Durant la campanya de pacificació del Rif es va encunyar el terme “africanista” per fer referència a les tropes colonials que lluitaven contra els rebels al Protectorat Espanyol de Marroc. Aquests exèrcits tenien oficials estaven preparats per dirigir els seus homes en qualsevol moment, com a conseqüència de les revoltes tribals contra les autoritats espanyoles que hi havia contínuament. La duresa i la crueltat de les forces colonials espanyoles eren equivalents a les de les tropes rebels, fet que causava que cada cop hi hagués més i més baixes a tots dos bàndols. Aquest comportament al camp de batalla va provocar que estar preparat per combatre els enemics de la pàtria fins les últimes conseqüències arribés a ser un concepte polític per sí mateix. Un clar exemple d’això el trobem en José Millán-Astray, un dels principals exponents de l’africanisme i fundador de la Legión Española.

Actualment, però, sembla que també hem topat amb algú que ha utilitzat tots els mitjans que tenia a les seves mans per combatre fins al final els enemics de la pàtria: Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior. La gravació de les converses que tenia amb altres autoritats, les diferents operacions que ha dirigit jugant al marge de la llei… tot plegat per aconseguir consolidar la unitat de la Pàtria. Amb la seva marxa, l’africanisme polític ha perdut el seu màxim exponent del segle XXI. Com va fer el general Millán-Astray al Rif, l’ara exministre va preparar els seus homes de confiança perquè només tinguessin una cosa al cap: la qüestió catalana i la recuperació d’una Espanya que ja feia dècades que havia quedat enrere. Aquesta idea i aquestes intencions polítiques han provocat que tant la Policia Nacional com la Guardia Civil hagin tingut uns responsables al capdavant que els han acabat fent tenir una imatge desastrosa.

El període de Fernández Díaz al capdavant del ministeri de l’Interior segurament serà recordat com aquell en què el “cuidado” ha passat per sobre de l’”efecto”, posant en perill no només l’estructura governamental sinó també l’estatal. Aquesta concepció militarista de la política ha provocat que, durant la càrrega contra l’enemic separatista, hagin quedat al descobert escàndols vinculats a la seguretat de l’Estat com ara l’assumpte del CNI i Bárbara Rey, les comissions que podria haver cobrat el rei emèrit Joan Carles I o qüestions sobre la imparcialitat de la justícia espanyola. Això sense parlar dels periodistes que, com alguns d’ells mateixos han reconegut, pràcticament rebien instruccions sobre què publicar i què no.

Aquesta concepció finalista, de que l’únic que importen són els resultats i no la manera com s’han obtingut, va acabar fent que ningú del seu entorn li volgués donar suport, segurament per por de veure’s involucrats en unes formes més properes a l’“habéis venido aquí a morir” de Millán-Astray que no pas a la tradicional conservació del poder. Aquest conservadorisme, de fet, potser és l’element que ha endarrerit la data de caducitat de l’actual estructura estatal i ha impedit que es produís un altre desastre com el d’Annual, en què no només l’exèrcit sinó tota l’estructura institucional espanyola van rebre un cop molt dur.

La falta de continuïtat d’aquestes idees africanistes pot dur una estabilitat política interessant, semblant a la que es produeix després d’una llarga batalla. Tot això, però, no canvia el fet que l’Estat espanyol està mutilat, en la línia de les paraules de Miguel de Unamuno quan va dir que el que Millán-Astray volia, de fet, era una Espanya a imatge d’ell mateix, que havia perdut un braç, una cama i un ull a la guerra del Rif.

En vista de tot això només hi ha una reflexió a fer per si encara queda algun simpatitzant africanista o, fins i tot, algú que vulgui continuar el seu llegat. La pregunta és si, arribat el moment, marxarà a Portugal per evitar un escàndol privat com va fer l’heroi del Rif i tornarà quan tot hagi passat o si, directament, cridarà: “¡A mi la Legión!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 7 de febrer de 2017