Fuerteventura: una posición estratégica

Actualmente la Organización del Tratado del Atlántico Norte está en la palestra política y mediática debido a la acción de Estados-miembro en los conflictos de Siria o Ucrania.

Durante el S. XVIII, el Reino Unido conquistó gran parte del mundo a través de puntos clave de la geografía mundial. Estableciendo puertos y dársenas militares y comerciales en lugares como Gibraltar, Malta, Creta, Alejandría, Yedda, Calcuta, Sri Lanka o las Islas Falkland, dominaba las principales rutas marítimas. En el s. XX, durante la Guerra Fría, la Unión Soviética estableció en Tartus, República Árabe de Siria, una base militar para poder tener un puerto en el Mediterráneo y al mismo tiempo establecerse directamente como un actor en la región.

Actualmente, tal como teoriza Mary Kaldor, los conflictos han cambiado, y ya no se trata de conflictos Estado-Estado, sino conflictos de violencia organizada. Donde los actores implicados no están dentro de un Estado, sino que el conflicto existente trasciende más allá de las fronteras siendo la humanidad la verdadera víctima. Es por éste motivo que dentro de los territorios del Reino de España, el lugar idóneo para colocar un nuevo centro de la OTAN, es en las Islas Canarias, concretamente en la Isla de Fuerteventura. Más adelante detallaré las razones.

Como consecuencia de la guerra global contra el yihadismo, podemos encontrar en África Occidental el conflicto del norte de Mali contra Al-Qaeda, el conflicto contra Boko Haram en Nigeria, el Movimiento para la Unicidad y la Yihad en África Occidental (MOJWA) en el sur de Argelia, Mali y Níger, o Al-Qaeda en el Magreb Islámico (AQMI) afectando toda África Occidental. Donde los Estados africanos afectados necesitan en muchos casos intervención extranjera, dado que estos grupos yihadistas cuentan con mejor preparación que algunos de los ejércitos nacionales. Dada la vinculación histórica de la zona de África Occidental con países miembros de la OTAN, como el Reino Unido y Francia, una base de esta organización en Canarias puede brindar el apoyo a los Gobiernos regionales contra el terrorismo. Un terrorismo que cada vez es más global, afectando más actores y que necesita rápidas  intervenciones. Así pues, hay cinco puntos que justifican la decisión de poner un Cuartel General en Fuerteventura:

1. Existencia de infraestructuras militares en la isla.

2. Proximidad a zonas conflictivas.

3. Su situación estratégica.

4. La existencia de misiones policiales por parte del Cuerpo Nacional de
Policía en la zona del África Occidental.

5. El precedente portugués de Madeira.

El primer motivo por el cual el nuevo cuartel de la OTAN debería instalarse en Fuerteventura, es la actual existencia de bases militares en la isla tal como señala el Ministerio de Defensa. La primera de ellas es el Acuartelamiento “Puerto Rosario” del Regimiento de Infantería Ligera Soria 9, en Puerto Rosario, a menos de cuatro kilómetros del Aeropuerto de Fuerteventura. Un aeropuerto, que partiendo de las características del Aeropuerto de San Javier en Murcia, donde comparten su uso para misiones militares y vuelos civiles, serviría como infraestructura para poder recibir vuelos militares en caso de emergencia o rutina. Además, las características geográficas de la isla han permitido que se instale un radar militar en la Montaña La Muda, en la misma isla.

Estas peculiares características, mezcladas con los diferentes destacamentos militares que se encuentran en las Islas Canarias, hacen que Fuerteventura y Puerto Rosario sean un lugar preferente. La existencia de un puerto a escasa distancia del Acuartelamiento “Puerto Rosario” y su extensión, apuntan a la buena comunicación de un futuro Cuartel General de la OTAN en ese lugar. Así pues, dispondríamos de un puerto, un aeropuerto, un sistema de radares y la existencia de una infraestructura militar en dicho lugar.

El segundo motivo, citado anteriormente, es la proximidad a zonas de conflicto, pues la isla está situada en una posición privilegiada. Se encuentra a 100 km de la costa marroquí, 900 km de la capital de Marruecos, a 1.200 km de la capital de Mauritania, a 1.500 km de la capital del Senegal, 1.600 km del centro de Argelia, a 1.700 km del corazón de Mali, a 3.000 km del corazón de Nigeria y la frontera del Chad y 3.500 km de la frontera con Camerún. Como consecuencia del actual conflicto de Libia, los vuelos militares corren cierto peligro si sobrevuelan territorio hostil, es por esto que, aunque la distancia en algunos casos es más corta, los vuelos desde Fuerteventura serían más seguros. Dada su situación geográfica, las Armadas de los diferentes países de la OTAN podrían establecer en la isla un punto de ruta para aprovisionar sus buques rumbo al Golfo de Guinea o al Atlántico Sur.

El tercer motivo, vinculado a este último apunte, consiste en su posición estratégica cercana a África y también al paso entre continentes a través del Océano Atlántico, pues se pueden controlar las rutas que comunican el Mar Mediterráneo con América del Sur a través del Atlántico, donde se sitúan potencias como Brasil y Argentina. Así mismo la conexión entre los puertos del Golfo de Guinea y la Unión Europea hace de las Islas Canarias un punto clave, militarmente hablando, para controlar el comercio que pueda provenir de países conflictivos o de zonas en guerra.

El cuarto motivo está relacionado con la División de Cooperación Internacional (D.A.O). Actualmente el CNP ofrece apoyo para diferentes servicios en Argelia, Ghana, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Guinea Ecuatorial, Mali, Mauritania, Níger, Nigeria, Senegal, Sierra Leona y Marruecos. Siendo así el establecimiento de un Cuartel General de la OTAN en Fuerteventura fundamental como labor logística de la EUROPOL y la INTERPOL en su lucha contra la criminalidad en estos países. De la misma que las acciones de la Guardia Civil en Mali, Senegal o la República Centroafricana. Además de misiones de apoyo a las operaciones francesas en Gabón.

Analizando el caso de Sierra Leona, situada a 2.300 km de Fuerteventura, la misión de la Policía Nacional ha sido investigar la delincuencia organizada en la capital del país. La misión policial consiste en controlar Freetown, la capital y dar apoyo a las Naciones Unidas contra los casos que puedan existir de narcotráfico y trata de personas. La misión de la Policía Nacional en la ciudad consiste en vigilar los puestos de recogida de agua, como también la asesorar a los funcionarios locales, coordinando la formación con otros policías y proporcionar asesoramiento técnico al respecto.

En el caso de Guinea Bissau, se presta apoyo a las autoridades del país para reformar las estructuras de seguridad, como también suprimir la trata de seres humanos y el tráfico de niños. Cabe destacar, que los motivos de criminalidad en el Sáhel consisten en el yihadismo, que se nutre en gran parte del mercado negro y de los beneficios de la trata de personas. Así pues, combatiendo estas acciones se combate también un problema global como es el islamismo radical.

El quinto y último motivo es la existencia del precedente portugués de Madeira, o la Base Aérea das Lajes (Base Aérea Nº4). En el pueblo de Lajes, de la isla Terceira del Archipiélago de las Azores, hay una base militar portuguesa construida a principios del s. XX, cuya función principal durante la Segunda Guerra Mundial fue la de servir como base tanto de la Royal Air Force, como de los Estados Unidos. Este hecho ayudó para que Portugal entrase en la OTAN, convirtiendo la Base Aérea das Lajes en un punto muy importante durante la Guerra Fría, pues servía de enclavamiento y parada de los aviones militares que iban de Europa a Estados Unidos, y viceversa, hasta la disolución de la Unión Soviética.

Como consecuencia de esas acciones, y analizados los cuatro puntos anteriores, un nuevo Cuartel General de la OTAN en Fuerteventura convertiría la isla y la infraestructura militar en un enclave óptimo para las nuevas operaciones africanas. Además, también serviría como sirvió en la Base Aérea das Lajes en las Islas Azores, para modernizar la infraestructura militar vigente en la isla y la mejora de las condiciones de vida de los ciudadanos del Archipiélago de las Islas Canarias.

Como conclusión, y por lo expuesto anteriormente podríamos afirmar que dentro del territorio nacional español, el mejor lugar para colocar un nuevo Cuartel General de la OTAN sería en la Isla de Fuerteventura por la proximidad a los conflictos, su situación de control de las rutas comerciales atlánticas, la importancia de situar una base logística en territorio de uno de los Estados de la OTAN lo más cerca posible de las nuevas guerras africanas y por la ya existencia de una infraestructura militar en la isla, sirviendo como base de transito temporal en caso de necesaria ampliación a largo plazo por movilización de contingentes a gran escala de la Organización del Tratado del Atlántico Norte.

Tarea: Máster en Seguridad – UNED.

La farsa de la reforma constitucional

De vegades la ciència-ficció va més enllà de la televisió i el cinema, arriba al terreny polític i, aleshores, ens fan creure que és real. La reforma constitucional n’és un exemple. Pensar que modificar la Constitució espanyola és necessari és demostrar que no se n’ha llegit ni un sol article o, si s’ha llegit, que no s’ha fet correctament com ho demostra el fet que, per diversos motius els pares de la Constitució, els qui la van redactar, ho han trobat innecessari a causa de la flexibilitat del redactat de la Carta Magna. Seria possible, fins i tot, celebrar un referèndum sobre la independència sense tocar ni una sola coma del text, cosa que fa que alguns ens qüestionem si, de fet, la finalitat que persegueix aquesta reforme és permetre fer-lo o bé centralitzar encara més el país i, per què no, engegar un procés que dugui l’Estat a un salt al buit.

La reforma constitucional és com la caixa de Pandora. Fer seguidisme d’aquesta idea surrealista, el reformisme constitucional d’avui dia, volent creure que hi haurà prou suport com per fer una Constitució espanyola millor, té un punt de candidesa i un altre de tristesa. Candidesa perquè pensar que dos terços de les cambres es posaran d’acord dues vegades -amb eleccions i referèndums pel mig- i tristesa perquè fins i tot qui se suposa que l’ha de voler conservar -no són pas conservadors perquè sí- està disposat a parlar-ne. Realment és una decepció que el que se suposa que és un gran partit i l’única força que hi ha al Congrés dels Diputats -ara mateix l’oposició és inexistent- escolti cants de sirena… a no ser que la seva finalitat sigui una altra, és clar.

Quina altra finalitat, però? Podria ser aconseguir la centralització definitiva de les competències, la compleció de l’afrancesament i la construcció d’un Estat mental-legal centralista i radial. Aquell malson dels intel·lectuals que, des del segle XVIII, pensen que el problema principal d’Espanya ha estat aquest. Parlo només de centralització perquè la descentralització no té cap suport útil i, per fer una reforma constitucional en aquest sentit, s’hauria de passar per un referèndum que, clarament, no l’aprovaria.

Així doncs la reforma constitucional, aquest cant de sirena, no és cap altra cosa que un parany perquè les forces sobiranistes-independentistes abandonin la unilateralitat i es perdin anys en la dimensió desconeguda que és aquesta modificació impossible i, amb els anys, tot s’acabi esvaint. Tot plegat no és cap novetat: només cal recordar que Espanya va perdre totes i cadascuna de les terres i possessions a ultramar mentre negava l’existència de cap problema i pensant que, ignorant-lo, se solucionaria sol.

Com va dir Dionisio Ridruejo el 1955 a la ponència a l’Ateneu Barcelonès que li va costar la defenestració política per part del règim franquista, “el pueblo español ha fracasado por un déficit de imaginación. Hay una pereza mental que impide dar como reales las cosas que lo son”.

En el nostre cas, la mandra mental no deixa veure que la pretesa reforma constitucional no va enlloc i que, el que és pitjor, si es fes, duraria anys, fins al punt on el poble espanyol fracassaria realment com a poble perquè no sabria per què va començar tot plegat. En cas que s’arribés a completar, a més, tornaria a deixar en mans de la voluntat política les mateixes coses que el redactat actual i només canviarien les competències… que també dependrien de la voluntat política. El mateix Miquel Roca va afirmar, el 2013, que dins la Constitució hi cap fins i tot un referèndum per la independència, una afirmació que Herrero de Miñón va confirmar l’any següent dient que només caldria blindar competències i que això es podia fer sense tocar ni una coma del text, només afegint una disposició com es va fer quan es van crear les comunitats autònomes.

Així doncs, l’Estat es troba davant d’un horitzó on hi ha una monarquia sota mínims i una demanda popular de més centralització competencial i d’acabar amb les autonomies… sembla que no és el millor moment per obrir la caixa dels trons. La reforma ha de passar pel poble i això és el que fa perillar més qualsevol idea d’estabilitat i d’acord entre totes les forces polítiques. Uns la veuran com una imposició sobre la resta i els altres no negaran que han vençut quan, en realitat, una reforma constitucional sempre es tracta d’arribar a acords com aquells a què es va arribar el 1978.

Potser com a poble, el que ens seria més convenient, seria no deixar-nos guiar instintivament i creure que aquesta pretesa reforma constitucional serà la solució a tots els problemes d’Espanya quan, possiblement, el que farà serà agreujar-los quan es faci evident que no és cap altra cosa que una altra farsa per mantenir distret el personal.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de desembre de 2016

“Brexit” per una Irlanda unida

Com a conseqüència de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, comença a semblar possible que es produeixi un esdeveniment històric: la reunificació d’Irlanda. Segons gran part dels ciutadans de l’illa, la República d’Irlanda està incompleta des de la seva independència el 1922 -com a Estat Lliure Irlandès- a causa del Tractat Anglo-Irlandès, que va posar fi a la Guerra d’Independència i que va deixar sis dels nou comtats de la província d’Ulster en mans britàniques. Tant el Taoiseach (primer ministre) irlandès com fins i tot els tories d’Irlanda del Nord han alçat la veu per dir que aquesta situació pot canviar.

Des del govern de la República, el ministre d’Assumptes Exteriors ha recordat que, gràcies a l’Acord de Divendres Sant de 1998, els ciutadans nord-irlandesos tenen dret a demanar la nacionalitat irlandesa, cosa que els faria seguir sent ciutadans de la UE. També ha apel·lat a la realitat actual a Irlanda del Nord: el referèndum sobre el Brexit va demostrar que la majoria de la població és favorable a quedar-se a les institucions europees. El mateix Taoiseach també s’ha pronunciat per, esmentant un altre dels punts de l’Acord de Divendres Sant, reclamar la celebració d’un referèndum a Irlanda del Nord sobre la incorporació dels Six Counties a la República d’Irlanda. Totes dues autoritats, a més, han fet referència al mecanisme que va permetre que la República Democràtica Alemanya entrés automàticament a la Comunicat Econòmica Europea en ser annexionada per un Estat membre.

Tot i que els acords entre la República d’Irlanda i el Regne Unit permeten la lliure circulació de persones i mercaderies, la gestió del Brexit  des de Westminster pot afectar l’opinió pública nord-irlandesa. Si el govern britànic manté unes posicions tan estrictes com fins ara, el govern irlandès ha anunciat que els acords entre tots dos països quedarien invalidats ja que, com que la República és membre de la Unió Europea, la legislació comunitària tindria prevalença. Això duu la situació a un punt crític perquè, per exemple, el 34% de les exportacions d’Irlanda del Nord van destinades a la República, el darrer any han rebut dos milions de lliures en ajudes a l’agricultura i uns 500 milions de lliures s’han fet servir per compensar les víctimes dels Troubles (el conflicte nord-irlandès.
Des del segon partit del país, el Fianna Fáil -fundat el 1926 per Éamon de Valera per reivindicar una Irlanda unida- s’ha declarat que la voluntat i particularitat dels nord-irlandesos no ha estat reconeguda pel Brexit ni per les autoritats britàniques. És per això que també es mostren partidaris d’un referèndum als Sis Comtats perquè els nord-irlandesos puguin decidir si volen seguir formant part de la Unió Europea dins la República d’Irlanda o sortir-ne de la mà del Regne Unit.

L’Acord de Divendres Sant, de fet, dóna potestat a Irlanda del Nord de, arribat el moment, vetar el Brexit. Tot i així, la primera ministra Theresa May afirma que ella té l’última paraula sobre l’assumpte. Si aquesta situació arribés a comportar una sortida forçada d’Irlanda del Nord de la Unió Europea podria provocar l’esclat d’un nou conflicte entre irlandesos, nord-irlandesos i britànics, obrint la porta a l’anul·lació dels Acords de Divendres Sant i legitimant la reclamació irlandesa sobre Irlanda del Nord.
Si el govern britànic continua mantenint la postura actual amb el Brexit, no només s’haurà d’enfrontar a l’independentisme escocès sinó a un resorgiment del republicanisme irlandès a banda i banda de la frontera. Sigui com sigui, els nord-irlandesos tindran l’última paraula sobre si volen seguir discriminats pel Regne Unit, cosa que reconeixen els tories nord-irlandesos, o completar una República d’Irlanda que els espera, cosa que Theresa May ni tan sols contempla.

Publicat a la Revista l’Endevant el 18 d’octubre de 2016

Caldran nous “dreyfusards”?

“Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar. Quan un poble descendeix a aquestes infàmies, està pròxim a corrompre’s i aniquilar-se.” Émile Zola

Els anys  2007 i 2008, la sala Bataclan va ser objecte d’amenaces per part d’islamistes radicals, sent el motiu d’aquestes que la sala estava regentada per jueus, tal com informava aquest dissabte la revista Le Point. Tot i així, les intimidacions per part d’islamistes sobre els propietaris de la Bataclan van veure el seu màxim apogeu quan a l’any següent, membres del grup terrorista Jaish al-Islam van confessar que tenien un projecte per atemptar a la sala de festes segons gravacions de la Direcció General de Seguretat Interior francesa.

L’atemptat a una escola jueva anys després, el 2012, a Toulouse, va marcar un abans i un després en la vida dels jueus francesos. Tot i que l’Estat va reforçar la vigilància policial en tots els centres confessionals de França, la comunitat jueva francesa va dialogar amb el Primer Ministre Benjamin Netanyahu. El Vicepresident de la comunitat jueva a Paris va transmetre al PM que la intenció de l’atemptat no era altra que la de matar jueus a l’escola. Aquesta resposta va tenir com a conseqüència la declaració de la Conferència de Rabins Europeus, on s’expressava amb gran inquietud l’urgent necessitat de garantir que es prenguin les mesures de seguretat oportunes perquè no perillin les institucions jueves a Europa.

En una Europa tenyida pel dol degut a l’atemptat múltiple de Paris a mans de l’Estat Islàmic, s’han obert de nou ferides al respecte, i sobre si realment els jueus estan segurs a França. Un punt important a destacar és que el grup de rock dels Estats Units, Eagles of Death Metal, que actuava a la sala al moment de l’atemptat, havia fet una gira per Israel, i havia rebut certes amenaces dels grups BDS (favorables al boicot dels productes israelians). Tal com informava el The Jerusalem Post, aproximadament 6.500 jueus han marxat de França cap a Israel perquè no se senten segurs, i és possible que a finals de 2015, com a conseqüència d’aquestes últimes situacions, la xifra augmenti fins als 8.000. Això, en comparació amb l’any passat, on 7.200 jueus van marxar de França cap a Israel suposa un increment el 10% segons xifres de l’Agència Jueva.

Tot i les xifres però, la crida de Manuel Valls a tranquil·litzar la comunitat jueva fa uns anys no va ser en va, i això s’ha demostrat en el sentiment de pertinença a la República Francesa d’aquesta comunitat. Emblemes nacionals com la bandera francesa i la presència de representants militars, religiosos i polítics a la Sinagoga Central de Paris, demostren un esperit de unitat sense fissures. Al mateix temps, el fantasma de l’antisemitisme està tornant a França.

El mateix antisemitisme sense proves que va culpar a Capità Dreyfus d’altra traïció, des de diferents webs i blogs s’assenyala indirectament  i altres directament que el responsable dels atemptats és Israel i la comunitat jueva. Lluny queda la valentia de Zola, les línies del “J’accuse” per allunyar de nou el fantasma de l’antisemitisme francès, dels plantejaments exposats a les primeres línies d’aquesta columna que li van valer l’exili: “Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar.”

European Star Line

Després de molts esforços, un projecte on molts actors tenien dipositades moltes esperances, va començar marcant un abans i un després en el que a globalització es referia unint gent de molts llocs fent que inclosos polítics prenguessin part per acabar creant un grandiós projecte. Parlo de la White Star Line.

A ulls seus, res era impossible i això va fer que invertint milions aconseguissin crear la Classe Olympic, formada per tres vaixells únics que superaven qualsevol altre rival, Olympic, el Titanic i el Britannic. Vaixells que superaven a qualsevol rival en luxe i també eslora, fent que això els projectés com una de les companyies més potents i més selecte que existís. Si la Cunard Line era sinònim de velocitat, la White Star Line era sinònim de luxe i grandiositat. Semblava que fos poc important la tècnica perquè el que importava segons ells no era la velocitat sinó la opulència.

Dels tres vaixells insígnies de la Classe Olympic, tots ells es van enfonsar. El RSM Titanic com coneixem tots en el seu viatge inaugural xocant contra un iceberg que no s’esperava que estigués allà degut a la ruta presa, el HMHS Britannic durant la Primera Guerra Mundial xocant contra una mina al costat de la illa grega de Kea, i al primer de tots el RMS Olympic xocant contra un cuirassat. Abans que els bucs insígnies, van perdre al 1873 el RMS Atlantic que va naufragar, el SS Naronic al 1893 que va desaparèixer i el RMS Republic al 1903 que va xocar contra el SS Florida enfonsant-se.

La Unió Europea, de la mateixa forma que la White Star Line, també està seguint una espiral de desastres començant per la caiguda de Xipre i la seva economia, després Irlanda amb la caiguda de la Bolsa de Valors, i per últim en una primera fase que conclou amb Portugal, on la crisis del deute sobirà europeu i els cinc rescats van fer enfonsar el Govern de Socrates.

Potser per la seva magnitud, el podríem considerar un Classe Olympic dins la crisi europea, i és el cas de Grècia, on l’iceberg del deute va enfonsar completament el país fent caigués el Govern havent-hi fins i tot la necessitat de convocar diferents eleccions fins avui en dia que governa Tsipras. La demora dels pagaments pot enfonsar l’economia francesa, doncs aquesta està estretament vinculada a la tornada de les inversions fetes mitjançant el rescat dels països, on després d’unes retallades de 65.000 milions la situació política és insostenible.

Només en el cas de Grècia, França té dipositats més de 40.000 milions al país que formen part del rescat cap al país, que poden ascendir a més de 72.000 milions si Grècia surt de l’euro. Això, sumat als 11.630 milions que el país li deu a Rússia per la cancel·lació de la entrega dels porta-avions Classe Mistral, el país de l’Hexagon afrontarà una crisi sense precedents al no tenir diners per fer front a les despeses nacionals ni tampoc a Rússia.

Així doncs, un dels països-bandera de la Unió Europea, de la mateixa forma que HMHS Britannic, pot trobar la seva desfeta a les costes gregues. No oblidem que Atenes té mar. Només queda doncs una resposta a una pregunta, qui serà el RMS Olympic, el país insígnia a la Unió Europea que s’enfonsarà amb la marca? Recordem una cosa, l’ordre dels factors, no altera el producte.

Traïció a la coherència

Avui en dia costa molt mostrar que estàs a favor del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial, s’està perseguint a les xarxes i mediàticament a tothom qui és partidari de la austeritat perquè ens ha anat molt bé tenir governants que excedien límits que mai havien d’haver sobrepassat, però per un grapat de vots ho feien.

Grècia s’està fent l’amotinat de la Unió Europea mentre altres països apliquen les reformes que li dicta correctament la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Aquest fet pot semblar inverosímil però els països que han fet cas i han mostrat cordialitat amb aquestes institucions estan millorant la seva situació enfront els que no ho fan.

El FMI té raó, Grècia no fa els deures que li encarreguen, i segurament no els ha fet mai i per això estan com estan. Diu el refrany que com més alt pugis, més dura serà la caiguda, i en el cas de la República Helena la ciutadania ha sigut còmplice del que han fet els seus polítics, és més, ha estat qui ha donat suport a seguir manipulant dades i a seguir creient viure en un somni mentre la realitat era ben diferent. La societat grega és responsable del seu futur com ho és també qualsevol altre societat que hagi donat suport a polítics que sabent que els enganyaven, els han seguit votant.

La democràcia sempre és la voluntat de la majoria, i en el cas grec, com en el cas espanyol, el votant ha estat còmplice dels seus representants. A Grècia van fer unes eleccions en plena crisi on va guanyar Nova Democràcia pactant amb el PASOK, i la gent estava contenta i alegre perquè no havia guanyat Syriza. Tot i així, sabien que aquests partits havien manipulat les dades que entregaven a la Unió Europea i a les institucions de la mal anomenada “Troika”. Els governants grecs toleraven enganyar a les institucions que les havien d’ajudar, i els ciutadans sabien que mostraven dades falses perquè vivien la no-aplicació de determinades mesures.

A Grècia va guanyar Syriza i el Govern no ha fet res per millorar la situació dels grecs, és més, a seguit pujant i pujant quan tothom li deia que no podia. Democràticament el poble hel·lè va signar uns contractes a través dels seus representants per entrar a la Unió Europea, per complir uns principis i uns requisits, i per tant té uns deures i uns drets. Aquests deures s’han de complir i més per tal de garantir la estabilitat d’aquest projecte que és la Unió Europea. Donar un cop a la taula per mostrar rebel·lia contra òrgans superiors pot ser positiu per un partit davant l’opinió del país, però a la llarga aquest cop el poble l’oblida i els òrgans superiors no.

Si vas al metge perquè et fa mal el peu, no li diguis que et fa mal la mà, i després quan et dona un tractament adequat a la ma et queixes que no t’ha solucionat el problema i és més, enlloc de només el peu, ara també et fa mal el genoll per no tractar-te a temps. En aquest cas el FMI i la Comissió Europea són els metges, i el pacient és Papandreu/Samaras/Tsipras. Tots han mostrat números que no són, i tots busquen la cura al que no tenen per benefici electoral propi.

Així doncs no esperin que la Unió Europea funcioni quan els seus ciutadans, per tal de viure més enllà de les seves possibilitats, en gran part dels països han votat a gent que pensa més pel benestar del seu propi país que no pas pel benestar comunitari.

Homofòbia institucionalitzada

Superioritat moral sense límits o fer de fiscal d’allò que tu fas però no deixes fer als altres. Així podríem resumir el dret a mirar cap a una altra banda de la Unió Europea en matèria dels drets dels col·lectius homosexuals, bisexuals i transsexuals. La tolerància a la homofòbia dins la Unió Europea és molt amplia, començant per un dels països fundadors com és França i acabant amb Polònia.

Països com Lituània, Letònia, Bulgària, Polònia o Hongria tenen la homofòbia com un referent necessari per tal de voler la supervivència dels valors tradicionals. Campanyes a Polònia organitzades pel Govern fa uns anys com prohibir dibuixos animats perquè segons ells transmetien la homosexualitat va provocar riures mentre al país s’imposaven decrets-llei contra dibuixos o opinions. A Lituània al 2008 el Parlament Nacional va aprovar una llei conforme no es podia fer propaganda homosexual, i per tant, no es podia parlar d’homosexualitat a les escoles ni enlloc on els menors d’edat poguessin tenir accés a ella, és més, segons fonts governamentals, aquesta llei tracta a la homosexualitat com si fos una malaltia mental o un fet similar a la violència física.

Dels països que he citat anteriorment, la Desfilada de l’Orgull Gay atempta contra els valors tradicionals entre altres coses, fent que el 50% dels homosexuals se sentin discriminats a la Unió Europea. Col·lectius homosexuals de diferents països com els citats anteriorment, afegint Croàcia, se senten discriminades i es troben amb forces polítiques que demanen acabar amb la homosexualitat creant un clima d’intolerància institucional molt elevada.

La nova sentència sobre la donació de sang a fet saltar les alarmes doncs els països són lliures o no d’excloure als homosexuals si els motius estan justificats. Països d’Europa occidental com França, on no es pot donar sang si ets homosexuals, troben en aquesta sentència arguments de sobre per seguir discriminant, i països on no es contemplava ara potser es contempla. A part de França, trobem Àustria, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos o inclús Irlanda amb la mateixa legislació.

Això sí, enlloc de aconseguir una Unió Europea que sigui capdavantera en drets humans i igualtat sense discriminacions, només l’ALDE (Liberals i Demòcrates), que representen 67 eurodiputats de 750 van posar el crit al cel al sortir la sentència perquè permetia a nous països sumar-se a la discriminació fent-la legal. El mateix partit que porta des del principi al costat de les associacions en pro dels drets dels homosexuals i la igualtat sense cap tipus de discriminació.

En conclusió, estem criticant contínuament a Rússia o altres països que estan fent el mateix que nosaltres en aquest camp, i enlloc de canviar nosaltres per ser un referent en matèria de llibertats, esperem que els altres canviïn perquè és més fàcil que no pas fer-ho nosaltres. Doncs sincerament, aquesta Unió Europea de desigualtat i discriminació on no som capaços de vetllar pels nostres conciutadans, que dona lliçons però no se les aplica a sí mateixa, demostra que el projecte comú social i de llibertats no existeix i ningú tret d’una minoria sembla que el vulgui actualment.