“The Crown”, més que una sèrie

He acabat de veure la primera temporada de The Crown (Netflix), la sèrie sobre la vida de la reina Elisabet II del Regne Unit i de com va afrontar diferents moments tant personals com de la història política del seu país. La primera temporada tracta de l’època que va de la mort del seu pare, el rei Jordi VI, fins la dimissió de Winston Churchill com a primer ministre el 1955. La sèrie ensenya no només què és l’Estat sinó, també, fins a quin punt és necessari que aquest sobrevisqui per garantir un ordre social que no acabi amb revolucions on es puguin posar en risc les llibertats civils i els drets dels ciutadans. Això, de vegades, és realment difícil, perquè la massa popular vol canvis i els vol el més ràpid possible, sense que li importin les seves conseqüències, i això fa que molts cops els governs, encara que ho facin el millor possible, acabin caient.

The Crown mostra això: l’abisme que separa l’Estat del Govern. Fins i tot el Govern es precipita a l’abisme per tal de salvar l’Estat, com va passar amb l’abdicació del rei Eduard VIII en favor de Jordi VI, forçada pel govern britànic. Això no només surt a The Crown  sinó també a The King’s Speech, una pel·lícula que també recomano ferventment i que, tot i el toc cinematogràfic, representa molt bé el tarannà de la societat britànica als anys 30 i per què aquesta va acceptar les decisions tant del govern com les personals del rei Eduard VIII. De fet, Winston Churchill va ser dels pocs que va demanar a Eduard VIII que no abdiqués perquè era el rei legítim del Regne Unit i Emperador de l’Índia, però la seva decisió de casar-se amb una divorciada van fer de Winston Churchill, tant com a Primer Lord de l’Almirallat i com a Primer Ministre, el més fervent simpatitzant i aliat del nou rei durant la Segona Guerra Mundial.

Com demostrà Churchill, l’Estat sempre està per sobre de tot, sigui o no popular el que es faci per apuntalar-lo. Com escriu Maria de Teck, esposa de Jordi V i àvia d’Elisabet II, “la Corona sempre ha de triomfar, fins i tot per sobre de la part més personal d’una reina”.

Els governs poden i han de caure si no gestionen bé l’administració però l’Estat ha de sobreviure per sobre de qualsevol primer ministre o president de govern, com es pot veure a The Crown. Si un Estat descansa sobre uns fonaments ferms, la caiguda d’un govern o una revolta contra ell no el posa en risc, però quan comença a aguantar-se sobre llims i s’ensorra poc a poc, ni els millors governs poden salvar-lo. Quan un govern és nefast es demana a l’Estat que actuï per canviar-lo però, a l’inrevés, no passa mai.

Segurament és per això que és recomanable veure The Crown, per entendre i comprendre fins a quin punt se sacrifiquen les persones per tirar endavant un Estat, i no un d’inventat sinó el Regne Unit. A vegades es creu que els Estats són volubles i ràpidament canviables. Les administracions que els gestionen i les polítiques que apliquen potser sí que ho són, però la gent s’equivoca quan fa oposició pensant que combat un Estat quan, en realitat, només està combatent un partit polític.  La Revolució Francesa, la Revolució Russa i les revolucions d’Amèrica del Sud demostren clarament que els Estats no són entitats volubles sinó roques, sovint més dures que un diamant, que sobreviuen a qualsevol canvi. L’Estat ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

The Crown ens descriu com s’apuntala un Estat que està fent aigües i on que demostra com va arribar a sacrificar Elisabet II part dels seus ideals per defensar allò pel què havia estat preparada, bo i acceptant contra la seva voluntat unes quantes coses per assegurar la pervivència de l’Estat, que no del govern. Per tant, només puc acabar dient una cosa: God Save the Queen.

Publicat a la Revista l’Endevant el 30 de novembre de 2016

Anuncios