Via Canadenca

“Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el palacio del Congreso, y para evitar cualquier posible confusión, confirmo que he ordenado a las autoridades civiles y a la Junta de Jefes del Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.”

Rei Joan Carles I

La societat espanyola té la particularitat de ser massa sentimental en les qüestions que rauen en la forma de ser, siguin catalans o castellans, valencians o gallecs, els impulsos han marcat la nostra política. Jaume Balmes ens deia que les passions són bons instruments, però mals consellers, on un home sense passions és fred, però un home dominat per les passions, cec. Crec que la societat espanyola sempre ha sigut cega al estar d’esquenes a les decisions polítiques i acatar-les, opinant però prou més.

Introducció

Al llarg dels últims anys, el problema català, en els seus particularismes, només afectava Catalunya, però ara que s’ha de formar un Govern, o fins i tot, ha d’haver-hi una estabilitat, el problema català s’ha convertit en un problema estatal. La diferència entre el “seu” problema, i el problema “de tots” és una clivella que ja no existeix i la frontera que ho separava s’ha fet completament porosa. Des de les institucions de l’Estat, s’ha tornat a veure que aquella retòrica de “governar sense necessitat de catalans” que va popularitzar Aznar, aleshores camuflava el que avui en dia surt a la superfície: Aznar no va governar mai sense els catalans.

En les eleccions de 1996, el Partit Popular va col·laborar amb Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària. Una cosa que podria semblar impensable degut la retòrica jacobina  de José María Aznar, un pacte amb els partits polítics nacionalistes, provoca que es pugui pensar més enllà de la estètica. Com es ben sabut, entre el Rei Juan Carlos I de España i José María Aznar les relacions no eren gens bones, però tot i així, el President del Govern aplicava el que li deia el monarca. A les eleccions de 2000, amb majoria absoluta del Partit Popular, Aznar rep el suport de Convergència i Unió i Coalició Canària. Podria passar per un fet aïllat, però en la política el que sembla, és.

Mentrestant, les relacions entre la Generalitat i la Casa Reial són excepcionalment bones, regna la bona sintonia entre totes dues institucions i més enllà de lo protocol·lari, la cordialitat es bona. Paraules com les de Jordi Pujol senyalen que aquesta relació es veia bona perquè permetia l’encaix de Catalunya i Espanya, tot i que als últims moments no fos del tot positiva pel rumb cap a l’independentisme. I és aleshores quan, després de diferents moments transcendentals, el Rei Joan Carles I de España abdica en pro del seu fill Felip VI d’Espanya quan l’independentisme català arriba als màxims històrics.

Més enllà del titular

A partir d’aquest punt, comencem a trobar un gir. La premsa busca en el nou monarca un guió molts cops fal·laç doncs sense que hi hagin declaracions, des del Palau de la Moncloa s’informen de “possibles sensacions” o directament expressions com “transmetia” més enllà del que deia. En unes eleccions catalanes a l’horitzó doncs la pressió ciutadana ja preveia que a finals del 2014 es farien eleccions, tan el PSOE amb Pedro Sánchez, com el PP amb Mariano Rajoy prenen dues vies diferents. Mentre la primera força citada aposta per una reforma constitucional com a punt de fuga de l’independentisme, doncs creu que això es solucionarà d’aquesta forma, la segona decideix la inacció, no passarà res i per tant no hem de fer res. Aleshores passen dues coses que van passar per alt i aquí és on podríem començar a sospitar d’una possible “Via Canadenca” cap a l’autogovern de Catalunya.

La primera és l’audiència entre Artur Mas, vist per molts com el creador i adalid de l’independentisme, i el rei Felip VI d’Espanya. Una recepció molt cordial, on diferents aspectes com el contacte físic entre totes dues persones demostra complicitat, com també bones relacions. Tot i les diferents cites, la relació que es mostrava era aquesta, on fins i tot es va dir que era Artur Mas qui controlava la situació per provocar que el monarca passés darrere d’ell a la recepció amb la premsa.

La segona senyal és la no-aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, on el Govern Central pot intervenir el Govern d’una Comunitat Autonòmica si no es respecta l’interès general d’Espanya. Un article on des de figures com Alfonso Guerra han demanat la seva aplicació, i alguns membres del Partit Popular, aquest últim ha acabat admetent públicament que descarten aplicar l’article. De la mateixa forma que ha passat amb la intervenció del FLA, on s’ha passat de la eliminació a la regulació, i de la regulació al control sobre el que s’utilitza finalment, d’una acció preventiva a una posterior.

Tot i això, la premsa espanyola i catalana han fet ressò de les intencions més enllà de la realitat, un fet que demostra fins a quin punt valorem les intencions i no la feina realment assolida.

27-S: el punt d inflexió

Després de declaracions, amenaces, dies solemnes o la reivindicació de fets, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S mostren un punt d’inflexió. L’independentisme, que segueixo destacant que busca ser un autogovern, és l’opció amb més representació política, però amb un 48% dels vots; i per altra banda, hi ha des d’opcions a favor d’un referèndum fins a posicions que mantenen l’estatus quo actual, sent aquest últim la opció menys votada, doncs les forces reformistes van superar les de l’estatus quo.

Com a conseqüència d’això, comença la campanya política de les eleccions generals a les Corts Espanyoles centrant-se diferent segons les forces polítiques. El Partit Popular com a garant de la unitat d’Espanya i del marc constitucional actual; el PSOE com a garant de la unitat d’Espanya i a favor de canviar el marc constitucional actual; Podemos com a garant de la unitat d’Espanya però sempre que aquesta sigui votada en un referèndum a Catalunya després de canviar la Constitució; i per últim Ciutadans que defensava el mateix que el Partit Popular.

Com podem veure doncs, el “debat català” ha passat a ser un “debat de caire nacional”. Els resultats de les eleccions obren la porta a la ingovernabilitat, com també a pactes d’estabilitat que ensorrarien forces polítiques. Però tornem a Felip VI d’Espanya, tot i la hostilitat que mantenen des del Govern de l’Estat, el monarca no deixa de tenir relació cordial amb el President Mas, amb els seus discursos institucionals respectius, però sí apel·lant tots dos a respectar les lleis establertes, més decantant-se pel marc legal que no pas per la unitat de l’Estat.

El discurs de Nadal de Felip VI d’Espanya no pot passar per alt, apel·lant a la unitat dels espanyols, reconeixent en Espanya “un Estat que reconeix la nostre diversitat en l’autogovern de les nostres nacionalitats i regions”, com també “exercir la política des del diàleg, la concertació i el compromís”, a més, va fer una crida recalcant la pluralitat política, el diàleg i que es prenguin les millors decisions que resolguin els problemes dels ciutadans”, com també “adequar el progrés polític a la realitat de la societat espanyola d’avui”. Però utilitzant finalment una expressió “esperit d’unió”.

L’ordre en el caos

Gairebé per sorpresa, quan estàvem a menys de 48 hores de la proclamació d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, el President Mas fa un pas al costat i Carles Puigdemont, batlle de Girona, és l’escollit a l’endemà President de la Generalitat de Catalunya amb el suport de Junts pel Sí i la CUP. A l’endemà de la decisió del Parlament, la Presidenta del Parlament no va ser rebuda per Felip VI d’Espanya, un gest que ha provocat una gran repercussió on fins i tot Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE, ha admès que el monarca ha fet malfet en no rebre a la Presidenta del Parlament, com també ha telefonat al President de la Generalitat escollit, Carles Puigdemont.

Hores abans, el PSOE, en senyal de cordialitat cap als grups independentistes catalans, ha cedit quatre senadors, dos cap a Democràcia i Llibertat, i dos cap a Esquerra Republicana de Catalunya, obrint un cisma dins del seu partit al ser titllat de còmplice de l’independentisme. Una crítica també repetida a les files del Partit Popular contra el dirigent socialista.

Per altre banda, el Govern en funcions, ha portat davant l’Advocacia de l’Estat si el jurament del càrrec que va fer el President de la Generalitat és constitucional i correcte al no citar ni al Rei ni a la Constitució. Però, per altra banda, un fet que sembla ser que hagi passat per alt: el President del Govern en funcions, Mariano Rajoy, ha descartat aplicar, sota qualsevol precepte, l’article 155 de la Constitució Espanyola, anteriorment citat, després de reunir-se amb el rei Felip VI d’Espanya.

Això demostra cert ordre en el caos de la situació política, on trobem dos bàndols. El primer bàndol estaria format per polítics del PSOE i del PP a favor de la unitat d’Espanya però sense hostilitat real contra l’independentisme català, com podria ser Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, on també hi ha ministres com Garcia Margallo. I un altra completament hostil amb totes les conseqüències format per Soraya Sáenz de Santamaria, Susana Díaz o ministres com Montoro.

Davant d’aquesta situació, no es casual que durant aquesta última etapa de la legislatura, ni tampoc ara, no s’hagi aplicat l’article 155, no s’hagi “tancat” el FLA entre altres polítiques que l’Estat té competències per re-centralitzar. Però també hi ha hagut un canvi de retòrica per part de l’independentisme, passant de les declaracions institucionals i el no acatament, a voler incomplir algunes sentències del Tribunal Constitucional i forçar el diàleg amb l’Estat. Convergent totes dues tendències cap un punt d’enteniment.

Nous horitzons

La figura de Felip VI, les accions de Pedro Sánchez o Rajoy, com també el canvi de retòrica de l’independentisme, desvelen un horitzó al qual serà molt semblant al del Canadà quan va aconseguir la plena sobirania pròpia mantenint el mateix cap d’Estat, la Reina Isabel II. Es coneix com Acte de Constitució de 1982, on el Regne Unit reconeixia la plena sobirania del poble canadenc, declarant-lo sobirà gràcies a que aquest no s’hauria de valdre més del poder que exerceix el Parlament Britànic, fent innecessari,  gràcies a una part de l’Acta, que aquest últim no promulgués cap Acte al respecte.

Així doncs, no descartaria que en el cas de l’autodeterminació de Catalunya, el propi monarca Felip VI d’Espanya, decidís tirar endavant un referèndum a través dels dirigents dels dos màxims partits de les Corts, on segurament sortiria el “Sí” perquè no existiria aleshores cap risc legal, però de la mateixa forma que al Canadà, es compartiria Cap d’Estat per no provocar trencaments innecessaris, creant-se un símil de Commonwealth però amb Espanya i Catalunya. Com es va demostrar durant el Cop d’Estat del 23-F, el Rei d’Espanya pot exercir una potestat més enllà de la que li marca la Constitució, per tant, res es pot descartar.

Condecoracions constitucionalistes

El 14 de març de 1815, el Govern de Ferran VII instituïa la Reial i Americana Ordre d’Isabel la Catòlica per “premiar la lealtad acrisolada y los méritos contraídos en favor de la prosperidad de aquellos territorios”. Al 1847 l’Ordre canviava de nom mitjançant un Reial Decret sent nombrada Reial Ordre d’Isabel la Catòlica. Actualment és una Ordre molt polèmica per les persones que la ostenten o l’ostentaven, nombrades després de la finalització de la dictadura del General Franco, en ple període de la Transició. Dictadors i col·laboradors de les dictadures hispano-americanes, Jerarques de les dictadures africanes, Cabdills dels règims militars d’Orient Mitjà i Sud-Est asiàtic, tots ells tenen la Ordre d’Isabel la Catòlica per la seva gran tasca de desenvolupament dels països.

Començant pel 1976, doncs és quan entrem en la etapa constitucionalista, els condecorats polèmics amb aquesta ordre va ser Joaquín Balaguer, President de la República Dominicana, culpable de Terrorisme d’Estat on més de 11.00 persones van ser víctimes d’aquest, i responsable de desaparicions forçoses, persona pròxima a Trujillo. A més, cal destacar el seu segon període presidencial conegut com a “los Doce Años”, on la persecució política, el pistolerisme i l’assassinat dels opositors van definir-lo, començant al 1966 i acabant al 1978.

El 1979, l’Estat Espanyol va condecorar a Teodoro Obiang Nguema Mbasogo i Jorge Rafael Videla.

El primer, Teodoro Obiang és l’actual Cap d’Estat de Guinea Equatorial, que va fer un Cop d’Estat el mateix 1979 derrocant a Francisco Macías, anterior President del país. El seu règim és conegut per les massacres, repressions i tortures cap als opositors, com també per la violació dels Drets Humans. El segon, Jorge Rafael Videla, potser és el cas més flagrant de la llista. Dictador argentí i President de facto des de 1976 fins 1981, un dels caps del Proceso de Reorganización Nacional, nom pel qual es coneix la dictadura militar. Les xifres de desapareguts arriben a les 30.000 persones i aproximadament 8.000 persones assassinades.

De la Junta Militar del Proceso de Reorganización Militar, també van ser condecorats pel Regne d’Espanya el Vicealmirant Antonio Vañel, un dels caps dels camps de concentració de la ESMA, el Brigadier Basilio Lami Dozo, un dels jerarques del règim, el General Reynaldo Bignone, membre de la Junta i condecorat a la Gran Creu del Mèrit Naval amb Distintiu Blanc, Emilio Eduardo Massera també va rebre la Gran Creu de la Ordre del Mèrit Militar amb Distintiu Blanc i Roberto Eduardo Viola, successor militar de Videla, va rebre la Gran Creu de la Ordre del Mèrit Militar.

El 1981, l’Estat Espanyol va condecorar a Soeharto, qui va ser President d’Indonesia des de 1967 fins a 1998. Essent responsable gairebé de més d’un milió de víctimes del terrorisme d’Estat on qualsevol persona que pogués ser opositora del règim era qualificada com a “tapol”, abreviació de tahanan politik o presoner polític. Els opositors es veien privats de propietats, no podien participar a la vida pública i eren apartats de la societat per tal de no poder “contaminar” la resta de la societat.

El 1983, es va condecorar a Gregorio Álvarez i Mobutu Sese Seko. El primer, Gregorio Álvarez, va ser President de facto de l’Uruguai entre 1981 i 1985. Després d’un plebiscit al 1980 on la població va expressar que volia tornar a una vida democràtica, el Tinent General Álvarez va negar-se fent un cop d’Estat i creant el Consell de la Nació, nombrant-se ell mateix President al 1981. Al 1978 va ser el responsable de l’assassinat de 18 persones durant la dictadura de Méndez, continuista de la de Bordaberry. I el segon, Mobutu Sese Seko, va ser Dictador i President de Zaire entre 1965 i 1995. Va ser culpable de la violació dels drets humans i també del subdesenvolupament del seu país per les seves polítiques de nacionalització de les empreses estrangeres i l’expulsió dels europeus del seu país, reprimint una revolta universitària on més de 2000 estudiants van ser enviats a l’exèrcit forçosament al 1969.

El 1989 es va condecorar a Wojciech Jaruzelski, Primer Ministre de Polònia durant 1981 i 1985, President del Consell d’Estat polonès des de 1985 a 1989 i President de Polònia des de 1989 a 1990. Responsable de la repressió comunista al país contra el sindicat catòlic als últims anys de la República socialista de Polònia i responsable de la implementació de la Llei Marcial entre 1981 i 1983 on els principals líders de la oposició van ser empresonades. Durant la Llei Marcial, segons estudis posteriors, van ser víctimes aproximadament una centena de persones. Entre elles Jerzy Popieluszko, qui va enfrontar-se sent capellà al règim i acabant sent assassinat al 1984.

I finalment, el 1995 Fidel Valdez Ramos, President de Filipines de 1992 a 1998 i membre del Govern de Ferndinand Marcos entre 1980 i 1986. Aquest últim va ser President de Filipines entre 1965 i 1986. Durant l’etapa de Fidel Valdez Ramos al Govern de F. Marcos, va ser assassinat el 1983 Benigno Aquino, un dels principals opositors a Marcos, quan aquest era Director de la Policia Nacional de Filipines.

En conclusió, després d’analitzar alguns dels casos més destacats de persones condecorades amb la Ordre d’Isabel la Catòlica, es pot entreveure com l’Estat Espanyol premia a persones que no respecten ni principis constitucionals, ni llibertats individuals ni tampoc el compliment dels valors en els quals s’abandera el Regne d’Espanya, sent així una incongruència qualsevol exigència en matèria de Drets a qualsevol país exterior.