Si actualment agafem un diari de l’est d’Europa podrem llegir alguna noticia sobre el conflicte d’Ucraïna a la secció d’internacionals, alguna noticia sobre la Unió Europea a la secció de política, però si mirem a l’apartat d’economia segurament hi trobarem alguna menció al gasoducte “South Stream”.

Aquest gasoducte preveu creuar el Mar Negre sense passar per territori ucraïnès i una vegada a les costes de Bulgària poder arribar, tal com esmenten les noves iniciatives d’empreses energètiques europees, fins al nord d’Itàlia i al sud d’Àustria.

Aquest “senzill” fet pot marcar un abans i un després en les relacions comercials de països com Sèrbia, Romania, Hongria o Grècia amb la Federació Russa, doncs significaria establir una línia directa d’interès econòmic al relacionar tots els països que col·laboren amb el projecte. Cal destacar però, que l’expansió d’empreses com Gazprom, companyia energètica russa que ostenta la més gran infraestructura mundial en aquest camp, va acompanyada sempre de missions diplomàtiques amb objectius d’establir tot tipus d’acords formals.

Si recordem la crisis que va suposar el tancament del subministrament de gas a tota la Europa oriental, per una sanció a Ucraïna, al deixar sense gas a milions de famílies a l’hivern, fa senzill comprendre que ara cap dels països que aleshores van estar afectats ho volen tornar-ho a estar.

La situació del comerç actual que intenta obtenir pactes directes i punts de connexió al ramal sense passar per les actuals zones de conflicte europees, fan que projectes com el “South Stream” esmentat, sorgeixin amb força.

Avui, països com Romania o Bulgària i fins i tot Grècia, que són dels més afectats per la crisis econòmica actual, i més encara quan partits tradicionalment “europeistes” estan promovent discursos d’euro-escepticisme des dels escons dels Parlaments nacionals dels mateixos, fan que l’apropament econòmic i la seguretat que els hi pot garantir Rússia sigui molt més alta que la que existeix dins de la Unió Europea, i per molt que aquest països en formin part, si ho desitgen ho poden deixar-ho d’estar.

També es important destacar la possible victòria d’un referèndum al Regne Unit sobre si volen deixar de formar part de la UE, un fet així pot provocar un efecte contagi als països més castigats per a la crisi, com els que hem citat en el cas de Hongria o Romania, on la població s’està mostrant hostil a les directrius que arriben al seu govern des de Brussel·les.

Com a conclusió podríem afirmar que, a llarg termini, un cúmul de greuges i les possibles solucions que pot oferir el país de Tolstoi, puguin anar fent decantar la balança d’acords al aconseguir ampliar els països que formen part del CEI, Comunitat d’Estats Independents. Amb la creació dels nous organismes dels BRICS es crearan noves àrees d’influència econòmica i política, per tant podem plantejar-nos diferents qüestions com la progressió mundial cap a un món totalment multipolar o si es sobrepassaran les fronteres i els límits de les entitats supranacionals actuals, creant un espai completament nou.

Sigui quina sigui la resposta que observem, crec que com a europeus si que hauríem de mirar cap a l’Est al igual que mirem cap a altres llocs, sense seguir negant els errors que s’han comès, políticament parlant, i deixant de tindre actituds que, a ulls de les potències globals, semblen rebequeries d’un nen petit, i no d’un ens seriós.