Els actuals europeistes han fugit dels valors que fan fundar la Unió Europea, i els que se’n proclamen continuadors polítics, simplement utilitzen els antics conceptes, amb significats desvirtuats, per justificar accions. Un motiu pels quals pot haver-hi un creixement de l’euro-escepticisme en aquest any que comencem des dels sectors més conservadors, tradicionalment europeistes, al difuminar-se els valors socials.

Aquest fet que ara succeeix, el trobem quan s’esmenta a Alcide de Gasperi, que afirmava: “Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l’esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre els de la decisió en els grans moments de la història.” Cal destacar que la idea de llibertat, justícia, unitat i sacrifici s’ha d’encabir dins d’un context ideològic com és el de la democràcia cristiana.

Llibertat en el sentit d’autorealització. L’home ha de ser lliure dins la comunitat on viu per tal d’afrontar les tasques i poder realitzar-se dins de la moralitat pròpia i fugir de coaccions externes. Ha de ser propietari de les seves pròpies accions. Aquest fet deriva a una situació on l’ésser humà ha de ser lliure per poder desenvolupar-se i fugir de qualsevol col·lectivisme arran del caràcter impositiu d’aquest, i al mateix temps no ha d’entendre la llibertat com una crida a la desobediència. Tal com descriu l’encíclica Libertas Praestantissimum de 1888 del Papa Lleó XIII, no es pot deixar la religió cristiana només en l’àmbit privat i perseguir el públic, recordem la Guerra Cristera i com això provocar milers de morts.

Justícia com a forma de combatre desigualtats socials i protegir als més dèbils. Podríem entendre aquesta idea com la de l’Estat del Benestar, on l’Estat és qui compensa als individus menys afavorits mitjançant la redistribució, però sense atacar al capitalisme ni plantejar-lo de nou. Aquesta idea és coneguda com la de “capitalisme amb rostre humà”. A diferència de la social-democràcia no es vol un Estatisme creador d’economia, sinó un regulador d’aquesta només per compensar les desigualtats. Tal com mostra l’encíclica Quadragesimo Anno de 1931 del papa Pius XI, s’hi fa una defensa dels impostos baixos i de les taxacions baixes per tal de no dificultar el desenvolupament social.

Analitzats aquests dos punts, podem preguntar-nos si uns organismes que retallen els drets dels treballadors en alguns països i que obliguen a empitjorar les condicions de vida de les persones per no poder complir amb els terminis dels crèdits, o si la Comissió Europea respecta la llibertat en el sentit cristià dels individus, o si aquests no se senten realitzats en la seva comunitat, o inclús si l’economia ha deixat de ser “capitalisme de rostre humà” per convertir-se en un joc de poder completament evocat al mercat financer dominat pels Estats, lluny de les persones. Per tant, analitzant això, podríem afirmar que la Unió Europea actual no és la que somiava un dels seus fundadors com De Gasperi.

Partint de la vocació cristiana de la Unió Europea en els seus principis, on Konrad Adenauer, Robert Schuman i Alcide de Gasperi van ser els Pares Fundadors més destacats dins del camp polític, demostren fins a quin punt la Unió Europea s’ha allunyat dels seus principis socials i ètics, convertint-se en un mecanisme que la ciutadania europea veu amb mals ulls, ja que no entén, ni tampoc es deixa comprendre.

En conclusió, responent a la pregunta sobre si De Gasperi voldria aquesta unitat europea, segurament diria que no per l’alt cost que té per tan pocs resultats, ja no estem en temps de la Guerra Freda, ni del comunisme amenaçador. Per tant, el cost social de la integració, cap dels pares fundadors citats, l’acceptaria en els terminis d’avui en dia. Essent així determinant que en un futur les persones que siguin democratacristianes o conservadores busquin altres partits al sentir-se orfes dels partits tradicionals, que defensen aquest tipus d’unitat europea.