Pel bé de la Pàtria, l’Honor i la Glòria!

Molts cops diuen que la història es repeteix, que per entendre els successos actuals s’ha de mirar al passat doncs són un reflex d’aquest, tot i així, en el cas de Rússia molta gent està buscant símils amb la Unió Soviètica i les seves missions expansives per entendre el conflicte d’Ucraïna, quan en el fons no és una cosa tan recent, i cal retrocedir fins a la Rússia blanca per entendre la mentalitat actual. Al mateix temps però, la nostàlgia popular per la grandesa que tenia l’Estat soviètic creen una situació interna entre el pressent i el passat que acabarà creant una Rússia de valors tradicionals combinada amb una expansió diplomàtica al voltant del món. A l’altre banda del conflicte trobem a la OTAN instal·lant bases militars i augmentant els contingents de tropes als països de l’Est i de l’antiga esfera del Pacte de Varsòvia. Un fet que segons els països del CEI i la pròpia Federació Russa, consideren una vulneració dels acords bilaterals OTAN-Rússia de 1997 on s’instava a no instal·lar bases militars de la OTAN.

Al 1999 produint-se la quarta ampliació de la OTAN, es tensen les relacions entre les dues faccions al instal·lar-se bases militars a Hongria, Polònia i República Txeca. Un fet que acabava amb un acord sobre el no augment de tropes, ratificant els acords de 1997. Tot i així, al 2004 la OTAN fa una cinquena ampliació incorporant Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania. A l’any 2007 el Govern Rus fa una crida a la OTAN dient que si segueix l’expansió, els tractats d’armament quedaran invalidats doncs podrien interpretar que hi ha una amenaça real d’atac i intimidació per part de la OTAN contra la Federació Russa, posant en risc la continuïtat del Tractat sobre la limitació de míssils de curt i llarg abast. Al advertir que Rússia modernitzaria el seu exèrcit fent-lo defensiu al 2007, al 2009 la OTAN fa una sisena ampliació amb Croàcia i Albània, rodejant quasi completament la Federació Russa amb bases militars, menys el cas de Ucraïna, sobre el que reflexionarem en aquest article.

A l’any 2007, el President pro-occidental i nacionalista moderat Víktor Yúshenko va firmar un decret per dissoldre el Parlament ucraïnès i convocar eleccions anticipades, un fet que molta part de la oposició va titllar de il·legal d’acord a que la Constitució Ucraïnesa no ho reconeixia, a més a més això va provocar que la oposició guanyés força i a les eleccions del 30 de setembre del 2007 el partit del President Yúshenko perdés les eleccions quedant tercer. Això va fer que els principals partits fossin el partit de Julia Timoshenko i el de l’actual President a l’exili, Victor Yanukóvich. Aquest resultat de les eleccions al govern van donar la victòria al Bloc Timoshenko d’acord una aliança amb els socialistes ucraïnesos, fet va provocar que Julia Timoshenko fos Primera Ministre del país i Víktor Yúshenko, President de la República.

A l’any 2010 però, a les eleccions presidencials al país, Víktor Yúshenko les va perdre davant de l’antic contrincant pro-rus Víctor Yanukóvich del Partit de les Regions. Posteriorment també cal destacar que va aparèixer el “conflicte del Gas” on Julia Timoshenko va ser acusada de malbaratament de fons públics, un fet que va decantar encara més la balança a les eleccions generals d’octubre on el Partit de les Regions guanyava de nou les eleccions.

Arribem al 20 de novembre del 2013, el govern de Víktor Yanukóvich cancel·la la firma amb l’acord d’associació i de lliure comerç amb la Unió Europea. El dia 21, l’endemà, el país es trobava dividit en una facció del 38% que donava suport al govern, i una altre 37,8% donava suport a aliar-se amb la Unió Europea. Tot i així, els suports a les regions d’ètnia ucraïnesa eren del 78% en contra del govern, mentre que a les regions d’ètnia russa, era un 18% el que estava en contra de la decisió presa.

Després de les manifestacions del conegut Euromaidán i de l’impeachment de la Rada Suprema, el President Yanukóvich fuig a Rússia, segons les fonts del gabinet, per protegir-se dels manifestants.

Mentre s’establia el Govern Provisional, el Parlament Ucraïnès va derogar la llei de minories lingüístiques perjudicant administrativament als parlants de rus, hongarès i romanès; al cap de poc, el Govern Provisional suprimeix al cos policial antidisturbis i estableix un principi d’apropament a la Unió Europea. A l’altre cara de la moneda de l’Euromaidan trobarem a grups d’extrema dreta, nostàlgics de les divisions de les SS ucraïneses que anaven contra les minories russes al 1942, i també al seu braç polític demanant la detenció de tots els ciutadans d’ètnia russa.

Aquest fet provoca que a Crimea, on Rússia té una base militar, hi hagin baralles i enfrontaments de gran envergadura entre ucraïnesos i ucraïnesos d’ètnia russa. El mateix comença a succeir a gran part de les regions de Donbas, on actualment segueixen en conflicte. El mes de març d’aquest any, el Parlament de la República Autònoma de Crimea convocà un referèndum sobre l’annexió a Rússia per tal de protegir als ciutadans d’ètnia russa del govern ucraïnès que no estava fent res per contenir als sectors més radicals que demanaven la neteja ètnica.

D’altre banda, el dia 1 de març, el Consell de la Federació Russa autoritza per unanimitat l’entrada de tropes a Ucraïna per protegir a les minories russes del país. El dia 11 del mateix mes, es declara la República de Crimea, totalment independent de Ucraïna, per tal de fer el referèndum el dia 16. I el dia 18, Crimea formava part de Rússia. A les regions de Donbas, la voluntat de les minories ètniques russes era seguir sent ucraïneses dins d’un marc federal, però les negatives del Govern Provisional i les accions dels grups ultranacionalistes contra la població, arribant a causar més d’un centenar de víctimes civils, van provocar que les minories russes de la regió s’armessin amb el material que capturaven, arribant a crear un exèrcit de defensa i proclamar la República Donetsk-Donbas.

A la vista d’això, el Govern Provisional ho va veure com un atac a la integritat nacional i varen enviar l’exèrcit ucraïnès contra les milícies, però cometent atrocitats com el bombardeig de ciutats plenes de civils i arrasant pobles sencers, provocant, segons les últimes dades, més de 2.500 morts, entre ells periodistes russos que cobrien el conflicte. Un fet que ha provocat un increment en les tensions entre Rússia i Ucraïna, degut a que aquesta última no vol respondre quan se li pregunta sobre aquest succés.

En conclusió, moltes fonts d’Europa Occidental acusen a la Federació Russa de començar el conflicte, i fonts de Rússia i del CEI acusen a la OTAN per trencar els acords del 1997 sobre instal·lació de grans contingents de tropes a l’Est d’Europa; i el mateix està succeint amb les faccions diplomàtiques. Fins que no arribin a un acord bilateral Ucraïna i Rússia, el conflicte no es podrà donar per acabat degut als interessos dels altres països que no coneixen la realitat interna d’aquests ni tampoc tots aquells acords entre ells que hi ha vigents o planificats.

Les sancions portades a cap per la UE contra Rússia estan arruïnant als camperols i exportadors europeus fent augmentar l’euro escepticisme, als països orientals com Hongria estan buscant aliats dintre la UE per tal de frenar les sancions. Per altre banda Polònia demana instal·lar més sistemes antimíssils i Alemanya demana diplomàcia.  La solució al conflicte, per tant, tal deia la cançó de Bob Dylan: “The answer my friend is blowin’ in the wind”.

Nota: Fent menció al títol: “Pel bé de la Pàtria, l’Honor i la Glòria!”, correspon a un vers de la cançó eslava “Comiat de Slavianka”, una melodia tradicional que ha esdevingut cançó patriòtica per tota la gent d’ètnia russa i eslava que va participar a la Guerra Civil Russa, a la Segona Guerra Mundial o formava part del Pacte de Varsòvia. Tot i que la lletra ha canviat molts cops dependent del context, aquest vers és dels pocs que s’ha conservat intacte des de principis del segle XX.

Ha arribat l’hora de recuperar l’Est?

Si actualment agafem un diari de l’est d’Europa podrem llegir alguna noticia sobre el conflicte d’Ucraïna a la secció d’internacionals, alguna noticia sobre la Unió Europea a la secció de política, però si mirem a l’apartat d’economia segurament hi trobarem alguna menció al gasoducte “South Stream”.

Aquest gasoducte preveu creuar el Mar Negre sense passar per territori ucraïnès i una vegada a les costes de Bulgària poder arribar, tal com esmenten les noves iniciatives d’empreses energètiques europees, fins al nord d’Itàlia i al sud d’Àustria.

Aquest “senzill” fet pot marcar un abans i un després en les relacions comercials de països com Sèrbia, Romania, Hongria o Grècia amb la Federació Russa, doncs significaria establir una línia directa d’interès econòmic al relacionar tots els països que col·laboren amb el projecte. Cal destacar però, que l’expansió d’empreses com Gazprom, companyia energètica russa que ostenta la més gran infraestructura mundial en aquest camp, va acompanyada sempre de missions diplomàtiques amb objectius d’establir tot tipus d’acords formals.

Si recordem la crisis que va suposar el tancament del subministrament de gas a tota la Europa oriental, per una sanció a Ucraïna, al deixar sense gas a milions de famílies a l’hivern, fa senzill comprendre que ara cap dels països que aleshores van estar afectats ho volen tornar-ho a estar.

La situació del comerç actual que intenta obtenir pactes directes i punts de connexió al ramal sense passar per les actuals zones de conflicte europees, fan que projectes com el “South Stream” esmentat, sorgeixin amb força.

Avui, països com Romania o Bulgària i fins i tot Grècia, que són dels més afectats per la crisis econòmica actual, i més encara quan partits tradicionalment “europeistes” estan promovent discursos d’euro-escepticisme des dels escons dels Parlaments nacionals dels mateixos, fan que l’apropament econòmic i la seguretat que els hi pot garantir Rússia sigui molt més alta que la que existeix dins de la Unió Europea, i per molt que aquest països en formin part, si ho desitgen ho poden deixar-ho d’estar.

També es important destacar la possible victòria d’un referèndum al Regne Unit sobre si volen deixar de formar part de la UE, un fet així pot provocar un efecte contagi als països més castigats per a la crisi, com els que hem citat en el cas de Hongria o Romania, on la població s’està mostrant hostil a les directrius que arriben al seu govern des de Brussel·les.

Com a conclusió podríem afirmar que, a llarg termini, un cúmul de greuges i les possibles solucions que pot oferir el país de Tolstoi, puguin anar fent decantar la balança d’acords al aconseguir ampliar els països que formen part del CEI, Comunitat d’Estats Independents. Amb la creació dels nous organismes dels BRICS es crearan noves àrees d’influència econòmica i política, per tant podem plantejar-nos diferents qüestions com la progressió mundial cap a un món totalment multipolar o si es sobrepassaran les fronteres i els límits de les entitats supranacionals actuals, creant un espai completament nou.

Sigui quina sigui la resposta que observem, crec que com a europeus si que hauríem de mirar cap a l’Est al igual que mirem cap a altres llocs, sense seguir negant els errors que s’han comès, políticament parlant, i deixant de tindre actituds que, a ulls de les potències globals, semblen rebequeries d’un nen petit, i no d’un ens seriós.

El que necessita Rússia

Comencem intentant entendre que la situació de Ucraïna ha provocat una escalada en les tensions entre Rússia i Occident, un fet que no passava des de la Guerra Freda. Cal destacar però, que la situació actual és completament diferent a com va començar, sobretot al veure les noves aliances militars i econòmiques, fins i tot arribant al punt de crear zones lliures de comerç. Qui sap si dintre de 10 anys la nova seu del poder global serà Moscou i no Washington DC., i pot aparèixer l’establiment d’un nou eix Beijing – Moscou que desplaçaria les potències tradicionals d’occident cap a orient.

Actualment, el govern rus ha establert noves aliances diplomàtiques amb la República Popular Democràtica de Corea, la República Popular de Xina i Egipte, a més a més cal destacar els acords de recursos naturals entre Kazakhstan i Iraq amb l’ampliació de la xarxa de gasoductes i oleoductes. Tornant al títol, que correspon a una frase de Dostoievski: “El que necessita Rússia és més Rússia, no més Occident“, podem entendre que la política de cohesió que s’està portant a dins de Rússia que comporta la defensa dels valors tradicionals, es a dir, essent més Rússia, li permet seguir allunyant-se de les influències d’Occident, tornant a crear una nova zona d’influència al seu sud. Hi ha gent del país i de fora que ho veuen com una tornada a la Unió Soviètica, tot i que personalment crec que no, pel fet del predomini dels valors conservadors de l’actual govern, i de les polítiques econòmiques que s’estan portant a terme respecte a les liberalitzacions i a la captació d’importants inversions estrangeres.

Un punt important a revisar són les formes de fer-ho. La política dels cànons ha quedat molt lluny, però al mateix temps sembla molt pròxima, i afirmo sembla per l’ importància de fets econòmics com el d’arribar al punt de no utilitzar el dòlar en les seves transaccions internacionals, i crear al mateix temps plans de desenvolupament de les energies renovables, en col·laboració amb altres Estats de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), que, recordem, és la unió supranacional de la majoria de les repúbliques ex – soviètiques. La creació de projectes comuns entre Rússia i Xina per l’estudi del espai, o l’establiment de polítiques militars conjuntes,  que han provocat, en plena tensió internacional, un dels majors acords de cooperació a llarg termini que pot acabar descentrant i trencant amb l’hegemonia dels Estats Units.

És possible que molta gent ho vegi com un fet perillós, però al mateix temps hem d’entendre que parlem de països, o d’un país, totalment únic al món per la seva pluralitat, història, tradició i valors. No podem oblidar que som veïns, i al mateix temps ens deixem portar aplicant mesures a curt termini que poden ser perjudicials per gran part de la nostra Europa, com tampoc podem oblidar la necessitat de potenciació d’infraestructures i acords entre la UE i Rússia.

Com a conclusió, puc afirmar que la crisi d’Ucraïna, sense dubte, marcarà un punt d’inflexió en moltes coses, i al mateix temps en consolidarà unes altres, però la pregunta és: estem tornant a un món bipolar entre Rússia i Estats Units? o és que en realitat mai el vàrem deixar enrere?