Necessitem una victòria més!

Hem construït un univers paral·lel basat en mentides i supòsits sense poder arribar a veure la llum del món real i, per aquest motiu, ens deixem portar per les aparences i les impressions. He començat amb un “hem” perquè com europeus ho hem fet i seguim calumniant tot el que facin i no ens sembli políticament correctament, fins i tot quan sobrepassa les nostres fronteres. M’ha calgut fer una observació participant per veure-ho, i per això puc afirmar que ens equivoquem respecte a Rússia, i ens perjudica seguir sense voler mirar la realitat.

La setmana passada mentre caminava pels carrers de Moscou veia que no hi havia tal militarisme, ni tal demostració de força, sinó record i homenatges als caiguts de la Gran Guerra Patriòtica, nom del Front Oriental a Rússia. 40.000.000 milions de voluntaris soviètics van acabar sent cridats a files per protegir el seu país, les seves cases i les seves famílies contra el feixisme. És destacat recordar que regiments de voluntaris militars de França, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Romania, Bulgària, Espanya, Polònia o Hongria van col·laborar en gran part contra la Unió Soviètica dins de Divisions alemanyes, ajudant a l’Alemanya nazi contra aquesta. Per tant no podem parlar d’una invasió nazi sinó feixista.

El que nosaltres com a europeus veiem és una victòria sobre el nazisme i el feixisme que sense els Estats Units no hagués sigut possible. A Moscou en canvi, encara recorden els seus gairebé nou milions de soldats caiguts. A més dels 26 milions totals que van tindre durant el conflicte, i no parlem de la política de Stalin, parlem de massacres de pobles sencers, de deportacions a camps de treball, a camps de concentració o fins i tot d’extermini. I aquest fet, més enllà de l’anècdota, no és més recordat.

Caminant pel voltant de la Plaça Roja veia a veterans de guerra plens de medalles, de més de vuitanta anys, amb els seus uniformes molt cuidats, i la gent els hi regalava clavells vermells i els hi donava les gràcies pel seu sacrifici. Una reflexió, un país que té una lleva de quaranta milions de soldats i els hi rendeixi honors pel seu sacrifici, no és ser militarista, és ser conseqüent amb el seu passat i no oblidar el patiment de les famílies, dels fills o marits, que avui en dia encara els recorden.

El dia 9 de Maig, veia la desfilada militar per una de les principals avingudes de la capital. No veia un esperit militarista, ni una oda al armament, ni tampoc una demostració de força al món, veia un acte en record de la desfilada del 9 de Maig de 1945 on van desfilar els herois de la Gran Guerra Pàtria. Els nens amb les medalles del que suposo era el seu besavi, i la gent al meu voltant amb la cinta de Sant Jordi recordant als caiguts. No era un ambient de fer un pols al món com ens diuen, era un ambient festiu i de commemorar als caiguts.

I al ser commemoratiu per recordar el sacrifici que va comportar derrotar al feixisme, trobo una falta de respecte que cap dels líders europeus més integristes respecte a la Unió Europea o sota la influència nord-americana, incloent Estats Units, no hi anessin declinant la invitació del Kremlin per assistir. És que els caiguts de la Unió Soviètica no mereixen el mateix respecte que els occidentals? O no s’ha de celebrar la victòria internacional sobre el feixisme quan va ser d’una vegada per totes eradicat a Europa? Aquestes qüestions se les fa la gent i molta gent, incloent el Kremlin, es va molestar per les absències que van haver-hi.

A la tarda del mateix dia, una grandíssima desfilada pels carrers fins a la Plaça Roja. Els fills, germans, néts, vídues o amics, desfilaven pel centre de la ciutat i les principals avingudes amb les fotografies dels seus familiars, que van lluitar i alguns morir al camp de batalla i no podien desfilar a dia d’avui. Per tant, recordant-los, una gran massa de gent entrava al cèlebre emplaçament amb una o cinc fotografies en blanc i negre, portant-les amb orgull i alguns plorant mentre sonaven les notes d’un silenci respectuós. Més de 300.000 persones marxaven amb les imatges, els records, des de nens petits fins a gent gran, recordant-los i desfilant.

Al acabar, en un dels carrers comercials, la gent cantava cançons d’aleshores. Les avies plorant emocionades de veure els seus néts cantant les cançons que cantaven els seus marits, o com la gent s’hi sumava al ser una cançó que segurament algun familiar seu cantava. I on eren trenta persones i una cantava, de cop les trenta més les que es paraven cantaven també una cançó sobre la vida d’uns soldats que es feien tripulants d’un tanc.

Necessitem una victòria més, com recita la cançó (link de la cançó), necessitem una victòria però ara contra la desmemoria de donar les gràcies d’una guerra de fa 70 anys. El 9 de Maig no és el Dia de Europa, és una celebració que trepitja als 26 milions de soviètics morts. És una celebració que oblida el seu passat, oblida la seva història i també que mitja Europa va ser alliberada per la Unió Soviètica de les urpes i els règims titelles feixistes. Una celebració que porta fent-se des del 1985, quan ni la Unió Europea existia i més de la meitat dels països actuals de la UE formaven part del Pacte de Varsòvia rere el Taló d’Acer, demostra que és una celebració contraria a qualsevol reconeixement de Rússia i al seu paper a la II Guerra Mundial.

Estem cegats per un europeisme fictici, on Suïssa deu levitar per l’espai al no celebrar el Dia d’Europa, i on els països de l’Est, com els conversos a la Edat Mitja, són els més europeistes de tots quan fa menys de 10 anys que formen part. Sèrbia, Hongria o el Regne Unit són tractats per la massa mediàtica europeista de poc europeus quan són tan europeus com Dinamarca o França. Qualsevol país que ara reclami més sobirania o més drets serà tractat de poc europeu, enlloc de poc integrador. La semàntica en política ho és tot, i és possible que, malpensant, els dirigents del futur, facin que aquesta arrogància sigui la fi de la integració europea.

A mi segurament em titllaran de ser poc europeista per criticar la falta de respecte a la memòria que tenim dins la Unió Europea, però el que vaig veure a Moscou no és el que aquí ens fan creure. Mentre passejava vaig creuar el pont que hi ha al costat del Kremlin, allà encara, i cada dia, hi ha gent que porta flors fresques i espelmes on van assassinar a Nemtsov, i no és un homenatge discret el que fan, casi has de passar al costat dels cotxes, i la policia no fa res, és més, vigila que segueixi tot bé.

Necessitem una victòria més, una victòria sobre seguit de complexes que ens afecten. Ens costa reconèixer que estàvem equivocats respecte a Rússia i que podem ser bons aliats els europeus i els russos. Perquè quan aquestes grans potències han caminat juntes hem sigut imparables. Ens consta reconèixer que Ucraïna no és el país que ens pensàvem i que ha sigut una aposta fracassada, però la ceguera anti-russa ha trastocat les institucions europees i en prou feines han pogut passar un hivern tranquil a mitja Europa.

Concloent, necessitem una victòria més, i aquesta serà definitiva si aconseguim derrotar les veus externes i ens deixem portar pels fets i el pragmatisme que tan bé han fet a Europa, enlloc de deixar-nos portar per un vel de la ignorància que ha fet que cada cop més països dubtin si la UE és una bona idea. Cal tornar als acords, no a la treva, sinó a la pau, i deixar enrere les diferencies i les etiquetes i tornar a la idea que en la diversitat, hi ha més unitat, igual que passa a Suïssa o a Rússia.

Anuncios

Andreotti: home d’Estat

Hi ha frases que defineixen a persones, en el cas d’Andreotti una seva ho fa a la perfecció: “El poder desgasta, sobretot quan no es té.”

Pare de la nova política italiana i innovador, democratacristià, líder de la Guerra Freda a Europa occidental i un dels que va obrir una nova etapa al conflicte Israel-Palestina. Una persona pragmàtica que va aconseguir crear grans pactes pel benestar de la societat italiana amb el Partit Socialista i altres de centre enlloc d’enrocar-se en una sola posició. Símbol de la ma dura contra els terroristes comunistes durant el segrest del seu gran amic i company de les files democratacristianes Aldo Moro.

Un home al costat de la Llei, que va defensar a la Policia Secreta i als Cossos de Seguretat per tal de vetllar per la integritat del país i de l’Estat. Lluitador contra el feixisme i també opositor a les polítiques que poguessin anar en contra del país vinguessin d’on vinguessin. Tot i esser condemnat en una primera sentencia, va recórrer i va ser exculpat, fet que fos declarat innocent dels càrrecs que l’imputaven. A més, va destapar al Parlament Europeu essent President del Consell de Ministres de Itàlia, la trama Gladio. Un cop dur contra la CIA que volia desestabilitzar el govern democràtic escollit mitjançant l’extrema dreta feixista dirigida pel militar dels antics batallons feixistes, Junio Valerio Borghese.

En la seva carrera política destaca el fet que fos President del Consell de Ministres d’Itàlia set cops, vuit vegades Ministre de Defensa, cinc vegades Ministre de Exteriors, tres cops Ministre de la Participació Estatal, dos cops Ministre de Finances, Ministre de Industria i Ministre de Balanç i de la programació econòmica de la República Italiana, un cop Ministre dels Assumptes Exteriors i de la Cooperació Internacional, Ministre de Interior, Ministre dels Béns Culturals i Ministre de la Política Comunitària.

Una persona discreta que mai va revelar cap dels assumptes que gestionava, creant-se la imatge d’un líder íntegre i respectuós. Odiat per una part de la gent del país, el seu llegat dins de la dreta i el centre polític roman encara vigent. El seu temor a un control comunista del país ha sigut clau perquè les generacions polítiques següents agafessin la seva figura com un Adalid a qui inspirar-se en els temps més durs. El pactisme, juntament amb no deixar de defensar uns ideals, va fer que Giulio Andreotti fos i segueix sent, venerat per una gran part de la societat italiana.

En conclusió, Andreotti marca un principi i un final d’una era fosca per si mateixa, sense grans moments dins la història nacional tret de les Olimpíades de Roma de 1960, on va internacionalitzar la imatge del país al voltant del món. Recordant les paraules que va dir al començar la seva cursa política cap al Quirinal, frustrada al final per un pacte d’Estat: “Se que sóc un home d’estatura mitjana, però quan miro al meu voltant no veig a cap gegant.”

La rectitud de “la destra”

Ni partit frontissa, ni canvi de ideologia, sinó rectitud i respecte als seus valors, així podríem definir “la destra” italiana encapçalada per Gianfranco Fini.

Hereus del Moviment Social Italià, partit de tendència feixista que va ser el primer en denunciar la corrupció política a la Itàlia dels pactes a cinc partits i de la estabilitat política però no social. L’abandonament i la condemna del feixisme con un fet d’un passat que havia de condemnar-se van fer que Fini s’enfrontés a l’ala més dura del MSI encapçalada per la néta de Mussolini. Aquesta ruptura va fer desaparèixer al MSI donant lloc a la coneguda “Destra” sent el partit bandera Alleanza Nazionale, AN.

Fundat al 1995, Alleanza Nazionale va aconseguir unir a tota la dreta italiana més enllà del centre polític fins al límit del conservadorisme italià, fent que fos un partit “casal” de totes les forces conservadores, arribant a acollir des de liberals a conservadors per igual, però que no se sentien còmodes amb els espectacles mediàtics ni “shows” que pogués oferir Silvio Berlusconi. De fet, al començar la gran mediatització i al tornar-se un espectacle a ulls de molts la política, el votant d’AN va baixar al veure’s relacionat amb Forza Italia (Partit de Berlusconi). El descens va ser de 28 escons entre 2001 i 2006, i la pèrdua de 4 escons al Senat.

Des de defensar valors tradicionals per la societat italiana fins el recolzament a investigar amb cèl·lules mare, o des de un patriotisme conservador a donar dret a vot als immigrants legals, el partit englobava a gran part de l’electorat més rigorós dins l’espectre de dretes. Tothom sabia quina ideologia tenia el partit, però per no enfrontar els diferents sectors, no es buscava cap punt que portés a discrepàncies amb la resta. Al 2008 Gianfranco Fini va ser escollit President de la Càmera de Diputats deixant el seu càrrec al capdavant de AN, pujant Ignazio La Russa, fent que aquest integrés AN dins del gran partit de Silvio Berlusconi “Il Popolo della Libertà”. Cal destacar que tot i donar-li suport de forma externa contra les esquerres, Fini va evitar molts cops la fusió amb Forza Italia.

Aquesta coalició considerada per molts un cop contra Fini degut a que va unir-se des de la néta de Mussolini fins a sectors socialdemòcrates, sent el cas més mediatitzat per les seves mesures populistes, totalment trencant amb la línia de AN. Fent que s’acusés a Ignazio La Russa de vendre la “destra” dels valors i el sentit comú a un showman. És rellevant destacar que a Itàlia el significat del conservadorisme que promulga Fini no és reaccionari,  sinó pròxim al Partit Conservador britànic o a la UMP francesa.

Al 2010 Fini és expulsat del PdL al discrepar amb Berlusconi per les seves polítiques que feien perdre vots al partit al no respectar la ideologia fundacional d’un dels seus principals sectors o famílies. Fent que fos expulsat personalment de PdL després d’una convenció nacional. Aquest fet va marcar l’agenda política italiana, degut a que gràcies als díscols de AN que li van donar suport al seu antic President de partit, Berlusconi va haver d’afrontar una crisi política que el faria dimitir. Des del 2014, un any després de deixar de ser President de la Càmera de Diputats, va crear la Fundació Liberadestra per promoure els valors de la “destra” italiana que es van perdre al fusionar-se amb S. Berlusconi.

La manca de visió d’aquest últim, i no veure que la gran força política de dretes no només era una part sinó que arrossegava a minories prou fortes per aconseguir declinar la balança a favor d’uns o dels altres, va provocar que el gran partit de dretes perdés vots i molta gent l’acabés veient com un partit de centre que no respectava qui discrepava internament.

Actualment però, des de la Fundació i des de diferents entrevistes, sembla ser que Fini es llençarà de nou a conquerir els vots de la gent de dretes enganyada pel discurs de “showman” de centre dels hereus de Berlusconi, que pacte amb les esquerres socialdemòcrates i de centre-esquerra, sense suposar una verdadera oposició liberal i conservadora al Govern. Les crítiques de diferents sectors d’aquests col·lectius cap el suport de la Llei Electoral nova, o les reaccions a deshora del Govern Renzi mentre qui se suposa que li fa d’oposició no ho critica, provoca una gran desafecció als sectors liberals i conservadors.

És possible que Fini torni aparèixer per ensorrar els plans de Berlusconi i tornem a veure a Itàlia una centre-dreta que pacte amb socialdemòcrates/centreesquerra (fet que abans no passava) i una dreta forta que representi una oposició al Govern i defensi els interessos dels sectors liberals i conservadors.

La centredreta orfe

De la mateixa forma que Ismael i Isaac a la Bíblia, aquí trobem dos germans polítics amb els seus seguidors enfrontats entre sí debilitant encara més la defensa de la centre-dreta al país en forma de bota.

Les forces polítiques i el mapa de partits italià va canviar radicalment quan el sistema polític, bipartidista, va esfondrar-se degut a la corrupció i a la imputació de gran part dels governs que feien propostes suïcides com legalitzar-la. Arran d’això, al caure la Democrazia Cristiana, partit hegemònic de dretes que agrupava des del centredreta fins a la dreta conservadora és va trencar, fent que els primers acabessin al voltant de la figura de Silvio Berlusconi, i els segons s’acabessin sumant al Moviment Social Italià, que aleshores ja havia abandonat les tesis feixistes i s’havia tornat conservador tradicionalista sota el nom d’Alleanza Nazionale.

Degut a les tendències i passat de l’Alleanza, moltíssima gent que dubtava es va sumar a Forza Italia, partit de Berlusconi, fent que fos el principal partit catch-all de centre-dreta que agrupava gran part de la ideologia liberal i conservadora del país. Amb el pas dels anys i la força dels mitjans de comunicació, va esdevenir un líder insubstituïble. Al ser imputat pels cassos de corrupció i tracte amb menors, va haver d’abandonar la palestra política deixant el centredreta orfe.

Després de complir condemna i deixar d’esser imputat de totes les causes al recórrer la sentència la seva defensa, ha declarat que Itàlia el necessita i per tant tornarà a la política aviat. Tot i així, degut a la Llei Severino, no podrà exercir un càrrec públic fins d’aquí dos anys. (Aquesta llei estableix que els imputats per corrupció no poden exercir un càrrec públic dependent de la sentència, en el cas de Berlusconi van ser 6 anys des del dictamen d’imputació). Per tant, fins a finals del 2016 no podrà ocupar cap càrrec públic, fent que sigui difícil encapçalar un partit polític a no ser que ho faci des de l’ombra.

Els nous líders que han sortit com “hereus” van aconseguir trencar la federació “Il Popolo della Libertà” encapçalada per Forza Italia i seguida per Alleanza Nazionale, entre altres forces polítiques de dretes. Actualment, per tant, no hi ha un líder fort que torni a reunir la dreta italiana i encara menys capaç de dirigir una federació de partits de tant diferent tendència. El partit Nou Centredreta (Nuova Centredestra) aposta per donar suport al Partit Democràtic i fer oposició al seu antic soci Forza Italia.

Tanmateix, el centre-dreta es troba dividit en dues tendències molt similars, les abans citades, però per traïcions internes dels nous líders post-Berlusconi no es donen suport mutu.

En conclusió, el compliment de condemna de Silvio Berlusconi l’allibera de qualsevol condemna, tot i que fins al 2016 no podrà ser una figura que pugui desenvolupar-se a la palestra pública, fent que fins aleshores, la centre-dreta quedi orfe, si abans no s’ha liquidat a sí mateixa. Una lenta agonia per molts seguidors de “Il Cavaliere” que veuen com aquella gent que els hauria de representar s’enfronta entre sí enlloc de defensar-los. Per molta gent només queda una alternativa: “Il Cavaliere ha de tornar”.

“Essere, o non essere, questo è il dilema”

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió”. Itàlia es volca des dels últims mesos en un debat polític, filosòfic i social que va més enllà de la pròpia concepció legalista que regeix l’Estat.

Matrimoni vs. Unió Civil

Per aquest motiu, el Parlament italià no pot prendre una decisió clara, i menys encara forçada, respecte a la unió civil homosexual, i molt menys respecte al matrimoni entre persones del mateix sexe. El motiu? La Dreta política amb el suport de l’Església Catòlica s’oposa, mentre que a l’altre banda, l’Esquerra no pot garantir una majoria a favor doncs molts dels seus diputats no complirien amb la política de grup.

Pot semblar un fet insòlit però les esquerres no votarien unides una proposta que posa en risc els valors morals dels seus votants. Degut a això, qualsevol menció legal feta al respecte, com va passar que diferents ciutats italianes quan es van negar a no casar diferents parelles, quedà anul·lada “de facto”  pels alts tribunals italians. A l’octubre de l’any passat, el Govern italià va dir que no permetria que es casessin persones del mateix sexe, essent inadmissible doncs les lleis no ho toleren.

És important destacar que aquest debat també ha existit a Alemanya, i on per motius de religió i legalitat, la unió civil té el mateix pes i privilegi que el matrimoni tradicional. En el cas d’Itàlia, al no haver-hi debat religiós, èticament es tracta d’una societat molt més estricte respecte aquest tipus d’assumptes.

Debat legalista

Anys abans però, el Tribunal Constitucional italià va dictaminar que la prohibició de matrimonis del mateix sexe no és una violació de la Constitució, i per tant, el debat per part del Govern està tancat.

Per altra banda, la Cort de Cassació Italiana, òrgan consultiu, va declarar dos anys després de la resolució del Tribunal Constitucional, al 2012, que les parelles del mateix sexe tenen el mateix dret a una vida familiar com les parelles heterosexuals casades. Deixant la porta oberta a que el Poder Judicial ho reconegués i deixant tota decisió a la Càmera dels Diputats.

Aquest fet provoca que tot el pes recaigui sobre una Càmera dividida i uns grups dèbils enfront d’aquest debat, deixant que sigui un projecte però sense data de claudicació.

Opinió pública

Analitzant el debat a peu de carrer, segons dades del 2010, un 41% dels italians admetria el matrimoni homosexual, un 20.4% la unió civil, fent que superi el 60% les persones que es mostren favorables a algun reconeixement legal. Tot i així, és important destacar com hi ha una tendència municipalista, molt escassa, a fer que les parelles homosexuals tinguin els mateixos drets que les heterosexuals, sense tampoc voler arribar a ser projecte nacional.

Concloent podríem dir que no es tracta d’acceptar o no acceptar el matrimoni homosexual, sinó d’entendre el rerefons moral que hi ha, essent la societat italiana un paradigma de la vinculació de la consciencia cristiana compartida políticament fins i tot per alguns sectors del comunisme, i altre fet la consciencia social i dels valors tradicionals on inclús el més d’esquerres es pot oposar a una cosa com el matrimoni homosexual.

Italicum: en nom de la estabilitat

W. von Leibniz deia què la democràcia era la dictadura de les majories, i molts cops en nom de la estabilitat política es prenen mesures que poden acabar condicionant la pròpia idea de democràcia o una cultura política. Itàlia afronta aquests dies la major reforma de tota la dècada, la Llei Electoral, coneguda popularment com “Italicum”. Tot i reivindicar una estabilitat democràtica, es possible que acabin amb qualsevol concepció democràtica coneguda al país. El favoritisme, els interessos polítics i el personalisme seran els punts més forts d’aquesta nova llei.

Agafant com a referència el sistema grec, es coronarà a la força més votada amb un 18% d’escons més, atorgant-li un percentatge d’escons que no superarà el 55%, promulgant un discurs de garantia d’estabilitat. En el cas italià no deixa de ser revolucionari, o si mes no nostàlgic, degut a que durant més de 40 anys de llei electoral on és garantida la estabilitat van acabar estar en contra perquè afavoria a la corrupció. Per tant, aquest fet demostra que és una llei d’estabilitat forçada, doncs obté un punt de la llei electoral grega fortament criticat per l’oposició. Si ninguna coalició arriba al 40% dels vots, es repetiran les eleccions de nou, i sembla que serà així contínuament fins que cap ho faci.

Un altre punt important és la fixació de circumscripcions electorals en 100 i serà necessari un 3% dels vots per treure escó. Que no deixa de ser interessant com es faran doncs no es inequívoc que acabi havent un gerrymandering en algunes regions per tal de consolidar-se a la Càmera de Diputats. A més, es podrà parlar de la “clàusula salva Lega” on si un partit no arriba al 3% de llindar, es podrà presentar a nou circumscripcions i aconseguint escó si a més de tres amb llindar del 8% dels vots.  Fent que la Lega Nord surti guanyant i no perdi pes a la cambra i pugui seguir tenint representació.

Com si no fos prou enrevessat, s’introduirà la candidatura múltiple, on un candidat a diputat es podrà presentar a quatre circumscripcions diferents i tot i només arribar a un escó, això pot servir per premiar a les persones de confiança dels partits, sense important el pes electoral, senzillament valorant el seu pes dins del partit.  Mesclant a més el sistema alemany respecte a la assignació d’escons fent que uns diputats s’escullin mitjançant llistes tancades dins de les circumscripcions provincials i uns altres respecte al nivell proporcional dels partits que superin el llindar del 3% fixat.

Tractant els punts més importants, és possible que sorgeixin tensions nord-sud respecte al número de circumscripcions electorals que poden haver-hi sobre o sota de Roma. A més, el fet de la pròpia Roma i el pes que poden tindre les circumscripcions electorals rurals en comparació a les ciutats provoca desconfiança i pot donar peu a un nou caciquisme rural. Partit de la “clàusula salva Lega”, estem parlant de donar suport a un partit determinat, fent que igual que hi ha aquesta, els votants d’altres partits semblants en pes polític es queixin i no tinguin la seva clàusula. Una mancança democràtica important que es faci una llei asimètrica i totalment a favor d’uns partits que volen ser més grans.

Coneguda com a Llei “Italicum”, Llei Renzi-Berlusconi o Pacte del Natzarè popularment, deixa veure com afavoreix a aquells qui li donen suport, premiant sens dubte a dos dels principals signants, Forza Italia i el Partit Democràtic, i discriminant a la resta, fent-la antidemocràtica. En conclusió, han creat una llei electoral que entrarà en vigència al 2016 per evitar el que van voler evitar un cop i que els va portar a la situació actual.

Aquesta nova llei, perquè m’entenguin, és la casella que et fa tornar al principi del joc de l’oca, sent el tauler la política del país en forma de bota.

“La alternança està en marxa”

Com si d’una blitzkrieg es tractés, Nicolas Sarkozy es va imposar el passat diumenge fent una ràpida ofensiva que ha constatat la consolidació del programa d’una renovada Unió Moviment Popular (UMP) capaç de reconquerir territori socialista i barrar el pas a  la flama del Front Nacional. El símil no és per menys, el Partit Socialista s’enfonsa a la primera volta de les Departamentals (l’equivalent a les províncies), aquest cop sense que faci falta una cohabitació com la de Chirac amb Mitterrand, on el Cap de Govern i el President de la República són de partits polítics diferents. Ho fa sol. La manca de rigor a l’hora de gestionar l’Elisi, els resultats inesperats de les polítiques, un votant ressentit i que se sent enganyat per un President que els hi prometia de nou la “Grandeur”. Contràriament, la dreta ha estat capaç de proposar alternatives, sense odi ni rancor, ple d’aire fresc i amb reformes a les mans. Aquesta és l’aposta de la nova UMP, que està en marxa, imparable.

Però tot i estar en dubte la candidatura presidencial de Sarkozy, ara surt més fort que mai al donar la victòria inesperada al seu partit. Inesperada perquè les enquestes li donaven una segona posició darrere el Front Nacional de Marine Le Pen, fent caure els socialistes fins a la tercera posició. Com si fos una cursa, la UMP ha corregut més ràpid i ha barrat el pas al FN, que tot i tindre alguns departaments pendents de disputa a la segona ronda –el proper diumenge–, a llarg termini ho té difícil per guanyar el 2017.

Tot i que el culpable no és el President de la República, ell és indubtablement el principal responsable de la davallada. La premsa no apunta en cap cas la derrota d’Hollande, sinó la victòria de Sarkozy, on “Le Figaro” obria la seva edició digital amb una cita de l’expresident de la República poc després de conèixer la victòria de la seva coalició: “L’alternance est en marche et rient ne l’arrêtera”, en català, “L’alternança està en marxa i res la frenarà”. Tanmateix, no podem parlar encara de resultats consolidats als Departaments degut a la necessitat d’una segona volta, majoritàriament entre la UMP i el Front National.

La segona força, el Front Nacional, demana a crits de nou el cessament del segon Govern Valls pels resultats, recordant que la primera vegada va ser després de les eleccions europees on la força ultranacionalista va sortir vencedora. D’acord amb el perfil dels seus votants, veiem que s’ha convertit en una alternativa dins del món local, agrícola sobretot, possiblement vinculada a les sancions per part de Rússia a la UE sobre els productes del sector primari. Així, el seu elector vota perquè “algú” representi els seus interessos més enllà del color polític.

Ara caldrà restar a l’espera de la segona volta de les eleccions per acabar de definir el tipus de votant i on es consolida cada força. Seguint la tendència actual, el pes de la UMP creixerà exponencialment degut a l’alternativa d’una victòria del FN si es mobilitza la gent més descontenta i més integrista donant la sorpresa a molts punts del territori, podent consolidant-se a dos departaments més.

Com a conclusió, una altre frase de N. Sarkozy que marcarà el camí de la dreta francesa contra el Partit Socialista i el Front Nacional: “Il y a une politique alternative”, “Hi ha una política alternativa”.