Europa

“The Crown”, més que una sèrie

/ G. Pursals

He acabat de veure la primera temporada de The Crown (Netflix), la sèrie sobre la vida de la reina Elisabet II del Regne Unit i de com va afrontar diferents moments tant personals com de la història política del seu país. La primera temporada tracta de l’època que va de la mort del seu pare, el rei Jordi VI, fins la dimissió de Winston Churchill com a primer ministre el 1955. La sèrie ensenya no només què és l’Estat sinó, també, fins a quin punt és necessari que aquest sobrevisqui per garantir un ordre social que no acabi amb revolucions on es puguin posar en risc les llibertats civils i els drets dels ciutadans. Això, de vegades, és realment difícil, perquè la massa popular vol canvis i els vol el més ràpid possible, sense que li importin les seves conseqüències, i això fa que molts cops els governs, encara que ho facin el millor possible, acabin caient.

The Crown mostra això: l’abisme que separa l’Estat del Govern. Fins i tot el Govern es precipita a l’abisme per tal de salvar l’Estat, com va passar amb l’abdicació del rei Eduard VIII en favor de Jordi VI, forçada pel govern britànic. Això no només surt a The Crown  sinó també a The King’s Speech, una pel·lícula que també recomano ferventment i que, tot i el toc cinematogràfic, representa molt bé el tarannà de la societat britànica als anys 30 i per què aquesta va acceptar les decisions tant del govern com les personals del rei Eduard VIII. De fet, Winston Churchill va ser dels pocs que va demanar a Eduard VIII que no abdiqués perquè era el rei legítim del Regne Unit i Emperador de l’Índia, però la seva decisió de casar-se amb una divorciada van fer de Winston Churchill, tant com a Primer Lord de l’Almirallat i com a Primer Ministre, el més fervent simpatitzant i aliat del nou rei durant la Segona Guerra Mundial.

Com demostrà Churchill, l’Estat sempre està per sobre de tot, sigui o no popular el que es faci per apuntalar-lo. Com escriu Maria de Teck, esposa de Jordi V i àvia d’Elisabet II, “la Corona sempre ha de triomfar, fins i tot per sobre de la part més personal d’una reina”.

Els governs poden i han de caure si no gestionen bé l’administració però l’Estat ha de sobreviure per sobre de qualsevol primer ministre o president de govern, com es pot veure a The Crown. Si un Estat descansa sobre uns fonaments ferms, la caiguda d’un govern o una revolta contra ell no el posa en risc, però quan comença a aguantar-se sobre llims i s’ensorra poc a poc, ni els millors governs poden salvar-lo. Quan un govern és nefast es demana a l’Estat que actuï per canviar-lo però, a l’inrevés, no passa mai.

Segurament és per això que és recomanable veure The Crown, per entendre i comprendre fins a quin punt se sacrifiquen les persones per tirar endavant un Estat, i no un d’inventat sinó el Regne Unit. A vegades es creu que els Estats són volubles i ràpidament canviables. Les administracions que els gestionen i les polítiques que apliquen potser sí que ho són, però la gent s’equivoca quan fa oposició pensant que combat un Estat quan, en realitat, només està combatent un partit polític.  La Revolució Francesa, la Revolució Russa i les revolucions d’Amèrica del Sud demostren clarament que els Estats no són entitats volubles sinó roques, sovint més dures que un diamant, que sobreviuen a qualsevol canvi. L’Estat ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

The Crown ens descriu com s’apuntala un Estat que està fent aigües i on que demostra com va arribar a sacrificar Elisabet II part dels seus ideals per defensar allò pel què havia estat preparada, bo i acceptant contra la seva voluntat unes quantes coses per assegurar la pervivència de l’Estat, que no del govern. Per tant, només puc acabar dient una cosa: God Save the Queen.

Publicat a la Revista l’Endevant el 30 de novembre de 2016

Anuncios

“Brexit” per una Irlanda unida

/ G. Pursals

Com a conseqüència de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, comença a semblar possible que es produeixi un esdeveniment històric: la reunificació d’Irlanda. Segons gran part dels ciutadans de l’illa, la República d’Irlanda està incompleta des de la seva independència el 1922 -com a Estat Lliure Irlandès- a causa del Tractat Anglo-Irlandès, que va posar fi a la Guerra d’Independència i que va deixar sis dels nou comtats de la província d’Ulster en mans britàniques. Tant el Taoiseach (primer ministre) irlandès com fins i tot els tories d’Irlanda del Nord han alçat la veu per dir que aquesta situació pot canviar.

Des del govern de la República, el ministre d’Assumptes Exteriors ha recordat que, gràcies a l’Acord de Divendres Sant de 1998, els ciutadans nord-irlandesos tenen dret a demanar la nacionalitat irlandesa, cosa que els faria seguir sent ciutadans de la UE. També ha apel·lat a la realitat actual a Irlanda del Nord: el referèndum sobre el Brexit va demostrar que la majoria de la població és favorable a quedar-se a les institucions europees. El mateix Taoiseach també s’ha pronunciat per, esmentant un altre dels punts de l’Acord de Divendres Sant, reclamar la celebració d’un referèndum a Irlanda del Nord sobre la incorporació dels Six Counties a la República d’Irlanda. Totes dues autoritats, a més, han fet referència al mecanisme que va permetre que la República Democràtica Alemanya entrés automàticament a la Comunicat Econòmica Europea en ser annexionada per un Estat membre.

Tot i que els acords entre la República d’Irlanda i el Regne Unit permeten la lliure circulació de persones i mercaderies, la gestió del Brexit  des de Westminster pot afectar l’opinió pública nord-irlandesa. Si el govern britànic manté unes posicions tan estrictes com fins ara, el govern irlandès ha anunciat que els acords entre tots dos països quedarien invalidats ja que, com que la República és membre de la Unió Europea, la legislació comunitària tindria prevalença. Això duu la situació a un punt crític perquè, per exemple, el 34% de les exportacions d’Irlanda del Nord van destinades a la República, el darrer any han rebut dos milions de lliures en ajudes a l’agricultura i uns 500 milions de lliures s’han fet servir per compensar les víctimes dels Troubles (el conflicte nord-irlandès.
Des del segon partit del país, el Fianna Fáil -fundat el 1926 per Éamon de Valera per reivindicar una Irlanda unida- s’ha declarat que la voluntat i particularitat dels nord-irlandesos no ha estat reconeguda pel Brexit ni per les autoritats britàniques. És per això que també es mostren partidaris d’un referèndum als Sis Comtats perquè els nord-irlandesos puguin decidir si volen seguir formant part de la Unió Europea dins la República d’Irlanda o sortir-ne de la mà del Regne Unit.

L’Acord de Divendres Sant, de fet, dóna potestat a Irlanda del Nord de, arribat el moment, vetar el Brexit. Tot i així, la primera ministra Theresa May afirma que ella té l’última paraula sobre l’assumpte. Si aquesta situació arribés a comportar una sortida forçada d’Irlanda del Nord de la Unió Europea podria provocar l’esclat d’un nou conflicte entre irlandesos, nord-irlandesos i britànics, obrint la porta a l’anul·lació dels Acords de Divendres Sant i legitimant la reclamació irlandesa sobre Irlanda del Nord.
Si el govern britànic continua mantenint la postura actual amb el Brexit, no només s’haurà d’enfrontar a l’independentisme escocès sinó a un resorgiment del republicanisme irlandès a banda i banda de la frontera. Sigui com sigui, els nord-irlandesos tindran l’última paraula sobre si volen seguir discriminats pel Regne Unit, cosa que reconeixen els tories nord-irlandesos, o completar una República d’Irlanda que els espera, cosa que Theresa May ni tan sols contempla.

Publicat a la Revista l’Endevant el 18 d’octubre de 2016

Amb escala a Tel Aviv

/ G. Pursals

Una de les cançons més populars d’Iran, Ey Iran, és un himne patriòtic compost durant la Segona Guerra Mundial i resultat d’un alt nivell de patriotisme al després d’haver patit invasions angleses i soviètiques a causa de la germanofília del xa de Pèrsia. Un dels seus primers versos recita “oh enemic, si tu estàs fet de roca, jo estic fet d’acer”, una sentència que defineix molt bé com ha estat el caràcter diplomàtic del país des dels seus temps com a regne fins a la república islàmica actual. Hi segueix havent la mateixa raó d’Estat, l’establiment del país a una força hegemònica de la regió, que ha permès als seus líders establir relacions diplomàtiques amb països amb qui té hostilitats evidents.

Com a conseqüència de la crisi econòmica que va causar la caiguda del preu del petroli el 1973, el règim iranià va començar a trontollar. La desafecció política anava en augment i les protestes “patriòtiques” contra el creixement de la influència política dels Estats Units generaven tensions entre molts sectors, dels socialistes als clergues xiïtes. Això, el reconeixement d’Israel per part del xa i l’establiment de relacions econòmiques amb empreses estrangeres, tampoc acabava de coincidir amb el patriotisme que s’esperava, com tampoc ho era que les minories estiguessin sobrerepresentades. Cal recordar que , en un principi, la revolució es va fer per frenar la “privatització” de l’Estat iranià, per això hi ha una cita de Jomeini en què afirma que no tenen cap enemistat amb el poble dels Estats Units.

L’any següent, el 1980, comença el predomini de la raó d’Estat. En plena crisi dels ostatges nord-americans, empresonats des de l’assalt a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran l’any anterior, Saddam Hussein llença una ofensiva contra el país. Al mateix temps es produeix la pujada al poder de Ronald Reagan als Estats Units, que exerceix de mediador i accepta part de les propostes iranianes pel que fa a la responsabilitat dels Estats Units envers el xa. Cal recordar que amb Reagan a la Casa Blanca va començar un dels períodes més importants en les relacions amb la República Islàmica d’Iran, en les quals s’implicarà un altre gran enemic del règim iranià, Israel, a través de relacions bilaterals a tres bandes.

Armes per hostatges

Després del segrest del cap de la CIA a Beirut per part d’una facció islàmica pro-iraniana al Líban i del d’un capellà militar, l’assessor de seguretat nacional del president Reagan Robert C. McFarlane va demanar al govern dels Estats Units que reevalués la seva relació amb Iran. Poc després, el Congrés va rebutjar seguir finançant i col·laborant amb la Contra nicaragüenca i un periodista va ser segrestat. Aquests segrestos continuats van provocar que l’administració Reagan establís acords amb el govern de Shimon Peres, a Israel, per tal de fer-hi front. Com a conseqüència d’això, Reagan va autoritzar a McFarlane a establir relacions amb Iran per intentar resoldre la situació. Com que el Congrés bloquejava qualsevol moviment d’armament, el 1985 es vaes va establir una operació per canviar armes per ostatges.

Aquesta operació consistia en enviar armes dels Estats Units a Iran fent escala a Tel Aviv. El 20 d’agost van sortir d’Israel 96 míssils TOW anti-tanc per ajudar Iran en la seva guerra contra Iraq. El mes següent el govern israelià va enviar-ne més de 400 més. L’any següent els beneficis de vendre armes als iranians superaven els 12 milions de dòlars destinats a la Contra nicaragüenca.

Tot i que el sacerdot va ser alliberat, els altres hostatges no. Després de dos segrestos més, els Estats Units va enviar 500 míssils més a Iran.

Poc després, una revista libanesa va destapar que McFarlane havia estat a Teheran i que els Estats Units havien venut armes a Iran per finançar la Contra, iniciant l’escàndol polític Iran-Contra. Fins i tot William Casey, director de la CIA, va arribar a afirmar que tot això s’havia fet per alliberar els ostatges. En definitiva, els Estats Units van enviar més de 2.000 míssils TOW i 240 míssils Hawk a Iran a través d’Israel, mentre la república islàmica acusava públicament aquests dos països de tots els mals, incloent la guerra que els estaven ajudant a lluitar.

Segons les xifres totals, entre 1981 i 1983 Israel va vendre 500 milions de dòlars en armes a la República Islàmica d’Iran. A més, Israel va donar suport militar destruint un reactor nuclear iraquià prop de Bagdad. De fet, com que no podien vendre avions militars directament des dels Estats Units, Israel enviava peces d’avions de combat F-4 americans. Des de la Revolució Islàmica de 1979, en què el règim iranià afirmava el greuge per la humanitat que suposava l’existència de l’Estat d’Israel, a fer negocis amb ells i amb els Estats Units. Aquesta raó d’Estat, de fer el que sigui necessari per prosperar fins i tot per sobre de la ideologia, s’estableix per sobre de qualsevol discurs públic.

Maslehat-e Nezam, els interessos del règim.

La dècada de 1990 va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre Israel i Iran degut a la política de contenció que duien a terme els primers per fer front al terrorisme. L’atemptat de Buenos Aires, primer contra la ambaixada israeliana i dos anys més tard contra la AMIA, van ser transcendentals per les relacions entre tots dos països. Les vinculacions entre Iran i Hezbollah i altres grups terroristes van dur a Israel optés per canviar les seves polítiques per raons de seguretat. Igualment, però, les relacions econòmiques han existit, com també la coordinació per fer front a riscos naturals.

Segons un informe del Seattle Times de 1998, els agricultors de festucs estaven tristos perquè Israel importava gran part dels seus pistatxos d’Iran que, a través d’un acord amb la Xina, feia més fàcil la operació. Tot i que legalment el comerç entre Israel i Iran està prohibit, moltes companyies israelianes negocien amb iranians a través de tercers per exportar fertilitzants, infraestructura per regadiu, llavors i fruites, i importar marbre i festucs. Segons una crònica de la premsa israeliana, el ministre d’Agricultura iranià va visitar Tel Aviv per obtenir més informació sobre els seus sistemes agrícoles per tal d’importar-los. Hi ha un cas molt curiós en què es va descobrir que unes taronges duien segells d’una companyia israeliana perquè havien arribat a l’Iran través de Dubai. Això va generar un escàndol perquè es va demostrar que si que hi havia vincles entre tots dos països.

L’agència Al-Monitor apunta que les principals persones del govern israelià relacionades amb el règim iranià són actualment Netanyahu i abans Ariel Sharon, que va començar a establir-hi relacions a finals de la dècada dels 90. El cas més sorprenent, però el trobem el 2006, en plena presidència d’Ahmadineyad a Iran, quan segons el diari israelià Yediot Ahronot experts israelians van visitar les zones devastades pel terratrèmol que va colpejar la república islàmica un parell d’anys abans. La causa? Moltes de les infraestructures del país les havien construït israelians abans de la revolució de 1979.

Tot i que les tensions sobre l’energia nuclear a l’Iran provoquin discrepàncies, durant els darrers 40 anys s’ha demostrat que sempre que hi ha hagut necessitat, quan els interessos del règim ho han requerit, la retòrica d’amenaces ha desaparegut de l’escena política, sent utilitzada més de cara a la seva gent que no pas en diplomàcia exterior. Els joves, amb la seva voluntat de canviar les coses, poden fer que en una generació els simpatitzants de l’immobilisme hagin desaparegut i que, per demografia, potser d’aquí 10 o 15 anys la República Islàmica d’Iran deixarà de ser islàmica, canviant tot l’escenari de la regió. I també deixarà de finançar grups terroristes perquè, un cop més, la raó d’Estat passarà per damunt dels interessos de determinats col·lectius.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de juliol de 2016

Patriotisme i resistència

/ G. Pursals

Un dels discursos més transcendents cridant a la insurrecció contra el totalitarisme i el restabliment de les llibertats nacionals és la carta dominical del Nadal de 1914 escrita pel Cardenal Mercier, Arquebisbe de Malinas, durant la invasió germànica de Bèlgica.

Aquesta carta dominical, titulada Patriotisme i Resistència, instava al poble belga a ser profundament patriòtic suportant amb escreix les condicions de la guerra al país, i sobretot, resistents a l’exèrcit invasor alemany donant ordre als clergues de celebrar misses en honor als caiguts per la pàtria al front combatent l’enemic, demanant als ciutadans col·laborar amb l’exèrcit reunint tots els béns possibles. Seves son les sentències: “les lleis de la consciència són lleis sobiranes” o “L’única autoritat legítima a Bèlgica és el del nostre Rei, el nostre Govern, i els representants elegits de la nació. Aquesta autoritat és l’única que té el dret del nostre efecte i la nostre representació”.

Per aquest motiu va convertir-se en un dels principals enemics dels alemanys, i a la vegada en una figura sinònima de subversió i patriotisme.

En una columna la Mariona Isern deia que som molt savis a l’hora de criticar als que governen però ens fem molt petits quan ens trobem enmig del conflicte i no sabem com solucionar-lo. En aquest cas, el Cardenal Mercier, al formar part d’un país normal, expressió molt emprada actualment, no va dubtar en defensar el seu país fos o no enmig del conflicte, ni tampoc es va encongir davant les autoritats alemanyes que actuaven amb total impunitat al país. Però això obriria un debat sobre si realment som patriotes o resistents i no vull entrar-hi, tot i que ja ho he fet al citar per primer cop a l’arquebisbe.

Potser sigui interesant recordar alguns exemples documentats de personatges implicats i posicionats davant un conflicte, lluitant per el que creien just.

Entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola van pujar al poder el nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia, sent fortament condemnats per diferents encícliques papals de Pius XI i Pius XII. Això, sumat a l’encíclica de Pius X de principis de segle on demanava als catòlics i eclesiàstics participar a la vida pública, va provocar que durant els anys de la consolidació del nazisme molts eclesiàstics mostressin una ferotge oposició fins i tot posant en perill la seva pròpia vida. Diferents arquebisbes i cardenals, com també capellans participar a combatre el nazisme des de l’interior d’Alemanya, sent algun d’ells assassinat durant la Segona Guerra Mundial.

Després d’això va arribar la Guerra Civil Espanyola, on també hi trobarem un cardenal que va combatre i va esdevenir símbol de la resistència al totalitarisme franquista, el Cardenal Vidal i Barraquer, Arquebisbe de Tarragona. Vidal i Barraquer va declarar-se subversiu al règim al no signar la Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero on se li volia donar un sentit de Creuada a la Guerra Civil. A més, la seva defensa de la cultura, la llengua, la nació catalana i l’establiment de la República com estat democràtic van ser uns motius més de clara insubordinació. Al País Basc hi trobem un cas semblant el del Bisbe Irastorza Loinaz, que tampoc va firmar la Carta i va ser un gran defensor del poble basc, tot i que a diferència de Vidal i Barraquer que no va tornar més a Espanya al ser un exiliat, Irastorza va acabar sent Bisbe de Oriola-Alacant a petició de la Santa Seu.

Poc després de la Guerra Civil Espanyola va començar la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia i l’annexió poc abans de Txecoslovaquia. Va ser aleshores quan comencem a trobar a membres importants de l’alta jerarquia eclesiàstica combatent des dels púlpits al nazisme.

Dins d’Alemanya trobem al Cardenal Preysing, Bisbe de Berlin, qui es va enfrontar a altres eclesiàstics per la seva tolerància amb el nazisme. El Cardenal Preysing va ser una de les principals autoritats de l’església catòlica alemanya que va combatre socialment al nazisme al condemnar públicament la persecució dels jueus a Alemanya i li va demanar a Pius XII que fes una crítica contra aquests successos. A més va ser dels que va participar al redactat de la Mit brennender Sorge, l’encíclica papal que condemnava el nazisme i el feixisme escrita per Pius XI. El 1941 va denunciar públicament l’existència dels camps de concentració, i va ajudar fins al final de la guerra als perseguits pel règim nazi.

Una altra figura eclesiàstica destacable dins d’Alemanya era el Cardenal Von Galen, Arquebisbe de Münster. Va ser un dels principals caps de la lluita contra el III Reich en matèria de llibertat religiosa forçant als nazis a que permetessin la formació catòlica al país. El 1941 va criticar públicament a la Gestapo i les desaparicions sense judici previ. Va denunciar públicament les expropiacions del govern alemany a les ordres religioses, la deportació i tancament de monjos i capellans, i els seus sermons varen ser enviats per tot el territori del Reich. De fet, va arribar a tal punt d’oposició que alts funcionaris del govern demanaven permís per executar-lo. El 1945, quan es va acabar la guerra, Von Galen va seguir defensant al poble alemany, aquest cop contra els abusos de les forces soviètiques i els bombardejos sobre ciutats alemanyes per part dels aliats.

Per últim, dins de l’Alemanya Nazi, trobem al Mossèn Lichtenberg, qui va denunciar als nazis anys abans de la pujada al poder d’aquests. Entre les seves accions estan el haver denunciat per carta la situació d’un camp de concentració, i el haver fet misses en honor als jueus perseguits i calumniats durant la Nit dels Vidres Trencats. El 1941 va denunciar el programa d’eugenèsia que feien els nazis, de la mateixa forma que Von Galen, però degut al seu paper tan directe en les protestes les autoritats alemanyes decideixen jutjar-lo i el 1943 és deportat al camp de concentració de Dachau, morint pel camí als 67 anys.

Fora d’Alemanya, però dins dels territoris ocupats occidentals, trobem al successor del Cardenal Mercier, que citàvem al principi, el Cardenal Van Roey, qui contra la invasió de l’Alemanya Nazi de Bèlgica declara: “Amb Alemanya anem molts passos cap a baix i arribem a les profunditats més baixes possibles. Tenim un deure de consciència de combatre i esforçar-nos per a la derrota d’aquests perills. La raó i la sensatesa ens dirigeixen cap a la confiança, cap a la resistència”. També va demanar públicament la insurrecció contra els nazis, va condemnar el feixisme belga o Rexisme, i va salvar a una gran quantitat de jueus a través d’un centre geriàtric en mans de l’església belga, on fins i tot podien cuinar cuina kosher. Durant la guerra, el 24 de setembre de 1942, el Cardenal Van Roey i la Reina Elizabeth van intervenir personalment per salvar sis dirigents de les comunitats jueves de Bèlgica de ser deportats a Auschwitz-Birkenau, malauradament només van poder salvar-ne cinc perquè el sisè era hongarès. Acabada la guerra, el Cardenal Van Roey va excomunicar tots els catòlics col·laboracionistes de les brigades voluntàries.

A la França ocupada, el Cardenal Saliège, Arquebisbe de Toulouse, va plantar cara a les autoritats nazis i a les pròpies autoritats de Vichy al ser aquestes tan estretament col·laboradores. A través d’una carta a la revista La Setmana Catòlica, va defensar públicament als jueus, sent especialment contundent en la vinculació dels jueus i Déu, reivindicant la mateixa naturalesa humana que qualsevol altre esser humà, un fet sense precedents al país degut a l’alt nivell d’antisemitisme. La transcendència d’aquesta carta va provocar que l’Arquebisbe de Clermont-Ferrand, el Bisbe de Marsella i el Bisbe de Montauban fessin també difusió d’això, com altres cardenals, combatent qualsevol indici d’antisemitisme. Això va tenir com a conseqüència el que rebessin la consideració de Justos entre les Nacions.

Per últim, i potser també el més conegut és Monsenyor O’Flaherty, alt funcionari de la Santa Seu al Tribunal per la Doctrina de la Fe, successor de la Santa Inquisició. La seva posició de funcionari vaticà permetia que pogués ajudar a través d’una gran xarxa de contactes, entre els quals també hi estaven comunistes, a soldats aliats que fossin presoners o captius, com també jueus italians, que estaven perseguits per les autoritats feixistes i nazis. Tot i així, va aconseguir amagar per Roma i als seus voltants més de 4.000 soldats aliats i jueus. La seva gesta va ser immortalitzada a la pel·lícula Escarlata i Negre de 1983.

M’agradaria acabar l’article recordant de nou les paraules de la Mariona, som molt savis a l’hora de criticar els que governen però ens fem molt petits quan ens trobem enmig del conflicte i no sabem com solucionar-lo. Per això en la meva exposició i a través dels exemples citats, demostrar que es pot ser una persona d’ordre, completament recte com es suposa són un Monsenyor, un Mossèn, un Cardenal o un Bisbe, i no ser captius de la por al moment de denunciar i participar de la subversió contraria a l’Estat que oprimeix. Aquesta justificació que al ser d’ordre i valors no podem fer res, només serveix per justificar-nos a nosaltres mateixos com a covards que no som capaços de fer un ferm pas endavant contra les injustícies, tenint grans referents i exemples a seguir.

Beşiktaş J. K., molt més que un club

/ G. Pursals

La història d’un club de futbol correspon poques vegades a la història del país però a Turquia el Beşiktaş J.K., des de la seva fundació l’any 1903, ha demostrat ser no només un club de diferents esports sinó també un sinònim de reivindicació política al llarg de totes les etapes fosques del país, sent una prova clara de com l’esport i la política van de la mà i més encara quan parlem d’un símbol de les llibertats com ha esdevingut aquest club a la història turca.

A les acaballes de l’Imperi Otomà, el sultà Abdul Hamid II havia prohibit qualsevol reunió pública. Durant la tardor de 1902 un grup de 22 joves que es reunien al barri de Beşiktaş, al centre de l’aleshores Constantinoble, eren al punt de mira de la policia secreta. Com a conseqüència de la prohibició, molts joves van ser detinguts i portats a la comissaria per jugar al futbol i reunir-se, dues coses que aleshores no podien fer-se al país. Com que molts dels empresonats eren nens que miraven el que feien els altres, van ser deixats en llibertat, però la gran quantitat de detinguts va provocar que fins i tot el fill del sultà acabés mostrant-se públicament a favor seu.

Així doncs un any més tard, el 1903, i amb permís especial de les autoritats, el Bereket Gymnastics Club va ser legalitzat i el 1908, en declarar-se la monarquia constitucional a l’Imperi, també es va permetre una major flexibilització en la pràctica d’esports al país. Tot i que al principi només eren jugadors de futbol, més endavant s’hi van sumar persones interessades en la boxa, i boxadors importants d’aleshores ensenyaven tècniques als aprenents. Així, el 26 de gener de 1911, amb el suport del governador civil, es va constituir el Beşiktaş Ottoman Gymnastics Club, on s’integraven les categories de boxa, esgrima, lluita lliure, atletisme, gimnàstica i futbol. Va ser el primer club de futbol que es va registrar a Turquia.

Al mes d’octubre de 1912 la Lliga Balcànica, constituïda pels regnes de Sèrbia, Grècia, Bulgària i Montenegro, va declarar-se independent de l’Imperi Otomà. Hi havia un rumor bastant escampat sobre els colors del club, que deia que es va canviar del vermell i blanc del inici al blanc i negre en homenatge als caiguts al front durant aquests enfrontaments, però es va demostrar que era només un relat. El que si és cert es que després de les Guerres Balcàniques i la Primera Guerra Mundial, el rol social del club va ser transcendental per la implicació dels seus jugadors i directius durant els conflictes.

Després de la guerra el nombre de seguidors i membres del club va augmentar i es va fer necessari crear un escut que el representés. Després d’una reunió de la directiva, es va optar perquè els colors fossin el blanc i el negre. Durant dècades, com ja he citat, es va construir el relat que el club havia jugat al seu principi amb el vermell i blanc, colors de la bandera otomana, i en senyal de dol pels caiguts a la guerra van canviar el vermell pel negre. Però un estudi va demostrar que no havia sigut així perquè abans del blanc i negre no havien tingut colors formals com a tal.

Tot i que aquest relat es va desmentir fa relativament poc, la importància del club dins la història nacional turca la trobem, per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, quan un dels fundadors del club va participar al front romanès i més endavant, entre 1918 i 1923, també va ajudar a organitzar la resistència armada contra les forces aliades quan aquestes van ocupar la capital, amb una resistència destacada dels seguidors i membres del Beşiktaş contra els grecs. Una anècdota que corre des d’aleshores les grades del Beşiktaş és que Atatürk, Pare de la Pàtria Turca, era seguidor del club.

El 19 de gener de 1941 es va forjar definitivament la llegenda del club. En ple partit del Beşiktaş, una veu va començar a cridar “som-hi Àguiles Negres, ataqueu Àguiles Negres…”. Aquest cant va ressonar per tot l’estadi portant sort a l’equip, que va guanyar 6-0. Per aquest motiu el símbol del club és una àguila negra i el seu sobrenom és “Àguiles Negres”.

Durant el cop d’estat de 1980, la polarització entre esquerres i dretes va ser absoluta i es van prohibir els partits polítics i qualsevol organització social. Com a punt d’inflexió a aquesta situació, alguns seguidors del Beşiktaş van consolidar el que es coneix com Çarşı, que significa “Basar”: els membres d’aquest sector dels seguidors utilitzaven els partits de futbol per fer consignes en contra del govern militar.

Aquest fet defineix molt bé el rol dels Çarşı, i també el del club. Avui en dia, amb el mateix esperit que ençà, gran part dels seus seguidors són opositors al govern de l’AKP, partit islamista turc, i del president Erdogan. Des de les grades de l’estadi del Beşiktaş s’han corejat consignes a favor d’Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura de 1996, que el 2005 va titllar de genocidi les accions turques contra els armenis, fet que és considerat delicte com a “insult contra la identitat turca”. Des de les mateixes graderies també s’han cridat altres consignes contra la corrupció política, l’increment dels preus, la falta de llibertats, a favor del medi ambient… Fins i tot molts seguidors es van sentir molestos pel rol d’Erdogan durant les inauguracions del nou estadi del club.

L’any 2013, durant els mesos de maig i agost, hi va haver les protestes del parc Gezi, més conegudes per les manifestacions massives a la plaça Taksim, la més important d’Istanbul. L’autoritarisme del president Erdogan, la violació dels drets i les llibertats, la desinformació i la censura mediàtica, l’ús excessiu de la força policial, restriccions sobre l’alcohol i la fractura entre el centre i la perifèria van conduir a la gent a manifestar-se. És molt important destacar les restriccions de l’alcohol perquè són considerades mesures islamistes, fet que no va agradar gens i va aixecar moltes crítiques. Totes les causes abans citades eren compartides per tota l’oposició, des d’anarquistes a seguidors de Kemal Atatürk, incloent als Çarşı. El que va ser una revolta a Istanbul ràpidament es va estendre a tots els districtes de la capital i per les parts més importants del país. Van ser membres dels Çarşı, és a dir, del Beşiktaş, qui durant una jornada van agafar una excavadora de la plaça Taksim per fer front a un camió policial amb un canó d’aigua.

Aquestes accions van comportar que el club fos declarat gairebé còmplice de terrorisme quan es va jutjar el Çarşı per la seva participació a les manifestacions, un fet que va comportar que el partit kemalista CHP, el Fernerbahce i el Galatasaray donessin el seu suport als Çarşı i al Beşiktaş. La seva oposició frontal a qualsevol mena de autoritarisme al país, la reivindicació pública que s’ha fet des de les seves grades reconeixent el genocidi armeni de 1915 i també el dels kurds, està relacionada amb que una de les persones més importants de l’afició del Beşiktaş es armeni.

Com va dir un important escriptor turc, Esber Yagmurdereli: “No sóc de l’oposició perquè sigui un fan del Beşiktaş, sóc un fan del Beşiktaş, per tant sóc a l’oposició”.

Publicat a la Revista l’Endevant el 24 de maig de 2016.

El triunfo de Ch. Maurras

/ G. Pursals

Estos días leemos noticias sobre Frente Nacional francés, Alternativa por Alemania, Podemos o Movimiento 5 Estrellas, definidos como alternativa a los partidos de izquierda o derecha tradicionales en sus respectivos países. Sin embargo, su origen trasciende más allá de esta simple dicotomía política.

Todo empieza con Auguste Comte, quien afirmaba que el ser humano debía constituirse en sociedades unidas. Más adelante, Durkheim consolidaba el funcionalismo estructuralista, donde la sociedad está compuesta de diferentes partes para construir un sistema social basado en la solidaridad y la estabilidad. Partiendo de esta premisa, Herbert Spencer atribuye a la sociedad un carácter orgánico, donde cada parte de la sociedad era como una parte del cuerpo humano, creando el organicismo o corporativismo político. Mezclándose entonces la antropología de Bronislaw Malinowski, quien establece que la familia es la base fundamental de la sociedad.

En 1884 el corporativismo político toma definición, siendo definido por teólogos como “sistema de organización social que tiene como base la agrupación de los hombres, de acuerdo a la comunidad de intereses naturales, funciones sociales, y como órganos verdaderos y adecuados del Estado dirigen y coordinan el trabajo y el capital en los intereses comunes”. En 1891 la Encíclica papal Rerum Novarum es publicada, y aparece en el pensamiento católico la defensa del corporativismo como una correcta forma política. La situación en Francia, de completa inestabilidad, hace que Charles Maurras coja las riendas de la “Regeneración Nacional”.

Una regeneración que no vendría ni por la derecha ni por la izquierda, porque el liberalismo y la democracia estaban completamente corrompidos, sino a través del orden natural y el corporativismo. Este planteamiento tendría similitudes contemporáneas con socialistas austríacos como Bauer, quien también apela en sus obras a la parte natural de la nación, o directamente a la parte orgánica. Este autor sería el que crearía el concepto “nación como unidad de destino universal”, tan presente en el ideal falangista español. En su obra, la nación “es un conjunto de seres humanos vinculados por una comunidad de destino en una comunidad de carácter”. Yendo más allá, apelando a la propia tradición.

Y por último, las tesis de Schmitt continúan las de Maurras, a favor de un Estado Total, que recuperan la retórica de Bauer y Maurras para afirmar que el liberalismo debe ser derrotado, como también la democracia representativa. El liberalismo porque va en contra de los intereses nacionales, al degradarse por el estatismo burocratizado. Y las democracias representativas y parlamentarias, porque no conocen la realidad política de la ciudadanía, siendo necesario un acercamiento directo entre la política y el ciudadano.

La respuesta a estos problemas sería el Estado Total, anteriormente citado, donde los ciudadanos son parte del Estado y todas las esferas de un individuo, por tanto, también son políticas. De la misma forma que Renán y Maurras, Schmitt establece que el pluralismo político no es correcto porque la democracia necesita una profunda homogeneidad para conseguir unidad política.

Podríamos decir que estas teorías son historias del pasado, pero no, porque si analizamos la retórica política de algunas formaciones políticas, podríamos decir que Charles Maurras ganó hace escasos meses, o incluso días, en Alemania, Italia, Francia o España. Sin incluir países de Europa del Este o Turquía. En el caso del Este, el corporativismo político es característico de la política, la inexistencia de democracias estables hacen que el sistema política corresponda a unos principios y la ciudadanía pida otras. Viktor Orban en Hungría o “Ley y Justicia” en Polonia pueden ser ejemplos de ello.

En Europa Occidental, el crecimiento del Frente Nacional en Francia, la aparición y crecimiento de Alternativa por Alemania, el caso de Podemos en España o el Movimiento 5 Estrellas en Italia, demuestran que el maurrasianismo y las tesis de Schmitt siguen vigentes. De la misma forma que el fascismo italiano era una política revolucionaria, al partir del sindicalismo revolucionario de Georges Sorel, y porque no tenía correspondencia con ningún eje político, y sus miembros venían de la izquierda, el centro y la derecha tradicional, las fuerzas citadas tampoco corresponden a ningún eje ideológico porque sus programas o ideas trascienden a un esquema o corriente.

Si analizamos el caso francés y alemán por un lado, y el caso español e italiano por otro lado, podemos ver como se vinculan entre ellos compartiendo puntos ideológicos que demuestran que vienen del mismo árbol, el maurrasianismo.

El Front National francés deriva directamente de la Acción Francesa y el nacionalismo integral de Charles Maurras. La Acción Francesa era un movimiento político-social francés de finales del siglo XIX integrado por gente de izquierda y también monárquicos, quienes veían el catolicismo como agente cohesionador. La mayoría eran agnósticos o laicos pero creían en la importancia del catolicismo en la sociedad francesa. Charles de Gaulle fue uno de los políticos más destacados que simpatizó con la Acción Francesa y Maurras.

Los principales votantes del Front National provienen de antiguos votantes socialistas, como también de nuevos votantes que no encuentran quien los represente. De hecho, la retórica utilizada por ellos es fuertemente nacionalista, si eres francés tienes tus derechos como francés, si no eres francés, no. Y aquí se mezclan las tesis de Schmitt de la homogeneidad democrática, que en caso del FN se haya en la nacionalidad, y de Maurras en su regeneración: si quieres cambiar el sistema para que el Estado te ayude, vótanos.

Ocurre un hecho similar en Alemania con Alternativa por Alemania (AfD), los principales votantes vienen de Die Linke, el partido de la izquierda socialista heredero de la Alemania del Este. Bajo los mismos preceptos que los antes citados, los nuevos votantes son también quienes han votado por ellos. Y vuelven a recuperar los principios de Schmitt y Maurras: vótanos para cambiar el sistema político y el Estado de Bienestar debe velar por los alemanes para que funcione, porque el Estado debe proteger a sus ciudadanos sin carencias.

En el caso italiano y español, con Podemos y Movimiento 5 Estrellas, el planteamiento de establecer una democracia directa, acercar la política a la gente, velar por el Estado del Bienestar, crear un Estado donde todos formemos parte de él y otras cosas parecidas, parece ser de izquierdas, pero autores como Schmitt o Maurras eran los primeros en hacer bandera de ello. Incluso la búsqueda de un enemigo común que tiene que ser excluido para que la democracia funcione mejor al ser homogenizada, como por ejemplo la “casta”, lo acerca a ambos autores llegando a calcar partes de sus teorías. La definición de movimiento y no de partido en ambos casos, son otro ejemplo de ello.

Así pues, no podemos ubicar ideológicamente estos dos partidos dentro del espectro político como de izquierdas, pues están situados más allá de él, superando lo establecido, siendo las cuatro fuerzas tratadas, completamente revolucionarias, y demostrando que aquello que consolidó Charles Maurras, ganó las elecciones en sus diferentes formas.

Imagen: Charles Maurras en su despacho.

Erdogan contra Atatürk

/ G. Pursals

“Mi gente va a aprender los principios de la democracia, los dictados de la verdad y las enseñanzas de la ciencia. La superstición debe irse.” Mustafá Kemal Atatürk

Pocas naciones han experimentado cambios tan profundos como la turca cuando se desmoronó el Imperio Otomano. De la misma forma que el Bósforo separa Estambul, dividiendo Turquía en dos continentes, Europa y Asia, también dos corrientes políticas surgen de tal división, el Kemalismo  y el Otomanismo. La primera busca el progreso a través de mirar a Europa y occidentalizar la sociedad, mientras la segunda lo busca mirando hacia el esplendor del Imperio Otomano y sus años dorados de expansión.

El Kemalismo se inspira en las llamadas Seis Flechas: Nacionalismo, Populismo, Estatismo, Laicismo, Republicanismo y Reformismo. Planteamiento creado por Mustafá Kemal Atatürk siendo Primer Ministro de Turquía entre 1920 y 1921, y después el Primer Presidente de Turquía desde 1923 a 1938. A diferencia de otros movimientos, el Kemalismo fue llevado a la práctica durante sus años como Presidente.

Cerró las escuelas teológicas islámicas, suprimió la Sharia o Ley Islámica, prohibió vestir con fez a los hombres y con velo a las mujeres, promoviendo la occidentalización en el vestir, se adoptó el alfabeto latino, se crearon nuevas escuelas artísticas y academias de Bellas Artes, y se levantó la prohibición islámica de consumir alcohol. Se adoptó por un idioma puramente turco, suprimiendo las palabras extranjeras como las persas o las árabes.

El Estado, dotado de una Constitución, se guio por el Código Civil suizo, el Código Penal italiano y el Código de Comercio alemán para que la sociedad turca fuese regido por uno de los más avanzados compendios de leyes, como también introdujo el sufragio femenino en el país para que estas votasen y pudiesen ser elegidas si se presentaban como candidatas al Parlamento turco. Como hecho trascendental, adoptó el calendario gregoriano y el domingo fue declarado festivo.

Al final de su mandato fue proclamado unánimemente Padre Turco por el Parlamento turco, un título que llevaba consigo pues Atatürk significa eso, junto con el de Padre de la Patria Turca. Al morir, su sucesor, Ismet Inonu, fue el que promovió el culto a la personalidad hacia la figura del primer presidente del país, continuado hasta hoy en día. Incluso perdiendo poder el partido kemalista CHP, que fundó Mustafá Kemal, el culto a la personalidad sigue.

En 1960, hubo un Golpe de Estado por parte del General Cemal Gürsel debido a la victoria del Partido Demócrata turco, quien se oponía frontalmente a las reformas del CHP. La causa del Golpe de Estado no fue la victoria de los conservadores, sino las altas tasas de inflación, la escasez de bienes esenciales, un escaso progreso económico, además de momentos de abuso de poder, y la supresión de las voces críticas, como también censuras a la prensa. Esto provocó que las Fuerzas Armadas y la población civil se acaben sublevando devolviendo el país al orden democrático kemalista.

El Kemalismo se mantuvo en el poder hasta el Golpe de Estado de Kenan Evren, un militar que estuvo 9 años en el poder, entre 1980 y 1989. Durante su directorio militar estableció una nueva Constitución re-interpretando el Kemalismo, aunque él se definía como seguidor de Kemal Atatürk, en la práctica suspendió las libertades civiles y los derechos humanos en pro de la estabilidad nacional, un planteamiento que nunca hubiese tolerado el primer presidente. Y con esta deformación del Kemalismo llegamos a hoy en día.

Si hasta el momento estábamos mirando al lado europeo del Bósforo, ahora miramos al asiático con el resurgir del Otomanismo.  Turquía hoy en día parece que está a la deriva siendo guiada por el Síndrome de la Edad de Oro hacia el regreso de un Imperio Otomano que no será ni imperio, ni tampoco otomano. La última victoria electoral de Erdogan con mayoría absoluta debido a la polarización social que ha conseguido desde que empezó su etapa como Presidente de Turquía, le brinda una oportunidad al resurgir de una era anacrónica.

Una etapa que empezó con la reforma del artículo 301 del Código Penal turco, abriendo la veda a la censura y penas de prisión siempre que esta pudiese o fuese sospechosa de provocar un agravio público a la identidad nacional turca, a la República, a la Gran Asamblea Nacional, al Gobierno y a las Fuerzas Armas. Esto provocó la detención de periodistas, jóvenes críticos con el Gobierno e incluso todo aquel que pudiese ser culpable de “insultar” a lo citado anteriormente. Este mismo artículo es el que bajo penas  de “agravio público” no permite estudiar o hacer público el Genocidio Armenio en el país.

Además, bajo la presidencia de Erdogan se ha limitado el poder del Ejército y las Fuerzas Armadas, se ha potenciado las escuelas islámicas, la construcción de mezquitas, se han establecido restricciones en la venta de bebidas alcohólicas, se ha normalizado el uso del velo islámico, como también las plazas públicas están siendo ocupados por egresados de centros religiosos sunitas. Aboliéndose así cualquier principio de laicidad en el país.

Si volvemos a las Seis Flechas, del legado de Kemal Atatürk no queda absolutamente nada, pues incluso el reformismo se pone en duda con el carácter restrictivo de la “Nueva Turquía” de Erdogan. Y aunque el régimen haya sido votado, el republicanismo ha quedado enterrado con la concentración de poder que está ostentando el presidente del país. El Patriotismo queda difuminado con frustradas expansiones diplomáticas a países como Bosnia o Siria, como por los demás pueblos turcos que le ha dado la espalda.

Ni el Estatismo en el campo económico sobrevive bajo Erdogan, pues la mezcla de mercantilismo y acuerdos comerciales congelados por su rol en la guerra de Siria e Irak no ha conseguido salvar la economía turca que se aboca al sinsentido absoluto. Los acuerdos suspendidos con Rusia, Israel o Jordania demuestran lo frágil que está siendo la economía nacional, donde el Estado no es capaz de responder a las necesidades de su propio pueblo.

En conclusión, y citando al Presidente de los Estados Unidos, John F. Kennedy: “El nombre de Atatürk trae a la mente los logros históricos de uno de los grandes hombres de este siglo, su inspirada dirección del pueblo turco, su comprensión perceptiva del mundo moderno y su audacia como líder militar”. Una sentencia que fue dicha el diez de noviembre de 1963, pocos días antes que fuese asesinado.

Imagen: Bandera del Kemalismo, donde aparecen las Seis Flechas que representan los seis pilares dels movimiento kemalista.