Avui en dia costa molt mostrar que estàs a favor del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial, s’està perseguint a les xarxes i mediàticament a tothom qui és partidari de la austeritat perquè ens ha anat molt bé tenir governants que excedien límits que mai havien d’haver sobrepassat, però per un grapat de vots ho feien.

Grècia s’està fent l’amotinat de la Unió Europea mentre altres països apliquen les reformes que li dicta correctament la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Aquest fet pot semblar inverosímil però els països que han fet cas i han mostrat cordialitat amb aquestes institucions estan millorant la seva situació enfront els que no ho fan.

El FMI té raó, Grècia no fa els deures que li encarreguen, i segurament no els ha fet mai i per això estan com estan. Diu el refrany que com més alt pugis, més dura serà la caiguda, i en el cas de la República Helena la ciutadania ha sigut còmplice del que han fet els seus polítics, és més, ha estat qui ha donat suport a seguir manipulant dades i a seguir creient viure en un somni mentre la realitat era ben diferent. La societat grega és responsable del seu futur com ho és també qualsevol altre societat que hagi donat suport a polítics que sabent que els enganyaven, els han seguit votant.

La democràcia sempre és la voluntat de la majoria, i en el cas grec, com en el cas espanyol, el votant ha estat còmplice dels seus representants. A Grècia van fer unes eleccions en plena crisi on va guanyar Nova Democràcia pactant amb el PASOK, i la gent estava contenta i alegre perquè no havia guanyat Syriza. Tot i així, sabien que aquests partits havien manipulat les dades que entregaven a la Unió Europea i a les institucions de la mal anomenada “Troika”. Els governants grecs toleraven enganyar a les institucions que les havien d’ajudar, i els ciutadans sabien que mostraven dades falses perquè vivien la no-aplicació de determinades mesures.

A Grècia va guanyar Syriza i el Govern no ha fet res per millorar la situació dels grecs, és més, a seguit pujant i pujant quan tothom li deia que no podia. Democràticament el poble hel·lè va signar uns contractes a través dels seus representants per entrar a la Unió Europea, per complir uns principis i uns requisits, i per tant té uns deures i uns drets. Aquests deures s’han de complir i més per tal de garantir la estabilitat d’aquest projecte que és la Unió Europea. Donar un cop a la taula per mostrar rebel·lia contra òrgans superiors pot ser positiu per un partit davant l’opinió del país, però a la llarga aquest cop el poble l’oblida i els òrgans superiors no.

Si vas al metge perquè et fa mal el peu, no li diguis que et fa mal la mà, i després quan et dona un tractament adequat a la ma et queixes que no t’ha solucionat el problema i és més, enlloc de només el peu, ara també et fa mal el genoll per no tractar-te a temps. En aquest cas el FMI i la Comissió Europea són els metges, i el pacient és Papandreu/Samaras/Tsipras. Tots han mostrat números que no són, i tots busquen la cura al que no tenen per benefici electoral propi.

Així doncs no esperin que la Unió Europea funcioni quan els seus ciutadans, per tal de viure més enllà de les seves possibilitats, en gran part dels països han votat a gent que pensa més pel benestar del seu propi país que no pas pel benestar comunitari.