Nosaltres, els palestins

El Mandat Britànic de Palestina va ser dividit en el Mandat de Transjordània i el de Palestina, l’un  sota jurisdicció britànica en col·laboració amb les forces de l’emir Faisal i l’altre en col·laboració amb les organitzacions jueves. L’origen d’això van ser la Declaració de Balfour de 1917, on s’instava que a Palestina s’establís la llar del poble jueu, i l’acord Faisal-Weizmann de 1919, entre l’emir i Chaim Weizmann, de la Organització Mundial Sionista.

A la sèrie de columnes que ara comença s’aborda la història del Mandat de Palestina de 1917 a 1948, per donar a conèixer una part de la història que sembla oblidada, Començant per la Declaració Balfour i acabant per la Declaració d’Independència d’Israel, passant per la partició del Mandat de Palestina, l’aparició de Transjordania, el paper de les faccions àrabs palestines i transjordanes, de les forces britàniques, de les franceses i de les milícies jueves, que van col·laborar amb els àrabs durant més de 20 anys i fins i tot van entrenar les forces de la Legió Àrab transjordana.

La Declaració Balfour

A causa de la seva brevetat puc incloure la Declaració Balfour completa a l’article, cosa que ajuda a comprendre a què es va comprometre el govern britànic el 1917. És una declaració importantíssima, ja que sense ella no hagués existit l’acord Faisal-Weizmann.

Foreign Office,

2 de novembre de 1917.

Estimat Lord Rothschild,

Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia cap a les aspiracions dels jueus sionistes, que ha estat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.

«El Govern de Sa Majestat contempla favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu i farà ús dels seus millors esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant ben entès que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i l’estatut polític que gaudeixin els jueus en qualsevol altre país.»

Li quedaré agraït si pogués posar aquesta declaració en coneixement de la Federació Sionista.

Sincerament seu,

Arthur James Balfour

L’acord Faisal-Weizmann

L’Acord Faisal-Weizmann, signat el 1919, prenia el relleu a la Declaració Balfour. A continuació també podeu llegir l’acord sencer:

La seva Altesa Reial l’emir Faisal, representant i actuant en nom del Regne Àrab de Hedjaz, i el Dr. Chaim Weizmann, representant i actuant en nom de l’Organització Sionista, tenint en compte el parentiu racial i antics llaços existents entre la gent àrab i la jueva, i adonant-se que el mitjà més segur de consumar les seves aspiracions naturals és a través de la col·laboració més estreta possible en el desenvolupament de l’Estat àrab i de Palestina, i desitjant a més confirmar la bona entesa que hi ha entre ells, han acordat el següent:

Article I

L’Estat àrab i Palestina, en totes les seves relacions i empreses, han de ser controlats per la bona voluntat i la comprensió més cordial, i amb aquesta finalitat s’estableixen i es mantenen als territoris delegats àrabs i jueus degudament autoritzats.

Article II

Immediatament després de la finalització de les deliberacions de la Conferència de Pau, els límits definits entre l’Estat àrab i Palestina han de ser determinats per una comissió que serà acordada per les seves parts.

Article III

En l’establiment de la Constitució i Administració de Palestina, totes aquestes mesures s’adoptaran de la manera que ofereixi les majors garanties i més completes per dur a efecte la Declaració de 2 de novembre de 1917 del Govern Britànic.

Article IV

S’han de prendre totes les mesures necessàries per fomentar i estimular la immigració a gran escala de jueus a Palestina, i tan aviat com sigui possible, repartir els immigrants jueus sobre la terra mitjançant l’establiment d’assentaments propers i el cultiu intensiu del sòl. En adoptar aquestes mesures, els drets dels pagesos i arrendataris àrabs estaran protegits i seran assistits en la millora del seu desenvolupament econòmic.

Article V

No es farà cap regulació o llei que pugui interferir d’alguna manera amb el lliure exercici de la religió; i a més, l’exercici i el gaudi de la professió religiosa i de culte, sense discriminació o preferència, sempre han de ser permesos, i mai es requerirà cap prova religiosa per a l’exercici dels drets civils o polítics.

Article VI

Els Sants Llocs mahometans estaran sota control mahometà.

Article VII

L’Organització Sionista proposa enviar a Palestina una comissió d’experts per realitzar un estudi de les possibilitats econòmiques del país i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista posarà l’esmentada Comissió a disposició de l’Estat àrab amb el propòsit d’un estudi de les possibilitats econòmiques de l’Estat àrab i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista farà tot el possible per ajudar l’Estat àrab a proporcionar els mitjans pel desenvolupament dels seus recursos naturals i les seves possibilitats econòmiques.

Article VIII

Les parts acorden actuar en complet acord i l’harmonia en tots els assumptes abastats en aquest document davant del Congrés de la Pau.

Article IX

Qualsevol assumpte de controvèrsia que pugui sorgir entre les parts contractants es remetrà al Govern Britànic per a arbitratge.

Donat de la nostra mà a Londres, Anglaterra, el tercer dia de gener de l’any mil nou cents dinou.

Reserva de l’emir Faisal:

Si els àrabs obtenen la independència com és exigit al meu manifest de data 4 de gener de 1919 a l’Oficina d’Afers Exteriors del Govern de la Gran Bretanya, duré a terme el que es declara en aquest acord. Si hi ha canvis no se’m podrà fer responsable per no complir-lo.

Chaim Weizmann & Faisal Ibn-Hussein

D’aquesta forma, la casa reial haiximita es comprometia a col·laborar amb els jueus que emigressin a Palestina. De fet, aquesta col·laboració va existir de 1919 a 1948. Sobirans d’Iraq, Síria i Transjordània, més endavant Jordània, van ajudar a promoure la idea que no hi havia àrabs palestins sinó musulmans, jueus o cristians palestins, idea que també van mantenir els britànics. No es estrany doncs que l’emir Faisal, futur rei de Síria, declarés a la revista Time el 1918:

Les dues branques principals de la família semítica, els àrabs i els jueus, s’entenen entre si, i espero que com a resultat de l’intercanvi d’idees en la Conferència de la Pau, que serà guiat pels ideals de la lliure determinació i la nacionalitat, cada nació farà un progrés definitiu cap a la realització de les seves aspiracions. Els àrabs no són gelosos dels Jueus sionistes, i tenen la intenció de donar-los el joc net i els Jueus sionistes han assegurat als àrabs nacionalistes de la seva intenció de veure que ells també tenen el joc net en les seves respectives àrees.

Les intrigues de Turquia a Palestina han sembrat gelosia entre els colons jueus i els camperols locals, però l’entesa mútua dels objectius dels àrabs i els jueus serà alhora aclarir l’últim vestigi d’aquesta antiga amargor, que, de fet, ja hi havia pràcticament desaparegut abans de la guerra per la tasca del Comitè Revolucionari secret àrab, que a Síria i en altres llocs va establir les bases dels èxits militars àrabs dels últims dos anys.

Ens situem a les portes de la dècada de 1920 amb la voluntat àrab d’acceptar que Palestina esdevingui una terra jueva i on cristians i musulmans també hi visquin en pau. En el pròxim article analitzarem els antecedents de la revolta palestina de 1936, on una facció àrab va alçar-se contra les autoritats britàniques i els jueus, i el seu desenvolupament fins el 1939.

Poc després de la conferència Balfour i de l’acord Faisal-Weizmann, el Mandat Britànic de Palestina va iniciar un període marcadament turbulent. El detonant va ser la mort, el 1921, de Kamil al-Husseini, Gran Muftí de Jerusalem i, per tant, màxim representant de l’Islam a la zona. Des que havia accedit al càrrec, l’any 1918, al-Husseini havia col·laborat tant amb les autoritats britàniques del Mandat com amb les que regien els jueus que s’hi havien establert.

Una bona mostra d’aquesta col·laboració va ser que, veient la reacció tardana de les forces britàniques al Mandat, el Gran Muftí Kamil va cridar a l’ordre i a respectar les lleis des de la mesquita d’Al-Aqsa, al·legant que no interferien en la pràctica de la religió musulmana. Per la seva participació en favor del Regne Unit i de la pau a la regió, se’l va fer membre de l’Ordre de Sant Miquel i Sant Jordi. Aquesta relació cordial entre les institucions musulmanes, britàniques i jueves ràpidament, però, va canviar ràpidament després de la seva mort i de la proclamació del seu germà, Amin al-Husseini, com a nou Gran Muftí. A diferència del seu germà, Amin era un antisionista ferotge. Pocs mesos després del seu ascens al poder es van produir els disturbis de Jaffa, en què 45 jueus van ser assassinats i 146 més van resultar ferits.

Abans de tot això, però, ja hi havia hagut problemes importants. Després del pogrom de Jerusalem, a principis d’abril de 1920, en què es van assaltar quibuts i granges propietat de jueus, la comunitat hebrea va sentir-se en la necessitat d’organitzar un cos d’autodefensa que protegís les seves propietats dels nacionalistes àrabs. Aquest cos, de caire paramilitar, seria conegut com l’Haganà.

El pitjor, però, va arribar el 1929, un any funest. A mitjans d’aquell any el Gran Muftí va violar les lleis en deixar de respectar les zones de culte jueves, entre les quals hi ha el Mur de les Lamentacions. A les hores d’oració, des dels carros musulmans que passaven per sobre del mur “queien” -es llançaven- pedres sobre els jueus que oraven als seus peus. Això va provocar grans enfrontaments entre musulmans simpatitzants del Muftí i la comunitat jueva, en què es van produir més de dos centenars de morts i un nombre de ferits que superava les quatre-centes persones. El 16 d’agost de 1929, una multitud musulmana dirigida pel Muftí va assaltar el Mur de les Lamentacions i va cremar llibres d’oració i objectes litúrgics jueus. Aquest fets van provocar una escalada de violència que culminaria, aquell mateix any, amb la Matança d’Hebron. En una de les seves arengues, el Gran Muftí Amin al-Husseini va ordenar als seus fidels musulmans que anessin a matar jueus. A Hebron, prop de Jerusalem, una multitud musulmana va assaltar la comunitat jueva, assassinant 135 persones. Per la seva banda, les autoritats britàniques van reprimir la revolta musulmana causant 110 morts.

Tot plegat va dur el Mandat a una situació irreversible, ja que les arengues del Gran Muftí i dels seus simpatitzants situaven els britànics en el paper de defensors dels interessos sionistes, ja que permetien que més i més jueus s’instal·lessin al territori. Per la seva banda, les comunitats jueves van abandonar les principals ciutats de la regió i es van organitzar, convertint l’Haganà en una eina molt potent per protegir les granges i quibuts que s’anessin establint. Va ser en aquest període quan van aparèixer figures com David Ben Gurion, que més tard seria el Pare Fundador d’Israel.

Durant la primera part de la dècada de 1930, els musulmans que simpatitzaven amb el Muftí van augmentar en nombre arran dels moviments anticolonials a Síria, el Líban o Egipte, i això va fer que els autoritats musulmanes veiessin una oportunitat de combatre el sionisme vinculant-lo a l’imperialisme anti-àrab.

La posició de l’Alt Comitè Àrab, fundat pel Gran Muftí i algunes de les famílies àrabs més rellevants del Mandat, era la de tot o res, impossibilitant cap acord amb els britànics i encara menys amb els jueus. Aquesta postura es va materialitzar ràpidament en més assalts a granges i llars jueves del Mandat, provocant una reacció important dins la comunitat jueva: com la estratègia de l’Haganà era de contenció, de protegir i defensar, una part se’n va escindir i es va organitzar l’Irgun, que va començar a represaliar els responsables dels atacs, fent augmentar encara més la tensió entre les comunitats jueva i àrab.

L’ascens al poder d’Adolf Hitler a Alemanya, el 1933, va canviar fortament les dinàmiques al Mandat Britànic de Palestina. Arran de publicacions com Der Stürmer, l’antisemitisme esdevé quotidià: alguns comerços jueus i sinagogues són assaltats i, a poc a poc, la societat alemanya acaba identificant el jueu com l’enemic. La culminació de tot plegat arribarà amb les Lleis de Nuremberg de 1935, que van desposseir els jueus de pràcticament tots els seus drets. Els alemanys no podien tenir jueus entre els seus treballadors ni tampoc podien col•laborar o relacionar-se amb ells. Això va provocar que desenes de milers de jueus alemanys abandonessin el seu país en direcció al Mandat Britànic de Palestina, cosa que les autoritats palestines de l’Alt Comitè Àrab van veure com a part d’una conspiració per convertir els musulmans en minoria, cosa que suposava una amenaça molt greu.

Els jueus, en establir-se a Palestina, compraven terres dels àrabs, cosa que provocava encara més les ires dels oligarques palestins perquè deien que cada cop en tenien més. A més, segons ells, els britànics col·laboraven amb els jueus pel simple fet d’acollir-los o de deixar-los entrar al Mandat fins i tot sabent que fugien d’Europa. tot i que uns quants milers de persones van immigrar de manera clandestina, les xifres demostren que el discurs del Gran Muftí no era res més que una mentida per generar més odi entre les dues comunitats ja que, tot i que deia que els jueus ja eren majoria, només eren un 27% de la població. Com a senyal de protesta, alguns àrabs van deixar de pagar impostos i d’altres van iniciar directament la lluita armada organitzada, originant la Gran Revolta Àrab.

El Mandat es va dividir. D’una banda hi havia els seguidors de l’Alt Comitè Àrab i el Gran Muftí. Les seves forces, dirigides per Abu Kamal eren principalment milícies de voluntaris, amb una força presència de gent d’altres països àrabs com Síria, el Liban o Egipte, instruïdes que atemptaven contra les comunitats jueves, els edificis governamentals britànics i qualsevol que no simpatitzés amb ells. A l’altra banda hi havia l’Irgun i l’Haganà -milícies jueves entrenades per les autoritats del Mandat-, l’exèrcit regular britànic i faccions àrabs properes a una família rival dels Al-Hussein que volien treure poder a l’Alt Comitè Àrab i que tenien com a objectiu últim retornar a la situació anterior a la partició del Mandat i tornar a ser jordans.

L’assassinat del Comissari Britànic del Districte de Galilea, Lewis Andrews, per part d’un nacionalista àrab el 1937 va fer escalar les tensions i la contundència de les accions britàniques contra els nacionalistes àrabs. L’Irgun, per la seva banda, va començar a assaltar posicions civils àrabs com a resposta a la massacre de Tiberíades, en què van morir dinou jueus, onze dels quals eren nens. Tot això va portar a la creació de les Special Night Squads, una milícia antiterrorista, la primera obertament ofensiva del bàndol sionista i de la qual van formar part figures com Moshe Dayan formarien part d’aquest cos d’elit jueu palestí.

El 1937 el Gran Muftí de Jerusalem va fugir del Mandat Britànic de Palestina cap al Protectorat Francès del Líban i després cap a Regne d’Iraq. Posteriorment va anar a la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya Nazi. Els francesos, per la seva banda, van reprimir qualsevol intent d’aixecament a Damasc, amb repressions molt dures a les manifestacions que s’hi van produir el 1939. Davant d’aquesta contundència l’any següent tots els moviments insurreccionals de la zona, inclosa la Gran Revolta Àrab de Palestina, van arribar a la seva fi. Entre 1936 i 1939 es van posar les bases de la política posterior a la dissolució del Mandat, ja que les posicions dels nacionalistes àrabs van ser continuistes amb les de l’Alt Comitè Àrab, que va desaparèixer.

Tot i la victòria de les forces britàniques i jueves, el 1939 Londres va crear el Llibre Blanc, que establia i regulava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina. Això va causar una gran insatisfacció a totes dues bandes, ja que els àrabs ho trobaven insuficient -seguia permetent l’entrada de jueus- i els jueus lamentaven que el llibre deixava els jueus d’Europa, que estaven sent expulsats i desposseïts de tot, completament abandonats a la seva sort perquè no podien entrar a Palestina fugint del nazisme i dels estats europeus que aplicaven polítiques similars. Les mesures dels britànics envers els jueus, com ara la regulació de les seves propietats, l’establiment de quotes al mandat i la seva posició el 1939, permetent l’annexió d’Àustria i dels Sudets per part de l’Alemanya nazi, van indignar la població jueva de palestina, que veia com es posaven traves a l’entrada de refugiats.

A principis de 1939 el govern de Neville Chamberlain va ratificar el Llibre Blanc, fent que s’apliqués i situant el Mandat, una vegada més, molt a prop d’un conflicte entre jueus, britànics i àrabs, que defensaven posicions antagòniques pel que fa a la seva existència i les seves estipulacions.

A la propera part de “Nosaltres, els palestins” hi podreu llegir com es va viure la Segona Guerra Mundial al Mandat Britànic de Palestina i a les regions properes i retrobant persones i institucions com el Gran Muftí al-Hussein, l’Haganà, l’Irgun i també veient la creació de noves com el Palmach i el Lehi i l’existència i consolidació del panarabisme antiimperialista i antisionista.

El primer de setembre de 1939, després de la Gran Revolta Àrab i del Llibre Blanc que regularitzava i limitava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Alemanya i la Unió Soviètica van envair Polònia i, el dia 3, França i el Regne Unit declaraven la guerra al III Reich. El 1940 França va ser envaïda i dividida entre la zona ocupada, amb capital a París i sota domini nacionalsocialista, i la França de Vichy, sota les ordres del Mariscal Pétain, fidel col·laborador d’Alemanya.

Aquesta divisió va deixar el Líban i la zona francesa de Síria en mans del règim de Vichy. Com a conseqüència, la línia del front a Orient Mitjà va quedar al llarg de les seves fronteres amb els mandats de Palestina i Transjordània. A més del perill d’invasió francesa, el 1940 hi va haver un punt d’inflexió quan Iraq es va posicionar a favor de l’Eix, cosa que va fer que l’exèrcit britànic s’obrís a la incorporació de jueus. Això dibuixava un escenari amb les forces de l’Eix dirigint-se cap a Egipte, ocupant Grècia i Creta i situant-se a Síria i Líban. La comunitat jueva del Mandat va decidir organitzar-se. L’amenaça del Muftí de Jerusalem a l’exili, Al-Husseini, d’organitzar una cinquena columna al Mandat per acabar amb els jueus, va agilitzar l’organització d’un nou cos el 1941: el Palmach. A diferència de l’Irgun o l’Haganà, el Palmach sí que tenia caràcter paramilitar i era més que una milícia.

L’exèrcit britànic va donar formació al Palmach al Mandat de Palestina i també va contribuir a la reorganització dels cossos militars de la zona. A més, la seva formació els va convertir en un potent cos format de voluntaris que anava més enllà de protegir les granges o els kibbutz jueus i que també tenia la missió de protegir el Mandat Britànic de Palestina d’una invasió de l’Eix.

Si parlàvem de la part jueva, al cantó àrab les coses no van ser gaire diferents. Els voluntaris es van integrar a la Legió Àrab, que combatia amb el Regne Unit contra l’Iraq, fins al punt de ser decisius en el curs de la guerra a la regió derrotant columnes alemanyes i iraquianes en diferents batalles, dues de les quals resultaren claus per la victòria britànica sobre els iraquians.

D’altra banda, però, mentre continuava l’operació contra les posicions de l’Eix a la campanya siriano-libanesa, mentre els britànics, el Palmach, els cossos expedicionaris d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia Britànica, els voluntaris de la França Lliure i la Legió Àrab combatien els seus enemics, a la zona jueva del Mandat de Palestina es va formar el Lehi, un grup paramilitar amb una estructura semblant a la de l’IRA i que també actuava contra el Regne Unit. El seu motiu era la negativa a abolir el Llibre Blanc de 1939. Segons Abraham Stern, els britànics eren pitjors que els nazis perquè, tot i que sabien que s’estava perseguint i assassinant jueus seguien limitant la seva immigració, impedint que fugissin al Mandat. Els britànics els van considerar un grup terrorista i alguns dels seus líders, inclòs Stern, van ser executats del 1942.

Tot i això, la campanya per l’alliberament de Síria i Líban va consolidar el paper del Palmach i d’alguns dels seus membres com Yigal Allon -que va dirigir el sabotatge de ponts al Líban i va rebutjar contraofensives- o també Moshe Dayan, que va perdre un ull durant un atac francès a Síria. L’alliberament de Palmira i Alep el 1941 va fer el territori passés a mans aliades, com també va passar amb el Líban.

El 1942, però, l’optimisme va començar a trontollar. Els britànics no van poder aturar les forces expedicionàries a Àfrica, permetent que el mariscal Erwin Rommel i el seu Afrika Korps arribessin a només 100 quilòmetres d’Alexandria. Aquesta situació va fer que el Muftí Al-Husseini organitzés cossos de musulmans voluntaris que, integrats a les Waffen SS nazis, estaven disposades a ocupar el Mandat Britànic de Palestina i acabar amb els jueus. En aquest context, els britànics van traslladar tant una gran part de les seves forces com també el Palmach al front egipci, acompanyades de la Legió Àrab transjordana i de regiments australians i neozelandesos.

Amb la victòria a la batalla d’El-Alamein, el Mandat va respirar certament alleujat. S’havia aconseguit frenar l’avenç de l’Eix i capgirat la situació a Iraq, Síria i el Líban. Arran dels bombardejos italians a Jerusalem i Haifa un any abans es temia que la invasió podria ser pròxima però la cooperació d’àrabs, britànics i jueus va capgirar la situació. El 1943 l’Eix va ser expulsat del nord d’Àfrica, derrotat a Stalingrad i les forces aliades van desembarcar a Sicília. Al mateix temps, les columnes partisanes de Tito aconseguien grans victòries a Iugoslàvia sobre les tropes del Gran Muftí que tenien la seva seu a Bòsnia, la principal regió musulmana del III Reich.

El 1944 els aliats van “descobrir” les atrocitats dels camps de concentració i d’extermini i van crear la Jewish Brigade. La seva funció principal va ser integrar jueus palestins a les files britàniques més enllà dels que ja ho havien fet arreu de l’Imperi des de 1940. Es van organitzar en tres batallons i van combatre al front d’Itàlia i després va passar a Bèlgica i als Països Baixos fins el final de la Segona Guerra Mundial. Els resultats excepcionals de la Brigada van fer que diversos diaris es preguntessin com era que el Regne Unit havia trigat cinc anys a crear el cos.

El 1945 es va abolir el Llibre Blanc i la Jewish Brigade va col·laborar fent de mediadora entre les víctimes de l’Holocaust i les autoritats britàniques perquè poguessin anar a viure al Mandat. Aprofitant aquesta infraestructura militar, molt de material i armament de la Brigada va anar a parar a l’Haganà, que volia fer-la servir per protegir-se de qualsevol atac àrab que es pogués produir en el futur.

El 1946 la Jewish Brigade va ser dissolta, acabant així la etapa en què les forces jueves del Mandat van estar integrades a l’exèrcit britànic.

Publicat a la Revista l’Endavant del 31 d’octubre al 4 de desembre de 2016

Anuncios