El primer triumvirat amb J. F. Kennedy, N. Khrusxov i Joan XXIII; el segon amb B. Obama, F. Castro i Francesc. Dos moments transcendentals, on més enllà de les càmeres i els estudis de televisió, de les rodes de premsa i teletips, és desenvolupen les tasques de alta política, i apareixen actors que, tot i semblar sorprenents, acaben sent decisius.

Durant la Crisi dels Míssils de Cuba, on la Unió Soviètica va col·locar caps nuclears a la illa, el paper de la Santa Seu va ser de destacada importància degut al paper de Agostino Casaroli, Secretari d’Estat de la Santa Seu d’aleshores. Joan XXIII va enviar durant el conflicte a Monsenyor Casaroli per que parlés amb J. F. Kennedy, únic president catòlic dels Estats Units, sobre la diplomàcia soviètica i el seu poc interès per entrar en una guerra de nou, i que Khrusxov no podia cedir davant el Politburó de la URSS sense cap proposta que no els beneficiés. Aquest fet va provocar un canvi en les negociacions al oferir al President soviètic que els seus míssils abandonessin l’illa a canvi de no envair-la ni donar suport a cap grup de resistència contra el règim castrista. Cal destacar que políticament cap dels dos països va vèncer oficialment  essent així un acord satisfactori per ambdues parts. Poc temps més tard, el Papa Joan XXIII escriuria a l’abril de 1963 l’Encíclica “Pacem in Terris”, de magna importància, degut a que va ser la resposta de la Santa Seu i de la Església Catòlica per començar a rebaixar les tensions entre els dos blocs. Una encíclica que va ser rebuda per les Nacions Unides com una crida als valors de la pau, pels Estats Units i l’Administració Kennedy com un missatge que s’havia de transmetre, i per la Unió Soviètica com un l’abandonament de les tesis més bel·licistes i el retorn a la diplomàcia, tendint així un pont entre les potències.

Per altre banda, ens trobem actualment amb el reinici despres de 52 anys  de les relacions entre Estats Units i Cuba, amb l’obertura d’un possible eix diplomàtic que també ha passat per la Santa Seu. Seguint amb la empremta diplomàtica de Carasoli, aquest cop ha estat el Papa Francesc amb Monsenyor Parolin, Secretari d’Estat de la Santa Seu. Després de cartes enviades des de la Santa Seu a B. Obama i R. Castro, es demostra el seu compromís per crear ponts i vincles on eren inexistents, on la “cultura del retrobament” és la clau per entendre aquesta nova etapa diplomàtica. Segons fonts del subcontinent americà, el paper de John Kerry va ser molt important degut a la seva condició de catòlic, un fet que podríem passar per alt, però de la mateixa forma que en J. F. Kennedy, no es pot obviar. Començant amb la frase del Papa Joan Pau II a Cuba: “Que Cuba s’obri el món i el món a Cuba”, podríem dir que van començar a moure’s els engranatges diplomàtics. A més, el paper de l’antic Nunci a La Habana, també ha estat transcendental pel tàndem que ha fet amb Parolin.

Una anècdota al respecte es va donar al 2012, on el Papa Benet XVI va nombrar emissari a un cocodril que un turista italià havia portat il·legalment de Cuba i estava completament cuidat al zoològic de Roma. El zoològic li va oferir com a regal al Pontífex i aquest el va nombrar ambaixador de la defensa del medi ambient, la pau i la solidaritat, reenviant-lo de nou a la illa amb la delegació vaticana, un gest diplomàtic transcendental pel seu significat.

En conclusió, la política vaticana amb l’assumpte de Cuba i els Estats Units, igual que en qualsevol conflicte, sempre ha optat per la discreció i el diàleg, un fet que tot i ser titllat de lent, ha donat sempre bons resultats.