant l’Etapa Bush van ser totalment errònies tal com demostren els fets actuals. Rússia, qui també es va oposar a una intervenció militar juntament amb França, Alemanya, Xina, Síria, Mèxic i Xile, volent una sortida diplomàtica al conflicte.

La caiguda del règim de Hussein va portar la crisi al país, la inestabilitat política suficient perquè el nou Govern no tingués capacitat per combatre i imposar-se en regions o feus baathistes o islamistes. Islamistes que perseguien a tothom qui no congregués amb els seus principis fonamentalistes, assassinant a tothom qui es trobés per davant o no s’unís a les seves files, i uns baathistes que es veien perseguits pels islamistes i pel nou Govern provisional, creat a través de la imposició de la Coalició internacional que va intervenir al país. Com si la situació no fos prou tensa però, al 2006 Sadam Hussein va ser executat. El Vaticà i Rússia es van oposar a l’execució perquè encara crearia més inestabilitat a la regió i alimentaria el anti-occidentalisme i l’anti-cristianisme, i així va ser.

Al 2006 es va crear també l’Estat Islàmic formant part d’Al Qaeda, tenint com a capital Falluja, creat com una “plataforma” per unir a tots els sunnites d’Iraq, minoria al país, declarats insurgents, creant doncs un exèrcit capaç de fer front al Estat iraquià i als Estats Units.

Les regions que controlava l’Estat iraquià cada cop eren més però amb la població cada cop més en contra. Amb unes eleccions on el Partit Baathista va ser il·legalitzat, el Govern va ser titllat de titella d’occident i poc coneixedor del que realment passava al país. Els cristians d’Iraq seguien sent perseguits pels islamistes, i els baathistes que quedaven, s’unien a les files islamistes. Al veure que els tractaven com terroristes i no respectaven els seus principis, doncs anaven amb qui més oposició feia al Govern iraquià, arribant a les Primaveres Àrabs.

Al 2010, fruit de les Primaveres Àrabs, comença una guerra civil a Síria creant la suficient inestabilitat perquè l’Estat Islàmic s’expandeixi pel país al col·lapsar-se el Govern iraquià en gran part del país. Les massacres de cristians i d’altres grups minoritaris acaben creant de nou una resposta de Rússia i el Vaticà al 2013 demanant que es combati contra ells, tot i així, aquestes súpliques no són escoltades arribant a la situació actual.

Fa pocs mesos, els Estats Units van voler llençar una ofensiva militar contra l’Estat sirià, tenint també al Vaticà i Rússia en contra per tal de no agreujar més la situació al país, doncs la caiguda del règim d’Al Assad provocaria una inestabilitat major que la caiguda de Hussein a l’Iraq degut als actors de la zona. Una anècdota curiosa és que Al Assad afirmava que lluitava contra terroristes, i des del principi ho deia, que els opositors seus eren terroristes, i ara el temps li ha donat la raó al desaparèixer la oposició moderada al país al ser víctima de l’Estat islàmic i del règim baathista.

Concloent, el Vaticà ha sigut titllat de col·laboracionista dels règims totalitaris de Síria i Iraq, però pocs cops ha sigut vist com actor que defensava l’estabilitat i la pau a la zona, que tot i voler un canvi de Govern, no haver optat per una resolució violenta l’ha titllat de còmplice. De la mateixa forma que Rússia i altres països ha optat sempre per una resolució acordada al tenir l’experiència d’Afganistan o altres contingents i com acaba tot si poses les armes pel mig, creant un actor incontrolat i totalment inestable en una zona pròxima, o que se’t pot acabar girant el contra. Essent el conflicte actual d’Iraq i Síria un conflicte evitable si s’hagués escoltat a qui s’havia d’escoltar.

“Ad maiorem Dei gloria”

/ G. Pursals / Deja un comentario

Les terres de Síria sempre han estat molt vinculades a la Santa Seu, sobretot per la figura de Pau de Tars, qui es considera el primer missioner de les terres d’Antioquia, Damasc i el sud de Turquia. Pau de Tars, o Sant Pau Apòstol va ser decapitat a Roma després de viatges per aquelles terres. Els jesuïtes prenen de la seva obra, a part de la missió missionera, una de les sentències que més va repetir per aquelles terres: “In gloriam Dei”, lema que va influenciar el “Ad maiorem Dei gloria”, lema dels jesuïtes.

La Santa Seu ha sigut el primer actor que públicament ha denunciat la massacre i la persecució de cristians a les terres de Síria i Iraq per part de l’Estat Islàmic, essent les víctimes que davant els mitjans de comunicació, més desapercebudes han passat. El discurs a les Nacions Unides per part del delegat diplomàtic de la Santa Seu defensant la llibertat d’expressió religiosa al món ha marcat un precedent i sens dubte va definir el seu rol dins d’aquest conflicte. Després de la seva proclama contra la persecució religiosa a Nigèria per part de Boko Haram vers els cristians, el conflicte a Orient Mitjà està centrant el discurs aquests últims mesos.

A més a més, alts caps de l’Església Ortodoxa, denuncien que la diplomàcia internacional s’està basant en “tapar-se les orelles i no voler escoltar”. A més a més, alguns bisbes ortodoxos d’Alep van ser segrestats per Al-Nusra  i ningú va actuar per alliberar-los tret de la part cristiana del Govern libanès qui els va localitzar. Federico Lombardi, portaveu el Vaticà declarava a l’abril del 2013: “El segrest dels bisbes i la mort del sacerdot conductor son una confirmació dramàtica de les circumstàncies tràgiques que el poble siri i la seva comunitat cristiana estan vivint.”

Recentment, el Pontífex va rebre al Patriarca d’Antioquia dels siris Ignasi Youssif III Younan. Denunciava que la situació pròxima a Mossul i la plana de Nínive els cristians van ser expulsats de les seves cases, Esglésies, monestirs, essent una situació que es repetia per tot el país, i feia quatre anys que no variava la tendència, sense que ningú actués ni els hi donés veu internacional però utilitzant-los només per les xifres.

“Qui calla, consent” diu el refrany, i en aquest cas només la Santa Seu ha pres part a Occident al respecte, aconseguint inclús que el Govern de l’Iran prengués part oferint la seva ajuda. Tal com informa l’agència FIDES, el parlamentari cristià iranià Yonatan Betkolia, representant de la comunitat assíria i caldea va afirmar que el país estava preparat per enviar combois d’ajuda humanitària a Erbil. Segons la mateixa font, l’arquebisbe Lahham, vicari patriarcal per Jordània, va fer de representant en una reunió amb l’ambaixador iranià, on aquest últim va reiterar que “la República Islàmica d’Iran estava disposada a ajudar als cristians d’Iraq i Síria.”

En conclusió, la resposta contundent de la Santa Seu des del principi contactant amb els cristians del Líban, Síria, Iran, Iraq, Jordània i Egipte ha fet que sigui una pionera en la defensa de la llibertat de les comunitats cristianes a Orient Mitjà davant el silenci i la inacció dels països que més interessats estan en intervenir.