Hem construït un univers paral·lel basat en mentides i supòsits sense poder arribar a veure la llum del món real i, per aquest motiu, ens deixem portar per les aparences i les impressions. He començat amb un “hem” perquè com europeus ho hem fet i seguim calumniant tot el que facin i no ens sembli políticament correctament, fins i tot quan sobrepassa les nostres fronteres. M’ha calgut fer una observació participant per veure-ho, i per això puc afirmar que ens equivoquem respecte a Rússia, i ens perjudica seguir sense voler mirar la realitat.

La setmana passada mentre caminava pels carrers de Moscou veia que no hi havia tal militarisme, ni tal demostració de força, sinó record i homenatges als caiguts de la Gran Guerra Patriòtica, nom del Front Oriental a Rússia. 40.000.000 milions de voluntaris soviètics van acabar sent cridats a files per protegir el seu país, les seves cases i les seves famílies contra el feixisme. És destacat recordar que regiments de voluntaris militars de França, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Romania, Bulgària, Espanya, Polònia o Hongria van col·laborar en gran part contra la Unió Soviètica dins de Divisions alemanyes, ajudant a l’Alemanya nazi contra aquesta. Per tant no podem parlar d’una invasió nazi sinó feixista.

El que nosaltres com a europeus veiem és una victòria sobre el nazisme i el feixisme que sense els Estats Units no hagués sigut possible. A Moscou en canvi, encara recorden els seus gairebé nou milions de soldats caiguts. A més dels 26 milions totals que van tindre durant el conflicte, i no parlem de la política de Stalin, parlem de massacres de pobles sencers, de deportacions a camps de treball, a camps de concentració o fins i tot d’extermini. I aquest fet, més enllà de l’anècdota, no és més recordat.

Caminant pel voltant de la Plaça Roja veia a veterans de guerra plens de medalles, de més de vuitanta anys, amb els seus uniformes molt cuidats, i la gent els hi regalava clavells vermells i els hi donava les gràcies pel seu sacrifici. Una reflexió, un país que té una lleva de quaranta milions de soldats i els hi rendeixi honors pel seu sacrifici, no és ser militarista, és ser conseqüent amb el seu passat i no oblidar el patiment de les famílies, dels fills o marits, que avui en dia encara els recorden.

El dia 9 de Maig, veia la desfilada militar per una de les principals avingudes de la capital. No veia un esperit militarista, ni una oda al armament, ni tampoc una demostració de força al món, veia un acte en record de la desfilada del 9 de Maig de 1945 on van desfilar els herois de la Gran Guerra Pàtria. Els nens amb les medalles del que suposo era el seu besavi, i la gent al meu voltant amb la cinta de Sant Jordi recordant als caiguts. No era un ambient de fer un pols al món com ens diuen, era un ambient festiu i de commemorar als caiguts.

I al ser commemoratiu per recordar el sacrifici que va comportar derrotar al feixisme, trobo una falta de respecte que cap dels líders europeus més integristes respecte a la Unió Europea o sota la influència nord-americana, incloent Estats Units, no hi anessin declinant la invitació del Kremlin per assistir. És que els caiguts de la Unió Soviètica no mereixen el mateix respecte que els occidentals? O no s’ha de celebrar la victòria internacional sobre el feixisme quan va ser d’una vegada per totes eradicat a Europa? Aquestes qüestions se les fa la gent i molta gent, incloent el Kremlin, es va molestar per les absències que van haver-hi.

A la tarda del mateix dia, una grandíssima desfilada pels carrers fins a la Plaça Roja. Els fills, germans, néts, vídues o amics, desfilaven pel centre de la ciutat i les principals avingudes amb les fotografies dels seus familiars, que van lluitar i alguns morir al camp de batalla i no podien desfilar a dia d’avui. Per tant, recordant-los, una gran massa de gent entrava al cèlebre emplaçament amb una o cinc fotografies en blanc i negre, portant-les amb orgull i alguns plorant mentre sonaven les notes d’un silenci respectuós. Més de 300.000 persones marxaven amb les imatges, els records, des de nens petits fins a gent gran, recordant-los i desfilant.

Al acabar, en un dels carrers comercials, la gent cantava cançons d’aleshores. Les avies plorant emocionades de veure els seus néts cantant les cançons que cantaven els seus marits, o com la gent s’hi sumava al ser una cançó que segurament algun familiar seu cantava. I on eren trenta persones i una cantava, de cop les trenta més les que es paraven cantaven també una cançó sobre la vida d’uns soldats que es feien tripulants d’un tanc.

Necessitem una victòria més, com recita la cançó (link de la cançó), necessitem una victòria però ara contra la desmemoria de donar les gràcies d’una guerra de fa 70 anys. El 9 de Maig no és el Dia de Europa, és una celebració que trepitja als 26 milions de soviètics morts. És una celebració que oblida el seu passat, oblida la seva història i també que mitja Europa va ser alliberada per la Unió Soviètica de les urpes i els règims titelles feixistes. Una celebració que porta fent-se des del 1985, quan ni la Unió Europea existia i més de la meitat dels països actuals de la UE formaven part del Pacte de Varsòvia rere el Taló d’Acer, demostra que és una celebració contraria a qualsevol reconeixement de Rússia i al seu paper a la II Guerra Mundial.

Estem cegats per un europeisme fictici, on Suïssa deu levitar per l’espai al no celebrar el Dia d’Europa, i on els països de l’Est, com els conversos a la Edat Mitja, són els més europeistes de tots quan fa menys de 10 anys que formen part. Sèrbia, Hongria o el Regne Unit són tractats per la massa mediàtica europeista de poc europeus quan són tan europeus com Dinamarca o França. Qualsevol país que ara reclami més sobirania o més drets serà tractat de poc europeu, enlloc de poc integrador. La semàntica en política ho és tot, i és possible que, malpensant, els dirigents del futur, facin que aquesta arrogància sigui la fi de la integració europea.

A mi segurament em titllaran de ser poc europeista per criticar la falta de respecte a la memòria que tenim dins la Unió Europea, però el que vaig veure a Moscou no és el que aquí ens fan creure. Mentre passejava vaig creuar el pont que hi ha al costat del Kremlin, allà encara, i cada dia, hi ha gent que porta flors fresques i espelmes on van assassinar a Nemtsov, i no és un homenatge discret el que fan, casi has de passar al costat dels cotxes, i la policia no fa res, és més, vigila que segueixi tot bé.

Necessitem una victòria més, una victòria sobre seguit de complexes que ens afecten. Ens costa reconèixer que estàvem equivocats respecte a Rússia i que podem ser bons aliats els europeus i els russos. Perquè quan aquestes grans potències han caminat juntes hem sigut imparables. Ens consta reconèixer que Ucraïna no és el país que ens pensàvem i que ha sigut una aposta fracassada, però la ceguera anti-russa ha trastocat les institucions europees i en prou feines han pogut passar un hivern tranquil a mitja Europa.

Concloent, necessitem una victòria més, i aquesta serà definitiva si aconseguim derrotar les veus externes i ens deixem portar pels fets i el pragmatisme que tan bé han fet a Europa, enlloc de deixar-nos portar per un vel de la ignorància que ha fet que cada cop més països dubtin si la UE és una bona idea. Cal tornar als acords, no a la treva, sinó a la pau, i deixar enrere les diferencies i les etiquetes i tornar a la idea que en la diversitat, hi ha més unitat, igual que passa a Suïssa o a Rússia.