Barcelona tornarà a ser gran, com als seus millors temps. Tornarà a ser cap i casal dels catalans, referent i far del progrés d’Espanya. I tot gràcies a l’Ada Colau i al seu gabinet. Emociona que aquesta nova administració municipal hagi deixat enrere el període Trias i hagi recuperat els bons temps, els de la Barcelona dels seixanta. Dic “bons temps” perquè he llegit massa en Ruiz Zafón i trobo que la Barcelona de Josep Maria de Porcioles era maca. Aquella ciutat en construcció, creixent portes endins, ocupant cada pati de l’Eixample, sense tramvies, plena d’autobusos, cotxes, obres, sobreàtics… entre moltes altres coses maques i, al mateix temps, expandint-se, com si el Destí Manifest de la ciutat comtal fos convertir L’Hospitalet en un nou districte i El Prat en un barri de Sants-Montjuïc. Barcelona amb plena vocació imperial, amb la Mediterrània, Collserola, el Besòs i el Llobregat com a límits naturals.

La Gran Barcelona de J. M. de Porcioles, el projecte inacabat, la de convertir la nostra capital en una metròpoli universal, sense límits definits i que veuria el seu reflex al món. Aquella que va consolidar-se en part amb els Jocs Olímpics de Barcelona, amb Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall. D’aleshores ençà, però, va quedar un front inacabat: el port de Barcelona i el delta del Llobregat. Aquesta tasca monumental és amb que s’ha compromès la batllessa Colau i espero que la dugui a terme. El triomf de Barcelona com a ciutat, esdevenint metròpoli, serà quan els barcelonins visquin a la llera del Llobregat. Tot i que Mercabarna forma part del terme municipal, els barcelonins mai l’han considerat part del teixit urbà com sí que han fet, per exemple, amb la Trinitat Vella. Collboni i Pisarello, els nostres Lewis i Clark, veuen que la Zona Franca és tan nostra com la plaça de Catalunya i gràcies al ferrocarril -en aquest cas el metro- podem construir un districte que faci que Barcelona es reconegui com a tal de llera a llera.

El millor de tot és que La Gent d’Ordre està compromesa amb aquest projecte. Els qui sospiraven tranquils quan recollien la part de l’exposició del Born que era al carrer no pas perquè no fessin res més a l’estàtua decapitada de Franco -els era indiferent- sinó perquè no volien que ningú fes malbé la Victòria de Frederic Marès. La mateixa gent que s’indigna perquè es treu el nom de Samaranch d’un regal que va fer a l’Ajuntament de Barcelona però que aplaudeix que es desmunti el monument falangista de l’avinguda de Josep Tarradellas. La Barcelona antifranquista però tolerant amb el règim, la que ovaciona l’Ada Colau perquè, per fi, s’ha compromès amb la ciutat i la farà més gran. Si cal, tenint tan assumida com té La Gent d’Ordre que ha de suportar la càrrega de ser ciutadana de Barcelona i d’haver d’aixecar Catalunya, aguantaran el tramvia de la Diagonal i tot allò que faci falta sempre que es faci dins de l’estabilitat i amb l’objectiu que la ciutat arribi al Llobregat. No en forma d’un nou pol industrial, com demanava CiU: Colau i el PSC van més enllà i faran un districte nou i això és que fa vibrar als barcelonins.

Si l’oposició no exerceix i deixa la crítica deconstructiva, La Gent d’Ordre començarà a aplaudir com si fos una bona funció al Liceu, farà igual que amb una tornada de cortesia i tindrem un segon mandat Colau a la Ciutat Comtal. L’actual administració municipal està regulant els hotels perquè vagin més lluny del centre, es vol expulsar els turistes i potenciar la Barcelona perifèrica, un símptoma que la Gran Barcelona està per venir i, de la mateixa manera que Porcioles va crear el projecte Barcelona 2000, on l’Exposició Universal que predeia pels vuitanta va esdevenir el Fòrum 2004, potser ara és el moment de dir que som a les portes de la Gran Barcelona, aquell projecte que va començar un antic batlle i que tots els següents van continuar a la seva manera però que, ara, sembla que torna al carril central.

Publicat a la Revista l’Endavant el 18 de gener de 2017