El mismo Putin, la nueva Rusia

“El pasado viernes, 24 de abril, celebramos un nuevo Beers&Politics. En esta ocasión el título de la jornada fue “El mismo Putin, la nueva Rusia“, a cargo de Guillem Pursals Jaime. Este es su resumen:

“Rusia necesita ser más Rusia y menos occidente”. Con esta frase del escritor ruso de finales del siglo XIX, Fiodor Dostoievski, se refleja con acierto la esencia de por qué Vladimir Putin es tan querido en su país y tan odiado en occidente. Putin, ex dirigente del Servicio Federal de Seguridad, –también llamado la KGB–; Presidente Provisional tras la renuncia de Boris Yeltsin, antiguo Presidente del Consejo de Ministros de la Unión de Rusia y Bielorrusia; exvicepresidente del Gobierno; exprimer Ministro de Rusia y exlíder de Rusia Unida; hoy es el Presidente del país más extenso del mundo, donde lleva casi 15 años como dirigente. ¿Pero cuáles son las claves de su éxito, que le hacen rondar entre el 77-88% de popularidad entre su pueblo, mientras en el exterior es sinónimo de la política no correcta, de aquello que desafía la paz y la estabilidad del mundo entero?

En primer lugar, el tipo de sociedad. El pueblo ruso tradicionalmente ha sido caudillista, pues tanto en la Rusia Imperial, como en la etapa Soviética, y también en la etapa democrática, el país siempre ha tenido una elite que dirigía y gestionaba el extenso territorio, mientras que el pueblo obedecía sin cuestionar muchas veces las órdenes que se le daban. La potestad de la vieja aristocracia zarista pasó a la Nomenclatura, y ésta al Kremlin y a los altos funcionarios del Estado, mientras el pueblo aceptaba su sino.

Segundo, el peso de las fuerzas armadas, muy importantes para la Federación. En ese sentido, Putin es visto como un garante de su correcto funcionamiento y una persona que entiende las necesidades tecnológicas o de modernización del Ejército. Tal importancia se hizo visible en momentos como el accidente del submarino Kursk, que se hundió sin que el Presidente interviniera, provocando gran revuelo en el país. Se demostró que los códigos y ordenanzas militares habían quedado anticuados, cayendo todo el peso de la responsabilidad de la tragedia sobre Putin. Debido a este hecho y a la expansión de la OTAN en los países del antiguo Pacto de Varsovia, emprendió una serie de políticas de “reordenación” militar para modernizar la industria militar y todo lo relativo a ella para hacer frente a los retos que supondrían los nuevos horizontes dentro del campo militar y técnico, además del estratégico. Así pues, es totalmente admirado por su tenacidad y su apoyo a las acciones recomendadas a las altas jerarquías militares.

Además, las acciones sucedidas en Georgia (cuando Putin envió al ejército a proteger un colegio atacado donde había niños rusos) o Crimea (con la independencia de Ucrania), se han visto desde dentro de la Federación como una acción defensiva de las gentes rusas que viven en el exterior y necesitan amparo. En el segundo caso, incluso llegó a construir un puente comunicando la Federación con la península, reconociendo cierta singularidad y haciendo una inversión a gran escala, fortaleciendo aún más la figura de un Presidente que cuida a sus ciudadanos.

En tercer lugar, el papel de la Iglesia Ortodoxa. Rusia es el país con mayor número de ortodoxos, quienes ven en el actual Presidente de la Federación un defensor de la cristiandad y por eso le dan su apoyo a pesar de que en el exterior los ciudadanos no lo comprendan. Por ejemplo, la Ley contra la Propaganda Homosexual fue una reacción al deseo de millones de fieles, quienes pedían regular de nuevo esta opción sexual. Este hecho desde el exterior se vio como homófobo, dañando su imagen, pero desde dentro del país fue contemplado como una acción en defensa de la tradición y los valores. El pasado avala este hecho, pues en la Unión Soviética la homosexualidad estaba perseguida con la cadena perpetua, mientras que durante el periodo Yeltsin se legalizó pero la gente estaba en contra, y con Vl. Putin se ha regulado, siendo incluso una ley para muchos sectores “suave”. Sin embargo, la directriz no es de ámbito federal y da margen suficiente a los Estados que integran la Federación para poder aplicarla si lo creen necesario, siendo solamente aplicada en las grandes ciudades del país.

Uno de los últimos puntos a destacar es la acción exterior. Fuera del país, Vladimir Putin es visto como un líder expansionista por su apoyo a empresas nacionales a la hora de invertir en el extranjero, pero desde dentro del país, es fuertemente aplaudido por la recuperación de antiguos socios en Latinoamérica y Asia, incluyendo China y la antigua orbita euroasiática soviética. Ejemplo de ello sería el Canal sino-ruso de Nicaragua, donde las dos grandes potencias están haciendo un canal transoceánico rival del de Panamá (de capital estadounidense), poniendo en jaque la presencia militar y estrategia norteamericana en la zona, al poder establecerse dos bases en el país. Incluso, empresas como Gazprom, empresa bandera energética de Rusia, están consolidando su expansión en zonas del Brasil o Asia Central, además de gestionar anteriormente los recursos energéticos de toda Centroeuropa desde el acuerdo energético con Schroeder, ex-Canciller alemán al promover el North Stream.

Por todos estos puntos, por haber devuelto al pueblo ruso su ilusión perdida, comprendiendo su carácter y respetado sus símbolos, por haber dado a Rusia más Rusia y menos occidente, como diría Dostoievski, los motivos por que Putin ha conseguido ser el super Presidente que hoy en día es. El mismo Putin, en una nueva Rusia, que ha sabido adaptarse a los tiempos, recobrando la esencia de la Federación y de sus gentes.”

Més enllà d’un reconeixement

Si a principis d’any el PYD, Partit de la Unió Democràtica, el principal partit kurd sirià, declarava la guerra a les forces d’Al-Assad, diumenge la situació va canviar. Segons el mitjà libanès Al Mayadeen, el President del PYD acceptava discrepàncies amb el Govern però senyalava als takfirs (adjectiu definidor dels membres de l’Estat Islàmic fent referència a la branca titllada d’heretge dins de l’Islam sunnita per la seva recerca de la puresa de la fe volent convertir la resta de musulmans al que ells creuen el verdader Islam) de ser el principal enemic de Síria.

El President del PYD declarava: “Si el Govern col·lapsa degut als salafistes, això seria un desastre per tots”, afegint “el nostre principal objectiu és la derrota de Daesh. No podem sentir-nos segurs a casa nostre amb la presencia d’integrants de Daesh”. Aquest fet, sumat a les declaracions del President de la Federació Russa a la Assemblea General de les Nacions Unides, a l’endemà de les declaracions del President del PYD: “Només l’Exèrcit Sirià i els Kurds lluiten de forma real contra l’Estat Islàmic”. Aquest reconeixement és important, doncs després que els Kurds turcs i sirians fossin víctimes dels bombardejos de l’Exercit turc, poden decantar finalment la balança dels kurds cap a una solució acordada entre el PYD i el Govern sirià per cessar les hostilitats per combatre l’Estat Islàmic.

Mentre, segons Deutsche Welle, l’agència de noticies més important d’Alemanya, informava dissabte que rebels sirians entrenats per Estats Units entregaven equipament a Al-Nusra, braç sirià d’Al-Qaeda, fruit d’un programa del Departament de Defensa amb un pressupost de 500 milions de dòlars. Aquest programa consisteix en crear una milícia, la Nova Força Siriana, per lluitar contra l’Estat Islàmic. El Portaveu del Comandament Central Estatunidenc ha confirmat aquests fets, informant amb més detall exposant que s’havien entregat sis camionetes i munició. Després que desertessin 70 dels 75 milicians de la NFS durant la Batalla d’Alep, el projecte d’Estats Units de donar suport a un exèrcit rebel s’està esmicolant.

Els bombardejos per part de l’Exèrcit turc sobre les milícies kurdes sirianes, sumat a aquest succés d’entrega d’armament a Al-Nusra, qüestiona la viabilitat de qualsevol pla anti-takfirista que no passi per mantenir al Govern sirià d’Al-Assad. El gir copernicà dels kurds, tan de la convivència entre el YPG, facció armada del PYD, i les Forces Armades, com del propi PYD envers el Govern d’Al-Assad, demostren un canvi de tendència. De la mateixa forma que existeix certa simbiosi entre els cristians i Hezbollah al Líban arran de la Guerra Civil Siriana, és possible que veiem certa simbiosi dintre de poc entre el YPF i les Forces Armades de Síria.

A més, les declaracions del President d’Iran, Hasán Rohaní a les Nacions Unides, ha obert la porta a la reforma del Govern Sirià. Si recordem les declaracions de Vladimir Putin a Vladivostok on es parlava d’unes possibles eleccions per incloure els moderats polítics al Consell de Govern, van molt lligades a les del President d’Iran. “Això no vol dir que el Govern Sirià no necessiti una reforma. Per suposat que la necessita” afirmava Rohaní dilluns a l’Assemblea Nacional.

Concloent, podem afirmar que Rússia reconeix el paper de les milícies kurdes del YPG davant la palestra internacional, el President del PYD obre la porta a unes negociacions amb el Govern sirià, i per últim el President d’Iran demana reformes a aquest. En els pròxims mesos doncs, és possible que veiem un nou canvi, com deia a la anterior columna, que encara faci més fora del tauler països com Estats Units o França que es deixen portar per les tesis neoconservadores kiplingianes per molt progressistes que siguin els seus governants.

La Doctrina Lavrov

El 12 de Març de 1947, el President Harry S. Truman anunciava en una compareixença al Congrés l’inici de la regla que marcaria tota la Guerra Freda, la Doctrina Truman. Aquesta mesura va ser creada per donar suport al Govern Nacional de torn per fer front al comunisme i que els Estats Units poguessin intervenir. Per altra banda, a la Unió Soviètica, el 22 de Setembre del mateix any, s’impulsava la Doctrina Zhdànov, on es dividia el món entre imperialistes i antiimperialistes, i la Unió Soviètica es reservava el dret de col·laborar per fer front als primers, encapçalats per EEUU.

Seixanta anys més tard, Vladimir Putin nombra a Sergey Lavrov Ministre d’Assumptes Estrangers, establint-se una nova forma de fer política diplomàtica. Entre el “savoir faire” del que fou gairebé trenta anys Ministre d’Assumptes Exteriors de la Unió Soviètica, Alexei Gromyko, i la diplomàcia de símbols de Xina. Aquest fet l’ha caracteritzat com un polític transcendental i al mateix temps molt diferent a la diplomàcia nord-americana dels últims deu anys. Així doncs, ha creat la seva pròpia doctrina, caracteritzada per diferents aspectes que tot i semblar poc importants, han aconseguit situar a Rússia a molts llocs del món.

Un dels aspectes d’aquesta doctrina és la fermesa dels fets que han succeït a les declaracions. Rússia s’ha convertit en un soci fiable a ulls de molts Estats degut a la falta d’incompliment dels acords dels quals participa. Caracteritzats en alguns casos amb esmenes singulars com els tractats energètics amb Xina, on es buscava la màxima complicitat de tots dos països, o en altres casos on es feien tractats “ad hoc” per una situació determinada. El 2008, Dmitri Medvedev va detallar cinc principis de la política exterior, basant-se en la multi-polaritat del món, el dret internacional, la defensa dels ciutadans russos a qualsevol lloc del món i també a zones geogràfiques d’especial interès de la federació, destacant el voler evitar l’aïllament internacional i els conflictes.

Des del Ministeri d’Assumptes Estrangers, algun cop s’ha criticat la diplomàcia nord-americana per la seva voluntat d’accelerar pactes o Tractats per tal d’aconseguir una bona imatge al seu país, i no basant-se en el fons del propi Tractat. De la mateixa forma que el suport que rep algun país com Síria, on s’ha criticat des de la Federació Russa la forma de prendre decisions de la diplomàcia dels Estats Units al no conèixer prou bé el que succeeix. Iraq va marcar un precedent i segurament el punt d’inflexió degut als efectes que va tenir entre totes dues potències. Mentre Estats Units establia una coalició per combatre i derrocar a Sadam Hussein, Rússia advertia de les conseqüències desestabilitzadores que això tindria.

El Ministre Lavrov ha creat una forma de fer diplomàcia on es busca la proximitat entre les parts, lluny dels focus mediàtics, respectant les característiques dels Estats o parts implicades, sense cap pressa mediàtica o recerca del gran titular. Ha aconseguit que gran part dels grans acords no hagin transcendit als mitjans fins que s’han signat. Molt semblant a Gromyko en aquest aspecte però molt diferent en les declaracions públiques. Si Lavrov és concís, directe i en alguns casos polèmic, Gromyko tenia un discurs extens i molts cops no responia als dubtes que poguessin sorgir, creant-ne més.

Actualment, on els polítics busquen sentències que siguin un tweet, fent pauses o en certa forma remarcant-ho, en el cas de Sergey Lavrov, qüestions com el suport rus al Govern d’Al-Assad les ha resolt en deu paraules i sense la recerca de cap transcendència: “Donem suport a la lluita del Govern sirià contra l’ISIS”. Demostrant en certa forma que l’important per ell no són els mass-media  sinó fer la seva feina. De fet al inici d’una reunió entre Kerry i ell, una periodista li va preguntar si era optimista i arribarien acords, responent-li molt formalment: “No estic pagat per ser optimista.”

Concloent, el Ministre Lavrov ha creat una nova “doctrina” política, basant-se amb el millor de la diplomàcia de la vella política com el secretisme o la poca transcendència de voler portades, i al mateix temps una figura pròxima amb el poble rus i amb els seus aliats o socis dels tractats. No es tracta doncs de lluitar contra els imperialistes com deia Zhdànov, ni tampoc de buscar una legitimació per intervenir com deia Truman, es tracta d’una Doctrina que vetlla per les característiques dels Estats, l’establiment de Tractats o Acords de llarga duració i per últim, la recerca de la profunda implicació de totes les parts.

Un conflicte evitable

El Vaticà ha sigut un actor rellevant a Orient Mitjà des dels temps de les Croades respecte a la defensa dels cristians, un fet que ha provocat que diferents països s’unissin a fer el mateix tot i que amb els segles ho van desestimar de seguir fent. França a l’època de les croades, Rússia al s. XVIII i països com Gran Bretanya o França a finals del s. XVIII-principis del XIX. Demostrant doncs, que hi ha una geopolítica per part de la Santa Seu que ha marcat el camí a països al llarg dels segles i en sí mateix ha sigut un actor destacat a la regió. En aquest article doncs, abordaré la situació dels cristians des del temps de les croades fins als nostres dies a Orient Mitjà i el rol del Vaticà i Rússia al respecte, doncs són els que fa més temps que han vetllat per ells.

Molt cops haurem sentit a parlar de les croades, les lluites entre cristians i musulmans, entre els regnes cristians europeus contra els turcs seljúcides. Tot i així, poca gent coneix que les croades es van fer per alliberar Terra Santa del domini turc d’acord a que aquest no deixava als cristians poder peregrinar ni tampoc orar. Davant d’aquesta intolerància religiosa, els Papat, per tal de defensar als fidels, va organitzar juntament amb França i l’Imperi Bizantí una missió militar per tal d’acabar amb aquesta persecució de cristians.

Després d’un llarg període de campanyes militars, les croades acaben en derrota per part dels cristians, tornant a imposar-se una repressió sobre els peregrins cristians i un verdader turment contra els cristians de la regió. Al 1774, gràcies a la derrota dels turcs front als russos, aquests van posar com a condició de retirar-se dels territoris conquerits i per tal de firmar una treva, que la gent que formés part de la Església Ortodoxa estaria sota protecció de Rússia, i per tant qualsevol església que fos atacada seria un atac contra el Tsar

Al 1806, degut a la situació de l’Etapa Napoleònica i el rol de l’Imperi Otomà a Europa, va suposar la invasió francesa de gran part de territori protectorat de Rússia, fent que aquest últim actor mobilitzés les tropes dins de Valaquia i Moldàvia,  tenint com a reacció el bloqueig dels Dardanels per part de l’Imperi Otomà. Aquest fet va desencadenar en una guerra paral·lela que es va allargar fins al 1812 i on l’Imperi Otomà va perdre. Com a conseqüència d’això, es va signar una clàusula que tota aquella persona ortodoxa també quedava sota protecció de Rússia dins dels territoris de l’Imperi Otomà, essent no només les esglésies o parròquies, sinó qualsevol cristià ortodox.

Fruit d’aquesta política, al s. XVIII es van crear els “Drets de Protecció” on França obtenia el rol de protectora dels catòlics, Gran Bretanya i Estats Units dels protestants, i els jueus s’afegien a la tutela de Rússia, establint així una protecció de les minories religioses a l’Imperi Otomà. Al segle XIX, els enfrontaments a Síria i Líban, entre musulmans, cristians i drusos, van ser un enfrontament on Gran Bretanya, Prusia  i Rússia van prendre part contra Egipte que havia posat en risc la convivència de la zona. Mehmet Alí, secessionista egipci, va conquerir Líban i part de Siria, on els francesos van intervenir per tal de protegir als cristians davant les massacres egípcies contra ells.

Després d’això, va esclatar la Primera Guerra Mundial, fent que les fronteres regionals canviessin completament al acabar el conflicte. Síria va aconseguir la independència l’1 de Setembre de 1918, Irak al 1 d’octubre de 1919. Degut als tractats colonials, Síria formaria part de la República Francesa i Irak de l’Imperi Britànic, on el primer s’independitzaria de França al 1946, i el segon al 1932. Líban es va independitzar de França al 1943, després de 23 anys de domini francès.

Durant la II Guerra Mundial, van aparèixer tres persones que marcarien per sempre la història i la política internacional, Zaki al-Arsuzi, Michel Aflaq i Salah al-Din al-Bitar,  tots tres d’origen sirià.

Zaki al-Arsuzi, filòsof i sociòleg de La Sorbona,  va ser un dels creadors del nacionalisme àrab. Declaradament ateu, va fundar el Partit Nacional Àrab, de tendència feixista i panarabista al 1939 i el va dissoldre el mateix any per crear les bases del Baathisme o socialisme àrab juntament amb Michel Aflaq. Aquest polític sirià, cristià ortodox, va ser un dels teòrics del socialisme i del nacionalisme àrab. També estudiant de La Sorbona però en el camp de ciències polítiques, on coneix a Salah al-Bitar, que des de la seva joventut buscaven acabar amb l’Imperi Otomà i després amb les potències colonials, per tal que renaixessin com una nació unida tots els nous estats creats amb escaire i cartabó. Aflaq aprofita la II Guerra Mundial per demanar que la França Lliure reconegui a Síria com un Estat independent i per aquest motiu, al 1943 aconsegueix la independència, i no al acabar la guerra com Iraq.

Un cop acabada la II Guerra Mundial, el Govern Sirià il·legalitza al Partit Baath i el nacionalisme àrab, tot i que un any després torna a ser legalitzat. Publicant-se aleshores el diari que el farà saltar a la palestra de nou: “El reneixament” o “Al-Ba’th”, on es reivindica la unitat àrab, la llibertat i el socialisme perquè els països àrabs tornin a entrar a la història. Essent un socialisme àrab conservant les estructures tradicionals i trencant amb el capitalisme liberal.

Aquest moviment, al ser de caràcter laic agrupava a cristians i musulmans, entre altres religions, demostrant-se en el primer Estat socialista àrab, la República d’Egipte. Nàsser va ser escollit al 1956 establint un règim socialista i contrari a qualsevol tipus d’islamisme per tal de fer un Egipte laic que respectés a les minories cristianes del país, tal com recull la Constitució d’Egipte al establir una defensa de les minories religioses.

Després de diferents cops militars a Síria, va pujar al poder Chukri el-Kuatli qui va ser el que va establir juntament amb Nàsser la República Àrab Unida. Al 1961 va fracassar la unificació de tots dos països establint-se un règim militar a Síria, essent un dels integrants Hafez al-Asad, qui al 1970 va pujar al poder mitjançant un altre cop d’Estat al país. Al 1966 però, el Partit Baath es va dividir entre Iraq i Síria degut a les discrepàncies.

Arribant a la dècada dels 70’ trobem que tan a Iraq com a Síria torna a governar el Partit Baath, a Iraq Ahmed Hasan al-Bakr és nombrat President després d’un cop d’Estat, i a Síria Hafez al-Asad, i al 1979, Sadam Hussein puja al poder coma continuista del socialisme de al-Bakr. Al proposar règims laics, van ser dels pocs països a la zona on els cristians podien ocupar càrrecs de poder importants dins l’estructura administrativa. Exemple d’això és Tarek Aziz, catòlic i Ministre de Hussein. És important destacar que hi ha certa visió crítica al respecte i és que tot i conservar el nom de Baath tots dos partits, cap dels dos ho era al allunyar-se de les tesis fundacionals i caure en el personalisme.

Tot i així, la relativa calma a Iraq respecte al conflicte religiós entre cristians i musulmans va arribar a la seva fi al 2003. La intervenció militar per derrocar a Hussein va provocar la desestabilització de tota l’estructura social iraquiana, incloent la no-persecució de cristians al país. Estats com el Vaticà van negar-se a acceptar la invasió perquè provocaria milers de morts, i el principi de la persecució religiosa al país. El Vaticà en aquest conflicte va oposar-se a qualsevol conflicte que desestabilitzés la regió per tal d’evitar un besament de sang absurd i que conduiria a una guerra sense fi.

Els consells del Vaticà no van ser escoltats i els Estats Units, juntament amb altres potències occidentals, van envair Iraq, succeint el que havia dit el Vaticà que passaria, la total desestabilització del país. Es van imposar unes estructures estatals no tradicionals i que no respectaven tampoc la cultura política iraquiana, fent que gairebé tota la població es revoltés al respecte. Les tesis neo-conservadores que promulgava els Estats Units durant l’Etapa Bush van ser totalment errònies tal com demostren els fets actuals. Rússia, qui també es va oposar a una intervenció militar juntament amb França, Alemanya, Xina, Síria, Mèxic i Xile, volent una sortida diplomàtica al conflicte.

La caiguda del règim de Hussein va portar la crisi al país, la inestabilitat política suficient perquè el nou Govern no tingués capacitat per combatre i imposar-se en regions o feus baathistes o islamistes. Islamistes que perseguien a tothom qui no congregués amb els seus principis fonamentalistes, assassinant a tothom qui es trobés per davant o no s’unís a les seves files, i uns baathistes que es veien perseguits pels islamistes i pel nou Govern provisional, creat a través de la imposició de la Coalició internacional que va intervenir al país. Com si la situació no fos prou tensa però, al 2006 Sadam Hussein va ser executat. El Vaticà i Rússia es van oposar a l’execució perquè encara crearia més inestabilitat a la regió i alimentaria el anti-occidentalisme i l’anti-cristianisme, i així va ser.

Al 2006 es va crear també l’Estat Islàmic formant part d’Al Qaeda, tenint com a capital Falluja, creat com una “plataforma” per unir a tots els sunnites d’Iraq, minoria al país, declarats insurgents, creant doncs un exèrcit capaç de fer front al Estat iraquià i als Estats Units.

Les regions que controlava l’Estat iraquià cada cop eren més però amb la població cada cop més en contra. Amb unes eleccions on el Partit Baathista va ser il·legalitzat, el Govern va ser titllat de titella d’occident i poc coneixedor del que realment passava al país. Els cristians d’Iraq seguien sent perseguits pels islamistes, i els baathistes que quedaven, s’unien a les files islamistes. Al veure que els tractaven com terroristes i no respectaven els seus principis, doncs anaven amb qui més oposició feia al Govern iraquià, arribant a les Primaveres Àrabs.

Al 2010, fruit de les Primaveres Àrabs, comença una guerra civil a Síria creant la suficient inestabilitat perquè l’Estat Islàmic s’expandeixi pel país al col·lapsar-se el Govern iraquià en gran part del país. Les massacres de cristians i d’altres grups minoritaris acaben creant de nou una resposta de Rússia i el Vaticà al 2013 demanant que es combati contra ells, tot i així, aquestes súpliques no són escoltades arribant a la situació actual.

Fa pocs mesos, els Estats Units van voler llençar una ofensiva militar contra l’Estat sirià, tenint també al Vaticà i Rússia en contra per tal de no agreujar més la situació al país, doncs la caiguda del règim d’Al Assad provocaria una inestabilitat major que la caiguda de Hussein a l’Iraq degut als actors de la zona. Una anècdota curiosa és que Al Assad afirmava que lluitava contra terroristes, i des del principi ho deia, que els opositors seus eren terroristes, i ara el temps li ha donat la raó al desaparèixer la oposició moderada al país al ser víctima de l’Estat islàmic i del règim baathista.

Concloent, el Vaticà ha sigut titllat de col·laboracionista dels règims totalitaris de Síria i Iraq, però pocs cops ha sigut vist com actor que defensava l’estabilitat i la pau a la zona, que tot i voler un canvi de Govern, no haver optat per una resolució violenta l’ha titllat de còmplice. De la mateixa forma que Rússia i altres països ha optat sempre per una resolució acordada al tenir l’experiència d’Afganistan o altres contingents i com acaba tot si poses les armes pel mig, creant un actor incontrolat i totalment inestable en una zona pròxima, o que se’t pot acabar girant el contra. Essent el conflicte actual d’Iraq i Síria un conflicte evitable si s’hagués escoltat a qui s’havia d’escoltar.

Necessitem una victòria més!

Hem construït un univers paral·lel basat en mentides i supòsits sense poder arribar a veure la llum del món real i, per aquest motiu, ens deixem portar per les aparences i les impressions. He començat amb un “hem” perquè com europeus ho hem fet i seguim calumniant tot el que facin i no ens sembli políticament correctament, fins i tot quan sobrepassa les nostres fronteres. M’ha calgut fer una observació participant per veure-ho, i per això puc afirmar que ens equivoquem respecte a Rússia, i ens perjudica seguir sense voler mirar la realitat.

La setmana passada mentre caminava pels carrers de Moscou veia que no hi havia tal militarisme, ni tal demostració de força, sinó record i homenatges als caiguts de la Gran Guerra Patriòtica, nom del Front Oriental a Rússia. 40.000.000 milions de voluntaris soviètics van acabar sent cridats a files per protegir el seu país, les seves cases i les seves famílies contra el feixisme. És destacat recordar que regiments de voluntaris militars de França, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Romania, Bulgària, Espanya, Polònia o Hongria van col·laborar en gran part contra la Unió Soviètica dins de Divisions alemanyes, ajudant a l’Alemanya nazi contra aquesta. Per tant no podem parlar d’una invasió nazi sinó feixista.

El que nosaltres com a europeus veiem és una victòria sobre el nazisme i el feixisme que sense els Estats Units no hagués sigut possible. A Moscou en canvi, encara recorden els seus gairebé nou milions de soldats caiguts. A més dels 26 milions totals que van tindre durant el conflicte, i no parlem de la política de Stalin, parlem de massacres de pobles sencers, de deportacions a camps de treball, a camps de concentració o fins i tot d’extermini. I aquest fet, més enllà de l’anècdota, no és més recordat.

Caminant pel voltant de la Plaça Roja veia a veterans de guerra plens de medalles, de més de vuitanta anys, amb els seus uniformes molt cuidats, i la gent els hi regalava clavells vermells i els hi donava les gràcies pel seu sacrifici. Una reflexió, un país que té una lleva de quaranta milions de soldats i els hi rendeixi honors pel seu sacrifici, no és ser militarista, és ser conseqüent amb el seu passat i no oblidar el patiment de les famílies, dels fills o marits, que avui en dia encara els recorden.

El dia 9 de Maig, veia la desfilada militar per una de les principals avingudes de la capital. No veia un esperit militarista, ni una oda al armament, ni tampoc una demostració de força al món, veia un acte en record de la desfilada del 9 de Maig de 1945 on van desfilar els herois de la Gran Guerra Pàtria. Els nens amb les medalles del que suposo era el seu besavi, i la gent al meu voltant amb la cinta de Sant Jordi recordant als caiguts. No era un ambient de fer un pols al món com ens diuen, era un ambient festiu i de commemorar als caiguts.

I al ser commemoratiu per recordar el sacrifici que va comportar derrotar al feixisme, trobo una falta de respecte que cap dels líders europeus més integristes respecte a la Unió Europea o sota la influència nord-americana, incloent Estats Units, no hi anessin declinant la invitació del Kremlin per assistir. És que els caiguts de la Unió Soviètica no mereixen el mateix respecte que els occidentals? O no s’ha de celebrar la victòria internacional sobre el feixisme quan va ser d’una vegada per totes eradicat a Europa? Aquestes qüestions se les fa la gent i molta gent, incloent el Kremlin, es va molestar per les absències que van haver-hi.

A la tarda del mateix dia, una grandíssima desfilada pels carrers fins a la Plaça Roja. Els fills, germans, néts, vídues o amics, desfilaven pel centre de la ciutat i les principals avingudes amb les fotografies dels seus familiars, que van lluitar i alguns morir al camp de batalla i no podien desfilar a dia d’avui. Per tant, recordant-los, una gran massa de gent entrava al cèlebre emplaçament amb una o cinc fotografies en blanc i negre, portant-les amb orgull i alguns plorant mentre sonaven les notes d’un silenci respectuós. Més de 300.000 persones marxaven amb les imatges, els records, des de nens petits fins a gent gran, recordant-los i desfilant.

Al acabar, en un dels carrers comercials, la gent cantava cançons d’aleshores. Les avies plorant emocionades de veure els seus néts cantant les cançons que cantaven els seus marits, o com la gent s’hi sumava al ser una cançó que segurament algun familiar seu cantava. I on eren trenta persones i una cantava, de cop les trenta més les que es paraven cantaven també una cançó sobre la vida d’uns soldats que es feien tripulants d’un tanc.

Necessitem una victòria més, com recita la cançó (link de la cançó), necessitem una victòria però ara contra la desmemoria de donar les gràcies d’una guerra de fa 70 anys. El 9 de Maig no és el Dia de Europa, és una celebració que trepitja als 26 milions de soviètics morts. És una celebració que oblida el seu passat, oblida la seva història i també que mitja Europa va ser alliberada per la Unió Soviètica de les urpes i els règims titelles feixistes. Una celebració que porta fent-se des del 1985, quan ni la Unió Europea existia i més de la meitat dels països actuals de la UE formaven part del Pacte de Varsòvia rere el Taló d’Acer, demostra que és una celebració contraria a qualsevol reconeixement de Rússia i al seu paper a la II Guerra Mundial.

Estem cegats per un europeisme fictici, on Suïssa deu levitar per l’espai al no celebrar el Dia d’Europa, i on els països de l’Est, com els conversos a la Edat Mitja, són els més europeistes de tots quan fa menys de 10 anys que formen part. Sèrbia, Hongria o el Regne Unit són tractats per la massa mediàtica europeista de poc europeus quan són tan europeus com Dinamarca o França. Qualsevol país que ara reclami més sobirania o més drets serà tractat de poc europeu, enlloc de poc integrador. La semàntica en política ho és tot, i és possible que, malpensant, els dirigents del futur, facin que aquesta arrogància sigui la fi de la integració europea.

A mi segurament em titllaran de ser poc europeista per criticar la falta de respecte a la memòria que tenim dins la Unió Europea, però el que vaig veure a Moscou no és el que aquí ens fan creure. Mentre passejava vaig creuar el pont que hi ha al costat del Kremlin, allà encara, i cada dia, hi ha gent que porta flors fresques i espelmes on van assassinar a Nemtsov, i no és un homenatge discret el que fan, casi has de passar al costat dels cotxes, i la policia no fa res, és més, vigila que segueixi tot bé.

Necessitem una victòria més, una victòria sobre seguit de complexes que ens afecten. Ens costa reconèixer que estàvem equivocats respecte a Rússia i que podem ser bons aliats els europeus i els russos. Perquè quan aquestes grans potències han caminat juntes hem sigut imparables. Ens consta reconèixer que Ucraïna no és el país que ens pensàvem i que ha sigut una aposta fracassada, però la ceguera anti-russa ha trastocat les institucions europees i en prou feines han pogut passar un hivern tranquil a mitja Europa.

Concloent, necessitem una victòria més, i aquesta serà definitiva si aconseguim derrotar les veus externes i ens deixem portar pels fets i el pragmatisme que tan bé han fet a Europa, enlloc de deixar-nos portar per un vel de la ignorància que ha fet que cada cop més països dubtin si la UE és una bona idea. Cal tornar als acords, no a la treva, sinó a la pau, i deixar enrere les diferencies i les etiquetes i tornar a la idea que en la diversitat, hi ha més unitat, igual que passa a Suïssa o a Rússia.

“Ara l’Hivern del nostre descontentament”

Evocant a la idealització de la decadència i recordant el primer vers de la tragèdia “Ricard III” de William Shakespeare: “Ara l’Hivern del nostre descontentament s’ha transformat en un gloriós estiu per aquest sol de York, i tots els núvols que pesaven sobre casa nostre, jeuen sepultades a les profundes entranyes de l’Oceà.”

Rússia ha cancel·lat el projecte South Stream per arribar a Hongria, Sèrbia i gran part dels països de l’Est, quasi la seva totalitat incloent els del sud. Confirmat per la empresa que el portava a cap, Gazprom, el South Stream deixarà de ser existent com a tal i ara faran arribar el gas per Turquia fins a la Unió Europea.

Fins a aquest punt cap problema, però l’empresa russa renuncia a posar cap infraestructura dins del territori de la Unió Europea, fent que aquesta sigui la que el distribueixi des de la frontera turca fins a les llars dels Estats membres, i això si que és un seriós problema degut al pes que té el gas rus dins la UE, degut a que si Ucraïna no paga el que li correspon per avançat, la UE deixa de rebre gas si no efectua el cobrament abans i no l’envia als països per on passat, degut a que no existeix mecanisme per enviar el gas a l’inrevés. Per exemple, si Ucraïna no efectua el pagament del gas, Rússia pot enviar-ne a Alemanya, Polònia, o a qualsevol altre país però aquests no poden enviar-li a Ucraïna, i si Rússia detecta que això passa, tanca el subministrament, sense que cap metre cúbic de gas passi pel país veí. A més a més, Ucraïna es va negar a seguir permetent que el gas rus passés pel seu país.

Degut a això, suposa una greu crisi energètica la cancel·lació d’aquest projecte, doncs estem al mes de desembre i s’acosta un hivern fred i llarg als països afectats per aquesta mesura. La Unió Europea no pot fer front actualment degut la situació econòmica a un projecte d’aquestes característiques i alguns països, com Sèrbia o Hongria, es veuen molt afectats, degut a que gran part de la infraestructura pertany a Gazprom. Així doncs, s’espera un hivern de descontentament als països de l’Est, incloent Bulgària, que deixarà d’ingressar milions d’euros per permetre el pas del gasoducte.

Recordem que als principis del conflicte d’Ucraïna, la Unió Europea va amenaçar a Rússia dient que tindrien problemes amb el South Stream si el conflicte seguia, hem vist que la situació ha donat la volta i és Rússia qui cancel·la el projecte tancant de cop una porta, provocant que la porcellana fina de la diplomàcia europea oriental es fracturi una mica més. Després de les eleccions a països com Moldàvia, les continues advertències de Hongria o el Regne Unit, i les tensions provocades entre els ciutadans dels diferents països afectats per les sancions, tot està delicadament abordat a Brussel·les, on la Comissió nega qualsevol problema.

Per tant, allunyant-nos i mirant aquest fet en perspectiva, podem veure com Turquia està girant a favor de Rússia en comptes de imposar les sancions que li ha dictat la Comissió que li posi a la Federació. Un fet important doncs la república d’Erdogan té en tràmit poder entrar ser membre de la Unió Europea.

Com a conclusió podríem dir que Rússia i Turquia han establert un nou vincle comercial, i per altra banda, que la Comissió Europea està impulsant a la gent a sortir als carrers contra ella resultat de tallar-li el gas, provocar milers d’aturats del sector agrícola i industrial, entre altres.

L’Àrtic, un futur camp de batalla?

Mentre poc a poc el gel es va fonent i la decadència medio-ambiental s’apropia del Pol Nord, els països que tenen fronteres dins del cercle polar àrtic estan començant a invertir en infraestructures i tecnologia per poder extraure els recursos naturals que s’hi troben sota les capes de gel. A unes temperatures que ronden els -40ºC en determinades èpoques de l’any, els països esperen al moment oportú per començar les prospeccions, cal destacar que sota de l’Àrtic hi ha el 22% dels recursos hidrocarburs del món.

Com si es tractés de la conquesta de l’Oest americà, o de les guerres colonials africanes del s. XIX per conquerir més territori, molts dels països afectats estan traçant noves línies divisòries per tal d’aconseguir més territori, i col·locar bases d’aprovisionament o directament militars com està fent la OTAN i Rússia. Per aquesta última banda, la importància d’unes illes situades al nord de Rússia respecte a guanyar terreny en aquesta pugna, han reobert de nou el conflicte de límits territorials. Tot i el límit d’aigües internacionals, Rusia, Canadá y Dinamarca ja han promolgut campanyes polítiques per declarar el propi Pol Nord com territori nacional.

Com si no fos suficient, les principals companyies estatals dedicades al la infraestructura petroleres veuen interessos molt grans en poder aconseguir una part del negoci que planteja l’explotació econòmica Àrtica. Xina, Japó, Corea del Sud, Singapur, Regne Unit, França, Holanda, Alemanya o Espanya són països amb interessos per que empreses nacionals se situïn dintre de les que refinen, transporten o extrauen el recurs.

Com a conclusió, l’Àrtic pot ser un nou camp de batalla econòmica o amb grans tensions militars, com segueixi fonent-se el gel que hi ha, degut a que pot fer canviar el prisma de poder ple d’incerteses i del conflictes.