Pax Triunviratuum

El primer triumvirat amb J. F. Kennedy, N. Khrusxov i Joan XXIII; el segon amb B. Obama, F. Castro i Francesc. Dos moments transcendentals, on més enllà de les càmeres i els estudis de televisió, de les rodes de premsa i teletips, és desenvolupen les tasques de alta política, i apareixen actors que, tot i semblar sorprenents, acaben sent decisius.

Durant la Crisi dels Míssils de Cuba, on la Unió Soviètica va col·locar caps nuclears a la illa, el paper de la Santa Seu va ser de destacada importància degut al paper de Agostino Casaroli, Secretari d’Estat de la Santa Seu d’aleshores. Joan XXIII va enviar durant el conflicte a Monsenyor Casaroli per que parlés amb J. F. Kennedy, únic president catòlic dels Estats Units, sobre la diplomàcia soviètica i el seu poc interès per entrar en una guerra de nou, i que Khrusxov no podia cedir davant el Politburó de la URSS sense cap proposta que no els beneficiés. Aquest fet va provocar un canvi en les negociacions al oferir al President soviètic que els seus míssils abandonessin l’illa a canvi de no envair-la ni donar suport a cap grup de resistència contra el règim castrista. Cal destacar que políticament cap dels dos països va vèncer oficialment  essent així un acord satisfactori per ambdues parts. Poc temps més tard, el Papa Joan XXIII escriuria a l’abril de 1963 l’Encíclica “Pacem in Terris”, de magna importància, degut a que va ser la resposta de la Santa Seu i de la Església Catòlica per començar a rebaixar les tensions entre els dos blocs. Una encíclica que va ser rebuda per les Nacions Unides com una crida als valors de la pau, pels Estats Units i l’Administració Kennedy com un missatge que s’havia de transmetre, i per la Unió Soviètica com un l’abandonament de les tesis més bel·licistes i el retorn a la diplomàcia, tendint així un pont entre les potències.

Per altre banda, ens trobem actualment amb el reinici despres de 52 anys  de les relacions entre Estats Units i Cuba, amb l’obertura d’un possible eix diplomàtic que també ha passat per la Santa Seu. Seguint amb la empremta diplomàtica de Carasoli, aquest cop ha estat el Papa Francesc amb Monsenyor Parolin, Secretari d’Estat de la Santa Seu. Després de cartes enviades des de la Santa Seu a B. Obama i R. Castro, es demostra el seu compromís per crear ponts i vincles on eren inexistents, on la “cultura del retrobament” és la clau per entendre aquesta nova etapa diplomàtica. Segons fonts del subcontinent americà, el paper de John Kerry va ser molt important degut a la seva condició de catòlic, un fet que podríem passar per alt, però de la mateixa forma que en J. F. Kennedy, no es pot obviar. Començant amb la frase del Papa Joan Pau II a Cuba: “Que Cuba s’obri el món i el món a Cuba”, podríem dir que van començar a moure’s els engranatges diplomàtics. A més, el paper de l’antic Nunci a La Habana, també ha estat transcendental pel tàndem que ha fet amb Parolin.

Una anècdota al respecte es va donar al 2012, on el Papa Benet XVI va nombrar emissari a un cocodril que un turista italià havia portat il·legalment de Cuba i estava completament cuidat al zoològic de Roma. El zoològic li va oferir com a regal al Pontífex i aquest el va nombrar ambaixador de la defensa del medi ambient, la pau i la solidaritat, reenviant-lo de nou a la illa amb la delegació vaticana, un gest diplomàtic transcendental pel seu significat.

En conclusió, la política vaticana amb l’assumpte de Cuba i els Estats Units, igual que en qualsevol conflicte, sempre ha optat per la discreció i el diàleg, un fet que tot i ser titllat de lent, ha donat sempre bons resultats.

De l’“Habemus Papam” a Camarlenc

Tarcisio Bertone, després de set anys com a Camarlenc de l’Església Catòlica, al complir els 80 anys ha deixat de ser-ho degut a ser aquesta l’edat la que estableix la Constitució de la Santa Seu per “jubilar-se”. Cal destacar que existien tensions entre T. Bertone i el Papa Francesc.

El nou Camarlenc serà Jean-Louis Tauran, conegut per ser el Protodiaca del Vaticà, que va anunciar el “Habemus Papam” de l’actual Pontífex.

El càrrec de Camarlenc de la Santa Església Romana va molt lligat al Pontífex, degut a que aquest és qui exerceix de Cap d’Estat en moments de Seu Vacant, quan no hi ha Papa. Essent una de les figures més reconegudes públicament per ser el responsable de feines com ser qui trenca el segell de l’Anell del Pescador, nom que rep l’anell papal; tancar les portes de les dependències o estances privades del Papa; comunicar la mort del Papa a la Cúria Romana, al Degà del Col·legi de Cardenals i al Vicari General de Roma; essent aquest últim qui anuncia la mort del Pontífex a la població. En resum, les seves competències permeten a la Santa Seu i la seva Administració segueixin funcionant sense que aquest ocupi cap altre càrrec que el de Cap d’Estat sense exercir competències al no ser Pontífex.

Fent un resum dels càrrecs de Jean-Louis Tauran, començant al 1975 com secretari de la Nunciatura Vaticana a la República Dominicana i del 1979 al 1983 sent-ho al Líban, va entrar a formar part del Consell pels Assumptes Públics de l’Església i més endavant va participar a missions diplomàtiques a Haití, Beirut i Damasc. A més a més va participar en la Conferència de Seguretat i Cooperació Europea i a la Conferència de Desarmament a Estocolm al 1984. A partir de 1990 comença com a Secretari per les Relacions entre els Estats fins al 2003, després Bibliotecari de la Santa Església Catòlica fins al 2007, essent al mateix temps Arxivista de la Santa Església Catòlica, i acabant com a President del Pontifici Consell pel Diàleg Interreligiós.

El perfil del Cardenal Tauran és singular degut a la seva lluita contra el Parkinson, la lluita incansable en la defensa de les comunitats cristianes i en favor de la transparència del Vaticà. Tot i la malaltia, no ha renunciat a cap tasca, tot i sent una de les persones més destacades dels últims temps al denunciar la falta transparència dels comptes vaticans i sent dels més crítics sobre la gestió d’aquests. Al capdavant d’aquesta comissió, és un dels responsables indirectes que afloressin als comptes vaticans centenars de milions de euros. Destacar també la defensa de les comunitats cristianes d’arreu del món, però centrant-se fonamentalment en la persecució religiosa als països musulmans. Dintre del rol de l’Església en l’actualitat, podem ressaltar el que va inclòs al missatge al Consell Pontifici pel Diàleg Interreligiós a Puglia (Itàlia) on l’Església ha d’acceptar que la cultura ha canviat i s’han d’assumir nous desafiaments sense quedar-se bloquejats al passat, si no entenent i valorant el dia a dia.

Així doncs, el nou Camarlenc serà una persona pròxima a la seva gent, alhora contundent i a favor d’una Església quotidiana i més actual, tal i com sembla vol transmetre el Sant Pare.

Pius XII: La gesta oblidada

Essent un dels Pontífex més importants de la història pel seu paper a la Segona Guerra Mundial, després del conflicte va ser reconegut com un dels salvadors de més jueus per Rabins, polítics i fins i tot Golda Meir uns anys després. Tot i això, aquests fets van ser oblidats per convertir-lo en un dels personatges més foscos pels opositors a l’Església Catòlica des dels sectors més oposats a ella. Per acabar amb aquests rumors i difamacions, Sa Santedat el Papa Francesc obrirà els arxius del Vaticà per que el món conegui d’una vegada per totes si va col·laborar o no amb els nazis durant el conflicte.

Giuseppe Giovanni Pacelli, Pontífex amb el nom de Pius XII, va ser amb anterioritat Secretari d’Estat del Vaticà, on va participar a fer el redactat definitiu de la Encíclica “Mit Brennender Sorge”, a iniciativa dels bisbes alemanys. Publicada sota el Papat de Pius XI al 1937, la Encíclica denunciava la situació de l’Església dins del III Reich, traduint el títol com “Amb ardent inquietud”  que tot aquell que prengui la raça, el poble o l’Estat i els divinitzi amb culte idolàtric, perverteix i falsifica l’ordre creat i imposat per Déu, essent totalment dirigida als membres del Partit Nacional-Socialista i al propi Règim.

L’any 1939, començant el seu Pontificat amb el descobriment de la necròpoli de Sant Pere i una carta de renuncia si els nazis el feien presoner, va iniciar-se un dels períodes més importants del s. XX en la política vaticana. Aquest mateix any, es publica la Encíclica “Summi Pontificatus” on demostrava un discurs totalment antiracista i anti-totalitari, oposant-se a la hostilitat racial i a la supremacia cultural. Es per aquest motiu que la força aèria aliada va deixar caure sobre les ciutats alemanyes 88.000 copies de l’Encíclica.

En plena Segona Guerra Mundial, 1941, el New York Times va redactar un editorial on Pius XII era elogiat per oposar-se al nazisme, a més a més de condemnar-lo degut a que estava molt lluny de la reconciliació amb la fe cristiana. Al 1942, i essent un dels motius principals pel qual el Papat no va prendre un paper totalment públic en contra, com va ser el fet del Bisbe d’Utrecht, Johannes de Jong, quan al protestar contra el nazisme es van deportar a més jueus i varen afegir a cristians.

Pronunciant al discurs de Nadal d’aquest mateix any: “ Preguem per centenars de milers de persones, sense culpa pròpia i per raons de nacionalitat o estirp, estan sent destinades a la mort o a un progressiu desgast.” Un fet que el New York Times va descriure com: “La veu de Pius XII es l’única veu en el silenci i la foscor que envolta a Europa aquest Nadal. Ell és l’únic governant que queda del continent d’Europa que s’atreveix a parlar en veu alta”.

Al 1943, el Pontífex va oferir bens del Vaticà per rescatar jueus, tal com recorda molt be la organització jueva B’nai B’rith. A més a més, durant la ocupació d’Itàlia per part dels exèrcits alemanys, la Església i la Santa Seu van amagar a milers de jueus al Vaticà i a Castelgandolfo per alimentar-los, arribant a mantenir a més de 7.000 persones. Un fet que va recordar el Rabí de Roma, Israel Zolli, que al acabar la guerra es va convertir al catolicisme i va prendre el nom de pila del Papa, Eugenio.

Un punt interessant a tindre en compte, és l’establiment al 1950 del “Inno e Marcia Pontificale”, compost per Charles Gounod al 1869, com a himne nacional de la Ciutat del Vaticà i la Santa Seu, substituint la Gran Marxa Triomfal. No és casual que fos aquest any degut a que Pius XII va voler que fos per l’Any Jubileu o Any Sant, celebrat cada 25 anys per concedir la indulgència plenària.

L’any 1958, al morir el Pontífex, Golda Meir, aleshores Ministre d’Exteriors d’Israel va afirmar: “Compartim el dolor de la Humanitat…Quan el terrible martiri es va abatre sobre el nostre poble, la veu del Papa es va elevar a favor de les seves víctimes.” A més a més, el rabí de Nova York, David Dalin, es mostrà a favor que tingui el títol de “Justos entre les Nacions”, la major distinció de l’Estat d’Israel al salvar més vides que Oscar Schindler.

Com a conclusió, el seu Papat un dels períodes més transcendentals de la història del món contemporani. Al aportar llum sobre els seus fets, potser acabi convertint-se en referent per denunciar la persecució de cristians a Orient Mitjà de forma contundent, transmetent també  la serenitat, temprança i fortalesa que el van caracteritzar.