¡Gritamos viva, libre Guinea!

El processisme ha derivat en recerca d’un referèndum pactat. La recerca d’un referèndum pactat amb l’Estat espanyol és l’única sortida que veuen alguns, independentment de si són d’esquerres o de dretes. Això, de retruc, fa que la negativa a fer-lo causi que els mateixos que el busquen, en molts casos, se sentin residents d’una colònia o una regió. És possible que, si realment fóssim una colònia, ens hagués anat millor: només caldria garantir que en cas d’independència hi hauria estabilitat envers la metròpoli. Aleshores, com va passar a Guinea Equatorial en ple franquisme, es podrien celebrar unes eleccions democràtiques amb observadors internacionals i també un referèndum sobre si es vol més autonomia o no.

Les lleis espanyoles dels anys seixanta es van adaptar sense canviar ni una coma. Coses que sap fer un Estat: a l’Espanya de Franco es van celebrar unes eleccions amb múltiples partits i diferents opcions polítiques, on fins i tot hi havia socialistes optant a presidir l’autogovern de la Guinea Espanyola, que després d’obtenir més autogovern via referèndum, el 1963, va canviar el seu nom a Regió Autònoma de Guinea Equatorial. Cinc anys més tard, el 1967, es va inaugurar la Conferencia Constitucional de Guinea Equatorial, presidida pel ministre d’Assumptes Exteriors del règim. En aquesta comissió també hi havia la part equatoguineana, que representava els interessos de la colònia.

La Conferencia Constitucional es va crear abans que Guinea Equatorial fos un Estat i va servir per presentar diferents esborranys de Constitució i per arribar a posicions consensuades. Un dels membres d’aquesta comissió constitucional va ser Rodolfo Martín Villa, futur ministre de l’Interior i vicepresident del Govern durant la Transició, que formava part d’una de les parts més actives de la Conferència Constitucional. És una idea força semblant a la del jutge Santiago Vidal, la figura més semblant al que va ser Martín Villa en aquella comissió, dirigint una de les propostes de constitució del futur Estat.

El 12 d’octubre de 1968, el ministre Manuel Fraga es dirigí al president electe de Guinea, Francisco Macías, i li transferí plens poders sobirans com a cap d’un nou Estat: la República de Guinea Equatorial. En només cinc anys, doncs, un procés va començar amb la concessió de més autonomia a la Guinea Espanyola via referèndum i es va acabar amb la transferència de la sobirania al president equatoguineà electe. La Guinea Espanyola va convertir-se en un país reconegut per tothom i formant part de les Nacions Unides i la comunitat internacional va aplaudir el comportament d’Espanya.

D’altra banda, sembla ser que no podem apoderar-nos i fer un acte de sobirania com seria un referèndum d’independència sense el permís de l’Estat. A diferència de la Guinea Espanyola, la comunitat internacional no espera Catalunya perquè, fins ara, no sabia ben bé que volia el procés català i encara no saben si és cosa de molts o de pocs. Per tant, es mantenen en silenci. A vegades oblidem que la comunitat internacional són Estats amb relacions amb altres Estats i la virtut d’Espanya és que s’entén amb tothom, ja sigui una dictadura comunista, una democràcia liberal o una teocràcia islàmica. L’única forma de demostrar que l’independentisme no és una qüestió interna és abandonant el processisme i “desobeint” la llei. Com he dit abans, Espanya va permetre fer unes eleccions multi-partidistes a territori espanyol durant el franquisme sense canviar cap llei: el marge interpretatiu ho deixava fer.

En aquesta línia, i segons Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero de Miñón, un referèndum d’independència també es pot fer sense tocar ni una coma de la Constitució. Només falta voluntat política. Les lleis espanyoles permeten fer el referèndum i no reconèixer-ho és negar el que diuen dos dels pares de la Constitució sobre el que ells mateixos van redactar. Així doncs, i tornant a Guinea Equatorial, si ells van ser independents en cinc anys perquè van demostrar amb fets la voluntat de ser-ho, saltant-se les lleis de la dictadura fins que l’Estat, en veure que l’autorització del referèndum de 1968 era irrellevant perquè el farien igualment, va voler salvar els mobles després de les experiències portugueses i angleses a Angola o Kenya.

Ara ja no hi ha Kenya ni Angola, ni tampoc la voluntat de contenció de la Unió Soviètica i el comunisme mundial -o al revés, de contenir el capitalisme i l’imperialisme nord-americà-. Si es vol anar a totes s’han de jugar totes les cartes disponibles, perquè els Estats sovint juguen molts a tot o res però, com ens ensenya Espanya, molts cops ho fa en fals. No ens ha de fer enrere pensar que no tenim vocació d’Estat. A caminar se n’aprèn caminant i a tenir vocació d’Estat, tenint-lo, així que com diu l’himne nacional equatoguineà: “¡Gritamos Viva, Libre Guinea!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 13 de gener de 2017

Anuncios