La Fronda dels Barons

De la mateixa manera que passava a França amb les frondes, les revoltes aristocràtiques i nobiliàries que van sacsejar el país des de la mort de Lluís XIII fins a la majoria d’edat de Lluís XIV, actualment els barons dels principals partits d’Espanya estan en guerra oberta fins al novus ordo que sorgirà de les pròximes eleccions generals.

Uns barons que vetllen pel correcte funcionament del partit, i que en cap cas estan en contra de qui lidera cadascun dels projectes, sinó en la forma en com es fa aquesta, són els protagonistes d’un dels moments més importants de la política espanyola actual. La irrupció de noves formes polítiques, amb plantejaments reformistes del marc constitucional fins a punts als que no estàvem acostumats, a favor d’una revolució centralitzadora i jacobina, hi ha generat en si mateix una contra-revolució girondina, de la perifèria, per tal de mantenir els seus privilegis actuals. Aquesta última dirigida per aquestes figures que abans he anomenat, els barons, que, recordem, són els representants polítics del Secretari General o del President del partit de torn. Aquests, per tal de mantenir-se en el poder i no ser canviats o perdre el seu estatus polític, es troben amb la necessitat d’aixecar el dit, inclòs quan públicament es demana la més ferma unitat i el més fort compromís.

Alguns barons socialistes demanaven mesures en pro de la unitat i la igualtat, en pro del centralisme i acabar amb la presa de decisions descentralitzada per reduir les asimetries polítiques que té Espanya, que es veien com privilegis. I ara que aquesta onada jacobina i centralitzadora uniformadora que ells mateixos han instigat veuen que els hi va a la contra, s’han unit a aquells que des del principi van apostar per deixar-ho sempre tot tal com està, sense canvis. Ara es comença a entendre que els anomenats privilegis territorials, dels quals gaudeixen algunes comunitats autònomes, no són altre cosa que pactes per mantenir l’estabilitat política, i que en qualsevol moment es poden trencar si aquests es malmeten. A Espanya, com a França, quan no hi ha hagut algú que la dirigís de manera consolidada, es comencen a posar-se en dubte les lleis i els fets que realment la sustenten, encara que finalment no es faci res.

Vulguem o no, l’actual període de Sánchez a Moncloa no deixa de ser una regència, que fins que no aconsegueixi la legitimació d’unes eleccions generals, serà com si no tingues  capacitat per governar. I mentre duri aquesta regència, seguirà la Fronda dels Barons, tan socialistes, que dibuixa cadascun el seu projecte de partit fins que sorgeixi el projecte que mani el Secretari General; com de populars, que esperen l’estabilitat d’unes eleccions per planejar el seu projecte de país, al marge de vaivens autonòmics que poden quedar en res. Quan es parla d’Estat, es parla de visions concretes, i el que passa a una part, no té per què extrapolar-se a tot el territori, un fet que alguna de les forces que ha signat els acords de San Telmo hauria de recordar. A més, les polítiques de govern que puguin fer poden tenir un desgast sobre el partit que les faci, per tant una política andalusa mal feta, pot comportar ser un problema a un altre punt de l’Estat. Qui menys faci serà qui tindrà menys desgast per encarar la cursa electoral, encara que qui menys es mogui serà qui menys opcions haurà de guanyar-la.

Les eleccions locals i les europees no seran un sondeig del qual es pugui passar de cara a les generals perquè les preferències del votant són diferents, però si que seran un termòmetre en l’àmbit comunicatiu, organitzatiu i orgànic dels partits. Seran també una prova de foc pels barons dels partits, que després de seguir en la Fronda, seran qui decidiran els candidats als principals punts de les províncies o diputacions que tenen sota el seu mantell, i depenent del que defensin els candidats veurem el que defensen els barons. Eleccions locals, eleccions europees, després eleccions generals, alguna altra comunitat autònoma depenent com vagin les locals o les generals i decideixi convocar eleccions…I com diu un dels versos de l’obertura del segon acte d’Eugene Onegin, “Alegria! Que no falti!”. De la mateixa forma que les Frondes franceses, la capital també viurà els successos territorials de primera mà, i no quedarà apartada dels efectes de la Fronda dels Barons, al ser sempre el trencaones de qualsevol moviment polític del seu voltant.

Veurem doncs, si aquesta Fronda aconsegueix marcar l’agenda dels pròxims anys, desmuntant el qüestionament que és necessari major centralisme i major control estatal sobre certs assumptes, quan senzillament el que cal és respectar la llei i els marcs establerts, que no deixa de ser el pacte que ha sorgit de la voluntat dels ciutadans de conviure els uns amb els altres. I si pretenen les forces polítiques reformar-lo de tal com està, que ho presentin als ciutadans i ho refrendin a les urnes.

Imatge: Yves Remedios – Flickr

Anuncios

Fuerteventura: una posición estratégica

Actualmente la Organización del Tratado del Atlántico Norte está en la palestra política y mediática debido a la acción de Estados-miembro en los conflictos de Siria o Ucrania.

Durante el S. XVIII, el Reino Unido conquistó gran parte del mundo a través de puntos clave de la geografía mundial. Estableciendo puertos y dársenas militares y comerciales en lugares como Gibraltar, Malta, Creta, Alejandría, Yedda, Calcuta, Sri Lanka o las Islas Falkland, dominaba las principales rutas marítimas. En el s. XX, durante la Guerra Fría, la Unión Soviética estableció en Tartus, República Árabe de Siria, una base militar para poder tener un puerto en el Mediterráneo y al mismo tiempo establecerse directamente como un actor en la región.

Actualmente, tal como teoriza Mary Kaldor, los conflictos han cambiado, y ya no se trata de conflictos Estado-Estado, sino conflictos de violencia organizada. Donde los actores implicados no están dentro de un Estado, sino que el conflicto existente trasciende más allá de las fronteras siendo la humanidad la verdadera víctima. Es por éste motivo que dentro de los territorios del Reino de España, el lugar idóneo para colocar un nuevo centro de la OTAN, es en las Islas Canarias, concretamente en la Isla de Fuerteventura. Más adelante detallaré las razones.

Como consecuencia de la guerra global contra el yihadismo, podemos encontrar en África Occidental el conflicto del norte de Mali contra Al-Qaeda, el conflicto contra Boko Haram en Nigeria, el Movimiento para la Unicidad y la Yihad en África Occidental (MOJWA) en el sur de Argelia, Mali y Níger, o Al-Qaeda en el Magreb Islámico (AQMI) afectando toda África Occidental. Donde los Estados africanos afectados necesitan en muchos casos intervención extranjera, dado que estos grupos yihadistas cuentan con mejor preparación que algunos de los ejércitos nacionales. Dada la vinculación histórica de la zona de África Occidental con países miembros de la OTAN, como el Reino Unido y Francia, una base de esta organización en Canarias puede brindar el apoyo a los Gobiernos regionales contra el terrorismo. Un terrorismo que cada vez es más global, afectando más actores y que necesita rápidas  intervenciones. Así pues, hay cinco puntos que justifican la decisión de poner un Cuartel General en Fuerteventura:

1. Existencia de infraestructuras militares en la isla.

2. Proximidad a zonas conflictivas.

3. Su situación estratégica.

4. La existencia de misiones policiales por parte del Cuerpo Nacional de
Policía en la zona del África Occidental.

5. El precedente portugués de Madeira.

El primer motivo por el cual el nuevo cuartel de la OTAN debería instalarse en Fuerteventura, es la actual existencia de bases militares en la isla tal como señala el Ministerio de Defensa. La primera de ellas es el Acuartelamiento “Puerto Rosario” del Regimiento de Infantería Ligera Soria 9, en Puerto Rosario, a menos de cuatro kilómetros del Aeropuerto de Fuerteventura. Un aeropuerto, que partiendo de las características del Aeropuerto de San Javier en Murcia, donde comparten su uso para misiones militares y vuelos civiles, serviría como infraestructura para poder recibir vuelos militares en caso de emergencia o rutina. Además, las características geográficas de la isla han permitido que se instale un radar militar en la Montaña La Muda, en la misma isla.

Estas peculiares características, mezcladas con los diferentes destacamentos militares que se encuentran en las Islas Canarias, hacen que Fuerteventura y Puerto Rosario sean un lugar preferente. La existencia de un puerto a escasa distancia del Acuartelamiento “Puerto Rosario” y su extensión, apuntan a la buena comunicación de un futuro Cuartel General de la OTAN en ese lugar. Así pues, dispondríamos de un puerto, un aeropuerto, un sistema de radares y la existencia de una infraestructura militar en dicho lugar.

El segundo motivo, citado anteriormente, es la proximidad a zonas de conflicto, pues la isla está situada en una posición privilegiada. Se encuentra a 100 km de la costa marroquí, 900 km de la capital de Marruecos, a 1.200 km de la capital de Mauritania, a 1.500 km de la capital del Senegal, 1.600 km del centro de Argelia, a 1.700 km del corazón de Mali, a 3.000 km del corazón de Nigeria y la frontera del Chad y 3.500 km de la frontera con Camerún. Como consecuencia del actual conflicto de Libia, los vuelos militares corren cierto peligro si sobrevuelan territorio hostil, es por esto que, aunque la distancia en algunos casos es más corta, los vuelos desde Fuerteventura serían más seguros. Dada su situación geográfica, las Armadas de los diferentes países de la OTAN podrían establecer en la isla un punto de ruta para aprovisionar sus buques rumbo al Golfo de Guinea o al Atlántico Sur.

El tercer motivo, vinculado a este último apunte, consiste en su posición estratégica cercana a África y también al paso entre continentes a través del Océano Atlántico, pues se pueden controlar las rutas que comunican el Mar Mediterráneo con América del Sur a través del Atlántico, donde se sitúan potencias como Brasil y Argentina. Así mismo la conexión entre los puertos del Golfo de Guinea y la Unión Europea hace de las Islas Canarias un punto clave, militarmente hablando, para controlar el comercio que pueda provenir de países conflictivos o de zonas en guerra.

El cuarto motivo está relacionado con la División de Cooperación Internacional (D.A.O). Actualmente el CNP ofrece apoyo para diferentes servicios en Argelia, Ghana, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Guinea Ecuatorial, Mali, Mauritania, Níger, Nigeria, Senegal, Sierra Leona y Marruecos. Siendo así el establecimiento de un Cuartel General de la OTAN en Fuerteventura fundamental como labor logística de la EUROPOL y la INTERPOL en su lucha contra la criminalidad en estos países. De la misma que las acciones de la Guardia Civil en Mali, Senegal o la República Centroafricana. Además de misiones de apoyo a las operaciones francesas en Gabón.

Analizando el caso de Sierra Leona, situada a 2.300 km de Fuerteventura, la misión de la Policía Nacional ha sido investigar la delincuencia organizada en la capital del país. La misión policial consiste en controlar Freetown, la capital y dar apoyo a las Naciones Unidas contra los casos que puedan existir de narcotráfico y trata de personas. La misión de la Policía Nacional en la ciudad consiste en vigilar los puestos de recogida de agua, como también la asesorar a los funcionarios locales, coordinando la formación con otros policías y proporcionar asesoramiento técnico al respecto.

En el caso de Guinea Bissau, se presta apoyo a las autoridades del país para reformar las estructuras de seguridad, como también suprimir la trata de seres humanos y el tráfico de niños. Cabe destacar, que los motivos de criminalidad en el Sáhel consisten en el yihadismo, que se nutre en gran parte del mercado negro y de los beneficios de la trata de personas. Así pues, combatiendo estas acciones se combate también un problema global como es el islamismo radical.

El quinto y último motivo es la existencia del precedente portugués de Madeira, o la Base Aérea das Lajes (Base Aérea Nº4). En el pueblo de Lajes, de la isla Terceira del Archipiélago de las Azores, hay una base militar portuguesa construida a principios del s. XX, cuya función principal durante la Segunda Guerra Mundial fue la de servir como base tanto de la Royal Air Force, como de los Estados Unidos. Este hecho ayudó para que Portugal entrase en la OTAN, convirtiendo la Base Aérea das Lajes en un punto muy importante durante la Guerra Fría, pues servía de enclavamiento y parada de los aviones militares que iban de Europa a Estados Unidos, y viceversa, hasta la disolución de la Unión Soviética.

Como consecuencia de esas acciones, y analizados los cuatro puntos anteriores, un nuevo Cuartel General de la OTAN en Fuerteventura convertiría la isla y la infraestructura militar en un enclave óptimo para las nuevas operaciones africanas. Además, también serviría como sirvió en la Base Aérea das Lajes en las Islas Azores, para modernizar la infraestructura militar vigente en la isla y la mejora de las condiciones de vida de los ciudadanos del Archipiélago de las Islas Canarias.

Como conclusión, y por lo expuesto anteriormente podríamos afirmar que dentro del territorio nacional español, el mejor lugar para colocar un nuevo Cuartel General de la OTAN sería en la Isla de Fuerteventura por la proximidad a los conflictos, su situación de control de las rutas comerciales atlánticas, la importancia de situar una base logística en territorio de uno de los Estados de la OTAN lo más cerca posible de las nuevas guerras africanas y por la ya existencia de una infraestructura militar en la isla, sirviendo como base de transito temporal en caso de necesaria ampliación a largo plazo por movilización de contingentes a gran escala de la Organización del Tratado del Atlántico Norte.

Tarea: Máster en Seguridad – UNED.

Jorge Fernández Díaz, l’últim africanista

Durant la campanya de pacificació del Rif es va encunyar el terme “africanista” per fer referència a les tropes colonials que lluitaven contra els rebels al Protectorat Espanyol de Marroc. Aquests exèrcits tenien oficials estaven preparats per dirigir els seus homes en qualsevol moment, com a conseqüència de les revoltes tribals contra les autoritats espanyoles que hi havia contínuament. La duresa i la crueltat de les forces colonials espanyoles eren equivalents a les de les tropes rebels, fet que causava que cada cop hi hagués més i més baixes a tots dos bàndols. Aquest comportament al camp de batalla va provocar que estar preparat per combatre els enemics de la pàtria fins les últimes conseqüències arribés a ser un concepte polític per sí mateix. Un clar exemple d’això el trobem en José Millán-Astray, un dels principals exponents de l’africanisme i fundador de la Legión Española.

Actualment, però, sembla que també hem topat amb algú que ha utilitzat tots els mitjans que tenia a les seves mans per combatre fins al final els enemics de la pàtria: Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior. La gravació de les converses que tenia amb altres autoritats, les diferents operacions que ha dirigit jugant al marge de la llei… tot plegat per aconseguir consolidar la unitat de la Pàtria. Amb la seva marxa, l’africanisme polític ha perdut el seu màxim exponent del segle XXI. Com va fer el general Millán-Astray al Rif, l’ara exministre va preparar els seus homes de confiança perquè només tinguessin una cosa al cap: la qüestió catalana i la recuperació d’una Espanya que ja feia dècades que havia quedat enrere. Aquesta idea i aquestes intencions polítiques han provocat que tant la Policia Nacional com la Guardia Civil hagin tingut uns responsables al capdavant que els han acabat fent tenir una imatge desastrosa.

El període de Fernández Díaz al capdavant del ministeri de l’Interior segurament serà recordat com aquell en què el “cuidado” ha passat per sobre de l’”efecto”, posant en perill no només l’estructura governamental sinó també l’estatal. Aquesta concepció militarista de la política ha provocat que, durant la càrrega contra l’enemic separatista, hagin quedat al descobert escàndols vinculats a la seguretat de l’Estat com ara l’assumpte del CNI i Bárbara Rey, les comissions que podria haver cobrat el rei emèrit Joan Carles I o qüestions sobre la imparcialitat de la justícia espanyola. Això sense parlar dels periodistes que, com alguns d’ells mateixos han reconegut, pràcticament rebien instruccions sobre què publicar i què no.

Aquesta concepció finalista, de que l’únic que importen són els resultats i no la manera com s’han obtingut, va acabar fent que ningú del seu entorn li volgués donar suport, segurament per por de veure’s involucrats en unes formes més properes a l’“habéis venido aquí a morir” de Millán-Astray que no pas a la tradicional conservació del poder. Aquest conservadorisme, de fet, potser és l’element que ha endarrerit la data de caducitat de l’actual estructura estatal i ha impedit que es produís un altre desastre com el d’Annual, en què no només l’exèrcit sinó tota l’estructura institucional espanyola van rebre un cop molt dur.

La falta de continuïtat d’aquestes idees africanistes pot dur una estabilitat política interessant, semblant a la que es produeix després d’una llarga batalla. Tot això, però, no canvia el fet que l’Estat espanyol està mutilat, en la línia de les paraules de Miguel de Unamuno quan va dir que el que Millán-Astray volia, de fet, era una Espanya a imatge d’ell mateix, que havia perdut un braç, una cama i un ull a la guerra del Rif.

En vista de tot això només hi ha una reflexió a fer per si encara queda algun simpatitzant africanista o, fins i tot, algú que vulgui continuar el seu llegat. La pregunta és si, arribat el moment, marxarà a Portugal per evitar un escàndol privat com va fer l’heroi del Rif i tornarà quan tot hagi passat o si, directament, cridarà: “¡A mi la Legión!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 7 de febrer de 2017

¡Gritamos viva, libre Guinea!

El processisme ha derivat en recerca d’un referèndum pactat. La recerca d’un referèndum pactat amb l’Estat espanyol és l’única sortida que veuen alguns, independentment de si són d’esquerres o de dretes. Això, de retruc, fa que la negativa a fer-lo causi que els mateixos que el busquen, en molts casos, se sentin residents d’una colònia o una regió. És possible que, si realment fóssim una colònia, ens hagués anat millor: només caldria garantir que en cas d’independència hi hauria estabilitat envers la metròpoli. Aleshores, com va passar a Guinea Equatorial en ple franquisme, es podrien celebrar unes eleccions democràtiques amb observadors internacionals i també un referèndum sobre si es vol més autonomia o no.

Les lleis espanyoles dels anys seixanta es van adaptar sense canviar ni una coma. Coses que sap fer un Estat: a l’Espanya de Franco es van celebrar unes eleccions amb múltiples partits i diferents opcions polítiques, on fins i tot hi havia socialistes optant a presidir l’autogovern de la Guinea Espanyola, que després d’obtenir més autogovern via referèndum, el 1963, va canviar el seu nom a Regió Autònoma de Guinea Equatorial. Cinc anys més tard, el 1967, es va inaugurar la Conferencia Constitucional de Guinea Equatorial, presidida pel ministre d’Assumptes Exteriors del règim. En aquesta comissió també hi havia la part equatoguineana, que representava els interessos de la colònia.

La Conferencia Constitucional es va crear abans que Guinea Equatorial fos un Estat i va servir per presentar diferents esborranys de Constitució i per arribar a posicions consensuades. Un dels membres d’aquesta comissió constitucional va ser Rodolfo Martín Villa, futur ministre de l’Interior i vicepresident del Govern durant la Transició, que formava part d’una de les parts més actives de la Conferència Constitucional. És una idea força semblant a la del jutge Santiago Vidal, la figura més semblant al que va ser Martín Villa en aquella comissió, dirigint una de les propostes de constitució del futur Estat.

El 12 d’octubre de 1968, el ministre Manuel Fraga es dirigí al president electe de Guinea, Francisco Macías, i li transferí plens poders sobirans com a cap d’un nou Estat: la República de Guinea Equatorial. En només cinc anys, doncs, un procés va començar amb la concessió de més autonomia a la Guinea Espanyola via referèndum i es va acabar amb la transferència de la sobirania al president equatoguineà electe. La Guinea Espanyola va convertir-se en un país reconegut per tothom i formant part de les Nacions Unides i la comunitat internacional va aplaudir el comportament d’Espanya.

D’altra banda, sembla ser que no podem apoderar-nos i fer un acte de sobirania com seria un referèndum d’independència sense el permís de l’Estat. A diferència de la Guinea Espanyola, la comunitat internacional no espera Catalunya perquè, fins ara, no sabia ben bé que volia el procés català i encara no saben si és cosa de molts o de pocs. Per tant, es mantenen en silenci. A vegades oblidem que la comunitat internacional són Estats amb relacions amb altres Estats i la virtut d’Espanya és que s’entén amb tothom, ja sigui una dictadura comunista, una democràcia liberal o una teocràcia islàmica. L’única forma de demostrar que l’independentisme no és una qüestió interna és abandonant el processisme i “desobeint” la llei. Com he dit abans, Espanya va permetre fer unes eleccions multi-partidistes a territori espanyol durant el franquisme sense canviar cap llei: el marge interpretatiu ho deixava fer.

En aquesta línia, i segons Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero de Miñón, un referèndum d’independència també es pot fer sense tocar ni una coma de la Constitució. Només falta voluntat política. Les lleis espanyoles permeten fer el referèndum i no reconèixer-ho és negar el que diuen dos dels pares de la Constitució sobre el que ells mateixos van redactar. Així doncs, i tornant a Guinea Equatorial, si ells van ser independents en cinc anys perquè van demostrar amb fets la voluntat de ser-ho, saltant-se les lleis de la dictadura fins que l’Estat, en veure que l’autorització del referèndum de 1968 era irrellevant perquè el farien igualment, va voler salvar els mobles després de les experiències portugueses i angleses a Angola o Kenya.

Ara ja no hi ha Kenya ni Angola, ni tampoc la voluntat de contenció de la Unió Soviètica i el comunisme mundial -o al revés, de contenir el capitalisme i l’imperialisme nord-americà-. Si es vol anar a totes s’han de jugar totes les cartes disponibles, perquè els Estats sovint juguen molts a tot o res però, com ens ensenya Espanya, molts cops ho fa en fals. No ens ha de fer enrere pensar que no tenim vocació d’Estat. A caminar se n’aprèn caminant i a tenir vocació d’Estat, tenint-lo, així que com diu l’himne nacional equatoguineà: “¡Gritamos Viva, Libre Guinea!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 13 de gener de 2017

Madrileny de naixement, català d’adopció i convicció

La frase d’aquí dalt és com es va definir Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria d’Assumptes Institucionals quan va comparèixer a donar explicacions per les filtracions a la premsa d’unes converses amb el ministre de l’Interior. La seva compareixença és una oda a la ironia fina a la qual deixa anar frases contundents entre subtilitats. Va explicar fets importants sense floritures, i mentre anava parlant, era cada cop més contundent contra els partits polítics. La transcripció són pàgines de fets explicats que, tot i no arribar als titulars, estan dites i registrades. Vull rescatar-ne uns quants fragments on fins i tot posava en entredit la integritat del PSC, CSQEP i C’s, entre altres envers les pràctiques polítiques que critiquen.

Poc després de començar a declarar,  va dir: “y, precisamente, por ser noble y conducirme con esa nobleza en este desgraciado suceso, por entregarme siempre a mi trabajo, por no ceder –que quede claro– jamás ante los no pocos –que quede claro también– intentos fallidos de torcer mi voluntad es por lo que ahora me encuentro ante ustedes, ante este Parlament y en estas circunstancias”. La pregunta que ens podríem fer és quins intents s’han dut a terme perquè l’Oficina Antifrau de Catalunya no fes la seva feina i qui n’ha estat responsable. Poc després, però, va afirmar amb rotunditat “algunos, incluso, de los que se han manifestado, están imputados ahora mismo. Otros han sido…, y no revelaré… puede que sean también investigados en este momento por la Oficina Antifraude de Cataluña”. Advertència clara: hi ha imputats que actualment estan sent investigats per la OAC.

Si seguim llegint, trobem “permítanme, digo, que les recomiende la lectura de lo que ayer publicaba un medio, que no diré cuál, pero lo podrán encontrar en su versión de internet, donde se me acusaba de conductas contrarias a la probidad, donde se publicaba una fotografía mía que nunca le he dado a nadie, que no he hecho pública, en un evento deportivo al que assistí”. Poc després arribem al punt d’inflexió de les seves declaracions, on canvia el to i passa de ser proper a marcar distància: “señoras y señores diputados, al menos habrán de coincidir conmigo en que no se pueden vulnerar derechos fundamentales de nadie y menos aún hacerlo bajo el amparo de otros derechos que le resulten más ventajosos al que vulnera. Eso, a mi juicio, se llama ‘manipulación de la información’, y ustedes lo saben todos muy bien. Eso, señoras y señores diputados, es hacer demagogia interesada”.

Més tard també va declarar “se filtran cosas, se vierten manifestaciones gratuitas, se crea, en definitiva, un estado de opinión y, de ese modo, se apunta con toda la artillería, cuando ya está armada, contra los intereses de los ciudadanos que pueblan Cataluña. Lo tienen que saber: se está atacando a la ciudadanía poniendo en juego la gestión de la oficina por parte de este director”. És cert que molts van declarar que havia de ser cessat sense escoltar l’altre costat i sense deixar que s’expliqués. També va respondre a les acusacions d’haver filtrat la converasa: “cuando mantengo reuniones de trabajo, privadas o institucionales, confío en los interlocutores. No desconfío del ministro, con estas palabras, pero sí les garantizo que este director ni ha grabado, ni sabía, ni ha permitido…, y entenderán ustedes –porque, si no, tendríamos que pensar que somos todos subnormales perdidos– que tampoco las he puesto en circulación”.

Després d’explicar que té l’agenda personal a disposició pública i que si es vol saber més de la Oficina Antifrau de Catalunya només cal reformar la llei, comença a carregar contra Ciudadanos i Inés Arrimadas. De Alfonso, després d’una discussió amb la diputada de C’s, va dir “`pues mire, el señor Albert Rivera a mí me vino a visitar al despacho, en mi oficina, me pidió árnica, me dijo que no me preocupara, que no tendríamos problemas, que me apoyarían en todo, cuando habíamos tenido discusiones aquí, pero que yo tenía que entender que también les tenía que dar alguna cosa. Lo puede negar. Claro, en este caso creo que no hay grabaciones. Perdón, yo lo he dicho bien claro […] y queda grabado. Si a usted le interesa más reírse que escuchar hágalo, es su problema”.

Després de C’s va respondre al grup parlamentari del PSC, que va preguntar a De Alfonso perquè no havia denunciat la gravació, a la qual cosa va respondre que no ho podia fer perquè no sabia qui ho havia fet. Va posar l’exemple de quan es va enfrontar a Manos Limpias: quan va saber qui era la persona exacta, va deixar les vacances per presentar una querella contra ella. Seguidament va criticar l’hipocresia del PSC a dos moments clau. El primer, “no sé qué pasaría si esas conversaciones se produjeran entre alguno de los que ahora me atacan a mí personalmente, que no he sido más que un interlocutor en esas conversaciones, como otras tantas veces… si eso le pasara a alguno de su grupo parlamentario. No lo sé. A lo mejor ahí sí que alegaríamos derecho de defensa, presunción de inocencia, vulneración de derechos fundamentales. Porque sepan ustedes unas cosas: esas pruebas, esas cintas son nulas, son ilícitas, son obtenidas delictivamente, y el uso que se hace de ellas, al dárselas a un medio de comunicación también es un delito”. Al segon moment va puntualitzar: “pero también me he reunido con gente del Partido Socialista de Cataluña, por supuesto que sí; si no pasa nada, y también he hablado de temas así, sensibles, claro que sí, no pasa nada”. La pregunta que ens hem de fer és quins són aquests temes sensibles, com també era sensible la conversa amb el ministre filtrada als mitjans.

Després va atacar a CSQP i al diputat Rabell: “señor Rabell, pues claro que sí, y de su grupo, pero no las voy a revelar, bueno, salvo que me diga usted: ‘Dígalas’, eso sí, si me autoriza. Yo no las voy a revelar jamás. Me han preguntado si voy a tirar de la manta. No tengo que tirar de la manta de nada. Perdó… no, no, no digo… pero no tengo que tirar de la manta de nada. Sí, y además, en este caso, incluso, como la llamada se hizo a mi teléfono móvil, pues, queda registrada, o sea, si es que es muy sencillo. Pero, señores, ¿ustedes de verdad piensan que yo, después de treinta –casi– años de ejercicio profesional, soy tan estúpido de caer en esas trampas? No, perdonen. Eso no. Pero así es como la oficina debe generar confianza, debe obtener información”. Això fa pensar… per què un diputat telefona al Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya i no utilitza els canals establerts per demanar una reunió?

Va tornar a criticar CSQP per no preocupar-se que es filtrin converses entre alts responsables polítics: “la postura fácil es la de dimitir, señor Rabell. Yo lo entiendo, si yo lo entiendo, si yo sé que esto genera estupor, y a mí el primero, ¿eh? y a mí el primero, pero estupor no por las reuniones, que creo que a estas alturas cualquiera entenderá que las reuniones son más que naturales, ¿verdad?, y con todos. Lo que me genera estupor es que aparezcan publicadas sin que nadie se pronuncie sobre lo que eso supone; eso sí me genera estupor. […] No van esas reuniones, encaminadas a nada de eso; de verdad, señor Rabell. No van encaminadas… insisto, no hay un orden del día, nunca, con ningún grupo político. Me reúno y me imagino que me pueden hablar de muchas cosas, de algunas noticias de los medios, que me pueden dar información sobre algo que les ha llegado, sobre… bien, bien, pues, ya está. Siempre les digo lo mismo ¿eh?: ‘Por escrito. O me enviáis a quien os ha dado las pruebas o me dais los documentos, o, si lo tiene la policía, me la enviáis a mí, o, si no, yo no me mojo, ¿eh?’ Yo no me dejo utilizar; me habré dejado grabar pero utilizar, no”.

Després toca el rebre al Partit Popular: “mire, yo solo puedo decirle que si tuviera los medios para averiguar… porque los medios de la oficina –que nadie se engañe, ¿eh?– son justos; que nadie confunda un presupuesto de 4 millones y medio, 1 y medio más bajo de lo que tenía cuando yo llegué, que nadie se confunda, con 4 millones y medio, como tener medios ¿eh? que hemos tenido que soportar hasta las obras de rehabilitación de todo el edificio, porque, si no, la propiedad no nos lo hubiera alquilado: no tenía ni cédulas. O sea, el dinero se va por muchos lados pero no tengo ni medios, ni fondos reservados; no tengo el personal necesario en número. Si los tuviera y pudiera averiguar yo quién lo ha hecho, lo haría; espero que desde el ministerio lo hagan”.

Després del Partit Popular va passar a la CUP. Després d’explicar que només havia de retre comptes al Parlament, va declarar que s’havia reunit amb tots els grups parlamentaris tret de la CUP. “Me pueden decir ‘hombre, es negligente, reunirse; usted no tiene que reunirse.’ Se lo puedo admitir, a cualquiera le puedo admitir, pero lo que no es, en ningún caso, es un arma arrojadiza, porque con la práctica totalidad de los grupos –he de reconocer que con el suyo, no, a pesar de que he mantenido muy buenas relaciones en lo personal, pero nunca en privado con su antecesor–, me he reunido”. Després va afegir que van haver d’inspeccionar diversos cops casa seva i canviar-li el telèfon per seguretat. La seva resposta a Anna Gabriel, però, té un punt fonamental: “usted no está intentando sacar, con esto, rédito electoral”. La resta de grups, doncs, sí.

Pel que fa a Junts pel Sí, de Alfonso va respondre a les acusacions del diputat Bonvehí sobre reunir-se amb el ministre de l’Interior: “pero que es normal, señores, que nadie se escandalice, no sean hipócritas, me reúno con todos ustedes, y es que debo hacerlo, no hacerlo sí que sería negligente, eso sí que sería negligente”.

Després d’una pausa i de les repliques dels grups, de Alfonso va seguir la seva compareixença responent a tots els grups parlamentaris en una sola ponència. De fet, aquesta segona part és molt més contundent que la primera perquè alguns diputats li pregunten el mateix que havia respost a altres grups parlamentaris, a més de criticar el desgavell de les declaracions.

Sobre per què no ha recorregut ni s’ha querellat respon enfurismat “no hay más sordo que el que no quiere escuchar. Me han recriminado que por qué no voy a los tribunales. Ya lo he explicado. Yo, cuando he tenido que ir a los tribunales, he ido. He interrumpido mi periodo vacacional. He dejado a mi familia, he venido, me he preparado una querella y la he presentado, pero cuando tengo una persona a la que dirigir esa querella. Si fueran expertos, ustedes, o conocedores del derecho procesal penal, sabrían que una querella no puede presentarse si no hay autor conocido. Ya me gustaría –lo he dicho otra vez–, pero no tengo el autor conocido”.

Sobre el desgavell de les acusacions apuntala “ha cambiado todo, en esta mañana ha cambiado todo. Yo vine aquí, no voy a decir ‘acusado’ porque no sería correcto técnicamente, pero venía aquí habiéndoseme solicitado el cese por mantener reuniones con el ministro del Interior. Luego, cambia, y ya no es por las reuniones. Ahora resulta… o, en un momento posterior, resultó que era por el contenido de esas reuniones. Después, por el tono que se usa en esas reuniones. Sí, sí… Bueno, si está grabado –si está grabado–, si el ciudadano lo va a oír igual. Y ahora ya no es por eso, ahora es por la falta de ética”.

Va seguir criticant les acusacions, precs i supliques dels diputats: “yo les pido que lean detenidamente las causas de cese que vienen recogidas en el artículo 11, ¿eh? Se lo pido antes de que adopten ninguna resolución. Se me dice que tire de la manta. Pues mire, al mismo tiempo, se me dice que amenazo con tirar de la manta, que amenazo a los grupos… Yo no he amenazado a nadie, todo lo contrario. Mi tono vehemente ha sido para defender que la dignidad y la discrecionalidad con las que he actuado siempre no van a cambiar ahora. Es decir, que no se me pida una cosa y la contraria al mismo tiempo. No diga usted esto, y, al mismo tiempo, diga todo. No, no, no”.

Amb sorna, seguidament de Alfonso va declarar “ya empiezo a tener claro por qué no soy idóneo para dirigir la Oficina Antifraude de Cataluña: por el tono que he empleado al final de mi intervención. Eso también lo han dicho, aunque solo fuera por el tono. Literal: ‘Aunque solo sea por el tono final, usted no puede dirigir la Oficina Antifraude’”.

Tampoc es va estar de criticar la hipocresia d’alguna diputats: “tiene gracia que me digan: ‘Cuéntenos cómo ha sido’, ‘si usted es lo que ha hecho…¡, tal… ‘si usted hace esto, por qué se reunió, cómo lo hizo, por qué dijo esto…’, y al mismo tiempo digan ‘hombre, ahora que nos lo ha contado, ya no es usted idóneo, porque como ya se conocen sus técnicas de obtener la información…’ Bueno, señores, por favor –por favor”.

Després tot aquest recull de sentències i declaracions de Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria tinc la sensació que ens hem quedat només amb els titulars, amb la conversa entre ell i el ministre, i que no s’ha donat cap importància a la resta. El cert és, però, que després de llegir tota la compareixença i de fer un recull de cites interessants, potser sí que tenia raó quan deia que era incòmode però no per un sol grup sinó per la majoria. Per C’s perquè s’havia reunit amb Rivera, que li volia fer xantatge intercanviant protecció per informació; per CSQEP perquè alguns dels seus diputats el van trucar per telèfon personalment. Pel PSC perquè alguns dels seus integrants havien mantingut reunions molt semblants a les que de Alfonso tenia amb el ministre de l’Interior, per la PP per criticar la manca de recursos estatals suficients com per lluitar contra el frau a Catalunya; per Junts pel Sí el problema era el contingut de les gravacions filtrades i, per la CUP, haver traspassat clarament la legalitat.

Així doncs, la pregunta és si la seva destitució és a causa d’haver-se excedit en les seves funcions o si, en realitat, tot plegat s’assembla més a l’”Assassinat a l’Orient Express”, on tothom tenia algun motiu per voler treure’l del mig. El temps potser ens donarà la raó. De moment, ell duu avantatge perquè, com ja havia dit a la Comissió, les causes sobre les gravacions amb el ministre s’han arxivat.

En aquest enllaç podeu trobar la transcripció de tota la Comissió d’Assumptes Institucionals, amb la compareixença íntegra de Daniel de Alfonso.

Publicat a la Revista l’Endevant el 19 de desembre de 2016

La farsa de la reforma constitucional

De vegades la ciència-ficció va més enllà de la televisió i el cinema, arriba al terreny polític i, aleshores, ens fan creure que és real. La reforma constitucional n’és un exemple. Pensar que modificar la Constitució espanyola és necessari és demostrar que no se n’ha llegit ni un sol article o, si s’ha llegit, que no s’ha fet correctament com ho demostra el fet que, per diversos motius els pares de la Constitució, els qui la van redactar, ho han trobat innecessari a causa de la flexibilitat del redactat de la Carta Magna. Seria possible, fins i tot, celebrar un referèndum sobre la independència sense tocar ni una sola coma del text, cosa que fa que alguns ens qüestionem si, de fet, la finalitat que persegueix aquesta reforme és permetre fer-lo o bé centralitzar encara més el país i, per què no, engegar un procés que dugui l’Estat a un salt al buit.

La reforma constitucional és com la caixa de Pandora. Fer seguidisme d’aquesta idea surrealista, el reformisme constitucional d’avui dia, volent creure que hi haurà prou suport com per fer una Constitució espanyola millor, té un punt de candidesa i un altre de tristesa. Candidesa perquè pensar que dos terços de les cambres es posaran d’acord dues vegades -amb eleccions i referèndums pel mig- i tristesa perquè fins i tot qui se suposa que l’ha de voler conservar -no són pas conservadors perquè sí- està disposat a parlar-ne. Realment és una decepció que el que se suposa que és un gran partit i l’única força que hi ha al Congrés dels Diputats -ara mateix l’oposició és inexistent- escolti cants de sirena… a no ser que la seva finalitat sigui una altra, és clar.

Quina altra finalitat, però? Podria ser aconseguir la centralització definitiva de les competències, la compleció de l’afrancesament i la construcció d’un Estat mental-legal centralista i radial. Aquell malson dels intel·lectuals que, des del segle XVIII, pensen que el problema principal d’Espanya ha estat aquest. Parlo només de centralització perquè la descentralització no té cap suport útil i, per fer una reforma constitucional en aquest sentit, s’hauria de passar per un referèndum que, clarament, no l’aprovaria.

Així doncs la reforma constitucional, aquest cant de sirena, no és cap altra cosa que un parany perquè les forces sobiranistes-independentistes abandonin la unilateralitat i es perdin anys en la dimensió desconeguda que és aquesta modificació impossible i, amb els anys, tot s’acabi esvaint. Tot plegat no és cap novetat: només cal recordar que Espanya va perdre totes i cadascuna de les terres i possessions a ultramar mentre negava l’existència de cap problema i pensant que, ignorant-lo, se solucionaria sol.

Com va dir Dionisio Ridruejo el 1955 a la ponència a l’Ateneu Barcelonès que li va costar la defenestració política per part del règim franquista, “el pueblo español ha fracasado por un déficit de imaginación. Hay una pereza mental que impide dar como reales las cosas que lo son”.

En el nostre cas, la mandra mental no deixa veure que la pretesa reforma constitucional no va enlloc i que, el que és pitjor, si es fes, duraria anys, fins al punt on el poble espanyol fracassaria realment com a poble perquè no sabria per què va començar tot plegat. En cas que s’arribés a completar, a més, tornaria a deixar en mans de la voluntat política les mateixes coses que el redactat actual i només canviarien les competències… que també dependrien de la voluntat política. El mateix Miquel Roca va afirmar, el 2013, que dins la Constitució hi cap fins i tot un referèndum per la independència, una afirmació que Herrero de Miñón va confirmar l’any següent dient que només caldria blindar competències i que això es podia fer sense tocar ni una coma del text, només afegint una disposició com es va fer quan es van crear les comunitats autònomes.

Així doncs, l’Estat es troba davant d’un horitzó on hi ha una monarquia sota mínims i una demanda popular de més centralització competencial i d’acabar amb les autonomies… sembla que no és el millor moment per obrir la caixa dels trons. La reforma ha de passar pel poble i això és el que fa perillar més qualsevol idea d’estabilitat i d’acord entre totes les forces polítiques. Uns la veuran com una imposició sobre la resta i els altres no negaran que han vençut quan, en realitat, una reforma constitucional sempre es tracta d’arribar a acords com aquells a què es va arribar el 1978.

Potser com a poble, el que ens seria més convenient, seria no deixar-nos guiar instintivament i creure que aquesta pretesa reforma constitucional serà la solució a tots els problemes d’Espanya quan, possiblement, el que farà serà agreujar-los quan es faci evident que no és cap altra cosa que una altra farsa per mantenir distret el personal.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de desembre de 2016

No s’havia de fer cap referèndum

Les declaracions d’Adolfo Suárez durant una entrevista de 1995, on deia que a finals dels anys setanta no es podia sotmetre a referèndum el sistema polític espanyol perquè les opcions que ell defensava haurien perdut, han causat una forta polèmica. “El poble” s’ha bolcat a criticar el finat expresident a les xarxes socials, com si l’opció republicana hagués permès construir un Estat progressista i amb valors democràtics en comptes d’una barricada forta del Movimiento Nacional. Aquesta concepció, però, és falsa, i el fet és que els enemics de la república eren més nombrosos a El Pardo que a les manifestacions antifranquistes.

Si ens remuntem a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, la cinquena de les vuit Leyes Fundamentales del règim, hi trobarem que tot i que Espanya es definia com a regne, el cap d’Estat era el general Franco, que tenia la potestat de nomenar lliurement el seu successor. Aquesta mateixa llei, però, també establia que les Corts tenien la potestat de revocar al cap d’Estat proposat si no complia els principis del règim i que no havia de ser necessàriament un rei sinó que podia ser un regent fins que es trobés el successor més indicat. La forma d’aquesta llei servia per fer contentes totes les famílies que composaven el franquisme: pels falangistes obria la discrecionalitat perquè no hi hagués d’haver un monarca; pels carlins deixava la possibilitat de retornar el tron al seu pretendent quan morís Franco; i els alfonsins van creure que podien aspirar a que Joan de Borbó esdevingués rei d’Espanya.

Com a conseqüència de la promulgació d’aquella llei l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó i Battemberg, va escriure el Manifest d’Estoril, on va condemnar que el general Franco s’erigís com a cap d’Estat vitalici i que creés una ficció constitucional que mai va tenir cap validesa pràctica. A més, al manifest es proclama hereu legítim de la corona d’Espanya i critica durament l’ús polític de la corona, institució i futur punt de retrobament de tots els espanyols. El punt més significant del document és aquell en què declara que la Ley de Sucesión pretén crear un cabdillatge electiu, que assenyala com a regressiu, allunyat de qualsevol fet monàrquic tradicional o que estigui d’acord amb les lleis naturals del país.

El 1967 es promulga la Ley Orgánica del Estado en què el franquisme separa els càrrecs de cap d’Estat i cap de govern i on també es prepara el retorn de la institució monàrquica a Espanya. Segons aquesta llei, la sobirania nacional recau sobre el cap d’Estat, guardià i prefecte del Movimiento Nacional, que només deixa les seves funcions en mans de l’hereu de la Corona si abandona el territori o en cas de malaltia. Si el Consejo del Reino considera que l’hereu no està preparat, el pot revocar i col·locar un regent al seu lloc. La Declaració XI d’aquesta llei estableix que “para ejercer la Jefatura del Estado como Rey o Regente se requerirá ser varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión y jurar las Leyes fundamentales, así como lealtad a los Principios que informan el Movimiento Nacional. El mismo juramento habrá de prestar el sucesor después de cumplir la edad de treinta años”.

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del general Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d’Espanya jurant complir les Leyes Fundamentales i guardar lleialtat als Principios del Movimiento Nacional. Al mateix temps, es va envoltar de persones properes al seu pare, que van ser les que van impulsar la Transició.

Quan es van iniciar les primeres accions democratitzadores, els cercles interiors del franquisme es van girar contra el monarca. El consideraven un traïdor i un perjur, a més d’un conspirador que volia acabar amb el franquisme perquè es reunia amb memcbes del Consejo Privado de Joan de Borbó, el seu pare, que es trobava exiliat i era una de les figures més rellevants de l’antifranquisme.

Entre 1975 i 1978, la principal oposició al constitucionalisme parlamentari que es volia consolidar provenia de l’aristocràcia franquista i de les principals famílies del règim, començant pels vells falangistes i arribant als carlins, que no podien acceptar Joan Carles com a rei. Davant aquesta situació, era clar que no es podia sotmetre a referèndum la forma d’Estat perquè, en cas que l’opció monàrquica hagués perdut, la que hagués resultat vencedora no hauria estat la republicana -entesa com un apropament al règim de 1931- sinó la reaccionària. No es podia fer cap referèndum sobre aquesta qüestió en concret, la derrota de la Transició hagués portat una regressió de les llibertats i calia fer saltar pels aires el màxim possible de l’estructura franquista per seguir endavant.

La Ley de Reforma Política va resultar ser un tret al peu del franquisme institucional i social, i tot i que bastants diputats i procuradors hi van votar en contra pel que suposava de trencament amb el règim, altres sectors van haver de votar-hi a favor per tot allò que conservava, acabant de consolidar el canvi el 1978 amb la Constitució i l’establiment d’un nou ordre polític.

Que en aquell moment no fos una bona idea fer un referèndum sobre la monarquia, però, no vol dir que en la situació actual no es pogués plantejar fer-ne un. Tot i això, no hauríem d’oblidar que, si Adolfo Suárez hagués convocat aquell referèndum i hagués triomfat l’opció contrària a la monarquia, ara ni tan sols es podria plantejar la possibilitat de fer-ne un.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de novembre de 2016