No s’havia de fer cap referèndum

Les declaracions d’Adolfo Suárez durant una entrevista de 1995, on deia que a finals dels anys setanta no es podia sotmetre a referèndum el sistema polític espanyol perquè les opcions que ell defensava haurien perdut, han causat una forta polèmica. “El poble” s’ha bolcat a criticar el finat expresident a les xarxes socials, com si l’opció republicana hagués permès construir un Estat progressista i amb valors democràtics en comptes d’una barricada forta del Movimiento Nacional. Aquesta concepció, però, és falsa, i el fet és que els enemics de la república eren més nombrosos a El Pardo que a les manifestacions antifranquistes.

Si ens remuntem a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, la cinquena de les vuit Leyes Fundamentales del règim, hi trobarem que tot i que Espanya es definia com a regne, el cap d’Estat era el general Franco, que tenia la potestat de nomenar lliurement el seu successor. Aquesta mateixa llei, però, també establia que les Corts tenien la potestat de revocar al cap d’Estat proposat si no complia els principis del règim i que no havia de ser necessàriament un rei sinó que podia ser un regent fins que es trobés el successor més indicat. La forma d’aquesta llei servia per fer contentes totes les famílies que composaven el franquisme: pels falangistes obria la discrecionalitat perquè no hi hagués d’haver un monarca; pels carlins deixava la possibilitat de retornar el tron al seu pretendent quan morís Franco; i els alfonsins van creure que podien aspirar a que Joan de Borbó esdevingués rei d’Espanya.

Com a conseqüència de la promulgació d’aquella llei l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó i Battemberg, va escriure el Manifest d’Estoril, on va condemnar que el general Franco s’erigís com a cap d’Estat vitalici i que creés una ficció constitucional que mai va tenir cap validesa pràctica. A més, al manifest es proclama hereu legítim de la corona d’Espanya i critica durament l’ús polític de la corona, institució i futur punt de retrobament de tots els espanyols. El punt més significant del document és aquell en què declara que la Ley de Sucesión pretén crear un cabdillatge electiu, que assenyala com a regressiu, allunyat de qualsevol fet monàrquic tradicional o que estigui d’acord amb les lleis naturals del país.

El 1967 es promulga la Ley Orgánica del Estado en què el franquisme separa els càrrecs de cap d’Estat i cap de govern i on també es prepara el retorn de la institució monàrquica a Espanya. Segons aquesta llei, la sobirania nacional recau sobre el cap d’Estat, guardià i prefecte del Movimiento Nacional, que només deixa les seves funcions en mans de l’hereu de la Corona si abandona el territori o en cas de malaltia. Si el Consejo del Reino considera que l’hereu no està preparat, el pot revocar i col·locar un regent al seu lloc. La Declaració XI d’aquesta llei estableix que “para ejercer la Jefatura del Estado como Rey o Regente se requerirá ser varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión y jurar las Leyes fundamentales, así como lealtad a los Principios que informan el Movimiento Nacional. El mismo juramento habrá de prestar el sucesor después de cumplir la edad de treinta años”.

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del general Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d’Espanya jurant complir les Leyes Fundamentales i guardar lleialtat als Principios del Movimiento Nacional. Al mateix temps, es va envoltar de persones properes al seu pare, que van ser les que van impulsar la Transició.

Quan es van iniciar les primeres accions democratitzadores, els cercles interiors del franquisme es van girar contra el monarca. El consideraven un traïdor i un perjur, a més d’un conspirador que volia acabar amb el franquisme perquè es reunia amb memcbes del Consejo Privado de Joan de Borbó, el seu pare, que es trobava exiliat i era una de les figures més rellevants de l’antifranquisme.

Entre 1975 i 1978, la principal oposició al constitucionalisme parlamentari que es volia consolidar provenia de l’aristocràcia franquista i de les principals famílies del règim, començant pels vells falangistes i arribant als carlins, que no podien acceptar Joan Carles com a rei. Davant aquesta situació, era clar que no es podia sotmetre a referèndum la forma d’Estat perquè, en cas que l’opció monàrquica hagués perdut, la que hagués resultat vencedora no hauria estat la republicana -entesa com un apropament al règim de 1931- sinó la reaccionària. No es podia fer cap referèndum sobre aquesta qüestió en concret, la derrota de la Transició hagués portat una regressió de les llibertats i calia fer saltar pels aires el màxim possible de l’estructura franquista per seguir endavant.

La Ley de Reforma Política va resultar ser un tret al peu del franquisme institucional i social, i tot i que bastants diputats i procuradors hi van votar en contra pel que suposava de trencament amb el règim, altres sectors van haver de votar-hi a favor per tot allò que conservava, acabant de consolidar el canvi el 1978 amb la Constitució i l’establiment d’un nou ordre polític.

Que en aquell moment no fos una bona idea fer un referèndum sobre la monarquia, però, no vol dir que en la situació actual no es pogués plantejar fer-ne un. Tot i això, no hauríem d’oblidar que, si Adolfo Suárez hagués convocat aquell referèndum i hagués triomfat l’opció contrària a la monarquia, ara ni tan sols es podria plantejar la possibilitat de fer-ne un.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de novembre de 2016

Anuncios