La farsa de la reforma constitucional

De vegades la ciència-ficció va més enllà de la televisió i el cinema, arriba al terreny polític i, aleshores, ens fan creure que és real. La reforma constitucional n’és un exemple. Pensar que modificar la Constitució espanyola és necessari és demostrar que no se n’ha llegit ni un sol article o, si s’ha llegit, que no s’ha fet correctament com ho demostra el fet que, per diversos motius els pares de la Constitució, els qui la van redactar, ho han trobat innecessari a causa de la flexibilitat del redactat de la Carta Magna. Seria possible, fins i tot, celebrar un referèndum sobre la independència sense tocar ni una sola coma del text, cosa que fa que alguns ens qüestionem si, de fet, la finalitat que persegueix aquesta reforme és permetre fer-lo o bé centralitzar encara més el país i, per què no, engegar un procés que dugui l’Estat a un salt al buit.

La reforma constitucional és com la caixa de Pandora. Fer seguidisme d’aquesta idea surrealista, el reformisme constitucional d’avui dia, volent creure que hi haurà prou suport com per fer una Constitució espanyola millor, té un punt de candidesa i un altre de tristesa. Candidesa perquè pensar que dos terços de les cambres es posaran d’acord dues vegades -amb eleccions i referèndums pel mig- i tristesa perquè fins i tot qui se suposa que l’ha de voler conservar -no són pas conservadors perquè sí- està disposat a parlar-ne. Realment és una decepció que el que se suposa que és un gran partit i l’única força que hi ha al Congrés dels Diputats -ara mateix l’oposició és inexistent- escolti cants de sirena… a no ser que la seva finalitat sigui una altra, és clar.

Quina altra finalitat, però? Podria ser aconseguir la centralització definitiva de les competències, la compleció de l’afrancesament i la construcció d’un Estat mental-legal centralista i radial. Aquell malson dels intel·lectuals que, des del segle XVIII, pensen que el problema principal d’Espanya ha estat aquest. Parlo només de centralització perquè la descentralització no té cap suport útil i, per fer una reforma constitucional en aquest sentit, s’hauria de passar per un referèndum que, clarament, no l’aprovaria.

Així doncs la reforma constitucional, aquest cant de sirena, no és cap altra cosa que un parany perquè les forces sobiranistes-independentistes abandonin la unilateralitat i es perdin anys en la dimensió desconeguda que és aquesta modificació impossible i, amb els anys, tot s’acabi esvaint. Tot plegat no és cap novetat: només cal recordar que Espanya va perdre totes i cadascuna de les terres i possessions a ultramar mentre negava l’existència de cap problema i pensant que, ignorant-lo, se solucionaria sol.

Com va dir Dionisio Ridruejo el 1955 a la ponència a l’Ateneu Barcelonès que li va costar la defenestració política per part del règim franquista, “el pueblo español ha fracasado por un déficit de imaginación. Hay una pereza mental que impide dar como reales las cosas que lo son”.

En el nostre cas, la mandra mental no deixa veure que la pretesa reforma constitucional no va enlloc i que, el que és pitjor, si es fes, duraria anys, fins al punt on el poble espanyol fracassaria realment com a poble perquè no sabria per què va començar tot plegat. En cas que s’arribés a completar, a més, tornaria a deixar en mans de la voluntat política les mateixes coses que el redactat actual i només canviarien les competències… que també dependrien de la voluntat política. El mateix Miquel Roca va afirmar, el 2013, que dins la Constitució hi cap fins i tot un referèndum per la independència, una afirmació que Herrero de Miñón va confirmar l’any següent dient que només caldria blindar competències i que això es podia fer sense tocar ni una coma del text, només afegint una disposició com es va fer quan es van crear les comunitats autònomes.

Així doncs, l’Estat es troba davant d’un horitzó on hi ha una monarquia sota mínims i una demanda popular de més centralització competencial i d’acabar amb les autonomies… sembla que no és el millor moment per obrir la caixa dels trons. La reforma ha de passar pel poble i això és el que fa perillar més qualsevol idea d’estabilitat i d’acord entre totes les forces polítiques. Uns la veuran com una imposició sobre la resta i els altres no negaran que han vençut quan, en realitat, una reforma constitucional sempre es tracta d’arribar a acords com aquells a què es va arribar el 1978.

Potser com a poble, el que ens seria més convenient, seria no deixar-nos guiar instintivament i creure que aquesta pretesa reforma constitucional serà la solució a tots els problemes d’Espanya quan, possiblement, el que farà serà agreujar-los quan es faci evident que no és cap altra cosa que una altra farsa per mantenir distret el personal.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de desembre de 2016

Anuncios