La revolució necessària

L’auge d’una multitud de plataformes liberals arreu d’Europa ha provocat un augment de les reivindicacions en aquest sentit però això no s’ha transmès, en molts casos, en una major estima cap a la llibertat sinó que simplement s’ha aconseguit banalitzar qualsevol idea que estigui en favor seu. La domesticació de la llibertat i la seva dissolució en un concepte insubstancial -com deia Jünger– ha obert la caixa de Pandora. La conseqüència d’això és que els qui es fan anomenar cabdills de la causa de la llibertat han adoptat certes derives tiràniques per tal de frenar els qui no pensen com ells.

A causa d’aquestes derives, els suposats defensors de les llibertats fan mutar el concepte que tenim d’elles i s’acaba entenent com a llibertat tenir opció d’escollir entre estar malament o estar pitjor. En nom de la llibertat es permet que es vulnerin llibertats, com denunciava Edmund Burke quan va escriure sobre la Revolució Francesa. Actualment ens trobem en unes circumstàncies molt semblants. El fet de creure que podem traspassar línies vermelles en nom de causes justes -quan els liberals mai hi havien caigut- provoca la necessitat d’una revolució conservadora que freni qualsevol tipus de banalització de la llibertat. Aquells qui fugen dels principis revolucionaris francesos -considerant-los totalitaris- però els acaben duent com a estendard davant d’aquells que els porten la contrària no deixen de ser un símptoma de falta de coratge per defensar el liberalisme anglosaxó de tolerància, llibertat i constitucionalisme.

Quan parlem de constitucionalisme, l’entenem com a pacte entre individus constituïts en societat perquè, com remarcà Locke, l’individu va cedir part de la seva llibertat per acceptar el seu rol al context social. Aquest precepte, precisament, no només no és defensat pels nous liberals sinó que, directament neguen l’existència tant de la societat com del pacte social. Retornant a Burke, per defensar la llibertat i combatre el totalitarisme no es pot legitimar ni un altre totalitarisme ni l’opressió de cap col·lectiu que no comparteixi les nostres mateixes opinions. Robespierre ressorgeix amb el seu paternalisme ideològic i molts dels qui es fan anomenar liberals han esdevingut jutges d’aquells que no combreguen amb les seves idees, convertint el culte a la llibertat en una religió i Friedrich Hayek, Ludwig von Mises o Ayn Rand en els seus profetes. Des del liberalisme mai s’havia volgut que la llibertat es defensés des del dogmatisme: la manera de fer-ho és des del coneixement i la raó.

La revolució conservadora no s’ha de basar necessàriament en els preceptes de la democràcia cristiana o dels moviments reaccionaris, també pot consistir en l’adopció d’una actitud conservadora, com deia Oakeshott. Aquesta actitud encaixa perfectament amb la defensa de la llibertat des del coneixement, sense dogmatismes o actituds totalitàries. Passa per rellegir Edmund Burke, Charles-Louis de Montesquieu o Alexis de Tocqueville. Tampoc hauríem d’oblidar Raymond Aron, un dels ideòlegs principals del liberalisme filosòfic. Va ser tan crític amb el fonamentalisme comunista com amb el fonamentalisme liberal, que tot just començava a aflorar en els sectors més progressistes del moviment. Segons ell, el fonamentalisme ideològic cau en una visió reduccionista, binària, del món, i acaba justificant qualsevol acció tirànica en nom de les idees.

La llibertat, en sí mateixa, no porta enlloc. Recuperant Jünger, per arribar a ser lliure cal ser lliure. La llibertat és existència, concordança conscient amb l’existència, i és el plaer, sentit com a destinació, de fer-la realitat. Aquesta revolució conservadora comença a arrelar a Europa i en podem veure alguns exemples a França o el Regne Unit. En el cas francès, el gir de Les Républicains cap al liberalisme anglosaxó ha fet que, a les primàries, François Fillon aconseguís derrotar el moderantisme d’Alain Juppé. A la Gran Bretanya, el Conservative Party ha recuperat les tesis de la “democràcia conservadora” de Benjamin Disraeli i està fent que qualsevol persona, des de l’obrer fins al terratinent, es puguin sentir obertament conservadors, perquè és la seva forma d’estimar la llibertat sense caure a les derives laboristes, paternals i moralistes en què cauen els Liberal Demòcrates.

Així doncs, cal que el liberalisme impulsi aquesta reivindicació dels seus valors i idees fonamentals, que aportaven llum al mar de tenebres de la filosofia política. Cal que, des de les arrels, reivindiquin enarborar la bandera de la llibertat esdevinguda fet. Recuperant Jünger per darrer cop, la revolució necessària és aquella que farà que els actes siguin més importants que la poesia que els canta i que el pensament que els reflecteix… cosa que molts defensors de la llibertat i del liberalisme sembla que obviïn i que fa necessària la seva recuperació per part dels conservadors.

Publicat a la Revista l’Endavant el 26 de febrer de 2017

Anuncios